Joe Louis
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 13 maig 1914 La Fayette (Alabama) |
| Mort | 12 abril 1981 (66 anys) Las Vegas (Nevada) |
| Causa de mort | infart de miocardi |
| Sepultura | Cementiri nacional d'Arlington |
| Residència | Michigan Boulevard Garden Apartments (en)  |
| Alçada | 188 cm |
| Pes | 99 kg |
| Activitat | |
| Ocupació | lluitador professional (1956–1956), àrbitre (1956–1972), actor, boxador |
| Activitat | 4 juliol 1934 - |
| Carrera militar | |
| Branca militar | Exèrcit dels Estats Units d'Amèrica |
| Conflicte | Segona Guerra Mundial |
| Nacionalitat esportiva | Estats Units d'Amèrica |
| Esport | boxa |
| Disciplina esportiva | boxa pes pesant |
| Premis | |
    
 | |
Joseph Louis Barrow (La Fayette, 13 de maig de 1914 - Las Vegas, 12 abril 1981) conegut com a Joe Louis, fou un boxejador estatunidenc que va competir des del 1934 fins al 1951. Sobrenomenat el Brown Bomber, Louis és considerat com un dels boxadors més destacats i influents de tots els temps. Va regnar com a campió del món dels pesos pesants des del 1937 fins a la seva retirada temporal el 1949. Va guanyar en 25 defenses consecutives, un rècord per a totes les classes de pes.[1] Louis va tenir el regnat més llarg com a campió de qualsevol boxador de la història. És el boxejador que ha conservat durant més temps el títol de campió del món de qualsevol categoria: 11 anys i 8 mesos, els anys 1937-1945.[2]
L'impacte cultural de Louis va arribar fora del ring. És considerat la primera persona d'ascendència afroamericana a assolir la condició d'heroi nacional als Estats Units, i també va ser un punt focal del sentiment antinazi que va durar fins i durant la Segona Guerra Mundial a causa de la seva revinceta històrica. amb el boxejador alemany Max Schmeling el 1938.[3] Va ser fonamental per integrar el joc del golf, trencant la barrera de color de l'esport a Amèrica en aparèixer sota l'exempció d'un patrocinador en un esdeveniment PGA el 1952.[4][5][6]
Biografia
[modifica]Joe Louis era el setè dels vuit fills de Munroe Barrow i Lillie (Reese) Barrow. Els seus pares eren treballadors afroamericans (ell amb part d'ascendència blanca i ella mig cherokee) als camps de cotó, molt pobres.[7][8] Gairebé no conegué el seu pare, que va ser internat en un centre psiquiàtric el 1916. Al cap d'uns anys, la seva mare fou informada erròniament que Munroe Barrow havia mort i es tornà a casar (Munrow no morí fins al 1938, sense saber res de l'èxit del seu fill).[9][10]
Arran d'un ensurt amb el Klu Klux Klan la família deixà Alabama[11] i es traslladà a Detroit quan Joe tenia 12 anys. Joe hi visqué la major part de la seva vida. Va començar a treballar de repartidor de gel i després d'ebenista. Un amic el va introduir en el món de la boxa amateur, on va demostrar qualitats –dels seus 53 combats, 50 van ser victòries, 43 de les quals per K.O..
El 1934, després de guanyar el campionat amateur Golden Gloves\Chicago Golden Gloves de la seva categoria, va passar al circuit professional. La seva carrera fou fulgurant: va vèncer contra pronòstic Lee Ramage i, dels 15 combats disputats el 1935 en guanyà 12 per KO, alguns davant rivals molt qualificats com a Primo Carnera, King Levinsky, Gus Dorazzio o Max Baer. Això en va fer un ídol de masses, especialment entre els afroamericans, que veien en ell l'oportunitat que per segon cop el campió mundial de pesos pesants fos de color (el primer havia estat Jack Johnson el 1915). Al mateix temps, però, va encarnar la figura del ‘’bon negre’’ que malgrat la fama no qüestionava la discriminació racial.[12]
El 19 de juny de 1936 s'enfrontà a l'alemany Max Schmeling, que es preparava per recuperar el títol mundial perdut quatre anys abans. Al dotzè assalt, Louis va caure per knockout, el primer que va patir en la seva carrera. Arran de la derrota de Louis, la propaganda nazi va produir la pel·lícula La victòria de Max Schmeling, una victòria alemanya, com a preparació dels Jocs Olímpics de Berlín.
Malgrat aquest revés, el 24 de juny de 1937 Louis es proclamà campió mundial dels pesos pesants en derrotar James J. Braddock en vuit assalts. Va conservar el títol durant onze anys. Louis destacà per la rapidesa i precisió dels seus cops, amb els quals castigava duríssimament el rival en poc temps, fins que podia col·locar el que li reportava el K.O.[12]
Un dels seus combats més destacats va ser la revenja contra Max Schmeling, el 1938, que va aixecar molta expectació per motius polítics. Inicialment, el règim nazi volia evitar un nou enfrontament entre el més famós boxejador “ari” i un oponent que consideraven “de raça inferior”. Però, en no aconseguir convèncer Schmeling, van convertir el matx en una operació de propaganda. El públic dels Estats Units va respondre en conseqüència, recolzant Louis com a campió de la democràcia en contra del feixisme. El propi president Franklin Roosevelt el va convidar a la Casa Blanca i li digué: "Joe, ens calen músculs com els teus per derrotar Alemanya." Al seu torn, Hitler va trucar Schmeling abans del combat, advertint-lo que faria bé de guanyar per a la glòria del Tercer Reich. L'enfrontament tingué lloc el 22 de juny al Yankee Stadium de Nova York. Davant de 70.000 espectadors Louis derrotà Schmeling en menys de tres minuts per K.O. trencant-li dues costelles.[2] Malgrat que aquest combat comportà per a Schmeling la fi de la seva carrera i represàlies per part del règim, Louis i ell van trenar una bona amistat que durà fins a la mort de Louis.[12]
Durant la Segona Guerra Mundial s'allistà i serví en una unitat segregada. Mai no entrà en combat sinó que va realitzar exhibicions arreu del món per animar les tropes.
Es retirà l'any 1949, essent encara campió mundial, però l'any següent l'administració li va reclamar un milió de dòlars en impostos endarrerits i multes. Com que no els podia pagar (malgrat haver-ne guanyat 5 en els anys d'activitat) va haver de tornar al ring contra el vigent campió, Ezzard Charles, que el derrotà en 15 assalts. El 1951 s'enfrontà al futur campió del món Rocky Marciano i perdé per K.O., cosa que acabà amb la seva carrera.[12]
La resta de la seva vida va tenir problemes de diners, va provar la lluita lliure professional i va acabar treballant a l'àrea de relacions públiques del casino Caesar’s Palace de Las Vegas.[13] El 1969 va patir un col·lapse estant al carrer, a causa del consum de cocaïna,[14] i va ser ingressat en un hospital psiquiàtric de Denver. El 1977 va ser operat d'una obstrucció d'aorta i quedà prostrat en una cadira de rodes. Va morir el 12 d'abril de 1981 d'una aturada cardíaca i va ser enterrat al Cementiri Nacional d'Arlington, per desig exprés del President Ronald Reagan. Un dels portadors del fèretre fou el seu amic Max Schmeling, que havia assumit les despeses de la seva malaltia i de l'enterrament.
Referències
[modifica]- ↑ «Joe Louis». Britannica.
- ↑ 2,0 2,1 Schwartz, Larry. «The Shufflin' Shadow». ESPN.com. [Consulta: 14 setembre 2017].
- ↑ John Bloom. Sports Matters: Race, Recreation, and Culture. Nova York: New York University Press, 2002, p. 46–47. ISBN 978-0-8147-9882-9.
- ↑ «Celebrating Black History Month: Joe Louis». Arxivat de l'original el 26 febrer 2016. [Consulta: 28 abril 2009].
- ↑ Lerner, Rich. «The Brown Bomber's Green Legacy». The Golf Channel, 12-11-2007. Arxivat de l'original el 17 novembre 2007.
- ↑ Associated Press, 16-01-1952.
- ↑ Bak, p. 5.
- ↑ Freedman, p. 13.
- ↑ Bak, pp. 7–8.
- ↑ Freedman, p. 16.
- ↑ Freedman, p. 19.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 «Joe Louis: “Hice lo mejor que pude con lo que tuve”». La Vanguardia, hemeroteca, 22-06-2017. [Consulta: 6 octubre 2017].
- ↑ Encyclopædia Britannica. «Joe Louis», 22-09-2017. [Consulta: 28 setembre 2017].
- ↑ Freedman, p. 221.
Bibliografia
[modifica]- Bak, Richard. Joe Louis: The Great Black Hope. Nova York: Perseus Publishing, 1998. ISBN 978-0-306-80879-1.[Enllaç no actiu]
- Freedman, Lew. Joe Louis: The Great Black Hope. McFarland, 2013.