 |
| Neu de juliol al Tourmalet |
 |
| Route barrée. |
Aprofitant l'escapadeta que miro de repetir cada any al Tour de França quan passa pels Pirineus, li faig una visita a aquest meu amic. I van set. En aquest cas, la quarta pel vessant de La Mongie. Val a dir que ni que hagués volgut pujar-hi des de Luz hagués estat impossible. Route barrée. L'accelerat desgel que tant de mal ha fet a les valls pirinenques, entre elles la Val d'Aran, ha destrossat la carretera de Luz a Barèges, que ha quedat absolutament isolat, ja que les autoritats han decidir tallar la circulació des del mateix coll.
Però en qualsevol cas, la decisió de pujar des de Sainte Marie Campan està condicionada per l'etapa de l'endemà del Tour de França. He plantat la tenda a la Hourquette d'Ancizan, el darrer port que franquejaran abans de la meta de Banhères de Bigorra, i he quedat ben embriagat de l'ambient que ja s'hi respira, amb més de vint-i-quatre hores d'antelació.
 |
L'inici del descens de la Hourquette, un dia abans del pas del Tour.
|
 |
| La primera norma està per saltar-se-la, la segona més val que no. Vive Le Tour! |
Així, baixo la Hourquette i recorro el que serà el final d'etapa de demà, fins a Sainte Marie, on, abans de començar l'ascens, punxo la roda del darrere. Sempre emprenya, tot i que no em puc queixar. No he punxat en cap marxa de les que he fet aquest any, i a més, avui ho faig a peu de port. I a més, en un port tan transitat per ciclistes i acompanyants que em permeten reinflar amb una bomba de peu i posar els vuit kilos de pressió a la roda, cosa que amb la manxa de mà seria impossible.
 |
| Carregar bidons a la font de Sainte Marie de Campan és tradició. |
 |
| Punxada a peu de port. |
Aquest any vull provar de millorar el temps de fa quatre anys, quan vaig pujar en 1h 29'. La miqueta d'explosivitat que m'ha aportat córrer a peu a l'hivern més el fons acumulat després de les grans marxes pirinenques semblen un bon còctel per a intentar batre'm a mi mateix. Tampoc no és cap quimera, ja que n'hi hauria prou de pujar a més de 12 km/h de mitjana, però també és cert que arribo una mica passadet de rosca.
El problema de la Tormaleta (com s'anomena aquest coll en occità), és que els primers kilòmetres són molt suaus i després de cop el pendent s'enfila de valent i ja no decau fins dalt de tot. Són aquests primers compasos els que enganyen les estadístiques i baixen el pendent mitjà fins a un molt poc de fiar set i escaig. En realitat a partir de Gripp el port s'endureix de mala manera.
 |
| A partir d'aquí s'acaba la part bucòlica i la cosa es posa seriosa. |
Especialment, a partir de la infernal recta de les galeries, que es manté per sobre el 10% i ja fins a coronar, sempre en el 9% de mitjana. És aquí a les galeries on se m'escapa l'objectiu. La renda obtinguda en la primera part s'eixuga kilòmetre a kilòmetre sense remissió.
 |
| La zona de les galeries, al 10% |
Pas per La Mongie i a afrontar l'última part, on ressuscita l'alegria al pedalar i encara torno a fer càlculs. Just per guardar, un cop més, un record inoblidable d'aquest pas entre muntanyes convertit en Olimp del ciclisme. Malgrat que el temps aquí dalt no té res a veure amb el que he deixat a la vall; boira, vent fresc i neu, molta neu encara. Al final, una hora i trenta-tres minuts. És a dir, quatre minuts més lent, quatre anys després. I la sensació inexplicable que tant m'omple quan sóc aquí dalt.
 |
| La foto del meu setè Tourmalet, també és de rigor. |
 |
| Cal abrigar-se per la baixada. |
Visita de rigor al bar i als seus records de la història del Tour, on demano fulls de diari vells i cap a baix, que encara toca remuntar els primers kilòmetres de l'Aspin per pujar altre cop la Hourquette d'Ancizan per la banda que el Tour la baixarà. Abans, però, assaboriré una Leffe a Campan.
 |
| I això és el final del descens (per mi ascens) de la Hourquette. Beaucoup de monde! |
