Mercedes Pinto

Mercedes Pinto
	Mural homenatge a Mercedes Pinto a Las Palmas de Gran Canaria
Biografia
Naixement	(es) Mercedes Josefa Francisca del Pilar Pinto y Armas ; 12 octubre 1883 ; San Cristóbal de La Laguna (Santa Cruz de Tenerife)
Mort	21 octubre 1976 (93 anys); Ciutat de Mèxic
Sepultura	Panteón Jardín
Activitat
Ocupació	escriptora, novel·lista, dramaturga, periodista, poetessa, editora
Gènere	Poesia, teatre, narració i periodisme d'opinió
Nom de ploma	Mercedes Pinto
Família
Cònjuge	Rubén Rojo y Martín de Nicolás (1924–1942); Juan de Foronda y Cubillas (1908–)
Fills	Juan Francisco de Foronda y Pinto; () Juan de Foronda y Cubillas; Ana María de Foronda; () Juan de Foronda y Cubillas; Pituka de Foronda; () Juan de Foronda y Cubillas; Rubén Rojo; () Rubén Rojo y Martín de Nicolás; Gustavo Rojo; () Rubén Rojo y Martín de Nicolás
Pares	Francisco María Pinto de la Rosa i Ana María de Armas y Clós

Mercedes Pinto Armas de la Rosa y Clos (La Laguna, Tenerife; 12 d'octubre de 1883-Ciutat de Mèxic, 21 d'octubre de 1976) va ser una escriptora (narradora, poeta, dramaturga) oradora i periodista espanyola. Anomenada des de molt jove «la poetisa canaria».^[1]^[2]

Es donà a conèixer sobretot amb la seva primera novel·la (Él, 1926), que Luís Buñuel portaria al cinema el 1952, i per una polèmica conferència pronunciada a la Universitat Central de Madrid (El divorcio como medida higiénica, 1923), que comportaria la seva deportació, dictada pel dictador Primo de Rivera. Va ser una dona polifacètica, amb obra prolífica, implicada en activitats socials, culturals i polítiques, i avançada en les seves idees feministes. La major part de la seva obra literària (novel·les, poesia, teatre i una àmplia producció periodística) es va desenvolupar als diferents països d'Hispanoamèrica, on va residir des de 1924 fins a la seva mort, el 1976.^[3]

Biografia

Primers anys

Va néixer a Sant Cristóbal de la Laguna el 12 d'octubre de 1883, en el si d'una família culta i acomodada, filla d'Ana María d'Armes Clós i de l'escriptor i crític literari Francisco María Pinto de la Rosa, que va morir quan Mercedes tenia dos anys. Va ser coneguda, des de molt jove, com la poetisa canaria, ja que tot just amb 14 anys, ja havia obtingut guardons en diferents concursos d'àmbit regional.

En 1909 va contreure matrimoni amb el capità de la Marina Juan de Foronda i Cubillas, amb qui va tenir tres fills. Després d'uns anys complicats, marcats pels problemes mentals que patia el seu marit, va aconseguir internar-lo en una clínica psiquiàtrica i es va traslladar a Madrid en els anys 20, on va establir amistat, entre altres, amb Ortega y Gasset, Carmen de Burgos i Unamuno. Allí va conèixer Rubén Rojo, que seria el seu segon marit i amb qui va tenir dos fills més.

Llavors va començar les col·laboracions amb prestigiosos diaris i revistes espanyols com Prensa Gráfica, La Acción o Lecturas, i sent també secretària de la revista Los Ciegos. El 1921 publica el seu primer llibre de versos, Brisas del Teide. També en aquesta època va iniciar la seva labor com a conferenciant i feminista en la Liga Internacional de Mujeres Ibéricas e Hispanoamericanas que presidia la seva amiga Carmen de Burgos.^[3]

Exili a l'Uruguai

El fet que va marcar la seva trajectòria i el seu ulterior pelegrinatge va ser la innovadora ponència que el 25 de novembre de 1923 va llegir a la Universitat Central de Madrid: El divorcio como medida higiénica, raó per la qual va ser bandejada a Bioko (abans Fernando Poo, a Guinea Equatorial) per ordre del dictador Primo de Rivera. Informada de l'ordre de desterrament, va decidir exiliar-se a l'Uruguai juntament amb Rubén Rojo i els seus fills Juan Francisco i el petit Rubén, de dos anys, i Ana María i Mercedes (nascudes del seu matrimoni amb Juan de Foronda i Cubillas). Ja a Lisboa, ciutat des de la qual partirien cap a Montevideo, va morir el seu fill primogènit, Juan Francisco, de tan sols 15 anys, a conseqüència d'una greu malaltia. El seu cinquè fill, Gustavo, naixeria durant la travessia per l'Atlántic.

A Uruguai, on va poder casar-se legalment, va disposar de càrrecs especials en el Govern, sent la primera dona oradora del gabinet. Va fundar a casa seva la Casa del Estudiante per a la promoció cultural en amplis sectors socials, on va comptar amb convidats de la talla de Rabindranath Tagore, Luigi Pirandello o Alfonsina Storni. A més va fundar la revista Vida Canària. En aquest temps (1926) va escriure la seva novel·la més coneguda, Él, que va ser adaptada per Luis Buñuel al cinema l'any 1952, i altres obres com Cantos de muchos puertos o Un señor cualquiera, estrenada aquesta última al Teatre Solís de Montevideo el 1930. Així mateix va treballar en revistes com Mundo Uruguayo i en el diari El Dia. També a la capital uruguaiana va crear la seva pròpia companyia de teatre, la Compañía Teatral de Arte Moderno, en què figura com a assessora literària i directora artística i en la qual debuten al món de la interpretació tots els seus fills, Ana María i Pituka de Foronda, Rubén Rojo i Gustavo Rojo. Va ser ajudada per Jaime Torrubiano Ripoll, que prologaria la seva novel·la Él. Aquest seria el punt de partida d'una llarga gira que la portà a recórrer diferents nacions de Sud-amèrica. Desplaçaments professionals que compaginà amb la seva activitat com a pedagoga: convidada pel Govern paraguaià per a la celebració de les festes de la Independència, participa com a conferenciant en un esdeveniment que tingué lloc a la Universitat d'Asunción; a l'Argentina impartí unes coferències sobre el tema de la dona a la Universitat Nacional de Tucumán; a Bolívia continuà duent a terme diferents campanyes d'educació popular paral·leles a les representacions de la seva companyia teatral.^[2]

Periple per altres països hispanoamericans

El 1933 es va traslladar amb la seva família a Xile, on va conèixer Pablo Neruda, que, impressionat per la personalitat de la canària, li dedicaria uns versos. Va ser en aquest país on va publicar també la seva segona novel·la, Ella, el 1934. Entre 1935 i 1943 va residir a Cuba, on va efectuar una tasca ingent en defensa de la República Espanyola i va ocupar el lloc d'Educadora de conferenciants. També a l'illa caribenya va alçar la veu en favor del poble jueu intentant solidaritzar la població cubana amb els refugiats que arribaven fugint de la barbàrie nazi. Finalment, el 1943, quan ja havia mort el seu segon marit, es va instal·lar de manera definitiva a Mèxic, on els seus fills van començar la seva carrera al cinema mexicà. En tots aquests llocs (Xile, Cuba i Mèxic) Mercedes Pinto va desenvolupar una intensa activitat com a oradora i dramaturga, declarant-se com una gran defensora dels drets de les dones, la classe obrera, i la modernització de l'educació. El 1953 va participar en un cicle sobre Art Contemporani que es va desenvolupar en el Círculo de Bellas Artes de Santa Cruz de Tenerife. També va residir algunes temporades a Madrid, ja que els seus fills homes començaven a intervenir en el cinema espanyol, fins i tot ella va aparèixer, com a artista convidada, en dues produccions cinematogràfiques: El coleccionista de cadáveres (Santos Alcocer, 1966) i Días de viejo color (Pedro Olea, 1967). Malgrat aquestes visites esporàdiques mai va romandre gaire temps en l'Espanya franquista. Fins al moment de la seva mort va mantenir una intensa activitat periodística, i publicà les seves últimes col·laboracions al suplement Los Jueves de Excelsior.

Mercedes Pinto va morir a Mèxic D.F. el 21 d'octubre de 1976, a l'edat de 93 anys. Com a epitafi de la seva tomba en el Panteó Jardí de la Ciutat de Mèxic figuren els primers versos del poema que al seu dia li va dedicar Pablo Neruda:

"Mercedes Pinto vive en el viento de la tempestad, con el corazón frente al aire, con la frente y las manos frente al aire, enérgicamente sola, urgentemente viva. Su cabeza se arrolla y desarrolla en palabras que la rodean como rizos, erigiéndose como gorgona vocal y eléctrica; segura de aciertos e invocaciones; temible y amable en su trágica vestidura de luz y llamas" Pablo Neruda.^[4]

Obres principals

Obres teatrals: Un señor cualquiera (1930), Silencio (1929), Una mujer, Ana Rosa (1932).
Poemaris: Brisas del Teide (1924), Cantos de muchos puertos (1931), Más alto que el águila (1968).
Assaig: Las Poetisas. Ofelia Machado, Sarah Bollo, Luisa Luisi, María Eugenia Vaz Ferreira (1930); El divorcio como medida higiénica (1923); La emoción de Montevideo (1949)
Novel·les: Él (1926), Ella (1934), El alma grande del pequeño Juan (1950).
Cinema: El coleccionista de cadáveres (1966), Días de viejo color (1967).
Artícles periodístics i conferències

Bibliografia

Cummings, Gerardo. "Él: de Mercedes Pinto a Luis Buñuel". Revista de Filología y Lingüística de la Universidad de Costa Rica 30.1 (2004): 75-93.
Domínguez Prats, Pilar. "Mercedes Pinto: una exiliada canaria en Hispanoamérica". VIII Coloquio de Historia Canarias-América. t. I. Las Palmas de Gran Canaria: Ediciones del Cabildo de Gran Canaria/Instituto de Cooperación Iberoamericana, 1988. 311-326.
Domínguez Prats, Pilar. "El republicanismo de la trayectoria vital de Mercedes Pinto". Historia y biografía en la España del siglo XX. II Congreso sobre el Republicanismo. Coord. José Luis Casas Sánchez i Francisco Durán. Alcalá: Patronato "Niceto Alcalá-Zamora y Torres, 2003. 581-594.
Dorado, Liliana. "Mercedes Pinto en su exilio uruguayo". La Plazuela de las Letras 2 (2002): 63-66.
González Pérez, Teresa. "Mercedes Pinto, defensora dels drets de la dona". Temps d'educacio 26 (2002): 363-382.
Gutiérrez, José Ismael. "Mercedes Pinto en el periodismo mexicano". La Plazuela de las Letras 2 (2002): 67-69.
Hernández Cabrera, Eduvigis "Manuscrito hallado bajo un árbol. Notas de lectura sobre Él, de Mercedes Pinto y Buñuel". La Plazuela de las Letras 2 (2002): 73-75
Llarena, Alicia. Yo soy la novela. Vida y obra de Mercedes Pinto. [Premio de Investigación Canarias-América 2001]. Las Palmas de Gran Canaria: Cabildo de Gran Canaria-Instituto Canario de la Mujer, 2003.
Llarena, Alicia. "La vida en verso de Mercedes Pinto: de lo íntimo y colectivo". 20 escritoras canarias del siglo XX: de la invisibilidad social al reconocimiento. Yasmina Romero Morales i Alba Sabina Pérez, editoras. Madrid, Ediciones La Palma, 2019, pp. 39-54.
Llarena, Alicia. "Prólogo" a Ella, de Mercedes Pinto (Edició i pròleg d'Alicia Llarena) Biblioteca Atlántica, Islas Canarias, Consejería de Turismo, Cultura y Deportes del Gobierno de Canarias, 2016.
Llarena, Alicia. "Enseñar la vida: Mercedes Pinto". Cuadernos del Ateneo, 32 (2014), pp. 27-39.
Llarena, Alicia. "Semblanza de una escritora canaria en Chile: Mercedes Pinto". Insularidad e imaginario intercultural Canarias-Chiloé. Osvaldo Rodíguez y Zoraida Suárez, editoras. Chile, Ediciones Literatura Americana Reunida, 2013, pp. 63-80.
Llarena, Alicia. "Mercedes Pinto, el Atlántico como libertad". Los otros diálogos atlántico. Juan Manuel García Ramos, ed., Las Palmas de Gran Canaria, Fundación Mapfre Guanarteme, 2013, pp. 13-27.
Llarena, Alicia. "La levadura autobiográfica: Mercedes Pinto". Con quien tanto quería. Estudios en homenaje a María del Prado Escobar Bonilla. Coord. Germán Santana Henríquez, F.J. Quevedo García i E. Santana Martel. Las Palmas de Gran Canaria: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria, 2005. 245-258.
Llarena, Alicia. "Del maltrato al divorcio: el testimonio insólito de Mercedes Pinto". Canarii. Revista de Historia del archipiélago, 20 (2010-2011) 16-17.
Llarena, Alicia. "Introducción" a El divorcio como medida higiénica, de Mercedes Pinto (Edició i introducció d'Alicia Llarena) Cabildo de Gran Canaria-Instituto Canario de la Mujer, 2001.
Llarena, Alicia. "Introducción" a Ventanas de colores, de Mercedes Pinto (Edició i introducció d'Alicia Llarena) Cabildo de Gran Canaria-Instituto Canario de la Mujer, 2001.
Llarena, Alicia. "Introducción" a Un señor... cualquiera, de Mercedes Pinto (Edició i introducció d'Alicia Llarena) Cabildo de Gran Canaria-Instituto Canario de la Mujer, 2001.
Llarena, Alicia. "Prólogo" a Geografía sentimental, de Mercedes Pinto (Compilació i pròleg d'Alicia Llarena), Islas Canarias, Gobierno de Canarias, 2009.
Llarena, Alicia (coord.): Mercedes Pinto: paisaje interior (Alicia Llarena y Antonio Becerra Bolaños, coords.), Tenerife, Gobierno de Canarias, 2009.
Llarena, Alicia. "Estudio preliminar" a El divorcio como medida higiénica de Mercedes Pinto, Tenerife, Gobierno de Canarias.
Llarena, Alicia. "Prólogo" al libro Él, de Mercedes Pinto. Islas Canarias, Gobierno de Canarias, 2009.
Llarena, Alicia. "Mercedes Pinto: deslumbrante y rebelde". Mercedes Pinto: paisaje interior (Alicia Llarena i Antonio Becerra, coords.), Tenerife, Gobierno de Canarias, 2009.
Llarena, Alicia. "Recordando a Mercedes Pinto". Insularia. Revista de la Asociación Canaria de Escritores, 1 (2008), pp. 11-18.
Llarena, Alicia. "Noticias sobre ella y sobre Él: Mercedes Pinto". Espejo de Paciencia 2 (1996): 101-105.
Llarena, Alicia. "Las consecuencias de una verdad: Mercedes Pinto". Casa del Tiempo 2 (1999): 30-35.
Llarena, Alicia. "Se llama Mercedes Pinto y su sombra es alargada". La Plazuela de las Letras 2 (2002): 58-62.
Olmedo, Iliana. "Mercedes Pinto en la prensa hispanoamericana". Escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939. Coord. Manuel Arnaz Soler. Sevilla: Editorial Renacimiento, 2006. 987-993.
Paz Sánchez, Manuel de. "Crónica y semblanza wangüemertiana de Mercedes Pinto: una feminista canaria en Cuba (1935-1936)". Boletín Millares Carlo 1.2 (1980): 457-473.
Pérez Riego, Nieves. "Él, de Mercedes Pinto: vanguardia y paranoia". Quaderni Ibero-Americani 83-84 (1998): 69-79.
Rodríguez Hage, Teresa. "BuñuÉL", Premio de Investigación Histórica Elías Serra Ràfols, Excmo. Ayuntamiento de San Cristóbal de La Laguna, Tenerife, 2001. ISBN 84-88919-66-2.
Rodríguez Hage, Teresa. "Buñuel, Pinto y las fuentes del film ÉL. "De Dalí a Hitchcock. Los caminos en el cine", V Congreso de la AEHC, Xunta de Galicia, 1993. ISBN 84-453-1358-4.
Rodríguez Hage, Teresa. "Una exiliada canaria en la prensa latinoamericana: Mercedes Pinto y la crítica cinematográfica", XI Coloquio de Historia Canario-Americana, 1994. ISBN 84-8103-141-0.
Rodríguez Hage, Teresa. "Mercedes Pinto. Una escritora en el exilio". "Perfiles de Mujer", colección Volcado Silencio, Idea, Santa Cruz de Tenerife, 2004. ISBN 84-96161-28-5.
Rodríguez Hage, Teresa. "Mercedes Pinto. Una escritora canaria en el exilio". "Perfiles de Canarias", Idea, Santa Cruz de Tenerife, 2005. ISBN 9788496505254.
Rodríguez Padrón, Jorge. "Mercedes Pinto". Primer Ensayo para un Diccionario de la Literatura en Canarias. Islas Canarias: Viceconsejería de Cultura y Deportes del Gobierno Autónomo de Canarias, 1992. 246.
RONZONI, Raúl. "Mercedes Pinto. Indómita y seductora. Una guerrera con Batlle, Brum y la masonería". Editorial Fin de Siglo, Montevideo (2013).

Referències

↑ Llarena, Alicia. «Mercedes Pinto». Academia Canaria de la Lengua. [Consulta: 5 setembre 2021].
↑ ^2,0 ^2,1 Garcerá, Fran. «Mercedes Pinto Armas de la Rosa y Clós» (en castellà). Real Academia de la Historia. [Consulta: 5 setembre 2021].
↑ ^3,0 ^3,1 Nuez García, Cristobal Luis. «Mercedes Pinto» (en castellà). Gobierno de Canarias. Constelación de escritoras canarias, 24-05-2018. [Consulta: 5 setembre 2021].
↑ Epitafio tumba Mercedes Pinto

Enllaços externs

[1] Llarena, Alicia. «Mercedes Pinto». Academia Canaria de la Lengua. [Consulta: 5 setembre 2021].

[:0-2] 2,0 ^2,1 Garcerá, Fran. «Mercedes Pinto Armas de la Rosa y Clós» (en castellà). Real Academia de la Historia. [Consulta: 5 setembre 2021].

[:1-3] 3,0 ^3,1 Nuez García, Cristobal Luis. «Mercedes Pinto» (en castellà). Gobierno de Canarias. Constelación de escritoras canarias, 24-05-2018. [Consulta: 5 setembre 2021].

[4] Epitafio tumba Mercedes Pinto

[1]

[2]

[3]

[4]