Vés al contingut

ens

De Viccionari

Català

[modifica]
  • Pronúncia(i): (nom masculí) /ˈɛns/
  • Rimes: -ɛns
  • Pronúncia(i): (nom femení) /ˈens/
  • Rimes: -ens
  • Pronúncia(i): (pronom àton) oriental /əns/, occidental /ens/
  • Etimologia: Nom: Del llatí medieval ēns ‎(«essent, el que és»), participi present analògic del verb sum ‎(«ésser») que en època clàssica no en tenia, segle XIV.
  • Etimologia: Pronom: Del català antic e·ns ‎(«i ens, i nos») o altres com que’ns ‎(«que ens, que nos»), fals tall sil·làbic de 'ns, forma reduïda de nos darrera vocal, substituint-lo en tots els usos proclítics. Compareu amb l’article el.

ens m. ‎(plural invariable)

  1. ésser (allò que és)
  2. Entitat col·lectiva, organisme de persones o serveis, institució.
    Els ens autonòmics.

Traduccions

[modifica]

ens f. pl.

  1. Forma plural de en.

Pronom

[modifica]

ens ‎(reforçada, plena nos, reduïda 'ns)

  1. Forma reflexiva de la primera persona del plural (nosaltres o nos).
    «És ara que ens adonem de l'esforç que va haver de fer durant aquella postguerra.» (Jaume Ferran, Memòries de Ponent, 2001)
  2. Acusatiu o datiu de la primera persona del plural.
    «Igual que uns ens diuen "Compri i no pensi", uns altres ens venen miratges.» (Jaume Funes i Artiaga, Educar adolescents... sense perdre la calma, 2016)

Variants

[modifica]
  • ense (vulgar, oriental)

Relacionats

[modifica]

Traduccions

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Anglès

[modifica]

ens

  1. forma plural de en