La cianotípia és un procés fotogràfic analògic que es caracteritza pels seus resultats monocroms en blau cian (d’aquí prové el seu nom). Sense la necessitat d'una càmera i mitjançant l'acció fotoquímica de la llum ultraviolada es poden aconseguir còpies negatives d’una imatge o objecte mitjançant la sobreposició dels negatius sobre un suport prèviament sensibilitzat amb una emulisió fotosensible. Aquest procediment va ser popular en els cercles d'enginyers fins al segle xx. És un procediment senzill i econòmic que produeix còpies a gran escala d'un treball que en anglès es coneix com a blueprints. En el procés es fan servir dos productes químics:

Algues d'Anna Atkins

La cianotípia és una tècnica molt rica en usos, permet fotografiar objectes, plantes i fins i tot plasmar altres fotografies sobre un munt de materials. A més és una alternativa més econòmica, ecològica i senzilla a les sals de plata.

Història

modifica

L'anglès John Hershel (1792-1871) va ser un matemàtic i astrònom que a mitjans del segle XIX, buscant la manera de copiar les seves notes i experimentat amb les sals de ferro, va descobrir la cianotípia.[1] Encara que el procediment va ser desenvolupat per Hershel, ell el va considerar com un sistema per reproduir notes i diagrames.[2] Va ser la botànica anglesa Anna Atkins (1799-1871), amiga de John Hershel, qui va utilitzar aquesta tècnica en fotografia obrint un ventall enorme de possibilitats artístiques. Amb la superposició de les plantes sobre el paper que, prèviament havia sensibilitzat, i amb una bona tècnica d'exposició i revelat, Atkins aconseguia còpies negatives molt precises i detallades de les seves plantes. Amb aquesta tècnica, el 1843 ella va ser la primera persona a publicar un llibre il·lustrat amb fotografia, Photographsof British Algae: Cyanotype Impressions.[3] Per això Atkins es considera com la primera dona fotògrafa.[4]

Procediment

modifica

En un procés típic es fan servir una mescla a volums iguals d'una solució al 8,1 % (pes/volum) de ferrocianur de potassi i una solució al 20 % de citrat fèrric d'amoni. Aquesta solució és lleugerament fotosensible i fosca. Els cianotips es poden imprimir sobre qualsevol superfície capaç de mullar-se en la solució de ferro. Es pot produir una imatge positiva exposant-la a una font de llum ultraviolada, com la llum solar, amb un negatiu. La llum ultraviolada redueix el ferro (III) a ferro (II). A això segueix una complexa reacció del ferro (II) cap a ferrocianur que donarà com a resultat les àrees blaves. Els químics que no han reaccionat es poden eliminar fàcilment amb aigua. El resultat és un tint blau insoluble de ferrocianur fèrric que es coneix com a blau de Prússia.

Conservació a llarg termini

modifica

En contrast amb molts procediments històrics i actuals, les impressions de cianotips no reaccionen bé als ambients bàsics. Per això no s'aconsella emmagatzemar cianotips o presentar-los en situacions bàsiques perquè la imatge s'esvaeix. Però tenen la característica poc comuna que una imatge esvaïda, per una llarga exposició a la llum, es pot restaurar significativament simplement exposant-la a un ambient fosc.

Vegeu també

modifica
  1. V&A: Exploring Photography : Photographic Processes : Cyanotype
  2. «VERNACULAR PHOTOGRAPHY The Cyanotype». Arxivat de l'original el 2013-03-30. [Consulta: 9 setembre 2012].
  3. «Anna Atkins, British, 1799-1871». Arxivat de l'original el 2010-08-29. [Consulta: 9 setembre 2012].
  4. V&A: Exploring Photography : Photographers : Anna Atkins

Bibliografia

modifica
  • Atkins, Anna. Sun Gardens: Victorian Photograms. With text by Larry J. Schaaf. Nova York: Aperture, 1985. ISBN 0-89381-203-X. 
  • Blacklow, Laura. New Dimensions in Photo Processes: a step by step manual. 3rd. Boston: Focal Press, 2000. ISBN 0-240-80431-7. 
  • Ware, M. Cyanotype: the history, science and art of photographic printing in Prussian blue. Science Museum, UK, 1999. ISBN 1-900747-07-3. 
  • Crawford, William. The Keepers of Light. Nova York: Morgan and Morgan, 1979. ISBN 0-87100-158-6. 

Enllaços externs

modifica