La mama i jo l'hem pillat començada i no hem pogut deixar de veure-la.
Els estimo molt junts, però ell és..... És que com es pot ser tan putu a do ra ble (i alhora no vocalitzar res)???
Pd. Quan feia cara de cute no parava de recordar-me al Viggo, un dels quatre nens (aka el meu prefe) amb qui vaig viure a Malmö
Sayōnara
L'he tornat a veure, aquest cop perquè l'he recomanat a la meva família.
Poc a poc tothom ha anat marxant a dormir i he sentit comentaris tipo "qué lenta, no?"
Només hem quedat la Mama i jo, ofc
Jo sabia que els joves ja no saben/sabem(?) veure coses "lentes", però tio, ja veig que no només el joves. Osea en quin moment no pots apreciar aquesta pel•lícula? Com pots marxar i deixar de veure-la?
Quina pena que la gent es perdi aquestes joies per la necessitat de veure coses "ràpides".
