CASA DE CORREUS. Plaça Bonsuccés (1890-1904)

*1890's.- La Casa de Correus, seu de l'Administració Principal en un dibuix de l'època.

A començaments de 1889, un particular de nom Joaquim Prats va construir un petit edifici de línies neoclàssiques en el racó de la plaça del Bonsuccés, que quedava encarat amb l'entrada a la plaça del carrer de les Sitges a la banda més pròxima a la Rambla. Prats va arrendar la finca a l'Estat per instal·lar-hi l'Administració Central de Correus a Barcelona i així pal·liar les deficients instal·lacions postals existents en aquells moments a la ciutat.    

*1889.- Primera notícia en premsa sobre la construcció de la nova Casa de Correus a la plaça del Bonsuccés (Font: La Vanguardia. Edició del 3 d'agost).

El nou edifici va ser inaugurat el primer dia de març de 1890. El canvi de l'administració de correus a una seu digna va ser recollit amb joia per la premsa barcelonina 

*1890.- Notícia de la inauguració de l'edifici (Font: La Vanguardia. Edició del dia 1 de març).

*1890.- Descripció detallada de l'exterior i l'interior de la nova Administració Principal de Correus de la Plaça del Bonsuccés. (Font: La Vanguardia. Edició del dia 1 de març).

Traslladada la central de Correus a Plaça Urquinaona al 1904. el mateix edifici va ser ocupat posteriorment per la secció de queviures i licors dels grans magatzems El Siglo, que van cremar el dia de Nadal de 1932, afectant també l'immoble de Bonsuccés.  

*1910's.- L'antiga Casa de Correus ocupada posteriorment per dependències del Grans Magatzems El Siglo que connectaven amb l'edifici principal de la Rambla.

*1932.- Els bombers intentant dominar el foc declarat als magatzems El Siglo des de la plaça del Bonsuccés apunten llurs mànegues d'aigua a l'antiga Casa de Correus. (Foto: Carlos Pérez de Rozas. Institut Municipal d'Història de Barcelona).

Posteriorment poc abans de la Guerra Civil s'hi va construir el frontó Txiki-Alai famós pel seus partits femenins. A la dècada dels 1970's un edifici Núñez i Navarro de nova construcció amb els seus característics balcons i tendals va irrompre violentament a la plaça Bonsuccés.

PATRONATO DE APUESTAS MÚTUAS DEPORTIVO BENÉFICAS-1X2. Ferlandina 2. (1973-1993)

Agraïments a JAUME SUSANY i FRAN J. GARCÍA

*1978.- Imatge de l'edifici de la Delegació del PAMD a l'inici del carrer Ferlandina. (Foto: J. López-Llauder).

A l'any 1972, la Diputació de Barcelona va començar a construir un edifici al Raval per a la Delegació del Patronato de Apuestas Mútuas Deportivo Benéficas que gestionava les travesses (la popular Quiniela-1X2). L'anterior seu d'aquest organisme havia estat situada a l'edifici de l'Avinguda de la Catedral número 9 i havia quedat petita per l'auge d'aquest sistema de joc d'apostes futbolístiques creat al 1946 i monopolitzat per l'estat, que requeria d'unes noves oficines administratives.

*1971.- Notícia publicada a La Vanguardia al gener d'aquell any sobre l'aprovació del projecte del nou edifici del PAMDB

El nou edifici, que finalment va ser inaugurat al maig de 1973 i era de tonalitat blavosa i quatre plantes d'alçada. va quedar com un nyap pel seu trencament radical amb l'estètica de les construccions del barri, la majoria datades de finals del segle XIX i per l'estretor del carrer que tampoc permetia d'una visió general del conjunt. Els terrenys de l'antiga Casa de la Caritat, que avui acullen el MACBA i el CCCB, havien passat a propietat municipal a través d'un conveni amb la Diputació, que s'havia reservat alguns espais per construir-hi edificis 

*1973.- Reordenació dels terreny de l'antiga Casa de la Caritat i localització de la zona on es va construir l'edifici de la Delegació del PAMDB. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1973.- Medalla commemorativa de la inauguració de l'edifici. (Font: todocoleccion.com)

La vida d'aquest edifici no va ser molt llarga. El nou ajuntament democràtic tenia l'objectiu d'habilitar una gran zona cultural en aquell sector. El PAMDB el va posar a disposició de la Diputació de Barcelona el primer dia de desembre del 1993 i l'últim dia d'aquell mateix mes va quedar fora d'ús. 
Tot seguit seria enderrocat per acabar d'executar la nova ordenació de l'entorn de la plaça dels Àngels dins el projecte del nou Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

*1991.- Últims anys de l'edifici del PAMDB. Aquí el podem veure marcat en groc, quan ja estaven en marxa les obres de construcció de l'edifici del MACBA (Foto: Fons ANC).

CASA VILA. Tallers 7, pis principal. (1931-2008)

Text de JAUME SUSANY

Casa Vila (1931-2008) va ser un dels darrers negocis del seu ram que van tancar les seves portes a la nostra ciutat. Obert per Ramon Vila al 1931, aquest establiment es dedicava a tot allò relacionat amb el cinema amateur, una afició que va arribar a tenir molta volada a la nostra ciutat. Es compraven i venien pel·lícules, projectors, editores o filmadores (també conegudes com tomavistas o motocàmeres), i altres aparells i material relacionat amb tots els formats que van anar apareixent.

*1933.- Anunci de Casa Vila a la secció d'anuncis de La Vanguardia.

També es va anar incorporant el cinema sonor, amb banda òptica o magnètica o el color. Molt d’aquest material podia trobar-se també en les nombroses cases de fotografia o fins i tot en algunes òptiques de la ciutat, però Casa Vila pertanyia als que s’hi dedicaven en exclusiva. No eren els únics: Cine Familiar a la Rambla, Cine Pópuli al carrer Taquígraf Serra o Casa Alexandre al carrer Sant Pau en són alguns exemples. 

*1956.- Catàleg de productes que es podien trobar a Casa Vila. (Font: todocolección.com)

Aquests negocis, com a precursors dels vídeo-clubs que vindrien molts anys després, editaven cada any els seus catàlegs amb les noves pel·lícules disponibles per llogar. Alguns d’ells inclús, oferien el servei de projeccions a domicili, per escoles o sales de congressos, fins a on es desplaçava un projeccionista amb l’aparell i la pel·lícula en qüestió. Com anècdota, en un documental sobre el dibuixant i publicista Francesc Macián, la seva filla explicava tot l’enrenou domèstic que li va costar al dibuixant la creació d’El Mago de los sueños (producció animada datada del 1966 i protagonitzada pels personatges de la popular Familia Telerín) i de com va fer tot el muntatge a casa i la banda sonora amb un magnetòfon portàtil amb la veu de les seves filles. Però en especial recordava el fet d’anar amb el seu pare a Casa Vila a llogar el projector. 

Amb els anys, Ramon Vila va traspassar el negoci al seu gendre Josep Suriol, que havia viscut tot allò des de jove amb passió, al mateix temps que es consolidaven com a formats estàndard les pel·lícules domèstiques de 8 mm. en blanc i negre o color, el Super 8 a partir del 1965, o les de 16 mm. més professionals. Més tard, arribarien el Beta i el VHS, amb els magnetoscopis envaint les llars i arraconant els projectors. Tot aquest món va anar desapareixent i els negocis van anar plegant lentament. 

Casa Vila però, situada com sempre al seu pis del carrer Tallers tocant a la Rambla, es va mantenir oferint als seus clients el servei de copiar pel·lícules de 8 i Super 8 a format VHS o també reparant els projectors, uns aparells mecànics molt delicats i complicats. 

Placa de metall col·locada al número 7 del carrer Tallers damunt dels intèrfons fins al 1978, quan la botiga es va modernitzar. (Font: todocolección.com)

*2008.- Última placa de plàstic de Casa Vila que va existir a peu de carrer entre 1978 i 2008. (Foto: Jaume Susany).

Arribats els anys 1990's ja gairebé havien desaparegut les pel·lícules convencionals en el món dels aficionats, ja ningú llogava pel·lícules ni comprava projectors. Casa Vila però, seguia oberta, aleshores ja amb Josep Suriol acompanyat d'un grup d’amics que venien a parlar de cinema o de la vida, mentre projectaven velles pel·lícules de Ginger Rogers i Fred Astaire o de neorrealisme italià, i a on noms com Bolex, Eumig, Cinecol o Hanimex no eren estranys. 

Estanteries i aparadors plens de capses de plàstic, cartró o metall, rodones o quadrades, cadascuna amb la seva bobina i el seu cartell corresponent i multitut d’aparells, alguns de molt antics. Els pocs aficionats al cinema domèstic que encara s’atansaven a Casa Vila, hi podien comprar pel·lícules de segona mà (allà havia anat a parar tot l’inventari de Cine Pópuli quan van plegar), i trobar pel·lícules convencionals, documentals, musicals, antics noticiaris, dibuixos animats o les primeres produccions classificades S o X, i amb els personatges de Walt Disney, La Pantera Rosa, Oliver Hardy & Stan Laurel o Larry Semon o Charles Chaplin com els que havien estat més populars. També s'hi podia comprar algun projector en bones condicions o inclús portar-lo a reparar, gairebé el darrer lloc on encara ho feien. 

Aquest petit tresor amagat en un pis principal del Raval va subsistir fins a l’any 2008, quan el senyor Suriol es va jubilar i Casa Vila va tancar, en silenci. 

Material de l'inventari de Cine Pópuli (Taquígraf Serra 28) que va recollir Casa Vila quan la botiga de Les Corts va tancar. 

*2008.- Josep Suriol envoltat de pel·lícules i projectors darrera el taulell de Casa Vila, poc abans del tancament del negoci. (Foto: Marc Mallol Esquefa).

VAPOR BONAPLATA (1831-1838) i FABRICA ESPARÓ (1838-1861) Carrer Tallers 72.

MIQUEL BARCELONAUTA

Aquesta llegendària fàbrica, referent en la història de la industrialització de la ciutat i de la introducció de la màquina de vapor, ocupava una important parcel·la perimetrada pels actuals carrers de Tallers, Pelai, Gravina i plaça Castella fins arribar a les parets del baluard que encarava la futura plaça de la Universitat. Quedava doncs emplaçada davant de l'antic Hospital Militar en l'aleshores carrer del Seminari, que era el nom que prenia el carrer Tallers des de Valldonzella fins al baluard.

*1856.- Una de les instantànies més antigues que es coneixen de la ciutat és aquesta on es pot veure el baluard dels Tallers acabat d'enderrocar. Al fons, a la dreta, la Fàbrica Esparó, continuadora de la Bonaplata. (Foto: Franck. BNF)

*1858.- Plànol de la part superior del Raval on s'ha indicat, amb un cercle groc, l'espai que ocupava el Vapor Bonapalata i la posterior Fàbrica Esparó. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Josep Bonaplata i Corriol (1795-1843)

Josep Bonaplata i Silvestre Puig havien fundat a l'any 1829 la societat Bonaplata y Cia. dedicada a la fabricació de teixits, filatures i estampats en color. Només dos anys després l'empresa canviava de nom i passava a ser Bonaplata, Vilaregut, Rull y Cia. i quedava emplaçada al número 52 del carrer Tallers davant de l'Hospital Militar. S'havia aprofitat l'estructura d'un edifici industrial preexistent. propietat de Francesc Guiu, L'edifici original seria reformat i ampliat pel mestre d'obres Domènec Vidal, després de la compra d'uns terrenys adjacents que incloïen un prat d'indianes que ocupava el Col·legi de Sant Vicenç de Paül. 

La fàbrica de Josep Bonaplata va ser la pionera en emprar la màquina de vapor com a nova força motriu. Va arribar a ocupar uns 700 treballadors i era la més moderna de la ciutat en el seu sector. La bullanga de l'estiu de 1835, en el context de la Primera Guerra Carlina, tindria greus i decisives repercusions pel futur del Vapor Bonaplata. Després d'uns primers convents cremats, es va viure l'episodi del Pla de Palau, on el general Bassa després d'un discurs on va exhibir muscle castrense i poca intel·ligència, va ser assassinat d'un tret i acabaria balcó avall víctima d'una multitud enardida, que havia covat un anticlericalisme visceral emparat pel ludisme, com a oposició radical al maquinisme que deixava als obrers sense llocs de treball. [1]

*1865.- Gravat de l'època que mostra la defenestració del general Bassa.

Al capvespre d'aquell mateix 5 d'agost part dels revoltats es congregaren als voltants de la Bonaplata. Hi hagué intercanvi de trets i morts amb els que intentaven defensar la fàbrica i tot plegat va acabar amb l'incendi de l'edifici que va ser embolcallat per les flames. Tot i que moltes cròniques de l'època asseguren que la van destruir completament, no va ser exactament així. La fàbrica va poder ser refeta pel que fa als tallers mecànics i la foneria i es van recuperar algunes parts que estarien actives fins al 1838. Josep Bonaplata va intentar cobrar una indemnització de l'estat per les destrosses del foc. Els esforços però, va ser inútils i l'empresa va entrar en una notable regressió, en part per culpa de la lluita acarnissada que es va generar entre Bonaplata i els seus propis socis. [2]

Al 1838 es quan es pot certificar la defunció definitiva de la Fàbrica de Josep Bonaplata. Després de ser adquirida per l'empresari Valentí Esparó va ser transformada en Fàbrica Esparó, que va sobreviure físicament fins al 1861 quan va posar-se a la venda. El nou amo acabaria constituint amb d'altres socis la Maquinista Terrestre y Marítima i el què quedava de la factoria de Tallers seria finalment enderrocat al mes de desembre d'aquell any per La Maquinista per vendre les parcel·les. Aquest objectiu però, tampoc li va resultar fàcil a la nova empresa de la Barceloneta i fins una dècada després, al 1870, no ho van aconseguir gràcies a un comprador acabat d'arribar a Barcelona de fer les amèriques: Agustín Goytisolo Lezarzabu.

___________

[1].- Nadal Oller, Jordi. Bonaplata: Pretext i símbol. Catalunya, la fàbrica d'Espanya. Ajuntament de Barcelona. 1985 

[2].- Sánchez, Àlex. El proceso de disolución de la Sociedad Bonaplata, Vilaregut, Rull y Cía. (1835-1838)  Col·lecció Homenatges, Doctor Jordi Nadal, Volum II. Barcelona

Article d'interès:

Comas i Parer, Enric. De la Bonaplata a la Maquinista Terrestre i Marítima. Blog La Barcelona Oblidada.

http://labarcelonaoblidada.blogspot.com/2014/07/de-la-bonaplata-la-maquinista-terrestre.html

LA MODA.- Grans Magatzems. Hospital / Jerusalem. (1905-1908)

Botiga successora de l'Antiga Casa Majem, va obrir el 1905 amb el nom de Grans Magatzems La Moda. Era situada davant de la plaça de Sant Agustí a la cantonada entre el carrer Hospital i el carreró de Jerusalem que menava al Mercat de la Boqueria.

Va der un negoci de vida efímera i com el seu antecessor va continuar amb la comercialització tant a l'engròs com al detall d'articles de vestir i complements per a senyora, amb especial atenció a guants, capellines, sedes, calçat i perfumeria.

Al maig de 1908 es va anunciar la liquidació d'existències per tancament del negoci, fet que es va produir al mes següent.

Uns anys després el local va ser ocupat per Casa Vilardell.

 

 

 

 *1907.- Dos anuncis publicats a la premsa de l'època. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

 

*1908.- Anunci de liquidació d'existències per tancament forçat dels Magatzems La Moda. 

 

MERCAT DEL CARME. Carrer de l'Arc del Teatre 63. (1972-2006)

Agraïments a ROSA MARIA LLORENS HERRERO i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

A l'any 1972  el Mercat del Carme va creuar el Paral·lel per ocupar un local cobert construït per l'Ajuntament en l'espai delimitat pels carrers Cid, Berenguer el Vell i Arc del Teatre, prop del dispensari de Peracamps. Entre les finques afectades hi havia la del carrer Cid 12, just al costat d'on abans de la Guerra Civil s'aixecava l'històric i legendari dancing La Criolla  i també la de la vella taverna La Mina que va acabar desapareguent. 

Enrera quedaven més de vint anys d'un mercat atrotinat que sobrevivia a l'inici del Paral.lel, sobre el solar que hi havia al carrer Carrera al costat de l'actual Institut Consell de Cent i de la benzinera Ubach.

Un cop executades les expropiacions, els vells edificis foren enderrocats a partir de 1965 i el nou edifici del mercat va començar a ser construit el 1969 segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada, Daniel Gelabert i Josep Ribas. El ritme de construcció va ser lent i no exempt de dificultats com les derivades de l'accés pel trànsit rodat, que eren notables atesa l'estretor dels carrers circumdants d'aquella zona.
Arquitectònicament el mercat era d'una sola alçada amb només planta baixa i una coberta plana transitable que era utilitzada com aparcament. La inauguració es va fer en dos actes, que van comptar amb la presència de l'aleshores incombustible alcalde José María de Porcioles. Primer el 28 de juliol de 1972 amb moltes parades encara per enllestir i finalment el 13 d'octubre del mateix any. El nom oficial de l'equipament era Mercado de Nuestra Señora del Carmen.

El mercat, que donava servei a una àmplia superficie de l'aleshores conegut com a Distrito V, no va arribar mai a quallar i va anant perdent clientela, especialment amb el  canvi de segle, fins que l'ajuntament va decidir tancar-lo el 9 de novembre de 2006 per enderrocar-lo tot seguit.

 

*1963.- Identificació de les finques afectades pel projecte de nou Mercat del Carme que encara trigaria nou anys més a inaugurar-se. (Font: Arxiu Municipal de l'Ajuntament de Barcelona)

 

 

*1969.- Notificació municipal per desallotjar el pis enviada a un dels veins de les finques afectades. (Font: Col·leccio privada de Rosa Maria Llorens Herrero)

  

 

*1972.- Primera inauguració del mercat encara sense acabar el dia 28 de juliol. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

 



*1972.- Notícia de la inauguració definitiva del mercat per l'alcalde Porcioles el divendres dia 13 d'octubre. El nombre de vehicles que podia acollir l'aparcament (80) apareix exageradament inflat. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

PLAÇA DE LA REINA AMÀLIA. (1936-1964)

Agraïments a ELOY FC

*1957.- La plaça de la Reina Amàlia, amb alguns dels vells plàtans de l'època del Pati de Corders, presentava aquest aspecte abans de la seva conversió en Plaça de Folch i Torres. Al fons, un autobús de dos pisos circulant per la Ronda de Sant Pau. (Foto: Autor desconegut).
 

A l’any 1936 el Sindicat de la Construcció de la CNT va procedir a l’enderrocament de la presó de Dones de la Reina Amàlia, una instal·lació penitenciària d'infaust record al costat de la qual hi havia el Pati de Corders on es feien les execucions públiques dels comdemnats a mort.

La desaparició de la presó va alliberar un ampli espai de terreny al costat de la Ronda de Sant Pau a l’altre banda de l'embocament del carrer Aldana on s’aixecava l’edifici del Teatre Circ Olympia. Aquest solar resultant de l’enderrocament de l’antiga presó delimitat pels carrers Reina Amàlia, Lleialtat i Ronda de Sant Pau va romandre pràcticament sense urbanitzar durant mes de vint anys.

Tot i que el nomenclàtor oficial de carrers no donava nom a aquest espai popularment era conegut com plaça de la Reina Amàlia en un dels extrems s’hi va instal.lar un magatzem de fustes. La principal característica era el desnivell existent entre el pla de la Ronda de Sant Pau i la superfície de la improvisada plaça. El lloc era espai habitual de trobada de gent de poca virtut , delinqüents i lladregots. La manca d’espais verds i equipaments al Raval i l'oficialitat obsessionada en rentar la cara al barri xino, va provocar que aquell gran l’espai comencés a ser reivindicat, fins als anys 1960’s no es van començar a fer efectives aquestes reivindicacions,

 

*1957.- Vista aèria de la plaça, un descampat amb algun arbre dispers i una minima urbanització a la banda de Ronda de Sant Pau per salvar el desnivell. Sobre la part del solar que es veu a dreta de la imatge es va construir uns anys despres l'Institut Milà i Fontanals. (Foto: Fons SACE)

 

*1961.- Col·locació de la primera pedra de la piscina. Com era habitual en aquella època aquest acte no pressuposava necessàriament l'inici de les obres. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

 

*1963.- A l'edició de La Vanguardia del 31 de març  s'anunciava la propera construcció de la piscina del Districte Vè. a la plaça Reina Amàlia. La instal·lació esportiva no seria inaugurada fins el 1966.

*1963.- Noticia sobre la instalació d'una falla valenciana al centre de la plaça Reina Amàlia durant les festes de la Mercè d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

 

Al novembre de 1961 s’hi va inaugurar a la banda mar l'Institut Milà i Fontanals i el 1966 el general Franco va venir a inaugurar-hi una piscina pública. Dos anys abans l'ajuntament havia decidit dedicar la plaça a l’escriptor de comtes Josep Maria Folch i Torres.

 

 

*1964.- Punt i final a l'oficiosa Plaça de la Reina Amàlia. L'ajuntament va decidir finalment donar-li nom oficial i dedicar-la a Josep Maria Folch i Torres. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

 

Malgrat la nova etapa iniciada amb el canvi de nom i la presència dels nous equipaments i una mínima urbanització de l’entorn de la plaça, no es va resoldre la perillositat inherent a aquell indret.

Era habitual trobar a la premsa denúcies de lectors que advertien del risc que corrien els joves escolars i esportistes que hi transitaven diàriament.

Dues intervencions més, al 1975 sota el mandat de l’alcalde Viola i al 1985 ja amb l’ajuntament democràtic amb Pasqual Maragall al front, van intentar revitalitzar la plaça. Aquesta última reforma incorporava una ampliació de la vorera de la Ronda de Sant Pau, tot definint una mena de terrassa arbrada amb un mur i una font que la separava de la part baixa de la plaça on s’hi plantaren nombrosos arbres i palmeres.

La recent reurbanització (2017), que ha salvat el desnivell amb pendents i ha aportat espais per a jocs infantikls, botxes i una pista de bàsquet, intenta contribuir a pacificar i donar més seguretat a a zona.

LA PORTORRIQUEÑA. Torrefactora de cafès. Primer establiment. Bonsuccés 3. (1911-1920)

 

 

 

Tot i que a l'aparador a botiga de cafè La Portorriqueña del carrer Xuclà 25 hi figura el 1902 com l'any en que fou fundada, no va ser fins als inicis del 1911 que la premsa va començar a publicar anuncis d'aquest comerç, que es presentava com el dispensador del millor cafè de la ciutat amb un sistema de torrefacció pròpia. La publicitat informava que el cafè provenia d'una hisenda pròpia situada a la localitat de Ciales, a l'illa caribenya de Puerto Rico.

La botiga havia obert el 1902 com un negoci de queviures al número 3 del carrer del Bonsuccés, tocant a la Rambla, on avui hi ha l'hotel que acull el restaurant La Poma  als baixos. Un indià català de nom Miquel Ferrer va tornar d'Amèrica amb una noia portorriquenya que li va inspirar el nom de l'establiment. Posteriorment Eloy Álvarez va reconduir el negoci cap a la torradora de cafè.
La Portorriqueña romangué en aquest local de Bonsuccés 3 fins que al 1921 s'instal·là al numero 25 del carrer Xuclà on encara la podem trobar avui.

*1911.- Un dels primers anuncis publicats a la premsa de La Portorriquenya, al seu emplaçament original del carrer Bonsuccés. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1922.- La botiga s'havia instal·lat ja en el seu actual emplaçament al carrer Xuclà 25 amb vistes a la Plaça Bonsuccés. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

VENDA DE LLET DE SOMERA. Robador 49. (Segle XIX-1920's)

L'Esquella de la Torratxa (1915) 

 

*1893.- Un dels primers anuncis publicats a premsa sobre l'existència d'abonaments per comprar de llet de somera a l'establiment del carrer Robador. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

 

Al número 49 del carrer  Robador, gairebé a tocar del carrer Sant Pau, hi hagué des del segle XIX fins al primer quart del segle XX un establiment de venda de llet de burra, del que han arribat als nostres dies diferents documents que expliquen la seva existència. 

Més enllà del mite derivat dels egipcis i Cleòpatra que la llet de somera proporcionava bellesa als que la consumien, el cert és que se li atribueixen propietats per a la curació dels malalts tísics. També com a remei terapèutic per als nens febles de salut quan s'enretirava la llet de les seves mares. Això explica perquè el seu preu era notablement superior al d'altres tipus de llet procedents d'altres animals com la cabra, l'ovella o la vaca.

El servei de burres de llet consistia a conduir les someres fins a la porta de casa del client o malalt, per tal que algun familiar pogués estar present en el moment del munyir l'animal i així evitar les falsificacions. Les estafes sembla que eren freqüents a la vista de determinada publicitat que advertia d'aquest perill als consumidors. El quartillo i el mig eren les mesures de capacitat per identificar el volum de llet munyida.

La imatge de grups de someres conduïdes per un munyidor van fer-se habituals als carrers de la ciutat.

Un grup de tres someres amb el munyidor o burrero darrere. Es pot observar que l'home porta a la mà el recipient amb què es mesurava la quantitat de llet extreta a les burres. (Font: D'ací i d'allà. 1929).

 

Un anunci de l'establiment de Robador 49, amb el que s'advertia als clients de la possibilitat de ser estafats amb la venda de llet de somera. (Font: El Diluvio. 1892).

 

Les someres de Robador 49 duien un cobertor vermell amb el nom de l'establiment per poder ser identificades. A la imatge un grup de tres amb el burrero baixant per la Rambla. (Font: Blog Rails i Ferradures. Autor desconegut)

  

Entre les aplicacions que tenia la llet de burra hi havia aquest producte, presentat en forma de pastilles contra el mal de pit, que s'elaborava a la farmàcia del doctor Andreu. 

 

Del negoci de les burres de llet del carrer Robador 49 se'n perd la pista als anys 1920's. Després de la publicació d'un anunci a la premsa, que posava a la venda el local de Robadors 49, el negoci reapareixia en un altre anunci de 1922 amb un curiosa i contundent frase: "Padecer por querer es un retroceso"

*1920.- El negoci de les burres de llet de Robador 49 a la venda. (Font: Hemeroteca La Vanguardia). 

 

*1922.- Últim anunci trobat de les burres de llet de Robador 49. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).