Jaume Perich i Escala
Jaume Perich i Escala (Barcelona, 5 de novembre de 1941 - Mataró, 1 de febrer de 1995)[1] fou un humorista gràfic i escriptor català.[2] Va ser el traductor a Espanya de sèries franceses com Astèrix el Gal, Blueberry, Aquil·les Taló… El 1964 va entrar com a redactor de la desapareguda Editorial Bruguera, però aviat despuntà com a humorista gràfic amb una personalitat pròpia a la premsa barcelonina. El 1966 va publicar el seu primer còmic en premsa, en diaris com Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, La Vanguardia, Tele/eXpres, Diari de Barcelona i El Periódico de Catalunya.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Jaume Perich Escala 5 novembre 1941 Barcelona |
| Mort | 1r febrer 1995 (53 anys) Mataró (Maresme) |
| Causa de mort | hemorràgia interna |
| Sepultura | cementiri de Collserola |
| Activitat | |
| Ocupació | caricaturista, humorista, escriptor, autor de còmic |
| Nom de ploma | El Perich |
| Família | |
| Cònjuge | Anna Berini |
| |
Assolí gran popularitat a la transició amb el seu llibre Autopista, paròdia del Camino de José María Escrivá de Balaguer, on recopila aforismes, frases curtes i jocs de paraules més o menys polítiques aparegudes als periòdics i es va convertir en el llibre més venut de l'any. Després va publicar uns altres 20 llibres de característiques semblants, destacant entre ells els de la sèrie "Noticias del 5º Canal". Va ser membre fundador de la cèlebre revista Hermano Lobo, posteriorment va crear i va codirigir juntament amb Manuel Vázquez Montalbán la revista política Por Favor, una de les revistes d'humor gràfic més importants de la transició. També va publicar els seus treballs en Muchas Gracias, Nacional Show, Titanic, Histeria semanal, Muy señor mío, Cuadernos de Humor, TBO, Jano, Fotogramas, Interviú i, finalment, en la revista satírica El Jueves.
Va participar en nombroses exposicions col·lectives d'humor a França, Itàlia, Portugal Bèlgica, Alemanya i la majoria de països Llatinoamericans. Fou guardonat amb el premi de Sátira Política Forte di Marmi[3] i amb el premi Ciutat de Barcelona.
Va casar-se amb Anna Berini, amb la qual va tenir una filla, Raquel. Al llarg de la seva vida, i tal com es va reflectir en la seva obra, va sentir una especial inclinació i va viure envoltat de gats (Mao, Dixi, Fritz, Nina, Whisky, Olívia), que van arribar a conformar una "família felina" complementària de la seva "família humana".
Va morir el 3 de febrer de 1995 a Mataró, als 53 anys, víctima d'una hemorràgia intestinal.
En honor seu s'atorga el Premi internacional d'Humor Gat Perich que reconeix els autors més destacats en el camp de l'humor.
El 2015, al 33è Saló del Còmic de Barcelona es va fer una exposició monogràfica dedicada a l'humorista català Jaume Perich: humor sense concessions i es va publicar el llibre Perich sense caducitat,[4]a càrrec de la seva filla Raquel i el dibuixant Kap, en el que gairebé mig centenar de destacades figures de la cultura i la política reivindicaven l'actualitat de la seva obra.
L'any 2020, coincidint amb els 25 anys de la seva mort, s'ha plantejat un modest "Any Perich",[5] amb activitats diverses per reivindicar la seva obra. El març s'inaugura "Perich amb ulls de gat", una gran exposició al Born CCM el recorda mostrant per primera vegada al públic alguna documentació personal i professional que es preserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.[6] L'exposició està comissariada pel també dibuixant d'humor Kap, qui el mateix any s'ha encarregat de l'edició d'unes memòries inèdites escrites i dibuixades per Perich rememorant els seus anys d'estudiant en l'espanya franquista, en un llibre titulat Un abric verd penicil·lina.[7]
Bibliografia
modifica
- Perich-Match (1970)
- Autopista (1970)
- Boccacio (1971)
- Setze Fetges (1971)
- Nacional II (1972)
- Els tres peus del gat (1972)
- España se queda sola (amb Manuel Vázquez Montalbán) (1974)
- Érase una vez (1974)
- Diálogos entre el poder y el no poder (1975)
- El año del ay, ay, ay... (amb Manuel Vázquez Montalbán) (1976)
- Noticias del 5º canal (1976)
- Así lo vio todo el Perich (?)
- Por el camino hacia Dios (1978)
- Últimas noticias del 5º canal (1979)
- Mi amigo el Whisky (1981)
- Desde la Perichferia (1981)
- 5º Canal Informa (1982)
- 5º Canal ilustrado (1984)
- De la nada a la miseria (1985)
- Gente en su casa (1986)
- Perichmicina (1989)
- Consultorio de urgencia. ¿Les gusta a las gallinas viajar en metro? (1989)
- El llibre de les coses (1995)
- Els gats del Perich (1995)
- Así lo vió todo el Perich (1995)
- El gran libro del Perich (1999)
- Pensamientos de mi gato Mao (1999)
- El Perich. Humor sin concesiones. Estudi sobre Perich a càrrec de Josep Maria Cadena (2005)
- El Perich. Sense caducitat. Estudi sobre Perich a càrrec de Kap i Raquel Perich (2015)
- Un abric verd penicil·lina. Memòries inèdites, editades per Kap (2020)
- Els gats del Perich. Nova edició de Trilita Edicions (març de 2020)
Fons Perich de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
modificaLa família de Jaume Perich va cedir a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), l'any 1998, un fons documental de 7.774 dibuixos originals, i l'Ajuntament de Barcelona va batejar Sala Perich a la Sala de consulta de gràfics de l'Arxiu.[8]
El fons custodiat per l'AHCB[9] conté acudits originals publicats en el seu moment a El Periódico (3.827), El Jueves (1.541), Interviu (883), La Vanguardia (112), Can-Can (14), Cuadernos para el Diálogo (50), DDT (11), Diario de Barcelona (31), Histeria (2), Jano (387), Mundo Diario (6), Opinión (3), Patio Trasero (4), Por Favor (56), Puta Mili (1), TBO (27), Tele/eXpres (89) o Titanic (35). També inclou acudits censurats i no publicats, inacabats i no identificats, realitzats per als programes de TV3 Filiprim i 3 i l'astròleg, sense oblidar els creats desinteressadament per a causes nobles i actes reivindicatius, així com per a celebracions particulars d'amics i coneguts.[10]
L'any 2020 s'edità el llibre Un abric verd penicil·lina, unes memòries inèdites escrites per Perich a principis dels anys 90, material que es troba dipositat a l'Arxiu.
Referències
modifica- ↑ «Muere Perich, renovador del humor político y dibujante falleció en Mataró, a los 53 años, a causa de una hemorragia intestinal» (en castellà). El País, 02-02-1995.
- ↑ «Jaume Perich i Escala». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Premio Satira Politica, a Forte dei Marmi diventa Festival» (en italià), 03-05-2019. [Consulta: 18 febrer 2020].
- ↑ TV3. «El llibre homenatge 'El Perich. Sense caducitat' a la tertúlia d'actualitat». [Consulta: 18 febrer 2020].
- ↑ Vidal, Jaume. «Arriba l'Any Perich». [Consulta: 18 febrer 2020].
- ↑ «Jaume Perich (1941-1995). Humor amb ulls de gat». [Consulta: 23 gener 2020].
- ↑ Segarrenc, Publicat per Llop. «Novetat de gener d'Angle: "Un abric verd penicil·lina" del Perich». [Consulta: 23 gener 2020].
- ↑ «Josep Pernau: Un tipo corriente (El Periodico de Catalunya, 10/12/1998)». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 3 desembre 2014].
- ↑ Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons El Perich. Catàleg en línia[Enllaç no actiu]
- ↑ Barjau, S., Guiral, A., Sendra, E. L'humor gràfic a Barcelona. De "La Flaca" (1868) a la transició democràtica (1975-1978). Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona-EFADOS, 2015 (en premsa)
- «Jaume Perich». Humor a l'Art. Biblioteca Jaume Perich i Escala. Arxivat de l'original el 16 de gener 2014. [Consulta: 16 gener 2014].
Bibliografia
modifica- Perich. Perich Match / 1970. Pròleg de Joan de Segarra. Edicions 62. Col·lecció: L'escorpí, 20. 17x11 cm. Rús. B/N. 96 p.
- Perich. Setze fetges / 1971. Pròleg: M. Vázquez Montalbán. Edicions 62. 20x14 cm. Rús. B/N. 127 p.
- Perich. Els tres peus del gat / 1972. Edita: Edicions 62. Col·lecció: L'escorpí, 35. 17x11 cm. B/N. Rús. 128 p.
- Perich. El llibre de les coses / 1995. Pròleg de V. Villatoro. Edita: Avui. Llibre regal per celebrar el dia de Sant Jordi de 1995 al diari Avui. 20x13 cm. Rús. 62 p.
- Perich. Els gats de Perich / 1995. Edita: Thassàlia. 24x17 cm. Rús. B/N. 78 p.
- Perich. Els gats de Perich / 2020. Edita: Triita Edicions. 17,5 x 24,5 cm. Cart. B/N. 90 p.
