Lectures Per A Reflexionar
Lectures Per A Reflexionar
Lectures Per A Reflexionar
LECTURES PER A REFLEXIONAR SOBRE L'ÚS, LA PRESÈNCIA I INCIDÈNCIA DE LES IMATGES EN LA NOSTRA
SOCIETAT
Llegiu els següents textos que reflexionen sobre les imatges, un per grup.
Cadascun parla d'aspectes diferents i en tots ells hi podem detectar un posicionament crític sobre l'ús de les
imatges. Els autors analitzen i donen la seva opinió sobre l'ús que se'n fa d'aquestes i sobre la significació
social que se'ls atribueix.
Ens interessa detectar quines són les idees que cada autor exposa i discutir si hi estem o no hi estem d'acord.
Els textos tenen diferents procedències (la majoria són cites de textos d'assaig o extractes de diaris). Per a
llegir el text seguiu les pautes i després responeu les preguntes que se us formulen.
TEXT 1. Llegiu el text de Susan Sontag on parla de l'ús que fem de les fotografies, la significació que
aquestes tenen i els costums socials que les acompanyen. Fixeu-vos bé en les idees que exposa l'autora i
en els exemples i situacions que descriu. Penseu si podeu identificar algunes d'aquestes idees o situacions
amb fets reals que vosaltres mateixos hagueu viscut. Feu un paral·lelisme entre la vostra situació i allò que
en pensa Susan Sontag. Entre tots exposarem a la classe les lectures i exemples particulars que puguem
extreure a partir del text.
Las fotografías, que juegan con la escala del mundo, son a su vez reducidas, ampliadas, recortadas, retocadas,
adulteradas, truncadas, envejecen atacadas por las enfermedades habituales en los objetos de papel;
desaparecen; se vuelven valiosas, se compran y venden; se reproducen. Las fotografías, que almacenan el
mundo, parecen incitar al almacenamiento. Se pegan en álbumes, se enmarcan y se ponen sobre mesas, se
cuelgan de paredes, se proyectan como diapositivas. Los diarios y revistas las destacan: los policías las
catalogan; los museos las exhiben; las editoriales las compilan.
Recientemente la fotografía se ha transformado en una diversión casi tan difundida como el sexo y el baile,
lo cual significa que la fotografía, como toda forma de arte masivo, no es practicada como arte por la mayoría.
Es primordialmente un rito social, una defensa contra la ansiedad y un instrumento de poder.
La conmemoración de los hechos de los individuos en tanto miembros de familias (así como de otros grupos)
es el primer uso popular de la fotografía. Durante no menos de un siglo, la fotografía de bodas ha formado
parte de la ceremonia tanto como las fórmulas verbales prescritas. Las cámaras se integran a la vida familiar.
De acuerdo con un estudio sociológico realizado en Francia, casi todos los hogares tienen cámara, pero existe
el doble de probabilidades de que haya cámara en un hogar con niños que en un hogar sin niños. No
fotografiar a los hijos, especialmente cuando son pequeños, es un signo de indiferencia parental, así como no
posar para la foto del bachillerato es un gesto de rebelión adolescente.
Mediante las fotografías cada familia construye una crónica de sí misma, un conjunto de imágenes portátiles
que atestigua la solidez de sus lazos. Importa poco qué actividades se fotografían, siempre y cuándo, las
fotografías se tomen y aprecien. La fotografía se transforma en rito de la vida familiar en el preciso instante
en que la institución misma de la familia, en los países industrializadas de Europa y América, empieza a
someterse a una operación quirúrgica radical. A medida que esa unidad claustrofóbica, el núcleo familiar, se
distanciaba de un grupo familiar mucho más vasto, la fotografía acudía para conmemorar y restablecer
simbólicamente la continuidad amenazada y la borrosa extensión de la vida familiar. Esos rastros
fantasmales, las fotografías, constituyen la presencia vicaria de los parientes dispersos. El álbum fotográfico
familiar se compone generalmente de la familia en su sentido más amplia, y con frecuencia es lo único que
ha quedado de ella.
Si las fotografías permiten la posesión imaginaria de un pasado irreal, también ayudan a tomar posesión de
un espacio donde la gente se siente insegura. Así, la fotografía se desarrolla en tándem con una de las
actividades modernas más características: el turismo. Por primera vez en la historia, grupos numerosos
abandonan los medios habituales por períodos breves. Parece francamente antinatural viajar por placer sin
llevar una cámara. Las fotografías son la evidencia irrecusable de que se hizo la excursión, sé cumplió el
programa, se gozó del viaje. Las fotografías documentan secuencias de actividades realizadas en ausencia de
la familia, los amigos, los vecinos, pero la dependencia de la cámara en cuanto aparato que otorga realidad
a las experiencias no disminuye cuando la gente viaja más. El acto de fotografiar satisface las mismas
necesidades para los cosmopolitas que acumulan trofeos fotográficos de su excursión en barco por el Nilo o
catorce días en China que para los turistas de clase media que sacan instantáneas de la Torre Eiffel o las
Cataratas del Niágara.
Las fotografías, un modo de certificar la experiencia, también es un modo de rechazarlas: al limitar la
experiencia en una imagen, un souvenir. El viaje se transforma en una estrategia para acumular fotografías.
La actividad misma de fotografiar es tranquilizadora, y atempera esa desazón general que se suele agudizar
con los viajes.
1. Escriviu un parell de frases que sintetitzin les principals idees del text.
2. Quina diferència creus que pot haver entre educar-se amb imatges realitzades manualment o educar-
se amb imatges realitzades mecànicament (fotografia).
3. Poden les fotografies alterar la nostra manera de mirar? Com?
4. Perquè creus que la fotografia, com diu l’autora, ens permet col·leccionar el món?
5. Quina mena de relació s’estableix entre aquell que fotografia i allò fotografiat?
6. Quin era el primer ús de la fotografia, segons l’autora?
7. Quin ús, creus, que els hi donen les famílies a la fotografia?
8. “Si les fotografies permeten la possessió imaginària d’un passat irreal, també ajuden a prendre
possessió d’un espai on la gent es sent insegura”. Desenvolupa aquesta idea.
Cultura Audiovisual II Modalitat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny
TEXT 2. Llegiu el prefaci del llibre Homo videns. La Sociedad teledirigida, on l'autor Giovanni Sartori exposa
les idees que es tractaran en el llibre. Localitzeu les idees principals que l'autor té respecte la presència de
les imatges en el món actual. Esteu d'acord amb alguna de les idees que planteja? Creieu que exagera en
les seves prediccions o creieu que és encertat i que vosaltres compartiu el seu diagnòstic?
Prefaci
Ens trobem en plena i rapidíssima revolució multimèdia. Un procés que té nombroses ramificacions (Internet,
ordenadors personals, ciberespai) i que, no obstant, es caracteritza per un comú denominador: tele-veure, i,
com a conseqüència, el nostre vídeo-viure. En aquest llibre centrarem la nostra atenció en la televisió, i la tesi
de fons és que el vídeo està transformant a l'homo sapiens, producte de la cultura escrita, en un homo vídens
per al qual la paraula està destronada per la imatge. Tot acaba essent visualitzat. Però, què passa amb allò
no visualitzable (que és la major part)? Així, mentre ens preocupem de qui controla els mitjans de
comunicació, no ens n'adonem de què és l'instrument en si mateix i per si mateix allò que se'ns escapa de les
mans.
Lamentablement el fet de que la televisió estimuli la violència, i també de que informi poc i malament, o bé
de que sigui culturalment regressiva (com ha escrit Habermas). Això és veritat. Però és encara més cert i
important entendre que l'acte de tele-veure està canviant la naturalesa de l'home. O sigui, el porro unum,
l'essencial, que fins avui ha passat inadvertit a la nostra atenció. I, no obstant, és bastant evident que el món
en què vivim es recolza sobre les fràgils espatlles del 'vídeo-nen': un nou exemplar d’ésser humà educat en el
tele-veure -davant d'un televisor- fins i tot abans de saber llegir i escriure.
En la primera part d'aquest llibre m'ocupo i preocupo de la primacia de la imatge, és a dir, de la
preponderància d'allò visible sobre d'allò intel·ligible, que ens porta a veure sense entendre. Aquesta és la
premissa fonamental amb la qual examino successivament la vídeo-política i el poder polítics de la televisió.
[...]
Que quedi, doncs, clar: ataco a l'homo videns, però no em faig il·lusions. No pretenc frenar l'edat multimèdia.
Sé perfectament que en un període de temps no massa llarg una majoria de la població dels països opulents
tindrà a casa, a més de televisió, un ordenador connectat a Internet. Aquest desenvolupament és inevitable
i, en últim extrem, útil; però és útil sempre que no desemboqui en la vida inútil, en una manera de viure que
consisteixi només en matar el temps. Així doncs, no pretenc aturar el que és inevitable. No obstant, espero
poder espantar suficientment als pares sobre allò que podria succeir als seus vídeo-nens, perquè arribin així
a ser pares més responsables. Espero que l'escola abandoni la mala pedagogia i la degradació en què ha
caigut. I, per tant, tinc fe en una escola apta per oposar-se a aquest postpensament, que ella mateixa està
ajudant a crear. Tinc l'esperança que els diaris siguin millors i que la televisió també ho sigui. Encara que la
meva fos una batalla perduda d’avant mà, no m'importa. Com deia Guillem d'Orange, 'point n'est besoin
d'éspérer pour entreprencre, ni de réussir pour persévérer', no és necessari esperar per a emprendre, ni
aconseguir per a perseverar.
1. Escriviu un parell de frases que sintetitzin les principals idees del text.
2. Quin element està modificant el ser humà?
3. Quin problema presenta la imatge?
4. Visualitzeu aquest vídeo https://www.youtube.com/watch?v=1WLTHdqpui0
Què opineu sobre les persones que “s’amaguen” darrere les imatges o vídeos?
Cultura Audiovisual II Modalitat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny
TEXT 3. Aquest text ens parla breument d'algunes de les repercussions que ha suposat l'ús de les imatges
tècniques en els mitjans de comunicació. Quina visió creieu que ens ofereix de la utilització de les imatges
en aquests mitjans? Esteu d'acord amb aquesta visió? Podríeu posar exemples que la justifiquessin?
Fragment de la introducció del llibre: BAEZA, Pepe. Por una función crítica de la fotografía de prensa.
Barcelona: Gustavo Gili, 2001, p. 9-10.
La revolució industrial obrí un període d'intensa acceleració en els canvis de la societat. La invenció de la
fotografia, que és una conseqüència directe de la revolució industrial, inicià el desenvolupament de les
emergents imatges tècniques, bàsicament cinema i televisió; però la fotografia s'ha mantingut com a
procediment de comunicació visual de permanent referència. La història de la fotografia és la història del seu
continu desdoblament en nous i cada vegada més sofisticats usos; com a mitjà d'expressió suposa l'accés de
les masses a la realització d'imatges, una novetat radical de la història. La referència per a milions de persones
que cada dia prenen fotografies i graven vídeos són, no obstant, models visuals elaborats per a controlar o
persuadir, promoguts per la indústria de l'espectacle, per la publicitat i també pels mitjans de comunicació
que, cada vegada més, perden la possibilitat d'animar l'interès col·lectiu per estar dominats econòmicament
per part dels més poderosos grups econòmics del món, quan no directament al seu servei, van reduint el camp
de la confrontació lliure d'idees i de la mobilització dels ciutadans, sobre tot des del domini de la televisió,
però també de la premsa. A la immensa majoria li arriben ja només missatges, referències, valors de
conformitat i resignació, disfressats d'exuberància i profusió, i les imatges són, tal vegada, els mecanismes
més eficaçment utilitzats per aquestes finalitats. La imatge és un dels suports fonamentals de totes les
estratègies contemporànies de persuasió i d'unificació del gust; és el més depurat dels mecanismes de control
del mercat.
1. Escriviu un parell de frases que sintetitzin les principals idees del text.
2. “La imatge és un dels suports fonamentals de totes les estratègies contemporànies de persuasió del
gust; és el més depurat dels mecanismes de control del mercat”.
Estàs d’acord amb les afirmacions d’aquest autor? Per què?
Exposa exemples.
Cultura Audiovisual II Modalitat d’Arts Plàstiques, Imatge i Disseny
TEXT 4. En aquest text, l’escriptor Italo Calvino ens diu que vivim sota una pluja ininterrompuda d'imatges.
En aquest text reflexiona sobre la presència ininterrumpura i reiterada d’imatges en la nostra societat .
"Vivim sota una pluja ininterrompuda d'imatges; els mitjans més potents no fan sinó
transformar el món en imatges i multiplicar-les a través d'una fantasmagoria de joc de miralls:
imatges que en gran part tenen carència de la necessitat interna que hauria de caracteritzar a
tota imatge, com a forma o com a significat, com a capacitat d'imposar-se a l'atenció, com a
riquesa de significats possibles. Gran part d'aquest núvol d'imatges es dissol immediatament,
com els somnis que no deixen petja en la memòria"
Calvino creu que les societats desenvolupades són cada dia més consumidores d'imatges. Les tecnologies de
producció d'imatges han permès produir-les i reproduir-les ràpidament i els mitjans de comunicació les
difonen també amb molta immediatesa i velocitat. Molts àmbits de la comunicació, de l'entreteniment, de
la creació artística funcionen avui dia amb imatges. Aquestes s'han convertit en un element bàsic de la nostra
percepció i de la nostra relació amb el món.
De fet Calvino ens diu més coses sobre aquest fet. Ens diu que els mitjans més potents no fan sinó transformar
el món en imatges, això significa que capturen i produeixen imatges i que les ofereixen com si fossin
representacions del món real. Fan que les imatges mediatitzin l'experiència o el coneixement que puguem
tenir del món. Calvino afegeix que els mitjans multipliquen les imatges a través d'un joc de miralls com si les
imatges que aquests produeixen i difonen fossin un reflex de la realitat però, al mateix temps, la realitat
s'emmirallés i quedés determinada per aquestes, com si es tractés d'un procés d'influència mútua. Per això
podem dir que la incidència que tenen les imatges en el nostre món és molt important. És important perquè
determinen d'una manera o d'altra la nostra experiència. Les referències visuals que tenim condicionen allò
que sabem, allò que pensem o allò que volem. Condicionen la percepció que després podrem tenir
d'elements reals, de les consideracions que puguem fer de les persones i, fins i tot, de la imatge que podem
o volem tenir de nosaltres mateixos.
És tan gran la presència i ús d'imatges que, molts dels aprenentatge que puguem fer en el si d'una cultura
ens venen determinats, canalitzats a través d'aquestes. Les imatges es poden convertir per a molts en un
element clau en la configurador del seu bagatge cultural, de la seva manera de ser, de pensar, de sentir i de
veure el món. Per això podem parlar d'una cultura visual, aquella que construeix i difon els seus significats a
través d'imatges.
Les imatges vehiculen significats i els mitjans, amb la seva difusió els fan visibles i els legitimen. Però Calvino
també ens diu que gran part de les imatges tenen una carència de necessitat interna, són fútils, superficials,
són mera repetició, mer entreteniment que es dissol com un núvol sense deixar memòria. Altrament, ens diu
que les imatges són una forma significativa, una forma que ha de ser rica en els seus significats. Les imatges
són un mitjà que, en el si d'una cultura permeten generar coneixement, que haurien de permeten pensar i
reflexionar sobre el món.
1. Escriviu un parell de frases que sintetitzin les principals idees del text.
2. Quina importància creieu que tenen les imatges en la nostra societat i per què?
3. Per què parla de les imatges com a reflex de la realitat?
4. Quina incidència creieu que tenen les imatges en la vostra vida?
5. A què es refereix la frase: “Les imatges es poden convertir per a molts en un element clau en la
configuració del seu bagatge cultural”
6. Com les imatges ens poden permetre pensar i reflexionar sobre el món?