divendres, 4 d’abril del 2025

Eficàcia institucional

Les consultes que he fet esta setmana a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans han tingut una resposta ràpida, directa i breu. Eficàcia. No sé quin és el pressupost que tenen per a gestionar tot això ni com està organitzat, però deu ser diferent no tindre d'enfront dos governs hostils, que és el que li passa a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va a la contra dels governs espanyol —es veu que per naturalesa— i valencià —per burrera (ultra)dretana—.

A pesar d'això, també és cert que durant les dos legislatures favorables passaes, l'acadèmia tampoc no ha millorat massa els seus mecanismes de diàleg i consulta professional amb els tècnics lingüístics. I dic que no massa, per no dir que gens, perquè el canvi de model de formulari de propostes per al diccionari no és que siga cap gran avanç. Sort de la faena que van fent els tècnics que hi treballen —no sé en quin clima ni en quines condicions.

Això va aixina, deu ser «naturalesa» de les institucions públiques valencianes, que pareix que arrosseguen al llarg d'esta democràcia —encara apedaçà— més por i prevenció respecte als ciutadans que empatia i implicació a l'hora de treballar per millorar la seua vida. Per no parlar de les Corts Valencianes, que són pa cagar-se i no torcar-se, com diuen al meu poble.

dijous, 3 d’abril del 2025

L'etiqueta per darrere

La trajectòria de les mentires no té sempre una direcció clara, ni un sentit fàcilment comprensible. El camí que fan pot ser un viarany per on es confonen i es perden les ideologies i les persones. També fora cas que el president americà Trump —a còpia de destrellats ben riguts per la claca— impulsara sense pretendre-ho una Unió Europea més clara i consistent com a unió ciutadana que compartix valors comuns i comunitaris. Comunitarisme, 🔗 és possible que siga una de tantes etiquetes que intenten conceptualitzar això que sabem de la mentira i que encara no hem aclarit de la veritat. Com totes les etiquetes, les pots girar i llegir la composició del producte: la proporció dels ingredients és la democràcia o és una atra cosa.

dimecres, 2 d’abril del 2025

Els lapsus mil·lesimals

Quasi sempre que envie un missatge em ve una mil·lèsima de segon de dubte al mateix instant en què ja no puc evitar que ixca. Perquè sempre hi ha algun detallet millorable de redacció, un enllaç mal posat, un error de picatge, alguna dada que hauria de tornar a comprovar... Això també passava quan escrivíem en paper, però no eren tantes les possibilitats d'entropessar i, a banda, tenia una nom bonic en llatí que quasi justificava fer-ne per a poder-ho dir: lapsus calami. 🔗

dimarts, 1 d’abril del 2025

Un pic de dolçor

Els algoritmes soterranis de l'estupidesa humana s'estan transformant constantment, girant i regirant les rutines d'ordes i contraordes. L'acumulació és una alternativa més còmoda que el raonament. Un pic de dolçor. Ara en diuen «inteŀligència artificial».

dilluns, 31 de març del 2025

El fracking del poncil

El canvi d'hora i el dia que s'allarga entren un poc en conflicte amb això de l'astènia primaveral. Això que de matí t'has de posar una jaca, perquè encara fa fresca, però a mitjan matí o a migdia has de carregar les jaques al braç perquè ja sues quan para l'airet. Damunt, intente instruir-me llegint l'article «Què és el «fracking» cultural?» de Gil-Manuel Hernàndez i Martí, 🔗 —és una traducció de la versió que va aparéixer en Rebelión, 29.07.2024— 🔗 però l'ha fet tan extens i amb tanta capacitat de repetir de quin mal morirem, però sense donar cap indicació de com evitar-ho, que me se passa el solet que encara tenia per a acabar el número 123 de la revista Mètode on, a més del pensament nazi, he descobert un poncil en la mà d'Eva d'un quadre de Van Eyck. 🔗

diumenge, 30 de març del 2025

Cita dominical / 854: Sergi Morales-Gávez i Lluís Pérez-Lozano

Mirant el nacionalisme dels fets.

El caràcter del castellà com a «llengua comuna» de la ciutadania de l’Estat espanyol no és un fet natural, sinó el resultat de polítiques públiques que no es poden justificar des d’un punt de vista «no nacionalista».

Sergi Morales-Gálvez i Lluís Pérez-Lozano, «Contra la presumpció monolingüe», bloc de la Revista de Llengua i Dret, 20.03.2025. 🔗

divendres, 28 de març del 2025

Travesses paral·leles

La faena editora, la faena lectora, vas repassant i polir un text mentres el fas teu, t'acaba pertanyent com a substància de la reflexió, et fa envejar eixa disciplina, eixa tenacitat i eixe rigor que intuïxes en la felicitat creativa.

Escric i repasse d'aquella manera el text. La son em venç, el cansament, el tedi d'haver de rellegir les paraules que acabe d'escriure, que sé què volen dir i quin sentit pretenia que tingueren. Per tant, les repasse mirant la banda de dalt de les lletres, fent volar els ulls i pensant que si en set paraules no he trobat cap error, tampoc n'hi deu haver en les set següents, i acabe vegent què volia dir sense haver-ho dit realment, perquè me se trabuquen lletres, barrege els paràgrafs, em sobren paraules que es queden escrites després de refer les oracions, després de decorar un poc les línies amb pronoms, canviant els temps verbals... Apunts cansats, apunts voluntariosos, apunts anecdòtics. Un mosquit, el primer de la temporà, sense haver-ho vist vindre.

dijous, 27 de març del 2025

La nostra natura

Si acceptàrem resoldre eixa discordança respecte a l'aplicació dels criteris toponímics amb paciència i bon ànim, podríem dedicar-mos a fer soroll i generar concòrdia reivindicant l'ús del valencià en tots els àmbits i les circumstàncies on els polítics espanyolistes de dretes actuen imposant el castellà de manera excloent. Si ho férem aixina, actuaríem diferent del que «ells» esperen amb la seua iniciativa i no pedríem temps i forces en discussions estèrils i contraproduents. ¿Quina és la nostra natura?

dimecres, 26 de març del 2025

Els «nostres» angelets

Arguments ad personam, excuses com ara «és que van provocant», insults, dogmatisme, tergiversacions, desinformació, faŀlàcies... «Els nostres» també som persones d'este món. No tots som angelets innocents ni pixem aigua de Colònia. I a espai, perquè pot arribar el dia que pugam llegir allò que atribuïxen al president americà Roosevelt sobre el dictador nicaragüenc Somoza: «és un fill de puta, però és el nostre fill de puta». I d'ahí en l'alça. El repertori de hui:

  • «El «fitxatge» de Saragossà per la Diputació enrareix encara més la polèmica» 🔗
  • «En defensa d’Abelard Saragossà» 🔗
  • «La Fundació Constantí Llombart, partidària de la proposta d’Abelard Saragossà» 🔗

dimarts, 25 de març del 2025

La polèmica abans que les raons

Algunes notícies sobre l'accent de Valéncia estan donant un poc de joc en el Diari La Veu del País Valencià: «Un acadèmic de l’AVL farà l’informe per a canviar el nom de València» 🔗 i «Exalumnes d’Abelard Saragossà li demanen que no col·labore amb PP i Vox». 🔗

Em deixe dur i mire a vo si puc fer vore l'elefant que hi ha a l'habitació, tot i que veig que alguns exhibixen malíccies i ressentiments com si eixes males sensacions es pugueren alleujar exigint adhesions i militàncies acrítiques als dogmes lingüístics que s'han convertit en dogmes ideològics partidistes.

No sé si és cosa de les xarxes socials, perquè hi ha qui ha juat amb el meu cognom («cagalloné»), argúcia poc enginyosa que no és cap novetat, ja que un collistaire de Migjorn fa anys que va adduir com a argument les «cagallonades» pròpies d'algú que es diu Cogollos i que es veu que no acceptava els seus posicionaments polítics. Es va sulfurar perquè no em convencia que la repetició dels mateixos errors donara resultats diferents.

En fi, que la veritat no faça malbé una bona polèmica, o una cosa per l'estil que dia aquell.

dilluns, 24 de març del 2025

Qui més neteja

Després de les falles, encara tindrem ocasió de cremar més coses, com ara l'accent tancat o obert de Valéncia («València» pa els —pals, p'als...— qui s'ho han aprés llegint). L'haurien de posar sobre una màquina de rellonge i que anara girant d'acord amb els minuts. Aleshores, els qui ho diguem com és usual arreu a la ciutat i els voltants, seríem la referència per als qui anirien variant l'obertura cada volta que ho llegiren.

¿D'on es deuen haver tret alguns que el valencià «culte» consistix a menysprear i mandroixar la llengua? ¿Inclús que convé més que tinga tal o tal atre aspecte i que existixca sense barrejar-se amb la llengua? S'ho han tret de copiar les maneres petulants i autoritàries del castellà que mos han aplicat durant tants anys als valencianoparlants. Lamentablement, eixa recepta funciona quan l'apliquen els estats oligàrquics, autoritaris o totalitaris. Les democràcies haurien de pretendre resoldre-ho millor, com ara recordant que no és més net qui més neteja.

diumenge, 23 de març del 2025

Cita dominical / 853: Adéla Kot'átková

Mirant la fonologia amb bons ulls.

Els comunicadors i els docents, prescriptors per excel∙lència de comporta-ment sociolingüístic, han de mantenir la qualitat lingüística de la pròpia producció per transmetre-la a la població general.

Adéla Kot'átková «Atrició fonològica i desestabilització de l’estàndard en la televisió valenciana», Zeitschrift für Katalanistik, 36, 2022. 🔗

dissabte, 22 de març del 2025

divendres, 21 de març del 2025

Cendres

Vam vore poques falles passejant de camí cap a casa o cap a l'estació. Les clàssiques, grans o menudes, pareixien més clàssiques que mai pels colors i els ninots. Les de suro blanc, que poden arribar a ser molt agosarades amb els dissenys, no deixen de ser l'exacerbació del destrellat ecològic —a eixe pas, faran mascletaes i castells fent esclatar bidons de gasolina—. Com passa últimament, preferim les experimentals, encara que costen d'acceptar com a falla, encara que siguen pobres o encara que provoquen una implicació emocional silenciosa seguida amb un poc de desconcert, com la de Guillem de Castro-Lepant. Per a compensar, mos vam quedar encantats davant de la falla de Borrull-Túria. Estes i la resta, amb encerts i decepcions, se n'han anat amb les cendres, que d'això es tractava.

A banda de la part estètica, satírica, reflexiva i reivindicativa, a l'interior de la carpa d'una falla del centre de Valéncia, Ripalda-Beneficència-Sant Ramon, una banda amb pecussió i metalls potents recreava a cor amb el públic el tema «Si antes te hubiera conocido» de Karol G, 🎬 que sonava molt bé, amb ritme i densitat sonora. Takse la va sentir dijous per la ràdio, li va semblar que la reconeixia. I sí, va reconéixer la versió original, però mos va semblar més lleugera, com aigualida davant l'impacte sonor i rítmic que van recrear els músics de la banda enmig de la festa del casal. Ai, no tenim gravació, se la va endur la festa.

dijous, 20 de març del 2025

FIsiologia idiomàtica

El rotovato que la tensió laboral m'ha fet pujar a l'orella dreta, me se'n va anar mirant el primer episodi de Harald og Sonja, sèrie de televisió noruega sobre la jove parella real —l'anterior a l'actual—. La cosa no té més substància, però em va semblar ben feta, i va ser interessant pa ser el tema que era, que són coses que encara passen i van bé vore com s'han resolt en atres latituds.

En francés el títol era La roturière i en anglés The commoner, maneres de dir plebeu o de poble. Mire la Wikipedia, i la sèrie no té pàgina en noruec, només en suec.W El cas és que em va llevar el batec de l'orella, la sèrie o el noruec, no ho sé. A vo si m'hauré de posar a estudiar noruec per motius mèdics.

Tot podria ser, de la mateixa manera que haver de sentir qualsevol intervenció del molt negligent Carlos Mazón altera els nervis, provoca ansietat i transmet agressivitat i por de bestiola acorralada. De totes formes, per sort, no em posa en marxa el rotovato de l'orella, a pesar que és un castellà-espanyol entonat a colps anapèstics.W Va com va, doncs.

dimecres, 19 de març del 2025

Com la falla que acaba en cendres

Passen per Arte el film mexicà Días de otoño de Roberto Gavaldón (1963), 🎬 que diu que està basat en el relat Frustration de B. Traven.

La peŀlícula —un melodrama propi d'una telenovel·la— s'acaba de manera ambigua, i el cas és que mire qui era B. Traven i pareix que eixe pseudònim obri la porta a un joc d'espills entelats paregut al retrat entelat que mostra el film. Per l'estanteria no veig que entre els llibres heretats no n'hi haja cap de B. Traven. I en la Wikipedia el relat de les seues peripècies és una noveŀla d'aventures.

Un article de Jan-Christoph Hauschild (2012) 🔗 aclarix un poc prou el panorama relacionat amb la personalitat d'Otto Feige i pseudònims, però no abandonem les possibilitats de viure més vides dins d'una vida resseguint les possibilitats que oferixen Kaspar Hauser, Charles Sealsfield, Patrick Süskind i altres personatge involuntaris que han passat a la història.

Tal dia com hui, pareix el dia indicat per a anar a parar a estos personatges en busca de persones que podem fer renàixer de les cendres de les ficcions falleres, literàries, polítiques… Com els contes de ta uela que està de visita a ca la filla un matí que no vas a escola i t'alces esperant un nou «la gallinita o el cigronito» repetit fins a l'extenuació sempre igual i sempre diferent, com la falla que acaba en cendres.

dimarts, 18 de març del 2025

Els bunyols

L'essència dels bunyols de carabassa és, això, la carabassa, però també la farina, el rent, l'oli, el repòs de «mitjoreta» pa que alce… Bé, i són sobretot els forats del mig el detallet que mos mostra la traça i que li dona encant al gruix ros i tendre. A voltes passa això, mos deixem dur per la buidor que mos entra pels ulls.

dilluns, 17 de març del 2025

La malaltia i la complexitat

El periodista Vicenç Lozano (Coŀlapse, 15.03.2025; minut 16:42 del vídeo), 🎬 a més de dir «complexe» o «llògic», que són formes que s'adapten als mecanismes de la llengua, li s'escapa un «fer xantatge als cardenals, buscar-lis cadàvers a l'armari», on el «buscar-los» prototípic de la llengua usual ha mutat en eixe «lis» produït per la interferència del castellà «les».

Abans havíem tingut una mostra de no sé què, quan l'antiga alcaldessa de Barcelona Ada Colau va pronunciar dos voltes la paraula càncer (minut 2:08 del vídeo) 🎬 com si el nom de la malaltial només existira en castellà ('kanθer), símptoma tampoc sé de què, però que sí que supera els tics habituals que solem calcar en valencià-català com a resultat de l'entorn d'immersió mediàtica en castellà-espanyol.

A banda de la sorpresa i la sospita, podem pensar que eixos grinyols, al cap i a la fi, es noten més perquè són estranys, perquè esguiten o salpebren un discurs consistent i ben estructurat en valencià-català. La part bona és eixa. La part roín és la que hem de millorar, l'entorn de pràctiques sociolingüístiques grupals, la que facilita que l'ensenyament faça assimilar i ajude a reproduir una sobrevaloració de l'estàndard i l'estigmatització del valencià general, mentres que el seu suport expressiu actiu o passiu més habitual dels estudiants es facilita que siga majoritàriament en castellà (estàndard, formal o informal).

No és cap malaltia, però sí que és complex.

diumenge, 16 de març del 2025

Cita dominical / 852: Andreu Sentí Pons

Mirant els ideals que perden la llengua.

El mató, l’alfàbrega, el gessamí, el gronxador (o els equivalents brull, alfàbega, gesmil o engronsadora i variants) només s’estandarditzaran si formen part dels referents culturals i dels àmbits d’especialització pertinents. És a dir, si formen part de models cognitius idealitzats.

Andreu Sentí Pons, «La (re)construcció de l’estàndard lèxic valencià: un estudi d’actituds», Treballs de Sociolingüística Catalana, 29, 2019. 🔗

dissabte, 15 de març del 2025

La foto del sàbat / 242

Enguany toca que mos visiten les frèsies.

divendres, 14 de març del 2025

An ell

Abans d'acabar la lectura de L'oncle Vània de Txéckhov —pegant mirades a unes versions en anglés i francés, per entendre millor alguns detalls condicionats pel rus original—, em demanava si eixe «tio» tenia relació amb l'expressiu «tio baina» valencià amb què mos referim a algí mig despectivament amb humor. Com que el dcvb inclou en baina 🔗 la definició de les Balears «persona de mala conducta moral, de mals sentiments», deixe el supòsit per al bagul de les coincidències curioses que es donen amb paraules coincidents de diferents llengües.

Per contra, agarrat com estic a descobrir com s'ha adaptat el dialecte de Geòrgia reflectit per Flannery O'Connor en A good man is hard to find and other stories, passat a Un home bo costa de trobar i altres contes per Marta Pera Cucurell, escric per a que facen el favor d'incloure més remulla informal —per no dir dialectal— en el diccionari, per exemple, afegint la variant preposicional an ('ad'):

- És la variant del nord del País Valencià (utilitzada habitualment per la diputada Besalduch Besalduch a les Corts Valencianes).
- Convindria augmentar la revisió i ampliació de la fixació de les formes escrites dels registres escrits informals. Per exemple, el DIEC aporta «poder ('potser'), «re» ('res'), bombar ('suspendre'), «quartos» ('diners'), «rascaculs» ('tobogan'), «tafanari» ('cul'), que són formes habituals a Catalunya. En eixe sentit, l'AVL hauria de tindre més agilitat per a incorporar les formes usuals ara ja, abans que no puga incorporar-les perquè ja no es diguen i no hagen pogut ser escrites... perquè l'AVL no les havia incorporades. Això seria lesiu per a l'ús normal del valencià.

A pesar que mos deprimim llegint estadístiques, hauríem d'anar fent, tant pel que fa al valencià dels jóvens com al valencià usual en general, que hauria de servir de referent per a consolidar tots els colors de l'ús també per escrit.

dijous, 13 de març del 2025

Arqueologia del ves a saber

Pare de Takse
05.06.2023
Cefuroxima: no se l'ha de pendre.
Pastilleta de no sé què cada huit hores durant huit dies.
Lanzoprazol per a la panxa, protector, 1 de matí, vint dies.

Allà on mire me s'acumulen els papers, notes, dibuixos, retalls, articles, diaris, revistes... I vaig fent créixer el muntó també en format cibernètic, en la xarxa, per qualsevol mitjà i amb qualsevol motiu, sempre pensant en «després», «més tard», «més avant», «per si de cas», «que no me s'oblide»... Una ànsia de memòria impossible i una procrastinació interminable que poques voltes dona cap resultat concret, excepte els estrats de residus escrits que es van creant. El dia de demà en podran fer una versió de l'arqueologia del ves a saber...

dimecres, 12 de març del 2025

Continuar picant

La consulta tramposa i innecessària contra el valencià que el conseller d'educació Rovira va tirar avant i que li s'ha convertit en un cacau fallat, està donant més suc del que hi havia previst, i cal aprofitar-ho, tal com assenyala Josep-Enric Escribano en l'entrevista que Manuel Lillo Usechi li fa en el Diari La Veu del País Valencià (11.03.2025), 🔗 on deixa caure senyals d'alarma i esperança. Per exemple:

Diguem-ne que el dualisme aquí ja no és la diferència històrica i tradicional entre les planes litorals (la costa) i l’interior del país, dualisme que ha començat a esquerdar-se amb una comarca com la Serrania, on un 51,97% dels pares han optat pel valencià. El vertader dualisme –i seriosa amenaça de futur– és entre l’escola pública i l’escola concertada i concertada privada, i sobretot, la concertada catòlica, que ha votat sense fissures a favor del castellà a València, per exemple, i en altres indrets.

Tal com proposa també Xavier Serra en el mateix diari (07.03.2025), 🔗 ja que la cosa ha anat bé, convindrà continuar picant:

Ha aparegut una associació nova en el moment decisiu i per a salvar una urgència: Famílies pel Valencià. No hauria de desaparèixer. Perquè la urgència continua existint.

dimarts, 11 de març del 2025

L'algoritme democràtic

En un plisplàs, si algú vol fer-se una idea de com utilitzar l'algoritme per a pensar coses profitoses, he fet la prova i pareix que un cert sentit comú forme part de la programació informàtica, a pesar que la part humana va sovint per atres camins:

ChatGPT – 06.03.2025 Resposta a la meua pregunta: ¿quines són les polítiques de gestió lingüística democràtica?

 

Polítiques de gestió lingüística democràtica

Les polítiques de gestió lingüística democràtica són aquelles que busquen garantir la igualtat de drets i l'ús de totes les llengües en una societat, promovent la diversitat lingüística com un valor cultural i social. Aquestes polítiques no només es fonamenten en el respecte i la preservació de les llengües, sinó també en la seva integració i normalització en tots els àmbits de la vida social, econòmica i cultural, assegurant l'ús de les llengües minoritàries i la seva protecció contra la subordinació o desaparició. Algunes característiques i mesures d’aquest tipus de polítiques són:
  1. Reconocimiento [sic] oficial de les llengües: Una política de gestió lingüística democràtica implica reconèixer oficialment les llengües minoritàries en els àmbits jurídic, administratiu i social. Això permet que les persones puguin viure, estudiar i treballar en la seva llengua materna. Aquest reconeixement sovint inclou l'ús de la llengua minoritària en l'ensenyament, l'administració pública, els mitjans de comunicació i la vida laboral.
  2. Educació bilingüe o multilingüe: Les polítiques democràtiques fomenten una educació bilingüe o multilingüe, on els estudiants tenen accés a l'ensenyament en diferents llengües, incloses les minoritàries. Això inclou la creació de programes educatius que ofereixen classes en llengües minoritàries, així com l'ensenyament d'aquesta llengua com a matèria per a tots els alumnes, independentment de la seva llengua materna.
  3. Facilitació de l'accés a l'ús públic i institucional de la llengua: Aquesta política assegura que les persones puguin utilitzar la seva llengua en el sistema judicial, en els serveis públics i en l'administració sense cap tipus de discriminació. Això inclou la disponibilitat de documents i serveis en la llengua minoritària i el dret a l'atenció en aquesta llengua.
  4. Normalització i visibilitat pública: Per tal de garantir la supervivència de les llengües minoritàries, és fonamental que aquestes siguin visibles en la societat. Això inclou l'ús d'aquestes llengües en els mitjans de comunicació, la senyalització pública, la cultura i l'art. A més, les institucions poden organitzar activitats culturals i polítiques per promoure la llengua minoritària en l'esfera pública.
  5. Lluita contra la discriminació lingüística: Una part important d'una política democràtica de gestió lingüística és garantir que no hi hagi discriminació per motiu de llengua. Això implica que ningú hauria de ser exclòs d'oportunitats laborals, educatives o socials a causa de la seva llengua materna.
  6. Promoció de la convivència lingüística: Les polítiques democràtiques també busquen crear un ambient on diverses llengües coexisteixin de manera harmònica. Això pot implicar la promoció del multilingüisme, on els ciutadans són capaços d'utilitzar més d'una llengua en la seva vida quotidiana, creant una cultura de respecte i intercanvi entre diferents llengües i comunitats.
  7. Participació ciutadana: Les polítiques de gestió lingüística democràtica impliquen la participació activa de les comunitats lingüístiques en la presa de decisions sobre la seva llengua i cultura. Això pot incloure la creació de consells o organismes consultius on es discuteixin temes relacionats amb les llengües minoritàries i les seves necessitats.
  8. Programes de revitalització i protecció: Per a les llengües en perill d'extinció, les polítiques democràtiques poden incloure programes específics per a la revitalització, com ara la formació d'ensenyants en llengües minoritàries, la creació de recursos didàctics i la creació de xarxes comunitàries que promoguin l'ús de la llengua en la vida diària.
  9. Suport a les llengües en l'àmbit digital: Amb la creixent importància de les tecnologies de la informació i la comunicació, una política de gestió lingüística democràtica també pot incloure el suport a les llengües minoritàries en l'àmbit digital. Això inclou el desenvolupament de software, llocs web, aplicacions i altres recursos en aquestes llengües.

En resum, les polítiques de gestió lingüística democràtica busquen assegurar que totes les llengües, especialment les minoritàries, siguin respectades, utilitzades i protegides en els diversos àmbits de la societat, promovent la igualtat lingüística i cultural. Aquestes polítiques tenen com a objectiu la convivència harmònica de diverses llengües, sense cap de subordinada o discriminada respecte a les altres.

dilluns, 10 de març del 2025

«Tens tota la raó»

N'hi ha pa aŀlucinar com li passava a Juan José Millàs fa uns dies amb ChatGPT 🔗 en relació amb la consciència de la pròpia existència o inexistència. Ja vaig vore la setmana passà que l'algoritme era capaç de sintetzar-me els trets d'un programa de gestió lingüística democràtica —ho penjaré demà—. Però hui, després de demanar-li bibliografia sobre la traducció que ha fet Marta Pera Cucurell del relat «Un home bo costa de trobar» de Flannery O'Connor, 🔗 he vist que l'algoritme cometia un error, ja que em dia que s'havia publicat l'any 1991 en l'editorial Proa. Li he enviat la correcció de manera breu i sense recriminacions:

La traducció de Marta Pera Cucurell no va ser publicada per l'editorial Proa el 1991, sinó per L'Altra Editorial l'any 2024.

I l'algoritme m'ha respost immediatament:

Tens tota la raó, em vaig confondre en la meva resposta. La traducció de Un home bo costa de trobar de Flannery O'Connor, realitzada per Marta Pera Cucurell, va ser publicada per L'Altra Editorial l'any 2024, no per Proa el 1991. Aquesta edició de Un home bo costa de trobar és un dels títols recents de l'editorial L'Altra Editorial, i és la primera traducció al català de l'obra d'O'Connor. Per tant, tota la bibliografia relacionada amb aquesta traducció es centrarà en l'edició de 2024 per aquesta editorial.

Sense excuses innecessàries, amb un to amable —per a gratificar-me d'alguna manera—, acceptant l'error i proposant-se esmenar-lo. Bé, convé pensar que els creadors de l'algoritme han optat per seguir la versió més empàtica i educada de les reaccions humanes quan hi ha discrepàncies. No vullc pensar quina haguera segut la resposta si l'haguera programat algun dels interlocutors amb què solem topar en la xarxa... i fora d'ella. «De fill de puta en l'alça» m'haguera dit, usant una expressió habitual fa uns anys a la Vall, i que segur que Flannery O'Connor haguera usat en el relat (i no sé si la nostra Flannery, Encarna Sant-Celoni). 🔗

diumenge, 9 de març del 2025

Cita dominical / 851: Tudi Torró Ferrero

Mirant les consultes tramposes.

Personalment, sempre he defensat la insubmissió a la consulta. Participar en la consulta és caure en un parany, perquè siga el resultat que siga, encara que guanye el Sí al valencià, el valencià estarà menys present que ara en un projecte lingüístic de mínims. Això el conseller Rovira ho sap, però necessita donar-li una aparença democràtica, atorgant la veu a les famílies en un tema que en realitat no els pertoca decidir per llei.

Tudi Torró Ferrero, «El mal ja està fet», Diari La Veu del País Valencià, 03.03.2025. 🔗

dissabte, 8 de març del 2025

divendres, 7 de març del 2025

La consulta i les malíccies

Com que pareix que hajam guanyar un assalt, estem satisfets, però me s'escapa un comentari que pretenc prudent, tot i que pareix més escarmentat que atra cosa:

Estic del tot esperançat amb les anàlisis positives del resultat de la consulta promoguda per la conselleria. 🔗 Les primeres paraules del conseller em fan sospitar que no serà aixina: «Las familias han apostado por un sistema equilibrado y de convivencia al elegir un 50,53% valenciano como lengua base y un 49,47% castellano»... Per tant, allà on no n'hi haja eixe suposat «equilibri», és possible considerar que no n'hi ha convivència i que són poblacions que necessiten ser «reequilibrades»... Por em fa que ells pensen en reequilibrar res, tenint en compte com classifiquen «equilibrats» i «desequilibrats».

De totes formes, em sembla que els resultats no s'havien d'interpretar com un referèndum al País Valencià. La cosa anava per centres. Això sí, probablement la política lingüística derivada haguera segut global si haguera guanyar el castellà. Com que el resultat no els ha eixit com esperaven, aplicaran la política lingüística que pensaven aplicar, però a partir d'alguna excusa o subterfugi diferent.

Ah, i lamentablement, eixa «nova» política lingüística no canviarà el pendent de l'ús del valencià. L'accelerarà, si tenen sort, o el mantindrà, si als valencianoparlants mos agarra una febrà i «parlem en valencià» a tort i a dret, i no com diuen les enquestes. Tot és possible, com ara que qui ha convocat esta consulta l'haja perduda. Com és previsible, ara vindran les malíccies.

dijous, 6 de març del 2025

El pa fet de molles

«El PP i Vox han reobert una ferida que ja estava tancada»... (Ara.cat, 25.02.2025) 🔗 A vore, la cançó d'Ovidi («Tot explota pel cap o per la pota») 🔗 també servix per als que tenen idees contràries de les teues. És a dir, ells tampoc en tenen prou amb les molles, també volen el pa sancer. Per tant, a pesar que el valencià anava decandint-se parsimoniosament, perquè molt pocs s'enteraven o volien enterar-se i sentir-se afectats per la caguera que xafaven, tanquen els ulls i avant, això era massa lent per a uns quants als qui els «agra» la boca el complex de no poder exhibir-se tan valencians com aquells que parlen en valencià sense complexos.

Per tant, per a compensar el complex, n'hi han que els «agrà» fer mal, un mal que causen conscientment i que els fa sentir-se alleujats i superiors. El conflicte generat ideològicament, l'alienació i la destrucció cultural forma part del seu poder polític més democràticament criminal. Convertixen els instruments de gestió de la democràcia en armes d'un poder personal autoritari que s'han atribuït ells a soles. És en la resposta contra eixes pràctiques on es mostren les fortaleses i les debilitats de l'estructura democràtica d'una societat, quin és el grau d'assimilació o de confusió respecte als drets, les llibertats i els valors ètics i socials, el sentiment de respecte que la societat manifesta per ella mateixa controlant i rebutjant aquells que abusen dels poder de la gestió de les administracions democràtiques.

El valencià és un element de la conformació de la identitat valenciana actual. Els qui rebutgen aprendre a parlar-lo i els qui l'usen de manera supletòria, subordinada o secundària, estan adquirint un deute amb ells mateixos, estan deixant perdre un instrument comunicatiu i estan negant els sentiments i els afectes que conformen una comunitat, estan tancant possibilitats de conéixer i aprofitar un dels recursos naturals que els humans mos podem anar passant de generació en generació de manera tan natural i innata com és parlar i escoltar-se els uns als altres.

Voler eliminar-lo del sistema educatiu, voler impedir que els xiquets i xiquetes adquirixquen la llengua a través de l'ensenyament és només la culminació del cinisme, és ser males persones, per dir-ho de manera plana i simple. És el pas més activament nociu que pretenen dur avant els governants del pp i Vox per a devaluar els valors d'una societat valenciana que encara compartix les molles del valencià com a font de drets, llibertats, responsabilitats i sentiments comuns, conjuntament els qui aporten altres llengües i bagatges culturals i democràtics al país.

dimecres, 5 de març del 2025

L'assassí del teclat

Pel que siga que em passe als dits —les humors i malhumors que patim i emetem—, n'hi han unes quantes lletres que van perdent el color negre inicial amb què apareixen pintaes en el meu teclat blanc Cherry KC 1000. El teclat té ja deu anys d'ús diari en horari d'oficina. A banda d'un poc de runa a la banda de baix de les tecles, he notat hui que les tecles més desgastaes són «Control», «Xift», «Windows» esquerra, «Alt», els cursos de l'esquerra i de cap avall i les lletres L, A, N, M, I, O, B, T, E, P i «Punt i coma», per orde de descoloriment.

L'estat de degradació encara no és tan preocupant com el del l'anterior teclat, un Labtec White Keyboard Plus, que va arribar a tindre tecles que quasi me s'havien fos. Em sembla recordar que era la lletra L. Este està aguantant molt més, i això que en principi em semblava que seria molt més fluix —me'l van comprar remugant per una d'eixes tantes tòpiques crisis que constituïxen el capitalisme.

Ara veig que les lletres fan Lanmiobtep, que pareix el nom d'un faraó egipci. Hui he acabat L'assassí del Tirant de Jordi Fernando Aloy, que en una explicació al final del llibre nomena Mika Waltari, que va escriure Sinuhe, egyptiläinen (1945). No sé esta, però la de Fernando està ben escrita i té passatges interessants, que podrien haver dut la narració amb més consistència cap a la intensitat i reflexió literària, però que en general s'ha desviat cap a la trama policíaca i d'aventures resoltes un poc a colp de James Bond. M'ha fet recordar alguna noveŀla de quan era jovenet als anys noranta del segle passat, amb tocs d'eixos de gastronomia i historiografia turística que informen i fan enrogir tot alhora.

Bé, ho deixe ací per no descolorir més el teclat i les meues capacitats com a crític literari.

dimarts, 4 de març del 2025

La inclusió de l'emissor

Òbric un article de l'any 2004 d'Abelard Saragossà sobre el valor dels adjectius demostratius... 🔗 ¡Han passat més de vint anys! El temps passa volant. No sé si li han fet massa cas, em sembla la proposta de distingir els graus dels demostratius pivotant sobre la inclusió/exclusió de l'emissor no ha tingut el mateix èxit que la formuleta que sabem repetir tots a partir de l'apreciació de la proximitat/lluntania.

La creativitat lingüística també es reflectix en la creativitat de conceptes i idees gramaticals. A més, una volta s'estenen a l'ensenyament de manera sistemàtica i repetitiva fins que són assimilats, condicionen no tant la percepció que tenim de les coses, sinó la forma com mos forcem a interpretar-les per no desbaratar tants anys d'aprenentatge de les lletanies que mos havien d'acostar a la ciència... Bé, no tant, només a la lingüística... En realitat tampoc, mos havíem d'acostar a la normativa... O tampoc, devia ser a l'estàndard... No ho sé, la cosa és el certificat que mos han de donar al final.

A pesar de les sopes boves que solem acceptar per a eixir del pas i omplir i complir els formularis burocràtics del dia a dia, per sort, la llengua i la ciència van fent camí pels papers i els pdf. Sempre estema temps de pegar-los una rellegida, per a incloure-mos també com a emissors.

dilluns, 3 de març del 2025

A vo si mos atracem

Completant el Paraulògic de hui, que tenia un volum raonable de paraules, Takse el culmina amb atraçar, que havíem descartat inicialment, però que resulta que sí que apareix en el diccionari 🔗 i té dos accepcions:

1. v. tr. Indicar (a algú) el camí per a anar a un lloc. 2. v. tr. Fer anar (a algú) a trobar-se amb una altra persona, generalment amb un objecte determinat.

Intente trobar documentació d'usos actuals en el Cival, però diria que només trobe usos d'Ausias March i de qui s'hi referix. La resta d'usos del verb corresponen al castellanisme atrassar ('retardar, endarrerir'), que no hem incorporat encara al lèxic valencià-català. El cabal del diccionari va fent-se aixina, amb cadàvers iŀlustres que van descolorint-se, mentres el lèxic més usual i necessari costa suor, llàgrimes, anys i panys —pegar la vara, vaja— que arribe a ser tractat de manera sistemàtica i estructurà, encà que siga pegant una cabotaeta coŀloquial amb algun document de referència. I això que l'ús normal del valencià escrit ho agrairia. I ara no sé si mos hauríem d'atraçar o no.

diumenge, 2 de març del 2025

Cita dominical / 850: Víctor Gómez Labrado

Mirant l'ensenyament de la llengua.
Menysprear l’experiència acumulada, el treball de tanta gent que, lentament i amb gran esforç, les havia fetes possibles al llarg de dècades, pensar-se que ells, des del seu despatxet en qüestió de mesos podien eliminar-les i substituir-les per una solució perfecta —el plurilingüisme, tu— que només existia i podia funcionar en la seua imaginació… Per a fer una cosa així, cal ser molt indocumentats i molt narcisistes.
Víctor Gómez Labrado, «La Conselleria de PP-Vox, també contra les línies en valencià», Diari La Veu del País Valencià, 12.04.2024. 🔗

dissabte, 1 de març del 2025

divendres, 28 de febrer del 2025

Insecticida lingüístic

A banda de revisar o d'acabar algunes fitxes, peixque l'ocasió de demanar-los al Cercaterm pel Scirtothrips dorsalis, un insecte que està arribant també als camps valencians de fa uns anys i que encara no pareix que li hagen posat un nom en valencià.

A banda, he vist un poc del debat impossible entre les raons democràtiques de Ricard Chulià i els prejudicis espanyolistes d'una representant d'una associació denominada Hablamos Español. 🔗 El nom de l'associació no té res de mal, si no fora que l'entitat amaga baix d'eixe nom un eufemisme d'aquells «Soyez propres, parlez français», del «Si eres español, habla español», del «Sea poatriota, no sea bárbaro»o o del definitiu i eternament condemnatori —per a qui l'usara amb sotana— «Háblame en cristiano»...

Sí, és cert, el franquisme només va ser eficaç en la repressió i la corrupció polítiques i econòmiques, però tampoc podem pensar que cal aplaudir-lo perquè fora una dictadura incompetent pel cantó de l'aculturació i la glotofàgia. El ddt no va servir per a això.

dijous, 27 de febrer del 2025

Parlant amb Procust

En el Diari La Veu del País Valencià (27.02.2025) 🔗 han publicat la noteta que els vaig enviar sobre la possibilitat i els descobriments insospitats que s'aconseguixen parlant en valencià a tothora. Curiosament, i espere que siga més lapsus que símptoma, m'han fet alguns retocs: vixc > visc, n'hi han > n'hi ha, vosatros > vosaltres, Valéncia > València. I crec que no han canviat res més.

La secció pretén contrarestar el procés de desaparició de la llengua previst pel sociolingüísta Aracil. I el cas és que assenyalen com a conclusió sobre els valencianoparlans: «sense viure amb dignitat en la seua llengua, no poden tenir un lloc al món». Bé, convindria que revisaren què entenen per dignitat en relació amb el valencià, perquè si partixen de la base que algunes variants dialectals s'han de «corregir» quan apareixen en un escrit, poca dignitat està disposats a reconéixer-li a eixa llengua. Al contrari, l'estan devaluant, tal com es sol fer habitualment com a part del procés que assenyala Aracil i que explica també en un atre article, «Educació i sociolingüística» (1979). 📄

Per cert, els vaig explicar a banda per què escrivia «Valéncia». De fet, eixa forma té més fonament històric i real que la que s'ha fixat oficialment. En tot cas, això m'és igual, perquè el nom no fa la cosa, i sempre estem a temps de canviar les normes d'accentuació. En canvi, maltractar l'ús escrit a colps per a encaixar-la en l'estàndard, sembla més la recepta de ProcustW per a la llengua. En tot cas, espere que continuen amb la secció «Parlem valencià», a vo si eixe nom sí que fa la cosa.

dimecres, 26 de febrer del 2025

Alegre cant fúnebre

N'hi ha dies que toca reinterpretar això que et sembla un suplici, un castic immereixcut o una condemna interminable, i per molt que t'estiga fent passar angoixes i maldecaps, convé repeixcar què n'hi ha de bo en eixa tortura inesperà que són algunes persones amb qui has hagut de topar. Peguem-li la volta: hem ampliat la perspectiva que tenim la natura humana, encara que siga perquè hem hagut de topar amb eixes facetes fosques i amargues, amb caràcters malicciosos, amb actituds acomplexades que s'amaguen darrere de supèrbia, recriminacions i retrets...

Uf, deu ser que és dimecres, a mitjan setmana me s'acumula un poc de fel al pap. Passege un poc, m'acoste a les calèndules, li pegue la volta mentalment a la situació i descobrixc alguna cançó curiosa, com ara «Hileta kantu Nafarra» de Zetak. 🎬

dimarts, 25 de febrer del 2025

La consciència de la festa

La consciència lingüística dels valencians —un llibre d'Adrià Martí-Badia (2020), centrat en el període 1854-1906— és un títol que em sona com si fora familiar, com si fora molt recurrent en la història de la llengua, en la sociolingüística, en els interrogants que de tant en tant mos posem sobre mosatros mateixos... No ho deu ser tant, però sí que és un títol que em degué marcar, aquell Consciència idiomàtica i nacional dels valencians d'Antoni Ferrando (1980), llegit d'aquella manera que llegim quan tenim vint anys, amb devoció i sense referents suficients, amb ganes de veritats sòlides. Alguna cosa volíem creure aleshores. Més tard la cosa es fa difuminant, tinc més la sensació que els valencians devem tindre consciència d'alguna cosa, però em pareix que la consciència de ser valencians equival més aviat a la consciència que no s'és res si... es pretén ser massa, com ara ser poble, nació, estat, eixes abstraccions tan pomposes.

Deixem-ho en consciència que tot això són imaginacions massa carregoses comparat amb la possibilitat de convertir-ho en representació, imatgeria, provessó, mascletaes, foc si convé... Consciència de fer festa. El turisme convida a pagar eixe preu, supose.

dilluns, 24 de febrer del 2025

Espais de comunicació

En el Diari La Veu del País Valencià han una secció que han batejat «Parlem valencià», 🔗 que és una expressió simptomàtica sobre com va la cosa si pensem en aquell «Parleu bé!» de Carles Salvador (pòstum, 1957), en què la preocupació podia ser la forma, perquè supose que encara es podia creure que parlar en valencià era normal i quasi inevitable.

La secció té la finalitat de «crear un espai de comunicació entre valencianoparlants en què es puguen compartir experiències positives en l’ús del valencià». No sé si calia i si tindrà cap efecte, però si engrossix la difusió del diari i per servix per a reblar un poc l'interés que hi ha estos dies per l'ús del valencià —ara que s'ha donat a conéixer l'enquesta d'usos lingüístics a Catalunya: Marina Romero va entrevistar Miquel-Àngel Pradilla— 🔗 he enviat una proposta simple que convindria practicar diàriament:

A Valéncia ciutat he topat amb molta gent que entendria activament el valencià (i inclús el parlaria) si els suposats valencianoparlants actuaren com a tals i els parlaren en valencià. Si no ho heu fet encara, proveu-ho i descobrireu els avantatges ètics i psicològics de ser positius amb vosatros i amb el vostre país.

diumenge, 23 de febrer del 2025

Cita dominical / 849: Irene Vallejo Moreu

Mirant la democràcia cultural.

Abans semblava que les humanitats eren un luxe que només es podien permetre els rics i ara que pareixia que les havíem democratitzat, les ataquen per no ser útils. No vegem com és de revolucionari que tots tinguen accés a les coses que durant molt de temps han estat en mans dels grups més privilegiats de la societat.

Irene Vallejo Moreu, segons l'entrevista que li fa Elena Cabrera Montero en elDiario.es, 46, desembre de 2024.

dissabte, 22 de febrer del 2025

divendres, 21 de febrer del 2025

Assertivitat valenciana

El Diari La Veu del País Valencià (17.02.2025) 🔗 informa de que «El Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant organitza aquest taller pràctic per a dijous i divendres». Com que em sembla una gran idea i espere que tinga continuïtat i que es generalitze, perquè anem un poc curts de recursos dialèctics i comunicatius per a mantindre la pau i la dignitat alhora, els deixe un comentari:

Una molt bona iniciativa. L'ús del valencià necessita encara despenalitzar-se socialment i psicològicament. La militància és una exigència excessiva per a comunicar-se pacíficament. De fet, em sembla que estos cursos són molt més necessaris i que segur que seran més efectius per a l'ús del valencià que els que es fan tradicionalment i per inèrcia sobre normativa escolar, com si encara estiguérem en els anys cinquanta del segle passat. Les dades indiquen que, la normativa, mos la sabem massa. I tenim molts recursos de consulta a mà. Mà esquerra per a trencar les portes de l'armari lingüístic. És a dir, un poc més de sociolingüística democràtica.

La legalitat està clara —tant lo que tenim a favor com contra lo que mos hem de pegar cabotaes—, però mos falta sentiment i empatia amb mosatros mateixos.

dijous, 20 de febrer del 2025

Per etapes biològiques

Mirant-ho amb calma, les decisions personals i polítiques del president americà Donald Trump no són cap novetat. La novetat és que tinga els cabells i el rostre de color carabassa; i comparat amb els últims predecessors en el càrrec, que en públic siga més cínic, més arrogant i més desvergonyit. Per la resta, Obama no va tancar Guantànamo, Biden ha deportat a palaes, Bush va dur la guerra on li va semblar, i podríem anar reculant... A Xile o al Vietnam.. Estem plorant la massacre que patixen els palestins a Gaza comesa per un estat «democràtic», i quan pensem en la doble moral d'alguns jueus, mos mostren de nou el records del nazis i d'Auschwitz però hi ha qui oblida molt convenientment que els jueus van ser expulsats dels regnes de Castellà i Aragó l'any 1492... 🔗

Tot de nou, però sempre superficialment, perquè biològicament encara no hem descobert com sobreviure eternament per a fer-mos la mà durant uns quants milers d'anys. Anem fent-ho per etapes.

dimecres, 19 de febrer del 2025

Els romanços de sempre

Estan —i estem— preocupats per la desinformació... Però en realitat, trobe que si acceptem que mos vagen canviant els noms de les coses, d'una banda, mos quedem desconcertats, perquè pareix que siguen nous perills contra els que no tenim recursos; i per una atra part, mos atrapen en una teranyina de conceptes que pareix que aporten certeses sòlides i útils, quan en realitat són la mercaderia fraudulenta de sempre, amb el matís que, com sempre, els qui mos deixem embrollar, ho fem massa carregats de raons... Atra volta com sempre.

Ni desinformació ni romanços de posterveritat o de veritats alternatives... Les mentires, els enganys, les estafes, els fraus, les falsedats, les fal·làcies, la demagògia i més que n'hi han, són els termes coneguts i quotidians i que identifiquen perfectament tot el repertori de velles tàctiques amb què els humans gestionem en societat les nostres dèries, afectes, malíccies i odis, sobretot per a cometres inequitats, iniquitats i injustícies. La història en va plena, però sempre podem trobar matisos («Confiança i postveritat: una reflexió amb Hannah Arendt» d'Alfons C. Salellas, Núvol, 30.03.2018) 🔗 per a justificar-mos.

dimarts, 18 de febrer del 2025

Rematar la faena

Opte pel full gris clar i el fons verd tirant fosc per al fons del LibreOffice. Em sembla que són uns colors que no carreguen tant els ulls. Mos toca cuidar-mos-els abans que mos vagen caiguent a trossos després de tantes hores de pantalla. La resta del nou Ubuntu és pareguda a l’anterior, aixina que podrem anar fent vida normal... Si és que mos en queda molta. A migdia, mirant les notícies, me s’ocorre dir-li a Takse que si Zweig alçara el cap, es tornaria a suïcidar. Ha assentit amb tristor. Ja no sé si era per Ucraïna, les deportacions d’immigrants o els llautons clarament rovellats d’eixe europeisme espanyolista —insultant i fals— que mos han estat venent des de fa tants anys.

Les llàgrimes de Christoph Heusgen són l’única nota que pareix sincera de la política que seguim. Estem entre les mentires neoliberals de Trump i Mazón —«És la bola més grossa, idiota!»— i algunes pretensions televises que acaben en parides per a ofegar les idees. Tal com diu Mònica Planas, «un cinisme de rècord Guinness per rematar la feina». 🔗

dilluns, 17 de febrer del 2025

Mosca (pre)primaveral

He salvat els documents de l’Ubuntu, m’he passat al 24.04, he salvat el primer inconvenient xorra: «External drive does not mount after Ubuntu upgrade», és a dir, que no em deixava carregar els discs externs. La cosa és que el gestor d’arxiu munta els discs amb el nou controlador ntfs3, que diuen que és un desastre, aixina que recomanen anuŀlar-lo —executant «echo 'blacklist ntfs3' | sudo tee /etc/modprobe.d/disable-ntfs3.conf» en un terminal— i reiniciar. Ha funcionat.

Ara, com quasi cada any, ho he de tornar a configurar tot. Baixar i instaŀlar el Chrome, el Synaptic, el Gimp, el Kolour Paint i alguns programes més, configurar l’aspecte i fer els autotexts del LibreOffice... I aixina passem també unes bones hores, amb una mosca embotinaora, la primera de la temporà (pre)primaveral que ja tenim a la vora.

diumenge, 16 de febrer del 2025

Cita dominical / 848: Carles Porcel López

Mirant d'encertar la comunicació.

Les esquerres i verds tenen massa interioritzat el mite de la racionalitat. Tenir raó no és un argument comunicatiu. Si fos així, les mentides i les faules de les dretes no tindrien l’efecte que tenen.

Carles Porcel López, «Dius coses o comuniques políticament?», Diari La Veu del País Valencià, 01.02.2025. 🔗

dissabte, 15 de febrer del 2025

La foto del sàbat / 238

Flamencs a l'altura d'Alfafar

Uns quants flamencs afaenats. De més a prop que mai, tirant cap a Alfafar.

divendres, 14 de febrer del 2025

L'Ubuntu d'enguany

Em toca reinstal·lar l'Ubuntu, que ja pareix que siga una faena periòdica, anual. Aprofite per a posar la versió 24.04. 🔗 Espere haver encertat esta volta la grandària de les particions, pa que l'arrel no me se quede curta, que es veu que és el que ha ofegat la instal·lació anterior.

Uf, la cirereta per a desitjar un poc més el cap de setmana.