divendres, 4 d’abril del 2025

CAMP D'ESPORTS DE LA SOCIETAT ESPORTIVA POMPEIA. Travessera de Gràcia/Balmes. (1915-1923)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER


La Societat Esportiva Pompeia va ser un dels grans clubs poliesportius del sector Gràcia-Sant Gervasi, que amb el pas dels anys acabaria localitzat a Montjuïc, al costat del Poble Espanyol i l'avinguda de Montanyans. El gruix de les seves instal·lacions esportives eren situades al barri de Galvany, on hi havia la seu social del club (Travessera de Gràcia-Santaló) des de la fundació del club a l'any 1913. Dos anys després, el Pompeia va optar per ampliar les seves instal·lacions amb un nou espai dedicat bàsicament als esports vinculats a la pràctica de l'equitació, com eren l'hípica i el polo.

*1910's.- Proves esportives al camp del Pompeia. A l'esquerra de la imatge el carrer Alfons XII. 

Aquest espai era situat a la Travessera de Gràcia entre els carrers d'Alfons XII i Balmes al final del carrer Tuset. Compartía veinatge amb el convent del Nen Jesús que regentàven les Dames Negres. Comprenia una extensa catifa verda de gespa on els socis del club podien practicar l'hípica, esport que començava ser força practicat per les classes benestants. També s'hi jugava al futbol i s'hi van organitzar proves atlètiques.

El club va passar a ostentar el títol de Reial, atorgar pel monarca Alfons XIII a partir de 1920, però la creixent urbanització de la zona va desestimar l'espai com a adient per a esports eqüestres i es va convertir en un camp de futbol del que va prendre possessió el Gràcia Esport Club (després Gràcia FC) al maig de 1923. Aquest club era el continuador de l'Espanya FC que havia deixat el terreny de joc de Villarroel-Roselló, entre l'Hospital Clinic i l'Escola Industrial. Una de les primeres intervencions a l'antic camp del Pompeia, un cop esdevingut camp de futbol del Gràcia, va ser la instal·lació de la mítica tribuna del camp del FC Barcelona del carrer de la Indústria que es va situar en paral·lel al curs del carrer d'Alfons XII.   

dimarts, 18 de març del 2025

COBERTOR D'ESCOCELLS DE CIMENT AMB FORATS (1930's - 1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ i ALFRED PUIG


*1930's.- Els arbres del Passeig de Gràcia amb els seus escocells coberts per`planxes de ciment amb forats, mentre un autobús Tilling-Stevens 1922 de la línia D (Barceloneta-Gràcia) cobreix el seu trajecte (Foto: Autor desconegut).

Evitar posar accidentament el peu dintre d'un escocell, sobretot quan la terra era mullada i fangosa, era un dels principals objectius d'aquesta superfície de ciment, el primer cobertor d'escocells que hi va haver a Barcelona abans que arribessin els metàl.lics. 

La planxa de ciment era plena de forats que permetien l'entrada de l'aigua de pluja i la ventilació de la base de l'arbre sobre els rectangles on eren plantats facilitant així el seu reg natural.

Se'ls va poder veure a la Rambla i a les principals vies i carrers del centre de la ciutat, si bé la seva utilització no va ser generalitzada. Entrada la dècada dels 1970's van anar sent substituïts progressivament per un altre model de cobertor metàl·lic i enreixat.

*1950's.- Un dels típics cobertors d'escocells de ciment al carrer Bergada davant de l'edifici del Banco de Bilbao (Font: Col·lecció privada Jorge Álvarez).

EL PRADO CATALÁN del Paral·lel. Vila i Vilà. 85 (1888-1898)

 MIQUEL BARCELONAUTA


El nom de Prado Catalán va ser recurrent en la denominació de locals d'espectacles entre el darrer terç del segle XIX i els primers anys del XX. Probablement fou com una mena de reacció envers la popularitat del Prado madrileny en un intent de demostrar que Barcelona podia també tenir el seu particular Prado. I així, a banda dels coneguts al Passeig de Gràcia/Casp (1863-1893) i a la plaça Lesseps (1909-1914), n'hi va haver un altre al Paral·lel, situat al número 85 del carrer Vila i Vilà, al mateix terreny que anys després ocuparia la històrica sala El Molino.

Carme Tierz en el seu repàs per la història dels teatres de Barcelona [1], situa l'activitat d'aquesta sala d'espectacles entre 1888 i 1898. No s'han trobat imatges del local i les referències a les cartelleres dels diaris de l'època són mínimes. Tot sembla indicar, i així ho explica Antonio R. Dalmau [2], que la sala i els seus números de circ van tenir un notable èxit entre els veins dels barris de la zona. El Circ Cannety altrament dit Pabellón suizo de los hermanos Canetti havia estat el precedent d'aquest Prado Catalán que també va oferir espectacles de circ. Una atracció de figures de cera representant crims terrorífics va ser d'altra banda el més sonat que es coneix sobre l'activitat en aquest teatre.

Aquest Prado Catalán del Paral·lel va tancar portes cap a finals de 1898 per donar pas a La Pajarera Catalana (1899-1905) i a d'altres locals de varietats abans que s'hi establís el Petit Moulin Rouge (antecedent del posterior i popular El Molino).

_______

[1].- Tierz, Carme i Minuesa, Xavier. Barcelona, ciutat de teatres. Viena Edicions. Barcelona, 2013.

[2].- Dalmau, Antonio R. El circo en la vida barcelonesa. Edicions Llibreria Millà. Barcelona, 1947

dimecres, 12 de març del 2025

CÚPULA DEL COLISEUM. Activitats Culturals. (1935-1971)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER


*1919.- Fragment del projecte original del Coliseum en el que es veu la cúpula de l'edifici. (Font: Arxiu Històric del COAC).  

Situat sobre el mateix solar que anteriorment havia acollit el Palacio de la Ilusión, l'edifici del Coliseum (1919-1923), va ser construït segons un projecte de l'arquitecte Francesc de Paula Nebot (1883-1965) al número 575 de la Gran Via, entre Balmes i Rambla de Catalunya. Es va inaugurar el 10 d'octubre de 1923 amb la projecció cinematogràfica del film de la Gaumont, La moderna Dalila amb l'actriu hongaresa Maria Corda encapçalant el repartiment. El cine sonor no hi arribaria fins sis anys després, quan al 27 de setembre de 1929 s'hi va presentar el film La chanson de Paris protagonitzada per Maurice Chevalier.  

L'edifici d'un estil eclèctic monumental inspirat en el corrent Beaux-Arts parisenc, disposava en la seva part superior d'una cúpula situada sobre el pati de butaques, que permetia realitzar-hi activitats paral·leles a les que es presentaven a la sala principal del local.  Són precisament aquestes activitats artistiques i culturals i l'ús que es va fer durant molts anys de l'espai de la cúpula, el que justifica la inclusió en aquest blog sobre la Barcelona desapareguda d'aquest espai de l'actual sala Coliseum, que avui segueix funcionant com a sala de teatre i d'espectacles musicals. 

*1919.- Plànol de la façana completa del Coliseum. El local aplegava en el moment de la seva inauguració un total de 1.815 butaques. (Font: Arxiu Històric del COAC). 

A l'espai interior situat entre el sostre de la sala i la coberta octogonal de cúpula se'l va anomenar Cúpula del Coliseum. L'arquitecte Francesc de Paula Nebot va presentar un projecte a l'octubre de 1923 que preveia instal·lar-hi un casino. No obstant, aquesta idea mai no va reeixir.

*1923.-  Plànol signat per Francesc de Paula Nebot del projecte que preveia instal·lar un Gran Casino a la cúpula del Coliseum. (Font: Arxiu Històric del COAC). 

Malgrat la desestimació del projecte inicial del casino, la cúpula acolliria al llarg de la seva existència la seu de diverses entitats, així com un seguit de manifestacions culturals i artístiques que recollim tot seguit:

1935-1939

A la dècada següent, concretament al 1935, van començar les obres d'adeqüació de la cúpula i el seu entorn per instal·lar-hi la seu permanent del Foment d'Arts Decoratives (FAD), que des de 1929 era emplaçada al carrer Avinyó. 


*1935.- Dues imatges captades des de la terrassa exterior, sobre la façana del Coliseum i davant de l'espai de la cúpula, que recullen els treballs que s'hi realitzaven per adequar la sala interior. (Fotos: Gabriel Casas i Galobardes).



*1935.- Tres imatges dels operaris treballant a l'interior de la cúpula per enllestit la nova seu del FAD. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes).

Finalment al maig de 1936, el Foment d'Arts Decoratives (FAD) va establir la seu de l'entitat a la cúpula de l'edifici en un acte d'inauguració que va comptar amb la presència del president de la Generalitat Lluís Companys. L'espai interior havia estat dissenyat pel decorador i interiorista Valeri Corberó i Trepat (1908-2001) i va quedar distribuit en dos pisos, el més baix decorat amb frescos de Evarist Molrà, mentre que el superior, que s'utilitzà com a sala d'exposicions, quedava conformat com un espai octogonal envoltat de columnes i decoració de Santiago Marco.

*1936.-  Inauguració de la Cúpula del Coliseum amb la presència del president la de Generalitat Lluís Companys i del conseller de Cultura Ventura Gassol, que apareixen al centre d'aquesta imatge captada des del pis superior. (Foto: Carlos Pérez de Rozas).

*1936.- Un dels accessos a l'espai de la Cúpula del Coliseum poc després de la seva inauguració com a seu del FAD (Foto: Sala)

L'edifici del Coliseum es va salvar miraculosament dels efectes d'una explosió al març de 1938 que va destruir els edificis colindants a la cruïlla amb Balmes, a menys de 50 metres. Una de les bombes llançades per l'aviació italiana aliada de Franco, va impactar sobre un camió carregat d'explosius i el resultat va ser dantesc. 

*1938.- Efectes de l'explosió produïda la la cantonada Balmes / Gran Via, al costat del Coliseum, el dia 17 de març d'aquell any.

1941-1950

Després de la Guerra Civil l'espai de la cúpula fou condicionat per celebrar-hi diverses desfilades de moda amb participació exclusiva de modistos espanyols davant la Guerra Mundial i l'aislacionisme dels aliats cap al règim de Franco. Mentrestant el FAD patia la lògica repressió del nou règim més ocupat en manifestacions de caire patriòtic que no pas artístic.

*1942.- Les demostracions de pentinats amb ondulación permanente presentades per l'empresa Solriza també van ser presents a la cúpula aquells anys (Fotos: Brangulí)


Un dels certàmens més populars dels celebrats a la cúpula era el Salón de la Moda Española, que periòdicament organitzava la Coordinadora d'Alta Costura. Se n'hi celebraven varies edicions al llarg de l'any fins que a la dècada següent el saló va canviar d'ubicació passant a ocupar els salons de l'Hotel Ritz.

*1941.- Fullet informatiu del 1r. Saló de la Moda Espanyola amb el simbol de Falange a la coberta.

*1944.- Desfilada en l'acte inaugural del Salón de la Moda Española el 27 de setembre d'aquell any. (Foto: Carlos Pérez de Rozas /AFB).

*1944.- Cartell del Salón de la Moda Española organitzat per la Cooperativa d'Alta Costura.

Durant aquest període el FAD no va deixar d'organitzar tota mena de manifestacions artístiques, exposicions de pintura i escultura i concerts de petit format, que malgrat les dificultats que sovint imposava l'autoritat vigent, permetien mantenir viu aquell petit racó de cultura al mig de la ciutat.   

*1945.- Programa de l'homenatge organitzat pel FAD al pianista d'ascendència anglesa nascut a Catalunya Frank Marshall (1883-1959). 


*1950.- El Salón de la Moda Española continuava celebrant les seves edicions a la cúpula. Aquest és el cartell del certàmen de primavera del 1950 i les invitacions que es van expedir per assistir-hi. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz).


1950-1971

*1953.- Vista aèria de la Cúpula del Coliseum amb l'edifici de l'Instituto Nacional de Previsión en construcció darrera, quan ja s'enllestien les seves plantes superiors sobre el solar arrassat per l'explosió de 1938.

A l'any 1951 el FAD va organitzar a la cúpula el primer Salón del Hogar Moderno, que tindria una periodicitat anual i seria l'embrió del posterior saló Hogarhotel, que a partir de 1961 es va celebrar a l'espai firal de Montjuïc, i després esdevindria ExpoHogar.

*1956.- Cartell de la sisena edició del Salón del Hogar Moderno dissenyat per Joan-Josep Tharrats. (Font: todocoleccion.com)

Cap a finals de la dècada dels 1950's. el crític d'art Alexandre Cirici i Pellicer funda l'Associació d'Artistes Actuals i concep la idea de crear un Museu d'Art Contemporani a Barcelona tot aprofitant l'espai de la cúpula per obrir-hi aquest espai de museístic. Lògicament l'oficialitat de l'època, que tenia poc o gens d'interès per l'art contemporani, refusa el projecte i no recolza la proposta. Cirici ho planteja aleshores al FAD i amb el suport del jurista, escriptor i crític d'art Cesáreo Rodríguez-Aguilera es crea una societat anònima per impulsar el futur museu amb 100 participacions de 1.000 pessetes de l'època. Als propietaris se'ls atorga la condició de socis fundadors.
Només un any després, el 21 de juny de 1960, s'inaugura aquest primer centre d'art contemporani de la ciutat, autèntic precedent de l'actual MACBA, a base de petites donacions d'artistes i entitats. A banda d'artistes catalans com Guinovart, Argimon, Ràfols Casamada, Tharrats o Hernández Pijuán també hi participen també alguns d'espanyols com Rafael Canogar, Antonio Saura o Rafael Zabaleta i d'altres d'estrangers instal·lats a Espanya com l'alemany Erwin Bechtold, l'equatorià Enrique Tábara o la francesa Nadia Werba.

*1960.- Acte d'inauguració a la Cúpula del Coliseum del primer Museu d'Art Contemporani de la ciutat, una iniciativa d'Alexandre Cirici i Pellicer, al que podem veure a la dreta de la foto, juntament amb d'altres autoritats i la senyora Maria Carme Pallejà Ricart, directora del museu, al centre de la imatge.

*1960.- Ressenya publicada a La Vanguardia del dia 23 de juny d'aquell any, que dóna compte de la inauguració del Museu d'Art Contemporani

El nou espai quedava configurat com un afegitó al Museu d'Art Modern del Parc de la Ciutadella, que tancava el seu recorregut cronològic en el modernisme. Sense cap mena de suport ni subvenció oficial, aquesta experiència museística a la Cúpula del Coliseum amb prou feines va durar tres any. Entre 1960 i 1963 s'hi van celebrar un total de 23 exposicions. L'última d'elles, titulada El arte y la paz, un tema prou delicat als ulls de l'oficialitat del moment, va generar la desconfiança del règim i l'espai va ser clausurat. El seguent capítol de la història dels orígens d'un museu d'art contemporani a Catalunya seria al castell de la Geltrú a partir de 1969.  

Relació d'exposicions presentades al Museu d'Art Contemporani de la Cúpula del Coliseum.

* 1960

Moisès Villèlia

Antoni Bonet

Romà Vallès

Gravats britànics contemporanis

* 1961

Angel Ferrant

Jean Fautrier

Ràfols-Casamada

Enrique Tábara

Jordi Curós

Josep Maria de Sucre

Eva Fischer

* 1962

Massieu-Monzón

August Puig

Miquel Vázquez

Grupo Hondo

Juan Ripollés

Ietta Donega

Grupo Signo

Nadia Werba

* 1963

Exposició El Arte y la Paz (censurada)

Finalment a l'any 1970 el FAD va abandonar la Cúpula del Coliseum per instal·lar la seva nova seu al carrer de Brusi número 45 tocant a Plaça Molina. És a partir d'aleshores que la cúpula va quedar com un espai tancat, inutilitzat i tristament oblidat. 

* 2020's.- Estat actual de l'escultura que corona la cúpula del Coliseum

dilluns, 3 de març del 2025

PUBLICITAT LLUMINOSA DE NEÓ MARTÍN ARXÉ. (1923-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS



Martín Arxé Amills (1892-1963) és una figura de cabdal importància pel que fa a la introducció dels anuncis de neó al país i a Barcelona.

Existeixen alguns precedents documentats sobre la introducció de la publicitat amb suports de llums de neó a BarcelonaÉs però, cap a finals de la dècada dels anys 1920's, coincidint amb les vigílies del gran esdeveniment que fou l'Exposició Internacional de 1929 a Barcelona, que els anuncis de neó comencen a proliferar en el paisatge urbà de la ciutat ocupant terrats, façanes i comerços.  

A l'any 1923 apareix el nom del francès Louis H. Rubin com a introductor del neó a Catalunya i posseidor de l'exclussiva per a tot el terrirori de l'Estat. Rubin estableix la seva fàbrica al carrer Còrsega 409-411 al barri de la Sagrada Família, aleshores conegut com El Poblet.  

*1923.- El Diluvio 29 de març. En aquest article s'afirma que Louis H. Rubin ha establert una gran fàbrica a Barcelona després d'haver-se-li concedit l'exclussiva per a fabricar neons publicitaris. 

Només un any després, al 1924, apareix en escena la figura de Martín Arxé, que figura com a concessionari en exclussiva per a tota Espanya del nou sistema de fer publicitat mitjançant anuncis lluminosos a base de tubs de neó.


*1924.- La Veu de Catalunya 24 de maig. Els tubs lluminosos de Martín Arxe podien adquirir-se per lloguer o compra.

Després d'una primera etapa en un pis de la Ronda Universitat 17, l'empresa de Martin Axé s'estableix al número 7 del carrer Llança, amb el nom de Sociedad Luminosos Neón, al costat de la plaça Espanya entre el Paral·lel i la Gran Via..

*1928.- Coincidint amb l'acostament de la celebració de l'Exposició Internacional a Montjuïc, Martín Arxé decidideix instal·lar la seu de la seva empresa prop del recinte de l'exposició. (Font: Hemeroteca La Vanguardia edició del 30 de setembre).

*1929.- A l'edifici marcat en groc del carrer Llança 7 és on es va establir la seu de Martín Arxé (Font: AFB)

El 1930, en ocasió del muntatge de l'anunci lluminós de Chocolates Juncosa al terrat de l’edifici del carrer  Pelai amb Balmes, Martín Arxé afirmava que havia estat la seva empresa la que al 1923 havia introduït a l’estat Espanyol aquest tipus de rètol lluminós patentat per enginyer francés George Claude (1870-1960)

*1933.- Separata d'un anunci de Luminosos León de Martín Arxé 

A partir dels anys 1950's la publicitat amb rètols de neó torna a tenir una revifalla i el centre de la ciutat s'omple de llums de neó multicolor, especialment a l'entorn de la plaça de Catalunya.

Entre els comerços i empreses que van decorar la seva publicitat a Martín Arxé hi figuren:

1924.- Palacio de Ventas
1930.- Principal Palace a la Rambla.
1930.- Xocolata Juncosa al terrat de l'edifici de Balmes/Pelai
1933.- Cerveseria Euzkadi a Passeig de Gràcia/Casp.
1964.- Hotel President a Muntaner/Diagonal
1965.- Cafeteria Oslo. Villarroel 222.
1968.- Camises EFESA. Joan d'Aústria 109.

Martín Arxé mor a Barcelona al febrer de 1963

*1963.- Esquela de Martín Arxé publicada a La Vanguardia el dia 22 de febrer d'aquell any. 

*1970.- Un dels últims anuncis a premsa de Martín Arxé a Llança 7. Trobat a La Vanguardia del 23 de juny.

divendres, 28 de febrer del 2025

LA VIGILANCIA Y SEGURIDAD MERCANTIL (MUTUA URBANA Y MERCANTIL). Pelai 47 - Plaça Catalunya 17. (1889-1910)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER


Retrat de Daniel Freixa i Martí

Nascut a la localitat tarragonina de Bràfim a la comarca del Alt Camp, Daniel Freixa i Martí (1854-1910) constitueix una figura pionera i cabdal en la història de l'activitat professional dels detectius privats des de finals del segle XIX. 

Allà on no arribava la policia i els poders públics o simplement per dificultar més l'acció dels hipotètics  malfactors, s'estenien un seguit d'activitats de caràcter privat i ben camuflades, aparentment dintre de la legalitat. que varen conformar la comesa dels detectius privats i vetlladors per la integritat personal dels que contractaven tals serveis.

Fill d'una familia benestant establerta a Montblanc amb el pare dedicat a la medicina, Freixa havia donat les seves primeres passes com a policia en terres tarragonines fins que va aconseguir accedir a Inspector del Cos de Vigilancia i ser traslladat a Barcelona, on va ser primer responsable de Ciutat Vella i posteriorment de les quatre provincies catalanes.  

A partir de la dècada dels 1880's, Freixa va anar guanyant prestigi i presència dins el món de la investigació policial fins esdevenir cap de l'ordre públic a Barcelona. Combregava amb les idees del Partit Liberal-Conservador de Cánovas del Castillo i després del triomf d'aquest partit a les eleccions generals de 1884, va viure una primera etapa d'esplendor personal i professional quan va ser requerit pel Govern Central per actuar com a delegat especial a Madrid. No obstant. la mort del rei Alfons XII va propiciar unes noves eleccions al 1886, que aquest cop va guanyar el Partit Liberal-Progresista de Práxedes Mateo-Sagasta i la carrera de Freixa es va veure truncada.  

El 1889 va fundar l'empresa La Vigilancia y Seguretat Mercantil, un nom comercial que, per sí sol, evocava la prevenció enfront qualsevol fet negatiu que potencialment pogués afectar a la vida d'una persona i el seu patrimoni. Les oficines d'aquest negoci es van establir primer al carrer Pelai 47. Freixa va fundar publicacions com El Proteccionista (1890), La Vigilancia y la Seguridad Mercantil (1891) curiosament coincident amb el nom de la seva empresa, i La Riqueza Nacional (1900). Totes elles marcades per una ideologia mercantil clarament proteccionista i defensora dels arancels als productes externs. 

El retorn al poder dels conservadors de Cánovas del Castillo va permetre a Freixa tornar a ser nomenat Cap de l'Ordre Públic a Barcelona. Tanmateix, la delicada situació que vivia la ciutat en aquells dies i una actitud abusiva dels seus subordinats de la policia el va obligar a presentar la seva dimissió al desembre de 1892. La fama com a investigador policial de Freixa va comportar que el capità general de Catalunya Arsenio Martínez Campos li encarregués a finals de 1893 la investigació de l'atemptat del Liceu [1]. A l'abril de 1895 va tornar a ser el Cap del Cos de Vigilància a Barcelona.

Mentre exercia aquest últim càrrec es va inaugurar el Gabinet Antropomètric i Fotogràfic de Barcelona per fitxar i identificar criminals. Aquest gabinet seguia les directrius de l'antropometria forense que Alphonse Bertillon havia impulsat a França i que estava esdevenint l'estandar internacional per identificar delinqüents. 

Els episodis derivats de la dura represió practicada arran de l'atemptat del dia de Corpus [2] i el posterior Procés de Montjuïc [3] havien erosionat molt la imatge de Freixa que havia estat acusat de permetre tortures i abusos d'autoritat com a cap de la policia. Això afectaria també al prestigi i a la imatge de la seva empresa, de manera que La Vigilancia y Seguretat Mercantil va perdre clients importants amb el consegüent impacte econòmic negatiu. Freixa però, va seguir lliutant i al 1902 va establir-se als baixos, entresol i pis principal de la Casa Segura, al número 17 d'una plaça de Catalunya, que acabava de ser urbanitzada amb una polèmica plantada de palmeres en la seva zona central. El 1903 canviava el nom de la seva empresa pel de Mútua Urbana y Mercantil

La seva delicada salut i la deserció s'alguns dels seus col·laboradors professionals, que l'abandonaren per muntar una empresa pròpia, provocaren la seva decadència i mort el 7 de gener de 1910. D'altra banda, la societat Sucesores de Daniel Freixa, fundada després de la seva mort, no va tenir viabilitat i va caure en fallida al novembre d'aquell mateix any.

__________

[1]. - El 7 de novembre de 1893 dues bombes Orsini van ser llançades sobre la platea del Gran Teatre del Liceu des del cinquè pis causant la mort de 20 persones que assistien a la representació de l'òpera Guillem Tell d'Orsini. L'atemptat ve ser atribuït a l'anarquista Santiago Salvador que va ser executat a garrot al Pati de Corders el 21 de novembre de 1894. 


 

[2] .- El dia 7 de juny de 1896 a les nou del vespre, una bomba va esclatar al pas de la processó del Corpus de l'Església de Santa Maria del Mar en la cruilla del carrer dels Canvis Nous i el d'Arenes dels Canvis, causant un total de 12 morts i nombrosos ferits. L'artefecate explosiu, una bomba Orsini de metralla, va ser llençat des d'un terrat i, tot i que probablement anava dirigit a les autoritats que encapçalaven la processó, va caure sobre els espectadors que contemplaven el pas de la comitiva.


[3] .- El Procés de Montjuïc és la culminacio d'un procés de repressió extrema i probablement desmesurada, després de l'atemptat del dia de Corpùs de 1896. 


dijous, 27 de febrer del 2025

CINE COMÈDIA DE GRÀCIA / CINE GRÁFICO i TEATRO DE LA COMEDIA. Carrer de Gràcia 6. (1915-1962)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER


Després de l'obertura a Gràcia del Cinematògraf Saló de Varietats [1] del carrer Bonavista 1, i un cop construida la Casa Fuster, un nou local va obrir portes al 1915 en aquell mateix sector situat al final del passeig de Gràcia. El mes d'octubre d'aquell any s'anunciava l'obertura del Cine Gráfico, que disposava de l'exclusiva de les produccions Gaumont per a la vila de Gràcia.

*1915.- Primer anunci del Cinema Gráfico publicat a La Vanguardia al setembre d'aquell any.

*1915.- L'actriu italiana Lyda Borelli en un cartell del film Flor del Mal que va inaugurar el Cinema Gráfico.

Un any després, al març de 1916, s'anuncià a les cartelleres dels diaris l'obertura d'un nou teatre anomenat Salón de la Comedia amb entrada pel carrer Gràcia 6. En realitat, la sala simultanejava les projeccions de cinema com a Cine Gràfico, amb les representacións de varietats i obres teatrals com a Salón de la Comedia, talment con si hi haguessin dos recintes amb dues entrades diferents, una pel carrer Bonavista i una altra pel carrer Gràcia. La publicitat feia esment a que les funcions teatrals no alterarien les projeccions cinematogràfiques [2].

Segons l'historiador Josep Artís l'aforament del local arribava a les 600 localitats distribuides en 430 a la platea i 170 al galliner. El mateix Artís fa referència a la companyia d'Enric Giménez [3] com la primera que hi va actuar. Posteriorment va ser la companyia de Torres-Castillo qui va agafar el timó del teatre, el 1917 la sala del carrer Gràcia 6 adopta el nom oficial de Teatro Salón de la Comedia. Al 1919 s'hi presenten les primeres varietats i el teatre hi va tornar a viure grans moments amb les companyies de Eduardo Torres o la de Jaume Capdevila que hi va presentar Tenorios. Finalment al març de 1926 les cartelleres tornaven a incloure l'antic Salon de la Comedia, rebatejat com a Cine Teatro de la Comedia i orientat exclussivament al cinema.  

L'actor teatral Enric Giménez

Amb el pas dels anys per tant, el Salón de la Comedia li guanyaria la partida al Gráfico [4], que va desaparèixer al 1925 per convertir-se en Cine Teatre de la Comedia.  

*1950's.- El carrer de Gràcia amb el rètol del Cine Comèdia a la dreta de la imatge al costat de la Casa Fuster. A l'altra banda del carrer es veu l'Església de Jesús (Foto: Arxiu Municipal de Gràcia / Fons del Club Excursionista de Gràcia).

Des de la postguerra fins al seu final la sala, ja dedicada exclusivament al cinema, va patir una decadència progressiva i no era gaire ben vista pels graciencs a causa dels seus habituals talls de fluid elèctric i l'arribada tard de les bobines que compartia amb d'altres sales. Jordi Torras descriu el risc que suposava ocupar butaques de platea i quedar a mercè dels espectadors del galliner que sovint s'entretenien llençant tota mena d'objectes al pis inferior. L'única nota positiva, sobretot pels joves i per la gent amb les butxaques migrades, era que era la sala més econòmica. Els westerns i els films d'aventures eren els més habituals. Tot i que el Comèdia de Gràcia apareixia molt poc o gens a les cartelleres, l'obertura al 1941 del Teatre Comedia a l'antic Palau Marcet, esdevingut sala de cinema a partir de 1960, va generar polèmica i una certa tibantor entre els gerents d'ambdues sales per la coincidència de nom. Alguns cinèfils i veïns de la zona el recorden el Comèdia de Gràcia com el Comedieta o el Cacahuet Palace.

*1950's.- Entrada al Cinema Comedia des del carrer de Gràcia número 6. (Foto: Josep Barrillón Paradell. Fons Núria Barrillón Pi).

*1955.- Solo ante el peligro i El prisionero de Zenda, un dels programes dobles que es projectaren aquell any.

Al 1962 la sala va tancar les seves portes [5] per convertir-se en un pàrquing i posteriormentcoincidint amb la compra per part de l'elèctrica ENHER de l'edifici de la Casa Fuster, va passar a ser propietat d'aquesta empresa. Enderrocada anys més tard i substituïda per una edifici d'obra nova, a l'any 1994 es va obrir el carrer Alpel·les Fenosa, que uneix el carrer Bonavista i el carrer de Gràcia a través d'una part dels terrenys que en el passat servien d'accés al cinema Comedia de Gràcia.

*1962.- Un dels últims programes dobles projectats al Comèdia de Gràcia.

____________

[1].- El Cinematògraf Saló de Varietats, que alternava espectacles de cinema, teatre i varietats, és considerada la sala de projecció cinematografica més antiga del barri de Gràcia.

[2].- Torras i Comamala, JordiEl cine teatro Comedia de Gracia. Viaje sentimental por los cines de BarcelonaLa Vanguardia 1 d'octubre 1990.

[3].- L'actor Enric Giménez i Lloberas (1868-1939) havia estat descobert per Enric Borràs el 1894. Giménez i la seva companyia no tant sols va inaugurar el Teatre de la Comèdia sino que hi van romandre almenys els primers 18 mesos. El drama El corazón en la mano i la peça Los corridos s'hi van presentar el 19 de març de 1916. L'etapa de Giménez es pot considerar com a molt fructífera portant al Comèdia peces de Muñoz Seca, Arniches, Julià Pous i Ferrer i Codina. Al maig de 1917 s'hi va celebrar la quarta vetllada catalana amb la representació del drama en tres actes Papa Ministre de Gerolamo Rovetta amb traducció de Narcís Oller. 

[4].- Lahuerta Melero, RobertoBarcelona tuvo cines de barrio.  Editorial Temporae. 2015

[5].- L'historiador del cinema Jordi Torras i Comamala arrel d'una entrevista amb Josep Maria Badal i Basora fixa erròniament la data de tancament del Comedia de Gràcia en el dia 11 de juny de 1961. L'existència de programes de mà datats del 1962 dóna fe d'aquesta errada.

dissabte, 22 de febrer del 2025

CINEMATÒGRAF SALÓ DE VARIETATS. Teatre i cinema. Bonavista 1. (1903-1915)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb ENRIC COMAS i PARER


Considerada la primera sala de cinema de Gràcia, el Cinematògraf Saló de Varietats va obrir portes a l'any 1903 segons es desprén de les cartelleres d'espectacles dels diaris de l'època. Concretament El Diluvio, en la seva edició del dia 21 de juny d'aquell any, feia esment al Cinematógrafo Variedades, localitzant-lo al carrer Bonavista i anunciant la projecció del film Sublevación de las tropas de Servia (sic) y asesinato de los Reyes. El cinema va continuar apareguent a les planes de El Diluvio durant els mesos següents com a l'única sala perfeccionada sense oscil·lació

El primer emplaçament del Comèdia era al número 1 del carrer Bonavista sobre un terreny que sobresortia mes enllà de l'aliniació del tram final del passeig de Gracia envaint la vorera més enllà dels Xalets del Marquès de Salamanca, que ocupaven aquell sector del passeig des del que després seria el Cinc d'Oros fins al carrer Bonavista. Aquell primer edifici era com un templet coronat per un frontó suportat per quatre columnes, guarnit amb baixrelleus i presidit per un escut de Barcelona. Encara convivia amb la fàbrica de xocolata Juncosa atès que la Casa Fuster (1908-1911) encara no havia estat aixecada.

1900's.- Terreny sobre el que s'edificà el primer Cinematògraf Salo de Varietats de Gràcia al costat de la fàbrica de xocolata Juncosa.



*1902.- Projecte original del Cinematògraf  Saló de Varietats de Gràcia. Plànol, façana i interior (Font: Arxiu Diputació de Barcelona).

Als inicis de 1905, Joan Canudas va demanar un permís d'obres per tal de convertir la seva propietat del número 1 del carrer Bonavista en una sala de cinema i varietats. Finalitzades les obres s’inaugurà el Saló de Varietats. amb repartiments de bons per a les families nes necessitades amb els que podien obtenir pa carn i arròsD'acord amb la premsa de l'època era en realitat una reobertura del primitiu local un cop reformat. El refundat local programava bàsicament varietats i teatre.

*1905.- Notícia de la reobertura del Saló de Varietats al carrer Bonavista. (Font: La Publicidad/ARCA. Edició del 18 de març d'aquell any).

*1907.- El 7 de febrer d'aquell any la revista L'Escena Catalana publicava aquest anunci del Saló de Varietats.

Posteriorment,  al 1910, es presenta una nova sol·licitud de permís d’obres, amb la intenció d'incorporar una cabina de projecció a l’exterior de la sala. En la petició s'argumenta que la raó rau en fer desaparèixer el risc d'un incendi al cinema [1]. El 29 de març de 1911 la sala va acollir una funció especial a benefici de la Creu Roja. 

L'última referència a aquesta sala és de 1912, posteriorment va ser utilitzat com a Gran Cotxera Col·lectiva i a començament dels anys 1920's el mateix número del carrer Bonavista acollia una funerària. 

*1914.- La primitiva silueta del Saló de Varietats romania encara dempeus aquell any quan es va celebrar la cursa del campionat Bonavista, que va guanyar l'atleta del FC Barcelona Pere Prat, al que veiem a la foto passant per l'embocadura del carrer Bonavista al passeig de Gràcia. Al frontal de l'edifici s'hi pot veure un rètol amb la inscripció Gran Cochera Colectiva. (Foto: Frederic Ballell).

Tot i que alguns històriadors del cinemes barcelonins han vinculat aquest Saló de Varietats al cinema Gràfico, obert el 1915 i al Cine Comèdia de Gràcia emplaçat al número 6 del carrer de Gràcia al costat de la Casa Fuster, hem volgut separar en articles independents aquestes dues sales, més enllà de la seva proximitat geogràfica dins la mateixa illa de cases.  

____________

[1].- Contel Ruiz, Josep Maria. Les sales de cinema a Gràcia, orígens i evolució. Taller d'història de Gràcia. Centre d'Estudis.