La farmàcia de l'antic Hospital de Santa Caterina

ANTIC HOSPITAL DE SANTA CATERINA 350 ANYS D’ESPERIT DE SERVEI ANTIC HOSPITAL DE SANTA CATERINA 350 ANYS D’ESPERIT DE SERVEI 4 ANTIC HOSPITAL DE SANTA CATERINA 350 ANYS D’ESPERIT DE SERVEI Rosa Maria Gil Tort Enric Mirambell i Belloc Isabel Juan Casademont Carles Vela Aulesa David Iglésias Franch Natàlia Navarro i Sastre Laura Tàrrega i Tàrrega Joaquim Nadal i Farreras ANTIC HOSPITAL DE SANTA CATERINA 350 anys d’esperit de servei Edició Comunicació Cultural Pujada de Sant Martí, 4-5 17004 – Girona Tel. 972 185 000 A/e: comunicaciocultural@ddgi.cat © Del text © D’aquesta edició Correcció lingüística Coordinació tècnica Coordinació de textos Projecte gràfic i maquetació Fotografia i disseny de la coberta Impressió Primera edició Dipòsit legal ISBN Els autors Diputació de Girona Serveis Lingüístics de la Diputació de Girona Àngels Miralles Isabel Juan www.jmoliveras.cat Josep Maria Oliveras Gràfiques Alzamora octubre del 2016 GI 1305-2016 978-84-15808-42-8 NOTA LEGAL Qualsevol reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada prèvia autorització dels titulars dels drets que s’indiquen en els crèdits excepte en els casos específicament previstos per la llei. AGRAÏMENTS Arxiu General de la Diputació de Girona, Arxiu Mas, Arxiu Municipal de Girona (AMGi), Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), Dr. Albert Casellas Condom, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona (INSPAI), Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajuntament de Girona, Collection du Ministère de la Défense, Service historique de la Défense (Château de Vincennes, France), Emília de Puig, Família Micaló Aliu, Fons d’imatges de la Generalitat a Girona, Fuses Viader Arquitectes, Jordi S. Carrera. FOTOGRAFIES Martí Blesa, Pep Iglésias, Isabel Juan, Duccio Malagamba, Josep Maria Oliveras, Carles Vaquero. COMISSIÓ DELS ACTES DEL 350È ANIVERSARI DE L’ANTIC HOSPITAL DE SANTA CATERINA Mariàngels Adroer, Carme Clusellas, Rosa Corney, Isabel Juan, Àngels Miralles, Assumpta Rodeja, Jaume Torrent, Magda Vila. 24 SUMARI 26 Presentació 28 L’Hospital de Santa Caterina, un model de servei entre el barroc i l’actualitat Rosa Maria Gil Tort 54 L’hospital de Girona i la Girona de l’hospital Enric Mirambell i Belloc 80 La construcció de l’antic Hospital de Santa Caterina, un palau al servei dels més necessitats Isabel Juan Casademont 108 La farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina Carles Vela Aulesa 142 Una superposició de realitats sobre l’Hospital de Santa Caterina David Iglésias Franch 162 Evolució, realisme i records Natàlia Navarro i Sastre i Laura Tàrrega i Tàrrega 172 Santa Caterina: el futur del passat Joaquim Nadal i Farreras 212 Bibliografia 25 La farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina Carles Vela Aulesa Historiador, col·laborador de l’Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona 108 Com les perles que s’amaguen dins les ostres, l’antic Hospital de Santa Caterina guarda a l’interior una veritable joia, un dels exemples més ben conservats, més interessants i més bells de farmàcia hospitalària antiga d’estil barroc. Com també passa amb aquells mol·luscs, la relativa austeritat de l’edifici de l’antic Hospital no permet imaginar l’explosió de color que s’amaga en un dels angles del pati de les Magnòlies, discretament al peu de la imponent escalinata. En les properes pàgines, doncs, s’intentarà mostrar per què és tan important aquesta petita «perla» per a l’antic Hospital de Santa Caterina, per al patrimoni històric de Girona i per a la història de la farmàcia. La gènesi de les farmàcies hospitalàries Els hospitals van néixer a Occident vinculats a la difusió del cristianisme, que, al manament evangèlic de la caritat, hi va unir el concepte d’hospitalitat cristiana. Hostatjar com a acte de caritat va ser, doncs, la funció primigènia dels primers hospitals europeus medievals. A les ciutats, aquests primicers nosocomis eren poca cosa més que petits albergs o hostals fundats per benefactors individuals, alguns clergues, altres laics, o per confraries i germandats religioses. S’hi acollien tota mena de pobres, sense gaire o cap discriminació. Estiguessin sans, malalts o discapacitats, patissin una malaltia física o mental, fossin homes o dones, ancians o infants —tant expòsits com orfes—, pidolessin, vagaregessin o estiguessin en peregrinació, tots podien rebre aixopluc en aquests rudimentaris centres d’acollida. Amb el pas del temps, però, aquestes petites institucions, escampades per la topografia urbana i en què sovint no es discernia entre les diferents formes possibles d’ajuda, van tendir a consolidar-se agrupant-se en una única institució assistencial. Van aparèixer, d’aquesta manera, entre els segles xv i xvi, els hospitals generals, potents corporacions que, mitjançant la reunió en una única entitat, pretenien optimitzar tant l’aprofitament de les rendes amb què es mantenien com els serveis oferts d’assistència social. El procés de concentració hospitalària va tenir conseqüències molt diverses, ja que va ser acompanyat d’altres evolucions com ara una laïcització general del seu funcionament o una certa «especialització» 109 en l’atenció prestada a certs col·lectius. A mesura que els hospitals van anar creixent, van escapar-se del control dels benefactors particulars que els havien fundat i van caure sota el control dels poders polítics de la ciutat, principalment els governs municipals i les autoritats eclesiàstiques urbanes, és a dir, els bisbes i els capítols catedralicis. En el mateix sentit, a mesura que la societat es medicalitzava, també ho van fer els nous hospitals, de forma que la cura de la salut va tendir a tenir-hi un pes relatiu creixent. Tanmateix, mai es va perdre el caràcter religiós del servei que es prestava: fins a finals de l’Antic Règim la preocupació per la salut de les persones no es va poder deslligar de la inquietud per la salvació de les ànimes dels fidels. Malgrat els importants canvis introduïts als hospitals a partir del segle xv, el model medieval es va perpetuar fins al segle xix. De fet cal tenir present que en aquests centres sempre van pesar més els criteris socials que els mèdics i així, per exemple, en alguns llocs els benefactors dels hospitals podien triar els pacients que podien ser admesos i, en altres, malgrat oferir serveis gratuïts, calia l’aval d’un patró per ser atès. Els administradors de l’hospital, doncs, gaudien de molt més poder que els professionals sanitaris. Va ser el segle xiv, amb les seves fams, epidèmies i grans mortaldats, el que va veure com metges, barbers i apotecaris començaven a freqüentar els hospitals. En un primer moment, van ser professionals establerts a la ciutat els que acudien a les cases de malalts per visitar-los, guarir-los o subministrarlos els medicaments. En molts casos, la seva actuació va ser una forma més de caritat, ja que molts no cobraven pels seus serveis. Tanmateix, a mesura que els grans hospitals van anar prenent forma, va esdevenir més habitual tenir un o diversos metges físics i barbers adscrits i a sou, així com disposar d’una especieria o apotecaria que subministrés regularment no només els medicaments i les drogues receptats pels galens, sinó tots els altres productes d’apotecaria necessaris per a un gran centre assistencial i residencial com eren els hospitals generals —els apotecaris també proveïen la població d’espècies, confits i confitures, vins especiats i aigües aromàtiques, perfums, etc. A Itàlia ja a finals del segle xiv —Ospedale di Santa Maria della Scala (Siena), Ospedale di Santa Maria Nuova (Florència)— i a la Corona d’Aragó a partir del segle xv —Hospital de la Santa Creu (Barcelona)—, els grans centres hospitalaris es van adonar que, per tal de donar un millor servei, els era més útil tenir Visita dels alumnes de medicina a l’Hospital de Santa Caterina, el dia 12 de novembre de 1914. Any 1914. Fons Emili Massanas i Burcet. INSPAI, Centre de la Imatge. Diputació de Girona. (Foto: AUTOR DESCONEGUT) 111 una apotecaria pròpia, servida per un o diversos apotecaris a sou residents al mateix hospital, a voltes recolzats per aprenents i fadrins. Acabava de néixer l’apotecaria o farmàcia hospitalària. Al llarg dels segles xv i xvi, la majoria d’hospitals van acabar dotant-se d’aquestes primigènies oficines de farmàcia, inspirades en les apotecaries privades. La primera farmàcia hospitalària de l’Hospital de Santa Caterina La ciutat de Girona no va ser una excepció a tots aquests processos. A partir del segle xii van començar a aparèixer les primeres referències a institucions assistencials a la ciutat de l’Onyar com ara l’Hospital Vell o dels Capellans, prop de Sant Pere de Galligants; l’Hospital de Sant Llàtzer, a Pedret, o l’Hospital de Pelegrins o de na Clara. En 1212, una confraria va decidir fundar un nou hospital prop de l’Onyar, en el camí de Barcelona: va ser l’Hospital Nou, que, arran de la construcció d’una capella dedicada a santa Caterina, va acabar essent més conegut per aquest darrer nom. Aquella mateixa centúria va veure nàixer altres fundacions caritatives com l’Almoina del Pa de la Seu o l’Almoina del Vestuari, i encara se’n van seguir fundant al segle següent, com el col·legi per a nens pobres fundat per Jaume Beuda, depenent del bisbat, però inserit en el complex de l’Hospital Nou. Tot i haver estat instituït per una confraria, de seguida va gaudir del suport del govern municipal i al segle xiv els jurats de la ciutat ja es consideraven protectors naturals del centre i participaven en l’elecció dels seus administradors: el procurador general i els cònsols. A poc a poc l’Hospital Nou de Santa Caterina va anar esdevenint el més important de la ciutat; per tant, no resulta estrany constatar que a finals de la catorzena centúria ja tingués metges físics contractats. És probable que aleshores també disposés d’un especier o apotecari gironí que els assegurés l’abastament de drogues, espècies i medicaments, però malauradament no se’n té constància fefaent. Amb l’entrada en la nova centúria, la importància de l’Hospital de Santa Caterina no va deixar de créixer i en 1432 el rei Alfons el Magnànim el va posar sota la seva salvaguarda. Per aquells anys l’assistència Visita del pare general de la companyia de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül a l’Hospital de Santa Caterina de Girona. Retrat d’un grup de monges amb el pare general. Any 1950. CRDI. Ajuntament de Girona. (Foto: NARCÍS SANS PRATS) 112 sanitària s’havia anat consolidant com un dels serveis que la institució oferia i els jurats ja contractaven periòdicament un metge físic, un barber cirurgià i un apotecari per tal que atenguessin els malalts. Des de mitjan segle xv es coneixen els noms d’alguns dels apotecaris que van servir l’Hospital, com Guillem de Coll, Pere Domènec o Arnau Massanet. El primer tenia l’obrador a la plaça de les Cols —l’actual rambla de la Llibertat—, va ser assoldat per l’Hospital en 1446, l’any següent va formar part del govern municipal gironí i va morir uns anys més tard, en 1453. A la mateixa plaça també hi tenia l’apotecaria Pere Domènec, que va entrar a servir l’Hospital en 1447, membre d’una família que va donar diversos apotecaris a Girona. Arnau Massanet també va ser un important especier gironí, un dels quatre que en 1488 va sol·licitar als jurats gironins que se’ls atorguessin unes noves ordinacions per a l’Ofici i Art dels Apotecaris. En 1490 els jurats el van escollir per proveir l’Hospital. Tots aquests especiers, per tant, no residien a l’Hospital, que encara no tenia apotecaria pròpia. Ho confirma un inventari de l’Hospital de 1502. Tot i que s’hi esmenten algunes eines i estris propis dels especiers, com ara uns alambins guardats al celler o pots de vidre i de ceràmica custodiats a l’entrada de l’edifici, juntament amb alguns saquets amb herbes i alguns barrals de vidre, tots segurament emprats per conservar aigües, olis i altres productes d’apotecaria, el fet mateix que aquests objectes es trobin una mica arreu del centre avala la idea que l’Hospital encara no tenia una especieria. Ho ratifica el fet que un barral buit de triaga, el gairebé miraculós antídot contra els verins, imprescindible a qualsevol apotecaria, es conservés a l’arxiu, sala que equivaldria al despatx de direcció. L’hospital gironí anava endarrerit respecte del que ja havien anat fent els altres hospitals generals de les grans ciutats europees, però en algun moment del segle xvi es va posar al dia i va dotar-se d’una apotecaria pròpia, potser cap a l’any 1571. El 27 d’abril d’aquell any Joan Sobirà, apotecari jove de mossèn Moner, apotecari de Girona, va ser escollit com a apotecari de l’Hospital amb un sou anual d’un ducat i amb el compromís d’estar-se i servir la «botigua de l’hospital que ara de nou s’és posada». La notícia és extremament interessant perquè és la primera vegada que es documenta l’existència d’una especieria en la institució gironina. L’esment encaixa, a més, amb les notícies d’importants obres en el centre aquells mateixos anys 1570-1572. Va ser aquesta, però, la primera apotecaria amb un professional que hi havia de residir? S’havia mantingut fins aleshores el sistema antic d’especiers Imatge estereoscòpica de l’Hospital de Capellans, que, al marge del Galligants i sota l’ombra de sant Pere de Galligants, fou una de les primeres baules de la xarxa assistencial medieval de Girona. Any 1910-20 ca. CRDI. Ajuntament de Girona. (Foto: AUTOR DESCONEGUT) 115 116 proveïdors, quan una mica arreu d’Europa ja eren habituals les farmàcies hospitalàries? Podria ben bé ser, ja que els obradors d’apotecaria en els centres hospitalaris també presentaven els seus inconvenients. Les institucions benèfiques podien dotar-se de botigues pròpies, però les condicions que posaven als professionals que les podien regir no eren atractives. La majoria d’hospitals cercaven apotecaris solters, ja que els resultava més fàcil allotjar homes sols que parelles o famílies. Els sous que podien oferir, en un moment en què justament molts centres assistencials passaven dificultats econòmiques de finançament, tampoc devien ser gaire alts. Tot plegat feia que la plaça d’especier resident en un hospital no fos gaire atractiva als apotecaris ja establerts, menys encara si ja tenien obrador propi, és a dir, si ja disposaven d’allotjament a la ciutat. Els hospitals, per tant, van començar a atreure els apotecaris forans i els aprenents, que hi van acabar trobant una via alternativa per a la seva formació. De fet, a Joan Sobirà, que encara era apotecari jove, és a dir aprenent, quan va ser contractat, se li va reconèixer uns dies després de signar contracte que la seva estada a l’Hospital de Santa Caterina li seria convalidada com a aprenentatge. No se’l va eximir de passar examen, però sí que, si servia el nosocomi gironí durant tres anys i tres mesos —el temps que li mancava per complir els cinc anys de formació preceptius—, podria presentar-se a la prova de mestratge. Aquesta prova era obligatòria per a tots els aprenents d’especier des que el 30 d’agost de 1512 la reina Germana de Foix ho havia concedit en privilegi. Poc més es pot saber, però, d’aquesta primera farmàcia de l’Hospital de Santa Caterina. La seva construcció segurament cal situar-la en el context d’un procés de consolidació del centre com la institució gironina dedicada específicament a tractar pobres malalts. En aquest sentit és significatiu que per aquells anys el Col·legi d’en Beuda se’n separés definitivament per acabar constituint, una mica més tard, l’Hospital de la Misericòrdia, l’hospici, destinat a atendre orfes i ancians. Les obres de 1570-1572, juntament amb la renovació per part del rei Felip II de la salvaguarda reial sobre el centre en 1585, són indicis que Girona estava ordenant i actualitzant el seu sistema assistencial, coincidint segurament amb la revifalla econòmica de la segona meitat de la setzena centúria. Restauració de la farmàcia de l’Hospital de Santa Caterina de Girona. Detall d’un armari amb pots de farmàcia després de les obres de millora. Any 1982. CRDI. Ajuntament de Girona. (Foto: NARCÍS SANS) 117 Les grans transformacions del segle xvii: la farmàcia barroca La depressió profunda i general que va afectar la Girona del sis-cents també va afligir l’Hospital de Santa Caterina. En 1648, seguint l’estela de la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, on compartien el poder en paritat representants del municipi i del capítol catedralici, la institució gironina va passar a ser governada per una junta mixta formada per dos jurats i dos eclesiàstics en representació del capítol de la seu de Girona. Els canvis es devien a la crisi econòmica que patia el centre, arran de la davallada de les rendes i les donacions, i la mesura es va prendre per tal d’implicar més l’Església gironina en la protecció de l’Hospital. Als problemes econòmics s’hi van afegir maldecaps de caràcter militar per l’estratègica posició de Girona, en el camí al regne de França. Com que l’hospital gironí havia quedat fora muralla, l’edifici no només va sofrir directament les conseqüències dels atacs i saquejos dels exèrcits espanyol i francès, sinó que en 1653 els francesos el van usar per instal·lar-hi dos canons amb els quals van obrir una bretxa als murs de la ciutat. Tot i que la ciutat va resistir el setge, aquell mateix any es va plantejar l’enderroc del centre hospitalari. Malgrat l’oposició dels jurats, que van mirar de demorar la decisió, en 1654 el vell edifici gòtic va ser demolit i en el solar s’hi va aixecar el baluard de Sant Francesc. Sembla que els serveis assistencials es van traslladar al convent dels mercedaris i potser també a l’antic Hospital de Pedret, però per a tothom va resultar evident que aquella no era la solució i que calia construir una nova llar per a la institució centenària. El moment idoni va aparèixer pocs anys després. Per iniciativa del bisbe Josep Ninot, en 1665 es van comprar uns terrenys prop del carrer de Canaders i l’any següent, el 16 de maig, s’hi van començar les obres. Signe inequívoc de la necessitat imperiosa que la ciutat tenia d’un nou centre hospitalari va ser que, abans que no es donessin per acabades les obres —amb una solemne processó que el 28 de desembre de 1679 va transcórrer de la catedral fins a la nova església de Santa Caterina—, algunes sales ja van començar a funcionar. Si l’antic nosocomi ja tenia una farmàcia pròpia, també n’havia de tenir el nou edifici, però malauradament no se’n té cap notícia. És probable, però, que ja fos la mateixa que encara avui sobreviu, Baluard de Sant Francesc, construït sobre el vell Hospital Nou de Santa Caterina. Any 1920. Arxiu Mas. (Foto: ADOLF MAS) 118 mig amagada al fons del pati de les Magnòlies, com un dels millors exemples i més ben conservats de farmàcia hospitalària barroca. Fos potser pels trasbalsos que Girona vivia aquells anys o fos per alguna altra raó, sembla que en un primer moment no devia ser fàcil trobar un apotecari que se’n fes càrrec. Només dos anys després d’acabades les obres, en 1681, s’hi va instal·lar l’apotecari del rei, aprofitant que no hi havia cap apotecari que la regís. L’apotecari reial acompanyava l’exèrcit establert de forma gairebé permanent a Girona, objectiu constant de les tropes franceses, que repetidament penetraven més enllà de les Alberes, arran dels nombrosos conflictes entre les monarquies d’Habsburg i de Borbó. En un primer moment es va instal·lar al convent de Sant Francesc, però en veure que la farmàcia de l’Hospital no era servida per cap apotecari, s’hi va estatjar. Els jurats de la ciutat es van queixar al lloctinent Alexandre de Bournonville, perquè aquest fet vulnerava els privilegis de la ciutat —segurament perquè l’elecció els pertocava—, però aquest els va respondre que, tot i que se n’informaria, no hi veia cap perjudici per a la ciutat, perquè l’apotecari solament atenia els pacients de l’Hospital. A més els proposava que, si els semblava pertinent, podien prohibir explícitament als ciutadans acudir a l’apotecari de l’Hospital —però no als militars, que des de 1679 havien aconseguit el privilegi de poder-hi ser atesos. La farmàcia en els segles xviii, xix i xx Passat l’atzarós segle xvii, amb els repetits setges, acompanyats d’inundacions i epidèmies, i superada la Guerra de Successió, Girona va encetar un període de certa tranquil·litat. En l’Hospital aquesta situació es va plasmar en una nova etapa constructiva a mitjan segle xviii que va donar a l’edifici la fesomia definitiva. Va ser aleshores que l’apotecaria de l’Hospital va acabar de prendre la seva aparença, la que actualment, amb les darreres restauracions, ha recuperat. La tranquil·litat, però, no va estalviar maldecaps econòmics a l’Hospital de Santa Caterina. En aquest sentit, a mitjan segle xviii, la institució va tenir una pensada que afectava la botiga de farmàcia. Des de 120 sempre, l’apotecaria de l’Hospital havia estat tancada als clients forans, a les persones que no fossin ingressades a l’Hospital. De fet, arreu on s’obria una farmàcia hospitalària, el col·legi d’especiers local maldava immediatament perquè se li prohibís vendre els productes fora dels murs de l’Hospital, pràctica que trobaven una competència deslleial. Aquests vetos, però, en ocasions havien estat revocats pel monarca. En aquest sentit, el 24 de febrer de 1752, els administradors del centre gironí van adreçar al rei Ferran VI un memorial amb el qual demanaven permís per tenir «botica pública». Les autoritats hospitalàries van adduir la penúria econòmica del centre a causa de les nombroses despeses que havia d’afrontar; van recordar al monarca que l’Hospital no només atenia gironins, sinó també gent de fora del corregiment i militars, que també tenia cura de molts nens i nenes desvalguts i expòsits i, finalment, que havia de fer-se cárrec del pagament dels salaris del personal de dues cases —l’Hospital i l’Hospici—, institucions que a més tenien una gran despesa en robes i estris. Tot plegat, van argumentar els administradors, havia fet augmentar moltíssim els càrrecs, mentre que els ingressos seguien sent els mateixos o fins i tot en alguns casos havien disminuït. En el memorial es deixava clar que no demanaven l’ajut material del rei i que tampoc volien perjudicar els apotecaris gironins, sinó que simplement demanaven que se’ls permetés una nova via de finançament. La sol·licitud no només es va escoltar, sinó que va rebre el vistiplau reial i els va ser concedida llicència el 28 de juny de 1753, tot i que amb certes limitacions. Segurament a instància dels mestres apotecaris gironins o dels jurats, el permís per obrir la botiga al públic exigia que la farmàcia fos regida per un mestre apotecari aprovat i membre del Col·legi d’Apotecaris de Girona. Aquesta clàusula, tanmateix, va impedir als administradors aprofitar-se de l’autorització reial: el 23 d’agost d’aquell mateix any, l’Hospital va tornar a enviar un memorial al rei en què li exposava que aquella disposició impedia que la farmàcia atengués clients forans. Les raons adduïdes eren tres: el Col·legi d’Apotecaris gironí era pràcticament inoperant aleshores ja que solament tenia tres membres, el mestre no es podia estar permanentment a l’apotecaria i el salari fixat a l’autorització no era assumible pel centre. Per tot plegat, demanaven que l’apotecari fos nomenat pels administradors de l’Hospital i aprovat pel Protomedicat del Principat de Catalunya —amb la idea que aleshores quedaria fora de l’estricta regulació del Col·legi. No se sap què va respondre el monarca, però uns anys més tard, en 1759, es va reenviar el mateix memorial, la qual cosa indica que encara no se n’havia obtingut resposta. 121 122 Tot indica que tampoc aleshores es va aconseguir el que es demanava, però la notícia ens mostra com encara al segle xviii s’arrossegaven els problemes que ja havíem vist dos-cents anys abans, quan l’antiga apotecaria era servida per un jove apotecari no examinat. Eren les grandeses i misèries d’aquell sistema hospitalari, conscient de la conveniència de disposar d’un subministrament directe i intern de medicaments, però alhora incapaç de dotar aquest servei convenientment. Aquestes dificultats no només afectaven el servei de farmàcia, ja que de fet tot el centre, malgrat estar ja especialitzat en l’assistència a pobres malalts, encara seguia depenent en gran part de la caritat. Tot i les limitacions, l’apotecaria de l’Hospital va seguir funcionant, com també ho va fer l’Hospital. En 1820 es va decidir a tot l’Estat traspassar la gestió dels hospitals a les diputacions provincials i municipis, però no va ser fins al 1855 que l’hospital general gironí va esdevenir provincial. Una mica abans, en 1833, la farmàcia havia estat restaurada íntegrament, amb la qual cosa va desaparèixer gran part de la bellesa barroca de la decoració. Les pintures del sostre es van cobrir amb escenes d’estil imperi que encara es poden admirar, i totes les prestatgeries i armaris perdien l’acolorida decoració barroca sota una pàtina marronosa. Els canvis en els gustos, però, no en van transformar la funció. La farmàcia va seguir subministrant medicaments als malalts del nosocomi gironí seguint les directrius dels seus metges, adaptant-se com podia als nous remeis, al nou instrumental i a les noves tècniques, fins que la revolució farmacèutica del segle xx va deixar sense sentit les tradicionals farmàcies hospitalàries. Tanmateix, a diferència del que havia ocorregut amb tants d’hospitals històrics, la direcció i el personal de l’hospital gironí van saber apreciar el valor intrínsec de la seva antiga farmàcia i ni la sala es va adaptar a nous usos, ni es va deixar perdre gran part de l’instrumental i mobiliari, amb la qual cosa es va deixar per als gironins i, de fet, per a tota la humanitat, un dels exponents més ben conservats de farmàcia hospitalària barroca. Detall del sostre de la farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina: nimfa acompanyada d’un boc, pintada l’any 1833 sobre el fons de garlandes de la decoració barroca. Any 2016. (Foto: JOSEP MARIA OLIVERAS) 123 Un exemple excepcional de farmàcia hospitalària Ha esdevingut un tòpic, entre aquells que han de parlar de la farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina, afirmar que és un cas únic d’apotecaria hospitalària preservada tal com va ser concebuda entre finals del segle xvii i principis del segle xviii. L’afirmació és certa, però fins a un cert punt. El que s’ha conservat fins als nostres dies, gairebé intacte, és només una part, potser la més important i atraient, del conjunt de dependències que formaven l’apotecaria d’un hospital. Per imaginar-se aquest conjunt cal tenir present com es concebia la farmàcia en època medieval i moderna, abans que la indústria farmacèutica canviés la forma que tenim d’apropar-nos als medicaments. Els especiers o apotecaris medievals i moderns eren alhora fabricants i venedors, és a dir, que en la majoria de les ocasions produïen allò que venien o, per ser més exactes, elaboraven els medicaments tal com els metges els manaven i els pacients els demanaven. Alhora, l’apotecaria antiga preveia un ventall d’activitats molt més grans que el que actualment s’entén per farmàcia. En aquest sentit, els apotecaris i especiers medievals i moderns no només confeccionaven remeis, sinó que també componien tota mena de confits de sucre i de mel, preparaven olis aromàtics i vins especiats, destil·laven aiguardent, elaboraven perfums i fins i tot fabricaven tinta. Tots aquests productes s’elaboraven seguint procediments similars, de forma que els apotecaris els consideraven tots ells propis del seu art. A més, com a comerciants que també eren, alhora venien al detall molts dels ingredients dels seus remeis, com ara les espècies i el sucre. Alguns especiers, a més, com que algunes medecines s’elaboraven amb cera, també es dedicaven a la fabricació i venda de productes de cera com ara ciris, candeles i exvots. Per poder donar resposta a totes aquestes activitats, els apotecaris requerien uns establiments que disposessin, com a mínim, de dos espais: una botiga per poder despatxar les mercaderies i un obrador o cuina on poder fer-les. Habitualment, la botiga donava al carrer, on s’acostumaven a exposar part de les mercaderies, i l’obrador es disposava a la rebotiga, lluny de la vista dels clients. Com que la diversitat de productes era molt gran i a més, en molts casos, aquests duraven molt de temps, sovint també els calia molt d’espai per poder-los emmagatzemar tots. Per sort, molts d’aquests articles tenien un volum reduït, la qual cosa va possibilitar que, un cop posats en petits recipients, aquests es disposessin en Parets nord i oest de la farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina. Any 2016. Generalitat de Girona. (Foto: MARTÍ BLESA) 125 prestatgeries que cobrien senceres les parets de la botiga. Els noms dels productes, escrits al front dels envasos, permetia a més identificar-los amb facilitat. Quan l’embalum era més gran i les prestatgeries i la botiga eren insuficients, moltes especieries van acabar adequant petites cambres a la rebotiga a manera de rebost o magatzem. A aquest model general, comú a totes les apotecaries europees medievals i modernes, les farmàcies hospitalàries hi van afegir algunes característiques pròpies. Com que la majoria tenien prohibida la venda a persones alienes a la casa, la botiga no calia que estigués tan oberta al carrer i fins i tot es podia trobar en espais interiors. D’altra part, com que la majoria d’hospitals requerien que els apotecaris que regien l’obrador hi residissin, annex a l’obrador i la botiga acostumava a haver-hi un o diversos dormitoris per al titular i els seus ajudants. A mesura que van anar passant els segles, l’aspecte sanitari va començar a pesar més que els altres en la pràctica dels antics farmacèutics. Així els especiers medievals, que prenien el nom del fet de vendre espècies, a finals del segle xv van passar a anomenar-se apotecaris, nom que ja no remetia a un dels productes que venien, sinó al conjunt de la botiga o apotheca on treballaven, per acabar intitulantse farmacopoles, llatinisme que literalment significa «venedors de medicaments», ja cap a finals del segle xvi. Tot i l’especialització creixent de l’ofici en la farmàcia, els seus obradors no van perdre la fesomia que els caracteritzava, com mostra clarament l’antiga farmàcia de l’Hospital de Santa Caterina, de la qual s’ha conservat intacta la botiga i, força més adaptada, la sala que segurament feia de cuina o obrador, el que modernament se’n diria el laboratori. 126 L’antiga farmàcia de l’Hospital de Santa Caterina té un important fons bibliogràfic sobre matèries afins a la farmàcia, com botànica, farmacologia, mineralogia i química. També consta dels quaderns i diaris dels apotecaris escrits a mà sobre tasques realitzades a la farmàcia. Any 1987. CRDI. Ajuntament de Girona. (Foto: JOAN SEGUR) 127 La botiga La botiga era la part més noble d’una apotecaria, aquella en què es rebien els clients i s’exposaven les mercaderies. Malgrat que les farmàcies hospitalàries no fossin obertes al públic, aquestes també van mantenir el caràcter distingit de les botigues privades, tal com mostra a bastament la farmàcia de l’Hospital. La botiga de l’Hospital de Santa Caterina és una cambra de planta rectangular amb una superfície una mica superior als 27 m2 i una alçària d’uns 4 m, coberta amb volta d’aresta romana. S’hi accedeix pel pati de les Magnòlies, per una porta amb dos batents de fusta noble al costat esquerre de la majestuosa escalinata que hi ha al fons —tot i que, en construir-se l’apotecaria, l’escalinata actual, de la segona meitat del segle xviii, encara no existia i la porta d’accés a la botiga quedava de fet mig tapada per una escala molt més modesta que arrencava just enfront de la porta. Una finestra al costat de la porta li donava i li dóna encara claror natural. En entrar, se’n poden observar tres parets —la del fons i les laterals— cobertes de prestatgeries i armaris de dalt a baix, mentre que la paret que dóna a l’exterior està exempta de mobiliari. Els mobles que cobreixen les parets laterals estan formats per un cos inferior, d’un metre d’alçària, amb portes de fusta policromada i un cos superior amb set prestatges, que s’alcen gairebé fins al sostre. A la paret del fons, les prestatgeries queden interrompudes per un cordialer amb una vitrina central, sobremuntat amb l’escut de Girona i bellament decorat amb garlandes de fulles, fruits i flors tallades en fusta i daurades, i flanquejat per dues portes, una que dóna a la rebotiga o cuina, l’altra que tanca un armari encastat. Tot el mobiliari està ricament policromat. En la reforma de 1833, tots els mobles van ser pintats de marró, però aquest fet no en va malmetre la decoració anterior, que es va poder recuperar, amb tota l’esplendor, en la restauració dels anys 1980-1982. Les quatre pannes del sostre i l’espai entre la darrera prestatgeria i el sostre estaven guarnits originalment amb decoració floral de garlandes que devia conjuntar amb la policromia del mobiliari. Tanmateix, en la restauració de 1833, tot va ser cobert per paisatges i escenes al·legòriques Sostre de la farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina, amb quatre nimfes. Any 2016. (Foto: JOSEP MARIA OLIVERAS) 129 farmacèutiques d’estil imperi. A cada panna s’hi va pintar una nimfa vestida amb túnica. De les quatre nimfes, dues estan recolzades en un arbre amanyagant un boc i un cérvol, respectivament, i les altres dues evoquen procediments farmacèutics, ja que l’una remena un perol sobre un fogó i l’altra vigila un alambí. En els espais entre l’armari i el sostre, s’hi van representar quatre paisatges exòtics, que segurament pretenien recordar l’origen sovint llunyà de moltes drogues medicinals. Al punt central del sostre hi penjava antigament una làmpada per tal d’il·luminar la sala. El terra original no s’ha conservat, però segurament devia estar cobert per rajoles a joc amb la vivor colorista del mobiliari i el sostre originals. El desgast lògic de tants anys de servei va fer que als anys vint del segle passat fos cobert per un mosaic. També es va substituir en algun moment indeterminat el taulell de fusta situat enfront del cordialer. L’actual no es correspon ni amb l’època ni amb l’estètica de la resta del mobiliari, però permet fer-se una idea d’aquesta peça també fonamental en totes les botigues. Tot plegat, però, solament era l’embolcall de la raó de ser de la botiga: conservar i exposar els productes farmacèutics i controlar-ne la dispensació. Per la seva mateixa diversitat, la cura i l’emmagatzematge dels simples i dels compostos medicinals requeria una gran varietat de recipients, diversitat que es donava tant en les formes com en els materials. El receptacle més habitual —i el més conegut— són els cèlebres pots d’apotecari de ceràmica blanca amb decoració floral en blau cobalt i tap metàl·lic policromat. De l’antiga farmàcia se’n conserven de dues menes, pots de canya o albarels, cilíndrics, i gerres o orses, de forma esfèrica. Aquests pots acostumaven a dur escrit el nom del producte que s’hi guardava dins d’un rètol. Aquestes inscripcions també presenten dues tipologies ben diferenciades: unes en què el rètol és una banda en diagonal i unes altres en què és lobulat amb forma de trèvol, sense que coincideixin la forma de l’envàs i la tipologia del rètol, de forma que dels 325 pots de canya, 312 tenen la inscripció amb forma de trèvol i la resta en una banda, mentre que de les 37 gerres, 33 la tenen en forma de trèvol i quatre en diagonal. Resulta difícil datar aquesta ceràmica, però per l’estil és probable que la majoria sigui del moment en què es va dotar la farmàcia, 130 Albarels i gerra de ceràmica blanca amb decoració floral en blau cobalt, amb el rètol en banda o en trèvol, i pot de fusta cilíndric de la col·lecció de la farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina. Any 2016. (Foto: JOSEP MARIA OLIVERAS) entre finals del segle xvii i principis del segle xviii. Podria ser que alguns pots —potser els que tenen el rètol en diagonal— s’aprofitessin de l’anterior apotecaria del vell Hospital, ja que cal tenir present que proveir una farmàcia del seu potam representava una gran inversió, per la qual cosa s’intentava fer-los durar tant com fos possible i reciclar-los si esqueia. Tanmateix, l’homogeneïtat del conjunt —fins i tot tenint en compte el diferent disseny de les inscripcions— apunta més aviat cap al fet que els pots es van comprar en un mateix moment, que ben podria ser quan es va construir la nova farmàcia. La procedència dels pots tampoc és segura, però és probable que fossin de producció local, potser de la Bisbal, tot i que tampoc es podria descartar que fossin de més lluny, fins i tot de Manises. Per la mateixa època l’apotecaria de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona va renovar els seus pots i els administradors els van encarregar a un terrissaire de Reus, que els va fer arribar a la Ciutat Comtal en vaixell. La col·lecció de pots inclou també un lot de pots de ceràmica blanca, amb coberta també de ceràmica blanca i en els quals el nom del producte s’afegia amb etiquetes de paper, tots molt posteriors. Tal com anuncien els pots en els seus rètols en llatí, en aquests s’hi guardaven tota mena de productes, generalment sòlids: «Cap. Veneris», és a dir capillus veneris o falzia, una herba; «Flor. Macis», flores macis o flor de macis, és a dir l’aril de la llavor de la nou moscada, una espècia; «Pulp. Prunor.», pulpa prunorum o polpa de prunes, una fruita; «Sacchar. Alb.», saccharum album o sucre blanc, un dels excipients fonamentals de la farmacopea antiga; «Cons. Violar.», conserva violarum o conserva de violes, un remei molt comú; «V. Apostol.», unguentum apostolorum o ungüent dels apòstols; «Troc. de Eupa.», trocisci de eupatorio o troquiscs d’eupatori; «Ther. Mag.», theriaca magna o triaga magna, un dels més cèlebres antídots contra els verins, especialment els de les serps, etc. Tanmateix, no tots els productes podien ser estotjats en peces de pisa, per això en alguns dels prestatges s’hi disposaven capses cilíndriques de fusta, usades sobretot per conservar-hi emplastres, i grans caixes quadrades per conservar fulles, flors, llavors o arrels. Els 51 pots de fusta tenien la mida justa per ser col·locats a la cinquena lleixa i duien el nom del contingut escrit 132 en una etiqueta oval amb la mateixa cal·ligrafia que els pots de ceràmica. Per contra, les 30 capses quadrades, molt més grans, es guardaven a l’interior dels armaris inferiors. Algunes de les capses presenten la singularitat que per a la base i la tapa es van reutilitzar fulloles amb cares pintades, tot i que resulta difícil saber si va ser arran d’una antiga restauració de les capses o si ja originalment es van reciclar velles xapes. Les cartel·les d’aquests recipients ens il·lustren també la varietat de productes emprats per la ciència farmacèutica del barroc. En els pots s’hi desaven productes com «Crem. Tart.», cremor tartaricum o crémor tàrtar, és a dir tartrat àcid de potassi, un purgant; «Cera. Citr.», cera citrina o cera groga, excipient per als cerats, o «Empl. Ranar. Simpl.», emplastrum ranarum simplex o emplastre simple de granotes, etc. Més habituals eren els productes guardats a les capses: «Fol. Sabinæ», foliae sabinae o fulles de savina, o «Flor. Origan.», flores origanum o flors d’orenga. Alguns remeis, però, era millor conservar-los en ampolles de vidre, exactament en 86 envasos desats a la gran vitrina del cordialer. S’empraven sobretot per contenir medicaments líquids —aigües, olis, xarops o juleps— que es preservaven millor dins de flascons de vidre bufat, però també pólvores cordials —és a dir, reconfortants, que donaven nom a l’armari—, píndoles de tota mena i pedres precioses polvoritzades. Segurament és la presència de pedres precioses la que explica que les ampolles es tanquessin dins una vitrina amb pany i clau, per dificultar-ne l’accés. A més dels recipients més antics del cordialer —tot i que donada la fragilitat d’aquests recipients és difícil poder afirmar que siguin encara els originals del segle xvii—, a la rebotiga s’ha conservat una col·lecció força diversa de tota mena d’ampolles d’èpoques molt posteriors amb tot tipus de productes a l’interior. A més d’envasos, la botiga disposava d’algunes de les eines bàsiques de treball dels apotecaris. Als dos costats del cordialer, a la part inferior, hi havia un element quadrat amb tres forats destinats a desar-hi un petit morter de bronze amb les dues mans. A més d’aquests morters integrats en el cordialer, la botiga havia de disposar-ne d’altres, ja que aquests eren un estri fonamental per picar, triturar, esmicolar, mesclar, mixturar i dissoldre els ingredients de molts medicaments. Actualment se’n conserven set de ceràmica i un altre de metàl·lic, gegantí, situat sobre una base de pedra entre 133 134 l’entrada de la botiga des de l’exterior i la finestra, i dotat d’una mà de morter d’uns 45 cm. Tot i que és una peça molt posterior —una inscripció indica que es va fondre en 1847 per a l’Hospital, segurament en el context de la reforma integral de la botiga duta a terme per aquells anys—, és molt probable que o bé la botiga o bé l’obrador ja disposessin d’una peça similar molt abans. Sota la vitrina del cordialer hi ha un espatuler ricament decorat per a cinc espàtules —tot i que solament se n’han conservat quatre, de metall i posteriors. Les espàtules eren un altre instrument bàsic per als apotecaris, que havien de tenir sempre a mà, la qual cosa explica la situació de l’espatuler entre els petits morters de coure i a tocar del taulell. El treball dels apotecaris exigia molta precisió en les mesures i en les dosis; per tant, sobre del taulell era habitual tenir-hi unes o diverses balances. Actualment la botiga en conserva quatre, posteriors, amb els seus caixons amb els pesals de precisió. Al costat, solia haver-hi tamisos i sedassos, per si calia garbellar o porgar algun ingredient o preparat. Des que a finals del segle xv es van començar a publicar farmacopees, els receptaris també eren un element imprescindible al taulell. La botiga conserva una interessantíssima biblioteca amb obres dels segles xviii i xix relacionades amb la farmàcia que segurament els diferents apotecaris titulars van adquirir per documentar-se i actualitzar els seus coneixements. Al costat de les obres científiques, la col·lecció també aplega diversos quaderns i diaris dels apotecaris del set-cents i del vuit-cents, escrits a mà i que contenen notícies sobre el quefer diari de la botiga. La necessitat d’anotar els medicaments servits i les incidències feia que al taulell també hi acostumés a haver un tinter. Tot i que aquests objectes no s’han conservat, als calaixos del taulell s’hi guardaven altres objectes necessaris com ara bacines o plats de llautó o bosses d’aluda o cuir, així com potets de vidre i capsetes de fusta massa petits —o amb ingredients massa valuosos— per deixar-los a la vista de tothom. L’homogeneïtat estilística de tota la botiga, amb els pots i les capses que encaixen harmoniosament a les lleixes i armaris i l’elegant policromia que recobria tot el mobiliari i el sostre, permeten afirmar que, Vitrina del cordialer de la farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina, amb la seva col·lecció d’ampolles de vidre. Any 2016. Generalitat de Girona. (Foto: MARTÍ BLESA) 135 en construir-la, la botiga es va pensar amb una clara voluntat estètica, tot i ser un espai eminentment utilitari. Malauradament no es disposa de notícies documentals precises de la seva construcció, però tot apunta que els administradors de l’Hospital van decorar i dotar l’apotecaria en un mateix moment, potser al mateix temps que es construïa l’Hospital, entre 1666 i 1679, o potser una mica més tard, quan el centre ja funcionava. L’obrador o cuina La botiga de la farmàcia no era l’únic espai que conformava l’apotecaria de l’Hospital. Una de les portes que flanquejaven el cordialer donava i encara dóna actualment a la rebotiga, que, malgrat haver perdut pràcticament tot rastre de les antigues funcions, havia de ser l’obrador o cuina de l’apotecaria, el que actualment se’n diria el laboratori, allà on es desenvolupaven les operacions més complexes, que requerien l’ús del foc o d’aparells voluminosos com ara els alambins. De tot aquest utillatge es conserven solament alguns alambins de vidre, que difícilment deuen ser els originaris, ja que són un instrumental molt delicat, i alguns altres instruments de vidre també molt posteriors. Tanmateix la destil·lació no era l’únic procediment emprat pels apotecaris barrocs; per tant, cal suposar que la cuina de l’apotecaria devia tenir molt més instrumental. Tot i que no s’hagi conservat, a l’obrador hi devia haver una font amb una pica o un llibrell, per poder disposar d’aigua corrent, així com diversos fogons de pedra i de coure per a les decoccions i altres tractaments de calor. A sobre d’aquests s’hi devien posar perols, olles i casses o pots de coure, mentre que el contingut que s’esbromava amb escumadores d’aram es devia filtrar amb coladors del mateix metall, remenar amb alguna cullera de ferro o extraure’s amb uns molls del mateix metall. Per si calia ratllar algun ingredient, hi havia ralls o ratlladores, o una raspa si s’havia de raspar una banya; si calia triturar alguna substància, més morters de pedra, fusta, ceràmica o metall; si calia treure’n el suc, una petita premsa; si calia trabocar algun líquid, una mànega o embut. Com que els emplastres calia estendre’ls, es disposava d’un marbre; per donar forma a les píndoles, d’un Morter metàl·lic i capses de fusta de la col·lecció de la farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina. Any 2016. Generalitat de Girona. (Foto: MARTÍ BLESA) 136 pindoler; per coure les neules, d’un neuler, i per extreure l’oli de les ametlles dolces, d’unes planxes. Per pesar grans quantitats, hi havia unes balances grans, amb lliuradors d’aram per trasbalsar-hi la substància. Aquest utillatge es completava amb més gerres de ceràmica i barrals de vidre, alguns enserpellats per protegir-los, segurament tots de mides més grans que els usats a la botiga, ja que devien ser per emmagatzemar-hi productes molt comuns i dels quals calia tenir una bona reserva, com ara vi, oli, aigua-ros, aiguanaf o aiguardent. No és segur que tot això hagués estat mai a l’obrador de la farmàcia gironina, però sí molt probable, de la mateixa manera que també és molt probable que hàgim omès alguna ferramenta imprescindible per a l’elaboració d’un o altre remei que ni tan sols ens podem imaginar. Es tractava d’instrumental d’ús molt quotidià que s’havia d’anar renovant periòdicament a causa del desgast. A diferència de la botiga, l’obrador difícilment va ser pensat mai amb criteris estètics, així com tampoc l’instrumental es va comprar amb la idea que embellís la cambra. D’altra part, en la cuina és on més aviat es devien sentir les innovacions que amb el pas dels anys es van anar introduint a la farmàcia. Els nous medicaments es podien seguir guardant en els antics recipients de la botiga, però els nous aparells van anar arraconant-ne els antics i obsolets. Els espais perduts de l’apotecaria? La botiga i la cuina, obrador o rebotiga s’han conservat com a sales —la primera gairebé en el seu estat primigeni, la segona transformada—, tanmateix és molt probable que la farmàcia disposés de més espais, dels quals s’ha perdut el rastre, tot i que no del tot la memòria. En el Plano del Ospital de la Ciudad de Gerona con el Tereno que ocupa delineado en 6 de abril de 1739 por Agustín Soriano, maestro de Obras, s’indica que l’apotecaria de l’Hospital es distribuïa en cinc sales que, malauradament, no es localitzen al plànol, perquè aquest reprodueix el primer pis i la farmàcia era —i és— a la planta baixa. Dues de les sales ja s’han identificat: la botiga i l’obrador o cuina. Quines podien ser les altres? «Cuina» de la farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina, amb un rebost o magatzem al fons. Any 1890. Revelat de les plaques de vidre: Jordi S. Carrera. Fotografia cedida per Emília de Puig. (Foto: AUTOR DESCONEGUT) 139 Era relativament habitual que per a l’emmagatzematge de les grans gerres, bótes i garrafes es busqués una sala annexa, que fes la funció de rebotiga o magatzem. Potser l’apotecaria gironina va tenir un d’aquests magatzems. En alguns casos l’apotecari disposava d’un estudi, amb un taulell petit, un banc i un faristol de taula, on podia consultar els receptaris i on podia prendre notes als seus llibres de comptes o als diaris, ben resguardats en algun cofre. Sembla que, en el cas gironí, el taulell de la botiga devia fer la funció d’estudi, ja que s’hi guardava la petita biblioteca del farmacèutic, però, atès que el taulell actual és més modern, també podria ser que originalment l’apotecari de l’Hospital disposés d’estudi propi. Finalment, com que l’apotecari havia de residir a l’Hospital, havia de tenir un dormitori, o més d’un si també hi feien nit els ajudants. Aquestes cambres acostumaven a ser relativament petites , amb un mobiliari mínim, reduït normalment a un llit i potser algun bagul. Alguns d’aquests espais —magatzems, estudi, dormitoris— potser mai van existir i potser n’hi va haver d’altres que ni ens imaginem, però amb la botiga i l’obrador, tots plegats van conformar un servei de farmàcia a primera línia del que aleshores es practicava arreu d’Europa, prou modern per romandre operatiu gairebé fins al trasllat de l’antic Hospital al Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt. Però també prou bell perquè els gironins de totes les èpoques maldessin per salvaguardar-lo i, a diferència del que ha passat amb la majoria d’antigues farmàcies hospitalàries, no es perdés i avui, 350 anys després que es comencés a construir l’aleshores nou Hospital de Santa Caterina, encara se’n pugui gaudir bé. «Cuina» o laboratori de la farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina, amb fogons, alambins, cullerots i embuts. Any 1890. Revelat de les plaques de vidre: Jordi S. Carrera. Fotografia cedida per Emília de Puig. (Foto: AUTOR DESCONEGUT) 140 141 La farmàcia de l’antic Hospital de Santa Caterina Carles Vela Aulesa Arnall Juan, M. Josepa [et al.]. Lletres reials a la ciutat de Girona. Barcelona: Fundació Noguera. Girona: Ajuntament de Girona, 2000-2005 (Col·lecció Diplomataris, 22, 23, 30, 31). Batlle i Prats, Lluís. «L’Hospital nou de Santa Caterina (1568-1654)». Revista de Girona, núm. 99 (1982), p. 145-148. Batlle i Prats, Lluís. «Metge, apotecari i capellà al servei de l’antic Hospital de Santa Caterina». Revista de Girona, núm. 89 (1979), p. 239-242. Cardelús Dalfó, Carlos. «La farmacia y laboratorio del antiguo Hospital de Gerona». Revista de Girona, núm. 57 (1971), p. 45-50. Escudero, Joaquín. «La Farmacia del Hospital de Santa Catalina en Girona». La Vanguardia, núm. 36.705 (4 març 1984), p. 95. Gironella i Delgà, Anna. L’Hospital de Santa Caterina de Girona: un model de racionalització de la caritat (de mitjan segle xiv al segle xv). Universitat de Girona, juny 2002. [Treball de recerca]. Huguet Termes, M. Teresa; Fontanals Jaumà, Reis; Sorni Esteva, Xavier. «La nova apotecaria de l’Hospital General de la Santa Creu de Barcelona el 1696». Revista de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, núm. 27 (desembre 2004), p. 7-58. Jordi i González, Ramon. Aportació a la història de la farmàcia catalana (1285-1997). Barcelona: Fundació Uriach 1838, [1997]. Jordi i González, Ramon. Colectánea de “speciers”, mancebos boticarios, boticarios, farmacéuticos practicantes de farma­ cia y farmacéuticos en Cataluña (1207-1997). Barcelona: Fundació Uriach 1838, [2003]. Marquès i Casanovas, Jaume. «Síntesi històrica de l’Hospital de Girona». Revista de Girona , núm. 89 (1979), p. 233-238. 216 Pla Dalmau, Josep Maria. «16 de mayo de 1966». Los Sitios [Girona], núm. 7.109 (15 maig 1966), p. 5. Pla Dalmau, Josep Maria. «La Farmacia del Hospital Provincial de Gerona». Revista de Girona , núm. 56 (1971), p. 32-38. Pla Dalmau, Josep M.; Mirambell i Belloc, Enric; Julià Figueres, Benet. «Una farmacia del siglo xviii». Annals de l’Ins­ titut d’Estudis Gironins [Girona], núm. 30 (1988), p. 283-318. Solsona i Climent, Francina; Sorni i Esteva, Xavier. «L’hospital de Santa Caterina de Girona sol·licita apotecaria pública (segle XVIII)». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], núm. 30 (1988), p. 273-281. Sorni i Esteva, Xavier. «Notes sobre la farmàcia a Girona durant el segle XIV». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins [Girona], núm. 30 (1988), p. 227-232. Sorni i Esteva, Xavier. Els apotecaris i l’apotecaria de l’Hospital de Santa Creu entre 1526 i 1658. Discurs llegit en l’acte de recepció de l’Acadèmic numerari Molt Il·lustre Dr. Xavier Sorní Esteva, celebrat el dia 19 de novembre de 2001. Barcelona: [Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya], 2001. Vela Aulesa, Carles. «Boticarios y asistencia hospitalaria en Barcelona (s. xiv-xv)». A: Huguet-Termes, Teresa [et al.]. Ciudad y hospital en el Occidente europeo. 1300­1700. Lleida: Editorial Milenio, 2014, p. 325-343. Vela Aulesa, Carles. «La primera especieria de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, 1401-1414». Butlletí de la So­ cietat d’Amics de la Història i la Ciència Farmacèutica Catalana, núm. 60 (2001), p. 27-51. Vela Aulesa, Carles. L’obrador d’un apotecari medieval segons el llibre de comptes de Francesc ses Canes (Barcelona, 1378-1381). Barcelona: Institució Milà i Fontanals, CSIC, 2003. 217 L’Hospital de Santa Caterina és una institució centenària, que té els seus orígens a principis del segle xiii, en un edifici situat dins del recinte emmurallat de la ciutat, a tocar de l’actual Plaça del Lleó. A mitjan segle xvii es va fer necessari per raons defensives enderrocar el vell hospital i traslladar-lo intramurs. Durant més de tres-cents anys, des del 1666 fins l’any 2004, la institució hospitalària va perviure en aquest nou edifici de façana austera i gran monumentalitat, atenent els gironins i gironines en moments crucials de vida i de mort, fins esdevenir el gran centre assistencial i sanitari de referència a la ciutat i comarques. Avui, la institució sanitària continua vigent, amb la inauguració l’any 2004, del nou Hospital de Santa Caterina a Salt, al Parc Hospitalari Martí i Julià. L’antic hospital, després d’un llarg procés de rehabilitació arquitectònica, acull ara la seu del govern de la Generalitat de Catalunya a Girona. Santa Caterina té una memòria històrica feta de vivències, emocions i records propis d’un edifici assistencial. Tres-cents anys després de la data de col·locació de la primera pedra de l’edifici, el 16 de maig de 1666, aquest llibre vol commemorar l’esperit de servei de la institució i recordar un passat i una història en què els valors assistencials i cívics han estat fonamentals i encara avui en constitueixen l’essència. 9 788415 808428