Les dones en el personal política franquista

El personal polític del franquisme a Catalunya ana mutant des de les tensions de la immediata postguerra entre vencedors socials i polítics fins a l'estabilitat i la grisor política del desenvolupisme. En tot cas, no mancaren al regim a Catalunya voluntaris per manar (en realitat, per fer obeir), ni tan sois en els moments més crítics. I no eren poques les necessitats del regim: més de 300 alcaldes i més de 2.ooo regidors només a la província de Barcelona ... durant 36 anys i sense pagar ni un duro. Aquesta ingent quantitat de carrecs hauria de ser ben presenten mol tes de les interpretacions que presenten el franquisme com un regim alie i sense arrels en la societat catalana. No hi ha dubte que el regim desconfiava de Catalunya, de les seves peculiaritats culturals i historiques, i del seu poder industrial, i que una bona part de les seves polítiques i actituds foren gratu!tament tasques i lesives, fins i tot envers els seus propis suports socials i economics. Pero, no obstant aixo, les classes rectores catalanes estigueren disposades a donar-hi suport, la qual cosa revela fins a quin punt i a quin preu el franquisme fou durant molt temps la millar opció pera una part significativa de la societat catalana. Aquest treba/1 s'ha realitzat en el marc del Projecte de R+D+i «Política de la CienCia, InStitUCionalización y epistemología en la constitución de un con trato soc1al p~ra la C/enoa en España, 1900-1968», FF/20 12-33998, fin an~t pe/ Mi· n1sten d Econom1a 1 Competitivitat. 168 / SOBRE EL FRANQUISME 1CATALUNYA LES DONES EN EL PERSONAL POLÍTIC FRANQUISTA El franquisme refon;:a la tradicional separació d'esferes entre els sexes i va pretendre recloure les dones a la fon;a en el petit món de la llar, com exposa encertadament ja fa temps Carme Molinero. Per aixo, el procés d'incorporació de les dones a l'esfera política, que havia arrencat d'una manera espectacular durant la Segona República, es va veure bruscament truncat i durant decades no hi va tornar a haver dones en carrecs polítics públics. La participació política femenina es restringí a la Secció Femenina del Partit Únic, que oferia uns espais propis a les dones solteres al marge de ]'estructura politicoadministrativa general del regim. Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de Falange i cap perpetua d'aquesta Secció Femenina, constitu!a l'excepció, ja que s'erigia en la frontissa que artículava aquest espai femení propi i les institucions polítiques del regim. No obstant aixo, com recorden constantment diversos participants en forums indocumentats a Internet, no és tecnicament cert que les dones no votessin sota el franquisme . Tampoc no ho és que no votessin els homes. Ara bé, s'ha d'insistir que parlar de sufragi sota la dictadura és una qüestió merament técnica, ja que res no depengué mai del que els ciutadans votessin. Pel que fa a les dones, certament, el franquisme no suprimí el sufragi femení i les dones votaren juntament amb els homes quan el regim recorregué al sufragi universal; la qüestió és que només ho va fer en dues ocasions (els referéndums del 1947 i del 1966) i amb nuJ.les garanties. El franquisme tampoc no prohibía que les dones votessin al ten;: familiar de les eleccions municipals, pero, ates que només votaven els caps de família ¡aquesta condició corresponia al marit i pare, a la practica les beneficiades per aquest dret eren únicament una minsa minoría de vídues. No es pot negar tampoc que les dones es beneficiaren deis intents del regim per adequar-se d'alguna manera als nous temps i que molt al final obtinde votar en el ten;: familiar (des de11967 a les Corts ¡des gueren el d~et de11970 a Iys municipals) ... , pero només les casades. Fora un error anacrónic; tanmateix, restringir laparticipació política de les dones sota el franquisme a l'evolució i modulació del sufragi fe mení. En primer lloc, com havia succeit en les eleccions constituents republicanes, que la dona no votés no equivalía al fet que no pogués ser elegida. Les mí tiques Clara Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken forer1 elegides per homes. En segon !loe, el vot popular només era una petita part de tot el muntatge electoral franquista. SoJament en el ten; familiar es recorría a la ciutadania, mentre que e]s al tres dos eren triats péls sindicats i per corporacions i associacions estretament controlades pel régim. Fou precísament aquest ten;: corporatiu la vía utilitzada pel régim per nomenar les primeres regidores a Catalunya. Com ha relatat Martí Marín, el1963 el governador civil de Barcelona demana J'ajut de la delegada de la Secció Femenina per incloure candidates a eleccions municipals d'aquest any i, fruit d'aquesta coJ.laboració, resultaren elegides la delegada loca] de Vic, Josefa Arqués, i a Barcelona, la mateixa delegada provincial, Montserrat Tey Planas. Aquest interés del régim per incloure dones en les candidatures constitcüa un símptoma que ]'estricta reclusió de les dones en l'ambit privat imposada després de la guerra comenc;ava a semblar anacrónica els anys seixanta. Á finals de la década dels seixanta, abans de l'ampliació final del sufragi a totes les casades, les dones ja havien assolit una presencia significativa, encara que testimonial, en les Administracions provincial i local franquistes. El1968, segons la Guía general de la Administración Local (Madrid: Instituto de Estudios de la Administración Local, 1968), hi havia set diputades provincials a Badajoz, Balears, Madrid, Múrcia, Sória, Valladolid i Biscaia, i 31 regidores en ajuntaments amb població superior a 8.000 habitants, quinze d'elles en capitals de provincia com Barcelona, Bilbao; Castelló, €órdova, Granada, Guadalajara, Huelva, Madrid, Múrcia, Palma, Salamanca, Sevilla, Valladolid (dues dones) i Zamora. Les alcaldesses eren únicament dues, totes dues al capdavant de poblets de tot just dos centenars d'habitants (Berrocalejo de Aragona, a Avila, i Ubidea, a Biscaia). Aquesta absencia es veuria espectacularment corregida amb el nomenament ell969 de Pilar Careaga Basabe coma alcaldessa d'una gran ciutat com ?ilbao. A Catalunya, a més de l'esmentada Montserrat Teya Barcelona, el1967 s'havien incorporat dues noves regidores: Ramona Albertí Sorribes a Sant Feliu de Guíxols i Dolors Andreu Serret a Tarrega. La presencia de les dones en les institucions polítiques locals, tot i que extremament minoritaria, era ja un fet consumat a finals de la década. El procés d'incorporació femenina no podía més que incrementar-se els anys següents després de l'ampliació del sufragi a les dones casades. Segons Martí Marín, el1970 hi hagué candidates a Badalona, Terrassa, Sabadell i Santa Coloma de Gramenet, i el1973 a Badalona, Girona, Granollers, Mataró i Sant Sadurní d'Anoia. Més enlla de les vacil·lacions sobre ellloc de la dona en la societat i la fainília, la veritat era que la presencia política de les dones s'havia convertit en un 1 .1 11 factor de legitimació al qual el regim no pensava renunciar. Un exemple d'aixó fou l'elecció com a regidora el 1973 a Barcelona de Merce Carbó Colomer, la famosíssima mamá del millón , que gaudia d'una enorme popularitat nacional després d'haver guanyat aquesta quantitat de diners en un concurs televisiu. En la mesura en que aquest augment de la presencia femenina entre el personal polítíc era promogut pel mateix regim, no resulta estrany que la majoria d'aquestes dones provingués del falangisme i fossin normalment les delegades locats de la Secció Femenina. No obstáritaixó, també hihagué candidates no oficialistes, com la católica Cecilia March Blanch, que s'imposa ampliament en el ten; familiar a Badalona el1971. Ara bé, la nova incorporació de les dones a les institucions políti ques locals era molt lluny de representar un reconeixement iguali tari de la seva capacitat per governar. En canvi, les noves regidores eren assignades inexorablement a arees que es consideraven tradicionalment femenines, com beneficencia i obres socials, educació i cultqra, si no a pares i jardins. De fet,: la mateixa Pilar Careaga era responsable de la beneficencia a la Diputació de Biscaia abans de ser catapultada a !'alcaldía de Bilbao. A Catalunya, Montserrat Tey es va fer carrec d'Ensenyament; Ramona Albertí, de Cultura, i Dolors Andreu, d'Esports. Aquesta assignació tradicional era ja in terpretada a principis dels anys setanta per alguns sectors comuna postergació. Un exemple d'aquesta nova sensibilitat és la carta que seixanta dones de Badalona dirigiren al Caudillo el1971 protestant per la secundarietat deis carrecs assignats a Cecília March, flamant vencedora del ten;: familiar. ....................... ······· ........................................................................................................................................................... ,;' ; ~ ·.: · Entre aquestes dones que a Catalunya ocuparen carrecs polítics sota el franquisme destaca la figura de Montserrat Tey Planas, que tingué una dilatada i notable carrera política. Delegada provincial de la Secció Femenina a Barcelona, Montserrat Tey fou triada, com ja s'ha assenyalat, regidora del consistori barceloní el1963 i obtingué una rellevant projecció a la premsa com a responsable municipal d'Ensenyament en un moment en que la mobilització ve!nal posava en evidencia les greus deficiencies del regim en equipaments educatius. Posteriormer\t, fou nomenada consellera nacional el1971 i forma part del selecte grup cridat a custodiar l'herencia de Franco, conegut com els 40 de Ayete. A causa d'aquest carrec, fou també una de les vuit dones procuradores de la desena i última legislatura de les Corts franquistes, i la més activa d'elles, ja que intervingué en el ple en catorze ocasions. Aquesta trajectória tan poc usual per a una dona sota el franquisme no entela en cap cas la seva adhesió entusiasta al regim. · · ....................... •······· .............................. ········ ············ ... ·············· ········· ......... ······ .................................... .. IJ SOBRE EL FRANQUISME ICATALUNYA Carme Molinero, Manel Risques, Francesc Vilanova (coord.) Homenatge a Borja de Riquer i Permanyer ~ efadós" desplegament de la dictadura nquista a Catalunya va nificar, com a la resta : sp~nya, un trencament Ital amb !'experiencia 1ublicana i democratica de lecada deis trenta del segle pero també va implicar ~s dimensions repressives >actives, més enlla de la ·secució política i social, que 1 afectar el moll de l'os de la ntitat del país. llibre explica, des 1gles diferents i en ambits ersos (la política, l'exili, la ressió, l'antifranquisme, la tura, etc.), com es va viure ranquisme a Catalunya, els s efectes i les resistencies ·va generar en la societat a la recuperació de la 1ocracia i l'autonomia. ~est efadós" SOBRE EL FRANQUISME ICATALUNYA HOMENA TGE A BORJA DE RIQUER I PERMANYER Carme Molinero, Mane! Risques, Francesc Vilanova (coord.)