Faig
Fagus sylvatica  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | fusta de faig europeu i nou de faig |
| Longevitat màxima | 503 anys |
| Planta | |
| Tipus de fruit | nou |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 62004722 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Fagales |
| Família | Fagaceae |
| Gènere | Fagus |
| Espècie | Fagus sylvatica L., 1753 |
| Distribució | |
 Mapa de distribució del faig. A Anglaterra i Noruega es considera espècie introduïda | |
El faig[1][2][3] (Fagus sylvatica) és un gran arbre caducifoli del gènere Fagus i de la família Fagaceae. S'anomena fai en pallarès i ribagorçà, i, en valencià, faig bosquer. Etimològicament, Fagus deriva del grec i significa 'per menjar' en clara referència a les llavors comestibles: sylvatica fa esment a la seva capacitat per formar bosc. Un bosc on l'espècie predominant és el faig se'n diu fageda o fajosa.
Morfologia
És un arbre de fins a 40 metres d'alçada, amb el tronc dret, l'escorça grisenca i llisa i una capçada ampla. Les flors masculines estan reunides en una inflorescència globular pèndula i les femenines, de dues en dues, envoltades d'un involucre.[4]
Les fulles són ovades, amb el marge amb pèls fins i sedosos. A la tardor, les fulles perden el color i es tornen de color daurat vermellós. El fruit és de color bru, amb 3 arestes prominents i reunides de 2 en 2, dins d'una cúpula llenyosa i amb espines llargues i toves.
Macrofaneròfit que creix en terrenys no massa compactes de clima humit. Forma boscos a l'estatge montà, als vessants humits i ombrívols, on s'estanca sovint la boira i els núvols. Floreix de març fins al maig.
Àrea de distribució
La fageda és un bosc típic de l'estatge montà. S'estén per Europa, arriba al sud-est de Noruega, al mar Negre i pel sud a les muntanyes de Grècia i Sicília. A la península Ibèrica es distribueix per la meitat nord peninsular. Als Països Catalans el trobem als Pirineus, i estatge montà interior, dels 500 a 2.000 m.[5] Es fa a les contrades de clima oceànic i humit. A les Terres de l'Ebre es troba la fageda més meridional d'Europa, al barranc del Retaule, al terme de La Sénia (Montsià) i dins del Parc Natural dels Ports.
És relativament rar a Catalunya, però és la vuitena espècie més abundant, amb més de 36 milions de peus i la segona espècie caducifòlia més abundant, després del roure martinenc. Les fagedes es concentren al Ripollès (10 milions de peus), la Garrotxa, Osona, la Vall d'Aran i el Berguedà, tot i que també n'hi ha a l'Alt Empordà, al Montseny (la Selva i el Vallès Oriental) i fins i tot al Solsonès i als Ports (Montsià).[6]
Fagedes representatives dels Països Catalans
| Fageda | Municipi | Comarca | Espai natural, parc |
|---|---|---|---|
| Fageda del Retaule | La Sénia | Montsià | Parc Natural dels Ports |
| Fageda d'en Jordà | Santa Pau | Garrotxa | Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa |
| Fageda de la Grevolosa | La Vall d'en Bas | Garrotxa | Serra dels Llancers |
| Fageda de Castellet | Tremp | Pallars Jussà | Serra de Castellet |
| Fageda de Santa Fe | Fogars de Montclús | Vallès Oriental | Vall de Santa Fe, Massís del Montseny, Parc Natural del Montseny |
| Fageda de Gresolet | Saldes | Berguedà | Pedraforca, Cadí, Parc Natural del Cadí-Moixeró |
| Fageda Clot d'en Pere | Gréixer | Berguedà | Serra del Moixeró, Parc Natural del Cadí-Moixeró |
| Bosc de la Contesa | Vielha e Mijaran | Vall d'Aran | Vall de Conangles |
Usos medicinals
Se n'utilitza l'escorça i les fulles. L'escorça té una bona quantitat de tanins (3-4%), mentre que les fulles són riques en flavonoides, sobretot en quercetòsid. La fusta té molta quantitat de fenols com la creosota.
S'ha usat tradicionalment com a antisèptic, antidiarreic, cicatritzant, analgèsic, antipirètic, antitussigen i expectorant. Popularment s'empra en el tractament de la grip, refredats, bronquitis, faringitis, odontàlgies i diarrees. La fulla del faig té, a més, propietats com a diürètic.
Toxicitat
Se'n té constància d'intoxicacions per ingesta excessiva de llavors que poden portar a un quadre de problemes gastrointestinals com vòmit, diarrea, dolors abdominals i paràlisi digestiva, segurament per l'alt contingut en tanins.
Altres usos
La fusta del faig és apreciada en fusteria, torneria, ebenisteria i construcció (com travesses de ferrocarril) i, antigament, per fer carbó. També es cultiva com a ornamental. El fruit, la faja, és comestible i antigament se n'extreia un oli de cuina al nord d'Europa.
Referències
- ↑ «faig». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ http://www.termcat.cat
- ↑ Masclans i Girvès, Francesc. Guia per a conèixer els arbres. (8a. ed. 1988). Barcelona: Montblanc-Martín/CEC, 1958. ISBN 84-85135-41-5.
- ↑ Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans. 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 90-91. ISBN 84-7306-390-2.
- ↑ «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya». [Consulta: 19 febrer 2016].
- ↑ «L'IFEC, una fotografia de boscos». Presència, 20-04-2006. [Consulta: 23 octubre 2015].
Bibliografia
- Hijar i Pons, Robert: Els arbres del nostre paisatge. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Col·lecció Llibre de motxilla, núm. 6. Novembre de 1980. Plana 51. ISBN 84-7202-316-8.
Vegeu també
- Fagina o gat fagí.
- Vaca de l'Albera o vaca fagina, endèmica de l'Albera.
Enllaços externs
- Distribució d'aquesta espècie d'arbre a l'estat francès. Arxivat 2011-05-04 a Wayback Machine. (francès)
- Àmplia informació sobre aquest arbre.[Enllaç no actiu] (anglès)