The monastery of Cabrera. V-VIII centuries AD

P1. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC El monestir de Cabrera Segles V-VIII dC Mateu Riera Rullan (coordinador) In memoriam Miquel Barceló Perelló (1939-2013), catedràtic i catedràtic emèrit d’Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona El monestir de Cabrera Segles V-VIII dC Del 15 de març al 15 de juny de 2014 Castell de Bellver, Palma Mateu Riera Rullan (coordinador) Ajuntament de Palma Organitzen A questa exposició mostra el fruit de més d’una dècada de treballs que han veriicat l’existència d’un monestir des dels inicis del cristianisme a Cabrera, a la vegada que en contextualitza les restes respecte del període de la seva ocupació i l’entorn de la Mediterrània occidental durant l’antiguitat tardana. Des de l’any 1999 l’Ajuntament de Palma, gràcies a la col·laboració del Ministeri de Medi Ambient i del Govern de les Illes Balears, ha duit a terme el Projecte de recuperació, consolidació i museïtzació del monestir bizantí de Cabrera, dins el qual s’han fet treballs de prospecció, neteja, excavació i difusió de l’entorn delimitat com el jaciment del pla de les Figueres. El seu estudi, juntament amb el d’altres jaciments coetanis, com la basílica de Son Peretó, dóna llum sobre un moment molt poc conegut de la història balear i a la vegada molt interessant, ja que mostra la inserció de les nostres illes en la cruïlla dels intercanvis materials i culturals d’aquesta etapa de transformació, en la qual varen anar de la pertinença a l’Imperi romà al bizantí, passant pel domini vàndal. El resultat d’aquests treballs interdisciplinaris ha permès demostrar a partir de les restes materials la pervivència dels segles V al VIII de la nostra era d’aquesta comunitat de la qual, ins fa poc temps, només es coneixia una breu referència en una carta escrita pel papa Gregori Magne l’any 603. La coherència i la continuïtat en el temps d’aquest projecte, així com la col·laboració institucional, han fet possible el seu èxit i proven que aquest és el camí a seguir pel que fa a la gestió del nostre patrimoni historicoartístic, el qual estam obligats a investigar, difondre i conservar per a les generacions futures. Mateo Isern Estela Batle de Palma L ’exposició “El monestir de Cabrera. Segles V-VII” ens dóna l’oportunitat de descobrir un dels tresors ins ara més desconeguts del Parc Nacional Maritimoterrestre de Cabrera. La mostra ens ofereix noves claus per a ampliar el coneixement de què actualment disposam sobre la història d’aquest arxipèlag que guarda una importantíssima riquesa tant etnològica com ecològica. Per això, com a conseller d’Agricultura, Medi Ambient i Territori us anim a visitar aquesta exposició que mostra les troballes obtingudes durant les excavacions arqueològiques realitzades al llarg dels darrers anys. A la vegada, també és una bona ocasió per a contemplar peces extretes de jaciments com el pla de les Figueres, el Clot del Guix, els Picornells, els Corrals de Conillera o l’illot dels Frares. A través d’aquestes línies vull agrair la implicació de l’Ajuntament de Palma en la recerca cientíica i històrica realitzada sobre Cabrera i en l’organització d’aquesta exposició divulgativa, que també compta amb el suport del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports. El Parc Nacional Maritimoterrestre de Cabrera constitueix un escenari únic, amb un patrimoni d’incalculable valor històric i mediambiental, on es conserven desenes d’espècies de lora i fauna endèmiques, tant terrestres com marines, i on es custodien nombroses restes d’èpoques passades que esdevenen testimonis idels de la història de l’arxipèlag. L’oferta de l’arxipèlag es complementa amb la visita al Museu Etnogràic i Històric Es Celler, a l’illa de Cabrera, i al Centre d’Interpretació del Parc, ubicat a la Colònia de Sant Jordi. Cabrera i els seus illots formen part de la cultura i de la identitat balear, per la qual cosa resulta molt recomanable recórrer aquesta exposició com també visitar, sobre el terreny, aquest meravellós Parc Nacional. Gabriel Company Bauzà Conseller d’Agricultura, Medi Ambient i Territori L ’Organisme Autònom Parcs Nacionals ve desenvolupant, amb fons propis, un programa d’ajudes amb la inalitat de promocionar el desenvolupament sostenible de les poblacions de les àrees d’inluència socioeconòmica dels parcs nacionals, dirigit tant a corporacions locals com a empreses privades, particulars i institucions sense inalitats de lucre. Des del seu inici l’any 1999 i ins a l’any 2004, el programa esmentat va ser gestionat directament per l’Organisme. A partir d’aquesta data, aquests fons s’han transferit anualment a les comunitats autònomes amb parcs nacionals al seu territori perquè aquestes, al seu torn, procedeixin a la seva gestió directa. Aquest programa inclou iniciatives d’índole diversa, entre les quals es troben la modernització de les infraestructures urbanes i rurals, destinades a l’ús general, així com la conservació i la restauració tant del patrimoni natural com del patrimoni arquitectònic, des del convenciment que la conservació del patrimoni cultural contribueix a la conservació del patrimoni natural, a través de la valoració aconseguida en els visitants que acudeixen al parc en els diferents esquemes d’ús públic desenvolupats a la Xarxa de Parcs Nacionals. Des del seu inici, el programa ha promogut diferents projectes presentats per l’Ajuntament de Palma amb actuacions relacionades amb la millora d’infraestructures municipals, com la rehabilitació de Son Fuster, el foment d’activitats d’ús públic i d’altres actuacions relacionades amb el Parc Nacional Maritimoterrestre de l’Arxipèlag de Cabrera. Arran dels excel·lents resultats d’aquest projecte s’han continuat les excavacions mitjançant diferents projectes, dos dels quals en els anys 2010 i 2012, subvencionats a través del mateix programa. El darrer és el que fa possible la present mostra. Basilio Rada Martínez Director de l’OA Parcs Nacionals El monestir de Cabrera Segles V-VIII dC CRÈDITS DEL CATÀLEG Edita Ajuntament de Palma Coordinació cientíica Mateu Riera Rullan, investigador adscrit a l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, codirector de les excavacions arqueològiques de Cabrera Assistència cientíica Maria Magdalena Riera Frau, arqueòloga municipal de Palma, codirectora de les excavacions de Cabrera Autors dels textos Mateu Riera Rullan, Maria Magdalena Riera Frau, Alícia Alesan, Jordi Alfonso, Aureli Àlvarez, Miguel Ángel Cau, Anna Domènech, Anna Gutiérrez GarciaMoreno, Joan Nadal, Damià Ramis, Isabel Rodà, Julio M. Román Autors de les itxes Maria Magdalena Riera Frau, Mateu Riera Rullan, Teresa Marot Salsas Direcció tècnica Isabel Pérez Miró, Maria Magdalena Riera Frau Suport a la coordinació Paula Fluxà, Emmanuelle Gloaguen Dibuixos Josep Maria Puche/ICAC, Enric R. Backman, Mateu Riera Rullan, Miquel Trias, Antonia Martínez, María Isabel Mancilla, María José Rivas, Julio M. Román, Francesc Martorell, Victòria Cantarellas, Sebastià Munar, Jordi Hernández, Catalina Garau Restauració de les peces Margalida Munar, Bernat Burgaya, María Isabel De Rojas, Dolores María Torrero, Marta Pérez Institucions col·laboradores Regidoria d’Urbanisme i Habitatge de l’Ajuntament de Palma, Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats del Govern de les Illes Balears, Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Museu d’Història de Manacor Correcció lingüística Servei d’Assessorament Lingüístic de l’Ajuntament de Palma Disseny i maquetació Toni Mora (osloestudi.es) Impressió i retolació Julià Homar & Cia, Impresrapit SA Traducció anglès Rachel Waters amb la col·laboració de William Graves Conservació preventiva i restauració Margalida Munar Bernat Burgaya Emmanuelle Gloaguen Joana Seguí María Isabel De Rojas Dolores María Torrero Marta Pérez Traducció castellà Isabel Pérez Miró Imprimeix Nirtaca SA CRÈDITS DE L’EXPOSICIÓ Comissaris Mateu Riera Rullan Maria Magdalena Riera Frau Coordinació general Isabel Pérez Miró Coordinació del muntatge Paula Fluxà Garcias Textos Mateu Riera Rullan Maria Magdalena Riera Frau Damià Ramis Alícia Alesan Jordi Alfonso Unitat d’Estudis Arqueomètrics de l’ICAC Joan Nadal i Cañellas Miguel Ángel Cau Ontiveros Assessors cientíics Aureli Àlvarez Anna Gutiérrez Teresa Marot Isabel Rodà Julio M. Román Magdalena Sastre Il·lustracions Enric Ragnar Backman Registre Emmanuelle Gloaguen Disseny expositiu Pep Fluxà i Toni Mora Muntatge i construcció d’elements expositius Pep Fluxà Disseny gràic Toni Mora Traduccions Rachel Waters Esperanza Serantes Rafel Umbert Mónica Vargas Programa educatiu inArt Palma Educa Difusió Equip d’Informadors de Bellver Correcció lingüística Servei d’Assessorament Lingüístic de l’Ajuntament de Palma Institucions organitzadores Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient Govern de les Illes Balears Ajuntament de Palma Hi col·laboren Consell de Mallorca Museu d’Història de Manacor Institut Català d’Arqueologia Clàssica Arxiu Municipal de Palma Fundació Pilar i Joan Miró Museu de Mallorca Ibanat SITIBSA Binissalem DO Banco de Santander © dels textos i les imatges: els autors © de la present edició: Ajuntament de Palma ISBN 978-84-87159-25-1 DL PM 320-2014 Índex PRESENTACIÓ_P14 Maria Magdalena Riera Frau i Mateu Riera Rullan Quadre explicatiu I_P15 Història d’un descobriment Maria Magdalena Riera Frau 1. INTRODUCCIÓ HISTÒRICA_P16 Mateu Riera Rullan Quadre explicatiu II_P17 Les illes Balears en temps del monestir de Cabrera Mateu Riera Rullan i Miguel Ángel Cau Ontiveros Quadre explicatiu III_P25 Dades literàries del monestir de Cabrera Mateu Riera Rullan 2. EL MONESTIR DE CABRERA_P25 Mateu Riera Rullan Quadre explicatiu IV_P29 Els elements lítics del pla de les Figueres Aureli Àlvarez, Anna Domènech, Anna Gutiérrez Garcia-Moreno, Isabel Rodà, Hernando Royo Quadre explicatiu V_P31 Els monjos de Cabrera a partir de l’antropologia física Alícia Alesan i Jordi Alfonso Quadre explicatiu VI_P32 La necròpolis del pla de les Figueres Julio M. Román Punzón i Mateu Riera Rullan Quadre explicatiu VII_P38 Les instal·lacions relacionades amb la producció de vi i amb l’aprofitament dels recursos marins Maria Magdalena Riera Frau i Mateu Riera Rullan Quadre explicatiu VIII_P41 La dieta dels monjos de Cabrera Damià Ramis Bernad Quadre explicatiu IX_P45 Símbols cristians dels monjos de Cabrera Mateu Riera Rullan i Joan Nadal 3. EL FINAL DEL MONESTIR DE CABRERA_P49 Maria Magdalena Riera Frau i Mateu Riera Rullan CATALOGACIÓ_P50 Maria Magdalena Riera Frau, Mateu Riera Rullan, Teresa Marot Salsas BIBLIOGRAFIA_P60 TRADUCCIONS AL CASTELLÀ I A L’ANGLÈS_P66/81 P14. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Joan Camps (cortesia d’Antoni Vallespir) PrESENTACIÓ Maria Magdalena Riera Frau i Mateu Riera Rullan L’estiu de 2014 es compleixen quinze anys de l’inici de les excavacions arqueològiques a l’illa de Cabrera, uns treballs que varen servir com a punt de partida per a engegar el Projecte de recuperació, consolidació i museïtzació del monestir bizantí de Cabrera. El dit projecte sempre ha estat coordinat des de la Regidoria d’Urbanisme de l’Ajuntament de Palma, i codirigit pels signants d’aquest prefaci, un equip de direcció al qual, en els darrers anys, s’han sumat María José Rivas, Josep Maria Puche i Julio Miguel Román.1 Les feines arqueològiques fetes a Cabrera han estat inançades per l’Ajuntament de Palma entre els anys 1999 i 2012. Els anys 2005, 2006 i 2007 el Ministeri de Medi Ambient2 també hi va col·laborar econòmicament en temes de restauració i museïtzació, mentre que l’any 2013 es va poder fer una campanya de neteja de les àrees excavades gràcies al suport econòmic de la Direcció General d’Universitats, Recerca i Transferència del Coneixement de la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats del Govern de les Illes Balears. L’objectiu principal del Projecte de recuperació, consolidació i museïtzació del monestir bizantí de Cabrera ha estat sempre el d’intentar conèixer i ensenyar com va ser el monestir de què parla l’Epístola XIII, 47, del papa Gregori Magne, una carta escrita l’any 603 dC que demostra, sense cap mena de dubtes, l’existència d’un monestir a l’illa de Cabrera de les Balears. Tots els treballs ins ara realitzats partien d’una base teòrica plantejada a la tesi de llicenciatura titulada “El monestir de Cabrera a l’Antiguitat tardana”, dirigida pel doctor i catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona Miquel Barceló Perelló, a qui no ens cansarem de mostrar el nostre reconeixement i la nostra gratitud. En aquella tesi, defensada l’any 2002, es començaren a creuar les dades obtingudes a Cabrera, Conillera i l’illot dels Frares amb el que deien les fonts escrites del monacat cristià dels segles IV a VIII dC i amb els descobriments arqueològics d’alguns altres exemples de monestirs localitzats a illots de la Mediterrània occidental i de l’Atlàntic. Totes aquelles feines permeteren proposar que Cabrera fou una illa santa on haurien coexistit dos tipus d’assentaments monàstics corresponents a un cenobi i a diversos eremitoris. Llavors ja es va argumentar que l’estudi de la comunitat monacal de Cabrera havia de procurar indagar quin fou el seu funcionament intern, quin ús varen fer els monjos de l’espai i dels seus recursos, i quines modiicacions varen causar en el seu entorn. S’havia d’intentar conèixer les característiques de les seves construccions per tal de poder identiicar els seus usos i per compaLa llista de professionals que han col·laborat en el Projecte de recuperació, consolidació i museïtzació del monestir bizantí de Cabrera és massa llarga per a poder reproduir-la en aquest catàleg, però sí que volem aproitar l’ocasió per a agrair a tots ells l’excel·lent feina realitzada. 2 Volem mostrar el nostre agraïment a la direcció del Parc Nacional de Cabrera per les instal·lacions i les facilitats que sempre ens han procurat, especialment al seu director Jorge Moreno, i també a tots els guardes, guies, forestals i personal de manteniment per l’amabilitat amb què sempre ens han tractat, així com per la seva franca i inestimable ajuda. 1 P15. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC rar-ho amb el que diuen les fonts escrites. També es considerà molt important poder confrontar el trobat a Cabrera amb les restes arqueològiques dels pocs exemples de monestirs dels segles V a VIII dC que s’han pogut excavar. Totes aquestes són algunes de les directrius que han anat marcant la nostra feina aquests darrers anys i de les qual el present catàleg és el fruit. En deinitiva, amb aquest volum es pretén mostrar una síntesi dels descobriments més signiicatius dels treballs arqueològics realitzats al subarxipèlag de Cabrera, contextualitzant-los en el món del monacat cristià dels segles V a VIII dC, un temps en què les illes Balears formaren part, primer, del territori del Regne vàndal i, a continuació, de l’Imperi bizantí. Quadre explicatiu I Història d’un descobriment Maria Magdalena Riera Frau Els cronistes mallorquins ja al segle XVII citaven l’existència a Cabrera d’un monestir al segle VII. Una carta del papa Gregori Magne al defensor Joan redactada l’any 603 era coneguda des d’antic. Tot i això no serà ins a la dècada dels anys cinquanta del segle XX quan comenci la recerca de les restes d’aquest monestir. En la persona de Joan Camps i Coll conluïren interès cientíic i circumstàncies personals que li varen permetre residir al port de Cabrera i realitzar prospeccions arqueològiques sistemàtiques. Segons ell mateix escriu, pretenia completar l’inventari de jaciments prehistòrics de les Balears, localitzar restes que permetessin conirmar el jaciment d’Annibal a l’Illa Conillera i localitzar les restes del monestir citat per Gregori Magne. De tots els seus objectius el que es va aconseguir d’una forma més deinitiva fou la localització de les restes d’unes estructures arquitectòniques al Clot del Guix que va identiicar com a part del monestir. Seguidament, amb l’ajut del futur arquitecte Guillem Oliver Sunyer, va aixecar la planta del jaciment i va publicar diversos fragments de ceràmica que sens dubte corresponien a una comunitat cristiana tardoantiga. El caire militar del territori de Cabrera va fer pràcticament impossible la prospecció completa de l’illa en els anys posteriors i és per això que durant molts temps sols es realitzaren prospeccions subaquàtiques i es va fer referència a la troballa de ceràmica tardoantiga a la zona de la platja del port de Cabrera. Tant M. Trias (1974) com V. Guerrero (1985) citaren un important jaciment al fons de la rada del port. No serà ins el 1992 que M. J. Hernández, M. Orila i M. A. Cau publiquin un primer estudi del lloc identiicant tres nuclis diferents, una factoria de salaons vora mar i altres dos nuclis, anomenats “el Pouet” i “camí de Can Feliu”, que estaven una mica més a l’interior. Finalment, a mitjan 90, al llarg de les tasques de catalogació de zones arqueològiques per a la revisió del Pla general d’ordenació urbana de Palma, es va poder delimitar el jaciment denominat ara “pla de les Figueres”, que abraçava en una sola estació els tres nuclis deinits per Hernández, Orila i Cau. Aquest jaciment presentava en superfície uns materials que coincidien en origen i cronologia amb els del “Clot del Guix” i, sobretot, presentaven les mateixes marques postcuita amb referències cristianes. Es així com es va entendre que ambdós nuclis pertanyien al mateix monestir. L’activitat municipal va continuar amb l’aprovació i el inançament del Projecte de recuperació, consolidació i museïtzació del monestir bizantí de Cabrera que es desenvolupa des de l’any 1999. Aquestes investigacions han englobat treballs de prospecció, neteja de vegetació i excavacions arqueològiques, a més de la restauració, la difusió i el manteniment de les zones excavades. Amb tot això s’ha aconseguit localitzar altres dos nuclis vinculats al monestir (Son Picornells i els Corrals de Conillera) i excavar al pla de les Figueres i al Clot del Guix. El resultats d’aquests treballs han aportat, a més d’una considerable literatura cientíica sobre el tema, el coneixement del monestir que es l’objecte d’aquesta exposició i el del campament dels presoners francesos de la batalla de Bailén que habitaren i reaproitaren les restes del monestir entre 1809 i 1814. P16. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC 1. INTroduCCIÓ hISTòrICA Mateu Riera Rullan Entre els segles V i VII dC, en un temps de grans canvis polítics, socials i religiosos, l’arxipèlag de Cabrera coneixeria un dels períodes de màxima densitat poblacional de tota la seva història. Aquesta airmació, certament cridanera, no ho és tant si es té en compte el context de la Mediterrània entre els segles IV i VII dC. Un dels aspectes essencials del període en què va existir un monestir a Cabrera va ser el de la consolidació del cristianisme. Com a ites assenyalades cal tenir presents l’edicte de tolerància de Constantí i Licini, promulgat a Milà el 313, i l’edicte de Tessalònica del 380 de Teodosi, pel qual la nova religió es convertia en l’oicial de tot l’Imperi. El cristianisme havia passat de ser una religió minoritària, i sovint perseguida, a ser la més important dins el que havien estat les fronteres de l’Imperi romà en la seva màxima extensió. Tot plegat va anar suposant el triomf deinitiu de la nova fe i la progressiva cristianització de la societat romana, acompanyat paral·lelament d’una persecució cada cop més ferotge de les altres religions. Políticament les Balears, a les darreries del segle IV, en temps de l’emperador Teodosi, formaven per si mateixes una província dins l’Imperi romà -Insulae Baleares-, la qual pertanyia a la diocesis Hispaniarum i al praefectus praetorio Galliarum. La pertinença a l’estat romà quedaria truncada per l’arribada dels vàndals a la conca mediterrània. L’any 425 esdevingué la primera incursió vàndala a les illes i, trenta anys més tard –455 dC–, les Balears foren incorporades al Regne Vàndal. Així restaria la situació ins a l’any 534, moment en què Apol·linar annexionà les illes a l’Imperi romà d’Orient, és a dir, l’Imperi bizantí, dins la campanya de conquestes comandades per Belisari. Mapa de les Balears dins el Regne Vàndal a partir d’Amengual 1991, 299 Mapa de les Balears dins l’Imperi bizantí a partir d’Amengual 1991, 331 P17. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Quadre explicatiu II Les illes Balears en temps del monestir de Cabrera Mateu Riera Rullan i Miguel Ángel Cau Ontiveros A principis del segle V, la societat balear es trobava completament romanitzada. En aquell moment, tant les fonts escrites com l’arqueologia ens mostren que era una comunitat ben oberta a l’exterior, aproitant l’aixopluc d’un gran Imperi romà que controlava tota la Mediterrània. D’aquesta forma, políticament les Balears començaren la cinquena centúria sent una província encara dintre d’aquell Imperi. Això, però, va canviar l’any 455, moment en què foren incorporades al Regne Vàndal del nord d’Àfrica. Eren uns anys d’importants canvis, causats fonamentalment per l’ensorrament de l’estat romà i del seu poder de recaptació. Algunes d’aquestes transformacions signiicaren una ruralització de la societat, la qual cada cop aniria sent menys urbana. Un altre dels canvis que esdevingueren fou l’accentuació de les diferències econòmiques, polítiques i socials entre el reduït nombre de persones que conformaven els grups benestants i una àmplia majoria de gent que anà quedant immersa en nivells propers als límits de la subsistència. Durant aquests segles també s’aniria produint una disminució de l’anomenat comerç de llarga distància, un comerç majoritàriament marítim o luvial. Són, per tant, uns segles on s’aniria esvaint el model que va caracteritzar la societat de l’època antiga, per passar al que serà la societat de l’època medieval. És per això que aquest període és conegut com antiguitat tardana o tardoantiguitat, o també alta edat mitjana. Entre els anys 533 i 534, l’Imperi romà d’Orient, conegut més modernament com a Imperi Bizantí, va conquerir el Regne Vàndal, i les Balears tornaren a quedar sotmeses a l’estat mediterrani més poderós de l’època. Segons les fonts escrites, d’un extrem a l’altre de la Mediterrània, aquell segle VI, així com també el segle VII i el VIII, es varen caracteritzar pels freqüents episodis de guerra, inseguretat, catàstrofes naturals, epidèmies, fam i mort. A les Balears, com en molts d’altres llocs, els dirigents cristians havien anat substituint el paper dels governats i funcionaris de l’Estat i, per tant, ara estaven en condició de poder imposar les seves normes de vida pràcticament a tothom, per tal d’aconseguir un gran objectiu comú, la salvació. D’aquesta manera, l’Església va assolir les competències de l’Estat, és a dir, la recaptació d’imposts, l’administració de la justícia, la realització d’obres públiques, la seguretat ciutadana, la beneicència i tants d’altres aspectes més. Per descomptat, aquests dirigents cristians formaven part de la minoria benestant. Amb ells, l’Església controlava i regulava la majoria del que feien les persones de la Mediterrània, des de les feines del dia a dia ins als moments més importants de la vida, com per exemple el bateig, el matrimoni i, sobretot, tot allò relacionat amb la mort. I és que la salvació d’un mateix havia de començar pels actes individuals que defugissin el pecat. La força dels estaments religiosos cristians dels segles V, VI i VII dC queda perfectament evidenciada en el fet que les construccions més imponents, i en les quals més recursos s’empraren, foren les esglésies i els ediicis baptismals. És un fet ben evidenciat arqueològicament a les illes Balears, un dels llocs de l’Occident mediterrani on més basíliques paleocristianes es coneixen per a un territori tan reduït. I és que a les seves dues illes més grans s’han arribat a descobrir ins a vuit basíliques: les de Cas Frares, sa Carrotja, Son Peretó i Son Fadrinet a Mallorca, i les de l’illa del Rei, Son Bou, Fornàs de Torelló i Cap des Port de Fornells, a Menorca. P18. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Durant el segle VII una nova religió, la islàmica, va irrompre en gran part de la Mediterrània i va signiicar el punt i inal de l’època antiga. La primera ràtzia documentada dels musulmans a les nostres illes és de l’any 707 dC, però no es produiria la deinitiva conquesta islàmica ins a l’inici del segle X dC, un temps en el qual el monestir de Cabrera ja havia estat abandonat. ILLES BALEARS MEDITERRÀNIA Segle IV c.395 Creació de la província Baleàrica i existència d’un funcionari imperial encarregat del control de la producció de porpra Segle IV 303 Gran persecució del cristianisme Segle V 413-420 Correspondència entre Consenci, resident a Menorca, i sant Agustí d’Hipona 380 Edicte de Tessalònica: el cristianisme passa a ser religió oicial de l’Imperi romà 418 Sever bisbe de Menorca 418 Conversió al cristianisme dels jueus de Menorca després de l’arribada d’un prevere (Orosi?) amb les relíquies de sant Esteve c.419 El bisbe Agapius i el monjo Frontó passen per Menorca 425 Saqueig vàndal de les Balears 455 Conquesta vàndala de les Balears 484 Bisbes Helies de Mallorca, Macari de Menorca i Opilió d’Eivissa Segle VI 534 Conquesta bizantina de les Balears 537 Incorporació de les Balears a la província Mauritana II c. 550 Exili a les Balears del bisbe Víctor de Tunna 595 El bisbe Licinià de Cartagena envia una carta al bisbe Vicenç d’Eivissa Segle VII 603 El papa Gregori I envia el defensor Johannes a posar ordre en el monestir de Cabrera Segle VIII 707 Primera ràtzia dels musulmans a les Balears 313 Edicte de Milà dels emperadors Constantí i Licini. El cristianisme és tolerat a l’Imperi romà Segle V 410 Saqueig de Roma 429-439 Conquesta vàndala del nord d’Àfrica 476 Caiguda de l’Imperi romà d’Occident 484 Sínode de Cartago Segle VI 533-540 Justinià conquereix el Regne Vàndal, Roma i Ravenna c.552 Inici del domini bizantí del sud de la península Ibèrica 568 Els longobards envaeixen la península Itàlica 589 Els visigots es converteixen al catolicisme Segle VII 622 Migració de Mahoma a Medina c.625 Final dels dominis bizantins a la península Ibèrica enfront dels visigots 641 Els musulmans conquereixen Alexandria 680-687 Gran fam i epidèmia de pesta a la península Ibèrica 698 Els musulmans conquereixen Cartago Segle VIII 709 Els musulmans conquereixen Septem (Ceuta) 711 Els musulmans conquereixen la península Ibèrica Taula cronològica amb els esdeveniments coneguts dels segles IV a VIII dC més importants de les Balears i de la Mediterrània (Mateu Riera i Miquel Àngel Cau) P19. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Reconstrucció de com podria haver estat la missa a l’interior de la basílica de Son Peretó de Manacor. ©Enrick R. Backman/Museu de Manacor, a Riera Rullan; Cau; Salas Coords. 2012, 20 Reconstrucció de com podria haver estat la basílica de Son Peretó de Manacor, amb el seu baptisteri. ©Enric R. Backman/Museu de Manacor, a Riera Rullan; Cau; Salas Coords. 2012, 17 Socialment, tot i a pesar dels freqüents esdeveniments bèl·lics, la Mediterrània continuava sent una mar oberta per la qual es desplaçaven gent, mercaderies i idees. Per descomptat, no era el mateix que el que s’havia viscut durant la pax romana però tant les fonts escrites com l’arqueologia ens mostren un trànsit força dinàmic. Cap a la primera meitat del segle IV dC, a la Mediterrània oriental es va produir un fenomen que hauria de commoure gran part de la cristiandat i que seria clau per al desenvolupament de la societat posterior. Es tracta de l’aparició del monaquisme cristià, sovint considerat l’esdeveniment social més extraordinari de la tardoantiguitat. Figures carismàtiques sobretot d’Egipte, Síria i Palestina com sant Antoni, sant Pacomi, sant Hilarió, sant Basili, sant Simeó, etc. feren que aquesta nova forma de viure el cristianisme s’anàs escampant per tota la part oriental de l’Imperi. Tot fa pensar que aquest nou estil de vida aviat va aparèixer a Occident, però poca cosa se’n sap d’aquells primers monjos del món llatí. Les fonts escrites (per exemple: cartes, cròniques i texts hagiogràics) exposen un seguit de noms il·lustres dels que promogueren la vida monacal a la part de ponent de l’Imperi i, a vegades, també conten les seves vides i obres. D’aquells primers moments, és a dir, dels segles IV i V dC, en destaquen personatges com Atanasi, Marcella, Jeroni, Ambròs de Milà, Paulí de Nola, Eusebi de Vercelli, Hilari de Poitiers, Melània la Vella i Melània la Jove, Rufí, Paula, Agustí d’Hipona, Martí de Tours, Honorat i Cassià. Però cal tenir present que entre els primers monjos de la cristiandat se’n poden distingir dues categories, Monjo egipci orant. Escultura sobre pedra del segle VI o VII dC. aquells dels quals ens parlen les fonts escrites ©Dumbarton Oaks, Byzantine Collection, Washington, DC i molts d’altres dels quals mai es va escriure. Aquests darrers varen constituir la norma i foren els més freqüents, però poc o res se’n sap. Com a molt, alguns cops el nom del lloc on habitaven i poca cosa més, tal com succeeix amb els frares del monestir de Cabrera. En aquells anys el cristianisme ja s’havia propagat per gairebé tot l’Imperi, però bàsicament només a les zones urbanes, i gran part de la població de la ruralia restà immersa P20. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC en el paganisme. En la cristianització de l’àmplia majoria de la societat mediterrània, esdevinguda durant els segles V a VIII dC, fou d’una enorme importància el paper institucional i socialment rector dels bisbes i la creixent direcció ideològica i cultural de l’Església catòlica. Dins aquesta els monjos foren sovint els principals protagonistes d’aquell procés, i és que amb el seu afany evangelitzador foren un dels elements més actius en la cristianització dels llocs allunyats de “l’enrenou de les ciutats”. És aleshores quan comencen a generalitzar-se assentaments de petits grups d’ascetes que es retiren als illots per tal de dur-hi una vida anacorètica. Segons les fonts escrites, el primer exemple conegut a Occident és el de Martí de Tours, el qual, cap al 360, es va retirar juntament amb un prevere a l’illa Gallinaria (Ligúria). Cal advertir, però, que el monacat i l’Església cristiana d’aquell temps no eren unes institucions homogènies, sinó que es caracteritzaven per tenir nombroses variants provincials i regionals respecte de la litúrgia, l’arquitectura, les normes de comportament, el calendari religiós, etc. Tot i aquestes varietats geogràiques i l’existència de diversos estats no sempre amics entre ells, sí que va existir un cristianisme comú d’un extrem a l’altre de la Mediterrània, dins el qual varen anar circulant persones, productes, idees i gusts. Sembla que a Occident els primers grups de monjos es varen localitzar a residències particulars, però, molt poc després, se’n troben a les immediacions de les esglésies, a llocs relacionats amb els màrtirs o vora les seus episcopals. De tota manera, un dels emplaçaments més cridaners per a alguns d’aquells primers monestirs són petites illes o illots. Les fonts literàries en donen notícia d’uns quants exemples prou signiicatius. Així, a la segona meitat del s. IV dC Ambrós (Hexameron, III 5, 23) celebrava la presència de monjos salmodiant a les illes. Cap al inal del segle IV dC, a la Carta 48 de sant Agustí es fa esment al monestir de Capraria, illa del Tirrè (Capraia) localitzada entre Pisa i Còrsega, i al seu abat Eudoxi i als seus monjos. També Agustí, cap al 390, esmenta el gran nombre d’homes que abandonen el món per a anar a les solituds de les illes desertes (De vera relig. 3, 5). Pocs anys més tard, començant el segle V, un poeta pagà, Rutili Namacià, fent referència a un viatge per la costa italiana parla, i no precisament gaire bé, de monjos vivint a dos illots: Capria, molt probablement la Capraria citada per sant Agustí, i Gorgona (De reditu suo I, 439-452 i 515-526). Altre cop a l’inici del segle V Orosi torna a fer referència als monjos de Capraria (Histor. 7, 36, 5) informant que Mascezel, partint des d’Itàlia –segurament Pisa– per a anar a lluitar a l’Àfrica agafà diversos “sants servents de Déu” que romanien en aquella illa per tal que l’ajudassin amb l’oració per a aconseguir la victòria. Cap al 400 dC sant Jeroni (Epistulae, 77, 6) fa referència a monachorum chori que vivien a les illes de la mar Tirrena i que reberen ajut econòmic de la noble Fabiola. Uns anys abans, el mateix Jeroni ja havia donat notícia (Epistulae, 3, 4) de la retirada de Bonós a una ermita d’una illa deserta de la costa dàlmata. S’han considerat com a certes la presència de monjos a l’illa de Noli de la costa ligur, així com algunes referències a anacoretes més o menys solitaris i a algun cenobi que ocupaven petites illes prop de la costa provençal. En aquest sentit, cal esmentar que Cassià va dedicar el segon grup de les seves Conlationes als tercer i quart abats de les Stoechades, avui Hyères, situades davant Toló, i a Honorat i Euqueri, personatges que ragueren a les illes de Lérins que es troben a dues milles de Cannes (Conlationes, XI, prae. 3; XVIII prae.). Convé assenyalar que dels monestirs a illes o illots de la Mediterrània occidental en sobresurt sobretot, a les Lérins, el cas de Lerinus, denominada també “illa dels sants” per la gran P21. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC quantitat de personatges que hi passaren i acabaren rebent aquesta tan valorada distinció. En aquella illa, la més petita de l’arxipèlag, de només uns 3 km de perímetre, també s’hi formaren, sota l’aixopluc de la seva comunitat monàstica, un nombre molt destacat de bisbes i es convertí en un important focus de difusió de la cultura teològica cristiana. Fundat per sant Honorat († c. 430), l’any 410 ja s’havia convertit en el més important centre de vida monàstica d’Occident. Cap al 427 Cassià el descriu com ingens coenobium, la qual cosa fa pensar que el monestir ja havia crescut molt. Segons Cassià i Paulí de Nola (Epist. 51, 2), a les Lérins, a la seva illa més gran, Lero, d’uns 7 km de perímetre, s’hi va instal·lar Euqueri juntament amb la seva dona, que també va abraçar la vida ascètica, mentre els seus ills rebien educació a l’illa de Lerinus. Vista aèria de l’illa de Lerinus avui anomenada de Sant Honorat. En aquesta illa d’uns 3 km de perímetre hi va haver un dels monestirs més importants de tota la cristiandat. ©Abbaye de Lérins Enode de Pavia, relatant esdeveniments del 476 dC, també fa referència a monjos de diverses illes, entre les quals les Stoechades i les Lérins. De les acaballes del segle V és la notícia de l’ús com a refugi de l’illa de Montecristo per part de sant Mamilià, en companyia dels monjos Goboldeu, Eustaqui i Infant. Poc després, el mateix Mamilià va fundar un monestir a l’illa de Giglio. Pels volts de l’any 500 dC, segons la Vita Fulgentii, 8, el monjo Fulgenci, originari del nord d’Àfrica, va visitar un bisbe de la província de Bizacena que vivia desterrat en un illot proper a Siracusa. Poc després, Fulgenci tornà a l’Àfrica, on va fundar un monestir en un illot proper a la costa (Vita Fulgentii, 13) i, cap a l’any 526, va viure durant 6 mesos a l’illa Circina, lloc on havia fet construir un altre monestir. És del segle VI l’epitai del bisbe Justinià de València on sembla quedar constatada la presència d’una comunitat monàstica a l’illa de Cullera. Finalment, a principis del segle VII en una epístola del papa Gregori Magne (Ep. XIII, 47) es té la primera i per ara única referència literària antiga al monestir de l’illa de Monjos o monestirs dels illots de la Mediterrània occidental esmentats a les fonts escrites dels segles IV a VII dC. ©Mateu Riera Cabrera de les Balears. P22. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Entre la segona meitat del segle VI i el segle VII el monacat ja havia arribat a molts illots de l’Atlàntic, sobretot a Irlanda i Escòcia. És allà on es donarà una major ocupació d’illots per a construir-hi monestirs, tant pel gran nombre d’aquests com per la importància que assoliran alguns. És, doncs, evident que el cas de la comunitat monàstica de la Cabrera balear no és un cas excepcional, sinó que s’entén dins una tradició molt arrelada en els primers segles de la difusió del cristianisme per l’Occident. A aquesta ocupació per part dels monjos de les illetes o illots se li han donat diverses justiicacions, però les més acceptades són les que la relacionen amb la recerca de refugi dels que perseguien la solitud amb Déu. I és que aquell monacat cristià té les seves arrels conceptuals en la creença que es pot aconseguir la unió amb el Totpoderós amb un allunyament de la civilització, associat a viure a regions aïllades i poc o gens habitables. El model a seguir era el dels cristians egipcis com sant Antoni, el gran fundador del monacat eremític, que fugiren de les distraccions i les temptacions de les ciutats per a viure solitàriament al desert. D’aquesta forma molts monjos, imitant el retir de sant Antoni, cercaren un desert a la mar i varen anar fundant desenes de monestirs a les petites illes mediterrànies i atlàntiques. Molts d’aquells centres monàstics es convertirien en importants focus per a la difusió del cristianisme de les diverses societats dels segles V, VI i VII dC. Malauradament, però, es coneix molt poc d’aquelles comunitats insulars, tot i que, tal com es veurà a continuació, l’arqueologia n’està aportant noves informacions. En els primers segles del monacat cristià els monjos varen optar per dos tipus de vida monacal: una en solitari, anomenada eremítica, i l’altra en comunitat, dita cenobítica. Els qui vivien en solitari, o amb uns pocs companys, es deien eremites o ermitans, atès que solien viure en un erm. És per això que el lloc on habitaven se l’anomena eremitori o ermita. Per contra, els que formaven una comunitat es diuen cenobites –cenobitisme és un vocable derivat de dues veus gregues: Koinos (comú) i Bios (vida)– i allà on vivien se li pot dir cenobi o monestir. Aquest mot monestir, però, a part de poder ser sinònim de cenobi també es va emprar per a fer referència a un petit nucli d’eremites o, ins i tot, a l’habitatge de només un d’ells, doncs la paraula monestir, en el seu origen, es referia a l’ediici on vivien monjos o monges. Planta parcial del monestir egipci de Kellia, una de les laures més famoses de tots els temps (Kasser, R., ed. Kellia 1965. Topographie générale, mensurations et fouilles aux Qouçoûr ‘Îsâ et aux Qouçoûr el-’A’Abîd, mensurations aux Qouçoûr el-’Izeila. Recherches suisses d’archéologie copte, vol. 1. Genève: Georg, 1967) Els monjos d’una mateixa comunitat monàstica dels segles V a VII dC podien viure dispersos en laures o concentrats majoritàriament en un cenobi. La laura sol ser considerada una comunitat cenobítica en què els monjos vivien independentment, cadascun a la seva cel·la o eremitori, prop dels quals hi havia una església central on acudien tots setmanalment a celebrar el culte comú. En canvi, per cenobi s’entén més una concentració de monjos i de les seves ediicacions en un únic lloc. Això no obstant, a Occident va ser molt freqüent que una mateixa comunitat monàstica tingués un cenobi, on vivien la majoria dels monjos en comunitat, i un o diversos eremitoris, on els qui hi habitaven eren un reduït nombre de monjos o, ins i tot, només un P23. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC de sol. Aquests eremitoris, a més, solien estar situats a llocs encara més allunyats de la civilització. Fins avui és un autèntic enigma saber com varen ser la majoria dels monestirs dels segles V a VII dC de la Mediterrània occidental. És evident que aleshores no va existir una tipologia generalitzada. La diversitat espiritual imperant a l’època Recreació d’un dels eremitoris de Kellia. Aquests solien tenir un oratori, una cambra per al havia de signiicar distintes monjo, alguna cambra per als novicis, cuina i un hort amb un pou. També podien tenir cuina, magatzem i latrines (Kasser, R., ed. Kellia 1965. Topographie générale, mensurations et maneres d’organitzar i disfouilles aux Qouçoûr ‘Îsâ et aux Qouçoûr el-’A’Abîd, mensurations aux Qouçoûr el-’Izeila. tribuir els ediicis i les esRecherches suisses d’archéologie copte, vol. 1. Genève: Georg, 1967) tances dels monjos. També és segur que es varen donar múltiples variants geogràiques, amb ediicacions que seguiren les tradicions constructives del lloc. D’altra banda, està comprovat que no eren iguals els monestirs del segle V que els del segle VII –en general, els primers eren molt més modests. A més, sens dubte hi hagué grans diferències formals i materials en funció del poder econòmic de la seva comunitat. Tot i la indiscutible heterogeneïtat constructiva dels monestirs dels segles V a VII dC, sembla cert que es poden apreciar alguns elements repetitius a molts d’aquests monestirs. Així, els cenobis de la Mediterrània occidental i de l’Atlàntic tenien una tanca que delimitava l’espai on feien vida els monjos, un espai del qual normalment no n’havien de sortir. D’aquesta manera, per als monestirs d’aquell temps s’entén per claustre el conjunt de dependències incloses a l’interior del tancat. Aquest, a part d’afavorir l’observança monacal, també podia servir als monjos de protecció dels perills mundans, però s’entenia que els salvaguardava fonamentalment de les accions del diable. Un altre element imprescindible dels monestirs era l’església (ecclesia o templum), lloc on se celebrava el culte cristià, principalment la missa, és a dir, el ritu eucarístic. Aquesta ediicació solia ser la més monumental de totes i el cementeri de la comunitat monàstica sempre es trobava als seus voltants. Una altra construcció que sembla generalitzada en la majoria de cenobis d’Occident era el refectori (triclinium o refectorium), el lloc on els monjos prenien junts els aliments. D’igual manera solien disposar de cellaria, és a dir, magatzems on guardar queviures, estris, etc. Les cel·les o dormitoris (cellulae) podien ser individuals o comunitàries. Sembla, però, que sovint es va tendir cap a una concentració d’aquestes en un mateix ediici, tot i que se sap que no deixaren d’existir cel·les aïllades. D’altra banda, les fonts literàries esmenten freqüentment les infermeries, la cuina, els graners, els banys, la biblioteca, l’escriptori, l’escola monàstica i la porteria, però no necessàriament es trobaven a tots els monestirs, ni tampoc hi havia d’haver un ediici dedicat exclusivament a cadascuna d’aquestes funcions. Era molt freqüent que fora del claustre hi hagués una hostatgeria, prop de la qual solien viure els novicis que ajudaven a l’acomodament dels visitants, als quals els monjos els podien oferir els seus serveis curatius. I és que la caritat i l’hospitalitat eren dues de les principals obligacions del monaquisme tardoantic. P24. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC A la dreta vista de l’illot de Skellig Michael (Irlanda). ©Michael Herrmann Tal com es deia, la magror de les fonts escrites diiculta molt poder arribar a saber com es varen organitzar les comunitats monàstiques insulars i, per tant, pràcticament només l’arqueologia pot continuar il·luminant aquestes qüestions. Malauradament, ins ara no hi ha gaires exemples estudiats ben conservats, tot i que ja fa alguns anys que es comencen a conèixer uns quants conjunts monàstics força complexos i d’un enorme interès. Pel que fa a la Mediterrània occidental, cal esmentar els descobriments fets a les illetes de Porquerolles, Tinetto i Cullera, a l’illot central de Kneiss i, darrerament i molt especialment, a Sant Honorat de les Lérins. Skellig Michael (Irlanda) és un dels monestirs dels illots més ben conegut i estudiat de tota la cristiandat. En aquella petita illa la comunitat monàstica també comptava amb un cenobi i, com a mínim, amb un eremitori (Mateu Riera a partir de Horn; White Marshall; Rourke 1990, 7) Tanmateix, ins ara el monestir illenc més àmpliament estudiat i més ben conegut es troba a l’Atlàntic, concretament a Irlanda. És el de l’illa de Skellig Michael i se sap perfectament com va ser el seu cenobi, amb 6 cel·les i 2 oratoris, i com era un dels seus eremitoris. També es coneix força bé on tenia el seu embarcador principal, quins camins o escales construïren els monjos, on i com eren els horts, les pedreres, etc. P25. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Quadre explicatiu III Dades literàries del monestir de Cabrera Mateu Riera Rullan Els treballs de J, Amengual, autor de l’estudi més complet sobre les fonts escrites referides a les Balears del primer mil·lenni de la cristiandat, permeten desestimar deinitivament que l’Epistola 48 de Sant Agustí fes referència, a les darreries del segle IV, al monestir de la Cabrera balear. I és que el sant d’Hipona, juntament amb Rutili Namacià i Orosi, no escrigué sobre la nostra illa sinó de la Capraia tirrènica. En canvi, a la carta que el papa Gregori Magne va adreçar al defensor Johannes es pot llegir: Allà on la gravetat de les culpes demana l’aplicació de la llei canònica, cal que no posem a un costat el que s’ha de corregir, no sia que, fent els ulls grossos, donem força a les accions depravades que, així ho trobam, hem de segar amb la falç de la disciplina. Perquè ens ha arribat la notícia que els monjos del monestir que es troba a l’illa de Capria, situada devora Maiorica, que és també una illa, obren de manera tan perversa i han sotmès les seves vides a diversos crims, que manifesten que, més que servir Déu, lluiten, i ho deim plorant, a favor de l’antic enemic. Tu, respatllat amb la autoritat que et donen aquestes lletres, dirigeix-te al citat monestir, per informar-te de la vida i costums dels qui allà viuen, mitjançant una acurada investigació. D’aquesta manera tot allò que trobis que ha de ser arrabassat, tal com ho demana la norma canònica, ho has de corregir imposant les penes corresponents, i has de preocupar-te d’informar els monjos de tot allò que hagin d’observar. La teva manera de corregir ha de servir tant per a fer retornar els monjos al camí de la bona vida monacal, com perquè de cap manera tu no sies culpable en res davant nosaltres (Gregori I, Epistola XIII, 47. Traducció de J. Amengual Batle, 1991, 392-393). Es té doncs un document que mostra inequívocament que a l’any 603 dC hi havia a Cabrera una comunitat monàstica prou important perquè Gregori I la prengués en consideració i intentàs redreçar-la cap “al camí de la bona vida monacal”. Cal destacar a més que és l’única font escrita antiga i medieval que fa referència al monestir de la Cabrera del sud de Mallorca. 2. EL moNESTIr dE CAbrErA Mateu Riera Rullan Abans de passar a la descripció del que es coneix del monestir de Cabrera val la pena esmentar que el subarxipèlag de Cabrera forma part de les illes Balears. Es troba situat al sud de l’illa de Mallorca, a uns 10 km de distància. Consta de 18 illes i illots, que sumen un total de 1.836 ha. Les dues més grans són la de Cabrera, amb un perímetre de 38 km i una superfície de 1.154 ha, i la de Conillera, o illa dels Conills, amb 137 ha i 6 km de perímetre. La resta són petits illots, força abruptes, alguns pràcticament inaccessibles. L’illa de Cabrera és amb molta diferència la més gran del subarxipèlag. Cal destacar-ne que disposa d’un esplèndid port natural i d’una font on sempre raja aigua. Compta, a més, amb uns quants emplaçaments on també es pot recollir aigua potable, sobretot durant les estacions més plujoses. Cabrera era, doncs, un excel·lent indret on es podien refugiar el vaixells en cas de mal temps, un bon lloc per a descansar i fer aiguada, i on es podien reparar els desperfectes que haguessin pogut sorgir durant la travessia. P26. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Port de Cabrera. Arxiduc Lluís Salvador. Die Balearen Geschildert in Wort und Wild (1869-1891) D’altra banda, el relleu de Cabrera és molt accidentat, amb pocs llocs plans i amb suicient sediment per a poder ser conrats. El punt més alt de l’illa és na Picamosques, amb 172 m d’alçària. Presenta una costa molt irregular, amb una sèrie de profundes cales on es pot fondejar depenent dels vents. A Conillera tampoc hi ha gaires llocs plans i amb terres suicients per a poder ser conrades. En aquest illot l’indret més alt fa 122 m. Altres recursos d’aquestes petites illes, com els aliments o la llenya, han estat sempre limitats però aproitables. El topònim mateix, el qual ja es troba a l’autor romà del segle I dC, Plini el Vell (Historia Natural III, 76-77), indicaria que a Cabrera es podia disposar de carn de cabres o d’ovelles, les quals hi devien pasturar lliurement després d’haver-hi estat amollades per mariners que feien comptes tornar a l’illa, o pels habitants del sud de Mallorca, els quals podien haver practicat una ramaderia a distància, tal com la que es va realitzar en les èpoques medieval, moderna i contemporània. També es podia explotar la carn dels nombrosos ocells que habiten tot l’any o per temporades el subarxipèlag, o aproitar els seus ous en temps de cria. Una altra font d’alimentació eren el recursos marins, els quals ins i tot avui en dia són considerablement abundants. Tot i que el subarxipèlag de Cabrera sembla trobar-se aparentment allunyat de tot arreu, es troba en realitat en un punt cabdal dins les principals rutes de navegació que creuaven la Mediterrània a l’antiguitat i a l’edat mitjana. Cal tenir present que la navegació a vela, amb molta diferència la més utilitzada en època antiga, estava condicionada per dos elements naturals: els corrents i els vents. Així, a l’antiguitat, coneguts i aproitats tant els corrents com els vents, les Balears eren pas obligat per a molts d’aquells que d’est a oest, o a la inversa, volguessin travessar la Mediterrània occidental. També eren fonamentals per a diverses rutes que anaven de nord a sud i de sud a nord. P27. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Mapa de la Mediterrània occidental amb les principals derrotes oest-est i sud-nord. (Toni Mora a partir de Guerrero 1993, 201-1) Mapa de la Mediterrània occidental amb les principals derrotes est-oest. (Toni Mora a partir de Guerrero 1993, 201-2) Algunes d’aquelles rutes passaven ben a la vora del subarxipèlag de Cabrera, el qual era un excel·lent punt de referència per a la navegació. Ens referim, en primer lloc, a la que des de l’estret entre Sicília i Cartago passava pel sud de Sardenya i de les Balears, i vorejant el migdia de la península Ibèrica arribava a l’estret de Gibraltar. Un altra ruta de navegació est-oest molt important era la que partint des de la península Itàlica passava per l’estret de Bonifaci i, altre cop, pel sud de les illes Balears i de la península Ibèrica, i arribava a Gibraltar. Aquesta darrera ruta també es podia fer a l’inrevés, passant per sota de les Balears, és a dir, ben a prop de l’arxipèlag de Cabrera. A més, en algunes rutes nord-sud o sud-nord del centre de la Mediterrània occidental també es podia veure el subarxipèlag. Finalment, cal recordar que algunes de les rutes bàsiques entre les illes Balears i Pitiüses passaven necessàriament pel costat de Cabrera, que, per tant, tornava a assolir un paper molt important com a ita, com a possible lloc d’aiguada i, puntualment, com a lloc de refugi. Els nombrosos derelictes descoberts a les aigües de Cabrera són una bona mostra de la important freqüentació del subarxipèlag durant l’antiguitat. Així es pot airmar que està ben documentada l’arribada de naus púniques i romanes a les aigües cabrerenques. El fet és que el geògraf Plini abans esmentat ja va escriure sobre la perillositat de les seves costes i va qualiicar Cabrera com a insidiosa naufragiis, és a dir, Mapa de les rutes bàsiques de comunicació entre les illes Balears i Pitiüses. (Mateu Riera) “insidiosa a causa dels naufraguis”. I és que l’estret entre Mallorca i el subarxipèlag hi ha uns corrents molt traïdors que convertien algunes raconades de Cabrera i els illots de la zona en autèntiques trampes mortals. És per això que els voltants són plens de vaixells enfonsats, molts llargament espoliats i només uns pocs excavats cientíicament. El vaixell més antic localitzat ins ara a la mar cabrerenca és l’anomenat Cabrera II, que sembla que dataria de cap al inal del segle III aC. Ja del segle II aC seria el Cabrera VII. Ambdós vaixells semblen correspondre al món púnic del nord d’Àfrica o d’Eivissa. Molts més nombrosos són els derelictes documentats d’època romana i, més concretament, d’entre els segles I aC a IV dC. D’entre aquests el més ben excavat i documentat és el Cabrera III, el qual es va enfonsar a la bocana del port de Cabrera, en un lloc que esdevé molt perillós quan s’hi entra en dies d’onatge. Les evidències arqueològiques terrestres a Cabrera i Conillera demostren una presència humana al subarxipèlag de Cabrera des de fa uns quatre mil anys, però aquesta no va ser gaire P28. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC signiicativa ins el segle V de la nostra era, i sobretot a partir del segle VI dC. De fet, els materials mobles dels segles V a VII dC trobats en aquestes dues illes són tan abundants que mostren que aquella ocupació humana fou la més important del subarxipèlag des de la prehistòria ins al segle XIX dC. Tal com s’exposarà a continuació, les troballes efectuades fan pensar en l’existència d’un cenobi al pla de les Figueres i de diversos eremitoris, dos a l’illa gran (Son Picornells i el Clot del Guix) i, tal vegada, un altre a Conillera (els Corrals). Principals assentaments del temps del monestir de Cabrera: 1. Pla de les Figueres; 2. Font (principal surgència d’aigua del subarxipèlag); 3. Son Picornells; 4. El Clot del Guix; 5. Els Corrals. (Josep Maria Puche/ICAC) Planta general del pla de les Figueres on estan marcades en porpra les àrees de dispersió de ceràmica dels segles V a VII dC. (Josep Maria Puche/ICAC) La identiicació de l’assentament del pla de les Figueres amb el cenobi de la comunitat monàstica de Cabrera esmentada pel papa Gregori I parteix de l’observació del fet que de tot el subarxipèlag cabrerenc és el lloc on s’han trobat més materials mobles dels segles V a VII dC. Allà hi ha ceràmica del temps del monestir escampada per una superfície d’unes 10 ha. És, a més, als seus voltants on es troben les extensions més importants de terres aptes per a la sembra. Cal tenir present també que la surgència d’aigua més important de l’illa (la Font) es troba a uns escassos 250 m d’aquesta excepcional concentració de ceràmica. La magnitud d’aquesta destacada abundància de materials ceràmics en el pla de les Figueres, sobretot dels segles VI i VII dC, queda evidenciada en el fet d’haver pogut comptabilitzar més de tres-centes vores d’escudella del tipus Hayes 99 i una setantena de vores de pàteres dels tipus Hayes 104 o 105, totes de les produccions de Terra Sigillata africana D. Cal ressenyar que algunes d’aquestes peces de procedència africana presenten representacions cristianes estampades abans de la cocció de la peça. També referit al material ceràmic, és molt interessant haver pogut documentar més de cinquanta graits fets després de la cocció de la peça. Aquests es troben a ceràmiques típiques del servei de taula, normalment escudelles o plats de vaixella ina, i petites gerres de ceràmica comuna. Tot i que encara és un material en estudi, sembla coherent vincular tots aquests graits amb marques fetes pels monjos cabrerencs. P29. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC D’altra part, s’han pogut recuperar materials la majoria dels quals s’han de relacionar, ben segur, amb l’església del lloc. Destaquen un conjunt de deu peces de marbre, abundants fragments de llums de vidre i una sèrie de ceràmiques que podrien correspondre a patenes eucarístiques. D’entre els marbres val la pena remarcar la identiicació d’un fragment de pica, tres de taula i un de columneta. Dels vidres que sembla que haurien format part de diversos tipus d’estris que servien per a il·luminar, destaquen mitja dotzena d’anses i una base de les típiques làmpades de suspensió. A més, cal esmentar la detecció de diversos fragments de portametxes de plom que servien per a aguantar el ble on hi havia la lama que cremava l’oli d’aquells utensilis vitris. És interessant esmentar també la troballa del que sembla ser un espavilador de bronze, peça que s’emprava per a revifar la lama dels llums d’oli. Recreació del cenobi del pla de les Figueres. ©Enric R. Backman Quadre explicatiu IV Els elements lítics del pla de les Figueres Aureli Àlvarez, Anna Domènech, Anna Gutiérrez Garcia-Moreno, Isabel Rodà, Hernando Royo Què ens expliquen les pedres? L’estudi dels objectes elaborats en pedra d’un jaciment sovint aporta una informació valuosa que complementa les dades procedents de la seqüència estratigràica i de l’estudi d’altres troballes (ceràmica, vidre, etc.). Això és especialment cert en el cas de les roques ornamentals; al llarg de l’Imperi romà marbres, granits, calcàries i molts altres varen ser comercialitzats i distribuïts arreu de la Mediterrània en forma d’inscripcions, escultures, elements arquitectònics (columnes, capitells, etc.) i de decoració (plaques de revestiment, tessel·les per a mosaics) o ins i tot objectes més funcionals (sarcòfags, mobiliari, etc.), que s’utilitzaven en indrets molt allunyats del seu lloc d’origen. P30. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC El jaciment del pla de les Figueres n’és un bon exemple. Atès que no existeixen aloraments de marbre a Cabrera ni a les Balears, les peces fetes en aquest material que s’hi han trobat necessàriament han hagut de venir d’altres llocs a través de les rutes de navegació marítimes. Com n’esbrinam l’origen? Les tècniques d’anàlisi aqueomètrica La metodologia emprada per a poder determinar la seva procedència es basa en l’aplicació de tècniques pròpies de la geologia. Primerament, la caracterització macroscòpica (amb l’ajut de la lupa binocular) i l’anàlisi petrogràica (microscopi òptic de llum polaritzada); la combinació d’aquests dos nivells d’observació és fonamental i, de vegades, suicient per a identiicar certs materials. En el cas dels marbres blancs, però, cal recórrer a tècniques més soisticades (en aquest cas, anàlisis per catodoluminiscència). Per a determinar-ne la procedència, els resultats s’han comparat amb mostres de referència dipositades al LEMLA (Laboratori per l’Estudi dels Materials Lapidis a l’Antiguitat), amb seu a la Universitat Autònoma de Barcelona, que inclou materials de les principals pedreres romanes d’arreu de la Mediterrània (Itàlia, Grècia, Turquia, Egipte, Nord d’Àfrica). Els materials lítics del pla de les Figueres El conjunt estudiat, tot i que reduït (10 fragments), inclou elements elaborats amb materials de procedències molt diverses. Dues mensae i una possible pica foren fetes amb marbre blanc de la llunyana Docimion, a l’actual Turquia. Dues altres peces, una de les quals una mensa, d’un marbre blanc amb abundants venes de to gris/blau (grecco scritto), probablement vénen de les pedreres del cap de Garde, prop d’Hipona (Hippo Regius), a Algèria, tot i que no es pot descartar una procedència jònica, de l’entorn d’Èfes. De Grècia arribà un element tan fragmentat que no podem identiicar, elaborat en el preuat marbre blanc de Paros, i una placa de marbre de color blanc/verd de l’antiga Caristium, a l’illa d’Eubea. També arribaren plaques de marbre blanc de Luni, actual Carrara (Itàlia), que possiblement es combinaren amb peces d’altres coloracions per a obtenir un joc cromàtic decoratiu. Al costat d’aquestes, també tenim evidències de l’ús de marbres blancs d’Hispania: del sud de la península tenim un fragment informe de marbre molt probablement de les pedreres d’Almadén de la Plata (Sevilla) i de la zona nord, una petita columna elaborada amb marbre blanc/grisós vetejat, possiblement de la zona pirenaica, tot i que en aquest darrer cas no s’ha pogut determinar amb més exactitud el punt d’extracció. Sigui com sigui, el conjunt de materials identiicats conirma que a l’illa de Cabrera no només s’haurien emprat materials dels territoris més propers (Hispania i Pirineus) sinó que també hi arribaren materials de l’extrem oriental de l’Imperi. Per tant, és evident que estava inclosa en les rutes de navegació de l’antiguitat i en la xarxa de distribució de marbres a la Mediterrània que, des dels primers temps de la nostra era, unien els diferents territoris sota domini romà. També sembla que es poden relacionar amb el cenobi del pla de les Figueres diverses estructures de caire productiu, una necròpolis i una estança d’ús encara indeterminat. Pel que fa a aquesta darrera, anomenada àmbit B, cal esmentar que es troba en un dels punts més alts del jaciment, a 15 m sobre el nivell de la mar. És una ediicació de planta rectangular que en el seu interior fa 4,8 m de llarg per 2,7 m d’ample; és a dir, abraça una superfície d’uns 13 m2. Els seus murs es varen trobar molt arrasats, però es va poder comprovar que tenien un ample d’entre 0,65 i 0,70 m. Només en quedaven in situ els sòcols, els quals estaven fets amb pedres lligades amb fang. En canvi, els diferents estrats d’enderroc fan pensar que els alçats d’aquesta estança haurien estat de tàpia, mentre que per a la seva coberta s’haurien emprat elements vegetals i argila. És interessant fer notar que es va apreciar que aquest àmbit B no era una construcció aïllada sinó que formava part d’un conjunt que continua en direcció a la necròpolis, el qual, malauradament, encara no s’ha pogut excavar. Precisament, mirant cap allà es troba l’obertura d’una porta feta al mur septentrional del dit àmbit, la qual donava accés a un espai que sembla presentar un paviment fet amb lloses de marès. P31. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Àmbit B del pla de les Figueres després de la seva restauració. ©Bernat Burgalla Planta de l’àmbit B del pla de les Figueres abans de la seva restauració. (Josep Maria Puche/ICAC) Cobertes de lloses dels enterraments 1, 3 i 4 de la cala 2 del pla de les Figueres. (María Isabel Mancilla, Mateu Riera, Josep Maria Puche/ICAC) Referent a la necròpolis del pla de les Figueres cal esmentar, primer de tot, que ins avui només s’han pogut excavar tres de les seves tombes, però és té constància fefaent de l’existència de dues sepultures més. D’altra banda, convé ressenyar que la distribució i la localització d’aquestes fan pensar que el cementeri era considerablement més gran. S’ha pogut determinar que a quatre de les cinc tombes observades hi havia inhumat un únic individu, sempre de sexe masculí i d’edat adulta. Quadre explicatiu V Els monjos de Cabrera a partir de l’antropologia física Alícia Alesan, Jordi Alfonso Entre el 1999 i el 2004 es varen excavar tres tombes d’inhumació de les cinc identiicades actualment en el pla de les Figueres. Es tracta d’inhumacions individuals en fossa tipus banyera amb coberta de lloses encaixada (enterraments 1, 3 i 4). A cadascuna de les tombes es van trobar les restes molt ben preservades d’un sol individu, dipositat directament sobre el sòl de la fossa, en un espai buit i amb una coberta de lloses; espai que durant el procés de descomposició es va anar reblint de forma progressiva. Els cossos es trobaven en decúbit supí, amb el cap possiblement mirant als peus, les extremitats inferiors estirades amb els peus junts o creuats i els braços estirats al llarg del cos o lleugerament lexionats recolzats sobre la cintura pèlvica. No es va trobar aixovar associat ni cap element indicatiu del tipus de vestit o mortalla del difunt. Les restes estudiades corresponen a dos individus adults d’uns 35 anys (enterraments 3 i 4) i un individu madur d’entre 40-45 anys (enterrament 1), tots ells de sexe masculí. Les talles estimades destaquen per ser elevades segons els criteris establerts per aquestes poblacions, especialment la de l’individu 4 (179 cm). No s’ha diagnosticat cap patologia destacable en cap dels tres individus, tret d’importants lesions artròsiques a les extremitats superiors i la columna vertebral, compatibles amb una osteoartrosi en el cas de l’individu 3 i lesions de tipus degeneratiu, especialment a la columna en el cas de l’individu 4. Tant l’individu 3 com el 4 presenten un esquelet postcranial P32. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC que relecteix una activitat important dels músculs implicats en la lexió i elevació de en la extremitat superior, així com una activitat important dels músculs relacionats amb la marxa a l’extremitat inferior (també a l’individu 1). Aquest quadre seria compatible amb una determinada activitat agrícola en un medi poc favorable. Els indicadors patològics orals i de dieta descriuen una dieta moderadament tova, bàsicament proteica, amb una aportació més important d’aliments d’origen animal que vegetal, i amb una escassa higiene oral. Plantes i seccions dels enterraments 3 i 4 del pla de les Figueres. (María Isabel Mancilla, Mateu Riera, Miquel Trias i Josep Maria Puche/ICAC) Enterraments 3 i 4 del pla de les Figueres. ©Mateu Riera Quadre explicatiu VI La necròpolis del pla de les Figueres Julio M. Román Punzón i Mateu Riera Rullan L’anàlisi detinguda de les característiques que presenta la necròpolis del pla de les Figueres permet comprovar com aquestes s’ajusten perfectament a l’observat en la majoria dels cementeris tardoantics de la península Ibèrica i de les illes Balears. Ubicació i organització interna A causa de l’escàs espai excavat, són poques les consideracions que es poden realitzar referents a ambdós aspectes de l’espai destinat a cementeri. Quant a la seva localització cal destacar que es troba situada en un lloc un tant “privilegiat” just al davant de l’entrada a la badia principal de Cabrera, a uns 13 msnm. En aquest indret s’ha pogut documentar l’existència d’unes instal·lacions dedicades a la elaboració de vi i, aparentment, a la producció de porpra. Però en el moment de creació de la necròpolis les estructures estarien ja en desús i parcialment arruïnades. Tot i això, la distribució de les sepultures fa pensar en un possible condicionament de les ruïnes, tal vegada per a establir diferenciacions internes del cementeri. En aquest sentit és interessant destacar que les escasses tombes excavades foren ubicades entre les estructures de la instal·lacions esmentades, sense que s’hagi pogut observar, ara com ara, cap obertura de fossa sepulcral que les perfori. Aquest tipus de seient, a prop d’estructures pretèrites, és una circumstància habitual en les necròpolis d’aquesta cronologia i sovint obeeix a una lògica d’economia de temps i materials, mitjançant el reciclatge d’elements constructius. No obstant això, encara es pot apuntar una altra possible circumstància per a la seva ubicació precisament en P33. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC aquesta zona, i és la de la proximitat de la necròpolis a les dependències i al lloc de culte del cenobi de Cabrera. És important recordar que a l’antiguitat tardana es produeix el fenomen de la proliferació de cementeris relacionats amb ediicis religiosos, per la qual cosa no seria descartable que l’emplaçament de la necròpolis de Cabrera estigui relacionat no només amb la proximitat a les estructures monàstiques sinó sobretot amb el temple cristià que aquestes varen haver d’albergar. D’altra banda, es pot suposar que les dimensions de la necròpolis serien considerables, si s’atén la troballa casual d’una sepultura (enterrament 2), localitzada a 50 m de les tombes excavades. Així mateix, sembla probable, a la vista de l’arc cronològic de les abundants ceràmiques trobades al pla de les Figueres dels segles V a VII dC, que aquestes dimensions podrien ser el resultat d’un desenvolupament temporal relativament ampli. Són aquests, sens dubte, uns dels principals aspectes que haurien de ser dilucidats en posteriors intervencions arqueològiques. Pel que fa a l’orientació que presenten les tombes exhumades, són dues les identiicades: NW-SE per a l’enterrament 1, i SW-NE per als enterraments 3 i 4, en els tres casos amb el cap situat en el primer dels punts cardinals. Sembla existir un consens entre els estudiosos que l’orientació de les tombes canvia a partir del segle IV dC, i passa de la tradicional romana nord/sud al predominant en època tardoantiga est/oest i oest/est (indicant el primer dels punts cardinals la situació del cap). Tal com demostren alguns investigadors, l’orientació més repetida durant els temps tardoromans és la est/oest, mentre que entre els segles VI i VII dC s’inverteix la situació, i són majoritaris els inhumats amb el cap a l’oest, la qual cosa evidenciaria una inluència forana. Aquesta última orientació s’ha relacionat també amb el cristianisme, ja que amb aquesta posició el difunt es trobava mirant cap a Orient, per on neix el sol, símbol del renéixer a una nova vida que el cristià esperava. Sempre tenint present que per a aquesta tradició d’enterrar mirant cap a l’alba del nou dia alguns autors en suggereixen una procedència precristiana, sense solució de continuïtat per a la comunitat cristiana, basant-se en la relació entre la mort i l’astre solar Heli, una relació que començaria ja amb el paganisme i, més concretament, amb els cultes orientals. En el cas de Cabrera, encara que l’angle no és el mateix, es pot concloure que en els tres casos excavats les sepultures s’orienten, aproximadament, amb el cap situat a l’oest i es poden explicar les variacions angulars o bé amb el moment de l’any que va succeir la mort de l’individu, basant-se en la declinació del sol, o simplement per l’adaptació de la tomba a les condicions del terreny, les estructures preexistents o del lloc on es varen practicar les inhumacions. Estructura de les sepultures També són dues les formes constructives identiicades a la necròpolis. D’una part, la fossa simple excavada a la roca, de forma lleugerament trapezoïdal o ovalada, amb els costats menors arrodonits (enterraments 1, 3 i 4). De l’altra, la cista de lloses de pedra clavades verticalment, revestint la fossa excavada al terreny. Ambdós models són habituals en època tardoantiga, tal com succeeix amb l’únic tipus de coberta documentat a les tombes de Cabrera, és a dir, fetes amb quatre o cinc lloses de pedra de marès col·locades horitzontalment. A la península Ibèrica la construcció majoritària de sepultures amb lloses de pedra es correspon amb els segles VI i VII dC, en contraposició a les datades en època tardoromana, les quals són fetes majoritàriament amb materials ceràmics (maons, tègules), en el nostre cas absolutament inexistents. Crida molt l’atenció l’excessiva longitud de les fosses respecte dels cossos dels difunts. La més exagerada seria la de l’enterrament 4, que en el seu fons arribava als 2,90 m de llargada, 1,10 m més que el cadàver que acollia. Cal esmentar que aquesta circumstància ha estat documentada en altres contextos mallorquins com és el cas de la fossa de la dona enterrada sota la lauda musiva de Baleria de la basílica de Son Peretó. P34. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Deposició dels individus Com correspon a les sepultures d’aquestes dates, el ritual d’enterrament és, en tots els casos, d’inhumació, la qual es realitzà sempre de manera individual, sense que s’hagin observat reutilitzacions ni sepultures col·lectives, tan habituals a l’etapa tardoantiga. La dita inhumació es produeix en posició de decúbit supí. La deposició de l’individu sol realitzar-se en aquesta època amb el cadàver directament a l’interior de la tomba, bé vestit o bé amb un sudari. La forma en què es varen documentar les espatles i les cames dels inhumats a Cabrera sembla testiicar el seu amortallament amb un sudari. Fonamental per a l’anàlisi de qualsevol necròpolis és l’estudi antropològic dels inhumats. De les descripcions i les conclusions fetes pels antropòlegs Alícia Alesan i Jordi Alfonso es deriven conclusions molt interessants, ja que tornen a conirmar la hipòtesi que hom seria al davant dels membres del monestir cristià de Cabrera. D’aquesta forma, el sexe masculí de tots ells coincideix amb la d’una comunitat de monjos. Igualment, la seva activitat física, relacionada amb una probable activitat agrícola, coincideix amb la màxima cristiana de ora et labora, tan típica de moltes de les regles monàstiques d’aquells temps. El dipòsit funerari Els inhumats a la necròpolis de Cabrera presenten una absència total de dipòsit funerari, pel que fa tant a elements del dipòsit ritual com a objectes personals. Tot i disposar d’una mostra encara molt reduïda de tombes excavades, és aquest l’únic aspecte que diferenciaria el cementeri de Cabrera de la majoria dels peninsulars, en els quals s’observa la freqüent aparició no només de recipients que acompanyen al difunt sinó també de peces d’adorn personal. No obstant això, aquesta absència és una qüestió que no seria gens estranya en un context monacal. Respecte del dipòsit ritual, es considera que la seva inexistència és absolutament lògica en un ambient cristià com el que ens ocupa, atès que la prohibició explícita de les autoritats eclesiàstiques de dur ofrenes alimentàries als difunts va poder signiicar una disminució del dipòsit funerari que acompanyava aquests, i que en molts casos servia com a contenidor d’aquelles ofrenes. No obstant això cal esmentar que a certes necròpolis dels segles V-VII dC indubtablement cristianes, es continua trobant algun petit recipient dipositat al costat del cadàver, majoritàriament corresponents a formes tancades i que s’han considerat, per exemple, com a contenidors dels sants olis o d’aigües beneïdes. Pel que fa als objectes personals, la seva absència absoluta a les sepultures analitzades també s’ajustaria a una de les màximes de les regles monàstiques, la pobresa, que justiicava l’absència de possessions materials dels monjos i, encara més, d’elements d’adorn personal. Les troballes ceràmiques associades a l’estratigraia de les tombes excavades, així com les proves de C14 realitzades als tres individus exhumats (enterraments 1, 3 i 4), permeten proposar una datació d’entre el inal del segle VI i la primera meitat del segle VII per al període en què es practicaren aquells tres enterraments. És a dir, que aquesta etapa temporal coincideix amb el moment de la redacció de la carta del papa Gregori Magne de l’any 603 dC on es feia referència al monestir de Cabrera. Tots els fets exposats ins aquí fan pensar que som al davant d’una part del cementeri monàstic, i que molt probablement els quatre individus foren monjos de la comunitat monacal cabrerenca. En tot cas, però, cal advertir que en aquell temps molts monestirs ja disposaven de servents que no eren frares i que també podien ser enterrats als voltants de les P35. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Coberta de lloses de l’enterrament 3 de la cala 2 del pla de les Figueres. ©Mateu Riera Coberta de lloses de l’enterrament 4 de la cala 2 del pla de les Figueres. ©Mateu Riera esglésies conventuals. D’altra banda, cada cop fou més freqüent que les persones laiques foranes a les comunitats monàstiques volguessin ser sepultades dins els monestirs, per a així assolir el grau de pietat recomanat per l’Església, però també per a aconseguir que una corporació santa els tingués sempre presents en les seves oracions, tot plegat amb l’objectiu d’obtenir la salvació de les seves ànimes. Malauradament, l’excavació del cementeri de Cabrera és tan parcial que per ara és impossible conèixer si a la necròpolis del pla de les Figueres s’hi varen arribar a enterrar laics, ja fossin servents dels monjos o habitants de Mallorca o d’altres llocs. Enterraments 3 i 4 un cop restaurades les estructures de la cala 2 del pla de les Figueres. ©Mateu Riera Una de les troballes més signiicades de la zona de la necròpolis del pla de les Figueres és un fragment d’àmfora en què es varen escriure ins a cinc línies amb lletres llatines. Tot i que és molt difícil interpretar la majoria de les paraules escrites, el més probable és que es tracti d’una lauda sepulcral. És interessant tenir present que en aquell temps moltes d’aquestes laudes a part de presentar el nom del inat solien tenir escrita la data de la defunció, ja que aquell P36. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC era el moment en què la seva ànima començava un viatge cap a l’infern o cap al paradís. Tenir marcada aquesta data sobre la tomba també facilitava el record de la persona, que seria present a les salmòdies i oracions de la comunitat monàstica el dia de l’aniversari de la seva mort, dia en el qual també es podia celebrar una missa per a la seva ànima. La construcció dels ediicis monacals s’havia d’acompanyar amb el condicionament del lloc per a mirar de garantir, en la mesura que es pogués, la subsistència de la comunitat, si bé és cert que els monjos de Cabrera, tal com la immensa majoria de les corporacions monàstiques d’aquell temps, no varen viure incomunicats del món que els envoltava, d’on Recreació de com podria haver estat una part de la necròpolis del Pla adquiriren aliments per diverses vies. de les Figueres. ©Enric R. Backman/Ajuntament de Palma Cal tenir present, a més, els tres preceptes seguits gairebé sempre pels monjos d’aquell temps: oració, lectura i treball. I és que aquest darrer precepte va afavorir en el si dels monestirs no només la producció de matèries primeres sinó també la fabricació de nombrosos tipus de manufactures. La distribució dels assentaments dels segles V a VII dC per l’arxipèlag cabrerenc fa pensar que la comunitat monàstica va explotar la major part de les terres aptes per al conreu que hi havia. Però també s’ha pogut constatar que varen tenir instal·lacions relacionades amb la producció de vi i amb l’aproitament dels recursos marins. Així, al pla de les Figueres s’han descobert una sèrie d’estructures que varen estar en ús entre els segles V i VI dC i que es poden associar amb l’elaboració de vi i amb la producció de porpra. Estructures del pla de les Figueres que es poden associar amb l’elaboració de vi i amb la producció de porpra. ©Mateu Riera Detall d’un dels dipòsits del pla de les Figueres. ©Mateu Riera La producció de vi s’ha pogut documentar gràcies als resultats de les anàlisis de residus orgànics mitjançant cromatograia de gasos fetes sobre mostres del morter que impermeabilit- P37. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC zava una petita cubeta. La identiicació d’àcid tartàric, però també d’àcid hidroxicinàmic, succínic, benzoic i maleic en el referit d’aquesta cubeta permeten suggerir que va contenir vi. D’alta banda, les traces d’àcid dehidroabiètic suggereixen l’ús de resina de Pinaceae possiblement en la impermeabilització de la cubeta o per a millorar el gust i/o la conservació del vi que hi estava dipositat. La producció de porpra es constata per la localització d’un reguerol ple de caragols marins de les espècies Murex trunculus i hais haemastoma, amb el típic patró de fragmentació per a l’extracció de l’animal viu per a així poder arribar a elaborar-ne el dit colorant a partir de la glàndula hipobranquial. Els resultats de les proves de C14 fetes en dos d’aquests exemplars mostren que aquella producció s’hauria realitzat entre els segles VI i VII dC. Reguerol (en vermell) que es va trobar ple de caragols marins, tots trencats, de les espècies Murex trunculus i hais haemastoma. ©Miquel Trias Exemples dels caragols marins de les espècies Murex trunculus i hais haemastoma trobats al reguerol del pla de les Figueres. ©Damià Ramis Recreació de com podria haver estat una part del taller de producció de porpra del pla de les Figueres. ©Enric R. Backman/Ajuntament de Palma En relació amb el colorant purpuri cal citar, a més, la localització, ran de mar, d’un closquer força gran. Entre els trossos de caragols marins trencats sempre de la mateixa manera s’hi troben nombrosos fragments ceràmics dels segles V a VII dC. P38. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Closquer localitzat al port de Cabrera. ©Mateu Riera Detall del closquer del port de Cabrera. ©Mateu Riera Al pla de les Figueres també s’han pogut documentar un conjunt de cubetes i una habitació que, segons tots els indicis, formava part d’una factoria de salaons, on es degué salar peix o fer-ne algun tipus de salsa. Encara no s’ha pogut conirmar completament que aquesta factoria fos utilitzada per la comunitat monàstica, però cal tenir present que aquests tipus de producció encaixen molt bé amb les activitats que es coneix que feien els monjos d’aquells segles. Quadre explicatiu VII Les instal·lacions relacionades amb la producció de vi i amb l’aprofitament dels recursos marins Maria Magdalena Riera Frau i Mateu Riera Rullan El jaciment del pla de les Figueres abraça els dos vessants d’un llit de torrent. En el seu costat occidental s’han descobert les restes d’una factoria de salaons, mentre que al vessant oriental es varen trobar diverses evidències que demostren la producció a Cabrera de colorant de porpra. En aquesta part del jaciment també es va localitzar una petita cubeta que s’ha pogut relacionar amb la producció de vi. Aquest dipòsit es va realitzar dins d’una fossa quadrangular excavada en el terreny. En el seu interior, adossats a les seves parets, es varen construir quatre murs realitzats amb pedres de diverses mides lligades amb fang. Aquests murs fan uns 0,30 m d’amplada, entre 1,60 i 1,90 m de llargada, i conserven una alçada màxima de 0,65 m. D’aquesta forma, l’interior de la cubeta feia 1,30 m de llargada, 1,05 m d’amplada, i, com a mínim, ins a 0,65 m d’alçària. En alguns racons del seu interior encara es conservava un referit de morter molt ric en calç. Gràcies als materials mobles associats a aquesta cubeta s’ha pogut determinar que va ser construïda i que va estar en ús entre els segles V i VI dC. Fins ara, de la factoria de salaons se n’han pogut documentar quatre cubetes (cubetes A, B, C i D) i restes d’un àmbit molt arrasat (àmbit A). Tota aquesta zona va ser molt afectada per les obres que hi varen realitzar els presoners de l’exercit de Napoleó per a construir-hi diverses barraques i, posteriorment, per una pedrera. Tres de les cubetes són molt semblants i estan perfectament alineades (A, B i C). Es troben situades entre tres i quatre metres de la línia actual de la costa. Estan fetes mitjançant tres forats de planta quadrada amb els cantons un poc arrodonits. Aquestes cavitats tallen el terreny natural, que en aquest lloc és fonamentalment marès. El forat de la cubeta A fa 1,80 m d’amplada (E-W), 2,25 m de llargada (N-S) i conserva una alçària màxima d’ 1,12 m. El P39. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC de la cubeta B, fa 1,80 m d’amplada, per 2,35 m de llargada i conserva una alçària màxima d’1,05 m. Mentre que el de la cubeta C fa 1,80 m d’amplada, 2,25 m de llargada i es conserva ins a una alçària d’1,10 m. Pel que es pot apreciar a la paret que divideix les cubetes B i C, sembla que tots tres dipòsits haurien estat realçats amb murs fets amb pedres lligades amb abundant morter de calç. Malauradament tots els seus coronaments estan trencats i per tant és impossible saber quina fou l’alçària total de les cubetes. Aquestes presenten un revestiment impermeabilitzant intern d’opus signinum (mescla de calç, arena, aigua i bocins de ceràmica) de molt bona qualitat. En la part plana, en els llocs més ben conservats, el morter arriba a tenir 6 cm de gruixa, tot i que el més freqüent és que s’acosti als 4 cm. Algunes vegades, en el punt de contacte entre el trespol i les parets encara es conserva la mitjacanya o cordó hidràulic. Aquest és molt irregular i amb el vèrtex arrodonit. Les seves mides oscil·len entre els 3 i 10 cm d’amplada i entre els 5 i 10 cm d’alçària. L’altra cubeta localitzada, la cubeta D, es troba immediatament al sud de les cubetes A i B. Només es va poder documentar molt parcialment ja que tenia a sobre un mur fet pels soldats francesos, i a més es trobava tallada pel retall d’una escala construïda pels dits presoners. De tota manera es va poder apreciar que era molt més petita que les anteriors, amb unes mides 75 cm d’amplada, més de 85 cm de llargada, i ins a 35 cm d’alçària. No sembla que la dita cubeta hagués pogut ser gaire més alta ni que superàs els 2,5 m de llargada. Presenta un revestiment d’opus signinum molt semblant al de les tres cubetes grans, en aquest cas amb una gruixa màxima de 5 cm. De l’esmentat àmbit A només es coneix una part del seu costat meridional, on s’ha identiicat el sòcol d’un mur paral·lel a l’alineació de les cubetes. Sembla que aquesta paret hauria tingut una llargada mínima de ins a 5 m. Se’n conserva una alçària màxima de ins a 0,60 m, que està feta amb pedres lligades amb abundant morter de calç. En canvi, les característiques del seu enderroc fan pensar que hauria tingut un alçat fet de tàpia o de tovots. També es va poder apreciar que l’estança hauria tingut una teulada feta de tègules i ímbrexs. Per altra banda, es va poder observar que el paviment de l’àmbit A s’havia realitzat retallant i igualant la roca natural. La localització i les característiques d’aquesta ediicació fan pensar en una espècie de magatzem o lloc de treball. Malauradament, a sota de l’enderroc no es va recuperar cap mena de material que permetés fer-ne una interpretació més ajustada. Fins a dia d’avui ha estat impossible poder datar amb precisió la fundació de la “factoria de salaons”, a causa fonamentalment de les grans destruccions que va patir per les obres dels presoners francesos i, després, durant l’extracció dels carreus de la pedrera. Tampoc no ha ajudat gens el fet que la majoria d’estructures de la factoria estiguessin excavades directament a la roca i, pràcticament sense cap tipus d’estratigraia associada al moment de la seva construcció. En suma, per ara només es pot airmar que fou ediicada en posterioritat al c. 150 dC i que molt probablement va estar en ús entre els segles V a VII dC. Factoria de salaons del pla de les Figueres. ©Mateu Riera Enderroc de tègules de l’àmbit A de la factoria de salaons. ©Mateu Riera P40. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Tègules de l’enderroc de l’àmbit A de la factoria de salaons (Victòria Cantarellas, María Isabel Mancilla, Mateu Riera i Julio M. Román) Planta de la factoria de salaons del pla de les Figueres a l’antiguitat (María José Rivas, Mateu Riera i Josep Maria Puche/ICAC) Recreació de com podria haver estat la factoria de salaons del pla de les Figueres. ©Enric R. Backman/Ajuntament de Palma L’explotació dels recursos de la mar en temps del monestir cabrerenc també s’ha pogut comprovar mitjançant la troballa, en contexts dels segles VI-VII dC, d’un pes de plom i de nombrosos hams. Relacionades amb aquests s’han recuperat diverses agulles que pel lloc on es descobriren i per les seves formes i mides sembla clar que foren emprades per a la elaboració i/o la reparació d’ormejos per a pescar. Fora de context també s’han recuperat dos pesos de ceràmica que es poden associar a xarxes de pesca i tot apunta que serien dels segles V a VII dC. Al pla de les Figueres també s’ha localitzat una gran excavació feta al terreny per a l’extracció d’argila, segurament destinada a fer-la servir com a material de construcció. Aquest lloc fou P41. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC emprat després com a abocador de fems i deixalles, gràcies a les quals s’ha pogut tenir coneixement d’una part de la dieta dels habitants del lloc en el segle VII dC. Un altre abocador que cal destacar és el localitzat a migdia de l’àmbit B, el qual sembla ser unes dècades més antic. Quadre explicatiu VIII La dieta dels monjos de Cabrera Damià Ramis Bernad El conjunt de restes faunístiques recuperades durant les excavacions mostra que els habitants de Cabrera realitzaren una explotació molt diversiicada dels recursos animals durant els segles V a VII dC. S’ha de tenir present que l’aproitament dels productes vegetals de manera lògica també formaria part de les pràctiques alimentàries de la comunitat monàstica encara que, ara per ara, no es disposa d’evidències per a poder caracteritzar les pràctiques agrícoles i silvícoles. Pel que fa als animals, el primer tret a destacar és la limitada importància de la fauna domèstica. Les espècies presents en aquest grup es limiten als caprins —cabres i ovelles— i a les gallines, amb una presència molt marginal del porc i una absència absoluta del ramat boví. En canvi, els recursos silvestres gaudeixen d’un gran protagonisme. Les activitats vinculades a l’explotació dels animals salvatges es poden agrupar en: la recol·lecció de mol·luscs i crustacis marins, la recol·lecció de caragols terrestres, la caça de conills, la captura d’aus marines (i també aus terrestres de manera més esporàdica) i la pesca. Els mol·luscs marins més explotats són la baldufa o pada (Monodonta turbinata), el corn de tenassa (hais haemastoma), el corn de tap (Trunculariopsis trunculus) i la pegellida (Patella sp.). A més dels mol·luscs marins, també s’han identiicat a tots els sectors alguns fragments de mordala de cranc marí (d’espècie indeterminada). Pel que fa a l’explotació dels caragols terrestres, les espècies documentades són el bover (Helix aspersa), la caragola (Eobania vermiculata), la viuda (Otala sp.) i el caragolí (heba pissana). El conill té una presència no gaire abundant, però va apareixent a la majoria dels conjunts estudiats. Als nivells supericials excavats a més de conills es va documentar la presència de llebres, però aquesta no apareix als contextos iables de l’antiguitat tardana analitzats ins ara. La captura d’aus marines —i especíicament del virot petit o baldritja (Puinus mauretanicus)— es documenta com una de les activitats més importants en el conjunt de les estratègies d’alimentació de la comunitat de Cabrera. En molt menor mesura apareixen altres dues espècies d’aus marines: el virot gran (Calonectris diomedea) i el corb marí (Phalacrocorax aristotelis). Les aus terrestre són objecte de captura menys intensa, amb la presència d’algunes restes de tudó o colom roquer (Columba sp.) i de passeriformes. Les restes de peixos no han estat determinades taxonòmicament. A partir de les vèrtebres es dedueix que es tracta majoritàriament d’espècies de mida petita, encara que alguns exemplars són de mida mitjana. P42. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC En comparar els diferents contextos analitzats, els majors contrastos es troben a nivell espacial. Existeixen diferències marcades entre la fauna procedent dels contextos excavats a la zona propera a la necròpolis i, d’altra banda, el conjunt faunístic del clot del Guix. En el primer cas és on es documenta la presència més signiicativa d’espècies ramaderes. També hi ha una important explotació de recursos silvestres, sobretot d’aus marines. A més, els mol·luscs suposen un terç del nombre de restes. La presència de restes de peixos és reduïda. En canvi, al Clot del Guix el predomini dels recursos silvestres s’intensiica. El caprí signiica escassament el 10% de les restes identiicades, el gall està representat per una única resta i no es documenta la presència del porc. La major part de la fauna està representada pels mol·luscs marins —baldufa, corn de tenassa i pegellida— i, en menor mesura, pels terrestres —bover, viuda i caragolí. A més, el conjunt del Clot del Guix també mostra la caça o recol·lecció d’exemplars de conill, baldritja i cranc. En canvi, la major diferència respecte de la fauna documentada al pla de les Figueres és l’absència de restes de peixos. A Mallorca es disposa de l’anàlisi de dos conjunts faunístics —l’illot dels Frares (Colònia de Sant Jordi) i Son Peretó (Manacor)— contemporanis al de Cabrera, que poden servir per a avaluar els trets més singulars de l’explotació dels animals per part de la comunitat monàstica. Si bé els jaciments mallorquins també mostren una important diversitat d’espècies i d’estratègies d’explotació, el pes de la ramaderia és signiicatiu. En canvi, els habitants de Cabrera depenien dels recursos silvestres en major mesura. D’altra banda, aquests darrers explotaven espècies en general de mida petita. A diferència de l’illa major, a Cabrera no es documenten grans mamífers, ni domèstics (cavall, ase, bou) ni silvestres (cérvol, daina). S’ha de fer esment de la troballa casual en superfície d’un fragment de banya de cérvol al pla de les Figueres. Aquest material planteja una doble incògnita. En primer lloc no es pot garantir la seva cronologia a causa de l’absència d’un context arqueològic. I segon, independentment del període, les banyes de cèrvid eren objecte d’intercanvi comercial ja que eren emprades per a la fabricació d’utensilis i, per tant, la seva presència a Cabrera no demostra necessàriament la introducció d’aquests animals. Taula amb l’inventari de les restes faunístiques recuperades als nivells dels segles V a VII dC del pla de les Figueres (Damià Ramis) El virot petit o baldritja (Puinus mauretanicus) és una au marina endèmica de les Balears que tan sols va a terra per a criar. Actualment només en queden algunes colònies disperses a les illes, on nidiica a punts de difícil accés. La intensa explotació d’aquesta espècie indica el caràcter marginal i precari de la comunitat monàstica de Cabrera (Ruiz; Martí Eds. 2004). ©Miguel McMinn P43. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Finalment cal esmentar que, altre cop al pla de les Figueres, s’han trobat diversos tipus d’escòries que fan pensar en l’existència al lloc d’un o més tallers on es treballaria el ferro i/o el vidre, dues activitats que altra vegada s’han documentat sovint relacionades amb els monjos del temps del monestir de Cabrera. Si és una tasca molt diicultosa poder conèixer com eren els cenobis d’aquell temps, encara ho és molt més poder arribar a saber com foren els eremitoris. I és que les fonts escrites ben poca cosa ens diuen sobre la qüestió. Però aquestes diicultats també estan relacionades amb el fet que els eremitoris són més mals de documentar arqueològicament ja que se solien caracteritzar per unes ediicacions molt senzilles de les quals se sol conservar poca cosa. En tot cas, gràcies a les fonts literàries sí que se sap que solien tenir una ediicació destinada a oratori (oratorium), així com la cel·la o les cel·les dels frares. Aquestes construccions també podien estar delimitades per un tancat. L’existència d’un monestir en una illa tan petita com la de Cabrera la convertia en una “illa santa”, en la qual no sembla factible que hi pogués haver cap assentament humà que no estigués directament vinculat amb la seva comunitat monàstica. Aquesta airmació, sumada a la datació dels materials mobles trobats al Clot del Guix i a Son Picornells, a les característiques de certes estructures allà identiicades i a la seva comparació amb diversos paral·lels arqueològics d’altres monestirs, fa que es pugui defensar la identiicació dels dos indrets de Cabrera amb eremitoris de la seva comunitat monacal, tot i advertint de la necessitat de noves excavacions arqueològiques que permetin acabar de conirmar-ho. Més o menys és el mateix que succeeix amb el jaciment de Conillera anomenat els Corrals, tot i que aquest darrer és una mica més controvertit i a més està molt menys estudiat. Principals assentaments del temps del monestir de Cabrera (Josep Maria Puche/ICAC) Tal com succeïa al pla de les Figueres, els tres suposats eremitoris es troben als voltants d’algunes de les poques concentracions de terres aptes per al conreu que hi ha a tot el subarxipèlag. A més, a Son Picornells i als Corrals sembla repetir-se el model observat al Clot del Guix, on s’han pogut identiicar un conjunt d’ediicacions, diverses barraques, una cisterna, una bassa i una tanca. Convé advertir, però, que ins que no es facin més treballs d’excavació no es podrà assegurar que totes aquestes estructures pertanyen al temps del monestir de Cabrera, tot i que sembla força clar que la majoria sí que ho són. P44. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Estructures documentades al Clot del Guix (J M Puche/ICAC) Conjunt d’ediicacions del Clot del Guix. ©Mateu Riera Barraca 4 del Clot del Guix. ©Mateu Riera Tram sud-oest de la tanca del Clot del Guix. ©Maria Isabel Mancilla Possible cisterna del Clot del Guix. ©Mateu Riera Bassa del Clot del Guix. ©Mateu Riera Estructures documentades a Son Picornells (Josep Maria Puche/ICAC) Estructures documentades als Corrals de la Conillera (Josep M Puche/ICAC) P45. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Cal destacar que al Clot del Guix, a Son Picornells i als Corrals es troba, altre cop, un predomini dels materials ceràmics dels segles V a VII dC, alguns dels quals presenten motius estampats clarament cristians o graits postcocció com els del pla de les Figueres. Terra Sigillata africana D trobada per J. Camps al Clot del Guix (M. J. Rivas a partir dels originals de Guerrero 1985, ig. 71 i 72) Quadre explicatiu IX Símbols cristians dels monjos de Cabrera Mateu Riera Rullan i Joan Nadal i Cañellas A l’illa de Cabrera s’han pogut recuperar diversos materials que presenten representacions cristianes que daten d’entre els segles V a VII dC. La majoria s’han trobat en el pla de les Figueres, tot i que cal esmentar que també se n’ha descobert una col·lecció destacable en el Clot del Guix. Algunes d’aquelles representacions varen arribar fetes al subarxipèlag, però, en canvi, n’hi ha d’altres que sembla clar que les pogueren fer els pobladors de Cabrera. Els materials que varen arribar a Cabrera amb representacions prèviament executades corresponen, totes, a ceràmiques de vaixella ina de les produccions anomenades Terra Sigillata africana D, sobre les quals es varen estampar els símbols cristians abans de la cocció de la peça. En destaca un exemplar que presenta una estampa que es proposava que podria representar un sant que aguanta a la mà esquerra un bastó acabat en creu. En canvi la mà dreta la té mig alçada amb el gest de la benedicció. Tindria per tant junts el dit gros amb el dit anular, de tal manera que queden tres dits cap a dalt (el segon, el tercer i el quint), que representen les tres persones de la Trinitat. Per altra banda, els altres dos dits representen la unió de la naturalesa divina de Jesucrist amb la seva naturalesa humana. Per tot plegat cal pensar que no seríem al davant de la representació iconogràica d’un sant, sinó la de Crist que du la creu i beneeix. En el pla de les Figueres s’han trobat quatre fragments de base de pàtera de Terra Sigillata africana D que presenten un anyell estampat. Però, a més, a dues també es pot apreciar el que devia ser una creu central. Si aquestes peces només tinguessin un anyell, aquest podria haver representat Crist, Anyell de Déu. En canvi, si n’hi hagués més d’un, tal com pareix el més probable, els anyells representarien els P46. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC idels batiats. Tindríem doncs els anyells entorn de la creu que representarien els idels que giren al voltant del símbol de la seva salvació, què és la creu de Crist, atès que amb el sacriici de la Creu Crist redimí els homes i els donà la possibilitat de tornar a ser purs i blancs com els anyells, una vegada alliberats dels seus pecats. En el Clot del Guix també s’ha trobat una base de pàtera de Terra Sigillata africana D amb dues creus estampades, així com dues peces més amb representacions de simbologia aparentment cristiana com són la palma i l’estrella de vuit puntes. Pel que fa a les representacions de caire cristià, presumiblement realitzades a Cabrera, cal esmentar, primer de tot, el crismó marcat en una lauda sepulcral feta a partir d’un fragment d’àmfora. És un crismó on està gravat el monograma format per les primeres lletres gregues del nom de Crist, XP, és a dir, khi i rho. D’altra banda, pareix que es podrien relacionar amb monogrames cristològics o amb lletres apocalíptiques alguns dels graits postcocció marcats en escudelles de Terra Sigillata africana D trobades en el pla de les Figueres i en el Clot del Guix, tot i que, malauradament, aquesta atribució no es pot certiicar completament atès que cap dels graits s’ha conservat ben complet. En aquelles peces sembla que es poden identiicar les lletres gregues alfa, rho i omega. En aquest sentit cal recordar que la primera i la darrera lletra de l’alfabet grec, és a dir, l’alfa (α, Α) i l’omega (ω, Ω) també representaven Crist com “El principi i la i” de totes les coses, i que era molt freqüent que es representassin aquestes dues lletres acompanyant el crismó. Representacions de Crist que du la creu i beneeix realitzades sobre ceràmiques de Terra Sigillata africana D. A) Peça trobada al pla de les Figueres amb els paral·lels de: B) Museu del Louvre i C) Sicília (Mateu Riera a partir de Riera Rullan 2008, 162 i Hayes 1972, ig. 51g i 51i) P47. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Pàtera del segle VI dC de Terra Sigillata africana D trobada a les excavacions de Palaia Fokaia, prop d’Anavissos (Grècia), on està representada la igura de Crist que du la creu i beneeix. ©Byzantine & Christian Museum, Athens Representació d’anyell realitzada a sobre d’una ceràmica de Terra Sigillata africana D trobada a Karanis d’Egipte (Hayes 1972, ig. 48o) Representacions d’anyells i creus a sobre de ceràmiques de Terra Sigillata africana D trobades en el pla de les Figueres (Catalina Garau, Maribel Mancilla, Antonia Martínez, Mateu Riera Rullan, María José Rivas i Julio Román) Representació d’anyells al voltant de la creu realitzada sobre una pàtera de Terra Sigillata africana D trobada a Classe (RavennaItàlia) (Maioli 1983) Crismó de la lauda sepulcral feta a partir d’un fragment d’àmfora trobada al pla de les Figueres (Mateu Riera) P48. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC L’illot dels Frares era una petita illeta, actualment unida a Mallorca, on s’han anat documentant una sèrie d’estructures arquitectòniques i un mínim de cinc tombes, moltes destruïdes a principis dels anys 70 del segle passat. Malauradament, en aquell moment no es va poder datar amb seguretat cap d’aquelles resExemples de possibles lletres gregues alfa, rho i omega marcades sobre ceràmiques de tes arqueològiques, ni tamTerra Sigillata africana D trobades al pla de les Figueres i al Clot del Guix (Víctor Guerrero, Maria José Rivas i Mateu Riera) poc es varen poder arribar a interpretar les estructures o a conèixer-ne els usos. En tot cas, però, convé remarcar que les característiques formals d’aquelles sepultures són molt semblants a les del pla de les Figueres. A més, molts dels tipus ceràmics dels segles V a VII dC recuperats a l’illot dels Frares són idèntics als que es detecten a Cabrera i Conillera. També succeeix el mateix amb els estris de vidre que s’hi han trobat. D’altra banda, convé esmentar que a l’illot dels Frares, tal com passa al pla de les Figueres, també s’hi troben abundants caragols marins de l’espècie Murex trunculus, amb el típic patró de trencament relacionat amb la producció de porpra. La gran abundància de ceràmiques dels segles V a VII dC emprades per a transportar aliments trobades a l’illot dels Frares permeten suposar que hi degué haver un magatzem, tal vegada el lloc on els monjos cabrerencs emmagatzemaven les seves mercaderies, un fet que coincidiria, en certa manera, amb el que exposava sant Isidor de Sevilla († 636 dC) quan narrava que els monestirs del seu temps disposaven d’un magatzem a les ciutats. Recreació de com podria haver estat l’illot dels Frares en temps del monestir de Cabrera. ©Enric R. Backman/Ajuntament de Palma P49. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC 3. EL FINAL dEL moNESTIr dE CAbrErA Maria Magdalena Riera Fau i Mateu Riera Rullan Entre 1809 i 1814 més de 9.000 persones de diferents nacionalitats –suïssos, italians, alemanys i, majoritàriament, francesos– varen patir captiveri a Cabrera. En moriren a l’illa prop de 3.500. Es tractava de presoners captivats després de la batalla de Bailén i pertanyien a l’exèrcit napoleònic del general Dupont. Dibuix de l’assentament principal dels presoners francesos al pla de les Figueres (L.F. Gille 1892: Les prisionniers de Cabrera: mémoires d’un conscrit de 1808 – Biblioteca Lluís Alemany) La majoria dels presoners es varen instal·lar a la zona del port de Cabrera, al fons de la rada, als mateixos indrets on s’havien situat el monestir i la factoria de salaons del pla de les Figueres. La penosa situació dels presoners, abandonats a l’illa i amb uns subministraments molt insuicients, els obligà a utilitzar tots els recursos al seu abast, incloent-hi tot allò aproitable de l’antic monestir del segle setè. Segons les narracions del captiveri escrites pels mateixos presoners, varen emprar els materials de construcció dels antics murs en noves ediicacions i varen vendre als mallorquins tots aquells elements recuperats en excavació i que tenien valor econòmic en aquells moments. Hi ha referències concretes a la recuperació, mitjançant autèntiques feines d’excavació, d’elements de construcció com carreus o capitells de columna. D’altra banda, altres elements foren aproitats al mateix lloc. Es tracta de determinats atuells de ceràmica d’època antiga reutilitzats pels presoners amb la seva funció original o de les restes de determinades ediicacions que foren emprades com a basament de les noves construccions. Cubetes de la factoria de salaons reaproitades pels presoners francesos. ©Mateu Riera A la factoria de salaons els murs de les antigues cubetes foren elevats amb nous paraments i es varen fer sostres amb cobertes vegetals. Com que es tractava de construccions originalment estanques es varen veure obligats a obrir passos i així cada cubeta es va convertir en una habitació d’un habitatge-taller de petites dimensions. Finalment, es construïren mobles d’obra i es perforaren els murs per a ubicar-hi petites llars de foc. Tot plegat va provocar un fort daltabaix a gran part del que ja era un jaciment arqueològic. És per això que es pot parlar d’una doble destrucció del monestir del port de Cabrera: una causada pel seu abandonament a inals del segle VII o principis del segle VIII i l’altra, per la seva reutilització a principis del segle XIX. Tot i així, hi ha sectors que a pesar de la poca alçària dels murs conservats semblen mantenir una estratigraia inalterada i cal tenir present que es troben força intactes les ediicacions situades a l’interior de l’illa. P50. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC CATALoGACIÓ Número de catàleg: 1 Procedència: illot dels Frares Número d’inventari: IF-1972-1 Peça: moneda romana de bronze Localització: Museu de Mallorca Autoritat emissora: Constanci II Denominació: nummus Taller: Nicomèdia Data d’emissió: 337-340 dC Llegenda i descripció de l’anvers: CONSTAN[tivs] AVG Bust diademat i drapejat a la dreta Llegenda i descripció del revers: GLOR - [ia exercitvs] Dos soldats que sostenen un estendard Marca de taller i/o marca secundària: SMN[...] Metall: AE Pes: 1,40 g Diàmetre: 16 mm Posició d’encunys: 12 h Referència bibliogràfica: AAVV, vol. VIII, 19. MAROT, T. 2004 Catalogació: Teresa Marot Salsas Fotografies: Museu de Mallorca Número de catàleg: 2 Procedència: illot dels Frares Número d’inventari: IF-1972-4 Peça: moneda romana de bronze Localització: Museu de Mallorca Autoritat emissora: Magnenci Denominació: AE2 Taller: Roma Data d’emissió: 351-352 dC Llegenda i descripció de l’anvers: DN MAG[nentivs pf avg] Bust drapejat a la dreta; al darrere, B Llegenda i descripció del revers: [victoriae d]D NN AVG ET C[aes]. Dues victòries que sostenen una corona amb VOT/V/MVLT/X Marca de taller i/o marca secundària: */ [rp] Metall: AE Pes: 3,62 g Diàmetre: 20 mm Posició d’encunys: 06 h Referència bibliogràfica: AAVV, vol. VIII, 216. MAROT, T. 2004 Catalogació: Teresa Marot Salsas Fotografies: Museu de Mallorca Número de catàleg: 3 Procedència: illot dels Frares Número d’inventari: IF-1972-9 Peça: moneda romana de bronze Localització: Museu de Mallorca Autoritat emissora: Gracià Denominació: AE3 Taller: Arelate Data d’emissió: 375-378 dC Llegenda i descripció de l’anvers: DN GRATIANVS PF AVG Bust diademat i drapejat a la dreta Llegenda i descripció del revers: GLORIA RO [manorvm] Emperador dempeus que sosté un estendard i un escut Marca de taller i/o marca secundària: TCON Metall: AE Pes: 1,75 g Diàmetre: 18 mm Posició d’encunys: 06 h Referència bibliogràfica: AAVV, vol. IX, 18c. MAROT, T. 2004 Catalogació: Teresa Marot Salsas Fotografies: Museu de Mallorca P51. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Número de catàleg: 7 Procedència: pla de les Figueres Número d’inventari: PF-04-134-2 Peça: moneda romana de bronze Localització: Museu de Mallorca Autoritat emissora: emissions urbanes, imitació Denominació: nummus Taller: indeterminat Data d’emissió: posterior a 330 dC Llegenda i descripció de l’anvers: [...], Bust, casc a l’esquerra Llegenda i descripció del revers: Lloba amb els dos bessons Marca de taller i/o marca secundària: R U [...] Metall: AE Pes: 0,93 g fragmentada Diàmetre: 12 mm Posició d’encunys: 12 h Referència bibliogràfica:. AAVV, vol. VII, 354 i ss MAROT, T. 2005; MAROT, T. 2009 Catalogació: Teresa Marot Salsas Fotografies: Museu de Mallorca Número de catàleg: 8 Procedència: pla de les Figueres Número d’inventari: PF-04-133-2 Peça: moneda vàndala de bronze Localització: Museu de Mallorca Autoritat emissora: Trasamund Denominació: nummus Taller: Cartago Data d’emissió: 496-523 dC Llegenda i descripció de l’anvers: [...], Bust amb paludamentum i diadema de perles a la dreta Llegenda i descripció del revers: Victòria amb corona a l’esquerra Marca de taller i/o marca secundària: Metall: AE Pes: 0,7 g Diàmetre: 0,9 mm Posició d’encunys: 02 h Referència bibliogràfica: MAROT, T. 2005. MAROT, T. 2009; WROTH, W. 1911, 21, 32-38 Catalogació: Teresa Marot Salsas Fotografies: Museu de Mallorca Número de catàleg: 9 Procedència: pla de les Figueres Número d’inventari: PF-04-133-1 Peça: moneda vàndala o bizantina de bronze Localització: Museu de Mallorca Autoritat emissora: indeterminada Denominació: nummus Taller: Cartago? Data d’emissió: inals segle V - circa 540 dC Llegenda i descripció de l’anvers: [...], Bust amb paludamentum i diadema de perles a la dreta Llegenda i descripció del revers: [...] Marca de taller i/o marca secundària: Metall: AE Pes: 0,95 g Diàmetre: 10 mm Posició d’encunys: ? Referència bibliogràfica: MAROT, T. 2005; MAROT, T. 2009 Catalogació: Teresa Marot Salsas Fotografies: Museu de Mallorca Número de catàleg: 10 Procedència: pla de les Figueres Número d’inventari: PF-11-443-3 Peça: moneda bizantina de bronze Localització: Museu de Mallorca Autoritat emissora: Constant II Denominació: 20 nummi (mig follis) Taller: Cartago Data d’emissió: 641-688 dC Llegenda i descripció de l’anvers: [dn con]ST-AN[...] Bust de front amb corona de perles i creu, amb vestit consular i que sosté mapa amb la mà Llegenda i descripció del revers: Creu llarga entre X-X, dos punts a cada costat dels numerals Marca de taller i/o marca secundària: CRTG Metall: AE Pes: 6 g Diàmetre: 20 mm Posició d’encunys: Referència bibliogràfica: SEAR, D.R. 1974, núm. 1057 (DOC 311-320) Catalogació: Teresa Marot Salsas Fotografies: Museu de Mallorca P52. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Número de catàleg: 11 Procedència: pla de les Figueres Núm. Inventari: DA11/20-437-1; DA11/20-442-3 i DA11/20-448-10 Peça: escudella de ceràmica de Terra Sigillata africana D Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Consell de Mallorca Descripció i ús: estri del servei de taula de petites dimensions i de tendència geomètrica semiesfèrica. Fet de ceràmica, és originari del nord d’Àfrica, de la zona de l’actual Tunísia. Presenta un “vernís” vermell/ taronjós de bona qualitat. La peça es conserva quasi completa i al seu fons s’hi va realitzar un grait en un moment posterior a la seva cocció. Es pot assimilar al tipus Hayes 99. És interessant esmentar que l’escudella tipus Hayes 99 és l’estri que més abundantment s’ha documentat en els contextos associats al monestir de Cabrera. En tot cas, però, cal ressaltar que l’exemplar aquí presentat és d’una variant certament poc comuna. Se n’han trobat paral·lels semblants en els contextos bizantins de Màlaga. Gràcies a Michel Bonifay, a qui volem agrair molt sentidament les seves observacions, hem pogut saber que podria tractar-se d’una producció d’Oudhna i correspondre a una de les variants de Hayes 99 que foren fabricades en aquell taller. Context: va ser recuperada en un femer/abocador localitzat on després es va construir l’àmbit B. Bibliografia: ACIÉN, M.; CASTAÑO, J.M.; NAVARRO, I.; SALADO, J.B.; VERA, M. 2003. BARRAUD D.; BONIFAY M.; DRIDI F.; PICHONNEAU J.-F. 1998. BONIFAY, M. 2004 Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Antoni Febrer Mides: 16,5 cm ø i 6 cm d’alçària Número de catàleg: 12 Procedència: pla de les Figueres Núm. Inventari: DA11/20-434-8; DA11/20-437-4; DA11/20-442-6 i DA11/20-448-2 Peça: fragments d’una pàtera de ceràmica de Terra Sigillata africana D Cronologia: segle VI dC Localització: Consell de Mallorca Descripció i ús: estri del servei de taula de grans dimensions i poca fondària. Fet de ceràmica, és originari del nord d’Àfrica, de la zona de l’actual Tunísia. Presenta un “vernís” escàs de color taronja. Fins el moment només s’ha recuperat un poc menys de la tercera part de la peça, però és probable que se’n trobin més fragments ja que encara no s’han exhaurit els estrats on varen aparèixer els aquí exposats. Es pot assimilar al tipus Hayes 104A, considerat fonamentalment del segle VI, tot i que hi ha autors que defensen que es va començar a fabricar cap al inal del segle V. És un tipus molt comú a la Mediterrània. Context: fragments recuperats en un femer/abocador localitzat on després es va construir l’àmbit B Bibliografia: BONIFAY, M. 2004; HAYES, J.W. 1972; REYNOLDS, P. 1995 Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Antoni Febrer Mides: 41 cm ø Número de catàleg: 13 Procedència: pla de les Figueres Núm. Inventari: PF-Estació M; PF-99-P-8; PF-99-P-9; PF00-P-21; PF-99-01-5 (Cata 1); PF-00-P-20; E0042-03-62; E0042-04-134-8; E0042-05-251-2; E0042-06-01-48; E0042-06-346-1 Peça: fragments d’escudelles i de pàteres de Terra Sigillata africana D amb graits postcocció Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: estris del servei de taula fets de ceràmica, originaris del nord d’Àfrica, de la zona de l’actual Tunísia. Tots tenen un “vernís” de color taronja o vermell/taronjós. Les escudelles corresponen als tipus Hayes 99C o Hayes 80B/99, mentre que les pàteres es poden assimilar al tipus Hayes 104C. Presenten graits postcocció que sembla que podrien estar relacionats amb monogrames cristològics o amb lletres apocalíptiques, tot i que, malauradament, aquesta atribució no es pot certiicar completament ja que cap dels graits s’ha conservat sencer. En tot cas, sembla que es poden identiicar les lletres gregues alfa i rho. En aquest sentit cal recordar que la primera i la darrera lletres de l’alfabet grec, és a dir, l’alfa (α, Α) i l’omega (ω, Ω) també representaven Crist com “el principi i la i” de totes les coses, i que era molt freqüent que es representassin aquestes dues lletres acompanyant el crismó (monograma format per les primeres lletres gregues del nom de Crist, XP, és a dir, khi i rho). Normalment els graits es troben a l’exterior de les peces, però hi ha algunes excepcions. Sembla coherent vincular tots aquests graits amb marques fetes pels monjos cabrerencs, tal vegada per a identiicar-ne la pertinença. Context: la majoria s’han trobat a nivells supericials o d’època contemporània, llevat de dos que varen aparèixer als estrats d’amortització o d’enderroc del cenobi i un que es va recuperar associat als nivells d’ús de la necròpolis. Bibliografia: BONIFAY, M. 2004; HAYES, J.W. 1972; RIERA RULLAN, M. 2013 Catalogació: Mateu Riera Rullan Dibuix: Antonia Martínez, Mateu Riera, María José Rivas i Julio M. Román P53. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Número de catàleg: 14 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: E0042-PF-00-01; E0042-PF-94-9; E004203-P-12; E0042-04-128; E0042-05-P-1 Peça: fragments de gerretes de ceràmica comuna amb graits postcocció Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: estris de ceràmica aparentment del servei de taula, tot i que no es poden descartar altres opcions menys probables. Fets amb torn, molts semblen correspondre a les produccions considerades eivissenques, però també és possible que haguessin estat fabricats a Mallorca. La majoria tenen decoració incisa polilineal feta abans de la cocció de les peces. Sempre en el seu exterior presenten graits postcocció, que sembla que podrien estar relacionats amb monogrames cristològics o amb lletres apocalíptiques, tot i que, malauradament, aquesta atribució no es pot certiicar completament ja que que cap dels graits s’ha conservat sencer. Tampoc es poden descartar altres possibilitats, com que siguin antropònims. En un dels exemplars està escrit clarament en llatí, on es pot llegir perfectament FELV. Sembla coherent vincular tots aquests graits amb marques fetes pels monjos cabrerencs, tal vegada per a identiicar-ne la pertinença. Context: tots s’han trobat a nivells supericials, llevat d’un que es va recuperar en un estrat d’amortització del cenobi. Bibliografia: RAMON, J. 1986; RAMON, J. 2008; RIERA RULLAN, M. 2013 Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Museu de Mallorca Número de catàleg: 15 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: E0042-05-P-3 Peça: fragment d’una pàtera de ceràmica de Terra Sigillata africana D Cronologia: segle VI dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: petit fragment d’un estri de grans dimensions i poca fondària que podria haver estat emprat com a patena eucarística. Fet de ceràmica, és originari del nord d’Àfrica, de la zona de l’actual Tunísia. Presenta un “vernís” de color taronja. L’interior d’aquesta ceràmica presentava una decoració estampada, realitzada abans de la seva cocció, que era la representació iconogràica de Crist que du la creu i que beneeix. És un tipus decoratiu que es pot emmarcar en l’estil E (ii) proposat per J.W. Hayes, que s’hauria estat fabricant entre els anys 530 i 600 dC. Es coneixen dos paral·lels molt semblants a la peça cabrerenca, del Museu del Louvre i de Sicília. Context: va ser localitzat en superfície a un centenar de metres al sud de l’àmbit B. Bibliografia: HAYES, J.W. 1972; RIERA RULLAN, M. 2008; TORTORELLA, S. 1981 Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Museu de Mallorca Número de catàleg: 16 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: PF-00-P-10; E0042-06-P3; E0042-07-411-2; E0042-03-P28 Peça: fragments de pàteres de ceràmica de Terra Sigillata africana D Cronologia: segle VI dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: fragments de les bases d’estris de grans dimensions i poca fondària que podrien haver estat emprats com a patenes eucarístiques. Fets de ceràmica, són originaris del nord d’Àfrica, de la zona de l’actual Tunísia. Presenten un “vernís” de color taronja o vermell/ taronjós. Com a mínim tres dels quatre exemplars es poden associar, molt probablement, al tipus Hayes 104B. L’interior d’aquestes ceràmiques presentava unes decoracions estampades realitzades abans de la seva cocció, que corresponen a la representació iconogràica de la creu i dels anyells. Així, els anyells representarien els idels que giren al voltant del símbol de la seva salvació, que és la creu de Crist, atès que amb el sacriici de la Creu Crist redimí els homes i els donà la possibilitat de tornar a ser purs i blancs com els anyells, una vegada alliberats dels seus pecats. Els anyells corresponen a un tipus decoratiu que es pot emmarcar en l’estil E (ii) proposat per J.W. Hayes, que s’hauria estat fabricant entre els anys 530 i 600 dC. Els exemplars trobats a Cabrera presenten uns xais molt semblants als d’unes peces trobades a Karanis d’Egipte i a Chercel d’Algèria. Context: els quatre exemplars foren trobats en nivells supericials o d’època contemporània als voltants del cenobi. Bibliografia: HAYES, J.W. 1972; RIERA RULLAN, M. 2008; TORTORELLA, S. 1981 Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Museu de Mallorca P54. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Bibliografia: RAYNAUD, Cl. 1993d; RIGOIR, J. 1968; RIERA RULLAN, M. 2005a Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Museu de Mallorca Número de catàleg: 17 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: E0042-06-323-1 Peça: peril complet d’escudella de ceràmica comuna Cronologia: segle VII Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: estri de ceràmica que podria pertànyer al servei de taula, tot i que no es poden descartar altres opcions com, per exemple, que hagués servit per a la preparació d’aliments. Fet amb torn, sembla correspondre a una de les produccions considerades eivissenques, però tampoc es pot descartar que fos fabricat a Mallorca. Sembla que es pot associar formalment al tipus RE-0804a, el qual, J. Ramon situa en el segle VII dC. Aquesta peça del pla de les Figueres presenta una vora molt semblant a la d’un exemplar trobat al sector oest de Son Peretó, recuperat, altre cop, en un context del segle VII dC. Context: es va trobar en un estrat d’abocador o femer localitzat a la zona de la necròpolis. Bibliografia: RAMON, J. 1986; RAMON, J. 2008; RIERA RULLAN, M.; CAU, M.A.; SALAS, M. (Eds.) 2013 Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Museu de Mallorca Mides: 20 cm ø i 10 cm d’alçaria Número de catàleg: 18 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: PF-99-P-1 Peça: vora i part de la panxa d’una escudella de ceràmica de DS. P. Cronologia: c. segle V Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: estri de ceràmica del servei de taula. Fet amb torn, presenta un “vernís” de color gris i una decoració incisa feta a rodeta. Correspon a una de les produccions anomenades dérivée des sigillée paléochrétienne, que foren fabricades en el terç meridional de la Gàl·lia (actual sud de França). D’aquesta peça es conserva part de la vora, el coll i la panxa. Sembla que es pot assimilar al tipus Rigoir 18. Aquest tipus ha estat considerat el més característic de les sigillées paléochrétiennes i se’n coneixen nombroses variants. Fora de la Gàl·lia s’ha documentat, per exemple, a Barcelona, Darró, València, Menorca, Pol·lèntia i Cartago. El tipus Rigoir 18 es propi de la part mediterrània de la Gàl·lia, de fet, sembla un tipus absent a l’Atlàntic. Per a la seva datació es marca un ampli marc cronològic que abraça els anys 370/500 dC. Formalment, els paral·lels més propers a l’exemplar cabrerenc s’han localitzat a Enserune i a St. Blaise. Número de catàleg: 19 Procedència: el Clot del Guix Núm. d’inventari: CG-60-1; CG-60-2 i CG-60-3 Peça: fragments d’escudelles de Terra Sigillata africana D amb graits postcocció Cronologia: segles VI-VII Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: estris del servei de taula fets de ceràmica, originaris del nord d’Àfrica, de la zona de l’actual Tunísia. Tots tenen un “vernís” de color taronja o vermell/taronjós. Corresponen als tipus Hayes 99B o Hayes 99C. Sempre al seu exterior, presenten grafits postcocció que sembla que podrien estar relacionats amb monogrames cristològics o amb lletres apocalíptiques, tot i que, malauradament, aquesta atribució no es pot certificar completament ja que cap dels grafits s’ha conservat sencer. En tot cas, sembla que es poden identificar les lletres gregues alfa, rho i omega. En aquest sentit cal recordar que la primera i la darrera lletres de l’alfabet grec, és a dir, l’alfa (α, Α) i l’omega (ω, Ω) estaven relacionades, a partir del Llibre de l’Apocalipsi de sant Joan, amb Crist com “el principi i la fi” de totes les coses. A més, era molt freqüent que aquestes dues lletres es representassin acompanyant el crismó, és a dir, el monograma format per les primeres lletres gregues del nom de Crist, XP (khi i rho). Sembla coherent vincular tots aquests grafits amb marques fetes pels monjos cabrerencs, tal vegada per a identificar-ne la pertinença. Context: trobades durant les prospeccions realitzades per J. Camps entre 1959 i 1960 Bibliografia: CAMPS, J. 1962; GUERRERO, V. M. 1985; HAYES, J.W. 1972 Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Gina Sansaloni Número de catàleg: 20 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: E0042-94-P; E0042-00-P; E0042-06-P Peça: Fragments de cassola de pietra ollare o pierre ollaire Cronologia: segles V-VII dC P55. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: tots aquests elements correspondrien a cassoles cilíndriques o troncocòniques. En dos dels casos s’hi poden apreciar clarament les estries horitzontals que evidencien la seva elaboració mitjançant un torn. Estan fetes amb un tipus de pedra que té unes qualitats tèrmiques que permeten una gran acumulació de calor i un escalfament i refredament lents. És resistent però bona de treballar, impermeable i innòcua, és a dir, un material privilegiat per a ser emprat per a cuinar. El seu nom vindria del mot llatí olla. El descobriment d’alguns d’aquests estris a tallers metal·lúrgics ha permès plantejar el seu ús com a gresol, tot i que aquesta atribució resta encara per confirmar. També s’ha relacionat amb els tallers d’època altmedieval que treballaven el vidre. S’ha documentat una gran quantitat de petites explotacions per a la seva extracció a les regions central i occidental dels Alps. Tot i que s’han fabricat estris culinaris amb aquet tipus de pedra des de la protohistòria fins a l’època moderna, és molt factible que les peces cabrerenques haguessin arribat a l’illa entre el segles V a VII dC. Cal esmentar també que la identificació de pietra ollare al pla de les Figueres es va donar a conèixer l’any 2005 i era la primera vegada que es documentava aquest tipus de material a les illes Balears i una dels primeres que es publicava a l’Estat espanyol. Context: els quatre fragments de pietra ollare trobats a Cabrera s’han recuperat en nivells supericials dels voltants de la necròpolis del pla de les Figueres. Bibliografia: BOLLA, M. 1991; RIERA RULLAN, M. 2005b; VALLAURI, L. 1994 Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Museu de Mallorca Número de catàleg: 21 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: PF-04-128; E0042-06-323-F; E0042-06- 332-E; E0042-06-328-A; DA11/20-442-18; E0042-06-332-D Peça: fragments d’anses de llums de vidre Cronologia: segles V-VII dC Localització: Museu de Mallorca i Consell de Mallorca Descripció i ús: petites anses de vidre que per les formes i les mides podrien correspondre a elements de subjecció d’unes làmpades d’oli que anaven penjades i que proporcionaven una il·luminació misteriosa i molt vistosa, caracteritzada per les làmpades i les ombres, al·lusiva al món del més enllà. Solen aparèixer associades a ediicis religiosos, com per exemple la basílica i el baptisteri de Son Peretó. Es poden assimilar als tipus Isings 134/Foy 11 o Foy 22. El tipus genèric Isings 134 és un dels més documentats entre les làmpades vítries trobades a Orient i, de fet, es consideren extremadament comunes a la Mediterrània oriental, sobretot a les excavacions de les basíliques. Isings el va considerar un tipus que es començaria a trobar a partir del inal del segle IV i que seguiria ins a l’edat mitjana. Avui es continua defensant aquesta datació inicial i es constata encara en els nivells del segle VIII, tot i que sembla clar que seria un tipus especialment comú en contextos dels segles VI i VII dC. Context: fragments recuperats a nivells d’ús o d’enderroc de l’àmbit B o a estrats d’abocador o femer localitzats a la zona de la necròpolis. Bibliografia: FOY, D. 1995; ISINGS, C. 1957; RIERA RULLAN, M. 2013 Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Museu de Mallorca Número de catàleg: 22 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: E0042-06- 328-C; E0042-06-328-B; E004206-355 Peça: fragments de portametxes de plom Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Museu de Mallorca i Consell de Mallorca Descripció i ús: elements de plom que recolzats sobre les vores de les làmpades o llànties de vidre servien per a aguantar el ble on hi havia la lama que cremava l’oli que es feia servir com a combustible. Eren indispensables per a mantenir la lama encesa, separada de les parets del contenidor, i per a evitar que se submergís en l’oli. Cal remarcar que les làmpades de vidre i els portametxes solen estar associats a grans ediicacions com són les esglésies o els baptisteris. De fet, a Mallorca s’han documentat portametxes en grans quantitats a les basíliques de Son Fadrinet i Son Peretó. Context: tres es varen recuperar als nivells d’ús o d’enderroc de l’àmbit B, mentre que l’altre es va trobar en un abocador o femer localitzat a la zona de la necròpolis. Bibliografia: FOY, D. 2004; GENÇLER, Ç. 2009; RIERA RULLAN, M. 2013 Catalogació: Mateu Riera Rullan Fotografia: Museu de Mallorca i Antoni Febrer Número de catàleg: 23 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: E0042-07-370 Peça: fragment informe de marbre Cronologia: segles IV-VIII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: fragment informe d’objecte de marbre blanc procedent d’Almadén de la Plata (Sevilla). Tant les traces de fabricació com la procedència de la matèria primera permeten establir que procedeix de pedreres explotades a la mateixa època en què subsistia el monestir de Cabrera. És especialment indicatiu de la posició del monestir, ben enmig de les rutes comercials de la Mediterrània occidental i que, malgrat l’aïllament físic, els monjos de Cabrera mantenien contactes comercials amb un ampli marc geogràic. Context: procedeix de nivells supericials del port de Cabrera i no gaudeix d’un context arqueològic clar. Bibliografia: ÁLVAREZ, A. et alii 2011; ÁLVAREZ, A. et alii 2012 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Museu de Mallorca Mides: 12 x 7,5 cm P56. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC blanc de color uniforme procedent de les pedreres de Docimeion (actual Iscehisar), prop d’Afyon (Turquia). Context: procedeix de nivells supericials del port de Cabrera i no gaudeix d’un context arqueològic clar. Bibliografia: ÁLVAREZ, A. et alii 2011; ÁLVAREZ, A. et alii 2012 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Museu de Mallorca Mides: 14,5 x 12 x 2,5 cm Número de catàleg: 24 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: PF-SN Peça: fragment de columna Cronologia: segles IV-VIII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: fragment de fust de columna amb motlura que fou realitzat amb marbre de color blanc grisós i gra gruixat, semblant al que alora al vessant nord dels Pirineus centrals (França). La manca de mostres de referència no permet donar aquesta localització de la matèria primera com a deinitiva. El marbre pot considerar-se com un material noble a l’època a la qual ens referim i en el context de l’arxipèlag de Cabrera. Per això, i sols a nivell d’especulació, es podrien relacionar aquests fragments amb elements de prestigi o culturals. Tot i això, el lloc on han aparegut els fragments de marbre localitzats ins ara –el port de Cabrera– pot relacionar-se amb la ubicació del campament dels presoners francesos de la batalla de Bailén (1809-1814), que, com se sap, varen vendre objectes de marbre d’època antiga que recuperaven dels moviments de terres que realitzaren. Context: fou recuperat al llarg dels treballs de restauració d’un mur de pedra seca vora la platja. Bibliografia: ÁLVAREZ, A. et alii 2011; ÁLVAREZ, A. et alii 2012 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Antoni Febrer Mides: 36 x 22 x 16 cm Número de catàleg: 25 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: E0042-00 Peça: fragment de pila circular Cronologia: segles IV-VIII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: fragment de pila circular realitzada amb marbre Número de catàleg: 26 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: E0042-06-37-11 Peça: fragment de mensae Cronologia: segles IV-VIII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: fragment de mensae amb tres motlures que en planta presenten una certa curvatura, realitzada amb marbre blanc que té taques fosques, procedent de Docimeion (actual Iscehisar), prop d’Afyon (Turquia). Context: procedeix de nivells supericials del port de Cabrera i no gaudeix d’un context arqueològic clar. Bibliografia: ÁLVAREZ, A. et alii 2011; ÁLVAREZ, A. et alii 2012 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Museu de Mallorca Mides: 12,5 x 10 x 3 cm Número de catàleg: 27 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: E0042-PF-94 Peça: fragment de mensae Cronologia: segles IV-VIII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: fragment de mensae amb una motllura de marbre blanc de color homogeni procedent de Docimeion (actual Iscehisar), prop d’Afyon (Turquia). Context: procedeix de nivells supericials del port de Cabrera i no gaudeix d’un context arqueològic clar. Bibliografia: ÁLVAREZ, A. et alii 2011; ÁLVAREZ, A. et alii 2012 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Museu de Mallorca Mides: 6 x 5,5 x 2,5 cm P57. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Número de catàleg: 28 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: DA11/20-433-15 Peça: molls Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Consell de Mallorca Descripció i ús: petits molls formats a partir d’una única peça de bronze tancada després de passar per una petita anella. El mateix tancament permet subjectar una agulla entre els dos braços dels molls. A l’exterior, un seguit d’incisions permeten manipular l’objecte sense que s’esmunyi d’entre els dits. La presència de l’anella fa pensar que anava unida a algun altre objecte per una cadena o similar. Tot i que no s’han pogut localitzar paral·lels tipològics d’aquest instrument, podria tractar-se d’unes pinces per a estirar el ble i espavilar el llum. Context: varen ser localitzats en un femer situat a l’exterior de l’àmbit B del pla de les Figueres juntament amb altres petits elements de plom o vidre relacionats amb la il·luminació. Bibliografia: LLABRÉS RAMIS, J. 1977; RIERA RULLAN, M. 2013 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Antoni Febrer Mides: 6,4 x 1,7 cm Número de catàleg: 29 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: DA11/20-437-11 Peça: gemma amb tall de caboixó i segell gravat Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Consell de Mallorca Descripció i ús: pedra semipreciosa ovalada de tonalitat vermellosa, amb gravat incís. Sembla que el gravat representa un tropheion. D’origen hel·lenístic, eren monuments commemoratius d’una victòria i representaven les armes dels vençuts mostrades de forma antropomorfa. Sovint es varen monumentalitzar. En aquest cas serveixen de decoració a la peça central d’una joia, segurament un anell. Context: va ser localitzat a nivells de fundació de l’àmbit B del pla de les Figueres. Bibliografia: CONDE, E. 2006; GONZÁLEZ, E.; RIERA FRAU, M.M. 2002; RIERA RULLAN, M.; CAU, M.A.; SALAS, M. (coords.) 2012 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Antoni Febrer Mides: 1,4 x 1,8 cm Número de catàleg: 30 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: DA11/20-433-17; DA11/20-433-18 Peça: agulla de bronze de secció quadrangular Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Consell de Mallorca Descripció i ús: fragment d’unes agulles que haurien pogut tenir una longitud d’uns deu centímetres. Tenen cos i són de secció quadrangular ins a un centímetre de la punta, en què adopten la secció circular. La seva secció i les seves dimensions les converteixen en pròpies d’alguna activitat en què la perforació no esdevé el treball fonamental. Sols a manera d’especulació i coherentment amb el context en què foren trobades, pot indicar-se que es tractaria d’agulles per a la creació i la reparació de xarxes de pesca. Context: va ser localitzada en un femer situat a l’exterior de l’àmbit B del pla de les Figueres, juntament amb petits elements de plom o vidre relacionats amb la il·luminació i altres elements relacionats amb la pesca i l’aixovar domèstic. Bibliografia: RIERA RULLAN, M. 2013 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Antoni Febrer Mides: 5,6 x 0,4 cm Número de catàleg: 31 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: DA11/20-444-19; DA11/20-444-20 Peça: conjunt d’hams de ferro Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Consell de Mallorca Descripció i ús: hams de ferro que foren abandonats en posició alineada. Tant les seves dimensions com la posició que conserven recorden els hams d’un palangre quan aquest es troba fora de l’aigua i es conserven alineats per a evitar que s’embullin les llences. La mida dels hams, d’entre dos i tres centímetres, els fa propis del palangre de braçolí. Context: varen ser localitzats en un femer situat a l’exterior de l’àmbit B del pla de les Figueres, juntament amb petits elements relacionats amb la pesca i l’aixovar domèstic. Bibliografia: RIERA RULLAN, M. 2013 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Antoni Febrer Mides: 4,3 x 3 cm / 3,3 x 2 x 0,3 cm P58. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Número de catàleg: 32 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: DA11/20-436-2 Peça: plomada de pesca Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Consell de Mallorca Descripció i ús: plomada cònica amb una incisió transversal per a enganxar-la a un il d’un aparell o una xarxa de pesca. Context: va ser localitzada sobre el paviment de l’habitació B del pla de les Figueres. D’altres elements relacionats amb la pesca foren trobats en un femer a l’exterior de l’habitació. Bibliografia: RIERA RULLAN, M. 2013 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Antoni Febrer Mides: 4,8 x 2,64 cm Número de catàleg: 33 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: DA11-20-444-15 a 18 Peça: agulles de bronze de secció circular Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Consell de Mallorca Descripció i ús: conjunt de quatre agulles de secció circular pràcticament completes. Tenen cos i punta afuada. Tant les seves característiques morfològiques com les seves dimensions, d’entre quatre i sis centímetres, les fan adequades per a realitzar exercicis de costura. Les dimensions del cos, que implica la utilització d’un il de menys d’un mil·límetre de gruix i l’agudesa de les puntes, indiquen que es tracta d’elements emprats per a la costura de teles. Context: varen ser localitzades en un femer situat a l’exterior de l’àmbit B del pla de les Figueres, juntament amb petits elements de plom o vidre relacionats amb la il·luminació i d’altres elements relacionats amb la pesca i l’aixovar domèstic. Bibliografia: RIERA RULLAN, M. 2013 Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Antoni Febrer Mides: 4,7 cm / 4,3 cm / 5 cm / 6 cm. Gruixa: 0,1 cm Número de catàleg: 34 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: E0042-05-207-4 Peça: pes Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: als mateixos tallers nord-africans on es fabricaven alguns dels contenidors utilitzats a Cabrera es va modelar aquesta anella de ceràmica. Per les seves petites dimensions i baix pes es podria haver emprat per a a diferents usos, segurament com a tensor d’algun estri de pesca. Context: fou trobat a l’àmbit II del nucli residencial complex de nova planta que constituïa un dels nuclis de barraques dels presoners, situat damunt una petita elevació vora la platja del port. Podria tractar-se d’un estri reutilitzat pels presoners francesos. Bibliografia: Inèdit Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Museu de Mallorca Mides: 4 cm ø Número de catàleg: 35 Procedència: pla de les Figueres Núm. d’inventari: PF-03-P35 Peça: fragment de ceràmica amb inscripció Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: un fragment d’àmfora, probablement de procedència eivissenca, va ser utilitzat per a incidir un epígraf funerari. Malgrat el deficient estat de conservació es podria interpretar com un nom personal o una qualitat del difunt, les paraules VIXIT ANNO i una xifra que indicaria la data de defunció. La lletra A d’ANNO tindria un crismó superposat. Context: va ser localitzat en superfície, prop de la necròpolis del pla de les Figueres. P59. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Bibliografia: Inèdit Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Museu de Mallorca Mides: 9 x 11 x 1,5 cm Número de catàleg: 37 Procedència: els Corrals. Conillera Núm. d’inventari: els Corrals-Conillera Peça: bloc de marès Cronologia: segles VI-VII dC Localització: Museu de Mallorca Descripció i ús: entre les restes de materials de construccions enrunades que es troben als Corrals de Conillera se’n va localitzar un que presenta una creu envoltada per un cercle incisa en una de les seves cares. A falta d’altra explicació, podria tractar-se d’un element decoratiu de la façana d’un ediici o de part d’una estela funerària. Context: va ser localitzat en superfície al jaciment dels Corrals. Bibliografia: RIERA RULLAN, M. 2005b; RIERA FRAU, M.M.; RIERA RULLAN, M. 2005a Catalogació: Maria Magdalena Riera Frau Fotografia: Gina Sansaloni Mides: 48,5 x 34 x 21 cm P60. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC bLILIoGrAFIA AAVV: he Roman Imperial Coinage, 10 vol., Londres. ACIÉN, M.; CASTAÑO, J. M.; NAVARRO, I.; SALADO, J.B.; VERA, M. 2003: “Cerámicas tardorromanas y altomedievales en Málaga, Ronda y Morón”, CABALLERO, L.; MATEOS, P.; RETUERCE, M. (Eds.): Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la Península Ibèrica. Anejos de Archivo español de Arqueología, XXVIII, 411-454. ACSÁDI, GY.; NEMESKÉRI J. 1970: History of Human Life Span and Mortality, Akadémiai Kiadó, Budapest. AQUILUÉ, X. 1995: “La cerámica común africana”, Ceràmica comuna romana d’època Alto-Imperial a la Península Ibèrica. Monograies Emporitanes, VIII, Barcelona, 61-74. ALCOVER, J. A.; FONT, A.; TRIAS, M. 1997: “Primera troballa de fauna vertebrada plistocènica a Cabrera”, Endins 21, Palma, 79-82. ALEMAN, I.; BOTELLA, M. C.; RUIZ, L. 1997: “Determinación del sexo en el esqueleto postcraneal. Estudio de una población mediterránea actual”, Archivo Español de Morfología 2, 7-17. ALFARO, C. 2002: “Ebusus y la producción de púrpura en el Imperio romano”, L’Africa Romana 14, Roma, 681-696. ALFARO, C. COSTA, B.; TÉBAR, E. 2004: “Excavacions al canal d’en Martí, en es Pou des Lleó (Santa Eulària des Riu), durant els anys 2001-2003”, Fites 4, Eivissa, 29-42. ALFONSO, J. 2004: “Estudi de les restes humanes”, RIERA RULLAN M. (Coord.): Illot des Frares. Col·lecció Quaderns de Patrimoni Cultural 9, Palma, 69-70. ÀLVAREZ, A.; DOMÈNECH, A.; LAPUENTE, P.; PITARCH, A.; ROYO, H. 2009: Marbles and Stones of Hispania. Exhibition catalogue, Tarragona. ÀLVAREZ, A.; RODÀ, I.; RIERA RULLAN, M.; GUTIÉRREZ GARCIA, A.; DOMÈNECH, A. 2011: “Primers resultats dels estudis dels elements marmoris del jaciment de l’Antiguitat Tardana del Pla de ses Figueres de l’illa de Cabrera”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana 67, 55-71. ÀLVAREZ, A.; RODÀ, I.; RIERA RULLAN, M.; GUTIÉRREZ GARCIA, A.; DOMÈNECH, A.; ROYO, H. 2012: “Provenance of some ancient marbles from el Pla de ses Figueres (Cabrera, Balearic islands, Spain)”, Proceedings of the IX ASMOSIA Conference. Interdisciplinary Studies on Ancient Stone, Tarragona, 8 a 13 de juny de 2009, 426-434. AMENGUAL, J. 1998: “Manifestaciones del monacato balear y tarraconense según la correspondencia entre San Agustín y Consencio (415-420)”, Il Monachesimo occidentale dalle origini alla Regula Magistri. XXVI Incontro di studiosi dell’antichità. Roma, 8-10 maggio 1997, Roma, 341- 359. AMENGUAL, J. 1991: Els orígens del cristianisme a les Balears, Palma. AMENGUAL, J. 2008: “La repressió dels monjos mallorquins de Cabrera”, Cabrera. Els tresors de l’illa, Palma, 27-38. AMENGUAL, J. 2013: “Els inicis del cristianisme a les Illes Balears: una perspectiva històrica”, RIERA RULLAN, M.; CAU, M. A.; SALAS, M. (Eds.): El conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor, Mallorca). Excavació i adequació de les habitacions del sector oest, MUSA. Revista del Museu d’Història de Manacor, 8, Manacor, 10-27. AMENGUAL, J.; ORFILA, M. 2007: “Paganos, judíos y cristianos en las Baleares: documentos literarios y arqueológicos”, Revista de Ciencias de las Religiones, 18, Granada, 197-246. APARICIO, M. 2004: “Una petita illa al port de la Colònia de Sant Jordi”, RIERA RULLAN M. (Coord.): Illot des Frares. Col·lecció Quaderns de Patrimoni Cultural 9, Palma. ARNAUD, A. 2003: “Les îles de Lérins, Sainte-Marguerite et Saint-Honorat (Cannes, Alpes-Maritimes)”, Des îles côte à côte. Histoire du peuplement des îles de l’Antiquité au Moyen Âge (Provence, Alpes-Maritimes, Ligurie, Toscane), Bulletin Archéologique de Provence, Supplément 1, 175-189. ARNAUD, A. 2003: “Les îles du littoral d’après les auteurs anciens. Géographie, structures descriptives, traditions littéraires”, Des îles côte à côte. Histoire du peuplement des îles de l’Antiquité au Moyen Âge (Provence, Alpes-Maritimes, Ligurie, Toscane), Bulletin Archéologique de Provence, Supplément 1, 25-38. ATLANTE I: CARANDINI A. (Coord.); ANSELMINO, L.; PAVOLINI, C.; SAGUÌ, L.; TORTORELLA, S.; TORTORICI, E. 1981: Atlante delle Forme ceramiche, I. Ceramica ine romana nel Bacino mediterraneo (medio e tardo impero). Enciclopedia dell’Arte Antica Classica e Orientale, Roma. AZKÁRATE GARAI-OLAUN, A. 2000: “Relexiones sobre la implantación del cristianismo entre los vascos”. SANTOS, J.; TEJA, R. (Eds.): Actas del Symposium de Vitoria-Gasteiz (25-27 noviembre de 1996). El cristianismo. Aspectos históricos de su origen y difusión en Hispania. Revisiones de Historia Antigua III, Universidad del País Vasco, Vitoria-Gasteiz, 303-324 BANGO, I. G. 2003: “La topograia monasterial en España. Desde los orígenes del monacato a las primera manifestaciones del claustro de tipo benedictino”, YARZA, J.; BOTO, G. (Coords.): Claustros Románicos Hispanos, León, 31-45. BARCELÓ, M. 1975: “Comentaris a un text sobre Mallorca del geograf AlZuhri (s. VI - XII)”, Mayurqa, 14, Palma, 155-164. BARCELÓ, M. et alii. 1988: Arqueologia medieval en las afueras del «medievalismo», Barcelona, 9-17. BARCELÓ, M. 2001: “Immigration berbère et établissements paisans à Ibiza (902-1235). À la recherche de la lògique de la construction d’une nouvelle Société”, MARTIN, J. M. (Ed.), P61. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC Zones côtières littorales dans le monde méditerranéen au Moyen Âge : Défense, peuplement, mise en valeur, Castrum, 7, Roma-Madrid, 291-318. BARRAUD D.; BONIFAY M.; DRIDI F.; PICHONNEAU J.-F. 1998: “L’industrie céramique de l’Antiquité tardive”, BEN HASSEN H.; MAURIN L.: Uthina (Oudhna), La redécouverte d’une ville antique de Tunisie, Ausonius-Publications-Mémoires, 2, Bordeaux-ParisTunis, 139-167. BINIMELIS, J. 1593: Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes: dirigida a los Ilustres Señores Jurados del Reino de Mallorca, Mallorca. BOLLA, M. 1991: “Recipienti in pietra ollare”, CAPORUSSO, D.: Ricerche di archeologia urbana a Milano durante la costruzione della linea 3 della Metropolitana 1982-1990, Milà, 11-37 i ig. CLIV-CLXIII. BONIFAY, M. 2004: “Etudes sur la céramique romaine tardive d’Afrique”, BAR International Series 1301, Oxford. BOSCH, J. M.; VALLÈS, J. 1987: “Sepultures tipus cista de lloses i/o <<tegulae>> a Catalunya: hipòtesi interpretativa (1)” II Congreso de Arqueología Medieval Española, Tom III, Madrid, 328-338. BOST, J. P.; CAMPO, M.; COLLS, D.; GUERRERO, V.; MAYET, F., 1992: L’épave Cabrera III (Majorque), Paris. BROWN, P. 1971: “he Rise and Function of the Holy Man in Late Antiquity”, he Journal of Roman Studies, 61, 80-101. BROWN, P. 1983 “he Saint as Exemplar in Late Antiquity”, Representations, 2, University of California, 1-25. BROWN, P. 1997: El primer milenio de la cristiandad occidental, Barcelona. BROWN, P. 1998: Pouvoir et persuasión dans l’Antiquité tardive, Paris. CABALLERO, L.; MURILLO, J. I. 2005: “Notas sobre las cercas y murallas de Santa María de Melque”, Espacios fortiicados en la provincia de Toledo, Toledo, 255-291. CALVO GÁLVEZ, M. 2000: El cementerio del área episcopal de Valencia en la época visigoda, RIBERA, A. (Coord.): Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno, València, 193-205. CAMERON, A. 1998: El mundo mediterráneo en la Antigüedad Tardía 395600, Barcelona. CAMPS, J. 1962: “Cerámicas de tipología indígena halladas en Conejera y Cabrera”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 31, 657-661. CAMPS, J. 1962: “Primeros hallazgos arqueológicos en las islas de Cabrera y Conejera”, VII Congreso Nacional de Arqueología, Barcelona 1960, Saragossa, 188-190. CAPELLÀ, M. A. 2004: “Estudi del vidre”, RIERA RULLAN M. (Coord.): Illot des Frares. Col·lecció Quaderns de Patrimoni Cultural 9, Palma, 81. CAPELLÀ, M. A.; MARTÍNEZ, A. 2012: “Escòria de vidre”, RIERA RULLAN, M.; CAU, M. A.; SALAS, M. (Coords.): Cent anys de Son Peretó: descobrint el passat cristià, Consell de Mallorca, Palma, 73. CARDELL, J; CAU, M. A. 2005: “Las Baleares bizantinas a partir de la documentación arqueológica”, Mallorca y Bizancio. Cuadernos de historia nº 2, Palma, 157-187. CARMONA BERENGUER, S. 1998: Mundo funerario rural en la Andalucía Tardoantigua y de época visigoda. La necrópolis de El Ruedo (Almedinilla, Córdoba). Diputación Provincial de Córdoba, Córdoba. CAU, M. A. 2003: Cerámica tardorromana de cocina de las Islas Baleares: Estudio arqueométrico, British Archaeological Reports, Internacional Series, 1182, Oxford: Archaeopress. CAU, M. A. 2007: “Mediterranean Late Roman Cooking Wares: Evidence from the Balearic Islands “, BONIFAY, M.; TRÉGLIA, J-CH. (Eds.): LRCW 2 Late Roman Coarse Wares, Cooking Wares and Amphorae in the Mediterranean. Archaeology and archaeometry, BAR International Series 1662 (I), Oxford, 219-246. CELA, X.; REVILLA, V. 2004: “La transició del municipium d’Iluro a Alarona (Mataró). Cultura material i transformacions d’un espai urbà entre els segles V i VII dC”, Laietania 15, Mataró. CERRILLO MARTÍN DE CÁCERES, E., 1989: “El mundo funerario y religioso en época visigoda”. Actas del III Congreso de Arqueología Medieval Española (Oviedo, 1989), vol. 1, Universidad de Oviedo, Oviedo, 89-110. CODOU, Y. 2009: “Une mémoire de Pierre : Chantiers romans et monumenta paléochrétiens en Provence”, Lérins, una île sainte de l’Antiquité au Moyen Âge, Collection d’Études Médiévales de Nice, 9, Turnhout, 561-575. CODOU, Y. 2012: “Îles de Lérins. Île Saint-Honorat, les chapelles du Saint-Sauveur et de la Trinité”, Congrès archéologique de France. 168e session. Monuments de Nice et des Alpes-Maritimes 2010, Paris, 77-84. COLOMBÁS, G. M. 1974: El monacato primitivo, 2 vols., Madrid. COMAS, J. 1976: Manual de Antropología Física, Universidad Autónoma de México, México. CONDE, E. 2006: “Joyería romana: ostentatum opus, auriices silentes”, Estudios de platería. San Eloy 2006, Murcia, 113-132. COSTA, B.; ALFARO, C. 2012: “Algunes consideracions sobre l’extensió i cronologia de l’ars purpuraria a ebusus”, Actes de les IV Jornades d’Arqueologia de les Illes Balears, Eivissa, 169-178. DAMETO, J.; MUT, V.; ALEMANY, G. 1840: Historia general del reino de Mallorca, Palma. DÍAZ, P.C. 2007: “Espacio real/espacio imaginado en los monasterios isidorianos”, LÓPEZ QUIROGA, J; MARTÍNEZ TEJERA, A. M.; MORÍN DE PABLOS, J. (Eds.): Monasteria et Territoria. Elites, edilicia y territorio en el Mediterráneo medieval (siglos V-XI), BAR International Series S1720, Oxford, 77-90. DIE BALEAREN: Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria 2002 (1884 1ª edició): Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Volum cinquè. Primera part: Mallorca III, Inca. DUVAL, N. 1994: “La place des églises des Baléares dans l’archéologie chrétienne de la Méditerranée occidentale”, III Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica, Maó (1988), Barcelona, 203-212. FEREMBACH, D.; SCHWIDETZKY, I.; STLOUKAL, M. 1980: “Recommendations for Age and Sex Diagnoses of Skeletons”. Journal of Human Evolution 9, 517-549. FEVRIER, P. A. 1987: “Le mort chrétienne”. XXXIIII Settimane di Studio di Centro Italiano di Studi sull’Alto Medioevo II, 881-942. FONT, A.; RAMIS, D.; VICENÇ, D. 2011: “Fauna, lora i minerals de les Balears a l’Antiguitat: Fonts literàries, fonts cientíiques i fonts arqueològiques. 1.La grua balear i els caragols”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lulliana, 39-53. FOY, D. 1995: “Le verre de la in du IVe au VIIIe siècle en France méditerranéenne premier essai de typochronologie”, FOY, D.: Le verre de l’Antiquité tardive et du haut Moyen Âge, typologie, chronologie, difusion, Guiry-en-Vexin, 187-243. FOY, D. 2004: “Les verres”, BEN ABED-BEN KHADER, A. et al.: Sidi Jdidi I. La basilique sud. Col. De l’école Française de Rome, 339, Roma, 317-329. FRONDONI, A. 1995: Archeologia all’isola del Tino. Il monastero di san Venerio, Genova. FUENTES DOMÍNGUEZ, A. 1989: La necrópolis tardorromana de Albalate de las Nogueras (Cuenca) y el problema de las denominadas “Necrópolis del Duero”. Serie Arqueología Conquense X. Excma. Diputación Provincial de Cuenca, Cuenca. GAMO PARRAS, B. 1992: “Las necrópolis visigodas del norte de la provincia de Albacete”. Cultural Albacete 64, Albacete, 3-16. GAMO PARRAS, B. 1998: La Antigüedad Tardía en la provincia de Alba- P62. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC cete. Diputación Provincial de Albacete, Albacete. GARCÍA MORENO, L. A. 1993: “Los monjes y monasterios en las ciudades de las españas tardorromanas y visigodas”, Habis, Sevilla, 179-192. GENÇLER, Ç. 2009: Elaiussa Sebaste antik yerlesimi cam buluntulari, Ankara Üniversitesi, Doktora Tezi. GONZÁLEZ, R. 2001: El mundo funerario romano en el País Valenciano: monumentos funerarios y sepulturas entre los siglos I a. de C.-VII d. de C. Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”, Madrid. GONZÁLEZ, E.; RIERA FRAU, M. M. 2002: La joieria a les Illes Balears, Palma. GUERRERO, V. M. 1980: “La ocupación de algunos islotes costeros en la protohistòria de Mallorca”, Maina, 2, Palma, 49-54. GUERRERO, V. M. 1981: “Los asentamientos humanos sobre los islotes costeros de Mallorca”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 38, Palma, 191-231. GUERRERO, V. M. 1985: Indigenisme i colonintzació púnica a Mallorca, Ses Salines. GUERRERO, V. M. 1987: La Colònia de Sant Jordi (Mallorca). Estudis d’arqueologia i epigraia, Palma. GUERRERO, V. M. 1993: Navios y navegantes en las rutas de Baleares durante la prehistoria, Palma. GURT, J. M. 1988: “Circulació i història monetària de les Balears des del Baix Imperi als àrabs”, Les Illes Balears en temps cristians ins als àrabs”, Primer Curs Joan Ramis i Ramis, Maó, 59-63. GUYON, J. 2003: “Frères des îles et de la côte. Le dossier littéraire des premiers établissements monastiques sur le littoral provençal et ligure”, Des îles côte à côte. Histoire du peuplement des îles de l’Antiquité au Moyen Âge (Provence, Alpes-Maritimes, Ligurie, Toscane), Bulletin Archéologique de Provence, Supplément 1, 39-44. HAYES, J.W. 1972: Late Roman Pottery, Londres. HERNÁNDEZ, Mª. J.; CAU, M. A.; ORFILA, M. 1992: “Nuevos datos sobre el poblamiento antiguo de la isla de Cabrera (Baleares). Una posible factoría de salazones”, Saguntum 25, València, 213-222. HORN, W; WHITE MARSHALL, J. W.; ROURKE, G. D. 1990: he forgotten hermitage of Skellig Michael, Japó. ISINGS, C. 1957: Roman glass from dated inds, Groningen-Djakarta. KEAY, S.J. 1984: “Late roman amphorae and economic study: the catalan evidence” B.A.R. International Series 196, Oxford. KIRCHNER, H. 1988: “Las técnicas y los conjuntos documentales. I. La cerámica”, Arqueologia medieval en las afueras del «medievalismo», Barcelona, 88-133. KIRCHNER, H.; MOLL, B. 2006: “Introducción”, Historia de las Islas Baleares. Las Islas Orientales de al-Andalus: Las Baleares en época islàmica, 5, Palma, 7-11. LAGÓSTENA, L. 2001: “La producción de salsas y conservas de pescado en la Hispania romana (II a.C.-VI d.C.”, Co·lecció Instrumenta, 11. Barcelona. LÓPEZ, J. 2010: “El santuari paleocristià dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi en el suburbi de Tàrraco”, GAVALDÀ, J. M.; MUÑOZ, A.; PUIG, A. (Eds.): Pau, Fructuós i el cristianisme primitiu a Tarragona (segles I-VIII), Tarragona, 351-375. LLABRÉS RAMIS, J. 1977: Els llums en la història de Mallorca, Estudis monogràics del Museu Arqueològic. La Porciúncula, Palma. LLOBREGAT, E. 1977: “San Vicente Mártir y Justiniano de Valencia”, O. S. B., t. 2, Silos, 7-18. MACIAS, J. Mª 1999: La ceràmica comuna tardoantiga a Tàrraco. Anàlisi tipològica i històrica (segles V-VII), Tarragona. MAROT, T. 1990: “Monedes vàndales i bizantines a Pollentia”, Gaceta Numismàtica, 99, Barcelona, 29-34. MAROT, T. 1997: “Aproximación a la circulación monetària en la Península Ibérica y las Islas Baleares durante los siglos V y VI: la incidència de las emisiones vàndales y bizantinas”, Revue Numismatique, 152, 157-190. MAROT, T. 2004: “Classiicació de les monedes”, RIERA RULLAN M. (Coord.): Illot des Frares. Col·lecció Quaderns de Patrimoni Cultural 9, Palma, 65-68 i annex. MAROT, T. 2005: “Classiicació de les monedes”, RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M. : “Un possible taller de producció de porpra de l’antiguitat tardana al Pla de ses Figueres (illa de Cabrera)”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 61, 386-387. MAROT, T. 2009: “Anexo II: Clasiicación de las monedes de época antigua del Pla de ses Figueres”, RIERA RULLAN, M. (Coord.): Investigaciones arqueológicas sobre el monasterio de época bizantina del archipiélago de Cabrera (siglos V a VII d. C.), Ministerio de Medio Ambiente, Madrid, 163-165. MAROT, T. 2013: “Estudi de les monedes dels àmbits del sector oest”, RIERA RULLAN, M.; CAU, M. A.; SALAS, M. (Eds.): El conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor, Mallorca). Excavació i adequació de les habitacions del sector oest, MUSA. Revista del Museu d’Història de Manacor, 8, Manacor, 141-143. MARTIN, R.; SALLER, K. 1957: Leh- rbuch der Anthropologie. Ed. G. Fischer, Sttutgart. MARTÍNEZ, A.; CAPELLÀ, M. A. 2012: “Copa del tipus Isings 111/Foy 23b”, RIERA RULLAN, M.; CAU, M. A.; SALAS, M. (Coords.): Cent anys de Son Peretó: descobrint el passat cristià, Consell de Mallorca, Palma, 71. MARTÍNEZ TEJERA, A. M. 1997: “Los monasterios hispanos (Siglos VVII). Una aproximación a su arquitectura a través de las fuentes literarias”, Arqueología, Paleontología y Etnografía, 4, Monográico: Jornadas Internacionales “Los visigodos y su mundo”, Madrid, 117-125. MARTÍNEZ TEJERA, A. M. 2007: “El hábitat “cenobítico” en Hispania. Organización y dependencias de un espacio elitista en la Antigüedad Tardía y Alta Edad Media (Siglos V-X)”, LÓPEZ QUIROGA, J.; MARTÍNEZ TEJERA, A. M.; MORÍN DE PABLOS, J. (Eds.): Monasteria et Territoria. Elites edilicia y territorio en el Mediterráneo medieval (Siglos V-XI), BAR International Series S1720, Oxford, 19-76. MARTORELL SALVÀ, F. 2006: “El cautiverio de los prisioneros de guerra franceses en la isla de Cabrera (18091814)” Historia de las Islas Baleares. Patrimonio histórico y artístico. Arte, Cultura y Sociedad. Época Medieval (II). Época Moderna (I) 18, Palma, 106-114. MARTORELL SALVÀ, F. 2006: “Les tècniques constructives dels presoners francesos de Cabrera”, VII Congrés El Nostre Patrimoni Cultural: Arquitectura i enginyeria popular a Mallorca, Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, 123-152. MARTORELL SALVÀ, F. 2009: “Noves perspectives per a l’estudi del captiveri dels presoners francesos a l’illa de Cabrera (1809-1814): el jaciment arqueològic del Pla de ses Figueres”, DURAN, M.; MARIMON, A.: La Guerra del Francès (1808-1814). XXVII Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma, 85-110. MARTORELL SALVÀ, F. 2009: “El captiveri dels presoners napoleònics a l’illa de Cabrera a través de la revisió de les fonts escrites i la seva comparació amb les arqueològiques”, Oblidats a Cabrera. El captiveri napoleònic 18091814, Palma, 65-77. MARTORELL, F.; RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M. 2009: “Catalogació”, Oblidats a Cabrera. El captiveri napoleònic 1809-1814, Palma, 372-393. MASCARÓ, J. 1967: Instrucciones para la defensa de los sitios arqueológicos y cientíicos. Monumentos prehirtóricos y protohistóricos de la isla de Mallorca, Palma. MASOLIVER, A. 1978: Història del monaquisme cristià. I Des dels orígens P63. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC ins a sant Benet, Montserrat. MASSET, C. 1986: Estimation de l’âge au décés par les sutures craniennes. hèse Université París VII. MEINDL, R. S.; LOVEJOY, C.O. 1985: “Ectocranial Suture Closure: A Revised Method for the Determination of Skeletal Age at Death Based on the LateralAnterior Sutures”. American Journal of Physical Anthropology 68, 57-66. MODÉRAN, Y. 1993: “La chronologie de la Vie de saint Fulgence de Ruspe et ses incidences sur l’histoire de l’Afrique vandale“, Mélanges de l’Ecole française de Rome. Antiquité 105-1, 135-188 MOLL, B. 2005: “L’Imperi Romà d’Orient a Menorca. El Testimoni numismàtic”, Las monedas de los Regna y del Imperio en el Mediteráneo Occidental. (Siglos VI-VIII). - XVII Encuentro de estudios sobre la moneda, Gaceta Numismática, 157, 5-44. MOLL, B. 2006: “Historia política de las Islas Orientales de al-Andalus”, Historia de las Islas Baleares. Las Islas Orientales de al-Andalus: Las Baleares en época islàmica, 5, Palma, 12-127. MORENO, F. J. 2007: “¿Insularidad o peregrinatio? La realidad material del primitivo monacato irlandès”, Monasteria et Territoria. Elites, edilicia y territorio en el Mediterráneo medieval (siglos V-XI), BAR International Series S1720, Oxford, 379-398. MORENO, F. J. 2011: La arquitectura monástica hispana entre la Tardoantigüedad y la Alta Edad Media, BAR International Series 2011, Oxford. MUNDÓ, A. 1957: “Il monachesimo nella Penisola Iberica ino al secolo VII. Questioni ideologiche e letterarie”, Il monachesimo nell’Alto Medioevo e la formazione della civiltà occidentale, Spoleto, 73-108. MUÑIZ JAÉN, I. 2000: Nuevos datos sobre la necrópolis tardoantigua y de época visigoda de El Ruedo, Almedinilla-Córdoba (Avance): ¿Haciendo hablar a los muertos?. Antiquitas 11-12, Museo Histórico Provincial de Priego de Córdoba, Córdoba, 111-174. NAVARRO, R. 1988: “Nécropolis y formas de enterramiento en época cristiana en las Baleares. El mundo funerario”, Les illes Balears en temps cristians ins els àrabs, Primer Curs Joan Ramis y Ramis, Maó, 25-40. NOUAILHAT, R. 1988: Saints et patrons. Les premiers moines de Lérins, París. OLIVIER, G. 1960: Pratique Anthropologique, París. ORFILA, M. 1988: “La necrópolis de Sa Carrotja y la romanización del Sur de la isla de Mallorca”, B.A.R. International Series 397, Oxford. ORLANDIS, J. 1990: “Algunas con- sideraciones en torno a los orígenes cristianos en España”, Cristianismo y aculturación en tiempos del Imperio Romano, Antigüedad y cristianismo, VII, Múrcia, 63-71. PALOL, P. de 1967: Arqueología cristiana de la España romana, siglos IV-VI, Madrid-Valladolid. PALOL, P. de 1969: “La necrópolis de S. Miguel de Arroyo y los broches hispanorromanos del siglo IV”, Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología de Valladolid XXXIV, Universidad de Valladolid, Valladolid, 93-160. PECCI, A.; CAU, M. A.; GARNIER, N. 2013: “Identifying wine and oil production: analysis of residues from Roman and Late Antique plastered vats”, Journal of Archaeological Science, 40, 4491-4498. PONS, J. M. 2001: “Arqueologia subaquàtica a l’arxipèlag de Cabrera”, PONS, J. M.; RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M.: “Història i Arqueologia de Cabrera”, Palma Ciutat Educativa. Col•lecció Eines 6, 5-44. PONSICH, M. 1988: Aceite de oliva y salazones de pescado. Factores geoeconómicos de Betica i Tingitania, Madrid. PONSICH, M.; TARRADELL, M. 1965: Garum et industries antiques de salaison dans la Mediterranée occidentale. París. POPPE, G. T.; GOTO, Y. 1991: European Seashells I (Polyplacophora, Caudofoveata, Solenogastra, Gastropoda), Wiesbaden, Verlag Christa Hemmen. PRICOCO, S. 1978: L’isola dei santi. Il cenobio di Lerino e le origini del monachesimo gallico, Roma. PRICOCO, S. 1992: Monaci ilosoi e santi. Saggi di storia della cultura tardoantica, Soveria Mannelli. RAMIS, D. 2004: “Estudi de la fauna”, Riera Rullan, M. (Coord.): Illot des Frares. Col·lecció Quaderns de Patrimoni Cultural 9, Palma, 71-80. RAMIS, D. 2006: Estudio faunístico de las fases iniciales de la Prehistoria de Mallorca. Madrid, UNED (Tesi doctoral inèdita). RAMIS, D. 2012: “Els recursos animals”, RIERA RULLAN, M.; CAU, M. A.; SALAS, M. (Coords.): Cent anys de Son Peretó: descobrint el passat cristià, Consell de Mallorca, Palma, 30-31. RAMIS, D. 2012: “Mànec elaborat sobre banya de cérvol”, RIERA RULLAN, M.; CAU, M. A.; SALAS, M. (Coords.): Cent anys de Son Peretó: descobrint el passat cristià, Consell de Mallorca, Palma, 75. RAMIS, D. 2013: “Aproximació a la gestió dels recursos faunístics a Son Peretó: campanyes 2005-2007”, RIERA RULLAN, M.; CAU, M. A.; SALAS, M. (Eds.): El conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor, Mallorca). Excavació i adequació de les habitacions del sector oest, MUSA. Revista del Museu d’Història de Manacor, 8, Manacor, 156-164. RAMIS BERNAD, D; PONS BUADES, G. X. 2005 “Producció de colorant de púrpura a l’illa de Cabrera”, RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M.: “Un possible taller de producció de porpra de l’antiguitat tardana al Pla de ses Figueres (illa de Cabrera)”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 61, Palna, 387-389. RAMON, J. 1986: El Baix Imperi i l’època Bizantina a les illes Pitiüses, Eivissa. RAMON, J. 2008: “La cerámica ebusitana en la Antigüedad Tardía”, BERNAL, D; RIVERA, A. (Eds.): Cerámicas hispanorromanas. Un estado de la cuestión, 563-583. RAYNAUD, Cl. 1993: “Céramique Estampée grise et orangée dite “dérivée de sigillée paléochrétienne””, Lattara 6, Lattes, 410-418. REMOLÀ, J. A. 2000: “Las ánforas tardo-antiguas en Tarraco (Hispania Tarraconensis)”, Col·lecció Instrumenta 7, Barcelona. REYNOLDS, P. 1993: Settlements and Pottery in the Vinalopó Valley (Alicante, Spain): AD. 400-700, BAR International Series 588, Oxford. REYNOLDS, P. 1995: Trade in the Western Mediterranean, AD 400-700: the ceramic evidence, BAR International Series 604, Oxford. RIBERA, A.; ROSSELLÓ, M. 2007: “Monasterios en el territorio de Valencia: Abades, Obispos y ediicios”, LÓPEZ QUIROGA, J; MARTÍNEZ TEJERA, A. M.; MORÍN DE PABLOS, J. (Eds.): Monasteria et Territoria. Elites, edilicia y territorio en el Mediterráneo medieval (siglos V-XI), BAR International Series S1720, Oxford, 163-179. RIERA FRAU, M. M. 2001: “Història de Cabrera. Comentaris a una cronologia”, PONS, J. M.; RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M.: “Història i Arqueologia de Cabrera”, Palma Ciutat Educativa. Col•lecció Eines 6, 20-64. RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M. 2003: “Monjes y piratas en la isla de Cabrera”, Parques Nacionales, Separata de la Revista Ambienta, Madrid, 19-20. RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M. 2004: “Campanya d’excavacions arqueològiques de 2003 en la “factoria de salaons” del Pla de Ses Figueres (Cabrera, Balears). Les troballes d’època antiga”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana 60, Palma, 337-372. RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M. 2004: “Excavacions arqueològiques al jaciment del Pla de ses Figueres (Cabrera, Balears). Recerques sobre la comunitat monàstica cabrerenca d’època bizanti- P64. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC na”, Tribuna d’Arqueologia. Revista del Col·legi Oicial de Doctors i Llicenciats en Filosoia i Lletres i en Ciències de les Illes Balears 15, Palma, 17-20. RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M. 2005a: “El monasterio de la isla de Cabrera”, Mallorca y Bizancio. Cuadernos de historia nº 2, Palma, 189-200. RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M. 2005b: “Un possible taller de producció de porpra de l’antiguitat tardana al Pla de ses Figueres (illa de Cabrera)”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lulliana, 61, 377-390. RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M. 2005c: “Excavacions arqueològiques a la necròpolis de l’antiguitat tardana del Pla de ses Figueres (illa de Cabrera): Campanyes 2003-2004”, L’Antiguitat clàssica i la seva pervivència a les illes Balears, XXIII Jornades d’Estudis Històrics Locals, Palma, 501-514. RIERA FRAU, M. M.; RIERA RULLAN, M.; MARTORELL SALVÀ, F. 2006: “La Història”, Cabrera, home i natura. Guia del Museu, Madrid, 12-36. RIERA RULLAN M. 2001: “L’ocupació de Cabrera: Segles V-VII”, PONS, J. M., RIERA FRAU, M. M. RIERA FRAU; RIERA RULLAN, M.: “Història i Arqueologia de Cabrera”, Palma Ciutat Educativa. Col·lecció Eines 6, Palma, 65-72. RIERA RULLAN M. 2002: El monestir de Cabrera a l’Antiguitat Tardana, Tesis de Llicenciatura, Universitat Autònoma de Barcelona. RIERA RULLAN M. 2004 (Coord.): Illot des Frares. Col·lecció Quaderns de Patrimoni Cultural 9, Palma. RIERA RULLAN M. 2005a: “La ceràmica del Pla de ses Figueres. Noves dades del monestir de l’illa de Cabrera (Illes Balears)”, VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica, València 8, 9 i 10 de maig de 2003, Barcelona, 195-203. RIERA RULLAN M. 2005b: “Excavacions arqueològiques a l’illa de Cabrera (Illes Balears). Recerques sobre la comunitat monàstica de l’Antiguitat Tardana”, Butlletí Arqueològic de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, Època V, núm. 27, 175-219. RIERA RULLAN M. 2006: “Investigaciones arqueológicas en Cabrera”, Historia de las Islas Baleares. Patrimonio histórico y artístico. Prehistoria e Historia Antigua 16, Palma, 250-253. RIERA RULLAN M. 2008: “Ceràmiques d’època bizantina amb representacions cristianes trobades al Pla de ses Figueres de l’illa de Cabrera”, NADAL CAÑELLAS, J. (Coord.): Homenatge de les lletres a Pere Serra i Bauzà, Palma, 161-163. RIERA RULLAN M. 2008: “Dades arqueològiques dels monjos de Cabrera”, Cabrera. Els tresors de l’illa, Palma, 23-26. RIERA RULLAN M. 2009: “Enterramientos de la Antigüedad Tardía en las islas de Cabrera y Mallorca”, LÓPEZ QUIROGA, J.; PERGOLA, P.; PERIN, P.; VANNINI, G. (Eds.): Morir en el Mediterráneo Medieval. Actas del III Congreso Internacional de Arqueología, Arte e Historia de la Antigüedad Tardía y Alta Edad Media peninsular (17 y 18 de Diciembre de 2007). BAR International Series 2001, Oxford, 99-151. RIERA RULLAN M. (Coord.) 2009: Investigaciones arqueológicas sobre el monasterio de época bizantina del archipiélago de Cabrera (siglos V a VII d. C.), Ministerio de Medio Ambiente, Madrid. RIERA RULLAN M. 2010: “Pla de ses Figueres (isla de Cabrera – Baleares)”, El tiempo de los “bárbaros”. Pervivencia y transformación en Galia e Hispania (ss. V-VI D.C.), Zona Arqueológica 11, Alcalá de Henares, 591-594. RIERA RULLAN M. 2011: “Estudi territorial de l’ocupació humana de l’Antiguitat Tardana de l’arxipèlag de cabrera (illes Balears – Segles V a VIII dC)”, Actes del IV Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Tarragona, 101-111. RIERA RULLAN M. 2012: “Excavació i museïtzació del jaciment arqueològic de l’illot dels Frares (Ses Salines, Mallorca). Campanyes 2009-2010”, Actes de les IV Jornades d’Arqueologia de les Illes Balears, Eivissa, 123-134. RIERA RULLAN, M. 2013: “El monasterio de la isla de Cabrera (Islas Baleares. Siglos V-VIII d.C.). Testimonios arqueológicos de los monjes reprobados por el papa Gregorio Magno”, 19th Annual International Scientiic Symposium of the International Research Center for Late Antiquity and Middle Ages University of Zagreb, Le monachisme insulaire du IVe à la in du XIe s., Hortus Artium Medievalium, 19, Zagreb-Motovum, 47-61. RIERA RULLAN, M.; CAU, M. A.; SALAS, M. (Coords.) 2012: Cent anys de Son Peretó: descobrint el passat cristià, Consell de Mallorca, Palma. RIERA RULLAN, M.; CAU, M. A.; SALAS, M. (Eds.) 2013: El conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor, Mallorca). Excavació i adequació de les habitacions del sector oest, MUSA. Revista del Museu d’Història de Manacor, 8, Manacor. RIERA RULLAN, M.; RAMIS, D. 2008: “La prehistòria i l’Antiguitat clàssica”, Cabrera. Els tresors de l’illa, Palma, 15-22. RIERA RULLAN, M.; RIERA FRAU, M. M. 2009: “Principals resultats de les excavacions arqueològiques al campament del pla de ses Figueres”, Oblidats a Cabrera. El captiveri napoleònic 1809-1814, Palma, 45-64. RIERA RULLAN, M.; SÁNCHEZ LEÓN, M. L.; FÀBREGUES POMER, M.; GARCÍA RIAZA, E. 2004: “Dues inscripcions d’època antiga de l’illa de Cabrera (arxipèlag de Cabrera, Illes Balears)”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana 60, 325-332. RIERA RULLAN, M.; SÁNCHEZ LEÓN, M. L.; FÀBREGUES POMER, M.; GARCÍA RIAZA, E. 2009: “Anexo I: las inscripciones de época antigua de la isla de Cabrera”, Investigaciones arqueológicas sobre el monasterio de época bizantina del archipiélago de Cabrera (siglos V a VII d. C.), Ministerio de Medio Ambiente, Madrid, 155-161. RIGOIR, J. 1968: “Les sigillées paléochrétiennes grises et orangées”, Gallia, Tom 26, fascicle 1, Paris, 177-244. RIPOLL, G. 1989: “Características generales del poblamiento y la arqueología funerària visigoda de Hispania”, Espacio, Tiempo y Forma. Serie I Prehistoria y Arqueología, 2, Madrid, 389-418. RIPOLL, G. 1996: “La arquitectura funeraria de Hispania entre los siglos V y VIII: aproximación tipológica”, Spania. Estudis d’antiguitat Tardana oferts en homenatge al pfsor. Pere de Palol i Salellas, Barcelona, 217. RIU, M. 1982: “Alguns costums funeraris a l’Edat Mitjana a Catalunya”, Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, Acta Medievalia, annex 1, Barcelona, 29-57. RIU, M. ; BOLÒS, J. 1982: “Observacions metodològiques, esquemes i itxes del treball per a l’estudi de les sepultures”, Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, Acta Medievalia, annex 1, Barcelona, 11-28. ROMÁN PUNZÓN, J. M. 2004: Mundo Funerario rural en la provincia de Granada durante la Antigüedad Tardía. Colección Monumenta Regni Granatensis Historicae/Archaeologicae. Universidad de Granada, Granada. ROSSELLÓ BORDOY, G. 1973: “Los siglos oscuros de Mallorca”, Mayurqa, 10, Palma, 77-99. ROSSELLÓ BORDOY, G. 1996: “Un document excepcional sobre el mosaic de la basílica de Santa Maria del Camí”, Spania. Estudis d’Antiguitat Tardana oferts en homenatge al professor Pere de Palol i Salellas, Barcelona, 229-223. ROSSELLÓ MESQUIDA, M. 2000: “El conjunto monástico de la Punta de l’Illa de Cullera”, Los orígenes del cristianisme en Valencia y su entorno, València, 143-150. ROSSELLÓ MESQUIDA, M. 2005: “Màrtirs, monjos i bisbes. El bisbe Justinià i el monestir de Sant Vicent màrtir de l’illa de Cullera”, IV Jornades d’Estudis de Cullera, Cullera, 379-397. RUIZ DE ARBULO, J. 1990: “Rutas marítimas y colonizaciones en la Península Ibérica. Una aproximación P65. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC náutica a algunos problemes”, Italica. Cuadernos de Trabajos de la Escuela Española de Historia y Arqueologia de Roma 18, 79-115. RUIZ, A.; MARTÍ, R. (Ed.) 2004: La Pardela Balear. SEO/BirdLife-Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears. Madrid. RUIZ ZAPATERO, G.; CHAPA BRUNET, T., 1990: “La arqueología de la muerte: perspectivas teórico-metodológicas”. BURILLO, F. (Coord.): Necrópolis celtibéricas. II Simposio sobre los celtíberos (Daroca, 28-30 abril 1988), Institución Fernando el Católico, Zaragoza, 357-373. SALES CARBONELL, J.: 2003: “Necrópolis cristianas tardoantiguas en el área catalana. Estado de la cuestión”. Acta Antiqua Complutensia III: Santos, obispos y reliquias, Universidad de Alcalá de Henares, Alcalá de Henares, 319-333. SASTRE, I. 2007: “Iconographic inluences of roman aras in early christian altars: prevalence of formal and conceptual elements in “Hispania”, CASTILLO, M. J. (Coord.): International Conference “Imagines”, he reception of Antiquity in performing and visual Arts, Logroño, 425-444. SEAR, D. R. 1974: Byzantine Coins and their values, London. SIGNES, J. 2005: “Bizancio y las Islas Baleares en los siglos VIII y IX”, Mallorca y Bizancio. Cuadernos de historia nº 2, Palma, 45-101. TORTORELLA, S. 1981: “La decorazione a stampo delle produzioni esportate”, CARANDINI, A. et al.: Atlante delle Forme ceramiche, I. Enciclopedia dell’Arte Antica Classica e Orientale, Roma, 122-136. TRÉGLIA, J-CH. 2003: “L’occupation des îles d’Hyères durant l’Antiquité tardive”, Des îles côte à côte. Histoire du peuplement des îles de l’Antiquité au Moyen Âge (Provence, AlpesMaritimes, Ligurie, Toscane), Bulletin Archéologique de Provence, Supplément 1, 127-132. TRIAS, M. 1974: “Una campanya a les illes de Cabrera”, Endins 1, Palma, 33-55. TRIAS, M.; RAMIS, D.; RIERA RULLAN, M.; LLOBERA, P.; SALOM, J.; RIERA FRAU, M. 2009: “Noves aportacions al coneixement de la Cabrera prehistòrica (Illes Baleras)”, Endins 33, Palma, 125-138. TSANTINI, E.; CAU, M. A.; GURT, J. M. 2013: “Caracterització arqueomètrica de la ceràmica comuna i de cuina de les habitacions del sector oest de Son Peretó”, RIERA RULLAN, M.; CAU, M. A.; SALAS, M. (Eds.): El conjunt paleocristià de Son Peretó (Manacor, Mallorca). Excavació i adequació de les habitacions del sector oest, MUSA. Revista del Museu d’Història de Manacor, 8, Manacor, 122-140. VALLAURI, L. 1994: “Les vases en pierre ollaire”, DÉMIANS, G. (Coord.): L’oppidum de Saint-Blaise du Ve au VIIe s., Documents d’Archéologie Française 45, París, 198-200. VALLEJO, M. 1993: Bizancio y la España Tardoantigua (ss. V-VIII): Un capítulo de historia mediterránea, Alcalá de Henares. VALLEJO, M. 2012: Hispania y Bizancio. Una relación desconocida, Madrid. VAN STRYDONCK, M.; BOUDIN, M.; RAMIS, D. 2010: “Primer intent de mesurar l’edat del comportament marí de 14 C de les aigües costaneres de les illes Balears”, Endins, 34, 181-188. VAN STRYDONCK, M.; BOUDIN, M.; RAMIS, D. 2012: “Direct 14C-dating of Roman and Late Antique Purple Dye Sites by Murex Shells”, ArcheoSciences, Revue d’archéométrie, 36, 15-22. VIVES, J., 1963: Concilios visigóticos e hispanorromanos. C.S.I.C., Barcelona-Madrid. VIZCAÍNO, J. 2009: “La presencia bizantina en Hispania (siglos VI-VII). La documentación arqueològica”, Antigüedad y Cristianismo. Monografías Históticas sobre la Antigüedad Tardía, XXIV, Murcia. WALKER, P. L.; JOHNSON, J. R.; LAMBERT, P. M. 1988: “Age and Sex Biases in the Preservation of Human Skeletal Remains”. American Journal of Physical Anthropology 76: 183-188. WROTH, W. 1911: Catalogue of the coins of the Vandals, Ostrogots and Lombards and of the Empires of hessalonica, Nicae and Trebizond in the British Museum, Londres. P66. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC EL moNASTErIo dE CAbrErA. Siglos V-VIII dC PRESENTACIÓN. Maria Magdalena Riera Frau y Mateu Riera Rullan El verano de 2014 se cumplen quince años desde el inicio de las excavaciones arqueológicas en la isla de Cabrera, unos trabajos que sirvieron como punto de partida para el Proyecto de recuperación, consolidación y musealización del monasterio bizantino de Cabrera. Dicho proyecto siempre ha estado coordinado desde la Concejalía de Urbanismo del Ayuntamiento de Palma, y codirigido por los autores de este prefacio, un equipo de dirección al que, en los últimos años, se han sumado María José Rivas, Josep Maria Puche y Julio Miguel Román1. Los trabajos arqueológicos realizados en Cabrera han sido inanciados por el Ayuntamiento de Palma entre los años 1999 y 2012. Los años 2005, 2006 y 2007 el Ministerio de Medio Ambiente también colaboró económicamente en temas2 de restauración y musealización, mientras que en 2013 se pudo emprender una campaña de limpieza de las áreas excavadas gracias a la inanciación económica de la Dirección General de Universidades, Investigación y Transferencia del Conocimiento de la Consejería de Educación, Cultura y Universidades del Gobierno de las Illes Balears. El objetivo principal del Proyecto de recuperación, consolidación y musealización del monasterio bizantino de Cabrera ha sido siempre el de intentar conocer y mostrar como fue el monasterio del que habla la Epístola XIII, 47, del papa Gregorio Magno, una carta escrita el año 603 d. C. que demuestra, sin duda alguna, la existencia de un monasterio en la isla balear de Cabrera. Todos los trabajos hasta ahora realizados partían de una base teórica planteada en la tesis de licenciatura titulada El monestir de Cabrera a l’Antiguitat tardana, dirigida por el doctor y catedrático de la Universitat Autònoma de Barcelona Miquel Barceló Perelló, a quien no nos cansaremos de mostrar nuestro reconocimiento y nuestra gratitud. En aquella tesis, defendida el año 2002, se empezaron a cruzar los datos obtenidos en Cabrera, Conillera y el Illot dels Frares con lo que se decía en las fuentes escritas sobre el monacato cristiano de los siglos IV a VIII d. C. y con los descubrimientos arqueológicos de algunos otros ejemplos de monasterios localizados en islotes del Mediterráneo occidental y del Atlántico. Todo este trabajo permitió proponer que Cabrera fue una isla santa donde parecía que habrían coexistido dos tipos de asentamientos monásticos correspondientes a un cenobio y a diversos eremitorios. Ya entonces se argumentó que el estudio de la comunidad monacal de Cabrera debía tener por objeto la naturaleza de su funcionamiento interno, qué uso hacían los monjes del espacio y sus recursos, y qué modiicaciones causaron en su entorno. Había que intentar conocer las características de sus construcciones para poder identiicar sus usos y poder compararlo con lo que dicen las fuentes escritas. También se consideró muy importante poder confrontar lo encontrado en Cabrera con los restos arqueológicos de los pocos ejemplos de monasterios de los siglos V a VIII d. C. que se han podido excavar. Éstas son algunas de las directrices que han ido marcando nuestro trabajo estos últimos años, cuyo resultado es este catálogo. En deinitiva, en este volumen se pretende mostrar una síntesis de los trabajos arqueológicos realizados en el subarchipiélago de Cabrera, contextualizándolos en el mundo del monacato cristiano de los siglos V a VIII d. C., un tiempo en que las islas Baleares formaron parte, primero, del territorio del Reino Vándalo, y, a continuación, del Imperio bizantino. Cuadro explicativo I: HISTORIA DE UN DESCUBRIMIENTO. Maria Magdalena Riera Frau Los cronistas mallorquines ya en el siglo XVII citaban la existencia en Cabrera de un monasterio en el siglo séptimo. Una carta del Papa Gregorio Magno al defensor Juan redactada en 603 d. C. era conocida desde la Antigüedad. Aún así no será hasta la década de los años cincuenta del siglo veinte cuando empiece la investigación de los restos de este monasterio. La lista de los especialistas que han colaborado en el Proyecto para la Recuperación, consolidación e interpretación museológico del monasterio bizantino de Cabrera es demasiado larga para incluir en esta publicación, pero queremos darles las gracias por el excelente trabajo realizado. 1 Queremos mostrar nuestro agradecimiento a la dirección del Parc Nacional de Cabrera por las instalaciones y las facilidades que siempre nos han brindado, especialmente a su director Jorge Moreno y también a los guardas, guías, forestales y personal de mantenimiento por su amabilidad y su franca e inestimable ayuda. 2 P67. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC En la persona de Joan Camps y Coll conluyeron su interés cientíico y circunstancias personales que le permitieron residir en el puerto de Cabrera y realizar prospecciones arqueológicas sistemáticas. Según él mismo escribe, pretendía completar el inventario de yacimientos prehistóricos de Baleares, localizar restos que permitieran conirmar el nacimiento de Aníbal en la Isla de Conillera y localizar los restos del monasterio citado por Gregorio Magno. De todos sus objetivos, el que consiguió de una forma más deinitiva fue la localización de los restos de unas estructuras arquitectónicas en el clot del Guix que identiicó como parte del monasterio. Seguidamente, con la ayuda del futuro arquitecto Guillem Oliver Sunyer, levantó la planta del yacimiento y publicó varios fragmentos de cerámica que sin duda correspondían a una comunidad cristiana tardoantigua. El cariz militar del territorio de Cabrera hizo prácticamente imposible una prospección completa de la isla en los años posteriores y es por eso que durante mucho tiempo sólo se realizaron prospecciones subacuáticas y se hizo referencia al hallazgo de cerámica tardoantigua en la zona de la playa del puerto de Cabrera. Tanto M. Trias (1974) como V. Guerrero (1985) citaron un importante yacimiento en el fondo de la rada del puerto. No fue hasta 1992 que M. J. Hernández, M. Orila y M. A. Cau publicaron un primer estudio del lugar identiicando tres núcleos diferentes, una factoría de salazones al borde mar y otros dos núcleos, denominados el Pouet y camí de Can Feliu que estaban algo más en el interior. Finalmente, a mediados de los años 90, durante de las tareas de catalogación de zonas arqueológicas para la revisión del Plan General de Ordenación Urbana de Palma, se pudo delimitar el yacimiento denominado ahora pla de les Figueres que abrazaba en una sola estación los tres núcleos deinidos por Hernández, Orila y Cau. Este yacimiento presentaba en supericie unos materiales que coincidían en origen y cronología con los del clot del Guix y, sobre todo, presentaban las mismas marcas postcocción con referencias cristianas. Es así como se entendió que ambos núcleos pertenecían al mismo monasterio. La actividad municipal continuó con la aprobación y inanciación del Proyecto de recuperación, consolidación y musealización del monasterio bizantino de Cabrera que se viene desarrollando desde el año 1999. Estas investigaciones han englobado trabajos de prospección, limpieza de vegetación y excavaciones arqueológicas, además de la restauración, difusión y mantenimiento de las zonas excavadas. Se ha conseguido así localizar otros dos núcleos vinculados al monasterio (Son Picornells y els corrals de Conillera) y excavar en el pla de les Figueres y en el clot del Guix. El resultado de estos trabajos han aportado, además de una considerable literatura cientíica sobre el tema, el conocimiento del monasterio que es el objeto de esta exposición y del campamento de los prisioneros franceses de la batalla de Bailén que habitaron y reaprovecharon los restos del monasterio entre 1809 y 1814. 1. INTRODUCCIÓN HISTÓRICA. Mateu Riera Rullan Entre los siglos V y VII d. C., en un tiempo de grandes cambios políticos, sociales y religiosos, el archipiélago de Cabrera conocería uno de los periodos de máxima densidad poblacional de toda su historia. Esta airmación, ciertamente llamativa, no lo es tanto si se tiene en cuenta el contexto del Mediterráneo entre los siglos IV y VII d. C. Uno de los aspectos esenciales del periodo en que existió un monasterio en Cabrera fue el de la consolidación del cristianismo. Hay que tener presentes, como puntos de referencia, el edicto de tolerancia de Constantino y Licinio, promulgado en Milán el 313 d. C., y el edicto de Tesalónica del 380 d. C. de Teodosio, por el que la nueva religión se convertía en oicial en todo el imperio. El cristianismo había pasado de ser una religión minoritaria, y frecuentemente perseguida, a ser la más importante dentro de lo que fueron las fronteras del Imperio romano en su máxima extensión. Ello supuso el triunfo deinitivo de la nueva fe y la progresiva cristianización de la sociedad romana, acompañados paralelamente de una persecución cada vez más feroz de las otras religiones. Políticamente las Baleares, a inales del siglo IV, durante el gobierno del emperador Teodosio, formaban en sí mismas una provincia dentro del Imperio Romano –Insulae Baleares-, que pertenecía a la diocesis Hispaniarum y al praefecto praetorio Galliarum. La pertenencia al estado romano quedaría truncada por la llegada de los vándalos a la cuenca mediterránea. El año 425 tuvo lugar la primera incursión vándala en las islas y, 30 años más tarde -455 d. C.- las Baleares fueron incorporadas al Reino Vándalo hasta el 534, momento en que Apolinar anexiona las islas al imperio romano de Oriente, es decir, el imperio bizantino, actuación inscrita en la campaña de conquistas realizadas por Belisario. Cuadro explicativo II: LAS ISLAS BALEARES EN TIEMPOS DEL MONASTERIO DE CABRERA. Mateu Riera Rullan y Miguel Ángel Cau Ontiveros Al principio del siglo V la sociedad balear estaba completamente romanizada. Tanto las fuentes escritas como la arqueología nos muestran que en aquel momento eran una comunidad bien abierta al exterior, aprovechando el cobijo de un gran Imperio romano que controlaba todo el Mediterráneo. De esta forma, políticamente, las Baleares empezaron la quinta centuria siendo una provincia aún dentro de aquel Imperio. Eso, sin embargo, cambió el año 455, momento en que fueron incorporadas al Reino Vándalo del norte de África. Eran unos años de importantes cambios, causados fundamentalmente por el derrumbe del Estado romano y P68. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC de su poder de recaudación. Algunas de estas transformaciones signiicaron una ruralización de la sociedad, que cada vez iría siendo menos urbana. Otro de los cambios que ocurrieron fue la acentuación de las diferencias económicas, políticas y sociales entre el reducido número de personas que constituían los grupos acomodados y una amplia mayoría de gente que fue quedando inmersa en niveles próximos a los límites de la subsistencia. Durante estos siglos también se iría produciendo una disminución del llamado comercio de larga distancia, un comercio mayoritariamente marítimo o luvial. Son, por lo tanto, unos siglos donde se iría desbaratando el modelo que caracterizó a la sociedad de la época antigua, para pasar a lo que será la sociedad de la época medieval. Es por ello que este periodo es conocido como Antigüedad tardía o tardoantigüedad, o también alta edad media. Entre los años 533 y 534, el Imperio romano de Oriente, conocido más modernamente como Imperio bizantino, conquistó el Reino Vándalo y las Baleares volvieron a quedar sometidas al estado mediterráneo más poderoso de la época. Según las fuentes escritas, de un extremo al otro del Mediterráneo, aquel siglo VI, así como también el VII y el VIII, se caracterizaron por los frecuentes episodios de guerra, inseguridad, catástrofes naturales, epidemias, hambre y muerte. En las Baleares, como en muchos otros lugares, los dirigentes cristianos habían ido asumiendo el papel de los gobernantes y funcionarios del Estado y, por tanto, ahora estaban en condiciones de poder imponer sus normas de vida prácticamente a todos, para conseguir un gran objetivo comun, la salvación. De esta manera, la Iglesia asumió las competencias del Estado, es decir, la recaudación de impuestos, la administración de la justicia, la realización de obras públicas, la seguridad ciudadana y muchas otras fuciones. Por descontado, estos dirigentes cristianos formaban parte de la minoria acomodada. Con ellos, la Iglesia controlaba y regulaba lo que hacían la mayoría de las personas del Mediterráneo, desde el trabajo diario, hasta los momentos más importantes de la vida, como por ejemplo el bautismo, el matrimonio y, sobre todo, todo aquello relacionado con la muerte. Y es que la salvación de uno mismo debía empezar por los actos individuales que debían huir del pecado. La fuerza de los estamentos religiosos cristianos de los siglos V, VI y VII queda perfectamente evidenciada en el hecho de que las construcciones más imponentes, y en las que se emplearon más recursos, fueron las iglesias y los ediicios bautismales. Es un hecho perfectamente evidenciado arqueológicamente en las Baleares, uno de los lugares del Occidente Mediterráneo, donde más basílicas paleocristianas se conocen para un territorio tan reducido. Y es que en sus dos islas mayores se han llegado a descubrir hasta ocho basílicas: las de Cas Frares, Sa Carrotja, Son Peretó y Son Fadrinet en Mallorca, y las de la Illa del Rei, Son Bou, Fornàs de Torelló y Cap des Port de Fornells en Menorca. Durante el siglo VII una nueva religión, la islámica, irrumpió en gran parte del Mediterráneo y signiicó el inal de la época antigua. La primera razzia documentada de los musulmanes en nuestras islas es del año 707 d. C., pero la deinitiva conquista islámica no se produciría hasta el inicio del siglo X d. C., un tiempo en que el monasterio de Cabrera ya había sido abandonado. Socialmente, a pesar de los frecuentes acontecimientos bélicos, el Mediterráneo continuaba siendo un mar abierto por el cual se desplazaban gente, mercancías e ideas. Por descontado, no era lo mismo que lo que se había vivido durante la pax romana pero tanto las fuentes escritas como la arqueología nos muestran un tráico bastante dinámico. Hacia la primera mitad del siglo IV d. C., en el Mediterráneo oriental se produjo un fenómeno que habría de conmover gran parte de la cristiandad y que sería clave para el desarrollo de la sociedad posterior. Se trata de la aparición del monacato cristiano, a menudo considerado el acontecimiento social mas extraordinario de la Antigüedad tardía. Figuras carismáticas, sobre todo de Egipto, Siria y Palestina, como San Antonio, San Pacomio, San Hilarión, San Basilio, o San Simeón, hicieron que esta nueva forma de vivir el cristianismo se fuera expandiendo por toda la parte oriental del imperio. Todo hace pensar que este nuevo estilo de vida pronto apareció en Occidente, pero se sabe poco de aquellos primeros monjes del mundo latino. Las fuentes escritas (por ejemplo: cartas, crónicas y textos hagiográicos) exponen una serie de nombres ilustres de quienes promovieron la vida monacal en la zona occidental del Imperio y, a veces, también relatan su vida y obras. De aquellos primeros momentos, es decir, de los siglos IV y V d. C., destacan personajes como Atanasio, Marcela, Jerónimo, Ambrosio de Milán, Paulino de Nola, Eusebio de Vercelli, Hilario de Poitiers, Melania la Vieja y Melania la Joven, Ruino, Paula, Agustín de Hipona, Martín de Tours, Honorato y Casiano. Pero hay que tener presente que entre los primeros monjes cristianos se pueden distinguir dos categorías: aquellos de los que nos hablan las fuentes escritas y muchos otros de los que nunca se escribió. Estos últimos constituyeron la norma y fueron los más frecuentes, pero de ellos se sabe poco o nada. Como mucho, en algunos casos el nombre del lugar en el que habitaban y poca cosa más, tal y como sucede con los frailes del monasterio de Cabrera. En aquellos años el cristianismo ya se había propagado por casi todo el Imperio, pero básicamente sólo en las zonas urbanas, pero gran parte de la población rural permanecía inmersa en el paganismo. En la cristianización de la amplia mayoria de la sociedad mediterránea, desarrollada durante los siglos V a VIII d. C., fue de una enorme importancia el papel institucional y socialmente rector de los obispos y la creciente dirección ideológica y cultural de la Iglesia católica. En ella los monjes fueron a menudo los principales protagonistas de aquel proceso, y es que con su afán evangelizador, fueron uno de los elementos más activos en la cristianización de los lugares alejados del “ruido de las ciudades”. Es entonces cuando empiezan a generalizarse asentamientos de pequeños grupos de ascetas que se retiran a los islotes para llevar una vida anacorética. Según las fuentes escritas, el primer ejemplo conocido en Occidente es el de Martín de Tours, que hacia el 360 d. C. se retiró juntamente con un presbítero a la Isla Gallinaria (Liguria). Hay que advertir, sin embargo, que el monacato y la Iglesia cristiana de aquel tiempo no eran unas instituciones P69. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC homogéneas, sino que se caracterizaban por tener numerosas variantes provinciales y regionales respecto a la liturgia, la arquitectura, las normas de comportamiento, el calendario religioso, etc. A pesar de estas variaciones geográicas, y de la existencia de diversos estados que no siempre mantenían buenas relaciones, sí que existió un cristianismo común de un extremo a otro del Mediterráneo, dentro del cual fueron circulando personas, productos, ideas y gustos. Parece que en Occidente los primeros grupos de monjes se localizaron en residencias particulares, pero, poco después, se encuentran en las inmediaciones de las iglesias, en lugares relacionados con los mártires, o junto a sedes episcopales. En cualquier caso, uno de los emplazamientos más llamativos para algunos de aquellos primeros monasterios son pequeñas islas o islotes. Las fuentes literarias nos dan noticia de unos cuantos ejemplos bastante signiicativos. Así, en la segunda mitad del s. IV d. C., Ambrosio (Hexameron, III, 5, 23) celebraba la presencia de monjes salmodiando en las islas. A inales del siglo IV d. C., en la Carta 48 de San Agustín se hace referencia al monasterio de Capraria, isla del Tirreno (Capralia) localizada entre Pisa y Córcega, y a su abad Eudoxio y a sus monjes. También Agustín, hacia el 390, cita el gran número de hombres que abandonan el mundo para ir a vivir en la soledad de las islas desiertas (De vera relig. 3, 5). Pocos años más tarde, a principios del s. V, un poeta pagano, Rutilio Namaciano, haciendo referencia a un viaje por la costa italiana habla, no precisamente bien, de monjes viviendo en dos islotes: Capria, muy probablemente la Capraria citada por San Agustín, y Gorgona (De reditu suo I, 439-452 y 515-526). De nuevo a principios del siglo V Orosio vuelve a hacer referencia a los monjes de Capraria (Histor. 7, 36, 5) informando que Mascezel, partiendo desde Italia –seguramente Pisa- para ir a luchar a África, tomó varios “santos sirvientes de Dios” que permanecían en aquella isla para que le ayudaran con la oración a conseguir la victoria. Hacia el 400 d. C. San Jerónimo (Epistulae, 77, 6), hace referencia a monachorum chori que vivían en las islas del mar Tirreno y que recibieron ayuda económica de la noble Fabiola. Unos años antes, el mismo Jerónimo ya había dado la noticia (Epistulae, 3, 4) de la retirada de Bonoso a una ermita de una isla desierta de la costa dálmata. Se han considerado como ciertas la presencia de monjes en la Isla de Noli en la costa ligur, así como algunas referencias a anacoretas más o menos solitarios y a algún cenobio que ocupaban pequeñas islas cerca de la costa provenzal. En este sentido, hay que recordar que Casiano dedicó el segundo grupo de sus Conlationes a los tercero y cuarto abades de las Stoechades, hoy Hyères, situadas frente a Toulon, y a Honorato y Euquerio, personajes que habitaron las islas de Lérins que se encuentran a dos millas de Cannes (Conlationes, XI, prae. 3; XVIII prae.). Conviene señalar que, de entre los monasterios en las islas o islotes del Mediterráneo occidental sobresale, en las Lérins, el caso de Lerinus, denominada también “isla de los santos” por la gran cantidad de personajes que pasaron por ella y acabaron recibiendo esta valorada distinción. En aquella isla, la más pequeña del arxipiélago, de sólo unos 3 km de perímetro, también se formaron, al amparo de su comunidad monástica, un número muy destacado de obispos y se convirtió en un importante foco de difusión de la cultura teológica cristiana. Fundado por San Honorato († c. 430), en el 410 ya se había convertido en el más importante centro de vida monástica de Occidente. Hacia el 427 Casiano lo describe como un ingens coenobium, lo que hace pensar que el monasterio ya había crecido mucho. Según Casiano y Paulino de Nola (Epist. 51, 2), en las Lérins, en su isla mayor, Lero, de unos 7 km de perímetro, se instaló Euquerio junto con su mujer, que también abrazó la vida ascética, mientras sus hijos eran educados en Lerinus. Enodo de Pavia, relatando acontecimientos del 476 d. C., también hace referencia a monjes de diversas islas, entre las que se encuentran las Stoechades y las Lérins. De inal del siglo V es la noticia de la utilización como refugio de la isla de Montecristo por San Mamiliano, en compañía de Goboldeo, Eustaquio e Infante. Poco después, el mismo Mamiliano fundó un monasterio en la isla de Giglio. En torno al 500 d. C., según la Vita Fulgentii 8, el monje Fulgencio, originario del norte de África, visitó a un obispo de la provincia de Bizacena que vivía desterrado en un islote próximo a Siracusa. Poco después, Fulgencio regresó a África, donde fundó un monasterio en un islote próximo a la costa (Vita Fulgentii, 13) y, hacia el 526 d. C., vivió durante seis meses en la isla Circina, lugar donde había hecho construir otro monasterio. Es del siglo VI un epitaio del obispo Justiniano de Valencia donde parece quedar constatada la presencia de una comunidad monástica en la isla de Cullera. Finalmente, a principios del siglo VII en una epístola del papa Gregorio Magno (Ep. XIII, 47) se tiene la primera y por ahora única referencia literaria antigua al monasterio de la isla de Cabrera de las Baleares. Entre la segunda mitad del siglo VI y el siglo VII el monacato ya había llegado a muchos islotes del Atlántico, sobre todo a Irlanda y a Escocia. Es allí donde se dará una mayor ocupación de islotes para construir monasterios, tanto por el gran número de estos, como por la importancia que alcanzarán algunos. Es entonces evidente que el caso de la comunidad monástica de la Cabrera balear no es un caso excepcional, sino que se entiende dentro de una tradición muy arraigada en los primeros siglos del cristianismo en Occidente. A esta ocupación por parte de los monjes de pequeñas islas o islotes se le ha dado diveras justiicaciones, pero las más aceptadas son las que la relacionan con la búsqueda de refugio de los que perseguían la soledad con Dios. Y es que aquel monacato cristiano tiene sus raíces conceptuales en la creencia de que se puede conseguir la unión con el Todopoderoso con un alejamiento de la civilización, asociado a la vida en regiones aisladas y poco o nada habitables. El modelo a seguir era el de los cristianos egipcios como San Antonio, el gran fundador del monacato eremítico, que huyeron de las distracciones y las tentaciones de las ciudades para vivir solitariamente en el desierto. De esta forma unos monjes, imitando el retiro de San Antonio, buscaron un desierto en el mar y fueron fundando decenas de monasterios en las pequeñas islas mediterráneas y atlánticas. Muchos de aquellos centros monásticos se convertirían en importantes focos para la difusión del cristianismo de las diversas sociedades de los siglos V, VI y VII d. C.. Desafortunadamente, se sabe muy poco de aquellas comunidades insulares, aunque, tal y como se verá a continuación, la arqueología está aportando nuevas informaciones. En los primeros siglos del P70. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC monacato cristiano los monjes optaron por dos tipos de vida monacal: una en solitario, conocida como eremítica, y la otra en comunidad o cenobítica. Los que vivían en solitario, o con unos pocos compañeros eran eremitas o ermitaños, puesto que solían vivir en un erial. Es por esto que el lugar en que habitaban es un eremitorio o ermita. En cambio, los que formaban una comunidad eran conocidos como cenobitas -cenobitismo es un vocablo derivado de dos voces griegas: Koinos (común) y Bios (vida)- y el lugar en que vivían puede ser llamado cenobio o monasterio. Esta palabra, monasterio, a parte de poder ser sinónimo de cenobio, también se empleó para hacer referencia a un pequeño núcleo de eremitas o, incluso, al habitáculo de sólo uno de ellos, ya que la palabra monasterio, en su origen, se refería al ediicio donde vivían monjes o monjas. Los monjes de una misma comunidad monástica de los siglos V a VII d. C. podían vivir dispersos en lauras o concentrados mayoritariamente en un cenobio. La laura suele ser considerada como una comunidad cenobítica en la que los monjes viven independientemente, cada uno en su celda o eremitorio, cerca de los que había una iglesia central, donde acudían todos semanalmente a celebrar el culto común. En cambio, por cenobio se entiende una concentración de monjes y de sus ediicaciones en un único lugar. Sin embargo, en Occidente era muy frecuente que una misma comunidad monástica tuviese un cenobio, donde vivían la mayoría de los monjes en comunidad, y uno o diversos eremitorios, donde los que habitaban eran un reducido número de monjes, o incluso sólo uno. Estos eremitorios, además, solían estar situados en lugares todavía más alejados de la civilización. Hasta hoy todavía es un auténtico enigma saber como fueron la mayoría de los monasterios de los siglos V a VII d. C. del Mediterráneo occidental. Es evidente que entonces no existió una tipología generalizada. La diversidad espiritual imperante en la época, debía signiicar diferentes maneras de organizar y distribuir los ediicios y las estancias de los monjes. También es seguro que se dieron múltiples variantes geográicas, con ediicaciones que siguieron las tradiciones constructivas del lugar. Por otra parte, está comprobado que no eran iguales los monasterios del siglo V que los del siglo VII –en general, los primeros eran mucho más modestos. Además, sin duda hubo grandes diferencias formales y materiales en función del poder económico de su comunidad. A pesar de la indiscutible heterogeneidad constructiva de los monasterios de los siglos V a VII d. C., parece cierto que se pueden apreciar algunos elementos que se repiten en muchos de estos monasterios. Así, los cenobios del Mediterráneo occidental y del Atlántico tenían un cerramiento que delimitaba el espacio donde los monjes vivían, un espacio del que normalmente no tenían que salir. De esta manera, para los monasterios de aquel tiempo se entiende por claustro el conjunto de dependencias incluidas en el interior del vallado. Éste, a parte de favorecer la observancia monacal, también podía servir a los monjes de protección de los peligros mundanos, pero se entendía que los salvaguardaba fundamentalmente de las acciones del diablo. Otro elemento imprescindible de los monasterios era la iglesia (ecclesia o templum), lugar donde se celebraba el culto cristiano, principalmente la misa, es decir, el rito eucarístico. Esta ediicación solía ser la más monumental de todas y el cementerio de la comunidad monástica siempre se encontraba en sus inmediaciones. Otra construcción que parece generalizada en la mayoría de cenobios de occidente era el refectorio (triclinium o refectorium), es decir, el lugar donde los monjes consumían juntos los alimentos. De igual manera solían disponer de cellaria, es decir, almacenes donde guardar víveres, enseres, etc. Las celdas o dormitorios (cellulae) podían ser individuales o comunitarias. Parece, sin embargo, que a menudo se tendió hacia su concentración en un mismo ediicio, aunque se sabe que no dejaron de existir celdas aisladas. Por otra parte, las fuentes literarias citan frecuentemente las enfermerías, la cocina, los graneros, los baños, la biblioteca, el scriptorium, la escuela monástica y la portería, pero no necesariamente se encontraban en todos los monasterios, ni tampoco debía haber un ediicio dedicado exclusivamente a cada una de estas funciones. Era muy frecuente que fuera del claustro hubiera una hospedería, cerca de la que solían vivir los novicios que ayudaban a la acomodación de los visitantes, a los cuales los monjes les podían ofrecer sus servicios curativos. Y es que la caridad y la hospitalidad eran dos de las principales obligaciones del monaquismo tardoantiguo. Tal como se decía, la escasez de fuentes escritas diiculta mucho poder llegar a saber como se organizaron las comunidades monásticas insulares y, por tanto, prácticamente sólo la arqueología puede continuar iluminando estas cuestiones. Desgraciadamente, hasta ahora no hay muchos ejemplos estudiados bien conservados, aunque hace ya algunos años que se empiezan a conocer unos cuantos conjuntos monásticos bastante complejos y de un enorme interés. En cuanto al Mediterráneo occidental, hay que citar los descubrimientos hechos en las pequeñas islas de Porquerolles, Tinetto y Cullera, en el islote central de Kneiss y, ultimamente muy especialmente, en San Honorato de las Lérins. En cualquier caso, hasta ahora el monasterio más ampliamente estudiado y mejor conocido se encuentra en el Atlántico, concretamente en Irlanda. Es el de la isla de Skellig Michael y se sabe perfectamente como fue su cenobio, con 6 celdas y 2 oratorios, y como era uno de sus eremitorios. También se conoce bastante bien dónde tenía su embarcadero principal, qué caminos o escaleras construyeron los monjes, dónde y como eran los huertos, las canteras, etc. Cuadro explicativo III: DATOS LITERARIOS DEL MONASTERIO DE CABRERA. Mateu Riera Rullan Los trabajos de J. Amengual, autor del estudio más completo sobre las fuentes escritas referidas a las Baleares del primer milenio de la cristiandad, permiten desestimar deinitivamente que la Epistola 48 de San Agustín hiciese referencia, en las postimetrías del siglo IV, al monasterio de la Cabrera balear. Y es que el santo de Hipona, junto con Rutilio Namaciano y Orosio no escribieron sobre nuestra isla, sino sobre la Capraia tirrénica. En cambio, en la carta que el papa Gregorio Magno dirigió al defensor Johanes se puede leer: P71. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC “Allí donde la gravedad de las culpas exige la aplicación de la ley canónica, no hay que dejar de lado lo que se ha de corregir, no sea que, pasándolo por alto, demos fuerza a las acciones depravadas que, así nos parece, hemos de segar con la hoz de la disciplina. Porque nos ha llegado la noticia de que los monjes del monasterio que se encuentra en la isla de Capria, situada junto a Mallorca, que es también una isla, obran de manera tan perversa y han sometido sus vidas a diversos crímenes, que maniiestan que, más que servir a Dios, luchan, y lo decimos llorando, a favor del antiguo enemigo. Tú, respaldado con la autoridad que te dan estas letras, dirígete al citado monasterio, para informarte de la vida y costumbres de los que allí viven, mediante una investigacion precisa. De esta manera, todo aquello que encuentres que debe ser estirpado, tal como lo exige la norma canónica, lo debes corregir imponiendo las penas correspondientes, y has de preocuparte de informar a los monjes de todo aquello que hayan de observar. Tu manera de corregir ha de servir tanto para hacer retornar a los monjes al camino de la buena vida monacal, como para que de ninguna manera no seas culpable de nada ante nosotros” (Gregorio I, Epistola XIII, 47. Traducción realizada a partir de J. Amengual Batle, 1991, 392-393). Se tiene por tanto un documento que muestra inequívocamente que en el año 603 d. C. había en Cabrera una comunidad monástica lo suicientemente importante para que Gregorio I la tomara en consideración e intentara redirigirla hacia “el camino de la buena vida monacal”. Hay que destacar además que es la única fuente escrita antigua o medieval que hace rererencia al monasterio de la Cabrera del sur de Mallorca. 2. EL MONASTERIO DE CABRERA. Mateu Riera Rullan Antes de pasar a la descripción de lo que se conoce del monasterio de Cabrera, vale la pena citar que el subarchipiélago de Cabrera forma parte de las islas Baleares. Se encuentra situado al sur de la isla de Mallorca, a unos 10km de distancia. Consta de 18 islas e islotes, que suman un total de 1.836 ha. Las dos más grandes son la de Cabrera, con un perímetro de 38 km y una supericie de 1.154 ha, y la de Conillera, o la isla de los Conills, con 137 ha y 6 km de perímetro. El resto son pequeños islotes, bastante abruptos, algunos prácticamente inaccesibles. La isla de Cabrera es, con mucha diferencia, la más grande del subarchipiélago. Hay que destacar que dispone de un espléndido puerto natural y una fuente donde siempre mana agua. Cuenta, además, con unos cuantos emplazamientos donde también se puede recoger agua potable, sobre todo durante las estaciones más lluviosas. Cabrera era, entonces, un excelente lugar donde se podían refugiar los barcos en caso de mal tiempo, un buen lugar para descansar y hacer aguada, y donde se podían reparar los desperfectos que hubiesen podido surgir durante la travesía. Por otra parte, el relieve de Cabrera es muy accidentado, con pocos lugares planos y con suiciente s dimento para poder ser cultivados. El punto más elevado de la isla es na Picamosques, con 172 m de altura. Presenta una costa muy irregular, con una serie de profundas calas donde se puede fondear dependiendo de los vientos. En la Conillera tampoco hay demasiados lugares llanos con tierras suicientes para ser cultivadas. En este islote el punto más elevado se encuentra a 122 m. Otros recursos de estas pequeñas islas, como los alimentos o la leña, han sido siempre limitados pero aprovechables. El topónimo mismo, el cual ya cita el autor romano del siglo I d. C., Plinio el Viejo (Historia Natural III, 76-77), indicaría que en Cabrera se podía disponer de carne de cabras o de ovejas, las cuales debían pastar libremente después de haber sido liberadas por marineros que pretendían regresar a la isla, o por los habitantes del sur de Mallorca, que podrían haber practicado una ganadería a distancia, tal y como la que se realizó en la época medieval, moderna y contemporánea. También se podía explotar la carne de los numerosos pájaros que habitan todo el año o por temporadas en el subarchipiélago, o aprovechar sus huevos en tiempo de cría. Otra fuente de alimentación eran los recursos marinos, los que, incluso hoy son considerablemente abundantes. Aunque el subarchipiélago de Cabrera parece hallarse aparentemente alejado de cualquier otro lugar, en realidad se encuentra en un punto capital dentro de las principales rutas de navegación que cruzaban el Mediterráneo en la Antigüedad y la Edad Media. Hay que tener presente que la navegación a vela, con mucha diferencia, la más utilizada en época antigua, estaba condicionada por dos elementos naturales: las corrientes y los vientos. Así, en la Antigüedad, conocidos y aprovechados tanto las corrientes como los vientos, las Baleares eran paso obligado para muchos de aquellos que, de este a oeste o a la inversa, quisieran cruzar el Mediterráneo occidental. También eran fundamentales para diversas rutas que iban de norte a sur y de sur a norte. Algunas de aquellas rutas pasaban muy cerca del subarchipiélago de Cabrera, el cual era un excelente punto de referencia para la navegación. Nos referimos, en primer lugar, a la que desde el estrecho entre Sicilia y Cartago pasaba por el sur de Cerdeña y de las Baleares, y, bordeando el sur de la Península Ibérica, llegaba al estrecho de Gibraltar. Otra ruta de navegación este-oeste muy importante era la que partiendo desde la Península Itálica pasaba por el estrecho de Bonifacio y, otra vez, por el sur de las Baleares y de la Península Ibérica, y llegaba a Gibraltar. Esta última ruta también se podía hacer al revés, pasando por el sur de las Baleares, es decir, muy cerca del archipiélago de Cabrera. Además, en algunas rutas norte-sur o sur-norte del centro del Mediterráneo occidental también se podía ver el subarchipiélago. Finalmente, hay que recordar que algunas de las rutas básicas entre las islas Baleares y Pitiusas pasaban necesariamente junto a Cabrera, que por tanto, volvía a asumir un papel muy importante como hito, como posible lugar de aguada y, puntualmente, como lugar de refugio. Los numerosos pecios descubiertos en las aguas de Cabrera són una buena muestra de la importante frecuentación del subarchipiélago durante la Antigüedad. Por ello se puede airmar que la llegada de naves púnicas y romanas a las aguas cabrerenses está bien documentada. El hecho es que el geógrafo Plinio antes, citado ya escribió sobre la peligrosidad de sus costas y caliicó Cabrera como insidiosa naufragis, es decir, “insidiosa a causa de los naufragios”. Y es que en el estrecho que existe entre Mallorca y el subarchipiélago hay unas corrientes muy traicioneras que convertían algunos rincones de Cabrera y sus islotes en auténticas trampas mortales. Es por este motivo que los alrededores están llenos de barcos hundidos, muchos largamente expoliados, y sólo unos pocos excavados cientíicamente. El barco más antiguo localizado hasta ahora es el Cabrera II, cuya datación sería de hacia el inal del siglo III aC. Ya del siglo II aC sería el Cabrera VII. Ambos barcos parecen corresponder al mundo púnico del norte de África o de Ibiza. Mucho más numerosos son los pecios documentados de época romana y, más concretamente, del siglo I aC al IV d. C.. De entre estos el mejor excavado y documentado es el Cabrera III, el cual se hundió en la bocana del puerto de Cabrera, en un lugar que resulta muy peligroso cuando se entra en días de oleaje. Las evidencias arqueológicas terrestres en Cabrera y Conillera demuestran una presencia humana en el subarchipiélago cabrerense desde hace unos cuatro mil años, pero esta no fue muy signiicativa hasta el siglo V de nuestra era, y sobre todo a partir del siglo VI d. C.. De hecho, los materiales muebles de los siglos V a VII d. C. encontrados en estas dos islas son tan abundantes que muestran que aquella ocupación humana fue la más importante del subarchipiélago desde la prehistoria hasta el siglo XIX d. C.. Tal como se expondrá a continuación, los hallazgos realizados hacen pensar en la existencia de un cenobio en el pla de les Figueres y de diversos eremitorios, dos en la isla mayor (Son Picornells y el clot del Guix) y, tal vez, otro en Conillera. La identiicación del asentamiento del pla de les Figueres con el cenobio de la comunidad monástica de Cabrera citada por el papa Gregorio I parte de la observación del hecho de que de todo el subarchipiélago cabrerense es el lugar donde se han encontrado más materiales muebles de los siglos V a VII d. C.. Allí hay cerámica del tiempo del monasterio esparcida por una supericie de unas 10 ha. Es, además, en su entorno donde se encuentran las extensiones más importantes de tierras aptas para la siembra. Hay que tener presente también que la surgencia de agua más importante de la isla (la Font) se encuentra a unos escasos 250 m. de esta excepcional concentración cerámica. La magnitud de esta destacada abundacia de materiales cerámicos en el pla de les Figueres, sobre todo de los siglos VI y VII d. C., queda evidenciada por el hecho de haber podido contabilizar más de trescientos bordes de escudilla del tipo Hayes 99 y unos setenta bordes de páteras del tipo Hayes 104 o 105, todas de las producciones de Terra Sigillata africana D. Hay que señalar que algunas de estas piezas de procedencia africana presentan representaciones cristianas estampadas antes de la cocción de la pieza. También referido al material cerámico, es muy interesante haber podido documentar más de cincuenta graitos hechos después de la cocción de la pieza. Estos se encuentran en cerámicas típicas del servicio de mesa, normalemente escudillas o platos de vajilla ina, y pequeñas jarras de cerámica común. Aunque todavía es un material en estudio, parece coherente vincular todos estos graitos con marcas hechas por los monjes cabrerenses. Por otra parte, se han podido recuperar materiales la mayoría de los cuales deben relacionarse, con toda seguridad, con la iglesia del lugar. Destacan un conjunto de diez piezas de mármol, abundantes fragmentos de lámparas de vidrio y una serie de cerámicas que podrían corresponder a patenas eucarísticas. De entre los mármoles vale la pena remarcar la identiicación de un fragmento de pila, tres de mesa y uno de columnita. De los vidrios que parece que habrían formado parte de diversos tipos de útiles que servían para iluminar, destacan media docena de asas y una base de las típicas lámparas de suspensión. Además hay que citar la detección de diversos fragmentos de portamechas de plomo que servían para aguantar la mecha dónde ardía la llama que quemaba el aceite de aquellos utensilios de vidrio. Es interesante mencionar el hallazgo de lo que parece ser un espabilador de bronce, pieza que se empleaba para reavivar la llama de las lámparas de aceite. Cuadro explicativo IV: UNA COMUNIDAD ABIERTA AL MEDITERRÁNEO: LOS ELEMENTOS LÍTICOS. Aureli Àlvarez, Anna Domènech, Anna Gutiérrez Garcia-Moreno, Isabel Rodà, Hernando Royo ¿Qué nos dicen las piedras? El estudio de los objetos elaborados en piedra de un yacimiento a menudo aporta una información valiosa que complementa los datos procedentes de la secuencia estratigráica y del estudio de otros hallazgos (cerámica, vidrio, etc.). Esto es especialmente cierto en el caso de las rocas ornamentales; a lo largo del imperio romano mármoles, granitos, calcáreas y muchas otras fueron comercializadas y distribuidas alrededor del Mediterráneo en forma de inscripciones, esculturas, elementos arquitectónicos (columnas, capiteles, etc.) y de decoración (placas de revestimiento, teselas para mosaicos) o incluso objetos más funcionales (sarcófagos, mobiliario, etc.), utilizándose en lugares muy alejados de su destino de origen. El yacimiento del pla de les Figueres es un buen ejemplo. Ya que no existen aloramientos de mármol en Cabrera ni en las Baleares, las piezas ejecutadas en este material que se han encontrado necesariamente han de haber llegado de otros lugares a través de las rutas de navegación marítimas. ¿Cómo averiguamos su origen? Las técnicas de análisis arqueométrico. La metodología empleada para poder determinar su procedencia se basa en la aplicación de técnicas pro- P73. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC pias de la geología. En primer lugar, la caracterización macroscópica (con la ayuda de la lupa binocular) y análisis petrográico (microscopio óptico de luz polarizada); la combinación de estos dos niveles de observación es fundamental y a veces, suiciente para identiicar ciertos materiales. En el caso de los mármoles blancos, sin embargo, hay que recurrir a técnicas más soisticadas (en este caso, análisis por catodoluminiscencia). Para determinar la procedencia, los resultados se han comparado con muestras de referencia depositadas en el LEMLA (Laboratorio para el Estudio de los Materiales Lapidis en la Antigüedad) con sede en la Universidad Autónoma de Barcelona, que incluye materiales de las principales canteras romanas alrededor del Mediterráneo (Italia, Grecia, Turquia, Egipto, Norte de África). Los materiales líticos del pla de les Figueres El conjunto estudiado, aunque reducido (10 fragmentos) incluye elementos elaborados con materiales de procedencias muy diversas. Dos mensae y una posible pila fueron hechos con mármol blanco de la lejana Docimion, en la actual Turquía. Otras dos piezas, una de las cuales una mensa, de un mármol blanco con abundantes venas de tono gris/azul (grecco scritto), probablemente provienen de las canteras del cabo de Garde, cerca de Hipona (Hippo Regius), en Argelia, aunque no se puede descartar una procedencia jónica, del entorno de Éfeso. De Grecia llegó un elemento tan fragmentado que no podemos identiicar, elaborado en el preciado mármol blanco de Paros, y una placa de mármol de color blanco/ verde de la antigua Caristium, en la isla de Eubea. También llegaron placas de mármol blanco de Luni, actual Carrara (Italia), que posiblemente se combinó con piezas de otras coloraciones para obtener un juego cromático decorativo. Junto a éstas, también hay evidencias del uso de mármoles blancos de Hispania: Del sur de la Península tenemos un fragmento informe de mármol, muy probablemente de las canteras de Almadén de la Plata (Sevilla) y de la zona norte, una pequeña columna elaborada con mármol blanco/grisáceo entreverado, posiblemente de la zona pirenaica, aunque en este último caso no se ha podido determinar con más exactitud el punto de extracción. Sea como sea, el conjunto de materias identiicadas conirma que en la isla de Cabrera no sólo se habrían empleado materiales de los territorios más cercanos (Hispania y Pirineos) sino que también llegaron materiales del extremo oriental del imperio. Por tanto, es evidente que Cabrera estaba incluida en las rutas de navegación de la Antigüedad y en la red de distribución de mármoles en el Mediterráneo que, desde el principio de nuestra era, unían los diferentes territorios bajo dominio romano. También parece que se pueden relacionar con el cenobio del Pla de les Figueres diversas estructuras de carácter productivo, una necrópolis y una estancia de uso todavía por determinar. En cuanto a esta última, llamada ámbito B, hay que citar que se encuentra en uno de los puntos más altos del yacimiento, a 15 m sobre el nivel del mar. Es una ediicación de planta rectangular que en su interior mide 4,8 m de largo por 2,7 m de ancho; es decir, abraza una supericie de unos 13 m2. Sus muros se encontraron muy arrasados, pero se pudo comprobar que tenían una anchura de entre 0,65 y 0,70 m. Sólo quedaban los zócalos in situ, hechos con piedras ligadas con barro. En cambio, los diferentes estratos de derrumbe hacen pensar que los alzados de esta estancia habrían sido de tapia, mientras que para la cubierta se habrían empleado elementos vegetales y arcilla. Es interesante hacer notar que se apreció que este ámbito B no era una construcción aislada sino que formaba parte de un conjunto que continúa en dirección a la necrópolis, el cual, desafortunadamente, todavía no se ha podido excavar. Precisamente, mirando hacia allá se encuentra la obertura de una puerta hecha en el muro septentrional de dicho ámbito. La cual daba acceso a un espacio que parece presentar un pavimento hecho con losas de marès. En cuanto a la necrópolis del pla de les Figueres hay que citar, ante todo, que hasta hoy sólo se han podido excavar tres de sus tumbas, pero se tiene constancia feaciente de la existencia de dos sepulturas más. Por otra parte conviene reseñar que la distribución y la localización de éstas hacen pensar que el cementerio era considerablemente más grande. Se ha podido determinar que en cuatro de las cinco tumbas observadas había un único individuo inhumado, siempre de sexo masculino y edad adulta. Cuadro explicativo V: LOS MONJES DE CABRERA A PARTIR DE LA ANTROPOLOGÍA FÍSICA Alícia Alesan, Jordi Alfonso Entre 1999 y 2004 se excavaron tres tumbas de inhumación de las cinco identiicadas actualmente en el pla de les Figueres. Se trata de inhumaciones individuales en fosa tipo bañera con cubierta de losas encajada (enterramientos 1, 3 y 4). En cada una de las tumbas se encontraron los restos muy bien preservados de un solo individuo, depositado directamente sobre el suelo de la fosa, en un espacio vacío y con una cubierta de losas; un espacio que durante el proceso de descomposición se fue rellenando de forma progresiva. Los cuerpos se encontraban en decúbito supino, con la cabeza posiblemente mirando a los pies, las extremidades inferiores estiradas con los pies juntos o cruzados y los brazos estirados a lo largo del cuerpo o ligeramente lexionados apoyando sobre la cintura pélvica. No se encontró ajuar asociado ni ningún elemento indicativo del tipo de vestido o mortaja del muerto. Los restos estudiados corresponden a dos individuos adultos de unos 35 años (enterramientos 3 y 4) y un individuo maduro de entre 40 y 45 años (enterramiento 1), todos de sexo masculino. Las tallas estimadas destacan porque son elevadas según los criterios establecidos para estas poblaciones, especialmente la del individuo 4 (179 cm). P74. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC No se ha diagnosticado ninguna patología destacable en ninguno de los tres individuos, excepto importantes lesiones artrósicas en las extremidades superiores y la columna vertebral compatibles con una osteoartrosis en el caso del individuo 3, y lesiones de tipo degenerativo, especialmente en la columna en el caso del individuo 4. Tanto el individuo 3 como el 4 presentan un esqueleto postcraneal que releja una actividad importante de los músculos implicados en la lexión y la elevación de la extremidad superior, así como una actividad importante de los relacionados con la marcha en la extremidad inferior (también en el individuo 1). Este cuadro sería compatible con una determinada actividad agrícola en un medio poco favorable. Los indicadores patológicos orales y de dieta describen una dieta moderadamente blanda, básicamente proteica, con una aportación más importante de alimentos de origen animal que vegetal, y con una escasa higiene oral. Cuadro explicativo VI: LA NECRÓPOLIS DEL PLA DE SES FIGUERES. Julio M. Román Punzón y Mateu Riera Rullan El análisis detenido de las características que presenta la necrópolis del pla de les Figueres permite comprobar cómo estas se ajustan perfectamente a lo observado en la mayoría de los cementerios tardoantiguos de la Península Ibérica y de las islas Baleares. Ubicación y organización interna A causa del escaso espacio excavado, son pocas las consideraciones que se pueden realizar referentes a los dos aspectos del espacio del cementerio. En cuanto a su localización hay que destacar que se encuentra situada en un lugar un tanto “privilegiado”. Justo frente a la entrada de la bahía principal de Cabrera, a unos 13 msnm. En este lugar se ha podido documentar la existencia de unas instalaciones dedicadas a la elaboración de vino y, aparentemente, a la producción de púrpura. Pero en el momento de la creación de la necrópolis las estructuras estarían ya en desuso y parcialmente en ruinas. Aun así, la distribución de las sepulturas hace pensar en un posible acondicionamiento de las ruinas, tal vez para establecer diferenciaciones internas del cementerio. En este sentido es interesante destacar que las escasas tumbas excavadas fueron ubicadas entre las estructuras de las citadas instalaciones, sin que se haya podido observar, por ahora, ninguna fosa sepulcral que las perfore. Este tipo de asiento, cercano a estructuras pretéritas, es una circunstancia habitual en las necrópolis de esta cronología y a menudo obedece a una lógica de la economía de tiempo y materiales, mediante el reciclaje de elementos constructivos. No obstante, todavía se puede apuntar otra posible circunstancia para su ubicación precisamente en esta zona, y es la proximidad de la necrópolis a las dependencias y al lugar de culto del cenobio de Cabrera. Es importante recordar que en la Antigüedad tardía se produce el fenómeno de la proliferación de cementerios relacionados con ediicios religiosos, por lo que no sería descartable que el emplazamiento de la necrópolis de Cabrera esté relacionado no sólo con la proximidad a las estructuras monásticas sino sobre todo con el templo cristiano que estas debieron albergar. Por otra parte se puede suponer que las dimensiones de la necrópolis serían considerables, si se atiende al hallazgo casual de una sepultura (Enterramiento 2), localizada a 50 metros de las tumbas excavadas. Así mismo, parece probable, a la vista del arco cronológico de las abundantes cerámicas encontradas en el pla de les Figueres de los siglos V a VII d. C., que estas dimensiones podrían ser el resultado de un desarrollo temporal relativamente amplio. Son estos, sin duda, unos de los principales aspectos que deberían ser dilucidados en posteriores intervenciones arqueológicas. En referencia a la orientación que presentan las tumbas exhumadas, son dos las identiicadas: NW-SE para el enterramiento 1, y SW-NE para los enterramientos 3 y 4, en los tres casos, con la cabeza situada en el primer de los puntos cardinales. Parece existir un consenso entre los estudiosos sobre que la orientación de las tumbas cambia a partir del siglo IV d. C., pasando de la tradicional romana norte/sur, a la predominante en época tardoantigua este/oeste, mientras que entre los siglos VI y VII d. C., se invierte la situación, siendo mayoría los inhumados con la cabeza al oeste, lo que evidenciaría una inluencia foránea. Esta última orientación se ha relacionado también con el cristianismo, ya que en esta posición el difunto se encontraba mirando hacia Oriente, por donde nace el sol, símbolo del renacer a una nueva vida que el cristiano esperaba. Siempre teniendo presente que por esta tradición de enterrar mirando hacia el alba del nuevo día algunos autores sugieren una procedencia paleocristiana, sin solucinón de continuidad para la comunidad cristiana, basándose en la relación entre la muerte y el astro solar Helio, una relación que empezaría ya con el paganismo y, mas concretamente, con los cultos orientales. En el caso de Cabrera, aunque el ángulo no es el mismo, se puede concluir que en los tres casos excavados, las sepultudas se orientan, aproximadamente, con la cabeza situada al oeste, pudiéndose explicar las variaciones angulares, o bien con el momento del año en que sucedió la muerte del individuo, basándose en la declinación del sol, o simplemente por la adaptación de la tumba a las condiciones del terreno, las estructuras preexistentes, o del lugar en que se realizaron las inhumaciones. Estructura de las sepulturas También son dos las formas constructivas identiicadas en la necrópolis. Por una parte, la fosa simple excavada en la roca, de forma ligeramente trapezoidal u ovalada, con los costados menores redondeados (Enterramientos 1, 3 y 4). Por otra, la cista de losas de piedra clavadas verticalmente, revistiendo la fosa excavada en el terreno. Los dos modelos son habituales en época tardoantigua, tal y como sucede con el único tipo de cubierta documentado en las tumbas de Cabrera, es decir, hechas con cuatro o cinco losas de piedra de marès colocadas horizontalmente. En la Penín- P75. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC sula Ibérica la construcción mayoritaria de sepulturas con losas de piedra se corresponde con los siglos VI y VII d. C. en contraposición a las datadas en época tardoromana, las cuales son realizadas mayoritariamente con materiales cerámicos (ladrillos, tégulas), en nuestro caso absolutamente inexistentes. Llama mucho la atención la longitud excesiva de las fosas respecto a los cuerpos de los difuntos. La más exagerada sería la del Enterramiento 4, que en su fondo llegaba a los 2,90 m de longitud, 1,10 m más que el cadáver que acogía. Hay que citar que esta circunstancia ha sido documentada en otros contextos mallorquines como es el caso de la fosa de la mujer enterrada bajo la lauda musiva de Baleria en la basílica de Son Peretó. Deposición de los individuos Como corresponde a las sepulturas de estas fechas, el ritual de entierro es, en todos los casos, de inhumación, que se realiza siempre de forma individual, sin que se hayan observado reutilizaciones ni sepulturas colectivas, tan habituales en la etapa tardoantigua. Esta inhumación se produce en posición de decúbito supino. La deposición del individuo suele realizarse en esta época con el cadáver directamente en el interior de la tumba, bien vestido o con un sudario. Fundamental para el análisis de cualquier necrópolis es el estudio antropológico de los inhumados. Observando las descripciones y las conclusiones hechas por los antropólogos Alicia Alesan y Jordi Alfonso se derivan conclusiones muy interesantes, pues de nuevo conirman la hipótesis de que serían miembros del monasterio cristiano de Cabrera. De esta forma, el sexo masculino de todos ellos coincide con una comunidad de monjes. Igualmente su actividad física, relacionada con una probable actividad agrícola, coincide con la máxima cristiana de ora et labora, tan típica de muchas reglas monásticas de aquellos tiempos. El depósito funerario Los inhumados en la necrópolis de Cabrera presentan una ausencia total de depósito funerario, tanto en cuanto a elementos del depósito ritual como a objetos personales. Aunque la muestra de tumbas excavadas de que se dispone es reducida, éste sería el único aspecto que diferenciaría el cementerio de Cabrera de la mayoría de los peninsulares, en los que se observa la frecuente aparición, no sólo de recipientes que acompañan al difunto, sino también de piezas de adorno personal. Sin embargo, esta ausencia no resultaría nada extraña en un contexto monacal. Respecto al depósito ritual se viene considerando que su inexistencia es absolutamente lógica en un ambiente cristiano como el que nos ocupa, dado que la prohibición explícita de las autoridades eclesiásticas de llevar ofrendas alimentarias a los difuntos, pudo signiicar una disminución del depósito funerario que les acompañaba y que en muchos casos servía como contenedor de aquellas ofrendas. Sin embargo, hay que citar que en algunas necrópolis de los siglos V-VII d. C. indudablemente cristianas, se sigue encontrando algún pequeño recipiente depositado junto al cadáver, mayoritariamente correspondientes a formas cerradas, y que se han considerado, por ejemplo, como contenedores de los santos óleos o aguas benditas. En cuanto a los objetos personales, su ausencia absoluta en las sepulturas analizadas también se ajustaría a una de las máximas de las reglas monásticas, la pobreza, que justiicaba la ausencia de posesiones materiales de los monjes, y todavía más, de elementos de adorno personal. Los hallazgos de cerámica asociada a la estratigrafía de las tumbas excavadas, así como las pruebas de C14 realizadas a los tres individuos exhumados (enterramientos 1, 3 y 4), permiten proponer una datación de entre el inal del siglo VI y la primera mitad del siglo VII para el periodo en que se practicaron aquellos tres entierros. Es decir, que esta etapa temporal coincide con el momento de la redacción de la carta del Papa Gregorio Magno del año 603 d. C. donde se hacía referencia al monasterio de Cabrera. Todos los hechos expuestos hasta ahora hacen pensar que estamos frente a una parte del cementerio monástico, y que muy probablemente los cuatro individuos fueron monjes de la comunidad monacal cabrerense. En todo caso, sin embargo, hay que advertir que en aquel tiempo muchos monasterios ya disponían de sirvientes que no eran frailes y que también podían ser enterrados en los alrededores de las iglesias conventuales. Por otra parte, cada vez fue más frecuente que las personas laicas foráneas a las comunidades monásticas quisieran ser sepultadas dentro de los monasterios, para así alcanzar el grado de piedad recomendado por la Iglesia, y también para poder conseguir que una corporación santa los tuviese siempre presentes en sus oraciones, todo con el objetivo de obtener la salvación de sus almas. Desgraciadamente la excavación del cementerio de Cabrera es tan parcial que por ahora es imposible conocer si en la necrópolis del pla de les Figueres se llegaron a enterrar laicos, ya fuesen sirvientes de los monjes o habitantes de Mallorca o de otros lugares. Uno de los hallazgos más signiicados de la zona de la necrópolis del pla de les Figueres es un fragmento de ánfora en el cual se escribieron hasta cinco líneas con letras latinas. Aunque es muy difícil interpretar la mayoría de las palabras escritas, lo más probable es que se trate de una lauda sepulcral. Es interesante tener presente que en aquel tiempo muchas de estas laudas, al margen de presentar el nombre del inado, solían tener escrita la fecha de la defunción, ya que aquél era el momento en que su alma empezaba un viaje hacia el inierno o hacia el paraíso. Pero tener marcada aquella fecha sobre la tumba también facilitaba el recuerdo de la persona, que estaría presente en las salmodias y las oraciones de la comunidad monástica el día del aniversario de su muerte, día en que también se podía celebrar una misa por su alma. La construcción de los ediicios monacales debía ir acompañada del acondicionamiento del lugar para intentar P76. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC garantizar, en la medida de lo posible, la subsistencia de la comunidad, si bien es cierto que los monjes de Cabrera, tal como la inmensa mayoría de las corporaciones monásticas de aquel tiempo, no vivieron incomunicados del mundo que los rodeaba, de donde adquirían alimentos por diversas vías. Hay que tener presente, además, los tres preceptos seguidos casi siempre por los monjes de aquel tiempo: oración, lectura y trabajo. Y es que este último precepto favoreció en el seno de los monasterios no sólo la producción de materias primas sino también la fabricación de numerosos tipos de manufacturas. La distribución de los asentamientos de los siglos V a VII d. C. en el archipiélago cabrerense hace pensar que la comunidad monástica explotó la mayor parte de las tierras aptas para el cultivo. Pero también se ha podido constatar que tuvieron instalaciones relacionadas con la producción de vino y con el aprovechamiento de los recursos marinos. Así, en el pla de les Figueres se han descubierto una serie de estructuras que estuvieron en uso entre los siglos V y VI d. C. y que se pueden asociar con la elaboración del vino y la producción de púrpura. La producción de vino se ha podido documentar gracias a los resultados de los análisis de residuos organicos mediante cromatografía de gases hecha sobre muestras del mortero que impermeabilizaba una pequeña cubeta. La identiicación de ácido tartárico, pero también de ácido hidroxicinámico, succínico, benzoico y maleico en el revestimiento de esta cubeta permiten sugerir que contuvo vino. Por otra parte, las trazas de ácido dehidroabiético sugieren el uso de resina de Pinaceae posiblemente en la impermeabilización de la cubeta o para mejorar el sabor i/o la conservación del vino que se despositó en él. La producción de púrpura se constata por la localización de un reguero lleno de caracoles marinos de las especies Murex trunculus y hais haemastoma, con el típico patrón de fragmentación para la extracción del animal vivo para así poder llegar a elaborar el citado colorante a partir de la glándula hipobranquial. Los resultados de las pruebas de C14 hechas en dos de estos ejemplares muestran que aquella producción se habría realizado entre los siglos VI y VII d. C. En relación al colorante purpúreo hay que citar, además, la localización, a nivel del mar, de un conchero bastante grande. Entre los trozos de caracoles marinos cortados siempre de la misma manera se encuentran numerosos fragmentos cerámicos de los siglos V a VII d. C. En el pla de les Figueres también se ha podido documentar un conjunto de cubetas y una habitación que, según todos los indicios, formaba parte de una factoría de salazones, donde se debió salar pescado o hacer algún tipo de salsa. Todavía no se ha podido conirmar completamente que esta factoría fuera utilizada por la comunidad monástica, pero hay que tener presente que estos tipos de producción encajan muy bien con las actividades que se conoce que realizaban los monjes de aquellos siglos. Cuadro explicativo VII: LAS INSTALACIONES RELACIONADAS CON LA PRODUCCIÓN DE VINO Y EL APROVECHAMIENTO DE LOS RECURSOS MARINOS. Maria Magdalena Riera Frau y Mateu Riera Rullan El yacimiento del pla de les Figueres abraza las dos vertientes del lecho de un torrente. En su lado occidental se han descubierto los restos de una factoría de salazones, mientras que en la vertiente oriental se encontraron diversas evidencias que demuestran la producción en Cabrera de colorante de púrpura. En esta parte del yacimiento también se localizó una pequeña cubeta que se ha podido relacionar con la producción de vino. Este depósito se realizó dentro de una fosa cuadrangular excavada en el terreno. En su interior, adosados a sus paredes, se construyeron cuatro muros realizados con piedras de diversas medidas ligadas con barro. Estos muros miden unos 0,30 m de anchura, entre 1,60 y 1,90 m de longitud, y conservan una altura máxima de 0,65 m. De esta forma, el interior de la cubeta medía 1,30 m de longitud, 1,05 m de anchura y, por lo menos, hasta 0,65 m de altura. En algunos rincones de su interior todavía se conservaba un revoque de mortero muy rico en cal. Gracias a los materiales muebles asociados a esta cubeta se ha podido determinar que fue construida y que estuvo en uso entre los siglos V y VI d. C. Hasta ahora, de la factoría de salazones se han podido documentar cuatro cubetas (cubetas A, B, C y D) y restos de un ámbito muy arrasado (ámbito A). Y es que toda esta zona se vio muy afectada por las obras que realizaron los prisioneros del ejército de Napoleón para construir diversas barracas, y, posteriormente, para una cantera. Tres de las cubetas son muy semejantes y están perfectamente alineadas (A, B y C). Se encuentran situadas entre tres y cuatro metros de la línea actual de la costa. Están hechas realizando tres agujeros de planta cuadrada con las esquinas algo redondeadas. Estos oriicios cortan el terreno natural que en este lugar es fundamentalmente marès. El oriicio de la cubeta A mide 1,80 m de anchura (E-W), 2,25 m de longitud (N-S) y conserva una altura máxima de 1,12 m. El de la cubeta B mide 1,80 m de anchura, por 2,35 m de longitud y conserva una altura máxima de 1,05 m. Mientras que el de la cubeta C mide 1,80 m de anchura, 2,225 m de longitud y se conserva hasta una altura de 1,10 m. Por lo que puede apreciarse en la pared que divide las cubetas B y C, parece que los tres depósitos deberían estar realzados con muros hechos con piedras ligadas con abundante mortero de cal. Desgraciadamente todos sus coronamientos están rotos y por tanto es imposible sabercual fue la altura total de las cubetas. Estas presentan un revestimiento impermeabilizante interno de opus signinum (mezcla de cal, arena, agua y trozos de cerámica) de muy buena calidad. En la parte plana, en los lugares mejor conservados, el mortero llega a tener 6 cm de P77. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC grueso, aunque lo más frecuente es que ronde los 4 cm. Algunas veces, en el punto de contacto entre el suelo y las paredes todavía se conserva la mediacaña o cordón hidráulico. Éste es muy irregular, y con el vértice redondeado. Sus medidas oscilan entre los 3 y 10 cm. de anchura y entre los 5 y 10 cm. de altura. La otra cubeta localizada, la cubeta D, se encuentra inmediatamente al sur de las cubetas A y B. Sólo se pudo documentar muy parcialmente ya que tenía un muro construido encima por los soldados franceses y además se encontraba cortada por el recorte de una escalera realizada por los citados prisioneros. De todas formas se pudo apreciar que era mucho más pequeña que las anteriores, con unas medidas de 75 cm. de anchura, más de 85 cm. de longitud, y hasta 35 cm. de altura. No parece que esta cubeta hubiese podido ser demasiado más alta, ni que superase los 2,5 m. de longitud. Presenta un revestimiento de opus signinum muy parecido al de las tres cubetas grandes, en este caso, con un grosor máximo de 5 cm. Del citado ámbito A sólo se conoce una parte de su costado meridional donde se ha identiicado el zócalo de un muro paralelo a la alineación de las cubetas. Parece que esta pared habría tenido una longitud mínima de hasta 5 m. De ella se conserva una altura máxima de hasta 0,60 m que está hecha con piedras ligadas con abundante mortero de cal. En cambio, las características de su derrumbe hacen pensar que habría tenido un tejado hecho con tegulae e imbrices. Por otro lado, se pudo observar que el pavimento del ámbito A se había realizado recortando e igualando la roca natural. La localización y características de esta ediicación hacen pensar en una especie de almacén o lugar de trabajo. Desgraciadamente, bajo los escombros no se pudo recuperar ningún tipo de material que permitiese hacer una interpretación más ajustada. Hasta día de hoy, ha sido imposible poder datar con precisión la fundación de la “factoría de salazones”, debido fundamentalmente a la gran destrucción que padeció por las obras de los prisioneros franceses y, después, durante la extracción de los sillares de la cantera. Tampoco ha ayudado el hecho de que la mayoría de estructuras de la factoría estuviesen excavadas directamente en la roca, y, prácticamente sin ningún tipo de estratigrafía asociada al momento de su construcción. En suma, por ahora, sólo se puede airmar que fue ediicada con posterioridad al c. 150 d. C. y que muy probablemente estuviese en uso entre los siglos V y VII d. C. La explotación de los recursos del mar en tiempos del monasterio de Cabrera también se ha podido comprobar mediante el hallazgo, en contextos de los siglos VI-VII d. C., de un peso de plomo y de numerosos anzuelos. Relacionadas con estos se han recuperado diversas agujas que, por el lugar donde se descubrieron y por sus formas y medidas parece claro que fueron empleadas para la elaboración de artes de pesca y todo apunta a que serían de los siglos V a VII d. C. En el pla de les Figueres también se ha localizado un gran agujero realizado en el terreno para la extracción de arcilla, seguramente destinada a ser utilizada como material de construcción. Este lugar fue empleado después como vertedero de basura y residuos, gracias a los que se ha podido tener conocimiento de una parte de la dieta de los habitantes del lugar en el siglo VII d. C. Otro vertedero que hay que destacar es el localizado al sur del ámbito B, el cual parece ser unas décadas más antiguo. Cuadro explicativo VIII: LA DIETA DE LOS MONJES CABRERENSES. Damià Ramis Bernad El conjunto de los restos faunísticos recuperados durante las excavaciones muestra que los habitantes de Cabrera realizaron una explotación muy diversiicada de los recursos animales durante los siglos V a VII d. C. Hay que tener presente que el aprovechamiento de los productos vegetales de manera lógica también formaría parte de las prácticas alimentarias de la comunidad monástica aunque, hoy por hoy, no se dispone de evidencias para poder caracterizar las prácticas agrícolas y silvícolas. En cuanto a los animales, el primer rasgo a destacar es la limitada importancia de la fauna doméstica. Las especies presentes en este grupo se limitan a los caprinos –cabras y ovejas– y a las gallinas, con una presencia muy marginal del cerdo y una ausencia absoluta del ganado vacuno. En cambio, los recursos silvestres disfrutan de gran protagonismo. Las actividades vinculadas a la explotación de los animales salvajes se pueden agrupar en la recolección de moluscos y crustáceos marinos, la recolección de caracoles terrestres, la caza de conejos, la captura de aves marinas (y también aves terrestres, de manera más esporádica) y la pesca. Los moluscos marinos más explotados son la peonza dentada (Monodonta turbinata), la púrpura (hais haemastoma), la corneta (Trunculariopsis trunculus) y la lapa (Patella sp.). Además de los moluscos marinos, se han identiicado en todos los sectores algunos fragmentos de pinza de cangrejo marino (de especie indeterminada). En cuanto a la explotación de los caracoles terrestres, las especies documentadas son el caracol común (Helix aspersa), la choneta (Eobania vermiculata), la cabrilla (Otala sp.) y el blanquillo (heba pisana). El conejo tiene una presencia no muy abundante, pero va apareciendo en la mayoría de los conjuntos estudiados. En los niveles supericiales excavados, además de conejos se documentó la presencia de liebres, pero no aparecen en los contextos iables de la tardoantigüedad analizados hasta ahora. La captura de aves marinas –y especíicamente de la pardela balear (Puinus mauretanicus)– se documenta como una de las actividades más importantes en el conjunto de las estrategias de alimentación de la comunidad P78. El Monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC de Cabrera. En muy menor medida aparecen otras dos especies de aves marinas: la pardela cenicienta (Calonectris diomedea) y el cormorán moñudo (Phalacrocorax aristotelis). Las aves terrestres son objeto de captura menos intensa, con la presencia de algunos restos de paloma torcaz (Columba sp.) y de paseriformes. Los restos de peces no han sido determinados taxonómicamente. A partir de las vértebras se deduce que se trata mayoritariamente de especies de tampaño pequeño, aunque algunos ejemplares son de tamaño mediano. Al comparar los diferentes contextos analizados, los mayores contrastes se encuentran a nivel espacial. Se dan diferencias marcadas entre la fauna procedente de los contextos excavados en la zona próxima a la necrópolis y, por otro lado, el conjunto faunístico del clot del Guix. En el primer caso es donde se documenta la presencia más signiicativa de especies ganaderas. También hay una importante explotación de recursos silvestres, sobre todo de aves marinas. Además, los moluscos suponen un tercio del número de restos. La presencia de restos de peces es reducida. En cambio, en el clot del Guix el predominio de los recursos silvestres se intensiica. El cabruno signiica escasamente el 10% de los restos identiicados, el gallo está representado por un único resto y no se documenta la presencia del cerdo. La mayor parte de la fauna está representada por los moluscos marinos –peonza, púrpura y lapa– y, en menor medida, por los terrestres –caracol común, cabrilla y blanquillo. Además, el conjunto del clot del Guix también muestra la caza o recolección de ejemplares de conejo, pardela y cangrejo. En cambio, la mayor diferencia respecto de la fauna documentada en el Ppla de les Figueres es la ausencia de restos de pescado. En Mallorca se dispone del análisis de dos conjuntos faunísticos –el Illot dels Frares (Colònia de Sant Jordi) y Son Peretó (Manacor)– contemporáneos al de Cabrera, que pueden servir para evaluar los rasgos más singulares de la explotación de los animales por parte de la comunidad monástica. A pesar de que los yacimientos mallorquines también muestran una importante diversidad de especies y de estrategias de explotación, el peso de la ganadería es signiicativo. En cambio, los habitantes de Cabrera dependían de los recursos silvestres en mayor medida. Por otro lado, estos últimos explotaban especies en general de medida pequeña: a diferencia de la isla mayor, en Cabrera no se documentan grandes mamíferos, ni domésticos (caballo, asno, buey) ni silvestres (ciervo, gamo). Debe hacerse mención del hallazgo casual en supericie de un fragmento de asta de ciervo en el pla de les Figueres. Este material plantea una doble incógnita: en primer lugar, no se puede garantizar su cronología debido a la ausencia de un contexto arqueológico; en segundo, independientemente del periodo, las astas de cérvido eran objeto de intercambio comercial puesto que se empleaban para la fabricación de utensilios y, por lo tanto, su presencia en Cabrera no demuestra necesariamente la introducción de estos animales. Finalmente hay que citar que, otra vez en el pla de les Figueres, se han encontrado diversos tipos de escorias que hacen pensar en la existencia en el lugar de uno o más talleres donde se trabajaría el hierro y/o el vidrio, dos actividades que otra vez se han documentado frecuentemente relacionadas con los monjes en el tiempo del monasterio de Cabrera. La existencia de un monasterio en una isla tan pequeña como la de Cabrera la convertía en una “isla santa”, en la cual no parece factible que pudiera haber ningún asentamiento humano que no estuviese directamente vinculado con su comunidad monástica. Esta airmación y las características de las estructuras identiicadas en el clot del Guix y Son Picornells, junto a la comparación con otros paralelos arqueológicos de otros monasterios en islotes, hacen posible defender la identiicación de los dos sitios con eremitorios de la misma comunidad monacal, a la espera de que nuevas excavaciones arqueológicas lo acaben de conirmar. Más o menos es lo mismo que sucede con el yacimiento de Conillera denominado els Corrals, aunque éste último es un poco más controvertido y está mucho menos estudiado. Tal como sucedía en el pla de les Figueres, los tres supuestos eremitorios se encuentran en los alrededores de algunas de las pocas concentraciones de tierras aptas para el cultivo que hay en todo el subarchipiélago. Además, en Son Picornells y en els Corrals parece repetirse el modelo observado en el Clot del Guix, donde se ha podido identiicar un conjunto de ediicaciones, diversas barracas, una cisterna, un estanque y una valla. Sin embargo hay que advertir que hasta que no se realicen más trabajos de excavación no se podrá asegurar que todas estas estructuras pertenecen a la época del monasterio de Cabrera. Cuadro explicativo IX: SÍMBOLOS CRISTIANOS DE LOS MONJES DE CABRERA. Mateu Riera Rullan y Joan Nadal i Cañellas En la isla de Cabrera se han podido recuperar varios materiales que cuentan con representaciones cristianas que datan de entre los siglos V a VII d. C. La mayoría se han encontrado en el pla de les Figueres, a pesar de que hay que mencionar que también se ha descubierto una colección destacable en el clot del Guix. Algunas de aquellas representaciones llegaron ya ejecutadas al subarchipiélago, pero, en cambio, hay otras que parece claro que pudieron ser realizadas por los pobladores cabrerenses. Los materiales que llegaron a Cabrera con representaciones previamente ejecutadas corresponden, todos ellos, a cerámicas de vajilla ina de las producciones llamadas Terra Sigillata africana D, sobre las cuales se estamparon los símbolos cristianos antes de la cocción de la pieza. Destaca un ejemplar que presenta una P79. El Monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC estampa que se suponía podría representar un santo que sostiene en la mano izquierda un bastón acabado en cruz. En cambio la mano derecha la tiene medio levantada con el gesto de la bendición. Tendría pues juntos el dedo pulgar con el dedo anular, de tal manera que quedan tres dedos hacia arriba (el segundo, el tercero y el quinto), que representan las tres personas de la Trinidad. Por otro lado, los otros dos dedos representan la unión de la naturaleza divina de Jesucristo con su naturaleza humana. Por todo ello, hay que pensar que no se estaría ante la representación iconográica de un santo, sino la de Cristo que lleva la cruz y bendice. En el pla de les Figueres se han encontrado cuatro fragmentos de base de pátera de Terra Sigillata africana D que presentan un cordero estampado. Pero, además, en dos de ellos también se puede apreciar lo que debía de ser una cruz central. Si estas piezas sólo tuvieran un cordero, éste podría haber representado a Cristo, Cordero de Dios. En cambio, si hubiera más de uno, que parece lo más probable, los corderos representarían los ieles bautizados. Tendríamos pues los corderos en torno a la cruz que representarían los ieles que giran alrededor del símbolo de su salvación, que es la cruz de Cristo, puesto que con el sacriicio de la Cruz, Cristo redimió a los hombres y les dio la posibilidad de volver a ser puros y blancos como los corderos, una vez liberados de sus pecados. En el clot del Guix también se ha encontrado una base de pátera de TerraSigillata africana D con dos cruces estampadas, así como dos piezas más con representaciones de simbología aparentemente cristiana como son la palma y la estrella de ocho puntas. En cuanto a las representaciones de cariz cristiano, presumiblemente realizadas en Cabrera, hay que mencionar, antes que nada, el crismón marcado en una lauda sepulcral hecha a partir de un fragmento de ánfora. Es un crismón donde está grabado el monograma formado por las primeras letras griegas del nombre de Cristo, XP, es decir, khi y rho. Por otro lado, parece que se podrían relacionar con monogramas cristológicos o con letras apocalípticas algunos de los graitos post-cocción marcados en escudillas de Terra Sigillata africana D encontrados en el pla de les Figueres y en el Clot del Guix, a pesar de que, desgraciadamente, esta atribución no se puede certiicar completamente dado que ninguno de los graitos se han conservado completos. En aquellas piezas parece que se pueden identiicar las letras griegas alfa, rho y omega. En este sentido hay que recordar que la primera y la última letra del alfabeto griego, es decir, la alfa (α, Α) y la omega (ω, Ω) también representaban a Cristo como “El principio y el in” de todas las cosas, y que era muy frecuente que se representaran estas dos letras acompañando el crismón. El illot dels Frares era una pequeña isla, actualmente unida a Mallorca, donde se han ido documentando una serie de estructuras arquitectónicas y un mínimo de cinco tumbas, muchas destruidas a principios de los años 70 del siglo pasado. Desafortunadamente, en aquel momento no se pudo datar con seguridad ninguno de aquellos restos arqueológicos, ni tampoco se pudieron llegar a interpretar las estructuras o a conocer sus usos. En cualquier caso, conviene remarcar que las características formales de aquellas sepulturas son muy parecidas a las del pla de les Figueres. Además, muchos de los tipos cerámicos de los siglos V a VII d. C. recuperados en el illot dels Frares son idénticos a los que se detectan en Cabrera y Conillera. Lo mismo ocurre con los objetos de vidrio hallados. Por otra parte conviene citar que en el illot dels Frares, tal como sucede en elpla de les Figueres, también se encuentran numerosos caracoles marinos de la especie Murex trunculs, con el típico patrón de corte relacionado con la producción de púrpura. La gran abundancia de cerámicas de los siglos V a VII d. C. empleadas para transportar alimentos encontradas en el illot dels Frares permiten suponer que debió haber un almacén, quizás el lugar en el que los monjes de Cabrera almacenaban sus mercancías, un hecho que coincidiría, en cierta manera, con lo que exponía San Isidoro de Sevilla († 636 d. C.) cuando narraba que los monasterios de su tiempo disponían de un almacén en las ciudades. 3. EL FINAL DEL MONASTERIO DE CABRERA. Maria Magdalena Riera Frau y Mateu Riera Rullan Entre 1809 y 1814 más de 9.000 personas de diferentes nacionalidades –suizos, italianos, alemanes y, mayoritariamente, franceses- padecieron cautiverio en Cabrera. Murieron en la isla cerca de 3.500. Se trataba de cautivos apresados després de la batalla de Bailén y pertenecían al ejército napoleónico del general Dupont. La mayoría de los prisioneros se instalaron en la zona del puerto de Cabrera, al fondo de la rada, en los mismos lugares donde se habían situado el monasterio y la factoría de salazones del pla de les Figueres. La penosa situación de los prisioneros, abandonados en la isla y con unos suministros muy insuicientes, les obligó a utilizar todos los recursos a su alcance, incluyendo todo lo aprovechable del antiguo monasterio del siglo VII. Según las narraciones del cautiverio escritas por los mismos prisioneros, utilizaron los materials de construcción de los antiguos muros en nuevas ediicaciones y vendieron a los mallorquines todos aquellos elementos recuperados en la excavación que tenían valor económico en aquellos momentos. Hay referencias concretas a la recuperación, mediante auténticos trabajos de excavación, de elementos de construcción como sillares o capiteles de columna. Por otra parte, otros elementos fueron aprovechados en el mismo lugar. Se trata de determinados utensilios de cerámica de época antigua reutilizados por los presos con su función original o de los restos de determinadas ediicaciones que fueron utilizadas como basamentos de las nuevas construcciones. En la factoría de salazones los muros de las antiguas cubetas fueron elevados con nuevos paramentos y se hi- P80. El Monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC cieron techos con cubiertas vegetales. Como se trataba de construcciones originalmente estancas se vieron obligados a abrir pasos y así cada cubeta se convirtió en una habitación de una vivienda-taller de pequeñas dimensiones. Finalmente, se construyeron muebles de obra y se perforaron los muros para ubicar pequeños hogares. Todo esto provocó una gran alteración de gran parte de lo que ya era un yacimiento arqueológico. Es por ello que se puede hablar de una doble destrucción del monasterio del puerto de Cabrera: una causada por su abandono a inales del siglo VII o principios del siglo VIII y la otra, por su reutilización a principios del siglo XIX. Sin embargo hay sectores que, pese a la escasa altura de los muros conservados, parecen mantener una estratigrafía inalterada y hay que tener presente que se las ediicaciones situadas en el interior de la isla están casi intactas. P81. El Monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC ThE moNASTEry oF CAbrErA. V-VIII centuries AD PRESENTATION. Maria Magdalena Riera Frau & Mateu Riera Rullan In the summer of 2014, ifteen years will have passed since archaeological excavations began on the island of Cabrera, the ifth smallest of the Balearic Islands, located a few kilometres of the southern tip of Mallorca. hese excavations served as the starting point for the Project for the Recovery, Consolidation and Museological Interpretation of Cabrera’s Byzantine Monastery. his project has been coordinated at all times by Palma City Council’s Urban Planning Department and co-directed by the authors of this foreword, a management team joined more recently by María José Rivas, Josep Maria Puche, and Julio Miguel Román.1 Between 1999 and 2012, archaeological work on Cabrera was funded by Palma City Council. In 2005, 2006 and 2007, the Spanish Ministry of the Environment also contributed inancially to restoration and museological activities.2 In 2013, funding was provided by the Balearic Ministry for Education, Culture and Universities’ Directorate General for Universities, Research and Knowledge Transfers for land clearance in areas that were to be excavated. he main aim of the Project for the Recovery, Consolidation and Museological Interpretation of Cabrera’s Byzantine Monastery has always been to discover and show what the monastery that Pope Gregory the Great mentions in his Epistle XIII, 47, was like. he pope’s letter was written in the year 603 AD and it clearly demonstrates the existence of a monastery on the island of Cabrera. he project is based on conclusions reached in a university degree thesis by one of the authors, Mateu Riera Rullan, entitled Cabrera Monastery in the Late Antiquity, supervised by Professor Miquel Barceló Perelló of Barcelona’s Autónoma University, to whom we express our gratitude. In the thesis, delivered in 2002, data from the small islands of Cabrera, Conillera and Illot dels Frares was compared with written sources describing Christian monastic life in the 4th to 8th centuries AD and with archaeological discoveries made at monasteries of the period located on small islands in the western Mediterranean or Atlantic. he thesis concluded that Cabrera was a “holy island” where two types of monastic settlements seem to have coexisted: a main monastery and several hermitages. Right from the outset, it was proposed that the study of Cabrera’s monastic community should be aimed at inding out how the community functioned internally, what use the monks made of the area and its resources, and what modiications they made to the local environment. It was decided that attempts should be made to determine the characteristics of the buildings, to work out how they were used, and to compare them with those cited in written sources. Priority was also given to comparing the archaeological remains on Cabrera with the archaeological remains of examples of 5th to 8th century AD monasteries excavated elsewhere. hese are the main criteria on which our work has been based these last few years, leading to the publication of this catalogue. hus the aim of this publication is to ofer a summary of the archaeological work that has been undertaken in the subarchipelago of Cabrera, contextualizing it within the framework of the 5th to 8th century AD Christian monastic world, a period in which the Balearic Islands formed part of the Vandal kingdom and then the Byzantine Empire. Explanatory Table I: THE HISTORY OF A DISCOVERY. Maria Magdalena Riera Frau 17th century Mallorcan chroniclers mentioned the existence of a monastery on Cabrera in the 7th century AD. A letter from Pope Gregory the Great to Defensor Johannes, written in the year 603, has been known since ancient times, although it was not until the 1950s that research into the remains of the monastery began. Due to a combination of scientiic interests and personal circumstances, a certain Joan Camps i Coll was able to live in Cabrera harbour and carry out systematic archaeological surveys. As he himself records, he planned to he list of specialists who have collaborated in the Project for the Recovery, Consolidation and Museological Interpretation of Cabrera’s Byzantine Monastery is too long to include in this publication, but we wish to thank them for the excellent work that has been undertaken. 1 We wish to thank the management of Cabrera National Park for the use of the buildings and the help they have always provided, especially the director, Jorge Moreno, and also the guards, guides, and forestry and maintenance personnel for the kindness they have always shown us and for their invaluable assistance. 2 P82. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC complete the inventory of Balearic prehistoric settlements, while also locating archaeological remains that would conirm a settlement of Hannibal’s on the neighbouring islet of Conillera, and the remains of the monastery on Cabrera mentioned by Pope Gregory the Great. Of his objectives, the one that he was most successful in achieving was the location of the remains of architectural structures at Clot del Guix, which he interpreted as forming part of the monastery. With the assistance of future architect Guillem Oliver Sunyer, a plan of the settlement was drawn up and details of various fragments of pottery were published that left no doubt that they originated from a Christian community of the Late Ancient period. Given Cabrera’s status as a restricted military zone, it was virtually impossible to carry out detailed surveys of the island until it was de-militarized and became a national park in 1991. During its restricted military period, only underwater explorations were allowed but reference was made to the discovery of pottery from the Late Ancient period in the beach area of Cabrera harbour. Both M. Trias (1974) and V. Guerrero (1985) mentioned an important settlement at the back of the harbour. However, it was not until 1992 that M. J. Hernández, M. Orila and M. A. Cau published an initial study of the site, identifying three main areas: a salting factory beside the sea, and another two areas a little further inland called “El Pouet” and “Camí de Can Feliu”. In the mid 1990s, when archaeological sites were being catalogued in order to revise Palma’s municipal Master Plan (Plan General de Ordenación Urbana), the boundaries of a settlement now known as El Pla de les Figueres were deined. his one area encompassed the three deined by Hernández, Orila and Cau. Surface pottery inds in the area were of the same type and date as those discovered at Clot del Guix. More particularly, they featured similar post-ired Christian marks on their surface. hus it was concluded that both areas belonged to the same monastery. Municipal activity continued and, in 1999 a project for the restoration and consolidation of Cabrera’s Byzantine (Late Ancient) monastery and the creation of a museum was approved and funded. It has continued since then. he activities have included surveys, the clearing vegetation, and archaeological excavations, as well as restoration work, the dissemination of information, publicizing, and maintenance of excavated areas. Two further areas associated with the monastery have been located -Picornells, also on Cabrera, and Els Corrals on nearby Conillera-, and excavations have been carried out at El Pla de les Figueres and Clot del Guix. Besides generating a large amount of scientiic literature on the subject, this work has led to an understanding of the monastery featured at this exhibition and also of the plight of French soldiers from the Battle of Bailen. Interned by their Spanish captors on Cabrera between 1809 and 1814, they lived in an area of the monastery and re-used its remains. 1. HISTORICAL INTRODUCTION. Mateu Riera Rullan Between the 5th and the 7th centuries AD, in an era of considerable political, social and religious upheaval, the tiny island of Cabrera, the smallest of the main Balearic Islands, came to have the highest population in the whole of its history. his striking statement is not so startling when seen in the context of other Mediterranean islands of this period, because Cabrera and many others were homes to monasteries. A key aspect of this period was the consolidation of Christianity. Important events include the “Edict of Toleration”, issued by Constantine and Licinius in Milan in the year 313, and the “Edict of hessalonica”, issued by heodosius in the year 380, which proclaimed Christianity to be the new oicial religion throughout the whole of the Roman Empire. Instead of being a minority religion whose followers were often persecuted, Christianity became the most important religion within the boundaries of what had been, at its peak, the Roman Empire or Pax Romana. It was the triumph of the new faith, and the progressive spread of Christianity throughout Roman society was accompanied by the increasingly ferocious persecution of other religions. In the late 4th century, during the reign of Emperor heodosius, the Balearic archipelago was a province within the Roman Empire known as Insulae Baleares. It belonged to the diocese Hispaniarum and to the praefectus praetorio Galliarum. However, with the Vandals’ arrival to the shores of the Mediterranean, the Balearics ceased to be a province of Rome. he archipelago was irst raided by the Vandals in the year 425 and, thirty years later in 455 AD, it became part of the Vandal kingdom, remaining thus until 543 when Apollinaris annexed the islands to the eastern Roman Empire, that is to the Byzantine Empire, during campaigns by Belisarius. Explanatory table II: THE BALEARIC ISLANDS DURING THE PERIOD OF CABRERA MONASTERY. Mateu Riera Rullan & Miguel Ángel Cau Ontiveros In the early 5th century, Balearic society was fully Romanized. Written and archaeological sources show that, at the time, it was a community open to the outside world, under the protection of the extensive Roman Empire, which controlled the whole of the Mediterranean. hus, politically the Balearics began the 5th century as yet another Roman province. his would change, however, in the year 455 when the archipelago became part of the North African Vandal kingdom. hese were years of great upheaval, due mainly to the collapse of the Roman state and its ability to collect taxes. Some of these changes led to the ruralisation of society, which became less urban. Another change was the increas- P83. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC ing economic, political and social gap between small well-of sectors of society and the population as a whole, who found themselves close to a level of subsistence. During the course of these centuries, long-distance trade, which mainly took place by sea or by river, decreased substantially. It was thus a period in which society, which had mainly been unchanged in shape since ancient times, was slowly disrupted, shifting towards what would become medieval society. his period is known as the Late Antiquity or the Early Middle Ages. Between the years 533 and 534, the eastern Roman Empire or Byzantine Empire conquered the Vandal kingdom and the Balearics now came under the rule of the period’s new most powerful Mediterranean empire. According to written records, the 6th, 7th and 8th centuries were characterized by frequent wars, insecurity, natural catastrophes, epidemics, famine and death from one end of the Mediterranean to the other. In the Balearics, as in many parts of the new empire, Christian rulers had gradually replaced State governors and civil servants. his now allowed them to impose their own rules of conduct on almost everyone, with a view to achieving the overruling common goal: the salvation of souls. To this end, the Church took over from the State as it relinquished its authority over the collection of taxes, administration of justice, public works, public order, social welfare and many other functions. Needless to say, these Christian rulers formed part of the small well-of sector of society. hrough them, the Church controlled and regulated most of what their people did, from day-to-day tasks to the most signiicant moments of their lives, such as christenings, weddings and, above all, anything related to death. For salvation began with those religious acts which averted sin. he power of the Christian religious classes during the 5th, 6th and 7th centuries AD is shown by the fact that the most imposing and costly buildings were the churches and baptisteries. his has been clearly conirmed archaeologically in the Balearics which is, given the archipelago’s limited surface area, one of the places in the western Mediterranean with the highest ratio of paleo-Christian basilicas. In the two largest islands, up to eight basilicas have been found: the Basilicas of Cas Frares, Sa Carrotja, Son Peretó and Son Fadrinet in Mallorca, and those of Illa del Rei, Son Bou, Fornàs de Torelló and Cap des Port de Fornells in Minorca. During the 7th century, a new religion –Islam– made its appearance throughout most of the Mediterranean, heralding the end of the Late Antiquity. he irst documented Moslem razzia (raid) in the Balearics dates back to the year 707 AD, but the inal Islamic conquest would not take place until the early 10th century AD when Cabrera monastery had already been abandoned. Socially, despite frequent armed conlicts, the Mediterranean continued to act as a bridge for people, goods and ideas. he traic was not, of course, as high as it had been during the Pax Romana but both written sources and archaeological inds show that it was still substantial. Toward the irst half of the 4th century AD, a phenomenon occurred in the eastern Mediterranean that would have a profound impact on most of Christianity and play a key role in subsequent social development. his was the appearance of Christian monks, often considered to be the most extraordinary social event of the Late Antiquity. Charismatic igures, particularly from Egypt, Syria and Palestine, like Saint Anthony, Saint Pachomius, Saint Hilary, Saint Basil and Saint Simeon, caused this new way of living a Christian life to spread throughout the whole of the eastern part of the empire. Everything seems to indicate that this new way of life soon appeared in the West, although we know very little about those irst monks from the Latin world. Written sources (such as letters, chronicles, and hagiographic texts) give the names of a series of illustrious igures who helped to promote monastic life in the western empire, and sometimes ofer details about their lives and works. During that initial period in the 4th and 5th centuries AD, the following monks deserve special mention: Athanasius, Marcella, Jerome, Ambrose of Milan, Paulinus of Nola, Eusebius of Vercelli, Hilary of Poitiers, Melania the Elder, Melania the Younger, Ruinus, Paula, Augustine of Hippo, Martin of Tours, Honoratus and Cassian. However, most of the early Christian monks were never mentioned in written sources, or their lives recorded. Little is known of them except occasionally when perhaps the name of the monastery where they lived is cited, as is the case of the monks on Cabrera. By this time, Christianity had already spread throughout virtually the whole of the empire, albeit mainly to urban areas, while most of the rural population was still immersed in paganism. In the subsequent Christianisation of the greater majority of Mediterranean society in the 5th to the 8th centuries, the institutional and guiding social role played by bishops, and the growing ideological and cultural hold of the Catholic Church were both immensely important. Monks often played a prime role in this and, with their evangelizing vocation, they were one of the most active forces in bringing Christianity to places far removed from the “hustle and bustle of cities”. It was at this point that small groups of ascetics, who retreated to small islands to follow an anchorite life, became widespread. According to written sources, the irst known example in the West is Martin of Tours, who together with a priest, went to live on Isola Gallinaria (Liguria) in around 360 AD. However, there was no uniformity in the monasteries and Christian Church of the time. here were numerous provincial and regional variations in the liturgy, architecture, rules of conduct, religious calendar etc. Despite these geographical variations, and the existence of diferent states that were not always on friendly terms, there was, nevertheless, a common Christian faith which stretched from one end of the Mediterranean to the other, and P84. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC within the boundaries of which people, products, ideas and tastes circulated. he irst groups of monks in the West seem to have set up a community in their own homes but, shortly afterwards, they are found living close to churches, in places associated with martyrs, or next to bishops’ residences. Some of those early monasteries’ most striking locations were on small islands or islets. Literary sources mention a number of quite important examples. For instance, during the second half of the 4th century, Ambrose (Hexameron, III, 5, 23) extols the presence of psalm-singing monks on islands. Toward the end of the same century, Saint Augustine of Hippo (letter number 48) mentions a monastery on Capraria, an island in the Tyrrhenian Sea between Pisa and Corsica, together with its abbot, Eudoxius, and its monks. Saint Augustine (De vera relig. 3, 5) also alludes to the numerous men who had turned their backs on the world to live in solitude on deserted islands. A few years later, in the early 5th century, in reference to a journey along the Italian coast, pagan poet Rutilius Namatianus (De reditu suo I, 439-452 and 515-526) speaks somewhat negatively of monks living on two small islands: Capri, very probably the Capraria mentioned by Saint Augustine, and Gorgona. Again in the early 5th century, Orasius (Histor. 7, 36, 5) alludes to the monks of Capraria, stating that when Mascezel left Italy (probably Pisa) to go and ight in Africa he took several “holy servants of God”, who remained on that island so as to help him by praying for victory. In around 400 AD, Saint Jerome (Epistulae, 77, 6) refers to the monachorum chori (choir monks) who lived on islands in the Tyrrhenian Sea and received inancial aid from an aristocrat named Fabiola. A few years earlier, Jerome (Epistulae, 3, 4) also wrote of bishop Bonosus’ retreat to a hermitage on a deserted island of the Dalmatian coast. Reports of monks on the island of Noli, of the Ligurian coast, seem correct, as are references to more or less solitary anchorites and to occasional monasteries on small islands close to the coast of Provence. We should add that John Cassian (c. 360-435) devoted the second group of his Conlationes (Conferences) to the third and fourth abbots of the Stoechades, today the Îles d’Hyères opposite Toulon, and to Honoratus and Eucherius, who lived in the Lérins islands, two miles from Cannes (Conlationes, XI, prae. 3; XVIII prae). Lerina, the smallest of the Lérins islands with a perimeter of just 3 km, stands out particularly among the monasteries located on small western Mediterranean islands or islets. It was known as “the island of the saints” due to the many persons who spent time there and who were later granted this high dignity. Many bishops also received their religious training within the monastic community on the island, and it became an important focus for the dissemination of theological ideas. Founded by Saint Honoratus (died c. 430), by 410 it had already become the most important centre of monastic life in the West. In around 427, Cassian described it as an ingens coenobium, (a great community), which indicates that the monastery had grown considerably by then. According to Cassian and to Paulinus of Nola (letter 51, 2), Eucherius and his wife settled on the largest island of the Lérins, Lero, with a perimeter of 7 km, and she too embraced an ascetic life, while their children were educated on Lerina. Describing events in 476, Ennodius of Pavia also refers to monks living on various islands, including the Stoechades and the Lerins. In the late 5th century, the island of Montecristo was used as a refuge by Saint Mamilian, in the company Goboldeus, Eustachius and Infantius. Shortly afterwards, the same Mamilian founded a monastery on the island of Giglio. In around the year 500, according to his Vita Fulgentii 8, North-African monk Fulgentius visited a bishop from the province of Byacena who lived in exile on an islet close to Syracuse in Sicily. Shortly afterwards, Fulgentius returned to Africa, where he founded a monastery on an islet near the coast (Vita Fulgentii, 13) and, in around the year 526, he lived on the island of Circina for six months, where he had another monastery built. he 6th century epitaph of Bishop Justinian of Valencia seems to allude to a monastic community on Cullera island. Finally, in the early 7th century, an epistle by Pope Gregory the Great (Ep. XIII, 47) ofers the irst and, to date, only ancient literary reference to the island of Cabrera in the Balearics. In this document we have clear evidence that, in the year 603 AD, there was a suiciently important monastic community on Cabrera for Pope Gregory to take note of, and to try and return it to “the pathway of proper monastic life”. It must also be added that this is the only early medieval written source that alludes to the monastery on Cabrera. Between the second half of the 6th century and the 7th century, many Atlantic islands had monasteries on them, particularly ones close to Ireland and Scotland. It is there that islands and islets were more heavily occupied in order to build monasteries. his was partly due to the large number of available islets and partly to the importance that some monasteries came to acquire. hus it is clear that the monastery on Cabrera was not a special case and that it complies with a deep-rooted tradition that developed during the irst centuries of the spreading of Christianity throughout the West. Many reasons have been proposed to explain why monks retired to small islands or islets, but the most widely accepted is the search for refuge and solitude with God. he conceptual roots behind these early Christian monks can be traced back to the belief that it is possible to become one with God by leaving behind civilization and living in isolated or virtually uninhabitable regions. he model to emulate was that of the Egyptian Christians ‒like Saint Anthony, the great founder of eremitic forms of monasticism‒ who shunned the distractions and temptations of the city to live in solitude in the desert. Where this was not possible other monks imitated Saint Anthony by seeking refuge and solitude on small islands at sea, gradually founding dozens of monasteries of the Mediterranean and Atlantic coasts. Many of these island monastic centres became important focal points for the dissemination of Christianity among diferent peoples and societies in the 5th, 6th and 7th centuries. Unfortunately, little is known about these island communities, although, as will be seen below, new information is being obtained through archaeology. During the early centuries of Christian monastic life, monks opted for one of two monastic ways: a solitary P85. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC hermitic or eremitical life, or a communal or coenobitic one. Eremitic monks who lived alone or with very few companions were called eremites or hermits, since they tended to live in uninhabited areas (eremos in Latin). As a result, the place where they lived was known as a hermitage. By contrast, those who lived as a community were known as monks or coenobites -a word formed from the Greek koinós (common) and bios (life)‒ and the place where they lived was known as a cenoby or monastery. As well as being a synonym for cenoby, the term monastery was also used to refer to a small group of hermitages or simply to the place where one hermit lived, since originally the word monastery referred to the building where monks or nuns lived. 5th to 7th century monks from the same monastic community could either live in diferent lauras, a group of detached cells, or together in a monastery. A laura is generally considered to be a monastic community where the monks lived separately, each one in his cell or hermitage, close to which there was a central church which they all attended each week in order to worship together. By contrast, a cenoby or monastery is monastic community living in adjacent cells under more or less the same roof. Nonetheless, in the West it was common for the same monastic community to have a cenoby where most of the monks lived, and one or several hermitages, where small groups or individuals lived even further removed from civilization. It is still hard to know what life was like in 5th to 7th century western Mediterranean monasteries. Clearly, there was then no widespread standard. Given the prevailing spiritual diversity during the period, there must have been many diferent ways of organizing and distributing the monks’ buildings and rooms. here must also have been numerous geographical diferences, with buildings following local architectural traditions. It has also been shown that 5th century monasteries difered from 7th century ones: the former tended to be much more modest. Finally there were very probably big diferences in the layout of buildings and and in the applied rules, depending on the religious community’s inancial capacity. Despite the undeniable lack of architectural uniformity that characterized 5th to 7th century monasteries, certain features are repeated in many of them. Western Mediterranean and Atlantic monasteries had an enclosure that demarcated the area where the monks lived, and which they normally were not allowed to abandon. hus in the monasteries of the time, the cloisters are understood to refer to a series of buildings within that enclosure. As well as helping to encourage monastic observance, it would have protected the monks from worldly dangers and, above all, it was understood to have acted as a safeguard from the actions of the devil. Another fundamental feature of monasteries was the church (ecclesia or templum) where Christian worship took place, mainly in the form of mass and the sacrament. he church was normally the largest building and the monastery cemetery was always close to it. Another building commonly found in Western monasteries was the refectory (triclinium or refectorium); that is, the place where the monks ate together. hey also used to have cellaria or storerooms to keep food, utensils etc. he cells or dormitories where they slept (cellulae) could be individual or communal, and the tendency was to have them in the same building, although we know that occasional isolated cells persisted. Written sources often refer to inirmaries, a kitchen, granaries, bathhouses, a library, scriptorum or book copying room, monastery school and caretaker’s room, although these were not necessarily found in all monasteries and neither did there have to be a building solely dedicated to each of these functions. Outside the cloister, there was often an inn, and the novices lived close by, helping to ensure the comfort of visitors, whom the monks might ofer to heal. Charity and hospitality were two of the monks’ main obligations during Late Ancient times. As mentioned above, the lack of written sources makes it hard to know how monastic island communities were organized and so it is practically only through archaeology that we can continue to shed light on such issues. Unfortunately, to date not many of the studied examples are in a good state of conservation, although over the years a few fairly complex monastic sites of great interest have been found. In the western Mediterranean, mention should be made of discoveries on the small islands of Porquerolles (Îles d’Hyères–Provence), Isola de Tinetto (Liguria), Illeta Cullera (Valencia), the central islet of the Kneiss Islands (Sfax), and, lastly and most signiicantly, on Saint-Honorat in the Lérins islands. Nonetheless, to date the best known and most widely studied island monastery is on the island of Skellig Michael, of Ireland in the Atlantic, and a clear idea has been gained of what its monastery -with 6 cells and 2 oratories- and one of its hermitages were like. Also known is the location of the main jetty, what paths and stairways the monks built, and what its kitchen gardens and quarries were like. Explanatory table III: WRITTEN REFERENCES TO CABRERA MONASTERY. Mateu Riera Rullan Works by J. Amengual, the author of the most comprehensive study of written sources referring to the Balearics in the irst millennium of Christianity, allow us to reject the idea, once and for all, that Saint Augustine’s letter number 48, written in the late 4th century, refers to the monastery on Cabrera. It appears that neither the saint of Hippo, nor Rutilius Namatianus, nor the historian Orosius were writing about our island, but about Capri in the Tyrrhenian Sea. (Capri and Cabrera both mean “goat island”). By contrast, a letter that Pope Gregory the Great sent to a certain Defensor, Johannes, states: In circumstances in which the guilt’s seriousness calls for the application of Canon Law, it is important not to ignore what must be put right in case, by overlooking such matters, we encourage degenerate actions that must be cut short upon their discovery with the sickle of discipline. Because news has reached us that the P86. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC monks of the monastery on the island of Capria, located opposite another island Mallorca, act in such a perverse way and have lowered themselves to such crimes that what they demonstrate is that, rather than serving God -and we say this in tears– they actually ight for the ancient enemy. With the authority invested in you by these words, you must go to the said monastery and inform yourself of the life and customs of those who live there through careful investigations. And thus everything you deem worthy of eradication, as demanded by Canon Law, must be amended by imposing the necessary punishments and you must strive to inform the monks of everything that they should observe.” “Your way of rectifying things must serve both to return the monks to the pathway of proper monastic life and to ensure that in no way can you be the object of blame by us (Gregory I, Epistle XIII, 47. Initially translated into Catalan by J. Amengual Batle, 1991, 392-393). In this document we have clear evidence that, in the year 603 AD, there was a suiciently important monastic community on Cabrera for Pope Gregory to take note of, and to try and return it to “the pathway of proper monastic life”. It must also be added that this is the only early medieval written source that alludes to the monastery on Cabrera. 2. CABRERA MONASTERY. Mateu Riera Rullan he sub-archipelago of Cabrera forms part of the Balearic Islands. It is located to the south of the island of Mallorca, some 10 km away. Made up of 18 small islands and islets, the sub-archipelago covers a total surface area of 1,836 hectares. he two largest islands are Cabrera, with a perimeter of 38 km and surface area of 1,154 hectares, and Conillera or Illa dels Conills, with a surface area of 137 hectares and perimeter of 6 km. he others are small, very rugged islets, some of which are virtually inaccessible. Cabrera is by far the largest island of the sub-archipelago. It boasts a splendid natural harbour and good fresh water spring, which lows all year round. Drinking water can also be obtained from minor springs, particularly at rainier times of the year. All this made Cabrera an excellent place for vessels in early times to seek shelter in the event of bad weather and for the crew to rest and take on water supplies, and repair any damage that they had incurred while at sea. Cabrera’s terrain is uneven, with few lat areas with suicient soil deposits to grow crops. he highest point of the island is Na Picamosques, a 172 m hill. he island has an irregular coastline, with a series of deep inlets where vessels can anchor, depending on the wind. Conillera also has few lat areas with suicient land for farming. Its highest point is 122 m. Other resources on these islands, like wood or food, have always been available but in short supply. he name “Cabrera” -which Roman author Pliny the Elder quotes in the 1st century AD (in his Historia naturalis III, 76-77)- might seem to indicate that there was meat available from sheep or goats on the island -Cabrera means “goat island”-, with these animals most likely roaming free after they were released there by sailors hoping to return to the island. Alternatively, they may have been introduced by the early inhabitants of nearby Mallorca who might have engaged in extensive livestock farming on Cabrera, as later occurred during medieval and modern times. he meat of numerous birds in the sub-archipelago, either resident or migrant, might also have been eaten or their eggs gathered during breeding periods. Seafood and ish, which are plentiful even today, were another important source of protein. he sub-archipelago of Cabrera might seem isolated. However, it was strategically situated on the main shipping routes that crossed the Mediterranean in ancient and medieval times. It must be remembered that sailing, by far the most common means of sea transport in ancient times, was conditioned mainly by sea currents and winds. Hence in antiquity, when currents and winds were well charted and used, the Balearic Islands were obligatory ports of call for many of those wishing to cross the western Mediterranean from east to west or vice versa. hey also played a fundamental role in various routes from north to south or south to north in this part of the Mediterranean Sea. Some of these routes passed close to the sub-archipelago of Cabrera, which formed an excellent reference point for navigators. One example is the route that went from the strait between Sicily and Carthage, past southern Sardinia and the southern part of the Balearics, and round the southern end of the Iberian Peninsula to the Straits of Gibraltar. Another very important east-to-west shipping route was the one that departed from the Italian Peninsula, passing through the Strait of Bonifacio between Corsica and Sardinia, and once again close to the southern part of the Balearic Islands, before travelling round the southern tip of the Iberian Peninsular to Gibraltar. his last route could also be taken in the opposite direction, passing below the Balearic Islands; that is, very close to Cabrera. In addition, the sub-archipelago could also be sighted from some north-to-south or south-to-north routes across the middle of the western Mediterranean. Finally, some basic routes between the Balearic and the Pityusic Islands (Ibiza and Formentera) passed close to Cabrera, again making it an important landmark and a stopping-of place for water and occasionally shelter. he numerous shipwrecks that have been found in Cabrera’s waters are a good indication of the high number of vessels that came close to the sub-archipelago in ancient times. he arrival of Punic and Roman ships in Cabrera’s waters is also well documented. he geographer Pliny wrote about the dangers of its coasts and described Cabrera as insidiosa naufragiis; that is, “treacherous due to its shipwrecks”. he strait between Mallorca and the sub-archipelago has very deceptive currents that make some parts of Cabrera and its little islands lethal traps. For this reason, the surrounding area is full of sunken ships, many much looted and only a few scientiically excavated. he oldest vessel found to date in Cabrera’s waters is known as Cabrera II, and it seems to date back to the late 3rd century BC. Cabrera P87. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC VII, on the other hand, dates back to the 2nd century BC. Both vessels seem to correspond to the North African or Ibizan Punic civilization. here are many more documented shipwrecks of Roman origin, mostly from the 1st century BC through to the 4th century AD. Among them, the best excavated and documented is Cabrera III, which sank in the entrance to Cabrera harbour, a very dangerous place to enter when the sea is rough. On-land archaeological evidence in Cabrera and Conillera shows the presence of humans in the sub-archipelago for some four thousand years, but never in signiicant numbers until the 5th century and above all from the 6th century. Indeed, such an abundance of 5th to 7th century objects have been found on both islands that this is seen to be the period of highest human occupation prior to the 19th century. As shown below, discoveries point to the existence of a monastery at El Pla de les Figueres, together with several hermitages: two of these on Cabrera (at Son Picornells and Clot del Guix) and perhaps another on Conillera (at Els Corrals). he archaeological remains at El Pla de les Figueres have been identiied with the monastery on Cabrera mentioned by Pope Gregory 1st because, of all the Cabrera sub-archipelago, this is the area with the greatest concentration of inds dated to the period between the 5th and 7th centuries. A signiicantly high concentration of pottery from the time of the monastery was found scattered across an area of some 10 hectares. he surrounding area also contains the best crop-growing land and the island’s main spring (La Font) is some 250 metres from the pottery inds. he abundance of pottery at El Pla de les Figueres, mostly from the 6th and 7th centuries, is illustrated by the fact that more than three hundred rims of Hayes-99-type bowls have been counted, plus some seventy rims of Hayes 104 or 105 type dishes, all of African red slip terra sigillata D ware. Some of this African pottery bears Christian images, stamped on it before it was ired. Signiicantly, over ifty post-ired markings have been recorded on this pottery. hese markings are be found on tableware, normally ine crockery bowls or plates, and on small jugs made of common pottery. Although these materials are still being analysed, it makes sense to infer that the marks were made by the Cabrera monks. As well as pottery, other objects have been discovered, most of which can almost certainly be related to the church furnishings. here is a set of ten fragments of marble of various types, numerous fragments of glass lamps and a series of pottery shards that might have been used as patens for the celebration of the Eucharist. Among the marble that was found, there is part of a font, three pieces of a table and a fragment of a small column. Among the glass shards that form part of the remains of diferent types of lighting equipment, there are half a dozen handles and the base of a typical suspended light. Several fragments of lead wick holders used to burn the oil in those glass lamps were also found, together with what appears to be a bronze wick trimmer, used to get the lame burning again in oil lamps. Explanatory Table IV: A COMMUNITY OPEN TO THE MEDITERRANEAN: STONE OBJECTS. Aureli Àlvarez, Isabel Rodà, Mateu Riera Rullan, Anna Gutiérrez Garcia-Moreno, Anna Domènech What can stones tell us? Analyses of stone objects found at archaeological sites often provide invaluable information which complements data from the stratigraphic sequence or analyses of other inds (pottery, glass etc). his is particularly true in the case of ornamental stone. During the Roman Empire, marble, granite, limestone and many other kinds of stone were traded, and many items ended up in diferent places throughout the Mediterranean, far from their quarries of origin. hey appear as sculptures, architectural features (columns, capitals etc), decorative features (wall coverings, chips for mosaics), steles or plaques carrying inscriptions, or even functional items (sarcophagi, furniture etc). he site at El Pla de les Figueres is a good example. Given that there are no marble outcrops on Cabrera or in the Balearic Islands, any discovered items made of this material must necessarily have been imported by sea. How is a stone’s origin identiied? Archaeometric analytical techniques he method used to determine a stone’s origin is based on the application of geological techniques: irstly its macroscopic characterization (using a binocular loupe), followed by a petrographic analysis (using a polarized light microscope). he combination of both levels of observation is fundamental and sometimes suices to identify it. In the case of white marble, however, a more sophisticated technique is required which here consists of a cathode-luminescence analysis. To ascertain the origin of the stone, the results are then compared with reference samples from the LEMLA (Laboratory for the Analysis of Ancient Stone Materials), whose headquarters are based at Barcelona’s Autónoma University. his collection includes materials from the main Roman quarries in the Mediterranean (Italy, Greece, Turkey, Egypt, and North Africa). Stone materials at El Pla de les Figueres he small collection (10 fragments) of white marble items analysed from El Pla de les Figueres that was analysed includes material of very diferent origins. Two mensae (altar stones) and a possible font were made of white marble from the far-distant Docimion, in what is now Turkey. Two other items ‒one of which was a white marble mensa (altar stone) with common greyish blue veining (grecco scritto)‒ probably came from quarries in Cape Garde, close to Hippo (Hippo Regius) in Algeria, although a possible Ionic origin from the Ephesus area cannot be ruled out. A Greek origin can be attributed to an item broken into so many fragments that its original use cannot be guessed at, but which was made of highly-prized white Paros marble; and also a plaque made of P88. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC greenish white marble from ancient Caristium, on the island of Euboea. here were also white marble plaques from Luni, now Carrara (Italy), which were possibly combined with other pieces of diferent colours to achieve a colour contrast. In addition to these, the collection contains two white marble pieces from Hispania: a shapeless fragment of undetermined use from the southern Iberian Peninsula, very probably from quarries in Almadén de la Plata (Seville), and a small column made of greyish white inter-veined marble, from the north, possibly from the Pyrenees, although the exact place where it was quarried could not be identiied. Whatever the case, the collection of analysed marble conirms that not only did the island of Cabrera receive marble from places fairly close by (Hispania and the Pyrenees), but also from Greece and the far eastern corner of the empire. So it is clear that Cabrera was on ancient shipping routes, and on the Mediterranean marble distribution network, which, from the beginning of our era, linked diferent lands under Roman rule. Also associated with the monastery at El Pla de les Figueres are various structures probably used as work sheds, together with a necropolis and a room of unknown use. his last room, called Area B, is located on one of the site’s highest points at an altitude of 15 metres above sea level. It is a rectangular in shape with an internal size of 4.8 by 2.7 metres so that it covers about 13 m2. Its walls are largely demolished but they can be calculated to have been between 0.65 and 0.7 metres thick. he only remaining part of them is the skirting, made of stones bound with mud. he layers of associated rubble seem to indicate that the walls of the room were made of sun-dried bricks, whilst the roof would have been made of thatching and clay. Interestingly, Area B was found not to have been an isolated building but to have formed part of a group of buildings that continued in the direction of the necropolis, and which have yet to be excavated. Facing toward the necropolis, the opening of a door in the north wall of Area B can be seen. his leads through to another room which appears to have sandstone paving. In the necropolis at El Pla de les Figueres, only three of its graves have been excavated to date, although there is reliable proof of the existence of two more. he location and distribution of these graves seem to indicate that the cemetery was much larger. A single individual, always male and of adult age, was found to have been buried in four of the ive identiied graves. Explanatory Table V: A PHYSICAL & ANTHROPOLOGICAL ANALYSIS OF THE CABRERA MONKS. Alícia Alesan & Jordi Alfonso Between 1999 and 2004, three graves were excavated of the ive currently identiied at El Pla de les Figueres. hey are individual bath-shaped graves, covered with itted stone slabs (Graves 1, 3 and 4). In each of the graves, the extremely well preserved remains of a single individual were found, laid directly on the base of the empty grave, with stone slabs then covering the top. During the decomposition process, this space gradually illed up. he bodies were lying face up, with their heads probably facing toward their feet. he lower limbs were stretched out with their feet together or crossed, and their arms were either stretched alongside their bodies or slightly bent and resting on their abdomen. No associated grave goods or elements indicative of the deceased’s type of clothing or shroud were found. he analysed remains correspond to two adults aged about 35 (Graves 3 and 4) and a mature individual of between 40 and 45 years of age (Grave 1), all male. heir estimated heights are worthy of mention, because they are tall when compared with the established criteria for such populations, particularly individual 4 (179 cm). No pathology worthy of note was identiied in any of the three cases, except for signiicant arthritis-related lesions in the upper limbs and spine, compatible with osteoarthritis in the case of individual 3, and degenerative lesions, particularly to the spine, in the case of individual 4. Individuals 3 and 4 both have a postcranial skeleton that relects substantial muscle activity, associated with bending and lifting the upper limbs and with walking in the case of the lower limbs (the latter is also true of individual 1). hese signs would be compatible with farm labouring in an unfavourable environment. he oral and diet-related pathological indicators suggest a moderately bland diet, mainly based on proteins of animal origin rather than plants, and little oral hygiene. Explanatory Table VI: THE NECROPOLIS AT EL PLA DE LES FIGUERES. Julio M. Román Punzón & Mateu Riera Rullan A careful analysis of the necropolis at El Pla de les Figueres shows that its characteristics it in perfectly with those of most Late Ancient cemeteries observed on the Iberian Peninsula and Balearic Islands. Location and internal organization Due to the limited area that has been excavated, few observations can be made about the cemetery’s location or internal organization. he necropolis is located in a “privileged” setting, opposite the entrance to Cabrera’s main bay, some 13 metres P89. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC above sea level. he presence of facilities for winemaking and, apparently, for the production of Tyrian purple have been documented at the same location. However, when the necropolis was built, these structures were no longer in use and were already in partial ruins. Despite this, the layout of the graves indicates that the ruins were possibly adapted, perhaps to diferentiate the internal division of the cemetery. Interestingly, the few graves that have been excavated to date stand between the aforementioned structures, with none of the graves cutting through them. his type of burial, close to former structures, is common in necropolises of the period and it was often a means of saving both time and building materials by recycling the latter. Nonetheless, the emplacement of the necropolis may simply be due to its proximity to the buildings and places of worship of the Cabrera monastery. It should be noted that, in the Late Ancient period, there was a proliferation of cemeteries associated with religious buildings, and this may be the case of the Cabrera necropolis, which was not only close to the monastery buildings but also, more crucially, to the Christian church that the latter must have contained. Nevertheless, the necropolis can be assumed to have been quite large if we take into account the chance discovery of a grave (Grave 2) some 50 metres from the excavated ones. Given the chronological range of the abundant pottery found at El Pla de les Figueres, from the 5th to the 7th centuries, it is likely that its size could be the result of its use over a relatively long period of time. hese are clearly key points to be explored during subsequent archaeological work. As for the orientation of the excavated graves, two diferent directions have been identiied: NW-SE for Grave 1 and SW-NE for Graves 3 and 4, in all three cases with the head at the north-west or south-west end respectively. here appears to be consensus among academics that the orientation of graves changes in the 4th century from the traditional Roman north/south direction to an east/west direction, which was predominant in the Late Ancient period, while later, between the 6th and 7th centuries, this was reversed to a west/east direction, with most bodies having their heads at the western end, indicating some kind of external inluence. his later way of orienting the body has also been associated with Christianity, since the deceased would be facing east, towards the rising sun; a symbol of rebirth into the new life that awaited Christians. It should be remembered, however, that some authors suggest a possible pre-Christian origin for this tradition that persisted in Christian communities of burying bodies facing the dawning of a new day, based on the relationship between death and Helios, the personiication of the sun: a relationship that would have begun in pagan times and, more speciically, with Oriental worship. In the case of the Cabrera burials, although the angle is not the same, the three excavated graves are more or less positioned with the head at the western end, and variations in the orientation can be explained by either the time of year when the person died, based on the sun’s path, or simply by the grave being adapted to the uneven terrain, to pre-existing structures, or to the underlying rock into which it was cut. he structure of the graves Two types of grave constructions have been recorded in the necropolis. he irst is a trough cut in the rock, consisting of a slightly trapezoidal or oval section and rounded shorter sides (Graves 1, 3 and 4). For the second type, a kist was made, by placing stone slabs vertically to line a pit dug in the earth. Both types of grave are typical of the Late Ancient period, as are the only type of grave cover documented for the Cabrera graves. he covers consist of four or ive sandstone slabs placed horizontally. On the Iberian Peninsula, a predominance of graves with stone slabs is typical of the 6th and 7th centuries, as opposed to those dating back to the late Roman period, which were mainly made with ceramic materials (sun-dried bricks and lat roof tiles or tegulae), but which have not yet been found in use at Cabrera. he graves’ exaggerated length in comparison with the bodies of the deceased is noteworthy. he most over-sized is Grave 4, with a 2.90-metre-long bottom, 1.10 metres more than the body it held. his exaggerated length has been documented elsewhere in Mallorcan contexts, such as the grave of the woman buried under the laudative mosaic tombstone to Baleria at Son Peretó Basilica. he position of the bodies As was the custom with graves of this period, in all cases the bodies were buried individually. here is no indication that the graves were reused nor has the presence of communal graves typical of the Late Ancient period yet been found. he bodies were buried lying face up. During this period, bodies were usually placed directly in the tomb either clothed or with a shroud. he way in which the shoulders and legs of the Cabrera bodies were documented seems to indicate that they were wearing a shroud. An anthropological study of buried bodies is fundamental in the analysis of any necropolis. From the descriptions and conclusions reached by anthropologists Alícia Alesan and Jordi Alfonso, inferences can be made which once again conirm the hypothesis that these are the skeletal remains of members of Cabrera’s Christian monastery. he fact that they are all male coincides with a community of monks. Likewise, their physical activity, probably related to agricultural work, also coincides with the Christian maxim of ora et labora, so typical of many monastic rules back then. Grave goods he bodies that were buried in the Cabrera necropolis have no associated grave goods of a ritual or personal nature whatsoever. Although we only have a very small sample of excavated graves, this would be the one aspect which differentiates the Cabrera site from most mainland ones, where often not only ritual goods would accompany the dead body but also personal adornments. his absence would be logical in the context of a monastic community. As for the lack of ritual goods, this makes sense in a Christian context, given the explicit ban by the ecclesiastical P90. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC authorities on leaving food oferings with the dead, leading to an absence of receptacles used to hold them. Nonetheless, in certain 5th to 7th century necropolises of a clearly Christian nature, a small receptacle could still be found beside the body, mainly in the form of a jug or bottle, thought to have held substances like holy oil or water. he total absence of personal objects in the studied graves also its in with one of the monastic rules: poverty. his would explain the absence of any material goods owned by the monks and certainly of any personal adornments. Pottery inds associated with the stratigraphy of the excavated graves together with carbon-14 tests on the three exhumed individuals (Graves 1, 3 and 4) give a probable burial date of between the late 6th century and irst half of the 7th century. his its in with the date of Pope Gregory the Great’s letter of 603 AD, in which reference is made to the monastery on Cabrera. All these data seems to show that the necropolis is part of the monastery cemetery and that the four individuals were most probably monks from Cabrera’s monastic community. Nevertheless, it should be noted that many monasteries back then had servants who were not monks, and these people could be buried in the immediate vicinity of the church. It was also becoming increasingly popular for laymen and women from outside the monastic community to want to be buried inside the monastery in order to achieve the level of religious piety demanded by the Church, while also guaranteeing that a holy community would always remember them in their prayers as a means of saving their souls. Unfortunately, the Cabrera necropolis has only been excavated to such a small extent that so far it is impossible to know whether lay persons (be they the monks’ servants, or Mallorcans or others seeking salvation) were also buried at El Pla de les Figueres. One of the most important inds in the area of the necropolis of El Pla de les Figueres is a fragment of amphora on which up to ive lines were written in Latin script. Although it is hard to interpret most of the written words, it was very probably a tombstone inscription. It should be remembered that back in the Late Ancient period, together with the name of the deceased, many of these tombstones used to bear the date of their death, since it was the moment when that person’s soul began its journey to heaven or to hell. Recording the date on the grave also made it easier for the person to be remembered, and they would be mentioned in the monastic community’s psalms and prayers on the anniversary of their death, when a mass might also be said for their soul. In addition to the construction of the monastery buildings, the area had to be adapted in order to guarantee the community’s survival insofar as this was possible. he Cabrera monks, like the immense majority of monastic communities back then, did not live in total isolation from the outside world, and they often brought in food to their island. It is also important to remember the three precepts on which monks’ lives were then based: prayer, reading and toil. It was this last precept that led monasteries to manufacture various goods for exchange as well as to produce raw materials. From the layout of the 5th to 7th century settlements on the sub-archipelago of Cabrera, the monastic community seems to have farmed most of the land suitable for crop growing. However, it has also been possible to conirm that they had facilities for winemaking and also for marine resources for trading purposes. At El Pla de les Figueres, a series of structures have been found dating back to between the 5th and 6th centuries, apparently associated with both winemaking and the production of Tyrian purple dye. he winemaking activities have been documented thanks to the results of analyses of organic residue through gas chromatography on samples of mortar used to waterproof a small tank. he identiication of tartaric acid and also of hydroxycinnamic, succinic, benzoic and maleic acids in this tank indicate that it contained wine. Meanwhile, traces of dehydroabietic acid suggest that pine resin was used, possibly to waterproof the tank or to improve the taste of the wine in the tank and/or to help conserve it. Evidence of the production of Tyrian purple dye was discovered following the location of a trench full of seashells of the species Murex trunculus and hais haemastoma, with a breakage pattern characteristic of the removal of the hypobranchial gland from the live mollusc in order to manufacture the dye. he results of two C-14 tests indicate that the dye must have been made between the 6th and 7th centuries. Associated with the manufacture of the purple dye, a very large shell midden was also found close to the seashore, where numerous fragments of 5th to 7th century pottery were discovered among pieces of seashells, always with the same breakage pattern. At El Pla de les Figueres, a series of tanks are also documented, together with a room that seems to have formed part of a salting factory where ish was salted or some kinds of sauces made. Whether this salting factory was used by the monastic community is still open to conirmation, but this type of production its in well with activities that monks are known to have undertaken during the period in question. Explanatory Table VII: FACILITIES ASSOCIATED WITH WINEMAKING OR HARVESTING MARINE RESOURCES. Maria Magdalena Riera Frau & Mateu Riera Rullan he site at El Pla de les Figueres stretches across both sides of the bed of a torrent. On its western side, the remains of a ish salting factory have been discovered, while on the eastern side evidence has been found pointing to the production of Tyrian purple dye. Also on the eastern side of the site, a small tank was located which has been associated with wine production. P91. El monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC he winemaking tank was built inside a quadrangular pit dug in the ground. Four walls were built to line the pit’s inner sides, using stones of diferent sizes bound with mud. he walls are some 0.30 metres wide and between 1.60 and 1.90 metres long, and today they have a maximum height of 0.65 metres. As a result, the inner tank is 1.30 metres long by 1.05 metres wide and it would have been at least 0.65 metres high. Internally, some patches of a lime-rich coat of mortar have been conserved. hanks to the inds associated with this tank, it has been shown that it was built and was in use between the 5th and 6th centuries. To date, four tanks from the ish salting factory have been documented (Tanks A, B, C and D), together with the remains of a badly destroyed area (Area A). he whole of this zone was seriously disturbed when huts were built by Napoleonic prisoners and, later, by quarrying activities. hree of the tanks (A, B, and C) are very similar and they are aligned in a row. Located three to four metres from the current shoreline, they were made by cutting three square pits with slightly rounded corners into the rock, which is basically a sandstone locally known as marès. Tank A is 1.80 metres wide (E-W) and 2.25 metres long (N-S) and it reaches a maximum height of 1.12 metres. Tank B measures 1.80 metres by 2.35 metres and it is 1.05 metres high, and Tank C measures 1.80 metres by 2.25 metres, with a height of up to 1.10 metres. Judging from the wall between Tanks B and C, all three tanks must have had their capacity increased by building stone walls around the top, bound with large amounts of lime mortar. Unfortunately, all these added walls are broken and it is impossible to determine the original total height of the tanks. he tanks are lined with very good quality waterproof opus signinum (a mixture of lime, sand, water and bits of pottery). On the lat part of the tank, in the best-preserved patches, the mortar is up to 6 cm thick, although more often it is about 4 cm thick. Sometimes, the junction between the loor and the walls still features a quarter-round moulding of the same mortar. he moulding is uneven, with a rounded section, a width of between 3 and 10 cm, and a height of 5 to 20 cm. Tank D stands immediately south of Tanks A and B. It could only be partially documented since since it had both a wall built over it and steps cut into it by captive French soldiers in the 19th century. Nonetheless, the tank can be seen to have been much smaller than the other three tanks, with a width of 75 cm, length of more than 85 cm, and height of up to 35 cm. It does not originally seem to have been much higher or to have surpassed 2.5 metres in length. It is lined with an opus signinum very similar to the three big tanks, in this case with a maximum thickness of 5 cm. Of the room described as Area A, only part of the southern side is known, where the skirting of a wall parallel to the tanks has been identiied. his wall seems to have had a minimum length of 5 metres. Made of stone bound with plenty of lime mortar, it now has a maximum height of 0.60 metres. In contrast, the rubble from the wall seems to indicate that it hat adobe walls. However, the nature of the rubble next to it suggests it may have had a roof made of lat tiles or tegulae and connecting rounded imbrices. he loor of Area A was prepared by cutting and levelling the natural rock. he location and characteristics of this building indicate that it might have been a kind of storeroom or workplace. Unfortunately, nothing was found among the rubble that could clarify its use. So far it has been impossible to determine when the “salting factory” was built with any precision, mainly due to the serious damage caused by French prisoners and afterwards when dressed blocks of stone were quarried there. Nor has it helped that most of the factory’s structures were cut directly into the rock and there is therefore little stratigraphic data associated with the building. All that can be determined is that they were built later than c. 150 AD and that the structures were very probably in use between the 5th and 7th centuries. A ishing trade at the time of Cabrera monastery has also been conirmed through the discovery, within 6th to 7th century contexts, of a lead weight and numerous ishhooks. Associated with the latter, several needles were also found which, from their setting and from their shapes and sizes, clearly seem to have been used to make and/ or to repair ishing tackle. In a diferent context, two pottery weights were also identiied that can be associated with ishing nets, apparently dating back to between the 5th and 7th centuries AD. At El Pla de les Figueres, a large hole in the ground was also found which had been dug when clay was quarried, probably for use as building material. his hole was later used as a rubbish dump for bones and shells, from which it has been possible to acquire information about the diet of the island’s 7th century inhabitants. A second rubbish dump, apparently begun a few decades earlier, was discovered to the south of Area A. Explanatory Table VIII: THE DIET OF CABRERA’S MONKS. Damià Ramis Bernad From the range of animal remains encountered during the excavations, from the 5th to the 7th centuries Cabrera’s inhabitants seem to have used a variety of animals both as food and for other resources. Evidently the monastic community’s diet must also have included both cultivated and wild vegetables and fruit, although to date no evidence has been found to help characterize their farming and forestry practices. In terms of meat, livestock was of limited importance. he species in this group were restricted to sheep, goats and poultry, with very scanty use of pigs and a total absence of cattle. By contrast, substantial use was made of wild resources. Activities involving the collection or capture of P92. El Monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC animals from the wild can be grouped into gathering marine molluscs and crustaceans, gathering land snails, hunting rabbits, catching marine birds (and, more sporadically, land ones) and ishing. he most commonly gathered marine molluscs were the turban shell (Monodonta turbinata), the dogwinkle (hais haemastoma), the banded dye-murex (Trunculariopsis trunculus), and the limpet (Patella sp.). In addition to marine molluscs, in all the sectors some claw fragments of a sea crab (of an indeterminate species) were identiied. As for land snails, the documented species are the garden snail (Helix aspersa), the chocolate-band snail (Eobania vermiculata), the milk snail (Otala sp.) and the white garden snail (heba pissana). Rabbits were never in much abundance, but they are present among most of the groups of remains that were studied. On the surface levels that were excavated, as well as rabbits, the presence of hares was also documented, but they do not appear in any reliable Late Ancient contexts analysed to date. Catching marine birds –and, in particular, the Balearic shearwater (Puinus mauretanicus)– is documented as being one of the most important feeding strategies used by the community on Cabrera. To a much lesser extent, another two species of marine birds have been documented: Cory’s shearwater (Calonectris diomedea) and the European shag (Phalacrocorax aristotelis). Land birds were hunted to a far lesser degree with the remains of wood pigeons (Columba sp.) and various sparrows and passerines being found. he ish remains have not been taxonomically classiied. From the spines, it can be inferred that they are mostly small ish, although some are medium sized. When the animal remains from the diferent rubbish dumps that had been analysed were compared, signiicant diferences were found between localities. On Cabrera, diferences were found between the remains excavated close to the necropolis and those at Clot del Guix. he dumps close to the necropolis contain the greatest amount of livestock remains. hey also contain substantial remains of wild species, particularly marine birds. Molluscs make up one third of the remains, although there are very few ish bones present. By contrast, in the rubbish dump at Clot del Guix, there is a predominance of wild species, while livestock represents barely 10% of the identiied remains, chickens are represented by one ind, and no pig remains were documented. Most of the remains comprise marine molluscs (the turban shell, dogwinkle and limpet) and, to a lesser extent, land molluscs (the garden snail, milk snail and white garden snail). Furthermore, the remains at Clot del Guix also show that rabbits, Cory’s shearwater and crabs were hunted or caught. However, the main diference between the localities is the absence of ish remains at El Pla de les Figueres. On Mallorca, analyses are available of two groups of animal remains contemporary with those of Cabrera, at Illot dels Frares (Colónia de Sant Jordi) and Son Peretó (Manacor). hese can serve to assess the way in which the Cabrera monastic community used their animal resources. Although the Mallorcan settlements also stand out for their wide diversity of species consumed there, livestock accounts for a signiicant amount of the remains. In contrast, the inhabitants of Cabrera depended on wild resources to a greater extent and they generally hunted or caught smaller species. Unlike Mallorca, on Cabrera no large mammals of either a domestic species (horses, donkeys or oxen) or wild kind (deer or fallow deer) have been documented. Mention should be made of the chance surface discovery of a fragment of deer horn at El Pla de les Figueres. his poses two uncertainties: irstly, the chronology cannot be guaranteed due to the absence of an archaeological context and, secondly, regardless of the period, deer horns were trading items since they were used to make utensils, and so their presence on Cabrera does not necessarily imply the introduction of these animals. Lastly, at El Pla de les Figueres diferent types of slag were found, indicating the existence of one or more workshops where iron and glass were worked. Once again, these are two activities often documented as being associated with monks during the period of the Cabrera monastery. If discovering what monasteries were like back then is a complex task, it is even harder to know what the hermitages were like because written sources say very little about them and also because it is harder to document them archaeologically since they tended to be very basic buildings of which nothing generally remains. hanks, nonetheless, to literary sources, we know that they used to feature a building used as an oratory (oratorium) and a monk’s cell or cells. hese buildings might also be surrounded by an enclosure. he existence of a monastery on an island as small as Cabrera made it a “holy island”, and so another human settlement on it was unlikely unless it was directly associated with the monastic community. hus, the dating of inds at the Clot del Guix and Son Picornells sites, the characteristics of the structures built there, and archaeological parallels with other monasteries all support the hypothesis that both sites were hermitages from the same monastic community. However, further archaeological excavations will be required to conirm this. A similar case is the settlement on Conillera known as Els Corrals, although this site is subject to more controversy and it has been studied to a much lesser extent. As is also the case at El Pla de les Figueres, the three supposed hermitages are close to some of the few areas of suitable farmland in the entire sub-archipelago. In addition, the layout observed at Clot del Guix, where a seriesof buildings, some huts, and a cistern, pond and enclosure have been identiied, seems to have equivalents at Son Picornells and Els Corrals. Like Clot del Guix, at Son Picornells and Els Corrals a predominance of pottery from the 5th to 7th centuries has once again been found, and some pieces are stamped with what are clearly Christian mo- P93. El Monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC tifs or post-ired marks, like the pottery at El Pla de les Figueres. However, until more excavations are carried out, the buildings at these sites cannot be conirmed as being contemporary with Cabrera monastery. Explanatory Table IX: CHRISTIAN SYMBOLS ASSOCIATED WITH THE CABRERA MONKS. Mateu Riera Rullan & Joan Nadal i Cañellas Various pottery inds were recovered on the island of Cabrera with Christian images dating back to between the 5th and 7th centuries. Most come from El Pla de les Figueres, although noteworthy inds also come from Clot des Guix. Some of the images were made before the pottery was brought to the sub-archipelago, although others were very probably made by the Cabrera settlers. he pottery that reached Cabrera stamped with pre-ired Christian symbols all comprises ine tableware of a type known as African Terra Sigillata D. Of special interest is an example featuring an image of what has been suggested to be a saint holding a stick crowned by a cross in his left hand, while his right hand is half raised as if bestowing a blessing, his thumb and ring inger together, so that the three remaining ingers (the second, third and ifth) are straight. hese ingers represented the three igures of the Holy Trinity, while the other two ingers represent the union of Jesus’ divine nature and his human one. In the authors’ opinion, this seems to indicate that it is not an image of a saint but one of Christ carrying a cross while bestowing a blessing. At El Pla de les Figueres, four fragments of the base of a dish of the African Terra Sigillata D type were found, bearing a stamped image of a lamb. Two fragments also feature what seems to be a central cross. If the original dish had just one lamb on it, this could represent Christ, God’s lamb. However, if as seems more likely, there were more than one lamb, then these would represent the puriied faithful. he lambs would encircle Christ’s cross representing the faithful around the symbol of their salvation, since through his cruciixion, Christ saved mankind and made it possible for man to become as pure and white as a lamb, once freed of his sins. At Clot del Guix, the base of an African Terra Sigillata D type dish was also found featuring two stamped crosses, together with two further fragments with representations of what seem to be Christian symbols: a palm leaf and eight-pointed star. As for Christian images presumably inscribed on pottery after it arrived in Cabrera, mention must irst be made of a Chi-Rho inscription on a tombstone made from a fragment of amphora. his is an engraved monogram consisting of the irst Greek letters of Christ’s name, XP: Chi and Rho. Other post-ired marks on bowls of the African Terra Sigillata D type found at El Pla de les Figueres and at Clot del Guix might also be related to Christograms or apocalyptic letters, although unfortunately this cannot be conirmed since none of the marks has been fully preserved. he Greek letters alpha, rho and omega seem to be identiiable on the pottery in question. It should be remembered that the irst and last letters of the Greek alphabet ‒alpha (α, Α) and omega (ω, Ω)‒ also represented Christ as the “beginning and end” of all things and it was very common for the two letters to accompany the Chi-Rho. Illot dels Frares (Colónia de Sant Jordi) was a nearby islet, now joined to Mallorca, on which a series of architectural structures and at least ive graves were documented, many of which were destroyed in the early 1970s. Unfortunately, none of the architectural remains were dated with precision and neither could the structures be interpreted or their uses identiied. However, the characteristics of the graves are very similar to those found at El Pla de les Figueres. Furthermore, many of the types of pottery from the 5th to the 7th centuries AD found on Els Frares are identical to the ones discovered on Cabrera and Conillera. he same is also true of the glass objects found there. Additionally, like El Pla de les Figueres, on Illot dels Frares large amounts of seashells of the species Murex trunculus were found, with the typical breakage pattern associated with the production of Tyrian purple. From the great abundance of 5th to 7th century AD pottery receptacles for food products that were found on Els Frares, we can infer that there must have been a storehouse there, perhaps the place where the Cabrera monks stored their goods. To a certain extent, this would tie in with Saint Isidore of Seville (died 636 AD) when he said that monasteries of the period had a storehouse in the town or city. 3. THE END OF CABRERA MONASTERY. Maria Magdalena Riera Fau & Mateu Riera Rullan Between 1809 and 1814, soldiers from the Napoleonic army led by General Dupont were captured by the Spanish after the Battle of Bailen and imprisoned on Cabrera. here were over 9,000 men of diferent nationalities –Swiss, Italians, Germans and above all, French soldiers- and nearly 3,500 of them died on the island. Most of the prisoners inhabited the section of Cabrera behind the harbour, in the same area where the monastery and salting factory of El Pla de les Figueres were located. Due to the prisoners’ pitiful situation, abandoned there with very insuicient supplies, they were forced to make the most of all the resources at their disposal, re-using anything they could from the former 7th century monastery. P94. El Monestir de Cabrera. Segles V-VIII dC According to written accounts of their captivity by some of the prisoners, they used the stones from the old walls to make new buildings, and sold any monastic objects of any value they came across to the Mallorcans. here are speciic references to major excavations and to the recovery of building materials such as dressed blocks of stone or the capitals of columns. Other recovered objects were also used. hese included Late Ancient pottery, which the prisoners used as originally conceived, and the structures of certain buildings, used to form the base of new ones. he walls of the salting factory’s tanks were raised and roofs were built, using branches and thatching. Because the tanks were originally watertight constructions, doorways were cut so that each salting tank became the room of a small dwelling/workshop. Lastly, furniture was built out of sandstone and spaces were cut in the walls to make small ireplaces. All this damaged a large part of what was an archaeological site. Consequently, the monastery in Cabrera harbour can be said to have been destroyed twice, once when it was abandoned in the late 7th century or early 8th century and later during use a prisoner-of-war camp in the late 7th or early 8th century and later during use a prisoner-of-war camp in the early 19th century. Even so, despite the low height of the remaining walls, there are still sectors that have preserved the original stratigraphy. It should also be remembered that the buildings dating back to the Late Antiquity found in inland parts of the island remain almost intact. Hi col·laboren Agraïments En aquest apartat dedicat als agraïments cal destacar, en primer lloc, a Miquel Barceló Perelló, ànima cientíica del projecte “Recuperació, consolidació i museïtzació del monestir bizantí de Cabrera”. Poder posar en un llistat totes les persones i institucions que han ajudat a tirar endavant els treballs arqueològics a Cabrera, aquesta exposició i el catàleg és una tasca ingent. A més, són tantes, que és impossible no oblidar-ne més d’una. Demanam per tant disculpes per avançat per aquells que segur que hi mancaran. Així, volem mostrar el nostre agraïment especialment a: Institucions Abbaye de Lérins, Banc de Santander, Biblioteca Lluís Alemany, Bisbat de Mallorca, Byzantine & Christian Museum. Helenic Ministry of Culture and Sports, DO Binissalem, Dumbarton Oaks, Byzantine Collection, Washington DC, Espais de Natura, Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca, Ibanat, Georg éditeur, Genève, Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Museu de Mallorca, Museu de Manacor, Museu Diocesà, SITIBSA. Col·laboradors Xesc Aguareles, Rosa Aguiló, Alícia Alesan, Jordi Alfonso, Paloma Aliende, Diana Alonso, Josep Amengual, Montserrat Anglada, Jorge Anthonisen, Layla Aoukhiyad, Sílvia Arbona, Marta Ardiaca, Diego Arenas, Marina Arias, Jaume Artigues, Tomás Ayerdi, Enric Ragnar Backman, Charàlampos Bakirtzís, Jordi Balaguer, Isidro Bango, Xesca Bennassar, Eva Bilbao, Mercè Blanch, Pitu Bonet, Michel Bonifay, Jerònia Bonnin, Marta Borràs, Alba Boyero, Bernat Burgalla, Ricardo de Cáceres, Maria Calderón, Maria Cantallops, Victòria Cantarellas, Miquel Àngel Capellà, Natalia Carrillo, Llorenç Català, Clara Catalán, Miquel Àngel Cau, Miquel Cifre, Gaby Coll, Juan Diego Coll, Maria del Carme Colom, Cristian Dastrup, Ricardo De Cáceres, Maria Magdalena Fàbregues, Patricia Fernández, Sílvia Ferragut, Antoni Ferrer, Jaume Ferrer, Pere Ferrer, Luis Fiel, Joan Fornés, Joan J. Fornós, William Graves, Antoni Garau, Catalina Garau, Miquel Àngel Garau, Enrique García, Manuel García, Gina Garcias, Maria del Pilar Garcias, Tomeu Garcies, Toni Garcies, Caterina Gelabert, Catalina Genestar, Emmanuelle Gloaguen, Patxi Gordiola, Juan Guijarro, Anna Guitiérrez, Jordi Hernández, Michael Herrmann, Soad Houman, Ramón Járrega, David Javaloyas, Catalina Jofre, Elena Juncosa, Javier Jurado, Helena Kirchner, Zoltan Larcher, Nacho Larrauri, Miguel Ángel Ledesma, Juan Carlos Lladó, Michael Dolle, Pere Llobera, Susana Llobet, Albert López, Alicia López, Cuca López, Jordi López, Paco López, Lydia Lozano, Josep Maria Macias, Miguel Macminn, María Isabel Mancilla, Teresa Marot, Guillem Martí, Víctor Martí, Albert Martín, Antonia Martínez, Javier Martínez, Francesc Martorell, Catalina Mas, Jaume Mas, Joan Mas, Oriol Mas, Lavínia Mayer, Marc Mayer, Antoni Micol, P. de Montaner, Ignacio Montero, Maria Antònia Montserrat, Jorge Moreno, Irene Moyà, Margalida Munar, Jaume Murillo, Joan Nadal, Concepción Oleza,Maria Isabel Oliver, Dani Olmos, Damià Orell, Joana Maria Palou, Antoni Pasqual, Guillem X. Pons, Josep Maria Puche, Antoni Puig, Damià Ramis, Roger Real, Josep Anton Remolà, Albert Ribera, Isabel Maria Riera, Miquel Rigo, Gisela Ripoll, Tomeu Ripoll, Susanna Riva, Ángel Rivas, María José Rivas, Isabel Rodà, Júlia Roman, Julio Román, Ramon Rosselló, Hernando Royo, Margalida Ruiz, José Salar, Magdalena Salas, Joan Salom, Bartomeu Salvà, María Luisa Sánchez, Noèlia Sanz, Maria Magdalena Sastre, Miquel Àngel Sastre, Llorenç Serra, Neus Serra, Biel Servera, Gabriel Servera, Natàlia Soberats, Seila Aixa Soler, Laura Suau, Tomàs Suau, Joana Seguí,Toni Sunyer, Anna Torres, David Torres, Xavier Torres, Miquel Trias, Francesc Truyols, Evanthia Tsantini, Francesca Tugores, Antoni Vallespir, Bartomeu Vallori, Mercè Verdaguer, Cati Vidal, Guillem Vidal, Joan Vidal, Sílvia Villalonga, Rachel Waters. Hi col·labora