Viquipèdia

Jean-Pierre Melville

director de cinema francès

Jean-Pierre Melville, nascut Jean-Pierre Grumbach (París, 20 d'octubre de 1917 − París, 2 d'agost de 1973) va ser un director de cinema francès. Va triar el seu pseudònim en homenatge a l'escriptor americà Herman Melville.[1] Les seves pel·lícules, dominades per la solitud, el fracàs i la mort, s'han convertit en clàssics del cinema francès: les tres pel·lícules que formen una trilogia sobre la França de l'Ocupació (Le Silence de la mer, Léon Morin, prêtre i L'Armé des ombres) i les pel·lícules d'homes (El confident, Le Deuxième Souffle, El samurai, El cercle vermell, Un poli).[2]

Plantilla:Infotaula personaJean-Pierre Melville

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementJean-Pierre Grumbach
20 octubre 1917 Modifica el valor a Wikidata
9è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 agost 1973 Modifica el valor a Wikidata (55 anys)
13è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortinfart de miocardi Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Pantin Modifica el valor a Wikidata
NacionalitatFrança
FormacióLiceu Michelet Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactor, productor de cinema, guionista, director de cinema, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1945 Modifica el valor a Wikidata - 1973 Modifica el valor a Wikidata
Obra
FilmografiaLe silence de la mer (1949)
Jean Cocteau's Les enfants terribles (1950)
Bob le flambeur (1956)
Léon Morin, prêtre (1961)
El confident (1962)
El samurai (1967)
L'armée des ombres (1969)
El cercle vermell (1970)
Un poli (1972)
Família
GermansJacques Grumbach Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0578483 Allocine: 1624 Allmovie: p102465 TCM: 129656 TV.com: people/jean-pierre-melville TMDB.org: 3831
Find a Grave: 37304100 Modifica el valor a Wikidata

Biografia

modifica

Neix en una família jueva alsaciana. El 1923, quan té sis anys, els seus pares li ofereixen una Pathé Baby. Comença a realitzar les seves primeres pel·lícules filmant els seus parents. El 1933, als quinze anys, determina esdevenir cineasta després haver assistit a la projecció de la pel·lícula èpica de Frank Lloyd: Cavalcade.

Durant la guerra, marxa a la França Lliure a Londres el 1942, és en aquest moment que agafa el pseudònim de «Melville» en homenatge a l'autor de Moby Dick. Després de la Guerra, que reivindica haver fet en la resistència, després participant en el desembarcament a la Provença, demana una targeta d'ajudant d'escenògraf que li és negada. Durant la batalla de Montecassino s'hauria promès muntar els seus propis estudis si se n'escapava. Es converteix així en el seu propi productor i roda un curtmetratge. Més tard, estalvia, compra pel·lícula i realitza, en condicions molt precàries, la seva primera pel·lícula: Le Silence de la mer . Sense que ho sàpiga, els seus mètodes de rodatge són ja els de la Nouvelle Vague.

Molt de temps percebut com un intel·lectual, a causa sobretot de la seva adaptació molt literària de Le Silence de la mer de Vercors, fins al punt d'assemblar-se a Jean Cocteau l'escenògraf de Els infants terribles, recusava aquest terme, percebent-se més com un autor.

El 1955, crea els seus propis estudis, els estudis Jenner, en el districte XIII de París, al carrer Jenner, reinventant un magatzem on va viure de 1953 a 1967, baixant fins i tot de nit a preparar els plans de l'endemà. Hi produeix les seves pel·lícules fins al 29 de juny de 1967 quan un incendi destrueix els estudis mentre roda El samurai. Obsessiu, persisteix a quedar-se als seus estudis on monta L'Armé des ombres. El 1961, treballa amb Michel Mardore per al productor Georges de Beauregard en un projecte titulat Les Don Juans , amb Jean-Paul Belmondo i Anthony Perkins, que abandona per Le Doulos.

Alhora jovial i frigorífic, Jean-Pierre Melville discutia sovint amb el seu cercle. Es va enfadar amb molts dels seus col·lboradors. Anècdotes famoses: Lino Ventura no li va dirigir més la paraula durant tot el rodatge de L'Armé des ombres. Melville havia declarat en la premsa que Ventura havia tingut grans dificultats per pujar al vagó al començament de la pel·lícula Le Deuxième Souffle

De fet, el cineasta havia amagat al seu actor que havia donat l'ordre d'augmentar la velocitat del tren. En el rodatge de Le Grand des Ferchaux, Melville es ficava sense parar amb Charles Vanel, i un dia, Jean-Paul Belmondo, que ja no suportava tota aquesta història, va agafar les ulleres i el stetson de Melville, li va donar una bufetada i va marxar del platò.

Durant diversos anys, Melville va tenir un lloc a la Comissió de classificació de les obres cinematogràfiques i va empaitar totes les manifestacions de la pornografia en el cinema. Era abans de tot un home nostàlgic, autodefinint-se com un «reaccionari» (explícitament declarat al retrat que va compondre per a André S. Labarthe) intentant també reinventar a la pantalla els instants més forts de la seva vida personal.

Megalòman notori a qui agrada interpretar un personatge que evoca una Amèrica somniada (portava un stetson i ulleres negres…), en alguns aspectes fantasiós, de vegades tenallat amb tendències maniaco-depressives, va fer construir una cabana de bosc en el plató de la seva última pel·lícula, Un poli, el 1971 i no en sorti més que per dirigir els seus actors o arreglar l'enllumenat. Jean-Pierre Melville va demanar també a Florence Moncorgé-Gabin, guionista, portar una perruca, ja que no li agradava el color dels seus cabells…

Segons José Giovanni, li agradava alegrar-se del fracàs dels seus companys cineastes.

El fracàs d'Un poli el va tocar considerablement, segons el relat que en va fer el seu amic Philippe Labro a Je connais des gens de toutes sortes.

Mor, poc temps després, a conseqüència d'un atac cerebral sobrevingut en el restaurant de l'Hotel PLM Saint-Jacques (París). La seva defunció és descrita al llibre de Philippe Labro que sopava amb ell. Jean-Pierre Melville reposa al cementiri de Pantin.

Filmografia[3]

modifica

Director

modifica

Actor

modifica

Cita

modifica
« L'ofici del cinema no és comparable a cap altre. Obeeix a les lleis que regeixen el "show business " però tothom està d'acord per reconèixer que ningú no coneix aquestes lleis. Cada pel·lícula és un prototip. Una obra teatral deixa de ser-ho si supera la centena. L'esforç de cada representació ja no és en va. Mentre que, sempre, l'esforç de creació, de rodatge, de distribució i d'explotació d'una pel·lícula continuarà sent un risc total. És l'ofici més perillós del món. »
— Jean-Pierre Melville, entrevista amb Michel Mardore, Candid n°205, 29 març de 1965

Herència

modifica

Remakes, préstecs i cites de l'obra de Melville

modifica

Sous el nom de Melville

modifica

Sous le nom de Melville (76 minuts), dirigida per Olivera Bohler el 2008, és el primer documental llarg consagrat a Jean-Pierre Melville des de la seva mort. Descriu el recorregut de Melville durant la Segona Guerra Mundial i l'impacte que aquesta experiència personal de la guerra i de la Resistència va tenir sobre el conjunt de la seva obra de cineasta, així com, indirectament, sobre la dels seus hereus. Sous le nom de Melville implica en efecte elements d'entrevistes amb cineastes com Johnnie To o Masahiro Kobayashi que venen il·luminar a posteriori l'obra de Melville.

Referències

modifica
  1. ↑ Breitbart 180
  2. ↑ «biografia de Jean-Pierre Melville». The New York Times.
  3. ↑ «filmografia de Jean-Pierre Melville». The New York Times.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jean-Pierre_Melville&oldid=34226063»