Vés al contingut

mica

De Viccionari

Català

[modifica]
Mineral de mica
  • Pronúncia(i): oriental /ˈmi.kə/, occidental /ˈmi.ka/
  • Rimes: -ika
  • Etimologia: Del llatí vulgar *mīcca, segle XIII, conservant la consonant sorda del llatí clàssic mīca ‎(«partícula»), que originà el castellà i portuguès miga amb consonat sonora.

mica f. ‎(plural miques)

  1. Petita porció.
  2. Mineral d’un grup de la classe dels fil·losilicats, brillant, amb aspecte de làmines.

Derivats

[modifica]

Traduccions

[modifica]

Adverbi

[modifica]

mica

  1. (antic, eivissenc) gens
  2. (antic) pas (reforçant frases negatives)

Relacionats

[modifica]

Miscel·lània

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Llatí

[modifica]
  • Pronúncia(i): /ˈmiː.ka/
  • Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *smeī- ‎(«pessigar, gratar, esmicolar»).

mīca f. ‎(genitiu mīcae)

  1. partícula, fragment, tros
  2. (llatí medieval) bocí de pa negre, molla
  3. (mineralogia) mica
  4. gra, mica, en l'expressió negativa (gens ni mica), emprada pels còmics com Plaute.
    «Quam sine ulla mica salis?» (Plaute, Auluaria)
    Ni una mica de sal?

Declinació

[modifica]
1a declinació -a, -ae
Cas Singular Plural
Nominatiu mīca mīcae
Vocatiu mīca mīcae
Acusatiu mīcam mīcās
Genitiu mīcae mīcārum
Datiu mīcae mīcīs
Ablatiu mīcā mīcīs


Derivats

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
  • Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Worterbuch, 1956, p.966-967
  • David Willis, Christopher Lucas, Anne Breitbarth, The History of Negation in the Languages of Europe and the Mediterranean, 2013