Còpula
|
Per a altres significats, vegeu «coit». |
La còpula és un mecanisme lingüístic d'unió del subjecte amb el predicat nominal, que es realitza freqüentment amb un verb atributiu o copulatiu però que pot manifestar-se d'altres maneres. La còpula pot ser una paraula independent, un afix o estar absent, depenent de la llengua que es tracti. En català hi ha dos verbs que funcionen com còpules: ser i estar, com per exemple a la frase La Maria és arquitecta. Els predicats nominals concorden amb el subjecte.
Absència de còpula
[modifica]L'absència de còpula o còpula zero té lloc en determinades llengües de manera sistemàtica, com les llengües australianes, i en altres només en determinades construccions, com l'el·lipsi dels verbs en algunes construccions, com les comparatives en català (El Joan és més alt que el Toni, on ha caigut el verb del segon component que el Toni és) o els refranys i dites en nombrosos idiomes The more, the better. Els idiomes que permeten l'omissió de la còpula es concentren en les parles semítiques, les d'Oceania, el centre d'Europa i algunes famílies d'idiomes sud-americans.
En el rus la còpula és omesa en cas que l'oració estigui en present[1] però apareix en tots els altres temps. Aquest fenomen també es produeix en maltès. En el cas de l'hongarès, la còpula s'elideix en el cas de les oracions en present i totes les que tinguin un subjecte en present però l'element copulatiu vagy està present en la resta de construccions.
Una sola còpula
[modifica]En molts idiomes la còpula adopta la forma d'un únic verb atributiu, com l'anglès to be. També pot ser un pronom, com a l'hebreu o una partícula sense flexió, com en la frase Hen da dI Gaam de la llengua saramacca, on da funciona com a còpula i no varia independentment de les característiques morfosintàctiques dels elements que uneixi. En algunes llengües funciona com un afix, con en pilpil,[2] llengua on la còpula s'afegeix com un prefix a l'atribut i a més a més aquest prefix es flexiona per concordar amb el subjecte.
L'atribut acostuma les mateixes propietats que el subjecte (per exemple, la concordança en cas gramatical, gènere o nombre) quan aquestes són pertinents i no depenen sols de l'ordre de la frase. En les llengües on la còpula no és un verb, però, l'atribut no es veu afectat per aquestes propietats. Una excepció seria el hausa, on la còpula afecta el gènere dels elements implicats en la construcció nominal malgrat no ser un verb.
Dues còpules
[modifica]En moltes llengües romàniques els verbs llatins copulatius han cristal·litzat en dos verbs que es reparteixen els diferents significats que aquest posseïa i per tant actuen com a dues còpules diferents, com el cas del castellà i el català amb els verbs ser i estar o el portuguès. La repartició entre verbs, que a més a més acostumen a ser dels més irregulars de cada idioma, pot rastrejar-se en l'etimologia, ja que el protoindoeuropeu presentava diversos verbs que podien actuar en tant que còpules: *h1es-, *bʰuH-, *h2wes-, *h1er- i *steh2-[3]
Tres o més còpules
[modifica]Hi ha verbs, anomenats verbs semicopulatius o quasicopulatius, que poden actuar amb les mateixes funcions que els verbs atributius purs i per tant poden incrementar el nombre de còpules disponibles en una llengua. Aquestes còpules addicionals no tenen la indeterminació semàntica que presenten les còpules canòniques i als complements que les acompanyen se'ls anomena complement predicatiu i no atribut. Un cas del català seria el verb romandre: L'alumne roman callat durant tota la sessió.
Segons la GEIEC, els verbs que en català poden realitzar funcions de còpules són: ser, estar, semblar, parèixer, quedar-se, romandre, restar, continuar, seguir, mantenir-se, conservar-se, esdevenir, resultar, parar, acabar, tornar-se, posar-se i fer-se.[4] Tots, excepte el primer, són considerats com verbs quasicopulatius, i tots menys estar, semblar i parèixer aporten un matís aspectual.
Significat de la còpula
[modifica]Tradicionalment s'ha entès que la còpula tenia un significat buit, ja que només actuaven com a elements d'unió entre els dos components principals de les oracions atributives. Aquest element, tanmateix, afegeix un matís i la unió no és possible en tots els predicats, per la qual cosa es considera que les construccions copulatives sí que tenen un significat, encara que no tan definit o saturat semànticament com en el cas dels verbs predicatius.
Un primer sentit és la còpula d'identificació, que funciona de forma anàloga al signe igual en matemàtiques i en conseqüència el subjecte i l'atribut poden intercanviar-se: El Joan és el metge responsable del servei = El metge responsable del servei és el Joan. Moltes d'aquestes construccions admeten focalització o processos com el de les anomenades cleft sentences,[5] on es substitueix el sintagma nominal d'un dels dos elements per una oració composta, un fenomen que apareix en nombrosos idiomes: It's money that I love, Es a Juan a quien admiro... Les còpules d'identificació s'usen en el procés de donar nom a una entitat o realitat. El referent real de subjecte i predicat coincideixen. Alguns autors[6] diferencien entre còpules equatives i d'identificació dins d'aquest significat, essent les segones aquelles que serveixen com una presentació: Aquest és el meu germà Carlos.
Les còpules de caracterització serveixen per enumerar les característiques o trets del sujecte, s'usen per tant en definicions o descripcions: Werner ist intelligent. El predicat nominal pot adoptar diverses formes: un sintagma nominal, un sintagma adjectival, un sintagma preposicional o una oració subordinada. En els usos no marcats, el predicat no és intercanviable amb el subjecte, ja que primer s'esmenta allò que es definirà i després s'expliciten les seves característiques. El referent real de subjecte i predicat no coincideix,[7] el que succeeix és que s'atribueixen les propietts del segon al primer. Segons la teoria de conjunts, s'utilitzen per assimilar una entitat a un grup concret, el de membres que comparteixen aquest tret semàntic. Aquesta còpula pot reverstir-se d'un caràcter ontològic, propera al sentit de l'ésser.
Les còpules circumstancials poden aportar un significat de localització temporal o d'espai: Mis hijos están en el parque, La classe de francès és a les sis. En aquest cas l'atribut pot ser un sintagma nominal, un sintagma preposicional, un sintagma adverbial o les oracions equivalents. En català el verb haver-hi pot adoptar aquest sentit: Que hi ha la Laura?.
Referències
[modifica]- ↑ Stassen, Leon. «Zero Copula for Predicate Nominals». The World Atlas of Language Structures Online. [Consulta: 17 febrer 2019].
- ↑ Jowan Curnow, Timothy «Towards a Cross-linguistic Typology of Copula Constructions». Proceedings of the 1999 Conference of the Australian Linguistic Society, 1999 [Consulta: 17 febrer 2019].
- ↑ Ringe, Don. A History of English: Volume I: From Proto-Indo-European to Proto-Germanic. OUP. ISBN 9780199284139 [Consulta: 17 febrer 2019].
- ↑ IEC «Els verbs copulatius i quasicopulatius». Gramàtica essencial de la llengua catalana [Consulta: 17 febrer 2019].
- ↑ Collins, P. Cleft and pseudo-cleft constructions in English. Londres: Routledge, 1991 [Consulta: 17 febrer 2019].
- ↑ Higgins, R. The Pseudo-cleft Construction in English. Garland, 1979 [Consulta: 17 febrer 2019].
- ↑ Pinuer Rodríguez, Ariel «Copulativas de identificación en español: aspectos funcionales, semánticos y pragmáticos». Literatura y lingüística, 16 [Consulta: 17 febrer 2019].