'A POR ELLOS', ELS QUE MAI MOREN

La majoria dels treballadors tenen la percepció que, un cop jubilats, reben uns diners semblants als que han aportat amb les seves cotitzacions al llarg de la seva vida laboral. Tot i això, en general això no és així. Un treballador tipus que hagi tingut una carrera laboral ininterrompuda d'entre 33 i 43 anys cotitzats, amb bases mitjanes de cotització i que es jubili avui dia amb entre 63 i 70 anys, rebrà amb el cobrament de la pensió en allò que resta de vida una mitjana d'un 62% més del que ha aportat al sistema en cotitzacions socials.

Així ho determina l'últim informe del Centre de Recerca Actuarial d'Espanya, al qual ha tingut accés aquest diari, i que analitza la relació entre allò aportat en cotitzacions i allò que rebrà un treballador tipus que es jubili el 2025 i ho compara amb com era aquesta relació fa cinc anys. En concret, els actuaris —que són els professionals que analitzen els riscos i la incertesa de situacions futures, utilitzant matemàtiques, estadístiques i teoria financera— han mesurat, com han fet en altres anys, aquest grau de generositat a través del que anomenen Factor d'Equitat Actuarial, que determina quants euros s'emporta un pensionista tipus per cada euro aportat. Dit això, adverteixen que aquest indicador no mesura la generositat total del sistema, sinó la dels individus tipus que es jubilen en un any determinat i tenint en compte només la pensió de jubilació.

El resultat de la comparativa respecte al 2020 és que la generositat de les pensions ha crescut, ja que fa cinc anys, per cada euro aportat, aquest treballador tipus que es jubilés llavors rebria 1,55 euros (o el que és el mateix un 55% més que l'ingressat a la caixa de la Seguretat Social). D'aquesta manera, l'informe crida l'atenció sobre el fet que les pensions siguin més generoses amb els individus tipus ara malgrat l'última reforma de pensions (de 2021 i 2023) destinada a garantir la sostenibilitat de les pensions amb mesures per augmentar els ingressos, endurir l'accés al retir anticipat i incentivar la prolongació de la vida activa. poder adquisitiu. Algunes d‟aquestes mesures d‟ajust, en termes actuarials, fan més exigent la relació entre els euros aportats i els que es rebran.

Aquesta notícia a banda que la informació  de el País, no és certa, el que persegueix no deixa de ser un 'a por ellos', que cobren massa i a sobre no es moren.

I sostenc que no és certa. Anem per parts, una persona de la meva època va cotitzar dels 14 als 65 anys, són 51 anys de cotització, que va servir per pagar als jubilats anteriors, de la mateixa manera que els cotitzants d'ara paguen la pensió dels jubilats actuals. La mitjana de vida dels homes és de 81 anys i de 83 les dones, per tant, un jubilat cobrarà la seva pensió una mitjana d'uns 18/20 anys. És igual, posem 30 anys, o sigui 21 anys menys dels que va cotitzar. A sobre, a aquest jubilat actual li descompten de la paga cada mes un 18,45% d'IRPF, aleshores, d'on treuen tanta generositat de la caixa de la SS a l'hora de percebre les pensions?. Tot això sense comptar la funció social de la majoria de jubilats de cuidar néts, omplir neveres, enfrontar-se al caixer automàtic, etc. A més, ja que la tan manida caixa de la Seguretat Social és un 'Esquema Ponzi', sembla obvi que les seves costures no resistiran eternament, encara que augmenti el nombre de cotitzants com actualment, que van pels 21,1 milions. 

Que l'administració tingui la poca vergonya de culpar els jubilats, crea un clima hostil que es comença a escoltar per les xarxes. És com deia abans, un 'a per ellos' en tota regla. Recordem que ja el 2013, l'aleshores Ministre de Finances japonés Taro Aso, va dir que els vells haurien d'afanyar-se a morir per, d'aquesta manera, estalviar al país la despesa mèdica que suposen.

LES 163 DEL CONGO

Al voltant de 163 dones van ser violades i cremades vives el 27 de gener a la presó central de Goma, al nord-est de la República Democràtica del Congo (RDC), després de l'ofensiva del Moviment 23 de Març (M23), segons un informe enviat per la missió de pau de l'ONU 3.000 presoners i la posterior violència. El document conté al·legacions presentades pel Govern congolès davant el Comitè de l'ONU per a l'Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW, a les sigles en anglès) a Ginebra.

En aquesta compareixença, la ministra congolesa de Drets Humans, Chantal Chambu Mwavita, ha assenyalat que l'ofensiva del M23 va provocar "la fuga de més de 3.000 presoners de la presó central de Goma" i "violacions de 163 dones detingudes a la presó a les quals se'ls va encendre". La presó, que va ser incendiada, tenia recloses "moltes persones condemnades per violència sexual contra dones", ha subratllat Mwavita, d'acord amb aquest informe.

A banda de la mort de les 163 recluses, l'evasió ha causat la "proliferació d'armes lleugeres", així com "saquejos d'edificis legals, atacs a dones que defensaven dones víctimes de violència i el bombardeig de l'hospital matern de Goma, que va provocar la mort de dones embarassades i dones que acabaven de donar a llum".

Els esforços per protegir les víctimes de la violència sexual, ha conclòs, "es van veure soscavats per l'augment dels atacs de l'Exèrcit ruandès i el M23, que havien intensificat els esforços militars i els atacs contra civils". L'M23 va prendre Goma, capital de la província de Kivu del Nord, després de dies d'intens combats amb l'Exèrcit de la RDC i les milícies aliades que han causat gairebé 3.000 morts i centenars de milers de desplaçats, segons xifres de l'ONU. L'ofensiva de l'M23 -grup armat format principalment per tutsis que van patir el genocidi ruandès del 1994- ha incrementat la tensió amb la veïna Rwanda, ja que el Govern congolès acusa Kigali de recolzar l'M23, un extrem que ha confirmat l'ONU. Per la seva banda, Rwanda i l'M23 acusen l'Exèrcit congolès de cooperar amb les Forces Democràtiques per a l'Alliberament de Rwanda (FDLR), un grup fundat el 2000 per capitostos del genocidi i altres ruandesos exiliats per recuperar el poder polític al seu país, una col·laboració també corroborada per les Na.

Aquesta és una d'aquelles notícies que passen desapercebudes a la majoria de la gent, pel poc tractament que li donen els mitjans tradicionals. Què importen 163 dones negres i pobres?, a més això ha passat molt lluny de la comoditat del nostre sofà. Es podria dir que el que passa al Congo es queda al Congo. Imaginem per un moment que això mateix passa al Congo però amb dues o tres dones blanques, la que s'organitzaria. Una hipocresia més com la de Volem acollir.

LA HISTÒRIA DE LA CLASSE DOMINANT

El populisme és un moviment social amb permanent vocació política que es fonamenta en l’existència certa d’una injustícia greu i evident, que es nodreix de classes mitjanes i populars ofeses i indignades per la desigualtat; que s’expressa en forma de denúncia simplificadora; que propugna solucions dràstiques; que provoca una ruptura radical, de vegades sota l’aparença d’una reforma; i que degenera sempre en una dictadura real encara que aquesta guardi aparentment les formes de la democràcia.

Res no de nou sota el sol. Corria l’any 137 a.C. quan Tiberio Graco, membre d’una de les grans famílies de Roma i heroi de guerra al setge de Cartago, veient la precària situació dels camperols, es va comprometre amb la reforma i va dir que a molts homes que van combatre per Roma “els anomenen amos de l’univers però no tenen ni un tros de terra pròpia”. Elegit tribú de la plebs el 133, va presentar una llei a l’Assemblea Plebea per reinstal·lar els petits agricultors en parcel·les de “terra pública”. Va voler ser ­reelegit, però una quadrilla de senadors i pinxos va posar fi a la seva vida a cops. La mateixa sort va córrer, anys després, el seu germà Gai Semproni Grac, després d’haver seguit una trajectòria similar. A partir d’aquest moment, la història romana s’estimba durant un segle per una successió de complots, guerres, assassinats massius, repressió i dictadures (personals o en forma de triumvirat). El conflicte subjacent era la protesta populista dels plebeus contra l’oligarquia de les famílies patrícies atrinxerades al Senat. Fins que Juli Cèsar –el més distingit dels patricis– es va posar al capdavant del partit populista i, després de l’assaig del primer triumvirat (Cèsar, Pompeu i Cras, és a dir, dos generals i un plutòcrata, ja que Cras era l’home més ric de Roma), va aconseguir el poder absolut una vegada derrotat Pompeu. 

No es va saber mai quina forma ­jurídica pensava donar Cèsar al seu poder absolut, quan la facció tradicionalista i més obtusa de l’oligarquia senatorial el va assassinar. Però, també aquesta vegada, la sort estava jugada, i un nebot de Cèsar –Octavi– va culminar la tasca d’aquell consolidant el seu poder absolut com a imperator, sota la subsistència estrictament formal de les antigues institucions republicanes. Roma va seguir en mans de la vella oligarquia –això sí, renovada i ampliada– pagant el preu de la seva submissió al poder absolut i capritxós d’un dictador: l’emperador. Per això Ronald Syme va escriure aquestes tremendes paraules, a la seva clàssica obra La República Romana: “En totes les edats, qualsevol que sigui la forma i el nom del govern, sigui monarquia, república o democràcia, darrere de la façana s’oculta una oligarquia, i la història de Roma, republicana o imperial, és la història de la classe dominant”. Amb informació de la vanguardia i copilot.

SOMNIS TRENCATS

L'olla de la dreta està en ebullició. La motoserra de Milei i el retorn de Trump estan impactant a Europa, i la primera estació està situada a Alemanya en uns dies. AfD podria assolir el 20% dels vots, segons diferents sondejos. A Espanya, el partit chic per als joves és Vox. Ho apunten també diverses enquestes i s'aprecia perfectament a les xarxes socials, on hi ha una simpatia evident cap als seus postulats, especialment a X i TikTok. El partit de Santiago Abascal sembra en aquest calador, i els fruits es comencen a veure ara. El PP té un dèficit seriós a les xarxes socials i, per tant, a la joventut. A l'esquerra, el PSOE ho va saber veure perfectament en les eleccions del 23-J.

Els dirigents de Vox no es prodiguen als mitjans de comunicació. La seva manera principal d'arribar als votants és una altra: el telèfon mòbil. L'smartphone és l'extensió de les mans dels joves. La conseqüència és que Vox és clarament la primera força entre els votants potencials menors de 35 anys, amb permís de l'abstenció, segons va reflectir un sondeig de 40db molt difós aquest dilluns a X. Una altra dada: Vox és un partit amb més percentatge de vot entre la classe baixa que entre la classe alta. “El futur és nostre”, va celebrar el partit.

El projecte de Vox es basa en dos pilars fonamentals: la immigració (és, si més no, paradoxal que la generació que més ha conviscut amb la immigració sigui la que més dona suport a idees exclusives) i el combat a les polítiques de l'esquerra, essencialment les mediambientals. Però hi ha un altre aspecte que explicaria el suport massiu juvenil a Vox: les condicions de vida. La generació amb més possibilitats de la història és, possiblement, la més precària des del punt de vista econòmic. Si la majoria no comptés amb l'ajuda dels seus progenitors, seria inviable desenvolupar un projecte vital. Allà està apuntant Vox. “Les classes mitjanes i treballadores d'Espanya han perdut poder adquisitiu per culpa de les receptes del socialisme vermell i blau”, proclamava recentment el diputat José María Figaredo.

L'ascens demoscòpic de Vox en els sondejos coincideix amb un debat que s'està produint també a les xarxes socials sobre la situació econòmica dels joves i les pensions. Una multitud de comptes estan posant en dubte un sistema amb un argument perillós: els joves estem contribuint al pagament d'unes pensions que cada any es revaloren per sobre dels nostres sous, unes prestacions que, a més, nosaltres no percebrem, venen a dir. L'èxit és tal que ja hi ha qui està començant a definir el sistema de pensions com “una estafa piramidal”. I això està calant, especialment entre els mateixos joves. Albert Rivera es va afegir fa uns dies al comentari. “Enfrontar als més grans amb els joves és mesquí”, els ha respost el secretari general d'UGT, Pepe Álvarez. Això existeix també al món acadèmic perquè, en efecte, fan falta ingressos per sostenir el sistema de pensions. Però resulta aventurat, com a mínim, dedicar-se a torpedinar un model quan el que de veritat està fallant és la precària situació de molts joves. D'aquella pols venen aquests fangs demoscòpics.

El futur no està escrit, i no sembla que la contesa electoral s'hagi de lliurar a curt i mitjà termini, d'acord amb les declaracions de Pedro Sánchez. El que sí que sembla evident és que una part de la joventut està trobant simpatia per una formació que ja va arribar a 52 diputats i que sap donar respostes senzilles a aquella rebel·lia. L'esquerra i, sobretot, el PP han d'estar alerta. L'onada Trump els pot arrasar. - Fernando H. Valls

EN CASO DE RIADA ¿POR QUE NO EVACUAR?

Decíamos la semana pasada que la devastadora DANA de Valencia ha dejado lecciones y tareas que debemos abordar de inmediato para evitar la repetición de la tragedia. La principal lección que apuntábamos era el análisis urgente de las cuencas hidrográficas y todo lo que se ha construido alrededor. La buena noticia es que, precisamente, el Govern anunció ese mismo día la revisión de todas las zonas inundables de Catalunya y de todas las actividades que pueden verse afectadas, tanto empresariales como domiciliarias. La tarea será ardua porque son muchas las áreas inundables debido a que la costa catalana está repleta de rieras rodeadas de viviendas, polígonos industriales, carreteras o vías de tren. Estas construcciones se levantaron con cálculos de previsión de inundaciones basados en los temporales más fuertes de los últimos 500 años. Pero esta medición ha quedado superada. Sirva de ejemplo lo sucedido en la tristemente famosa rambla del Poio cuya riada arrasó las poblaciones afectadas por la DANA valenciana. No había ninguna infraestructura preparada para resistir una tromba de agua el triple de potente que la mayor registrada en 500 años En ese lugar, todo se construyó sobre una estimación de riada máxima de 1.400 m3 por segundo, la más alta en cinco siglos. Pero la tromba de agua del día 29 triplicó esa cifra y alcanzó los 4.000 m3 por segundo, según explicó el Secretario de Estado de Medio Ambiente, Hugo Morán. Por tanto, nada estaba preparado para resistir una riada de esa dimensión. Los ingenieros se remueven en las sillas de sus despachos porque reconocen que este ejemplo es extrapolable a cualquier lugar y el desastre está asegurado si se repite un episodio tan extremo. Además, el anuncio del Govern de revisar todo lo que hay construido en zonas inundables ha inquietado a Ayuntamientos y a particulares con intereses económicos en estas áreas potencialmente peligrosas.

No solo estamos hablando de empresas, sino de hospitales o equipamientos tan estratégicos como el aeropuerto de Barcelona. Pero, lamentablemente, no hay otra opción que analizar la nueva situación que ha traído el cambio climático. El problema surge a la hora de ver cómo se resuelve este desafío, perjudicando lo mínimo posible a los numerosos intereses privados y públicos que están afectados. ¿Habrá que derruir los edificios ubicados en los lugares de riesgo y trasladarlos a zonas más seguras? Esta pregunta flota en el ambiente y el Govern es consciente de la multimillonaria inversión que supondría esta opción. Por esta razón, es lógico que se empiece a valorar lo más peligroso y menos costoso, mientras se mira de reojo al cielo, esperando que tarde mucho en volver una DANA tan violenta. Es evidente que la protección o traslado de edificios e infraestructuras sería lenta e incluso en algunos casos, inviable. Pero, mientras tanto, se puede proponer algo más rápido para proteger a las personas que ocupan o transitan por las zonas inundables porque el aviso a los móviles es insuficiente para esas áreas más críticas. Estamos hablando de plantear la evacuación de la población de lugares claramente inundables o impedir el acceso para evitar daños personales. Esto no es nuevo. Estamos acostumbrados a ver evacuaciones en países como Estados Unidos, ante la llegada de los cada vez más potentes huracanes. Está claro que una operación de evacuación necesita de una preparación técnica y de efectivos que hoy no tenemos y de una educación ciudadana para que la salida no cause más daño que el que caiga del cielo. Pero si no podemos trasladar edificios porque es caro, habrá que aprender a poner a salvo a las personas. En este sentido, el Govern también ha anunciado la revisión de los anticuados protocolos de Protección Civil. Veremos.Foto:Xavi Jurio. Enric Sierra, la vanguardia

12-O ¿QUE QUIEREN QUE LES DIGA?

Estamos en vísperas de la festividad del 12 de octubre y los aviones militares se entrenan para el desfile sobre el barrio madrileño donde paso este comienzo de otoño. Fastidia su ruido, el gasto de carburante, la contaminación del aire y el peligro que puedan suponer si tienen un accidente. Pero aún molesta más el que este desfile del 12 de octubre se haya convertido en una ocasión para que unos energúmenos se expresen de modo divisivo insultando a placer a los presidentes de Gobierno progresistas.

Lo escribió aquí el otro día Javier Pérez Royo en el diario.es: “¿Qué fiesta nacional es esta que sirve, sobre todo, como pretexto para que las derechas españolas abronquen al Gobierno de izquierda democráticamente elegido? ¿Qué fiesta nacional es esta que no consigue que acudan a la misma los presidentes de todas las Comunidades Autónomas?”. Tiene razón el catedrático: el 12 de octubre no acaba de cuajar como fiesta de la gran mayoría de los españoles, salvo, claro, como una ocasión para salir de las ciudades donde viven y trabajan. Una fiesta anacrónica, rematada por el desfile de los legionarios y la cabra. 

La celebración del aniversario de la llegada de Colón al Nuevo Mundo no suscita un amplio consenso. Ni en España ni en América Latina. No tiene en nuestros corazones el arraigo casi unánime que tiene en los franceses su 14 de julio. Y es que el 12 de octubre de 1492 se culminó una gran hazaña de la navegación marítima, pero ello abrió la puerta a un período trágico para decenas de millones de nativos del Nuevo Mundo. En cambio, la toma de la Bastilla tuvo y tiene el significado de esa lucha por la libertad, la igualdad y la fraternidad que constituyen el horizonte deseable no solo de Francia, sino de la humanidad.

¿Qué quieren que les diga? La auténtica españolidad no se identifica con Hernán Cortés y Francisco Pizarro, sino con Bartolomé de las Casas y Miguel de Cervantes. 

CRUZANDO LA PASARELA

Hace un año y medio, en campaña electoral, Emiliano García Page soltó una de esas barbaridades de sobremesa de carajillo y caliqueño. Hablaba sobre su hija y, se supone que después de rascarse por debajo del cinturón, soltó una frase propia de del Holoceno: “Yo se lo digo a ella: tu estudias el cuerpo humano en Medicina pero las prácticas las hace tu hermano”. El presidente de Castilla La Mancha que dice ser del PSOE es el comodín de la derecha junto a otros como Felipe González, Javier Lambán o Alfonso Guerra. Sorprende que, en la voluntad del PSOE de tender hacia una España federal y ante los problemas dermatológicos de prurito que todos ellos arrastran, no hayan cruzado la pasarela hacia la derecha Hace un par de días García Page soltó otro exabrupto que le hace superar el kilo y medio de disparates sobre Catalunya. A saber: “La riqueza de Catalunya no es de los catalanes, sino de todos los españoles”. Con esta frase, comunista en el fondo y desprestigiante en la forma, se supone que viene a decir que el déficit fiscal de Catalunya también sale a repartir. García Page aprovecha a diario que el Júcar pasa por

Cuenca para sacar a pasear el doberman del anticatalanismo y, por encima de todo, del antisanchismo. Con un tono de patriotismo chusquero es de suponer que hoy mismo el presidente socialista de Castilla-La Mancha va a exigir el reparto de los ministerios por todas las CCAA y nos explicará que el dumping fiscal de Madrid lo reclama para todos. Convertido en el portavoz ideal del PP y VOX des del Palacio de Fuensalida en Toledo, García Page habla más de los otros que de lo suyo vociferando que “lo mío es mío y lo vuestro, de todos”. Da votos (y audiencia) charlatanear sobre Catalunya sea federalista, independentista, nacionalista o unionista, rica o pobre, de derechas o de izquierdas, calva o peluda... Da igual. La cuestión es señalarla y ya sabemos que desde la izquierda las manos de la derecha se refriegan mejor. Madrid DF se ensancha, pero la España federal se abre paso, aunque más desordenada y deformada. Ayuda a esa descentralización personajes como García Page, adorados por el Madrid DF y por esa España más imperial, la de la una o ninguna... ergo el colonialismo más desbocado. - Jordi Basté - lavanguardia