Llei d'harmonització
Una llei d'harmonització és un tipus de llei ordinària[1] en la legislació espanyola que opera en l'àmbit de les competències exclusives de les comunitats autònomes perquè les disposicions normatives que regulen aquestes matèries queden integrades[2] mitjançant l'establiment de principis que han de complir les comunitats autònomes.[3] Aquests principis harmonitzadors haurien de permetre la integració de les normes jurídiques autonòmiques entre elles.[2] Aquestes lleis, a diferència de les lleis marc, poden actuar després de l'establiment de legislacions autonòmiques sobre la matèria.[4]
La Constitució espanyola de 1978 estableix aquest tipus de llei a l'article 150.3.[1] Aquest tipus de llei afecta a les competències legislatives plenes de les comunitats autònomes obligant-les a complir uns principis.[5] Aquestes normes jurídiques s'entenen que han de ser utilitzades excepcionalment[6] i han de tindre una intensitat reguladora moderada perquè no impedisca a les comunitats autònomes exercir les seues competències legislatives. Altre límit que tenen aquestes lleis, és que no poden modificar els estatuts d'autonomia.[7] Altres característiques de les lleis d'harmonització és que deroguen les lleis autonòmiques que se li oposen i no hi ha exigència constitucional, però sí per part de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, consultar abans de la seua creació a les comunitats autònomes.[8]
La Llei Orgànica del Tribunal Constitucional estableix en l'article 28.1 que aquest tipus de norma és susceptible de recurs d'inconstitucionalitat.[3]
La iniciativa legislativa la pot tindre el govern espanyol o 25 senadors. És tramitada al Ple del Senat[9] amb dos torns a favor i dos en contra.[10] Requereix una majoria absoluta per ser aprovada.[11]
Dret comparat
modificaEn la Constitució espanyola de 1931 existia una llei similar que havia de ser aprovat no solament per les Corts, sinó que també el Tribunal de Garanties Constitucionals.
El sistema federal d'Àustria també té una llei pareguda en la legislació de necessitat. Solament es pot aplicar a unes quantes matèries concretes exclusives dels Länder.[6]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Rebollo Delgado, Lucrecio; Pais Rodríguez, Ramón. Introducción al derecho I (Derecho público). Madrid: Dykinson, 2004, p. 221. ISBN 84-9772-331-7.
- ↑ 2,0 2,1 Muñoz Machado, Santiago. Cinco estudios sobre el poder y la técnica de legislar. Madrid: Civitas, 1986, p. 66. ISBN 84-7398-430-7.
- ↑ 3,0 3,1 Rebollo Delgado i Pais Rodríguez, 2004, p. 222.
- ↑ Martín Mateo, Ramón. Manual de derecho autonómico. 2a ed. Madrid: El Consultor de los Ayuntamientos y de los Juzgados, 1986, p. 294. ISBN 84-7052-129-2.
- ↑ Muñoz Machado, 1982, p. 430.
- ↑ 6,0 6,1 Muñoz Machado, 1982, p. 431.
- ↑ Muñoz Machado, 1982, p. 432.
- ↑ Muñoz Machado, 1982, p. 433.
- ↑ Pérez de Lama, 1998, p. 105.
- ↑ Pérez de Lama, 1998, p. 105-106.
- ↑ Pérez de Lama, 1998, p. 106.
Bibliografia
modifica- Muñoz Machado, Santiago. Derecho público de las Comunidades Autónomas I. 1a ed. Madrid: Civitas, 1982. ISBN 84-7398-220-7.
- Pérez de Lama, Ernesto (dir.). Manual del Estado Español 1999. Madrid: LAMA, 1998. ISBN 84-930048-0-4.