La Tirrena-Adriàtica 2013, 48a edició de la Tirrena-Adriàtica, es disputà entre el 6 i el 12 de març de 2013. Aquesta era la tercera prova de l'UCI World Tour 2013. Els corredors hagueren de superar 1.060,1 km repartits entre set etapes, entre elles una contrarellotge per equips inicial i una d'individual per acabar la cursa.
En les altres classificacions, Michał Kwiatkowski (Omega Pharma-Quick Step) guanyà el mallot blanc de la classificació dels joves, alhora que acabà en quarta posició. Damiano Cunego (Lampre-Merida) guanyà el mallot verd de la classificació de la muntanya, mentre el Movistar Team aconseguia la victòria en la classificació per equips.
El recorregut de la present edició és molt similar a la del 2012, repetint les dues contrarellotges i la major part dels finals d'etapa. Després de tres primeres etapes pensades pel lluïment dels esprintadors, a partir de la quarta s'inicia la muntanya, amb nombrosos ports curts però amb uns desnivells de fins al 27%.[4]
L'etapa inicial és una contrarellotge per equips totalment plana que segueix la costa tirrena entre les localitats de San Vincenzo i Donoratico El recorregut és idèntic al realitzat en l'edició del 2012, però en aquesta ocasió es disputa sobre un asfalt moll per culpa de la pluja que caiguda. El Lotto-Belisol és el primer equip a prendre la sortida, però el seu temps, de 20' 19" no estarà entre els millors en acabar l'etapa. L'Orica-GreenEDGE és el primer equip a baixar els 20 minuts, amb un temps de 19' 48". Després que el Team Katusha de Joaquim Rodríguez no aconseguís millorar el temps el Movistar Team va situar-se en primera posició amb un temps de 19' 35", però finalment l'Omega Pharma-Quick Step, amb Tony Martin, Michał Kwiatkowski, Niki Terpstra o Mark Cavendish a les seves files aconseguí la victòria final amb un temps de 19' 24". Cavendish fou el primer a passar per l'arribada i per aquest motiu es vestí amb el mallot de líder.[8][9][10]
Etapa que des de la costa de la Toscana ha de dur els ciclistes cap a l'interior de la península Itàlica. Després d'uns primers 30 km més aviat planers, els ciclistes hauran d'afrontar dues petites dificultats muntanyoses, el pas per Massa Marittima (344 m, km 44,6) i Cantoniera Montebello (436 m, km 85,3). A partir d'aquest punt el terreny se suavitza. Els darrers quilòmetres es fan en un circuit de 12,5 km al qual han de donar cinc voltes pels voltants d'Indicatore. En el segon i quart pas per meta es troben els dos esprints especials.
Un trio de ciclistes, Garikoitz Bravo (Euskaltel–Euskadi), Cesare Benedetti (NetApp-Endura) i Kevin Hulsmans (Vini Fantini-Selle Italia) formen l'escapada del dia, arribant a tenir nou minuts en algun moment de l'etapa,[12] abans d'estabilitzar-se al voltant dels set minuts.[13] Bravo i Benedetti passaren en primera posició per les dues cotes del dia, empatant a punts en la general de la muntanya. Finalment fou Bravo el que es vestí amb el mallot de la muntanya, ja que acabà l'etapa en millor posició que Benedetti.[13] Bravo es despenjà de l'escapada, deixant sols al davant a Benedetti i Hulsmans, tot i que finalment foren absorbits pel gran grup abans del segon esprint.
En el primer esprint Cavendish guanyà un segon de bonificació, consolidant el seu lideratge.[12] En el segon esprint sumà dos segons més de bonificació. Durant la penúltima volta Sep Vanmarcke (Blanco Team) intentà l'escapada en solitari, tot i que la pluja que havia caigut durant bona part de l'etapa havia deixat perilloses les carreteres. El Cannondale va controlar la cursa en la darrera volta, tot preparant l'esprint per a Peter Sagan.[12] El primer a llençar l'atac fou André Greipel (Lotto-Belisol), però la victòria fou per a Matthew Goss (Orica-GreenEDGE).[14]
La tercera etapa és propícia pels esprintadors, amb una sola dificultat muntanyosa puntuable en els 190 quilòmetres. La cota es troba a Todi (km 120) i té una llargada d'1,5 km al 12,2%.[16] A partir de la cota el terreny es torna més ondulat fins a arribar a Narni Scalo, al voltant de la qual els ciclistes han de fer un circuit.
Per segon dia consecutiu Cesare Benedetti (NetApp-Endura) i el líder de la muntanya, Garikoitz Bravo (Euskaltel–Euskadi), participen en l'escapada del dia.[17] A ells se'ls afegeix Francesco Failli (Vini Fantini-Selle Italia) per completar el trio d'escapats.[18] Aquest trio aconseguirà una màxima diferència de prop de nou minuts en l'ascensió a Todi, on Benedetti arrabassa el mallot verd a Bravo en passar el primer pel cim.[17][18] En aquest punt Bravo desisteix de l'escapada, continuant sols Benedetti i Failli, mentre un gran grup encapçalat pel Cannondale, que busca l'esprint per a Peter Sagan se'ls anava acostant.[18] A manca de 20 km els escapats seran engolits i això dona joc a uns darrers quilòmetres en què es produeixen diversos intents d'escapada per part de Lars Boom (Blanco Team) o Serguei Lagutin (Vacansoleil-DCM), sent tots neutralitzats a darrera hora per disputar-se la victòria a l'esprint. Matthew Goss (Orica-GreenEDGE) és el primer a llançar l'esprint, però la victòria se la juguen Sagan i Cavendish. La victòria final és per a Sagan, que d'aquesta manera supera per primera vegada a Cavendish en un esprint massiu.[19][20] Gràcies a les bonificacions Cavendish augmentà les diferències en el liderat.[21]
Etapa reina de la present edició, amb tres ports de muntanya per superar, el darrer d'ells l'arribada, i un terreny molt accidentat durant bona part de l'etapa. La Forca di Arrone (509 m, km 31,3) i el Passo delle Capannelle (1.269 m, km 132,0) donen pas a l'arribada final a l'estació hivernal de Prati di Tivo, amb mil metres de desnivell en 14,5 km i unes rampes màximes del 12%.
Etapa de mitja muntanya en què els ciclistes hauran de superar fins a tres dificultats muntanyoses. La primera d'elles és la Forchetta di Palena, una llarga ascensió de 21,7 km i un desnivell del 3,3% i que es corona al km 91. Tot seguit s'inicia un llarg descens fins al passo Lanciano (11,3 km al 8,5%), que es corona a manca de 40 km. El descens duu els ciclistes fins a Chieti, on ja pels carrers hauran de superar diverses rampes de fins al 19% de desnivell i que es coronen a poc més d'un quilòmetre per l'arribada a la Via Salomone.[27]
Nou corredors formen l'escapada del dia a partir del km 20, arribant a tenir una màxima diferència propera als vuit minuts al cim de la primera ascensió del dia.[28] El gran grup és encapçalat per l'Omega Pharma-Quick Step, Team Sky i Cannondale i entre els escapats Damiano Cunego (Lampre-Merida) ataca en l'ascens al Passo Lanciano,[27] mentre Stijn Devolder (RadioShack-Leopard) intenta agafar-lo. L'esforç de Cunego no tindrà recompesa i serà agafat pels favorits a manca de 7 km.[29] El grup de favorits perd corredors ràpidament i després d'un atac de Roman Kreuziger (Astana Qazaqstan Team) i Andrey Amador (Movistar Team) serà Joaquim Rodríguez (Team Katusha) el que llança l'atac definitiu a manca d'1,4 km per al final. Ràpidament aconsegueix obrir diferències en les dures pendents dels carrers de Chieti fins a presentar-se a la meta amb 8 segons d'avantatge sobre els immediats perseguidors. Chris Froome (Team Sky) passa a liderar la cursa amb 20 segons sobre Contador.[30][31]
La penúltima etapa de la cursa es disputa sobre un circuit pels voltants de Porto Sant'Elpidio, amb un itinerari de 209 km dividit en dos circuits. Primer els ciclistes han de donar dues voltes a un circuit de 91,2 km i tot seguit passen per un tram d'enllaç de 3,2 km que els durà fins a un altre circuit al qual han de donar una volta, per finalitzar al davant la costa de l'Adriàtic. A cada volta els ciclistes han de superar l'ascensió a Sant'Elpidio a Mare, un port amb rampes de fins al 27%.[32]
Com en totes les etapes disputades fins al moment la pluja és present en començar l'etapa. L'escapada del dia és molt nombrosa, amb 16 corredors formant el grup.[33][34] Amb un grup tan nombrós el gran grup no els va permetre obrir molt d'espai, mantenint-los controlats a uns quatre minuts durant bona part de l'etapa. A manca de 50 km Tom Dumoulin (Argos-Shimano) i Damiano Cunego (Lampre-Merida) atacaren entre els escapats, passant per Sant'Elpidio a Mare al capdavant.[34] En el descens fins a cinc corredors s'uniren al duet capdavanter, mentre el gran grup cada vegada es trobava més a prop.[33] Dumoulin atacà novament en la darrera ascensió, però fou superat per Beñat Intxausti (Movistar Team), el qual passà en primera posició pel cim.
Intxausti fou capturat en el descens per Vincenzo Nibali (Astana Qazaqstan Team) i Samuel Sánchez (Euskaltel–Euskadi),[34] dos dels millors baixadors del gran grup.[35]Peter Sagan (Cannondale) també s'uní a ells.[36] Intxausti i Sánchez perderen contacte amb el grup capdavanter, mentre Joaquim Rodríguez (Team Katusha) arribava des del darrere per unir-se a Nibali i Sagan. Mentrestant el grup quedava fraccionat en nombrosos grups, amb el líder força endarrerit.[33] Sagan demostrà ser el més fort a l'esprint, imposant-se clarament en l'arribada. Nibali i Rodríguez superaren en 48" als fins aleshores líder Chris Froome (Team Sky), passant el liderat a mans de Nibali,[33][37]
La cursa finalitza amb una contrarellotge individual totalment plana pel passeig marítim de San Benedetto del Tronto. Aquest és el tercer any consecutiu que es disputa aquesta etapa, havent estat el guanyador de les dues edicions precedents el suís Fabian Cancellara.
Com és habitual en les contrarellotges, els ciclistes prenen la sortida en l'ordre invers a la classificació general del dia previ. És per això que Martin Velits (Omega Pharma-Quick Step), 108è a la general, és el primer a sortir. El seu temps, 11' 25", ben aviat serà superat per Jens Mouris (Orica-GreenEDGE),[39] que finalitza l'etapa amb un temps de 10' 52". Aquest temps serà el millor durant prop de mitja hora, quan fou batut per espai d'un minut per dos ciclistes del RadioShack-Leopard, Hayden Roulston i Cancellara,[39] que deixa el temps en 10' 37". No gaire després Adriano Malori (Lampre-Merida) supera a Cancellara per sis segons,[40] però finalment Tony Martin va aconseguir la victòria amb un temps de 10' 25".