Èol (fill d'Hípotes)
A la mitologia grega, Èol (en grec antic Αἴολος) va ser un heroi, fill d'Hípotes (o bé de Posidó i d'Arne, o de Melanipe, segons altres genealogies). Era net d'Èol fill d'Hel·len. Melanipe (o Arne) va tenir dos bessons de Posidó, Èol i Beot.
Tipus | deïtat grega personatge mitològic grec |
---|---|
Context | |
Present a l'obra | Èol (Eurípides) |
Mitologia | Religió a l'antiga Grècia |
Dades | |
Gènere | masculí |
Família | |
Cònjuge | Cyane (en) i Telepatra (en) |
Mare | Arne |
Pare | Posidó i Hippotes (en) |
Fills | Cànace, Aquiló, Macareu, Agathyrnus (en) , Magnes, Aura, Polimela, Diores, Androcles, Astyochus (en) , Astycrateia (en) , Tritogeneia (en) i Aeole (en) |
Altres | |
Càrrec | rei de la mitologia grega |
Equivalent | Aeolus (en) |
Èol fill d'Hel·lè va deixar cega la seva filla quan van néixer els bessons, i la tancà en una masmorra. Després va ordenar abandonar els nens a la muntanya. Els va alletar una vaca fins que uns pastors els van trobar i els van recollir per criar-los amb ells. Mentrestant, Metapont, rei d'Itàlia, no podia tenir descendència amb la seva esposa Teano. El rei va amenaçar de repudiar-la en vista de la seva esterilitat. Teano va demanar als pastors que li donessin uns nens que pogués fer passar per fills seus, i ells li van oferir Èol i Beot, als que va presentar al seu marit com si fossin seus. Però poc després, Teano va infantar dues criatures i va pensar en eliminar els dos nens estrangers que havia introduït a casa seva de manera imprudent, i sobretot perquè per la seva bellesa eren els preferits del seu marit. Un dia en què el seu marit havia anat a oferir un sacrifici a Diana, Teano va revelar als seus fills el secret del naixement d'Èol i Beot, i els va demanar que els matessin durant una cacera. Els quatre nois van lluitar a la muntanya i Èol i Beot van guanyar amb l'ajuda de Posidó. Van matar els fills de Teano i es van refugiar amb els pastors que els havien acollit en néixer. Allí Posidó els va dir que era el seu pare i que la seva mare seguia presonera. Els joves van anar a alliberar-la i el déu li va retornar la vista. Els nois la van portar a Metapont, la ciutat d'on Metapont era rei i el van informar dels crims de la seva esposa Teano. El monarca es va casar amb Melanipe i els nois van marxar, l'un a fundar Beòcia i l'altre Eòlia, a la Propòntida.
També es deia que Èol, després de marxar d'Itàlia, va ser acollit a les illes Eòlies per Líparos, el seu rei, que li va donar en matrimoni la seva filla Cíane i li lliurà el poder, mentre ell es traslladava a Sorrento, al golf de Nàpols. Èol i Cíane van tenir sis fills.
Els déus van concedir a Èol el domini dels vents que havia de mantindre tancats en una caverna de l'illa d'Eòlia i només en podia deixar anar els que convinguessin amb el permís de Zeus.
Èol tenia els vents encadenats en un profund antre, on els governava amb un domini absolut, empresonant-los o alliberant-los segons els seus designis, ja que tots els vent alliberats podrien provocar greus desastres al cel, la terra i les aigües. Èol era responsable del control de les tempestes, i els déus a vegades li demanaven ajuda, com va fer Hera per impedir que Enees desembarqués a Troia. També va ajudar a Odisseu que el visità en el seu viatge de retorn a Ítaca. Èol el tractà molt bé, i li donà un vent favorable, a més d'una bossa que contenia tots els vents i que havia de ser utilitzada amb cura. Malgrat això, la tripulació d'Odisseu, va creure que la bossa contenia or i l'obriren, provocant greus tempestes. La nau acabà arribant a les costes d'Eòlia, però el déu es negà a ajudar-los de nou. Èol és representat empunyant un ceptre com símbol de la seva autoritat i rodejat de turbulents remolins, els Vents, cadascun dels quals era un déu.[1] Del nom d'Èol ha sorgit l'adjectiu eòlic/-a: parcs eòlics, l'energia eòlica, els aerogeneradors: molins eòlics, etc.
Referències
modifica- ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 162. ISBN 9788496061972.
Bibliografia
modifica- Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 77. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 84-297-4146-1