Presoners del cel
Aparença
Heaven's Prisoners | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | Phil Joanou |
Protagonistes | |
Producció | Albert S. Ruddy |
Guió | Scott Frank |
Música | George Fenton |
Fotografia | Harris Savides |
Muntatge | William Steinkamp |
Productora | New Line Cinema |
Distribuïdor | New Line Cinema i Netflix |
Dades i xifres | |
País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
Estrena | 1996 |
Durada | 126 min |
Idioma original | anglès |
Versió en català | Sí |
Rodatge | Nova Orleans |
Color | en color |
Descripció | |
Basat en | Heaven's Prisoners (en) |
Gènere | cinema de misteri, thriller eròtic, cinema negre, thriller, cinema eròtic, cinema de ficció criminal, drama i pel·lícula basada en una novel·la |
Lloc de la narració | Louisiana |
Presoners del cel (títol original: Heaven's Prisoners) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Phil Joanou, estrenada l'any 1996. Ha estat doblada al català.[1]
Argument
[modifica]Dave Robicheaux, antic detectiu de la policia criminal de Nova Orleans, viu als bayous amb la seva dona Annie. S'ha reconvertit en venedor d'articles de pesca després de desenganys deguts a l'alcohol. En una sortida per fer submarinisme, un avió de turisme s'espatlla al llac Pontchartrain, no lluny del seu vaixell. Dave es submergeix de seguida per auxiliar eventuals supervivents i arriba a treure una noieta a la superfície.[2]
Repartiment
[modifica]- Alec Baldwin: Dave Robicheaux
- Kelly Lynch: Annie Robicheaux
- Mary Stuart Masterson: Robin Gaddis
- Teri Hatcher: Claudette Rocque
- Eric Roberts: Bubba Rocque
- Vondie Curtis-Hall: Minos Dautrieve
- Badja Djola: Batiste
- Samantha Lagpacan: Alafair
- Joe Viterelli: Didi Giancano
- Tuck Milligan: Jerry Falgout
- Hawthorne James: Victor Romero
- Don Stark: Eddie Keats
- Carl A. McGee: Toot
- Paul Guilfoyle: detectiu Magelli
Rebuda
[modifica]- Premis 1996: Nominada als Premis Razzie: Pitjor actriu secundària (Teri Hatcher)
- Crítica
- "Correcte thriller rodat sota els típics clixés del cinema negre. (...) Molt entretingut" [3]
- "Té una insuperable atmosfera. (...) Però quan els personatges comencen a parlar, la qual cosa surt de les seves boques és forçat, una paròdia de diàlegs durs. No importa el sinistres que semblin, simplement no te'ls creïs."[4]
- "Un recarregat exemple d'excés melodramàtic (...) Té argument suficient per a tres pel·lícules, encara que no prou perquè tingui sentit aquesta. (...) a cert nivell és possible apreciar el treball posat en ella. (...) Puntuació: ★★ (sobre 4)."[5]
Referències
[modifica]- ↑ «Presoners del cel». esadir.cat.
- ↑ «Heaven's Prisoners». The New York Times.
- ↑ Morales, Fernando «Prisioneros del cielo». El País.
- ↑ Holden, Stephen «Heaven's Prisoners». The New York Times.
- ↑ Ebert, Roger «Heaven's Prisoners». Chicago Sun-Times.