Un altre a la llista!

Com bé diuen: qui no té feina, el gat pentina. Doncs si, com que jo no en tenia prou amb aquest bloc, ni amb l'altre, ni amb el facebook... ara provem a veure com ens va en el món del twitter.

Tant el facebook com el twitter estan en boca de tothom (entre els amics, la familia, la televisió, els diaris, les botigues...). Qui més, qui menys té algun compte obert i el fa servir regularment. Fins i tot, moltes vegades per accedir a cert tipus d'informació només s'aconsegueix a partir d'aquestes xarxes. Crec, que de mica en mica tots hi anirem caient, i també crec, que si se l'hi té un bon ús poden ser molt útils.

S'ha de dir, que quan hi agafes l'aire resulta bastant divertit. El twitter no té res a veure amb el "cara-llibre", o sigui, que qui esperi trobar alguna cosa semblant, s'equivoca.

Jo era una de les que deia: No em faré pas mai un twitter, en tinc ben prou amb el facebook! I mira ara, m'agrada tant o més que l'altre. És ben bé, que mai es pot dir d'aquesta aigua no en beuré.

Us animo que hi feu una ullada, que li dediqueu uns moments i uns quants més per habituar-se en aquest espai nou per molts de nosaltres. És entretingut i una altre manera de veure el món. I es vulgui o no, aquesta mena de "moda" va trepitjant fort.

Anant bé molts de vosaltres ja en teniu, ja que aquesta setmana el twitter va fer 5 anys (que no són pocs).

ni PUTA gràcia

Ahir el matí, direcció cap a la meva feina, vaig viure una situació... com ho diria... una mica "violenta".

Anava a pas lleuger, amb ganes d'arribar al centre. Del meu braç esquerra i penjava la meva bata blanca d'infermera, ben posadeta vigilant que no s'arrugués. De la meva mà dreta hi penjava una bossa plena de medicaments de tot tipus, ja que m'havia tocat a mi anar-els a buscar a la farmàcia. El meu pensament només estava concentrat dins del meu bolso, pensant amb l'entrepà de pernil salat que m'esperava menjar entre pacient i pacient.

De reüll, em vaig adonar que tenia un cotxe que anava al meu mateix pas, però a uns dos mentres darrera meu. Que estrany! Vaig continuar el meu camí i vaig fer com si res.

Total, si passava alguna cosa estava ben bé el centre del poble. Aquest cotxe, un cotxe de color negre atrotinat i vell, em va avançar i es va parar a uns 5 metres més endavant que jo. Tot s'ha de dir, mai em fio de cap desconegut, ni de la meva pròpia ombra! El conductor, un home sol d'uns 35 anys, va obrir la finestra del copilot i va esperar que jo arribés a la mateixa altura que ell. En el fons... vaig pensar, que debia ser un pobre home que es debia haver perdut.

Em va cridar, no m'hi vaig acostar gaire a la finestreta del cotxe, des d'una distància prudencial vaig esperar a veure quin carrer em demanava. Sense solta ni volta, em va demanar si treballava en aquells moments (aquesta pregunta em va desconcertar). Jo, amb el meu posat més borde vaig contestar que si, assenyalant bata i la bossa plena de medicaments, vaig començar a caminar per marxar. I ell, sense cap mirament de res, em va proposar que m'oferia un treball per a mi, que li faltaven noies pel seu negoci, que era un negoci que estava creixent per moments i que donava molts i molts beneficis... Tot i així li vaig dir que no m'interessava. Finalment, em va dir que volia noies pel seu servei de barra!!! Com?? Què m'està proposant?? Fer de...??

Mai a la vida m'havia passat una situació així. Em vaig mirar de dalt a baix a veure si la vestimenta que portava podia semblar provocativa o insinuar alguna cosa que no vull... però què va! Pobre de mi anava vestida amb uns texans desgastats i una brusa de coll alt!! Serà berro el tiu!! El vaig engegar amb tota la meva mala educació que puc gastar, i amb moltes ganes de posar-li els ous per corbata i el vaig fer marxar amb la cua entre les cames.

Vaig agafar el telèfon i corrents vaig trucar a la meva parella. Alarmada i disgustada pel què m'havien ofert feia pocs segons. Quan li vaig explicar, s'ho va agafar rient i fent bromes. Ja us podeu fer una idea de les bromes que li van sortir de la boca. I li van faltar cames per anar-li a explicar a la familia i amics! (homeeeeeees......)

No ho sé, però jo ho trobo molt fort aquesta situació. El què em sap greu és no haver-li agafat la matricula del cotxe d'aquell malalt mental. I perquè collons em va haver de parar a mi?? que en faig la cara o què?? Malparit! Si pobre de mi, si en aquells moments només pensava amb el meu entrepà de pernil salat que portava dins del bolso!

8 de març?

M'he llevat aquest matí, he mirat el calendari, 8 de març, en teoria el meu dia... el meu calendari laboral diu que no tinc festa, que no és res d'especial, és un dia com qualsevol altre, això vol dir que em toca pencar com ahir, i segurament com demà. Doncs quina merda, representa el meu dia i el de les meves companyes... i no hi ha res de diferent que ahir, només que a mig matí llegirem el mateix escrit que cada any i que demà ningú s'enrecordarà que en teoria AVUI ÉS EL MEU DIA.

És trist que encara avui en dia hagim de tenir el dia internacional de la dona treballadora. Això vol dir que tenim molta feina per fer.


No volem tenir un dia, volem tenir els drets que ens mereixem, avui, demà i l'any que ve.

Dijous llarder

Aquest any no en tenia masses ganes de posar-me a la cuina per fer les postres típiques del dijous llarder, però el final, tant insistir-hi, m'hi he animat... aqui teniu la coca de greixons acaba de sortir del forn.

Ara a esperar que es refredi i... a menjar!