Lluís II de Provença

Lluís II de Provença
	;
Nom original	(fr) Louis II d'Anjou
Biografia
Naixement	5 octubre 1377 ; Tolosa (França)
Mort	29 abril 1417 (39 anys); Angers (França)
Sepultura	castell d'Angers
Activitat
Ocupació	monarca, rei titular de Nàpols, duc d'Anjou
Altres
Títol	Senyor de Guisa (1404–1417); Comte del Maine (1384–1417); Comte de Provença i Forcalquer (1384–1417); Duc d'Anjou (1384–1417)
Família	Casa de Valois-Anjou
Cònjuge	Violant d'Aragó (1400 (Gregorià)–)
Fills	Lluís III de Provença, Maria d'Anjou i d'Aragó, Renat I d'Anjou, Violant d'Anjou, Carles IV del Maine
Pares	Lluís I de Provença i Maria de Blois-Châtillon
Germans	Carles d'Anjou; Maria d'Anjou

Lluís II de Provença o Lluís II d'Anjou (Tolosa 1377 - Angers, França 1417), duc d'Anjou (1384-1417); comte de Provença (1384-1417); rei titular de Nàpols (1384-1389) i (1399-1417) i rei de Nàpols (1390-1399).

Antecedents familiars

Fill del comte de Provença, rei de Nàpols i duc d'Anjou Lluís I d'Anjou i la seva esposa Maria Chatillon-Blois. Era net per línia paterna de Joan II de França i Judit de Bohèmia, mentre que per línia materna ho era de Carles de Blois i Joana de Penthièvre.

A la mort del seu pare heretà el comtat de Provença, mentre que rivalitzà amb Carles III i Ladislau I, fill de l'anterior, pel Regne de Nàpols.

Lluita pel Regne de Nàpols

El 1384 és proclamat rei de Sicília a la catedral de Bari i l'1 de novembre de 1389, és coronat rei de Nàpols a Avinyó, en presència de Carles VI de França, per l'antipapa Climent VII. Rivalitzà amb el seu cosí Ladislau I de Nàpols pel tron napolità. El 1390 manà una expedició vers la ciutat de Nàpols i aconseguí capturar-la i expulsar-ne Ladislau,^[1] i el 10 d'abril de 1392 Tommaso da San Severino i Bernabò da San Severino, en favor de Lluís de Provença van derrotar i capturar en una emboscada a Ascoli Satriano Alberico da Barbiano i Otó de Brunswick, que lluitaven per Ladislau.^[2] Lluís de Provença va retenir el tron, i l'abril de 1393 la flota de Bernabò da San Severino va aixecar el nou setge a Nàpols que Ladislau havia iniciat, i a continuació es va dirigir a aixecar el setge de Sorrento que havia establert Giovanni di Trezzo, i l'any següent va atacar Aversa, on va derrotar els partidaris de Ladislau.^[3]

En 1400, mort Bernabò da San Severino i amb Tommaso da San Severino passat al bàndol de Durazzo,^[3] un cop llicenciat Alberico da Barbiano del seu càrrec per a Joan Galeàs Visconti, aquest fou cridat en d'auxili de Ladislau, que s'havia refugiat a Gaeta quan Lluís va prendre Nàpols, va acampar en Afragola,^[4] i quan els nobles napolitans van donar suport a Lluís, aquest va cridar la flota de i va desembarcar a la capital, posant setge al Castell Nou, del que Lluís II de Provença va fugir per mar a Provença.^[5] El 1410, aliat amb l'antipapa Joan XXIII de Pisa, atacà Ladislau I i el derrotà a la batalla de Roccasecca l'any 1411.^[6] Ladislau va tenir temps per reagrupar-se i el 12 de juliol Lluís va tornar a Roma, però el 3 d'agost la manca de diners i el descontentament dels seus líders el van obligar a tornar definitivament a la Provença. Ladislau va poder continuar sense molèsties la seva campanya per conquerir Itàlia, que però no va completar, ja que va morir prematurament el 6 d'agost de 1414.

Núpcies i descendents

El 1400 es casà, a Arle, amb Violant d'Aragó, filla de Joan I de Catalunya-Aragó i de Violant de Bar, del qual tingué:

Lluís III de Provença (1403-1434), duc d'Anjou, rei de Nàpols i comte de Provença
Maria d'Anjou (1404-1463), casada amb el rei Carles VII de França
Renat I de Nàpols (1408-1480), duc d'Anjou, rei de Nàpols i comte de Provença
Violant d'Anjou (1412-1440), casada amb Francesc I de Bretanya, duc de Bretanya
Carles d'Anjou, (1414-1472), comte de Maine

Pel seu matrimoni amb Violant d'Aragó, Lluís II va tenir la possibilitat de lluitar pel tron d'Aragó, ja que el pare de Violant havia mort el 1396, i el seu oncle el rei Martí I el 1410, sense descendència legítima.

Va morir al seu castell d'Angers, al centre del ducat d'Anjou, el 29 d'abril de 1417.

Referències

↑ Sumption, Jonathan. The Hundred Years War, Volume III: Divided Houses (en anglès). Faber and Faber, 2009, p. 781-782. ISBN 978-0-571-24012-8.
↑ Studi romagnoli (en italià). Volum 57. Fratelli Lega, 2007, p. 442.
↑ ^3,0 ^3,1 Filograna, Roberto «Bernabó di Sanseverino, da capitano de guerra a signore de Nardo (1384-1400)» (en italià). Spicilegia Sallentina, 2, 2010.
↑ Pagano, 1835, p. 500.
↑ Pagano, 1835, p. 501.
↑ Carafa, Giovanni Battista. Dell'historie del Regno di Napoli (en italià), 1572, p. 158.

Vegeu també

Llista de comtes de Provença.

Bibliografia

Pagano, Filippo Maria. Istoria del regno di Napoli (en italià). Volum 2. Marotta e Vanspandoch, 1835.

Precedit per: Lluís I	Duc d'Anjou Comte de Provença 1384-1417	Succeït per: Lluís III
Precedit per: Lluís I	Rei titular de Nàpols 1384-1389 1399-1417	Succeït per: Lluís III
Precedit per: Ladislau I	Rei de Nàpols 1390-1399	Succeït per: Ladislau I

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís II de Provença

[1] Sumption, Jonathan. The Hundred Years War, Volume III: Divided Houses (en anglès). Faber and Faber, 2009, p. 781-782. ISBN 978-0-571-24012-8.

[2] Studi romagnoli (en italià). Volum 57. Fratelli Lega, 2007, p. 442.

[Filograna-3] 3,0 ^3,1 Filograna, Roberto «Bernabó di Sanseverino, da capitano de guerra a signore de Nardo (1384-1400)» (en italià). Spicilegia Sallentina, 2, 2010.

[FOOTNOTEPagano1835500-4] Pagano, 1835, p. 500.

[FOOTNOTEPagano1835501-5] Pagano, 1835, p. 501.

[6] Carafa, Giovanni Battista. Dell'historie del Regno di Napoli (en italià), 1572, p. 158.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]