Sallent - Prats de Lluçanès - Sallent

Tensant cadena

Sortint de la capital de la sal, sis kilòmetres d'aproximació, en fals pla ascendent, a Balsareny. Creuar el Llobregat i iniciar la pujada a Cornet i els seus plans, abans d'atènyer, un parell de kilòmetres més endavant, la collada i iniciar el descens cap a Avinyó.  

Els plans d'abans d'arribar a Cornet.

Just abans d'entrar a la població, gir a l'esquerra per encalçar la carretera de Prats, passant per la porta del conegut escorxador. A partir d'aquí, deu kilòmetres de progressiva pujada fins a arribar a Sant Feliu Sasserra. 

Terreny de progressió contínua vora els camps.

A un parell de kilòmetres de Prats, mirada enrere.

Prats de Lluçanès.

Temperatura insòlita per l'època. Maillot a pèl i cremallera oberta, i una armilla per baixar. Res més. Inquietant. Vuit kilòmetres més de tobogans per arribar a Prats de Lluçanès. Moment de fer la merescuda canyeta.

Sortida de Prats enfilant les llargues rectes de la carretera de Navàs. Altiplà primer, remuntada després i davallada definitiva fins al Bages, prèvia visita a Sant Pau de Pinós, una petita però deliciosa església romànica que només exigeix una desviació de dos-cents metres de la ruta.

El santuari de Pinós.

Rectes a l'altiplà del Lluçanès.

Ruta d'una setantena llarga de kilòmetres

Al Refugi d'Agulles amb nens

El Refugi Vicenç Barbé, al bell mig de la regió montserratina d'Agulles. 

Bona excursió per a fer un tastet del massís de Montserrat amb nens. Seran uns pocs kilòmetres de caminada, només cinc (anada i tornada) des del trencant on s'abandona la pista. Però que ningú s'enganyi, amb cert desnivell que donarà de sí pels més petits - o els grans no avesats a les caminades per muntanya. 

Sortint de darrera les escoles del Bruc, prenem la pista de la Plana Llarga en direcció al coll de Can Maçana. Arribem a una cruïlla de camins en què la pista que puja al coll es troba tallada per una barrera erigida per la Fundació Territori i Paisatge. Una mica abans d'aquesta cruïlla, tal com pujàvem, trobem el trencant, indicat amb un rètol, cap al Refugi. 

Poc més de dos-cents metres després, superarem una barrera per al ramat que confirmarà que anem per bon camí. El camí es va estretint a mesura que endinsem al Torrent de la Diablera. Un rètol estableix en 40 minuts el que ens queda per arribar. És un càlcul força realista, un pèl excessiu pels que van més per feina.

Passos divertits per a la canalla.

A partir d'aquí, l'ascensió es dividirà en dues parts. La primera, per solana desprotegida i amb desnivell notable, que ens menarà fins el coll de Pallers. La segona, un cop encalçarem el camí dels Pallers, per sender protegit del sol pel bosc. Tot i ser a dos de novembre, amb aquesta tardor tan càlida, agraïm la frescor d'aquest segon tram. 

A cinc minuts d'arribar al refugi, encalcem el PR que ve de Can Maçana, més transitat que el nostre itinerari, i que prenem a mà dreta. Un cop atenyem el nostre objectiu, ens refugiem sota la balma que queda al nord, i mengem i reposem una miqueta, alliberant el petit de la motxilla en què el carrego, abans d'iniciar la tornada pel mateix camí.

Amb el petit carregat a la motxilla.

Moments per a l'esbarjo durant la baixada. 

Aspin + Hourquette d'Ancizan + Le Tour

7 de juliol de 2013

Aquesta vegada he encertat de ple on veure passar el Tour. Unes cerveses en una nit estelada, després d'haver pujat el Tourmalet i la pròpia Hourquette en sentit "contra-cursa". Un gran ambient de festa al port, i fins i tot petits focs artificials. Al matí, ha sigut obrir la tenda i trobar-me les muntanyes amb aquella llum de primera hora i m'han entrat unes ganes terribles de menjar-me-les.

Espectacular paratge, només obrir la cremallera de la tenda.

Deliciós descens mentre la bucòlica Hourquette d'Ancizan es va despertant, i amb ella la munió de tendes d'acampada, furgonetes i caravanes. Arribat a La Payolle, enfilo cap al col d'Aspin per la seva banda més suau, que el Tour sol catalogar com a segona. Són els darrers cinc kilòmetres els que es mantenen sempre entre el 7% i el 9%. El dia és magnífic i el Pic de Mieidia de Bigòrra (Pic du Midi en francès) treu el cap altiu sobre les muntanyes súbdites properes. 

El Pic de Mieidia de Bigòrra 

Al Col d'Aspin

Coronat el col d'Aspin, descens espectacular i tècnic, pel vessant més dur, que el Tour cataloga com a primera categoria perquè no és més llarg, que si no, seria un Hors Categorie en tota regla, ja que té uns percentatges molt exigents.

Bona senyalització

Finalitzada la baixada, arribada a Arreau i curta remuntada fins a Guchen, on m'espera el meu germà, que ve de veure l'etapa del dia anterior a Ax 3 domaines.

Arreau, cruïlla de colls i de rius.

L'inci de la Hourquette. 

Ens reunim al voltant dels cafès, abans d'atacar, molt dolçament, la Hourquette d'Ancizan, l'últim primera categoria que pujarà avui el Tour de França. Pugem molt xino-xano, xerrant, fent fotos, i rient.

Sympa!

Grans vistes sobre la vall de Saint-Lary

Pugem tan tranquils que a dos kilòmetres de coronar, començo a intuir què passarà. I, efectivament, el meu germà, un pigmeu de talla Purito, més fresc que una rosa, decideix que toca jugar als ciclistes, i acceleració per aquí, palet per allà, aconsegueix treure'm de punt. I a sobre el públic esperonant-lo. Graciosets...
Però bé, molt bé, molt divertit.

Primera cervesa al bar de dalt del coll. I descens cap al cotxe, estratègicament situat just en un punt on els ciclistes hauran de remuntar sobtadament prop d'un kilòmetre gairebé al 7%. Un bon lloc on veure com baixa aquesta gent i la força que tenen per arrencar quan la carretera torna a picar amunt.

El vessant per on baixaran és molt més diàfan que el que hem pujat

A més, al costat d'un riu on refrescar-se i d'uns bascos que acaben convidant-nos a un gran plat de paella. Els bascos, la millor afició del món.

Dan Martin, camí de la victòria a Banhères de Bigorra

I per basc, Haimar Zubeldia, que s'atura davant nostre i es permet uns emotius minuts amb la seva família i grup d'amics.

Haimar, amb la família i amics.