Amb retard

Potser és perquè és dissabte, però fent això, dissabte, he trobat la propaganda del Cafè-Jazz del que ja he anat informant quan hi he anat. I resulta que es va acabar el 14 d'abril (divendres sant), que hi vaig anar i jo aquí sense dir-ne res. Doncs per tancar, va actuar el Habana Quartet (o Havana Quartet?), amb Tati Cervià a la veu, Isabel Membrilla al piano, Toni Pujol al contrabaix i César Martínez a la bateria. Un bon concert amb peces brasileres, sefardís, pròpies, estàndards, i tot ben interpretat. Una bona cloenda. Fins l'any que ve.
I si la cosa va de retard, aprofitaré per colar una escala de quan vaig anar de "rural". És una escala que vam robar a la casa (jo ja m'entenc). N'arriben a donar de material les cases "velles". Sempre he tingut clar que algun dia acabaré tenint la meva pròpia masia.

No m'hi jugo un pèsol

Ostres, m'he descuidat de fer la 6/49! (Això no estava previst posar-ho al post, però m'ha vingut al cap al posar el títol).
Tornem a començar.
Comença un cap de setmana llarg i això vol dir que hi haurà alguna audició més que en un cap de setmana normal. Tampoc serà com a l'estiu. Dissabte festa; diumenge al matí, ofici i tres sardanes, dinar a casa i a la tarda una audició a un altre poble, i, dilluns, audició al matí. Total, tres escenaris (quatre si comptem l'església on fem l'ofici).
No m'hi jugo cap pèsol a que no tindrem una escala com la de la foto. Ni un escenari com el de la foto, que tampoc ens fa cap falta, per onze galifardeus. Però una escaleta que em recordés aquesta no estaria malament, no. Ampla, amb baranes...
(Música d'en Llach........)
SOMNIEM. És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREM MASSA. És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot.
VOLEM MASSA. És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIM MASSA PRESSA. Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

Escales "tomàtiques"

No us enganyeu pas. A primer cop d'ull sembla un enfustissat (baixet) que està situat al final d'un carrer, o al principi, tampoc hem ara d'anar a filar massa prim, i que és d'aquells carrers que per tallar el trànsit hi posen unes pilones modernes que pugen i baixen. Això a primer cop d'ull. Podríem ara analitzar la funcionalitat d'aquests carrers semi de vianants, que mai saps si estàs a l'hora de cotxes o a l'hora sense fums, perquè la "clau" de les pilones la pot tenir tothom o ningú, segons si ets tu o no el que la necessites. Podríem també entrar a sac en la modernitat del mecanisme aquest de puja i baixa, que acostuma a funcionar també en relació inversa a les teves necessitats. Però tampoc.
Això és un escenari sense escala, i prou. Comencem ja amb aquell tema de pressuposar que la poca alçada comporta l'agilitat immediata dels músics. I no té per què (frase gramaticalment incorrecta però resultona). Això sí, a l'hora de pujar i baixar podem avisar al de la clau i després de situar un músic a sobre de cada pilona, dir-li que engegui el mecanisme. Us imagineu l'escena? I el del contrabaix?

Agermanament

Cada vespre, a última hora dic allò de : Vaig a tancar! I tanco, i aprofito per fer una ràpida repassada al Catapings, al resum de les visites o per si ha aribat algun correu (quina mania en oferir Viagres, cursos inversemblants o apostes, què insinuen?). Normalment és una estona curta, però a vegades la cosa s'allarga i pujo a dormir tard amb els conseqüents danys colaterals que això comporta. Ahir (avui), al fer tot aquest procés m'he trobat sorprenentment amb el "meu nom" com a referència d'un post. Quina emoció! I a continuació he decidit fer alguna mena de dedicatòria al seu autor en el meu post d'avui. He pensat en un agermanament de blocs però m'ha semblat una mica exagerat. En tot cas faig un agermanament de posts i per això poso la mateixa fotografia (la mateixa escala) que l'amic Zinc.
A veure, un agermanament de blocs em recordaria una mica aquells rètols que hi ha a l'entrada de molts pobles: Agermanats amb Ville de Plus sur Mer de Têt, o amb Mirafanzzionne dell Alto Grosso, o fins i tot amb Ausgrerfüresburg (sempre són noms desconeguts, compostos i difícils de pronunciar a la primera). I em sembla també que en això dels pobles agermanats sempre hi ha un germà gran i ric i un de petit i pobret. Una mica rollo Bienvenido Mr. Marshall.
Bé, que m'agermano amb el post que us comentava i que fa referència a una estada a Madrit del Sr. Zincpiritione, de la que en fa una bonica i personal descripció encara que passa per alt alguns detalls, sobretot de les seves activitats lúdiques, cosa que ens pot fer dubtar de si amaga alguna cosa (darrerament incita a iniciar campanyes de pressió perquè ens clarifiqui alguns punts foscos de la seva persona).
Company, com a humil músic, et deixo també una foto que he "pillat" del Conservatorio de Música de Madrit. Pots imaginar-te que sona una cançoneta d'aquelles del Barroc (ara no et sé dir cap nom).
Un plaer anar-te llegint. Per cert, no crec que ho recordis, però tinc l'honor (per a mi) d'haver deixat el primer comentari al teu bloc.

Ecos de Sant Jordi

He hagut de rellegir el títol dues vegades per donar-hi el vist-i-plau final. Em recordava allò que es diu als nens petits perquè no toquin alguna porqueria: Nen, caca, "ecus" quin fàstic! I res més lluny de la meva voluntat que ofendre la personalitat, la llegenda ni la diada del nostre Sant Jordi. També m'ha vingut al cap una obra de teatre que vaig veure en el seu moment envoltada d'una certa polèmica (es veia un nu masculí!), Equus. O aquella moneda precursora de l'euro. No, només em refereixo a les conseqüències que s'originen i es propaguen a partir d'un fet, i en el meu cas, en forma de fotografia.
Bé, una vegada acceptat el títol podem passar a veure les imatges. La primera, molt adient, és d'una escala plena de llibres. Qui no ha aprofitat alguna vegada els eglaons d'una escala per posar-hi uns draps, unes tenalles, un martell o el pot del Pronto? Per tant ja tenim una prestatgeria perfecta pel dia del llibre.
L'altra, és una escala d'un escenari on fer una mica de ballaruca per celebrar la diada. Arribar, falcar el remolc, posar-hi una escaleta i començar a muntar. Home, si tothom va amb compte al pujar els trastos, no ha de passar res, encara que una mica estreta i poca cosa sí que és.

Llibres...

Un llibre i una escala

(El de la foto i jo, com un ou i una castanya)

Veure'ns la cara

Als humans ens agrada d'una manera innata observar els demés. Existeix una escala (eh?) que va des de la percepció casual a la curiositat i fins arribar a la "xafarderia" pura i dura. En el fons el nostre gran complexe és no poder-nos observar a nosaltres mateixos. Què no donaríem per mirarnos des de fora, amb perspectiva, d'una certa alçada? Principalment mirar els altres (per criticar o pontificar); que veure les nostres actuacions i els nostres errors ja és més emprenyador.
Jo, de moment i gràcies a l'Annna (sí, sí, amb tres ennnes), ja em puc començar a mirar (i admirar) quan pujo aquesta escala. Comprovaré si faig bona cara, si estic ben pentinat (glups!), si em surten mueques d'acolloniment, però vigilant, no fos cas ...

Incendi a Vilapou!

Tranquils, no ha sigut res. Només l'ensurt (al llegir la premsa).
(Nota: La imatge només és una picada d'ullet a la realitat, que de vegades pot ser molt dura, però avui no és el cas. Espero que per als afectats tampoc).

Nova modalitat

Aquí tenim una de les darreres innovacions en el món de l'escenari. Escala, allò que se'n diu escala, no n'hi ha, però sí que tenim un"pack multifuncional", que a més dóna diverses opcions.
1.Pel músic decidit, queda clar, un peu al banc i un peu a dalt de l'enfustissat, ràpid, sense dubtar i amb agilitat.
2.Pel músic cansat o ressacós, tenim la utilitat del banc. Pot seure primer una estona i estudiar la jugada per trobar el moment d'iniciar l'ascensió.
3.Pels de la segona edat, la tercera o els músics amb males experiències anteriors, tenim el mètode d'ara un peu aquí, ara l'altre, ara girem el cos uns 90 graus, tornem a aixecar un peu mentre fem contrapès amb els braços i tornem a començar el procés d'un peu i després l'altre. Lent però segur.
4.Finalment, hem d'esmentar els super-joves i els anti-sistema, que pugen directament pel dret i fan un saltiró atlètic que queda d'allò més fotogènic (odiosos).
I parlant seriosament, tant difícil era buscar una escala?

Imatge nocturna

Imatge pescada en plena nit. Escenari a la llum de la lluna. Quin desastre! No puc pas assegurar que aquest enfustissat s'hagi muntat per a una audició de sardanes, però em sembla que té molts números. I veient com està "l'entorn", em poden venir al cap uns quants centenars de preguntes, a part d'uns quants centenars més d'adjectius qualificatius i desqualificatius. A tall d'exemple (de les preguntes): És això el resultat d'una extraordinària actuació de la cobla contractada? O és el resultat del mal de ventre vingut després de l'esmentada audició? O senzillament és la conseqüència d'un "ampollot" nocturn? O només es tracta d'un accident d'un pobre noi que portava un refresc de cola i es va entrebancar? O una obra d'art tipus performance? O la decoració més "in" en quant a enrajolat de places dures? O potser són manies meves? És aquí on he de pujar jo demà? No els fa vergonya? M'estic fent gran? (Sí, a la darrera pregunta).

Espurneja

D'un temps cap aquí he (hem) adquirit el costum d'anar a caminar els dies que podem, és a dir caps de setmana. Res, d'una punta a l'altra del poble (perdó, ciutat), una horeta. I ara resulta que avui plovisqueja, amb la de bunyols, fideuà, pa, pastís, gas, etc, que començo a tenir acumulats. I a la tarda, igual que demà i dilluns, he d'anar a tocar: la soferta vida del músic. Total, que hauré de fer una mica de gimnàs a casa (he, he, vols dir?) .
I amb tot això, hem hagut de passar la mona a avui dissabte a la nit, que abans que tot, un és padrí i té les seves obligacions.

14 d'abril, divendres...

Quina creu!!!

Dies d'introspecció

Aquestes diades assenyalades en què ens trobem són sinònim de reflexió, de penediment, d'examen interior. Al títol del post que llegiu avui hi ha una paraula que ens ho expressa: introspecció (bonica i interessant paraula). És per això que podem continuar aquesta mirada interior desviant la nostra mirada exterior cap a aquesta expressiva imatge que em va cedir l'amic Perdedor (la veritat és que em costa molt dirigir-me a algú com a Perdedor o Sr. Perdedor). És una mostra de les dificultats que podem trobar en el camí de la vida quotidiana (això de pronunciar dues "u" seguides també té la seva gràcia).
Però si em poso una mica menys transcendental he de dir que aquestes reflexions i exàmens particulars em sonen una mica a interrogatoris o investigacions policials, "rollo" CNI. Per cert, si a CNI hi afegeixo una lletra qualsevol, per exemple la Z, queda CNIZ, i si ara ho llegeixo al revés: ZINC. Aaaaahhhh!!! Zinc, confessa!!!

Només una mica

Avui i sense que serveixi de precedent voldria, no, millor dit, no em faria res que el partit de futbol d'aquesta nit el guanyés ... aquell equip de la capital que es diu d'aquella manera estranya, o potser vull dir que ja estaria bé que perdés el Sara...gossa (ara em ve al cap aquell acudit de la Sara).
Però només ho dic per algun amic d'aquells que no saps per què (o sí que ho sé), diuen que ho són d'aquell equip. De fet és un desig una mica voluble (giradís, mudable, inconstant, diu el diccionari). I de fet no sé a sant de què m'ha vingut aquest pensament. Si faig la reflexió al revés, quin percentatge d'aquells amics voldríen que guanyés el Barça, el 50% (1 de 2)? I també em ve al cap aquest post d'en Karbeis. I tants altres detalls...
Ara l'acudit que em ve al cap és aquell altra que acaba dient: Sap què? El gat se'l fot al cul!

Ho veig estret

Doncs sí, aquesta escala la veig estreta. Digues-me tiquis-miquis, però la veig estreta. I com que l'he pujat i baixat (anava a escriure la he pujada i baixada, però em sembla que no és massa correcte, encara que em sona millor), certifico que és estreta.
Mireu, a la cobla, perdó Cobla, som onze amb els respectius instruments (musicals), des del flabiol al contrabaix, i tots han de passar per l'escala que hi hagi. Un, que té debilitat i comprensió envers els contrabaixistes, no pot deixar de pensar en ells cada vegada que veu una escala estreta. Em recorden aquells que caminen per un filferro amb una barra fent equilibris quan pugen els escalons amb el contrapès de l'instrument (musical), però tot una mica menys estilitzat. Us deixo que imagineu en aquests quatre esglaons l'esmentat artista amb el contrabaix penjat d'alguna manera. Seria bona la foto (m'ho pensaré).
Bé, aquí queda dit.

Mmmm... xocolata

Aquest post s'ha adelantat en el temps a un de possible i probable que hagués arribat aquesta setmana que comença o començarà (depèn del calendari o si és anglès o no, les setmanes comencen el diumenge, ves quina tonteria, oi?). Doncs que un dia en Zinc em deixava anar una espècie de "repte" a partir d'un comentari que ell feia sobre un altre que havia fet l'Annatarambana sobre una escala que no era material sinó estadística però que ella no l'havia inventat però que l'havia comentat però... Prou! Falten comes en aquesta frase. Això dels blocs ja ho té això que un comenta una cosa d'un altre i es comença a embolicar la troca.
Bé doncs a partir de la xocolata (mmmmm!!!) he d'anar a parar a les escales. I com que un és un bon i responsable tiet, i té una meravellosa nebodeta, ha començat a fer els seus deures també com a padrí (dues responsabilitats en una). I és que arriba Pàsqua i les Mones, de xocolata (mmmmm!!!).
Us deixo dues escaletes que estan per menjar-se-les (mai més ben dit). Quines passades arriben a fer amb la xocolata (mmmmm!!!).
I, encara que no es vegi massa bé també us deixo la versió xocolatera (mmmmm!!!) d'una escala-sense-fi (d'Escher em sembla que en diuen).
Per acabar només em queda per dir: Xocolata... mmmmm!!!

Reformem la façana

Dijous passat, però de l'altra setmana, el 30 d'abril, vaig anar al Cafè-Jazz a Calella (darrerament explico les coses amb molt de retard). Hi actuava un grup format per Juan Carlos Narzekian al saxo, Toni Pujol al contrabaix, César Martínez a la bateria i Jorge Rossi al piano. He de destacar d'aquesta gent en Juan Carlos perquè és l'alma mater de totes aquestes mogudes de jazz tant a Calella com a la zona. També Toni Pujol i César Martínez fan molta feina en la difussió i formació així com moltes col.laboracions en jam-sessions que es munten per aquí. Bé, musicalment són quatre bons elements acostumats a moure's molt tant pels standards com per peces pròpies. Una bona vetllada.
I com a escala, avui em quedo amb aquesta d'una façana en reformes. Com que sembla que tenim la "casa de tots" en reforma permanent, potser que prenguem exemple i comencem per la façana. Sembla que en Sabatero ho ha començat a fer (acudit fàcil), encara que no m'espero mai d'aquesta gent unes reformes massa a fons.
Com que és cap de setmana, fem exàmens múltiples de consciència-es i preparem, per començar, les reformes de la façana (cadascú la seva).

Un amic exposa

Avui ja fa una setmana (ho sento pel retard) vaig anar a la inauguració d'una exposició. Tinc un amic que és pintor, perdó, PINTOR, i el divendres 31 de març ens va mostrar el seu art. Perdoneu que no us sàpiga fer una crítica correcta de la seva obra, perquè hauríem de començar a parlar d'estils que a mi se m'escapen, però us diria que és d'un realisme encisador. Hi ha objectes pintats que els agafaries i te'ls emportaríes. Bé, us recomano que si podeu anar a Blanes (futura capital de la Selva?), aneu a la Galeria l'Arcada, al Passeig de Dintre i visiteu l'exposició de Paco Ferrando.
Com que a la galeria no hi havia cap escala, o millor dit, l'escala era al darrera d'una porta tancada, us deixaré la del Restaurant on vàrem anar a sopar tota la colla d'amics. Em sembla que l'escala ja us pot insinuar que el sopar va estar força bé.
Bona companyia, bon ambient, molta emoció, bon menjar, què més podíem demanar? (mira, un rodolí!).

Ai, ai, ai,...

La primera paraula que em va venir al cap va ser "peligru". Ara, i posant-me de genolls, començo a demanar excuses a tot el poble català en primer lloc, als seus representants, a tota la comunitat educativa en general, i a la lingüística en particular, i a tots aquells a qui faci mal d'ulls i d'orelles aquest barbarisme (dic barbarisme perquè realment és una barbaritat). No podem acceptar "peligru" com a mot correcte!
He fet un punt i apart, i reprenc el tema. L'escala té un peligru de collons. És estreta, dreta, vella, no està agafada per enlloc, i té un equilibri de pa sucat amb oli. I em fa vergonya parlar de barana, més que res perquè no sé ni on cabria. I si us hi fixeu, i per rematar, a sota del primer escaló hi ha unes sarradures com si la fusta s'anés desfent.
Té peligru o no?

Recanvis preparats

Continuant la visita pels aplecs que feiem "ahir", a algú se li va acudir mirar què hi ha sota de l'enfustissat. I com era de suposar, quan aixeques les faldilles d'algú et pots emportar sorpreses (habitualment bones). En aquest cas, i una vegada estudiada la sorpresa, veiem que, entre d'altres estris més o menys útils, hi trobem un esglaó de recanvi. Molt bé, molt bé i tres vegades molt bé. La gent comença ja a estar preparada per tot allò que pugui passar durant una ballada de sardanes. Fins i tot si es trenca un esglaó de l'escala. Hem de patentar que tots els escenaris tinguin un esglaó de recanvi. Ara ja només ens faltaran onze "petos" grocs "fusfuritu" per quan s'hagi de fer la reparació en plena audició.
Començaré a avisar a companys, amics i col.legues músics, perquè ja tinc clar que les eines i els petos (com a mínim) els haurem de portar nosaltres.

Aplecs, aplecs....

Estem ja en plena època d'aplecs. Això és com qualsevol fruita o hortalissa, té els seu temps, la seva temporada. Però és fàcil de calcular, la temporada va des del bon temps, al mal temps, fàcil. Per tant, com que ja és primavera (aquí i al corte...), ja tenim APLECS!!!
Això vol dir que les escales també s'han revifat i comencen a sovintejar. He de confessar que estic una mica sorprès. M'explico: en dos aplecs , és a dir en dos enfustissats (king size), he comptabilitzat 6 escales 6! Si ho comparo amb qualsevol altra temporada l'increment és espectacular (normalment serien 2). Serà que els organitzadors d'aplecs de Catalunya llegeixen aquest bloc? Esperem que no sigui casualitat (seguiré informant del tema).
I de la mateixa manera que tornen els aplecs, els sardanistes i les escales, torna el consum exagerat de metres i metres de senyera. Ja sé que la combinació dels colors groc i vermell fa efecte, i sé també que la senyera és una expressió de la nostra identitat com a poble, però és necessari, encara, fer-la servir per tapar els baixos dels escenaris i de les barres dels bars, o de tovalles de qualsevol taula de festa popular? Segur que és imprescindible? No l'hauríem de dignificar ja d'una vegada?
Pensem-hi una mica, va!

Precaució

Primer de tot he de posar música. I aquesta cançó m'ha vingut al cap al llegir un post d'un excel.lent blocaire.
Si voleu (i podeu) seguir amb la musiqueta de fons, us voldria demanar precaució, molta precaució. Per què? Doncs no ho sé, però segur que el consell us va bé.
La imatge és clara, l'avís és al davant d'una escala mig amagada que entra cap al bosc. Què hi deu haver al darrera? Potser hi ha un perill imminent que l'autoritat competent ja coneix i com que té cura de les nostres pobres personalitats febles, ha decidit deixar l'avís per endavant.
Jo, quan vaig haver fet la foto, vaig donar mitja volta i no vaig ser capaç ni de tornar a girar el cap.
Què hi deu haver una mica més amunt?