Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bellesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bellesa. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 d’octubre del 2013

Un home creu que s'enamora d'una dona, però descobreix que es va enamorar d'una amiga a qui aquesta dona imitaUna dona s'enamora d'un home, en enamorar-se s'embelleix tant que una altra persona (un noi jove) s'enamora d'aquesta dona, que fins llavors li havia semblat banal i mancada de bellesa



Autora: Silvina Ocampo (Buenos Aires, 28 de juliol de 1903 - Buenos Aires, 14 de desembre de 1993), escriptora argentina. 


Font: Ejércitos de la oscuridad. Buenos Aires, Sudamericana, 2008. Segons la Wikipedia: "Notas publicadas post mortem, el libro consta de 4 secciones: Inscripciones en la arena, Ejércitos de la oscuridad, Epigramas y Analectas." Vist a Cartografías Desplegadas. 


Original: Una mujer se enamora de un hombre, al enamorarse se embellece tanto que otra persona (un muchacho joven) se enamora de esa mujer que hasta ese momento le había parecido banal y carente de belleza. [ES]






dilluns, 23 de setembre del 2013

dimecres, 18 de setembre del 2013

Dura ha de ser la vida, quan els anys passin i destrueixin a la fi la il·lusa pàtria de la teva adolescència, quan vegis, igual que avui, aquest fantasma que temps enrere et va consolar amb la seva bellesa


Nota: Panero va morir abans-d'ahir a 71 anys.



Autor: Juan Luis Panero Blanc (Madrid, 9 de setembre de 1942 - Torroella de Montgrí, 16 de setembre del 2013), poeta espanyol.


Font: "Epitafio frente a un espejo". A: A través del tiempo (1968).


Poema complet:

Dura ha de ser la vida para ti,
que a una extraña honradez sacrificaste tus creencias,
para ti, cuya única certidumbre es tu recuerdo
y por ello, tu más aciaga tumba.
Dura ha de ser la vida, cuando los años pasen
y destruyan al fin la ilusa patria de tu adolescencia,
cuando veas, igual que hoy, este fantasma
que tiempo atrás te consoló con su belleza.
Cuando el amor como un vestido ajado
no pueda proteger tu tristeza
y motivo de burla, de piedad o de asombro,
a los ojos más puros sólo sea.
Duro ha de ser para tu cuerpo ver morir el deseo,
la juventud, todo aquello que fuiste,
y buscar sin pasión tu reposo
en la sorda ternura de lo débil,
en la gris destrucción que alguna vez amaste.
«Es la ley de la vida», dicen viejos estériles,
«y nada sino Dios puede cambiarlo», repiten,
a la luz de la noche, lentas sombras inútiles.
Dura ha de ser la vida, tú que amaste el mundo,
que con una mirada o una suave caricia soñaste poseerlo,
cuando la absurda farsa que tú tanto conoces
no esté más adornada con lo efímero y bello.
Dura ha de ser la vida hasta el instante
en que veles tu memoria en este espejo:
tus labios fríos no tendrán ya refugio
y en tus manos vacías abrazarás la muerte.


Foto: S. Cogolludo.




dimarts, 30 d’abril del 2013

A vegades la gent diu que la bellesa només és superficial. Potser sí. Però almenys no és tan superficial com el pensament. Per mi, la bellesa és la meravella de les meravelles. És només la gent superficial la que no jutja per les aparences. L’autèntic misteri del món és el visible, no pas l’invisible





Autor: Oscar Wilde (Dublín, 16 d'octubre del 1854 - París, 30 de novembre del 1900), escriptor irlandès. 


Font: El retrat de Dorian Gray. Barcelona: Quaderns Crema, 1998, p. 38-39. Traducció de Jordi Larios. Vist a Visat.


Context:
—Anem a seure a l’ombra —va dir Lord Henry—. Parker ens ha portat les begudes, i si s’està gaire més estona al sol el perjudicarà, i Basil no el tornarà a pintar mai més. No deixi que el sol el cremi. No l’afavoriria.
-Quina importància pot tenir? —va exclamar Dorian Gray, rient, quan s’asseia al seient del fons del jardí.
—Per vostè n’hauria de tenir moltíssima, Mr. Gray.
—Per què?
—Perquè té la joventut més gloriosa, i la joventut és
l’únic que val la pena de tenir.
—No m’ho sembla pas, Lord Henry.
—No, ara no l’hi sembla. Un dia, quan sigui vell,
lleig i arrugat, quan el pensament li hagi assecat el front amb els seus sécs, i la passió li hagi marcat els llavis amb els seus focs espantosos, sí que l’hi semblarà, terriblement. Ara, vagi on vagi, sedueix el món. ¿Serà sempre així? … Té una cara prodigiosament bella, Mr. Gray. No arrufi les celles. És veritat. I la bellesa és una forma del geni: de fet és més alta que el geni, ja que no necessita explicació. És un dels grans esdeveniments del món, com el sol, la primavera, o el reflex a les aigües fosques d’aquella petxina platejada que en diem la lluna. No es pot qüestionar. Té el dret diví de la sobirania. Converteix en prínceps els qui la posseeixen. ¿Somriu? Ah, quan l’hagi perduda no somriurà pas… A vegades la gent diu que la bellesa només és superficial. Potser sí. Però almenys no és tan superficial com el pensament. Per mi, la bellesa és la meravella de les meravelles. És només la gent superficial la que no jutja per les aparences. L’autèntic misteri del món és el visible, no pas l’invisible. Sí, Mr. Gray, els déus han estat bons amb vostè. Però el que els déus donen ho prenen de seguida. Només té uns quants anys per viure realment, plenament, perfectament. Quan la joventut se’n vagi, la bellesa també se n’anirà, i després de sobte descobrirà que ja no li queden triomfs, o que s’ha de conformar amb els triomfs insignificants que el record del passat tornarà més amargs que les derrotes. Cada mes que s’escola l’acosta més a una cosa horrorosa. El temps n’està gelós, de vostè, i guerreja contra els seus lliris i les seves roses. Es tornarà groguenc, se li enfonsaran les galtes i se li apagarà la mirada. Sofrirà moltíssim…





dijous, 21 de març del 2013

Vaig estar amb un jove/ i vaig saber per fi el que era/ l'èxtasi violent, l'agilitat vibràtil,/ cavitats meloses a la polpa carnosa/ suaument entreoberta/ fins al límit dehiscent,/ l'engranatge perfecte,/ la densitat precisa de sucs vessats,/ la inclinació deguda,/ la posició exacta,/ i la saviesa del mutisme,/ la bellesa d'un gland.


Autora: Clara Janés Nadal (Barcelona, 1940), poeta i traductora.


Font: "Estuve con un joven". A: Eros (1981). Vist a A media voz.



Poema com déu mana:

Estuve con un joven
y supe al fin lo que era
el violento arrebato, la agilidad vibrátil,
cavidades melosas en la carnosa pulpa
suavemente entreabierta
hasta el linde dehiscente,
el perfecto engranaje,
la densidad precisa de jugos derramados,
la inclinación debida,
la posición exacta,
y la sabiduría del mutismo,
la belleza de un glande.


divendres, 8 de març del 2013

Sens dubte, cap societat humana s’ha vist atrapada en una contradicció tan inextricable com la nostra, que nega tranquil·lament la diferència dels sexes i, alhora, l’exacerba demencialment per mitjà de les indústries de la bellesa i de la pornografia



Autora: Nancy Huston (Calgary, Alberta, Canadà, 1953), escriptora canadenca.

Font Reflets dans un oeil d’homme (2012). En català: Reflexos en un ull d’home. Barcelona: Edicions de 1984, 2013. Traducció de Josep Alemany. Vista al web de l'editorial En castellà: Reflejos en el ojo de un hombre. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2013. En podeu llegir un fragment aquí. 

Foto: Sébastien Dolidon (El País).





Ensenyades des de la infància que la bellesa és el ceptre de la dona, la ment s'amotlla al cos, i errant al voltant de la seva gàbia daurada, només busca adornar la seva presó


Autora: Mary Wollstonecraft (Spitalfields, 27 d'abril de 1759 - Londres, 10 de setembre de 1797) fou una filòsofa i escriptora britànica.

Original: Taught from their infancy that beauty is woman's sceptre, the mind shapes itself to the body, and roaming round its gilt cage, only seeks to adorn its prison. [ES] [La traducció és meva, o sigui que segur que es pot millorar.]

Font: A Vindication of the Rights of Woman (1792). Vista a la Wikiquote.






dijous, 10 de gener del 2013

Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?


Nota: Avui fa 73 anys que va nérixer Joan Solà. 

Autor: Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d'Urgell, 10 de gener de 1940 - Barcelona, 27 d'octubre de 2010), lingüista català.

Article complet:
Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col·laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.
La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava.
Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col·legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.
Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.
Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Font: "Adéu-siau i gràcies!", últim article de Joan Solà al diari Avui (21/10/2010). Vist a Sempre.cat. i al Twitter del Cesc Prat.

Foto: De Vicens Giménez, d'una entrevista a Joan Solà a El debat.cat.

dimecres, 21 de novembre del 2012

La bellesa no és una necessitat, sinó un èxtasi. No és una boca assedegada, ni una buida mà estesa. Sinó, més aviat, un cor ardent i una ànima encantada


Autor: Khalil Gibran (Líban, 6 de gener de 1883 - Nova York, 10 d'abril de 1931), nom amb què és conegut a Occident el poeta, filòsof i artista libanès Ǧubrān Khalīl.

Equivalent: La belleza no es una necesidad, sino un éxtasis. No es una sedienta boca, ni una vacía mano extendida. Sino, más bien, un corazón ardiente y un alma encantada:. [ES]

Font: El profeta (1923). Vista a Escribir y viajar.



divendres, 18 de maig del 2012

El misteri sempre afegeix un atractiu a la bellesa

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre de 1912 - 12 de novembre de 1983), escriptor i editor català.

Font: Incerta glòria (1956). Vista al bloc de la Raquel Rabadán.

Nota: Aquest any en fa 100 que va néixer Joan Sales.


dimecres, 28 de març del 2012

dissabte, 2 de gener del 2010

Els pits, les cuixes, rodonesa bessona del flanc, el sexe, entre la molsa uns llavis, tanta bellesa, tanta

Autor: Vicent Andrés Estellés (Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924 -València, 27 de març de 1993), poeta i periodista valencià.

Font: Vista a la pàgina web Mallorcaweb.com.

Format original:
Els pits, les cuixes,
rodonesa bessona
del flanc, el sexe,
entre la molsa uns llavis,
tanta bellesa, tanta