Educació obligatòria
L' ensenyament obligatori o educació obligatòria és el conjunt de cicles d'ensenyament reglat que per llei tenen el dret de rebre totes les persones des de la seva infantesa. Pot durar fins a la majoria d'edat laboral, però no sempre, i sol finalitzar abans de la majoria d'edat legal. El seu contingut, durada, objectius, procediments i metodologia depenen de cada societat, i específicament de cada país i la seva ideologia política. (Vegeu també: Història de l'educació). Canvia també en funció del temps, per exemple, a Espanya abans del curs 1994/1995 era obligatòria fins a l'edat de 14 anys, mentre que a partir d'aquesta i fins al moment, ho és fins als 16 anys, i consta de sis cursos d'educació primària seguits de quatre d'educació secundària obligatòria, coneguda com a ESO. A Espanya ve regulada per la LOGSE.[1]
Molts Estats europeus comencen l'educació obligatòria als sis anys, tot i que alguns la comencen als cinc o fins i tot als quatre anys. La majoria estableixen deu cursos d'educació obligatòria, a excepció dels que comencen abans dels sis anys, que n'estableixen més d'onze, sent la més llarga de tretze cursos de durada. Turquia i Croàcia acaben als 14 anys, alguns acaben als 15 i un bon gruix (com Espanya, Itàlia, França i alguns estats d'Alemanya) acaben als 16 anys. Portugal, Holanda i Hongria acaben als 18 anys. Alguns països diferencien l'educació obligatòria en dos blocs, primària i secundària, mentre que d'altres en fan un d'unitari.[1]
A Espanya, la llei d'ordenació general del sistema educatiu (LOGSE) preveu programes de qualificació professional inicial per a joves d'entre setze i vint-i-un anys que no hagin assolit els objectius de l'ensenyament obligatori ni tampoc tinguin cap titulació de formació professional. El seu objectiu formatiu és compensador de base propi a l'educació obligatòria.[2] Actualment duren entre dos i tres cursos acadèmics i comporten pràctiques professionals.
Educació obligatòria i escolarització obligatòria
[modifica]Cal diferenciar el dret a l'educació (educació obligatòria), i l'educació pública sol considerar-se un dels pilars de l'estat del benestar i dels serveis públics gratuïts universals, a Europa, amb l'obligació a l'escolarització (escolarització obligatòria). Hi ha moviments ideològics que diferencien entre el dret i l'obligació a anar a una escola reglada, pública o privada, i defensen tenir també el dret a l'educació a casa o l'escola lliure, per exemple, sovint perque reivindiquen també el dret a una educació independent de la influència de l'Estat i dels poders públics.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Prats, Enric. L'educació, una qüestió d'estat. Edicions Universitat de Barcelona, 2015. ISBN 9788447539260.
- ↑ Educació i cultura, Revista Mallorquina de Pedagogia, número 11, editat per la Universitat de les Illes Balears, 1998. ISSN 0212-3169 (català)
Bibliografia
[modifica]- Enric Prats, L'educació, una qüestió d'estat, Edicions Universitat de Barcelona, 2015. ISBN 9788447539260 (català)
Vegeu també
[modifica]