Al torneig hi participaren 197 jugadors de 34 països, la participació més alta fins a aquell moment; a la primera fase es varen jugar més de mil partides. Els equips es dividiren en quatre grups, i els tres primers de cada grup es classificaven per la Final "A", els tres següents per la Final "B" i els darrers per la Final "C".
Al primer grup, Polònia no es va classificar a causa de la derrota a la primera ronda amb Suïssa, que era un rival directe, i una derrota per 4-0 amb la Unió Soviètica. Al segon grup, Dinamarca es va classificar per a la final principal tot i un mal començament, derrotant en la confrontació directa els Països Baixos que a dues rondes del final seguia sent un punt i mig per davant d'ells.
A la següent taula, cada columna representa un grup; els classificats per a la Final "A" es destaquen en negreta, mentre que els participants a la Final "B" són en cursiva.
A la final, la Unió Soviètica va començar a guanyant Anglaterra sense concedir-li ni un punt, i seguiren líders fins a la quarta ronda, quan van ser derrotats per Hongria (la primera derrota de la Unió Soviètica en tota la història de les olimpíades), que es va unir a ells al capdavant de la classificació. A la següent ronda foren derrotats també per Iugoslàvia, però una clara victòria sobre Dinamarca (3,5 a 0,5) els va portar novament al capdavant, on van romandre fins al final de la competició. Hongria i Iugoslàvia va lluitar l'última ronda, però l'empat va anar a favor de l'última, que havia guanyat (com a equip) un matx més. L'Argentina va quedar quarta, el primer cop que quedava fora de les medalles després de la guerra.
Els soviètics també van guanyar cinc medalles individuals, tres d'elles d'or. El danès Bent Larsen, gràcies a la seva actuació, no només va guanyar la medalla d'or com a primer tauler, sinó també el títol de Gran Mestre.
Unió Soviètica
Iugoslàvia
Hongria
Argentina
RFA
Bulgària
Txecoslovàquia
Anglaterra
Àustria
Islàndia
Suècia
Filipines
Sarre
Índia
Dinamarca