Brevet 200 km. El Pla se Santa Maria [vídeo]

Definitivament, he perdut l'hàbit d'escriure al bloc.

Ara hi penso. Fa dies que tinc editat i penjat el vídeo del Brevet 200 d'El Pla de Santa Maria.

Malauradament, no vaig ser a temps de prendre la sortida amb la majoria del pilot. Per pocs minuts. Però al cap i a la fi és una excursió personal, no?

Vaig compartir roda amb petits grups i, en especial, amb el Xavi i el Lluís, amb els que m'anava retrobant després que tots plegats ens anéssim perdent i cometent petites equivocacions al seguir l'itinerari. En el meu cas, vaig allargar un vintena de kilòmetres i em vaig cruspir l'alt de Font-Rubí, quan no calia.

Una bona pedalada de l'albada a la posta, d'aquelles que et buiden i et netegen i et deixen una gran sensació de felicitat.

Cicloturisme tranquil.

Tant, que repetir en el 300 km era una opció, però una franca millora en la lesió que m'impedia de córrer, fa que encara em plantegi participar a la Marató de París. Així que en comptes del Brevet, aquest cap de setmana passaré una prova de foc corrent una mitja marató.

Per tant, la temporada, com el vídeo, és tot un Enigma ;)


PEDALANT DE L'ALBADA A LA POSTA... per cicloquel

Cicloturisme de neu

 
Poques paraules al bloc. Sí. Ja fa temps.

Breument, amb la Marató de París en dubte per culpa d'una lesió, estic preparant l'hivern com mai sobre la bicicleta. Molts kilòmetres amb fred que de tant en tant tenen la seva recompensa.

Deixo aquí un parell de vídeos fets amb el regal de reis, una petita sony actioncam amb la que penso anar enregistrant els propers reptes esportius.

Qui sap si aquest no serà el primer pas cap a un vídeobloc.

Que els gaudiu.


Pedalant la #nevada4F. per cicloquel


"Snow Bike" a Vallfogona de Riucorb per cicloquel

Ultra Trail Collserola - 45 Km. El coix més feliç del món.

22 DE NOVEMBRE DE 2014. ULTRA TRAIL DE COLLSEROLA. MV-45 KM

I arriba la cita. I m'arriba en plena penitència. Una lesió que em va assaltar a l'última de les tres mitges maratons d'asfalt consecutiva. La que havia marcat com últim gran esforç abans de la Ultra de Collserola. Va ser el dos de novembre, i vint dies després encara vaig absolutament coix. La tarda abans he provat de córrer cent metres i a la meitat ja he hagut de parar. 

Em sento una mica fora de lloc, però més encara al llit.

 La fisio em diu que sigui atrevit, que provi a veure com evoluciona el dolor amb l'escalfor. Jo, no sé ni per què, li faig cas i ja de matinada acabo decidint que sí, que no hi perdo res, que al llit no hi faig res. Em planto a la sortida. Amb els bastons, és clar, només faltaria.

Si de cas aneu tirant que ja vindré

 Coix i tot aconsegueixo recórrer el primer km i mig per asfalt sense perdre el pilot, però tancant-lo. Darrere, una parella i el cotxe de la urbana d'Esplugues que tanca el trànsit. Abandonem l'asfalt i seguim pujant un kilòmetre més. Aquí m'havia plantejat que si em feia molt de mal ho deixaria córrer. Però el terreny canvia i vull seguir provant. I així, amb coixera i molèstia, però sense un gran dolor, el km 9 on hi ha el primer avituallament, a Santa Creu d'Olorda, es converteix en el repte. 

Després sé que podria continuar fins el 14, a Molins de Rei, i aquest seria un bon punt d'evacuació, perquè em vinguessin a buscar. I de fet, va de poc que no plego, perquè a l'última baixada el mal ha empitjorat. Però mira, just en aquell moment afrontem una pujada molt dreta i entretinguda. A les pujades encara passo algú i tot. Llavors revaloro la situació i arribo a la conclusió que l'avituallament del Papiol està just en la distància de mitja marató. No està malament per a un coix. Tiro milles. 

I em torna a passar el mateix. A l'avituallament estic convençut que abandono, però en aquell punt comença una pujada molt xula fins a la Creu del Papiol, i just després uns corriols deliciosos que fan que definitivament m'oblidi de tot. Tanco el tema. Està sentenciat. Tiro fins al final. Mare meva.

Mare meva, al kilòmetre 30 sóc el coix més feliç del món. No sabria dir per què, però és que gaudeixo camicorrent ajudat pels bastons, malgrat la lesió. Passem pels termes de Castellbisbal, Valldoreix i La Floresta. Passem pel pantà de Vallvidrera i ens arribem a l'avituallament del km 37. Sí, sí, trenta-set. Això està fet. El dolor i les molèsties en aquell moment d'eufòria han, senzillament, desaparegut. 

Queda enfilar-se a Vallvidrera i seguir la carena fins a Sant Pere Màrtir, per deixar-se caure altre cop sobre Esplugues. Asfalt, baixada, i estic tant bé que puc córrer com si no estigués lesionat. No sabria descriure l'alegria, la satisfacció que dóna encarar la recta final, i travessar l'arc de l'arribada, malgrat que el temps sigui escandalosament dolent. 

Ara sí, a curar, havent guanyat de segur alguna cosa. A l'abril m'he inscrit a la Marató de París, i aquests propers mesos tot girarà al voltant d'aquesta cita. Creuo els dits per fer net aviat i poder seguir un pla d'entrenament sense patir pel peu. Per si de cas, aquest cop sí, he contractat una assegurança d'anul·lació. El temps dirà.

Marató de Montserrat. Crònica d'un infortuni amb gust de victòria.

Surto de casa i maleeixo el cel, al qual li havia agraït tota la setmana que no plorés ni una gota. La roca montserratina rellisca molt si no és eixuta. I hem de passar per llocs complicats. Una broma de mal gust, doncs, que a última hora es posi a ploure. Així que als dubtes inherents a una prova tan dura a la que a més m'he inscrit in extremis i sense preparació específica, li sumo la inquietud per l'estat del terreny. 

El cel se'ns posa en contra.

Tanmateix, poc després de començar a córrer deixa de ploure i afortunadament la roca s'asseca molt ràpid. No serà aquest el problema... La primera part del recorregut és idèntica a la Cursa de l'Alba, que vaig córrer l'any passat, i que sortirà una hora més tard que nosaltres.

No és el dia radiant que esperava.

Així doncs, una pujada molt dura fins al Pla de Sant Miquel, al km 8, i una altra encara més exigent després de baixar al monestir per un tram de formigó molest fins a Sant Jeroni (km 13). En total, combinat amb trams de corriol, haurem pujat 1200 esglaons.

El pas dels francesos

Cim de Sant Jeroni. Últims esglaons.

Passo pel punt culminant en dues hores exactes i enceto la tècnica baixada fins al torrent de Migdia. Un cop aquí, progressió fent servir peus i mans per remuntar els passos molt drets de roca i terra fins el cim del Montgròs.

Control al cim del Montgròs

Moment de passar el control i beure alguna cosa a l'avituallament abans de seguir cap al coll de les Comes. Terreny novament molt tècnic amb alguna corda i amb baixades d'aquelles d'anar parant agafant-te d'arbre en arbre. Amb moltes ganes d'arribar al coll de Port i iniciar la part més còmode del recorregut. Amb moltes ganes de començar a córrer de veritat.

Abans de caure, bona cara.

I just superada la part més complicada tècnicament, corrent per un sender i a punt d'arribar al coll de Port, ensopego amb una pedra i caic de lloros a terra. No m'ho puc creure! Ha estat tan ràpid que no me'n ser avenir. Tinc cops per tot el cos, però un, especialment fotut, sobre el genoll, que m'impedeix de doblegar la cama. Però quina ràbia! Passo pel refugi d'Agulles i prenc un ibuprofen. I continuo coix cap a can Maçana. Un cop allà em trobo en el tram més pister de tota la prova, un terreny descendent, per on entreno sovint i en el que podria volar, i en canvi vaig coix! Permeteu-me tornar-hi: però quina ràbia!

El recorregut

Al km 25 hi ha un avituallament on m'espera la família. Sóc a tocar de casa i seria el punt on la lògica m'hauria de fer abandonar. Però l'ibuprofen comença a fer efecte i els de la creu roja examinen el genoll. No està afectat en sí, sinó la part muscular que l'envolta. Em posen una bosseta de gel sota les malles i prenc els bastons de muntanya. M'arribaré fins a l'inici del camí dels Francesos i allà valoraré.
Abans de començar aquesta nova i dura pujada falten tres hores per esgotar el marge que donen els organitzadors. Fins el moment, he passat tots els controls horaris folgat sobre el límit, i aquest és l'últim. A veure, en tres hores, fins i tot en el meu estat, és factible recórrer els 15 km que queden. En aquell moment, no tenia ni idea de com de just aniria...

Perquè resulta que la duresa d'aquesta última ascensió no es limita al tram del camí dels Francesos - uns tres kilòmetres que s'enfilen de valent - sinó en el terreny de baixada molt relliscós fins al clot de la Sajolida, i en la remuntada final crestejant fins a encalçar per fi el camí nou de Sant Joan. Aquell que baixa de Sant Jeroni i segueixen els de la Cursa de l'Alba.

El Monestir des del camí nou de Sant Joan

Un cop aquí, tinc un marge de prop de dues hores per a fer el que l'any passat vaig recórrer en una. Però les circumstàncies són molt diferents, i si bé els bastons m'ajuden - especialment en la última baixada -, no puc córrer com voldria, i això fa que el rellotge avanci més ràpid del desitjable.

A l'últim avituallament disposo de menys d'una hora i faig com puc la baixada de les bateries. Al final no em sobraran més que sis minuts sobre les vuit hores de límit. Travessar la línia després de tota l'aventura és una victòria sí, però la celebració, l'atac d'eufòria, m'ha vingut dos mil metres enrere, quan he passat el cartell que indicava el kilòmetre 40. Per fi puc sentir-la; quina alegria! 

Brevet 200 km de Manresa

Un clau en treu un altre. Així que què no farà amb una espina. L'espina clavada és La Pallaresa que no vaig acabar. Així que m'imposo com a càstig participar al Brevet de 200 km de Manresa, per segona edició consecutiva. En realitat, em ve de gust. Una altra tirada llarga, però aquest cop prenent-s'ho d'una altra manera, amb més calma. Tot el dia per endavant per anar cobrint kilòmetres i segellant el carnet de ruta als controls indicats.

Manresa. Primeres pedalades.

Enguany se surt a un ritme més reposat que no pas el passat, afrontant les rampes suaus però continuades que menen a Fonollosa des de Sant Joan de Vilatorrada. A la baixada cap a Calaf trobem la boira que ens refreda, tot i que el dia transcorrerà sota una temperatura ideal per a pedalar, i un cel ras. Passem Calaf i el grup que segueixo es queda en un bar. M'estimo més seguir. Com l'any passat, faré el cafè a Torà, ja superada la primera cinquantena de kilòmetres.

Camí de Fonollosa

Reprenc camí i al cap de poc m'enganxa la grupeta del CN Terrassa, al sí de la qual arribo a Vilanova de l'Aguda i començo la segona ascensió, de pocs kilòmetres i rampes molt dretes, que desemboca a la C14, la carretera que ve de Pons i va cap a Andorra. Segello al primer control i encalço aquesta via, que ens reserva els kilòmetres més perillosos de la Brevet. Una baixada vertiginosa amb els cotxes passant a mil per hora. Afortunadament, només són quatre mil metres abans d'abandonar-la per endinsar-nos en una pista forestal asfaltada que ens entretindrà durant una trentena de kilòmetres, abans de sortir a uns tres kilòmetres de la collada de Clarà. Un cop coronada, descens cap a Solsona i nou punt de control. Som al km 110.

La Segarra i l'Alta Anoia, encara embolcallades per la boira. 

Solitud.

Sortint de Solsona, pugem el coll de Torregassa, i després iniciem una carretera de tobogans amb tendència a baixar però amb "repetxons" duríssims que ens conduirà a Sanaüja, al km 140. Quinze mil metres de pla ens situen al tercer control, a Castellfollit de Riubregós. 

El coll de Torregassa

Castellfollit de Riubregós. Tercer control.

Sortint d'aquest últim control formem un bon grupet. No som molts, però som un bon grupet. Parlem, anem a ritme, i pel camí arrepleguem un altre ciclista que s'ha quedat sense càmeres de recanvi i ha punxat per segon cop. Li deixo una de les meves i seguim. Impressionant. El company en qüestió no havia passat mai de cent kilòmetres en bici i es planteja fer la París - Brest - París de l'any vinent!

Entre Enfesta i Saló

Passat el pont de Saló, el terreny és favorable i ens mena a la C55, on toca remuntar un doble carril fins al viaducte i túnels de Súria. Seguim per la general fins a l'entrada de Manresa, i poc després ja som al local de la Penya Ciclista Bonavista, on segellem per últim cop. Carnets que es queden per enviar a París, on els validaran. Al final vuit hores i vint de pedalada, més de nou hores reals, i una satisfacció que esborra el regust de la Pallaresa.