Estret de Jones

(S'ha redirigit des de: Jones Sound)

L'estret de Jones[1] (en anglès: Jones Sound) és una massa d'aigua de l'àrtic canadenc, situada entre l'Illa Ellesmere, al nord, i l'illa Devon, al sud. Administrativament, forma part del territori autònom de Nunavut. És a la part oriental del Pas del Nord-oest.

Plantilla:Infotaula indretEstret de Jones
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Tipusestret Modifica el valor a Wikidata
Part deArxipèlag Àrtic Canadenc Modifica el valor a Wikidata
Ecoregió (WWF)Àrtic
Localització
ContinentAmèrica
Entitat territorial administrativaNunavut (Canadà) Modifica el valor a Wikidata
Map
 76° N, 86° O / 76°N,86°O / 76; -86
Banyat perOceà Àrtic
Illailla Devon, al sud
Illa Ellesmere, al nord
Connecta ambBadia de Baffin, Badia Noruega
Ciutat riberencaAujuittuq (141 hab. en 2006)
Format per
Característiques
Dimensió110 (amplada) × 280 (longitud) km

Geografia

modifica

L'estret de Jones és un dels tres estrets situats a la part nord-occidental de la badia de Baffin, entre l'estret de Lancaster, al sud, i l'estret de Smith, al nord, a la boca de l'estret de Nares. Està situat entre la costa septentrional de l'illa Devon, i la costa meridional de l'illa Ellesmere.

A la seva entrada, des de la badia de Baffin s'hi troba l'illa Coburg (411 km²) que divideix l'accés en dos trams: el meridional, l'estret de Lady Ann, entre les illes de Coburg i Devon, d'uns 28 km d'amplada, i el septentrional, l'estret Glacera entre illa Coburg i les petites illes Stewart, situades davant la costa oriental d'Illa Ellesmere.

La seva llargada és d'uns 280 km, variant la seva amplada entre 40 i 110 km. La costa septentrional és molt trencada, amb llargs i profunds fiords en direcció NS, d'est a oest, apareixen els de Fram, Starn, Grise, Hearbour, South Cape, Baader, Muskod i Goose. El més important és el d'Aujuittuq, a la boca del qual hi ha l'assentament homònim d'Aujuittuq, que disposa d'aeròdrom i és l'assentament civil més al nord d'Amèrica, amb una població permanent de 141 persones segons el cens de 2006.

La riba meridional és menys trencada, amb àmplies badies i algun fiord. També d'est a oest, es troben Badia Brae, Badia Bear-amb els inlets de Sverdrup i Thomas Lee-i al final, el fiord de l'Oest. Al fons de l'estret de Jones, a la part nord-occidental es troba la petita illa de Calf i després l'illa Nord Kent (590 km²), que tanca l'estret i deixa dos passos laterals que donen accés a badia Noruega: a la part oriental, el Hell Gate, amb uns 7,5 km d'amplada, i a l'occidental, l'estret Cardigan, d'uns 8 km.

Història

modifica

Va ser descobert per l'expedició del Discovery capitanejada per Robert Bylot i pilotada per William Baffin el 1616. En aquesta expedició es va descobrir la badia que avui porta el seu nom i els estrets de Lancaster, Smith i Jones, que van ser nomenats així en honor dels patrocinadors dels seus viatges. Aquesta expedició va assolir un nou rècord de navegació boreal, en arribar als 77° 45′ N, 480 km més al nord de la marca anterior establerta per John Davis, una marca que va romandre sense ser superada durant 236 anys.

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. MIRANDA I CANALS, J. i GIRALT I RADIGALES, J. (dir). Atles Universal. Barcelona, Ed. Enciclopèdia Catalana i Institut Cartogràfic de Catalunya, 1999, pàg. 270

Enllaços externs

modifica
  • Atles del Canadà on-line Arxivat 2008-09-02 a Wayback Machine. (anglès) (francès)