Taxi!

Miniatura d'un Seat 1400 pintat amb els colors dels taxis de Barcelona

És difícil veure aquest cotxet i no pensar instantàniament en Barcelona. Bé, potser també hi haurà qui pensi en Rosario o Alexandria, si estan més a la vora de l'Argentina o Egipte. Però diria que els taxis grocs i negres són un dels símbols més potents de Barcelona al món. L'auge turístic pre-pandèmic va acabar d'universalitzar-lo, tot i l'amenaça dels ubers i els cabifies...

L'actual combinació de colors en els taxis barcelonins ve dels anys 30 del segle XX, quan l'Ajuntament va voler posar fi al caos en aquest sector. Fins aleshores, els cotxes eren tots negres i les diferents tarifes del servei es distingien per una franja de color: els taxis més barats portaven una línia blanca als costats de la carrosseria. Uns altres, la portaven vermella o groga. I els més cars, blava. 

L'Exposició Universal de 1929 va suposar un augment exponencial dels taxis als nostres carrers, amb diferents companyies i múltiples tarifes, amb el consegüent embolic pel ciutadà. L'Ajuntament va posar fil a l'agulla i va decidir que només n'hi hauria una, de tarifa: la groga.

Ignoro com es va passar de la franja lateral (encara vigent en els taxis de moltes ciutats i pobles), a pintar les portes i el maleter, pero considero que va ser tot un encert. Tant, que inclús va haver una iniciativa, pels anys olímpics, de pintar tots els taxis del país amb aquest disseny.

En vista de l'èxit, potser no seria una mala idea que l'uber-cabifisme seguís aquest patró, tot i canviant el groc pel beige, per no trepitjar ulls de poll. Salut!

Hermes i la barca nona

Figura d'Hermes a "El Cafè Blau", al Fort Pienc

Que Hermes té una relació estreta amb Barcelona és un fet que qualsevol ull atent pot deduir tan sols passant la mirada per nombroses façanes dels nostres carrers. Un déu grec que patrocina el comerç i l'enginy per força havia de caure bé per aquestes contrades, és clar. També és protector de lladres i mentiders i això ens duria a una anàlisi més fosca d'aquesta predilecció tan barcelonina... El fet és que la figura d'Hermes -Mercuri en la mitologia romana- està lligada a la fundació mateixa de la ciutat. El mite diu, en efecte, que les nou naus de Jàson i els argonautes es van veure sorpreses per una terrible tempesta durant el seu viatge a la recerca del velló d’or. El temporal va dispersar les naus i una d’elles es va perdre amb tots els seus tripulants, entre els que hi havia el semidéu Hèrcules. Els nàufrags van arribar a la costa que banya Montjuïc i van trobar el lloc tan acollidor que van decidir establir-se: van fundar així la ciutat de la Barca Nona, en record de la novena barca en què havien arribat. I què pinta Hermes en tot això? Doncs com a germanastre, per part de Zeus, de l’heroi Hèrcules, va ajudar amb tot el seu enginy i coneixement en la fundació de la ciutat i li va regalar els dots del comerç i les arts. E se non è vero, è ben trovato!

La petita Barcelona

Milers de catalans envaixen cada estiu els carrers d'aquesta petita Barcelona o Balceroneta (com diuen en la variant local de la llengua de Llull); més o menys com fa 700 anys. Aleshores va ser en nom de l'imperi comercial que els nostres avant-passats es disputaven amb genovesos i venecians, i avui dia seguint les directrius turístico-culturals més nostrades.

L'Alguer, doncs, manté viu l'interès dels catalans que cada any visiten aquesta ciutat de Sardenya amb l'esperança de trobar un bastió de la catalanitat dintre de la república italiana. Però, apart del sobrenom de la vila i dels noms dels carrers i d'alguns edificis, poca cosa queda d'aquell passat medieval. L'ús de la llengua està en regressió davant del sard i, sobretot, de l'italià, i les nombroses senyeres que trobem a cada pas semblen obeir més a un esperit folklòric i turístic que a una suposada identificació patriòtica. Una realitat que recorda bastant a la que es viu a Perpinyà, canviant l'italià pel francès.

Tanmateix, l'accent català de l'Alguer continua present i aquest fet li dóna el toc diferencial que tota població turística necessita per a diferenciar-se de les seves rivals. I aquesta petita Barcelona de Sardenya sap treure'n un bon profit!

Salut!

La font del Trinxa

Sempre m'han cridat l'atenció les fonts de l'Eixample; especialment les que tenen la figura d'un nen o una nena i que interactuen amb la font que els fa de pedestal. Aquesta obra de bronze de Josep Campeny, a tocar de la plaça Universitat, ja fa 100 anys que juga amb el broc, com si estigués a punt de ruixar a qui es posi al davant...

L'expressió del Trinxa, murri i divertida, dóna un toc alegre a una part de la ciutat on tot semblen presses i atabalament. També dóna informació de com ha canviat la nostra societat: avui és gairebé impossible trobar nens jugant al voltant d'una font i que, a més, s'ho passin bé. Si l'artista hagués de fer avui l'escultura no tindria més remei que donar forma a un infant assegut amb la seva tauleta digital o un smartphone d'ultimíssima generació.

Però per sort, i tot i que pot passar fàcilment inadvertida, el Trinxa ens recorda des de 1912 que hi ha altres maneres, senzilles i analògiques, de passar una bona estona. I de dibuixar un somriure.

Salut!

Vint anys de nova Icària

Imatge aèria amb el plànol superposat que cobreix tot el terra de l'exposició

La Vila Olímpica fa vint anys i un grup de veïns entusiastes han fet una exposició al Casal del barri per commemorar l'efemèride. La visita permet veure en format breu la transformació que va viure aquest sector de la ciutat abans de 1992 i, de pas, trobar a faltar coses que s'haurien pogut conservar aleshores...

Diferents propostes per la vila olímpica de 1992

Com, per exemple, part del teixit industrial. A més de permetre mantenir la memòria històrica de l'indret, la conservació de certes naus li hauria donat una marcada singularitat arquitectònica. Resulta evident que hi havia alguns edificis amb una qualitat que els possibilitava tenir una segona vida com a equipaments (un centre d'esports, una biblioteca, un mercat...), com s'ha fet amb Can Gili, l'actual Casal del barri. Enlloc d'això, es va conservar la xemeneia de Can Folch i gràcies.

El vell i el nou a la frontera entre el Poblenou i la Vila Olímpica

El nom mateix del nou barri, Vila Olímpica, evidencia clarament aquesta aposta per esborrar el passat. Aviat va quedar relegada una opció que el lligava amb la seva història: Nova Icària. L'èxit olímpic, doncs, es va endur un topònim que va començar a popularitzar-se a partir de 1846, quan es van establir en aquest indret uns seguidors del socialisme utòpic d'Étienne Cabet. Poc s'imaginava el filòsof francès que la seva Icària igualitarista acabaria donant nom a una avinguda d'un dels barris benestants de Barcelona!

Salut!



Transformació d'una ciutat olímpica: Barcelona 1986-1992. Clara Films, Oframe Store, 1992.

República Unida

El cert és que ni és república ni està gaire unida; més aviat funciona com un regne federal i la seva capital continua sent un potentíssim pol d'atracció. Ahir, un membre nat de la meva República (de molt abans que es fes virtual) va marxar a treballar a Londres i és possible que, si les coses li van mínimament bé, trigui mesos a tornar. Una persona jove més entre les milers que han marxat a buscar-se la vida a Anglaterra o Alemanya o més lluny encara...

És el signe dels temps: Europa rescata els bancs espanyols i els joves espanyols marxen a Europa a rescatar-se a ells mateixos. Sembla que no hi ha alternativa, però aquesta foto del West End londinenc ens mostra una altra opció. Deu haver una altra manera de fer les coses?

Benvinguts!

Aquí comença la meva República. No té fronteres ni himne oficial. Tampoc banderes ni president. De fet, el seu territori és qualsevol lloc d'aquest planeta on he viscut una bona experiència i la seva història és la meva... Benvinguts a la meva República!

Salut!