Comiats (28 juliol, 2013)

Avui mos hem aixecat prest i, havent berenat, partim a s’aeroport des d’on ells agafaran primer un vol a Cancún i després cap a Madrid –on tenim previst tornar-mos a trobar d’aquí a unes hores. S’ensuma flaire de comiat, i aprofit per fer sa darrera volta al centre de DF abans d’anar a s’hostal per tancar definitivament sa motxilla i tornar, després d’onze mesos intensos, cap a Mallorca.

Amb trenta quilos a s’esquena i una altra motxilla a davant arrib en metro a s’aeroport i, després de passar els corresponents tràmits migratoris –i de caure-li amb gràcia a sa policia de torn perquè es meu nom li fa pensar en els sucs Pau-pau[1]–, faig un cafè i una volta pels passadissos, mentre a defora, com es primer dia que vaig arribar a Mèxic, plou intensament. I com durant ses darreres setmanes a sa casa Moustache on vivia, asseguts a cobert de sa pluja en aquell pati interior, sona Devil got my woman[2] amb es seu fregit de vinil antic, i fa de banda sonora a nes torrent de records que m’acompanya. Me’n vaig i no puc més que estar agraït. Adéu, Mèxic. Adéu…

…y conocí el Estadio Azteca (27 juliol, 2013)

Arribam en bus a nes recinte arqueològic de Teotihuacán, després d’una llarga coa a sa Terminal del Norte –segurament perquè és cap de setmana i no hi hem arribat a primera hora des dematí–, i entram per sa porta nº 2, lo que suposa trobar-se tot d’una sa piràmide des sol i que s’impacte perdi cert atractiu. Tot i haver-hi més gent que s’altra vegada, es recinte manté sa mateixa espectacularitat que recordava i, a més, s’entorn ha adquirit en arribar s’època de pluges un color verdós que presideix els voltants fins on arriba sa vista.

En tornar a sa capital connectam es trajecte en metro amb es tren ligero per arribar a nes mític Estadio Azteca, on s’any que vàrem néixer Maradona aixecava sa copa del món després d’haver marcat dies abans dos dels gols més famosos de sa història des futbol[1], i on avui hem de veure jugar l’América contra el Tijuana –campions respectius dels trofeus d’obertura 2012 i clausura 2013. Per això en trobar-ho tot tancat perquè s’ha cancel·lat es partit previst i perquè els horaris de visita han acabat ja fa estona sa decepció és immensa, però sobretot perquè era especial viure-ho amb en Toni, amb qui tantes hores de futbol hem compartit a nes carrer i qui abans que jo arribés a Mèxic me descobria s’enigmàtica cançó den Calamaro que duu per títol es nom d’aquest estadi[2] –sense imaginar mai que algun dia seríem els dos aquí davant.        

Hauria estat una manera poètica d’acabar es viatge, però no ha pogut ser, així que mos recomponem des cop amb una torta espectacular d’un xiringuito d’allà prop i tornam a nes centre per retrobar-mos amb n’Adri i fer ses darreres compres. Entrada sa nit visitam sa Pulquería Insurgentes[3], on recuperen sa tradició des pulque ambientant-lo amb música moderna; una combinació que resulta tot un èxit aquí al DF!

Antropologia i lluita lliure (26 juliol, 2013)

Com que en Toni segueix fotut des d’ahir, reservam sa visita de Teotihuacán per a demà i anam a visitar es museu d’Antropologia que, després de potejar-los unes sis o set hores seguides, ja puc dir que l’he vist de dalt a baix –amb possibilitat de repetir d’algunes coses que havia hagut de veure corrensos. Avui s’hi pot veure també s’exposició temporal de delicades pintures indies i perses, acompanyades de llum tènue i música de sitar.

Des museu passam per s’hostal i partim escapats cap a s’Arena México[1] per veure els combats de lluita lliure, tan populars a tot es país. Si bé aquí resulta tot molt més espectacular que a Guadalajara –en part degut a ses prop de 20 mil persones que s’hi congreguen–, un dels atractius d’allà que trob en falta era corejar ses tonades que els de ses graderies altes fèiem als que seien a ses localitats més cares d’abaix –amb frases tan pensades com “¡putos los de abajo!”– i unes dimensions de s’estadi que permetien més interacció entre públic i lluitadors. Aquí però, de sa mateixa manera que a Guadalajara, gent de totes ses edats s’entrega amb eufòria a ses acrobàcies dels emmascarats.