 |
| Foto de l'organització. Més fotos a http://www.clubexcursionistaesparreguera.com/MMontserrati/Marxa2013/MMontserrati.asp |
Diumenge 3 de febrer. Primers dies realment d'hivern. Fred i, sobretot, molt, molt de vent. M'inicio a les curses de muntanya sota la fúria d'Èol, doncs. M'he apuntat al recorregut curt, de poc més de 13 km, amb la intenció de fer-lo corrent, per bé que bona part dels 800 participants el fa sense pressa. Per mi és una bona ocasió d'ampliar distàncies, després de dues curses recents de 10 km sobre asfalt. El recorregut llarg, una mitja marató, queda de moment per un altre any.
La sortida pica amunt. Abandonem Esparreguera pel camí veïnal de Can Roca i les rampes de seguida es fan notar. Miro de mantenir un ritme estable, seguint l'estela dels màquines que aguantaran així la llarga. Els que van al meu ritme comencen a afluixar quan abandonem l'asfalt. Arriba la desviació. Els de la llarga, segueixen recte i jo em desvio. Apunten el meu dorsal al capdamunt d'un full que està en blanc. De primer no ho caic, però quan afronto la rampa que surt d'aquest control no veig ningú, ni davant ni darrera. Llavors m'adono que... dec anar el primer!
La rampa és molt dreta i corro tan lent que podria caminar, així que vaig pensant que en qualsevol moment començaran a avançar-me. S'acaba la pujada i comença un tram de descens pedregós. Arribo al segon control i tinc la confirmació que no ha passat encara ningú. Mentre busquen per segellar-me el carnet de ruta reconeixen que "els he pillat en calces". Quina sensació més estranya!
Ara ve un tram còmode, de pista ampla i en baixada, seguit d'un deliciós corriol que desemboca en una nova pista que davalla i davalla, revolt rere revolt. Ai, que tanta baixada s'haurà de remuntar, tan enclotat que em trobo ara. Ja em passaran, d'això n'estic segur. Efectivament, de sobte, el traçat marcat abandona tota pista o camí i s'enfila endimoniadament muntanya amunt per atènyer l'ermita del Puig, on hi ha un nou control.
Aquí, "els pillo tant en calces" que triguen tres minuts a segellar-me el carnet de ruta. Però ni rastre de ningú. És com si hagués sortit a córrer tot sol. Poc després, el camí s'encabrita de mala manera per entre les roques, amb tant de pendent que per anar ràpid progresso quasi a quatre potes, ajudant-me de les mans per donar-me impuls gràcies a arbres i rocs. Finalment, encalço una pista que continua pujant. Agònic!
La pista em mena de nou a Can Roca i d'aquí a Esparreguera, el campanar de la qual ja fa estona que albiro. Entro a la ciutat i començo a recórrer els carrers. Encara penso que m'agafarà algú, però travesso la població, semi-deserta, la plaça de l'Ajuntament, i apa-li! Qui m'ho anava a dir, doncs no, resulta que arribo el primer. Sis minuts després el segon, que em diu que m'anava veient fins a l'ermita, i comencen a arribar la resta. Mitja hora després, ho fan els primers de la llarga. Aquests sí que corren! Ja tinc repte, doncs, per l'any vinent.
 |
| Aquí, 'foto de família' amb els primers de la curta. |
