Gènesi

Al principi, com no podia ser d'una altra manera, Déu va crear el cel i la terra. 

Que el cel la jutgi

Tret de Corea del Nord, poques coses em fascinen tant com els mormons. Potser una de les religions d’èxit d’invenció més recent, la seva accidentada gestació, que els va empènyer a l’aïllament defensiu, els va dificultar la integració en el relativisme de la modernitat. Recomanaria a qualsevol que vulgui aprendre tot delectant-se sobre les dificultats que troba una família de devots mormons per adaptar-se a la vida urbana del segle XXI la cabalosa sèrie Big Love de HBO, que a més està molt ben interpretada. Una forma més fosca d’informar-se sobre l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies és mirar a Disney+ la sèrie Under the Banner of Heaven/Por mandato del cielo. Es basa en un llibre homònim del reputat Jon Krakauer (Hacia rutas salvajes, Mal de altura), amb guió de Dustin Lance Black (autor de l’oscaritzada Milk i de J. Edgar).

En un poblet de Utah el detectiu Jeb Pyre investiga el brutal assassinat d’una jove mare i la seva filleta de pocs mesos. A mesura que s’endinsa en les peculiaritats de la respectada família Lafferty, anirà descobrint fins a quin punt la religió pot servir com a justificant dels crims més abjectes. Paral·lelament el policia patirà una crisi de fe en adonar-se com les autoritats religioses, amb la finalitat de protegir la integritat de l’església, estan disposades a passar per alt certs delictes. I, com a teló de fons, una vegada més el patriarcat, que nega l'agència de les dones i les supedita al marit, pare i senyor.

Tot i que Under the Banner of Heaven es basa en un crim real, es percep que els fets han estat modificats per aconseguir la màxima eficàcia dramàtica, des de la lluitat interior del detectiu protagonista fins a la figura del seu col·lega indi Paiute (i no mormó), que assumeix el punt de vista extern de l’espectador. Inclou a més una bona dosi de voluntat didàctica, atès que el mormonisme és ple de particularitats que la majoria desconeixem; tot i que les escenes retrospectives sobre fragments del patiment dels primers pioners a mitjans del segle XIX se m’han fet sobreres.

El tema no és agradable —feminicidi i infanticidi perpretrat dins de la família—, a més a la sèrie li costa una mica d’arrencar, amb un munt de personatges que li cal presentar, però un cop pren la velocitat de creuer és d’allò més absorbent. Compta amb l’aposta guanyadora del protagonisme d’Andrew Garfield, un actor que fa de tot —super-herois, musicals, drames— i tot ho fa bé. Afegiu-hi per acabar un guió modèlic i convertireu aquest títol en una recomanació segura. 

Per voluntat de Déu

«The Long Call» (o «Inspector Venn», com la titulen a Filmin) és una sèrie policíaca de la britànica ITV basada en una novel·la d’Ann Cleeves. Se situa en un poblet de la costa de Devon, o sigui que els paisatges bonics estan assegurats. La intriga —sobre un foraster que han trobat mort a la platja— està resolta amb correcció, com tantes altres d’aquest gènere, que abunda a totes les televisions i amb especial freqüència a l’anglesa.

Però l’interès d’aquest programa rau en que el detectiu protagonista és gai i precisament va marxar del poble quan era jove per la seva condició. Ara hi torna amb el seu marit per assistir al funeral del seu pare i, mentre investiga el crim, s’enfronta amb els fantasmes del passat. Aquests tenen a veure sobre tot amb la secta religiosa de la qual els seus pares eren devots. La sèrie presenta doncs la barreja d’un món modern, on el matrimoni igualitari és un fet que s’accepta sense discussió, amb una tradició molt particular que participa del doble caràcter protector però repressiu de la majoria de religions. 

Pel fet d’abordar una temàtica de la qual es parla poc en la ficció actual, ja val la pena «Inspector Venn». Compta a més amb l’al·licient de la presència de Juliet Stevenson, en el paper de la mare atrapada en la seva beateria, i de la molt envellida Anita Dobson, la que fou Angie Watts a «Gent del barri». 

El misteri de la casa voladora

Basílica de Loreto

Una de les essències del cristianisme és l’encarnació del fill de Déu fet home per redimir-nos. Esclar que la humanitat de Crist és relativa, perquè es tracta d’un tipus d’home molt especial: virtuós, sense apetits materials coneguts i dotat de la capacitat de fer miracles. Fins i tot la seva mortalitat, que ens el podria fer més proper, té data de caducitat i conclou poc després amb la doble proesa de la resurrecció i l’ascensió als cels. Tampoc el seu simulacre de família, malgrat les aparences, té res de normal. De Josep, pare en funcions només de cara a l’administració, poc es pot dir. Als evangelis sempre que és mencionat és com a servent obedient dels designis de la Providència i després de l’episodi de la desaparició de Jesús als dotze anys, quan se’n va de visita al temple, ja no se’n torna a parlar. No se sap res de la seva mort, però queda sobreentesa perquè Maria apareix com a vídua a partir d’aquell moment. Potser per la modèstia del paper que li ha tocat representar, Josep ha estat sempre un sant que cau simpàtic, i això que no té cap fama de miracler!

Maria, en canvi, ja és tota una altra cosa: la forma com esdevé la Mare de Déu és un prodigi d’obstetrícia experimental. Vegeu si no la concepció a través d’un ens espiritual, l’aparició de Gabriel que fa de Predictor alat i la seva virginitat perpètua que es preserva abans i després del part. Si tot això ja és complicat d’entendre, el papa Pius IX va establir l’any 1854 el dogma de la Immaculada Concepció que significa que Maria va ser concebuda sense pecat original. ¿Calia afegir aquest privilegi al seu historial?, possiblement no, però com que (a Déu gràcies) serveix d’excusa perfecta per muntar el pont anual de la Puríssima, no seré jo qui es queixi. Més recentment (1950) el papa Pius XII es va treure de la tiara el dogma de l’Assumpció que acaba així: «Que la Immaculada Mare de Déu, sempre Mare de Déu, complit el curs de la seua vida terrestre, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial». Com que, a diferència de Jesús, l’ascensió de Maria fou en posició horitzontal, mai no ha quedat clar si va pujar viva o ja difunta.

La Casa Santa

Un cop al cel, Maria ha resultat molt més miraclera que el seu marit, una reputació que queda demostrada pels milers de devots que demanen la seva intercessió als molts santuaris marians que hi ha escampats pel planeta. De tots els miracles que se li atribueixen em quedaré amb un dels més curiosos i amb el que vaig poder familiaritzar-me l’estiu passat. Afecta a la seva casa de Natzaret, on va néixer i es va criar, on va rebre l’Anunciació, va concebre Jesús amb l’ajuda de l’Esperit Sant i on va viure la Sagrada Família durant la infantesa de Jesús. Segons la tradició, després de l’Ascensió de Crist la casa va ser convertida en una església on els apòstols van muntar un altar en el qual Sant Pere va celebrar la primera eucaristia després de la Resurrecció.

Durant l’època de les Croades, quan Terra Santa va caure en mans dels infidels, la casa va ser transportada miraculosament per uns àngels que la dipositaren l’any 1291 a un turó de Tersatto (avui dia un suburbi de Rijeka (o Fiume) a Croàcia). Una aparició de la Mare de Déu i nombroses curacions que s’hi produïren confirmaren la santedat de la casa, que aviat atragué multituds de peregrins. A causa dels bandits que amenaçaven els romiatges, l’any 1294 els àngels traslladaren la casa de nou, ara a un bosquet prop d’Ancona. L’any següent fou desplaçada uns quilòmetres, fins a Recanati (la que seria segles més tard vila natal del poeta Leopardi) i, com que estava prop de la costa i a mercè dels pirates turcs, va ser moguda un cop més el 1296 fins al seu emplaçament definitiu al poblet de Loreto.

Basílica fortificada

Val a dir que, si bé els santuaris d’advocació mariana tendeixen a la carrincloneria (vegeu Lourdes, Fàtima…), el que van muntar a Loreto entorn de la Casa Santa és estèticament molt decent. Potser no podia ser de cap altra manera, tractant-se d’Itàlia entre els segles XV i XVIII, amb la implicació d’arquitectes com Giuliano da Sangallo o Donato Bramante, i de pintors com Domenichino, Guido Reni o Luca Signorelli. És igualment harmoniosa la plaça on es situa el temple, tant com és curiosa la part posterior de l’edifici, que adopta maneres de fortificació per defensar-se dels atacs turcs. Però la «pièce de résistance» del conjunt és la casa situada al bell mig de la basílica, un paral·lelepípede tosc que els experts afirmen que es correspon fidelment amb els habitacles de l’antiga Palestina. El seu interior és molt auster i només hi destaca el luxós altar; en canvi, l’embolcall extern de marbre dissenyat per Bramante és una mena de joier «king-size» que deixa sense paraules.

L'embolcall sublim de Bramante

No sóc gaire sensible als aspectes transcendents de l’estètica catòlica, però he de reconèixer que Loreto supera la prova amb un notable. A més, serà per la pandèmia, però en ple mes d’agost no hi vam trobar gaire gent. I, el que és més important, no vam veure enlloc ni els exvots llefiscosos, ni els leprosos i tolits que solen freqüentar aquests puestos: en resum una visita rodona! 

Afegiré per acabar que l’any 1920 el papa Benet XV va declarar la Mare de Déu de Loreto santa patrona dels aviadors i dels viatgers aeris. La cosa té molt de sentit.

Pintat per Luca Signorelli

Els límits de l’ortodòxia

Fa poc escrivia sobre la capacitat que tenen les sèries de televisió per acostar-nos a altres realitats que estan també en aquest món. Si «Ramy» tracta de musulmans egipcis emigrats als Estats Units, «Shtisel» al seu torn va d’una família Haredi (jueva ultraortodoxa) que viu en un barri de Jerusalem. Les seves dues primeres temporades, després d’una lenta penetració en els mercats internacionals, ja ens havien enamorat fa un parell d’anys, i ara arriba la tercera, sota la protecció i les millores de factura tècnica que sol garantir Netflix per satisfer una massa de seguidors en creixement continu.

Poc té a veure «Shtisel» amb les intencions de denúncia que mostrava ben visibles la sèrie «Unorthodox» sobre la repressió de la dona a algunes comunitats jueves de Brooklyn, sinó que intenta mostrar una quotidianitat marcada per problemes molt similars als que pot patir qualsevol família de la societat post-industrial. Cert que l’embolcall pot resultar poc atractiu (pisos de decoració espartana, vestuari d’una quicor que ni els coreans del nord i una gastronomia per tallar-se les venes) i alguns dels costums (els matrimonis convinguts, l’estudi del Talmud com a «modus vivendi» de quasi tots els mascles, la xenofòbia contra els que no pertanyen a la tribu…) pot semblar anacronisme de segles anteriors, però les persones que hi habiten es mouen en el fons (i en la superfície) per sentiments, passions, vicis i defectes totalment universals.

De fet bona part de les trames de «Shtisel», especialment en aquesta tercera temporada, tracta de quelcom tan comú com és la dificultat per aconseguir un bon matrimoni i els casos presentats abasten totes les edats de la vida, des dels post-adolescents fins els jubilats. És un material, si voleu, més vell que l’anar a peu i que ha estat present en els serials de tota la vida; aquí mostrat amb colors de novetat i amb uns intèrprets excel·lents. Veure l’actuació de Dov Glickman fent del patriarca familiar —rondinaire, golafre, manipulador— ja és tot un regal, com resulta admirable la jove Shira Haas, precisament protagonista de la mencionada «Unorthodox». Michael Aloni, per la seva banda, es fa perdonar el seu personatge cagadubtes per la dolça tristesa que infonen els seus ulls verds.

Tragicòmica, pausada, amb ecos d’una vida anterior molt menys trepidant que la nostra, la família Shtisel constitueix una estupenda companyia per sobretaules de tafaneria i cafè. 

Tot passa per algun motiu

El 1999 amb el seu tercer llargmetratge «The Sixth Sense» («El sisè sentit») el virtualment desconegut M. Night Shyamalan va posar-se tothom a la butxaca. Es tractava d’un conte atmosfèric i inquietant amb un sorprenent gir final, que obligava a reconsiderar tot el que acabaves de veure (i que convidava tàcitament a un nou visionat amb la mala intenció de trobar-l’hi les costures). L’any següent el director i guionista va repetir l’èxit, especialment de crítica, amb «Unbreakable» («El protegit»), una interessant variació naturalista sobre el tema del súper-heroi i el seu antagonista. El guió tornava a contenir una demolidora revelació final, que posava en solfa tot el contingut de la pel·lícula, de manera que Shyamalan, només amb dos títols es va convertir en el rei del «plot twist».

Amb «Signs» («Senyals») de 2002, el director va tornar a arrasar en taquilla, comptant a més amb el vistiplau de la crítica, tot i que per a mi significà un important descens en el nivell de qualitat. De fet, compto aquesta obra com una de les més irritants i ridícules que mai he vist. Enteneu-me, les bones maneres de M. Night Shyamalan poden fer molt per amagar les seves mancances; l’home és un alumne notori de Steven Spielberg i té ben apresa la lliçó que no hi ha millor manera de mantenir el suspens i suggerir l’horror que evitar al màxim les imatges explícites. Sol treballar amb actors coneguts i competents, un músic capaç de crear atmosferes inquietants com Thomas Newton-Howard i uns directors de fotografia —Christopher Doyle, Roger Deakins, Tak Fujimoto— de primera categoria. Però el seu taló d’Aquil·les rau en entestar-se a escriure guions originals sense que ningú hi exerceixi un control, com demostra «Signs» a qualsevol que vagi més enllà de la seva peripècia superficial.

Atenció, a partir d’aquí trobareu espòilers a dojo sobre «Signs». 

En el seu nivell més superficial la pel·lícula tracta d’una invasió extraterrestre que afecta tot el planeta —una cosa espantosa amb víctimes pertot arreu— però se centra en la família Hess que viu en una granja isolada enmig dels camps. Els Hess passen la nit del lloro, lluitant per la seva supervivència i quan es fa de dia senten a la radio que els invasors estan marxant per on han vingut, foragitats d’una manera molt senzilla que és a l’abast de tothom. És normal que l’emissora no especifiqui el mètode per fer-los fora, ja que els oients —entretinguts en un combat a vida o mort— s’estimaran més descobrir-ho ells mateixos, sense que els donin pistes. Atenció: aquesta darrera frase era irònica.

En resum, resulta (com descobriran aviat els Hess) que els invasors són vulnerables a l’aigua i res no els fa tanta por com que els esquitxin. No sembla gaire bona idea que els aliens hagin travessat qui sap la quantitat de galàxies per venir a parar a un planeta on l’aigua és tan abundant; de fet és una solemne estupidesa, indigna d’una raça capaç de tals proeses tecnològiques. 

A «Mars Attacks!» el taló d’Aquil·les dels marcians era la cançó «Indian Love Call» de l’opereta «Rose-Marie», que també és ridícul, però el film de Tim Burton era una descomunal bretolada, mentre que el de Shyamalan cal que ens el prenguem molt seriosament. I és que en el centre de «Signs» hi ha una crisi religiosa, la del pastor episcopalià Graham Hess (Mel Gibson) que, ran d’un accident de trànsit, ha quedat vidu, del que n’ha resultat la pèrdua de la seva fe. Que la gent perdi la fe quan venen mal dades no és cap novetat, especialment a les obres de ficció; però trobo que és indici d’unes creences religioses d’una inconsistència i un egoisme propis del que té una visió del món on tot està al seu servei. Si jo fos déu, m’emprenyaria molt de tenir seguidors com aquestos, que et consideren com si fossis poc més que una assegurança contra incendis, i encara més si es tractés d’algú que exerceix de propagador de la paraula divina. Vaja, jo el fulminava de pet i sense contemplacions. Amb això vull dir que el protagonista de «Signs» no em provoca ni gota de simpatia.

Un petit incís. M. Night Shyamalan té, com Alfred Hitchcock, el costum d’aparèixer a tots els seus films; però, on el britànic hi sol figurar de forma exclusivament anecdòtica, l’americà es reserva un paper habitualment petit però d’enorme significació. Aquí és l’automobilista responsable de la mort de la dona del pastor i, per tant, de la seva crisi de fe. Al volant del seu cotxe actua literalment com a instrument diví o «deus ex machina» que desencadena tota la trama. No em digueu que no és per estimar-lo per la falta de pretensions. Atenció: aquesta darrera frase era irònica.

No patiu, al final de la pel·lícula Mel Gibson recupera la fe, quan s’adona que tot l’univers (o sigui la providència divina) conspira per salvar la seva família. Perquè és una conjunció de circumstàncies miraculoses la que contribueix a vèncer els alienígenes. Perquè la dona moribunda va donar-li la solució amb les seves últimes paraules. Perquè el germà del pastor havia sigut una estrella del beisbol i és capaç de fer servir el bat de forma contundent. Perquè el fill és asmàtic i se li tanquen els pulmons, quan l’extraterrestre li inocula el verí. I perquè la filla va dient que l’aigua de l’aixeta no té bon gust i va deixant gots plens per tota la casa (no hi ha ningú que endreci?), que esdevindran un arsenal conta l’invasor. En resum, déu ha muntat el seu complicat teatret particular amb la intenció de fer tornar el pastor Hess al ramat. Que de passada s’hagi carregat part de la humanitat, ho computarem com mers danys col·laterals.

Món de mones

Clarence Darrow i William Jennings Bryan

L’advocat Clarence Darrow, que tan eloqüentment havia condemnat la pena de mort en el judici contra els assassins Nathan Leopold i Richard Loeb, va participar durant l’exercici de la seva carrera en molts altres casos cèlebres, defensant sempre postures progressistes, il·lustrades i antiracistes. Potser el plet més peculiar en el que va intervenir va ser el que es va anomenar el «procés del mono de Scopes», contra el professor d’institut John T. Scopes, acusat d’haver ensenyat teories evolucionistes en una de les seves classes al poblet de Dayton, Tennessee. Resulta que a Tennessee des de l’any 1925 existia una llei anomenada Butler Act que prohibia l’ensenyament de qualsevol teoria que s’oposés al que estava escrit a la Bíblia, el que incloïa evidentment la Teoria de l’Evolució.

Tot sembla indicar que el judici es va originar amb la voluntat de fer ressò del conflicte i fer-ne una qüestió exemplaritzant. De fet, Snopes no tenia clar haver explicat a classe les teories de Darwin, però es va incriminar deliberadament perquè el procés tirés endavant. En el mes de juliol de 1925, durant les jornades del judici, el modest poblet es va veure envaït per multitud de curiosos, en un espectacle més circense que no pas judicial. Per a la premsa liberal dels estats del Nord, la postura de Tennessee reflectia la ignorància d’un Sud arrelat en una tradició immobilista, de la qual se’n feia riota indissimuladament.

D’acord amb la importància simbòlica de l’esdeveniment, es va escollir a dues grans figures de l’advocacia per representar l’acusació i la defensa. William Jennings Bryan era un advocat de Nebraska que havia estat tres vegades candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit Demòcrata i que va ser Secretari d’Estat amb Woodrow Wilson. El 1920, un cop abandonades les seves ambicions polítiques, va aprofitar les seves dots oratòries per convertir-se en un propagador dels estudis bíblics. Per descomptat va ser Bryan qui va exercir l’acusació contra Snopes, mentre que Darrow, ateu declarat, es va ocupar de la defensa.

Les sessions del judici es van prolongar entre el 10 i el 21 de juliol de 1924 sota una calor asfixiant. Entre les raons que es van esgrimir pels uns i els altres podeu comptar que hi havia des de la Primera Esmena de la Constitució fins a la suposada literalitat del text bíblic. Tot plegat pot sonar tan ranci com impropi del segle XX, però com que Snopes havia infringit una llei estatal, fou declarat culpable i sentenciat a pagar una multa de 100$ (uns 1.500$ d’ara, que tampoc és gran cosa). No obstant el jutge, veient com d’impopular seria la mesura davant de l’opinió publica nacional, optà per condonar la multa. William Jennings Bryan, davant d’un públic tan receptiu al seu missatge, va quedar-se uns dies a Dayton predicant, i va morir d’un atac de feridura sense tenir oportunitat d’abandonar el llogarret. 

Amb tota aquesta història tan sucosa els autors Jerome Lawrence i Robert Edwin Lee van escriure la peça teatral «Inherit the Wind» (1955), que l’any 1960 va ser adaptada al cinema amb el mateix títol («L’herència del vent» es va titular a Espanya). La va dirigir Stanley Kramer, especialista en tocar sempre temes «importants» i de candent actualitat (la guerra nuclear a «L’hora final», els judicis de Nuremberg a «Vencedors o vençuts?», el racisme a «Endevina qui ve a sopar»), amb més empenta que subtilesa.

El film (com m’imagino que també passa al drama original) fa una exposició dels fets bastant propera a la realitat, encara que canvia el nom dels protagonistes històrics i potencia la batalla dialèctica entre els dos juristes enfrontats (que són presentats com vells camarades i gairebé amics). S’hi ha afegit el personatge de la xicota del mestre, que sembla inventat, perquè és filla del pastor del poble i té per tant un conflicte de lleialtats.

La (bona) reputació de «Inherit the Wind» es basa sobretot en el duel dels seus actors principals: Fredric March, que fa de Matthew Harrison Brady (transsumpte de Jennings) i Spencer Tracy que és Henry Drummond (el succedani de Darrow). Malgrat tot, jo he trobat March sobreactuat en excés i prefereixo quedar-me amb el sorneguer i bonhomiós Tracy (un dels pocs actors que seria capaç de vendre’m una enciclopèdia). Dick York, el marit d’Elisabeth Montgomery a «Embruixada», fa de l’homòleg de Snopes i un Gene Kelly amb «canotier» fa de periodista cínic (modelat a partir de H. L. Mencken), però a mi no m’agrada Kelly si no balla.

Crec que «Inherit the Wind» és una pel·lícula mitjaneta, que es deixa veure si t’interessen (com em passa a mi) els enfrontaments entre ciència i religió, una qüestió que als Estats Units sembla que encara no tenen del tot solucionada. Ah, per cert, la Butler Act de 1925 que prohibia l’ensenyament del darwinisme a les escoles de Tennessee va ser derogada l’any 1967. 

Tracy i March

Apunts al minut

Ignorem moltes de les coses que estan passant en aquest món, no donem més de si, i de països enormes com Rússia, on a més els mitjans de comunicació oficials semblen acaparar tota l'opinió pública, encara en sabem menys. Per això, per informar-se una mica de totes aquelles notícies de la Rússia post-soviètica que no ens solen arribar, no és mala idea llegir-se aquest llibre petit i potent, on l'artista Victoria Lomasko documenta de forma gràfica i textual alguns esdeveniments dels últims anys. El volum es diu "Altres Rússies", tradueix Marta Nin i edita Godall.

El llibre es divideix en dues parts, la primera dedicada als casos individuals i la segona a les lluites col·lectives. Així a "Invisibles" sentirem la veu dels sense veu, la de totes aquelles víctimes de la brutalitat de les lleis del mercat que campen des de l'ensulsiada del regim comunista, els nostàlgics de l'estat protector, els fanàtics ortodoxes, els nois del reformatori, les prostitutes, el testimoni de les que han escapat del nou esclavatge laboral, i les dones, sempre les dones, com ases de la majoria dels cops.

A "Enrabiats" es parla de reivindicacions, en un país que havia perdut el costum de la dissidència, i on tota protesta esdevé una afront antipatriòtic. Assistirem a un contestat festival de cinema LGTB, a una vaga de camioners que protesten per un nou impost, al judici per blasfèmia de les Pussy Riots, a una acampada per defensar un parc públic moscovita en el que volen construir una església o a les manifestacions contra la tupinada electoral de Vladimir Putin..

Tota la informació exposada es va prendre de forma directa, a partir d'apunts al natural i de testimonis orals, sense ajuda de fotografies ni gravadores. Els esdeveniments reportats abasten des de 2008 a 2016 i estan ordenats de forma cronològica, fet que ajuda a descobrir la rapidesa amb la que va millorar la qualitat del dibuix de Lomasko. "Altres Rússies" ofereix una bona oportunitat de combinar informació i estètica, a partir d'un testimoni de primera mà. Curiós i bell llibre.

Amb fe o sense

La continuació de «The Young Pope» es diu «The New Pope» (HBO), perquè a Paolo Sorrentino no li agrada tirar pel dret ni les solucions fàcils. Trobarem al papa Pius XIII (Jude Law) en coma des del minut u de la sèrie, de manera que s’imposarà l’elecció d’un nou papa. Entra en escena l’aristòcrata anglès John Brannox (John Malkovich) que adoptarà el nom de Joan Pau III. Segueixen a continuació diverses intrigues vaticanes, presidides sovint per l’arbitrarietat i la manca de propòsit. Confesso que en bona part dels capítols hi havia moltes escenes de les que se me n’escapava el sentit, igual com trobava alguns personatges la presència dels quals no tenia justificació. Si «The Young Pope» ja era una sèrie idiosincràtica (per dir-ho suaument), aquesta supera tots els graus d’excentricitat.

Juga al seu favor el seu conjunt carismàtic d’intèrprets. Apart de Malkovich, acostumat a encarnar personatges llunàtics en pantalla, i de Law que, quan es desperta del coma, recupera el temps perdut i demostra que amb els anys és quelcom més que un físic bonic, tenim el fabulós Silvio Orlando, que afegeix un toc d’humanitat a aquesta galeria de gàrgoles i la maduresa sensual de Cécile de France que tampoc fa nosa. Dissortadament el paper de Javier Cámara s’ha vist reduït de forma considerable en comparació a la sèrie anterior.

El que no s’ha perdut és la fastuositat dels escenaris, ni la potència visual de Sorrentino, que treu el millor de si mateix en la pompa i coreografia dels grans cerimonials i en els sacrílegs videoclips ambientats en estances de la cúria. Recomanada per espectadors una mica esnobs que no pateixin per la versemblança.

Molt més convencional és «Unorthodox» (Netflix), basada en un llibre autobiogràfic de Deborah Feldman «Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots», que relata l’odissea d’Esty, una noia jueva ultraortodoxa de Williamsburg (Nova York), que fuig d’un matrimoni concertat a la recerca de la seva mare que viu a Berlín.

Coneixíem algunes de les particularitats de les comunitats hassidistes gràcies a la sèrie costumista «Shtisel», però com, que estava concebuda des de i per a un públic israelià, donava molts conceptes per sabuts. En canvi «Unorthodox», des d’una plataforma d’abast mundial, té un interessant component divulgatiu que potencia una història ja de per si apassionant, escrita a més de forma excel·lent, amb un gran respecte pels personatges i procurant evitar tot maniqueisme.

Al capdavant d’un repartiment que no té ni una nota falsa es troba l’excel·lent Shira Haas, que ja m’havia encisat com a Ruchami a «Shtisel». D’entre les sèries recents «Unorthodox» m’ha semblat una de les més recomanables i d’atractiu més universal: trista i alegre, curiosa i humana.

El perquè de tot plegat

Totes les civilitzacions han començat a explicar-se el món a través dels mites i llegendes, a falta d’un mètode científic que sol arribar bastant més endavant. La nostra societat mediterrània és filla sobretot dels mites grecs (i dels romans que se’n deriven), els quals perviuen en la nostra tradició rondallística, en les arts plàstiques, en la literatura i en innombrables etimologies, No sé si unes certes nocions sobre els principals deus i semideus grecs forma encara part del currículum acadèmic, però es tracta d’una matèria imprescindible per moure’s amb comoditat pels conceptes que empra la nostra cultura. La gènesi de cadascun dels déus i les moltes aventures sorgides en relacionar-se entre ells i amb els humans constitueixen una col·lecció de relats entretingudíssima, tot i que també una mica enrevessada quan es vol situar en un marc més general.

De sempre han existit obres que han intentat acostar al gran públic el panteó grec i romà, una empresa que parteix amb l’avantatge de l’atractiu i la imaginació de totes les històries que conté. L’últim que ha pujat a aquest carro ha sigut Stephen Fry —actor, novel·lista, divulgador i tertulià ideal— i crec que se n’ha sortit prou bé. El llibre es titula alternativament «Mites», editat en català per Ara Llibres en traducció d’Anna Llisterri, o «Mythos», en castellà per Anagrama traducció de Rubén Martín Giráldez.

L’autor comença la teogonia, com ha de ser, des del principi de l’Univers, i aconsegueix una encomiable claredat a l’hora de precisar les complicades genealogies dels seus primers habitants. La primera part conclou amb l’establiment de la família olímpica i l’aparició dels primers homes. Venen després les aventures amoroses de Zeus, els càstigs que infligeixen els déus a qui els desafien i les moltes metamorfosis patides pels humans en circumstàncies de tot tipus. Fry subratlla, sempre que té sentit, la correlació que mantenen alguns déus amb els fenòmens de la naturalesa així com l’herència que han deixat els seus noms en el llenguatge actual per referir-nos a plantes, bèsties o patologies.

Com es podria esperar d’algú com Fry, el llibre és ple d’humor, de vegades molt fi, d’altres una mica poca solta. Com que això de trobar una cosa graciosa és terriblement subjectiu, no faré ara sang amb algunes pàgines en excés fora de to. Sí que diré que alguns dels mites, potser perquè li estaven quedant curts, apareixen una mica inflats, amb fragments que sonen a «palla». En tot cas «Mites» és un llibre divertit, distret i útil, que contribuirà al vostre nivell cultural tot gaudint.

De com fer-se papa en tres dies

Tant els que recordem el seu naixement llunyà l’any 1968 com els «milennials» que no en sabien res, tothom pot extreure més d’una lliçó i algun motiu de diversió perplexa amb la sèrie «El Palmar de Troya» d’Israel del Santo disponible a Movistar+. La història d’aquesta particular secta va començar de la forma més típica amb l’aparició de la Mare de Déu a quatre adolescents en una zona deprimida d’Andalusia durant els darrers anys de l’obscurantista franquisme. Entre visions, èxtasis i miracles el fenomen va anar inflant-se fins que un parell d’aprofitats en prengueren les regnes. Encara es vivia la ressaca del Concili Vaticà II, que havia intentat posar al dia els rituals de l’església catòlica, i els palmarians per distingir la seva marca de fàbrica van posicionar-se a la contra al costat de la facció més reaccionària encapçalada per l’arquebisbe Lefebvre.

La conxorxa va tenir èxit, les donacions provinents d’indrets cada cop més llunyans no paraven de créixer, s’ordenaren sacerdots i monges, es construí una basílica… La història cal veure-la per creure-la, amb tots els seus episodis de picaresca, de vergonya aliena i de credulitat incondicional. Curiosament molts dels passos que conformen l’evolució de la secta no són tan diferents dels que experimenten totes les religions que es pretenen «autèntiques»: veritats revelades, obediència exigida, aviditat per la riquesa, corrupció de la jerarquia eclesiàstica… Només l’anatema d’una església catòlica massa escarmentada impedí que El Palmar esdevingués una nova Fàtima, un nou Lourdes.

La sèrie està conduïda per les declaracions d’alguns membres o ex-membres de la secta, als quals s’afegeixen teòlegs especialitzats i periodistes locals. És una visió en general desenganyada —si no m’equivoco només hi ha un testimoni que encara defensa el cisma— i amb considerables llacunes. Morbosament hom voldria saber una mica més sobre les acusacions d’abusos sexuals que van planar sobre el Palmar, per exemple.

M’ha sobtat la necessitat que té el personal d’aferrar-se a una creença, qualsevol creença, per inversemblant que pugui semblar. Jo no m’explico com gent que vivia tranquil·lament a Irlanda o Alemanya podia sentir una crida especial per anar a petar a un racó perdut d’Andalusia per fer-hi vots d’obediència, pobresa i castedat davant d’uns arreplegats impresentables.

«El Palmar de Troya», la sèrie, són quatre capítols de prop d’una hora, majoritàriament en ranci blanc i negre. Tot i que compten amb material documental de primera mà, recorren sovint a les reconstruccions dramatitzades; crec que aquest és el seu pitjor error. És molt diferent contemplar algú recargolant-se davant d’un suposat èxtasi, que veure-hi materialitzada la visió que diu que està tenint (la Mare de Déu, el Nen Jesús…) Si l’ambigüitat de l’experiència mística esdevé una realitat constatable la imparcialitat del documental queda en entredit. Aquesta opció enlletgeix el resultat final, però no impedeix que aquest programa ofereixi diversió, angúnia i surrealisme a parts iguals.

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (2)

La nit montserratina pot ser plàcida, però s’acaba bruscament a les set del matí, quan arriben els camions dels proveïdors i comencen a fer fressa sota la finestra. Després de l’esmorzar, mentre J. s’adreça a la porteria del monestir, jo faig la peregrinació a la Santa Cova, un indret que no he visitat mai i que m’atrau sobre tot per la possibilitat que m’ofereix d’estirar les cames. Hi ha un funicular que teòricament fa la meitat del camí per tu; però està fora de servei i no té pinta que l’activin aviat.

Passada l’estació de l’aeri, el camí fa una forta baixada graonada, i mig aixoplugada per la roca. Una estàtua geomètrica de Josep Maria Subirachs que representa Sant Domènec de Guzman, és el primer indici que ens trobem prop del Rosari Monumental [sabíeu que Montserrat és el lloc del món amb més densitat d’obres d’aquest artista, després de l’Espai Subirachs del Poble Nou?]

No sóc versat en el trellat del rosari i només gràcies als rètols de l’itinerari m’he assabentat que consisteix en quinze misteris (5 de goig, 5 de dolor i 5 de glòria) aquí il·lustrats amb sengles grups escultòrics dreçats entre 1896 i 1916 pels més conspicus escultors i arquitectes de l’època. L’única excepció és el Segon Misteri de Goig (La Visitació), originalment obra d’Enric Sagnier i Venanci Vallmitjana, substituïda el 1983 per una obra de Manuel Cusachs.

Sobre el paper, el Tercer Misteri de Goig (La Nativitat) hauria de ser la bomba: una col·laboració entre Josep Llimona i Josep Puig i Cadafalch en forma de capella neogòtica amb majòliques policromades. A l'hora de la veritat, els densos porticons reixats impedeixen veure'n l'interior.

 Com és fàcil de preveure, són els Misteris de Dolor els que més impacten al pelegrí. El Tercer (La Coronació d'Espines) és obra de l'escultor Anselm Nogués; però el que crida més l'atenció són els complexos arabescos dissenyats per Enric Sagnier.

El Cinquè (La Crucifixió) ha de ser el més dramàtic i també el millor en un sentit purament artístic. La figura del Crist és obra de Josep Llimona, mentre que la molt elaborada creu va ser dissenyada per Josep Puig i Cadafalch. Destaca per ser l'única peça situada al costat de l'abisme, davant d'un magnífic teló de fons sempre canviant.

El Primer Misteri de Glòria (La Resurrecció) és el més escenogràfic de tots; però malgrat la categoria dels seus artífexs (Josep Llimona esculpí el Crist, Antoni Gaudí dissenyà la tanca, Dionís Renart s'encarregà de les Tres Maries), el conjunt és lleugerament ridícul, especialment per culpa d'un Crist que sembla que s'acaba de llevar de la migdiada.

Arribo a la capella de la Santa Cova a les 10 i no m'he trobat ningú pel camí; sóc doncs el primer visitant del dia. L'edifici vist de lluny impressiona més que quan el tens al davant. A l'interior, el que més sobta és el minimalisme de l'altar i la còpia de la imatge de la Moreneta sobre la roca nua.

He baixat en poc més de trenta minuts, la pujada em costarà una mica més. Els àngels no ajuden.

Misteris de glòria i decepció a Montserrat (1)

Tot català immers a Montserrat sent un rar pes sobre les espatlles, el d’una tradició secular de la qual s’ha de sentir partícip, per molt agnòstic que es declari en altres parcel·les de la vida civil. Montserrat és el centre gravitacional de Catalunya, la seva essència immaterial, el seu ministeri espiritual sense cartera. Quan puges a Montserrat, apart d’alguna núvia (per dissimular), s’hi veuen monjos d’aire important conspirant amb laics pels racons. No sé si avancen gaire en les seves conxorxes, perquè anys més tard, quan hi tornes, encara hi són; però no gaire lluny d’ells hi ha periodistes amb càmeres professionals, no saps si a l’espera d’una proclama revolucionària o directament de l’apocalipsi. A Montserrat (com a Rússia) hi ha molts visitants russos; apart de tractar-se d’un poble passional i il·luminat, no em sé explicar la seva abundància.

Vam pujar al monestir dilluns a la tarda, perquè l’endemà J. tenia gestions a fer amb els monjos i jo no em volia perdre l’oportunitat de passar una nit a la muntanya sagrada. A més, després de la insofrible xafogor de la plana, allà dalt queia plugeta i fins i tot fresquejava. El primer que vam fer, un cop instal·lats, va ser anar a escoltar com la congregació cantava vespres a tres quarts de set. A l’església hi havia un quart d’entrada, que per uns cantants no professionals no està pas malament. L’acompanyament d’orgue, el marc arquitectònic, tot contribuïa a fer l’experiència gairebé transcendent. La mitja hora d’hipnosi se’m va fer curta. Després, perquè estava allí i no calia fer cua, vaig pujar fins al cambril. Si ets devot creient, ha de ser molt emotiu trobar-te a frec de la imatge de la mare de déu i posar-li els llavis sobre la bola; per a mi, un cop allà dalt, se’t queda una mica cara d’idiota, mires a esquerra i dreta i tires endavant.

A l’atri davant del temple fa unes setmanes que s’alça «Anna», una escultura de filferro de Jaume Plensa, un dels seus caps monumentals que tant d’efecte fan emplaçats en entorns urbans de mig planeta. La proliferació comença a ser excessiva i corren el perill de ser confosos amb simples bibelots, accessoris de selfies. El d’aquí, per la seva textura, té un aire immaterial que queda millor realçat per la il·luminació nocturna.

L’hotel Abat Cisneros, on parem, té uns conforts mínims, una dutxa minúscula i un Nou Testament sobre la tauleta de nit. Tot auster i monacal, com el sopar (crema d’au amb mandonguilles, verdures saltejades, croquetes…) Per fortuna el silenci nocturn i fresc que entra per la finestra oberta de bat a bat val totes les pessetes d’aquest món. 

***

Pel que fa a la primera decepció estava anunciada de bon antuvi, ja que sabia que en Xavier Caballé —històric blogaire, integrat de fa anys a la comunitat benedictina— aquests dies era de vacances lluny d’aquí, cosa rara en ell; i per tant no el podria saludar. Desgraciadament, l’endemà hi hauria més absències i decepcions.

Les formes de l’aigua: Israel

No voldria generalitzar, però si a Egipte les formes de l’aigua eren senzilles i directes, gairebé naturals; a Israel tot esdevindrà molt més complicat, quasi verinós. Encetaré el cos del discurs amb una de les masses d’aigua més anòmales del planeta. Vull dir la Mar Morta, 430,5 metres sota el nivell del mar (en Alicante, quasi m’he afanyat a dir). Tots sabeu que aquell llac salat conté una aigua tan densament mineralitzada que és impossible enfonsar-t’hi; encara més, un cop t’hi has ajagut (amb mig cos fora de l’aigua) resulta molt difícil redreçar-se i et fa sentir com la versió horitzontal d’un saltamartí.

El que potser no sabeu és que la temperatura de l’aigua és propera a la del consomé i que, un cop banyat, el cos adquireix un tacte llefiscós com d’oli ranci: tot plegat, un fàstic. Cal evitar submergir el cap, ja que el contacte del líquid amb els ulls pot produir una ceguesa temporal, i la ingestió fins i tot d’una petita glopada pot ser letal. Com a contrapartida, el doble joc de la depressió i la salabror col·laboren perquè el sol de justícia cremi aquí molt menys que a altres punts del país.

Saltaré ara al mar de Galilea, o llac Tiberíades, o Kinneret, el llac d’aigua dolça situat a la menor altura del món (215 metres sota el nivell del mar). Entrem en el relliscós territori de la vida de Jesús, que intoxica amb la seva presència qualsevol visita a Israel. Si no m’equivoco, és prop d’aquí a Canà on va iniciar la seva vida pública, tot convertint l’aigua en vi a unes famoses noces. També és aquí on executà amb pulcritud el miracle líquid de caminar sobre les aigües.

Aquest llac o mar desaigua en el riu Jordà, famós per haver sigut l’escenari del baptisme de Jesús, gentilesa de Joan el Baptista. Avui dia encara es renoven baptismes en aquestes aigües no exactament impol·lutes. Les credencials dels celebrants són més que discutibles, perquè ningú no diu a quina secta pertanyen; però no hi ha dubte possible que freni al fanàtic religiós, disposat a pagar deu euros pel lloguer d’una túnica blanca i una capbussada sense prejudicis en aigües no gaire clares. Després, a la botiga de records pots comprar el «pack» de tres ampolletes que contenen aigua del Jordà, oli de Getsemaní i terra «santa» de Terra Santa: resulta el «souvenir» ideal per portar a tots els familiars que detestes.

A Ein Karem, als afores de Jerusalem, hi ha l’església de la Visitació que commemora la visita que la Verge Maria va fer a la seva cosina Isabel, mare de Sant Joan Baptista. Camí de l’església hi ha una font on, a partir d’una tradició del segle XIV, se suposa que va aturar-se la Mare de Déu per refrescar-se. Els musulmans de la zona hi van construir una mesquita al seu damunt; és una reacció pueril a la que no pot escapar cap religió quan esdevé dominant (mireu, si no, la catedral de Còrdova). Els peregrins catòlics i ortodoxos consideren aquestes aigües sagrades i acudeixen a omplir-ne ampolles, tot i que no sigui potable. La diferència (o la distància) que hi ha entre sanitat i santedat.

El turisme ens matarà tots

Com és de divertida la radioactivitat!

Definitivament (com deia l’empresa de venda d’oli d’oliva i de matalassos), és més car quedar-se a casa, per això a tots ens ha agafat la dèria de viatjar, veure món i fer-nos autoretrats («selfies») en marcs incomparables dels cinc continents (i també de les dues regions polars). Els diaris ja compten tots amb una secció fixa sobre joves precipitats a l’abisme i a la pròpia mort en un esforç per aconseguir instantànies originals; tot i que el concepte d’originalitat fa temps que va deixar de tenir sentit. Especialment, després que es publiquessin recentment els embussos que es produeixen aquesta temporada primaveral a la carena de l’Everest. Si jo fos un escalador amb una mica de dignitat, giraria cua davant d’aquesta mostra de sobre-explotació muntanyenca; però m’imagino que als escaladors dignes, que ja saben el pa que s’hi dóna, no se’ls hi acudirà mai escollir un objectiu tan masegat per l’hàbit. Per a la resta, la foto al cim de l’ Himàlaia en solitari segurament queda garantida. Com que cap amic me l’ha enviada mai, suposo que hauria de tenir un cert mèrit si no conegués el context.

De turistes estúpids el món en va ple. Ara, ran de l’èxit de la sèrie «Chernobyl» a HBO, s’ha posat de moda visitar Pripyat a Ucraïna, i fotografiar-se amb actituds de mort vivent davant d’edificis ruïnosos (no necessàriament nuclears). El compte de Twitter «Humans of Late Tourism» reprodueix casos exemplars d’aquest turisticidi rampant que tanta vergonya aliena em produeix.

I no, no sóc d’aquells que fa la distinció elitista entre el turista i el viatger, crec que sóc una barreja de tots dos cada vegada que surto de casa. No busco les experiències sensacionals i úniques, però miro d’evitar les situacions d’aglomeracions massificades; per això, si torno mai a Venècia, passaré el mínim temps possible a la plaça Sant Marc, i quan visiti el Louvre, ni tan sols m’aturaré davant de la Gioconda, ja que tal com estan les coses, és més fàcil i profitós buscar-ne una bona reproducció a Google. 

A més (serà cosa de pertànyer a una generació diferent?) no hi trobo cap gràcia a fer-te un «selfie» davant d’un d’aquests quadres famosos. És per certificar que hi has estat (i no te l’has mirat)? Té res de memorable haver fet el mateix que fan milions de persones anualment i immortalitzar-ho amb una mala fotografia? Per no parlar dels milers que es creuen infinitament graciosos, no tan sols per fingir que aguanten la torre de Pisa, sinó per fer-se fotos on sembla que pessiguen el vèrtex de la Gran Piràmide o besen el nas de l'Esfinx. Quanta vergonya aliena, per Tutatis!

L'Holocaust c'est moi.

De totes maneres a l’estada recent a Israel, potser perquè abunden les visites en grup, no he pogut evitar algunes situacions de sobreexplotació turística en les quals hagués preferit no participar. Un d’aquests casos va ser la visita al Museu de la Memòria de l’Holocaust, un indret que hauria de ser colpidor, però que només és angoixant per les multituds que envaeixen les sales i que impedeixen veure-hi res. A més, el recorregut imita el procediment de les plantes d’IKEA, i no hi ha manera d’accedir a la sortida si no és passant per totes les sales, sense possibilitat de drecera. Sense voluntat de faltar el respecte, els visitants poden sentir-se com deportats camí d’un camp de treball.

Una altra oportunitat on pots topar-te amb les multituds és durant la visita als punts més venerats de la cristiandat. I enlloc és tan exagerat com a l’església del Sant Sepulcre a Jerusalem, un temple que té repartides les seves dependències entre quatre faccions del cristianisme, totes elles a la grenya i amb una hostilitat ben palesa. No són en cap cas un bon exemple de les propietats conciliadores de la religió; però als milers de fidels que hi acudeixen en manada, tant els hi fa i estan disposats a fer tres hores de cua per postrar-se, resar o criar estigmes davant de fites diverses del camí al Calvari. Qui no vulgui cues, haurà d’aguantar igualment les gernacions que circulen per l’església, però podrà fugir cames ajudeu-me quan se n’afarti. La ciutat vella de Jerusalem és com un gran basar entre àrab i medieval; però aclapara menys que qualsevol de les seves esglésies.

Tota religió és una restricció

Mesquita a Aswan

Incidentalment les nostres vacances recents es van veure afectades per dos fets religiosos que imposen restriccions a la vida quotidiana. El primer el vam trobar a Egipte, ja que el Ramadà aquest any va coincidir «grosso modo» amb el mes de maig (6 de maig - 3 de juny). Des del punt de vista profà associem aquest mes amb la penitència que suposa no menjar, ni beure, ni fumar, ni fornicar durant les hores de llum diürna, una abstenció especialment dura en els mesos propers al solstici d’estiu. Sorprenentment, el Ramadà té també un vessant joiós, que es reflecteix en l’Iftar, l’àpat vespertí amb el que es trenca el dejuni. Els grans hotels ofereixen esplèndids bufets, on seguint la tradició els dàtils frescos constitueixen l’aperitiu. Les nits de Ramadà són particularment festives i n’hi ha que les passen en vetlla, com en un Sant Joan d’un mes de durada.

Sembla que la il·luminació multicolor i els fanalets són de rigor. A Egipte he observat que abunden una mena de falles/pinyates plenes de cromatisme i de cartró pedra que centren la decoració de patis domèstics i halls d’hotel. Un costum molt entendridor és que, quan s’acosta l’hora de trencar el dejuni (les 18:30 en un país que no coneix el canvi horari i que ara coincideix amb el temps de Barcelona), a les vores de les carreteres s’aposten nens i joves amb bosses de plàstic que contenen el mos mínim —un plàtan i un bric de suc de fruites— per oferir als conductors passavolants.

Pels turistes no musulmans, l’única conseqüència palpable del Ramadà és que els museus i la majoria de monuments tanquen una hora abans (potser per no posar a prova la resiliència del seu personal). El foraster mínimament empàtic evitarà menjar i beure en públic. Se suposa que vells i malalts —així com infants, diabètics, mares lactants o dones menstruant— en queden exempts; però, a qui li agrada significar-se?

Jerusalem, divendres 18:30

Ja saltant a Israel, topem amb el Sàbat, que transcorre cada setmana entre el crepuscle del divendres i el crepuscle del dissabte. Segons les interpretacions més estrictes de la Bíblia hi ha una pila de coses que un jueu com cal no pot fer durant aquest moment de la setmana. La llista d’activitats prohibides inclou llaurar, sembrar, fer la collita, encendre el foc, apagar el foc, cosir i cuinar. Una interpretació més àmplia inclou també qualsevol interacció amb l’electricitat.

Es tracta de restriccions que s’oposen a qualsevol sentit de la modernitat i del sentit comú, i malgrat tot estan plenament vigents a Jerusalem, una ciutat de 900.000 habitants, no tots ells necessàriament creients. L’efecte real del Sàbat es tradueix en una cessació del transport públic a dos quarts de set del divendres. La ciutat esdevé un poblat zombie, les males llengües afirmen que en els barris més ortodoxos apedreguen els cotxes que gosen circular-hi. El turista que vol ser servit ha de confiar en els musulmans (o en els jueus laxos i descreguts).

A l’hotel, el que més m’intriga és l’ascensor programat en mode Sàbat (un senyal lluminós ho indica). Els seus botons no responen a la pulsació de l’usuari. Dedueixo que puja i baixa metòdicament i s’atura a totes les plantes, aliè a les intencions dels seus ocupants.

Fonts ben informades m’asseguren que el Sàbat no és d’obligat compliment a tot el país i que a Tel Aviv es passen totes aquestes repressions per la figa. Serà qüestió de tornar-hi en un futur pròxim amb més calma.