Collserolejant

Disposo d'una hora i escaix per pedalar per on feia anys que no passava, avui que estic liat a Absurdicity. Del Pla de les Maduixeres, prenc la carretera de les Aigües vers ponent, només durant uns centenars de metres. A l'alçada de la casa de serveis que queda a mà dreta, surt una pista ample en pujada notable. La prenc fins el primer revolt. A mà esquerra hi ha un raconet entre pins ideal per fer estiraments.
Segueixo per la pista en pujada obviant el trencall que després del revolt surt a la dreta. Continuo per la pista principal fins que comença l'asfalt, a l'alçada de l'escola judicial. Més endavant, es passa per la casa dels bombers i, amb el pendent suavitzat, de seguida s'arriba a la carretera que connecta Vallvidrera amb el Tibidabo. Breu baixada per connectar amb els itineraris de la font de la Budellera.
Pocs metres després de superar la cadena, al primer revolt, surt a la dreta i en pujada un camí que mena al Tibidabo passant per darrera de la Torre de Collserola. Un camí que recordava més estret i complicat i que ara no m'ho sembla. Potser per la tala bèstia d'arbres, potser perquè poc a poc els pijus van guanyant terreny per poder-hi passar en cotxe quan tornen de fer la compra al tallanglès.
Surto a uns carrers cimentats i em dirigeixo al coll de la Vinassa, per connectar amb la cara nord del parc, més fresqueta i ombrívola. De seguida trobo una desviació cap a la Rabassada, però segueixo com si anés a Can Cortès. En un revolt de ferradura, una nova desviació cap a la carretera, que aquest cop si prenc.
Sense necessitat de tocar l'asfalt, m'enfilo per un camí més estret que de fet és el que hauria baixat si hagués agafat la primera desviació cap a la Rabassada. Uns cinquanta metres abans de tornar al coll de la Vinassa, prenc un nou camí a l'esquerra. És el tram més trialer de la ruta, que va a petar a la carretera, molt a prop del coll de l'Erola que dóna nom a la serra.
Baixo cap a la Rabassada i uns dos-cents metres després de començar a davallar en direcció a Barcelona, entro a l'esquerra. Aquí hi ha un pla amb un panell informatiu. Mapes de les pistes i camins i un decàleg que han titolat com de bons usos però que en realitat és un compendi de prohibicions amb la consegüent amenaça de sanció. No es permeten les curses de bicis (adéu als piques en pujada?), les bicicletes no poden superar els 20 km/h (en baixades amb pendent això equival a no deixar de frenar fins a rebentar els discos o caure). Les bicis tenen restringit el pas a les pistes que, si fa no fa, són les mateixes que poden fer servir els cotxes.
Poc després de llegir això, tornant del Turó de Sant Cebrià, m'he creuat amb un vehicle que circulava com si anés sol, aixecant una enorme polseguera i m'he plantejat de què serveix tant afany repressiu contra una població, la de les dues rodes sense motor, que per cert, m'he adonat que ha crescut moltíssim.
No seria millor dedicar-se a retirar més ràpid la munió d'arbres caiguts i els trossos de vidre que hi ha per tot, combinació aquesta sí que és explossiva ara que anem de cara a l'estiu? Parlant d'arbres caiguts, la visió vora els vivers de Can Borni, ara ja de tornada al punt d'inici, és dantesca. Passo per la font on sovint ens havíem aturat amb els companys d'escola quan sortíem algun dissabte o diumenge en les primeres BTT's, quan en dèiem montanbaics, ara fa VINT anys!

Tossa d'Alp (2550) des de Masella

L'objectiu era el Puigmal des del pla de Fontalba. La neu aguanta millor a cara nord, però aquesta ascensió i la que surt de Núria, alguns dels integrants del grupet ja l'havien fet, així que, com el butlletí de l'ICC i el Meteocat donaven neu des de 1900 a cara sud, ens plantegem aquesta via. Canvi d'hora, una menys per dormir. Sortim d'Igualada a hores intempestives per arribar, havent esmorzat i tot, al punt d'inici a les nou en punt. Però un cop aquí... on diantre és la neu?

I ara què fem? Alguns no anaven equipats de calçat com per fer-lo caminant. Decidim tirar enrere cap a Ribes i anar cap a la collada de Toses, excel·lent mirador d'alternatives com el Puigllançada (res de neu), La Molina (estat precari) i la Tossa d'Alp. Les pistes de Masella encara es veuen enblanquinades, així que decidim fer-hi cap. Arribem al pàrquing de la cota 1700 a les 11h, quina hora per començar xD... Amb una mica la sensació que s'ha "maquillat" l'estat de la neu per allò de la setmana santa i els interessos del turisme.

La pujada al costat de pistes és ràpida. La neu trepitjada és fàcil, i hi ha trams en què superem el centenar de metres de desnivell en menys d'un quart d'hora. Tot i això, arribem al cim a una hora molt tardana pel que fóra propi d'aquesta època de l'any. A 2500 mts la neu ja transforma, així que som conscients del què ens espera més avall. Una sopa monumental.

Les cames cremen. Les plaques d'aigua frenen per sorpresa, prohibit embalar-se. Baixem per pistes, intentant seguir negres i vermelles, ja que no coneixem els itineraris per fora. Tanmateix, la sensació que ens resta és d'haver aprofitat el dia. Ha estat bé, anem repetint al llarg de la tarda. La tornada, per La Seu. Dinem a Martinet de Cerdanya. En total, una quilometrada del dimoni.

I és que, allunyats només cinc-cents metres de l'arrossegador més alt de l'estació, la vista és màgica. Descobreixo una perspectiva del Cadí que m'encanta. Em recorda el Turbó vist des de Cerler. La serra es veu més petita que les perspectives a les que estic acostumat. La serra d'Ensija també es contempla clarament. El Pedraforca i al fons El Verd. Sota els peus, les Penyes Altes de Moixeró, que són "diferents" gràcies als arbres que la cobreixen fins dalt. Al nord, la vall cerdana i darrera seu els cims que la separen d'Andorra i Occitània, que es poden resseguir amb la vista fins el Carlit, i més enllà. Quasi darrera nostre tal com hem pujat, el Puigmal, que a cara nord sí que té neu. Quanta gent deu pagar 40 leurus i per cinc-cents metres es perd aquesta panoràmica!

Davallant al pla del Bages

Una de les obsessions de qualsevol que practiqui Bici Tot Terreny (BTT) a Montserrat és trobar opcions que al mateix temps evitin l'asfalt, siguin ciclables i respectin el parc. En aquest cas intento aprovar una de les assignatures pendents. Arribar a Manresa evitant la carretera, encara que finalment aprofito un antic track d'una nocturna i em desvio fins a Sant Fruitós.
De Collbató a Can Maçana, no hi ha problema. El camí té trams durs pel pendent, però és sobradament conegut. Seguint els indicadors del Bruc, es passa per la Vinya Nova, Can Jorba, el Castell i se surt a una pista on els indicadors diuen Montserrat i Refugi Vicenç Barbé.
Poc després del trencant que ens menaria al refugi, es pren la pista que pujaria cap al coll de Guirló, fàcilment reconeixible perquè hi ha una barrera de fusta per a impedir el trànsit rodat. La duresa de la pujada s'intensifica aquí i el camí es va estretant fins a arribar a una altra tanca, ja a l'aparcament del coll de Can Maçana.
Prenc la carretera poc més de dos quilòmetres, en direcció al monestir. Poc després d'un revolt tancat, quan es deixa de baixar i la carretera fa un tobogan, a mà esquerra, un rètol marca Marganell. La baixada, ja fora d'asfalt, és ràpida i sense excessives complicacions, a banda de controlar la velocitat.
A Marganell prenc la carretera que menaria a Castellbell però només fins a pocs metres després de la cruïlla de Sant Cristòfol. Just al costat dret del restaurant que hi ha en un revolt, surt una nova pista, que mena a Castellgalí. Concretament a la part alta del polígon. Si l'esquivem per l'esquerra, arribem a zona urbanitzada. Una fleca, bon moment per a reposar amb un refresc.
Baixo fins a creuar la C55 i prenc la pista momentàniament asfaltada fins al nucli de Can Font. Després segueixo per terra seguint els indicadors de Sant Benet de Bages, punt final de la ruta, ja que per a arribar a Bufalvent per camins de terra hauré d'investigar més. El tram final discorre vora el Llobregat i amaga alguna sorpresa en forma de salts d'aigua, especialment si som amatents als afluents i rieres que hi arriben. El monestir l'han convertit en un complex turístic dels que fa por, amb edificis de vidre a tocar de la joia arquitectònica...

Per on era?

Avui sí ha sortit el sol

M'arribo fins al coll del Bruc i agafo la pista que s'escola des del mateix pas fins el Turó de l'Avellana. La mateixa que vaig fer amb els esquís dues setmanes enrera. En aquest cas, però, en comptes de pujar-hi pel dret, segueixo el gr, com si anés a la font del Ferro, a Castellolí. Així suavitzo el pendent i faig una mica més de recorregut. Més endavant, en una clariana, cal trencar a l'esquerra, en un indicador que diu Piera. La pujada es fa més dura just fins a la cruïlla amb la pista que he abandonat al principi.
Com que aquest recorregut l'havia fet sempre en sentit contrari i ja ha plogut, un cop a les antenes alguna cosa no faig bé perquè em desvio de la meva intenció de tornar a Montserrat. Sóc en una pista ample que si la seguís fins el final em deixaria a la carretera d'Esparreguera a Piera. Afortunadament coincideixo amb un altre ciclista que m'indica la manera de creuar els turonets que em separen de Collbató.
Sense no perdre'm excessivament vaig remuntant fins que enganxo una baixada rapidíssima que resulta que va a petar a la riera de Pierola... A dins. Hi baixa aigua i és agradable pedalar pel rierol. Llàstima que no estic per fotos perquè se m'ha fet tard, perquè passo per un camp d'ametllers dels dos colors que fa patxoca.
Des d'aquí ja només queda pujar la pista, força dreta, que mena a Can Tèrmens, i d'aqui creuar l'A2 per retornar a Montserrat.

Tres metres de neu

No havíem esquiat mai a Boí - Taüll. El gruix màxim de l'estació: 300 cm. Pujo amb uns esquís de muntanya per aprofitar millor els fora pistes, que és al que em dedico la major part del dia. Llàstima que caldria encerar-los i que els cantells no són tan afilats, perquè hi ha alguns trams dins de pistes que estan durets i vaig més venut. Una bona estació en qualsevol cas tant per fer baixades ràpides per pistes com per sortir-ne sense cap dificultat. Absència total d'arbres. Gran descobriment: el Puig Falcó, a més de 2700 msnm, i accessible en remuntadors. Dalt, dues negres d'aquelles que impressionen, sense trepitjar.

Si n'hi ha, en raja

Demà farà una setmana que va començar a nevar, i encara déu n'hi do la neu que queda per la Catalunya central. Ens desplacem a un dels pobles amb més encant de l'Anoia, Sant Martí de Tous. D'entorn verd i humit, reserva un dels tresors naturals de la comarca: la fou de Tous. Un salt d'aigua no permanent que, de fet, només raja després d'episodis molt plujosos o, millor encara, després d'una nevada. L'aigua emmagatzemada es va fonent mica en mica i és probable que haguem vingut a l'indret en una ocasió immillorable.

Els camps del voltant del poble encara són emblanquinats. Els resseguim a través d'una ampla pista apte per a cotxes fins que arribem sobre la fou i ens endinsem per un corriol més petit i ombrívol on encara podem trepitjar neu. El sol s'ha encarregat que el dia fos agradable i, quan hem tornat ens ha demostrat el que és capaç de fer en només unes hores, a la vista de com havia retrocedit el blanc en alguns camps.

La neu se'ns en va, però ha estat bé!

Signa, per la seguretat dels ciclistes

Arran de la dimissió de Pedro Delgado hi ha obert un manifest en què podem signar per la seguretat dels ciclistes en carretera.
Són dos minuts:https://web.questback.com/grupogyj/ciclismoafondomanifiesto/

El pasado día 15 de mayo acabó la campaña de adhesiones al Manifiesto Ciclista y :



"Quisiera, en mi nombre y el de la Asociación de Ciclistas Profesionales, dedicaros unas líneas para agradeceros personalmente vuestro apoyo tras mi dimisión del Consejo Superior de Tráfico como Representante de Organizaciones Ciclistas. Tras casi diez años trabajando por la mejora de nuestra seguridad hube de tomar esa dolorosa decisión ante la pasividad de los responsables políticos en la búsqueda de soluciones que hagan mejorar nuestra seguridad y ante la creciente normativa que viene poniendo coto al uso de la bicicleta. Personalmente he podido comprobar que nuestras ideas, iniciativas y propuestas son sistemáticamente ignoradas, y por ello quisimos mostraros nuestro programa de actuación a fin de que conocierais nuestra línea de reivindicación frente a los poderes públicos. Son unas líneas maestras que cualquier país avanzado ha de adoptar como objetivos mínimos y perfectamente asumibles. Os pedimos en su día vuestro apoyo expreso y por ello creamos el manifiesto ciclista al que os habéis adherido.

A todos aquellos que lo habéis suscrito quisiera dedicaros mi más sincero agradecimiento, porque por personas como vosotros merece la pena seguir trabajando, y, a pesar de las circunstancias, seguiremos luchando por nuestros derechos con la fuerza que nos da vuestro apoyo. No estamos solos, y eso es lo que vamos a demostrar a las Autoridades.


Recibid un cordial saludo.


Pedro Delgado.

[extret de Pedrodelgado.com]

Qüestió de perspectives

M'havia semblat factible des de l'autovia, però un cop dalt del Castell de Claramunt no he sabut trobar la manera de baixar-lo esquiant. Hagués estat la cirereta del pastís de neu que aquesta setmana és la Catalunya Central.

Desvirgant Pinós

Continua el deliri d'esquiades friquis. El santuari de Pinós s'aixeca sobre el que es considera el centre geogràfic del Principat, tot i que hi ha una petita controvèrsia amb el Cogulló de Cal Torre, no excessivament lluny.

És el tram no boscós ni escarpat amb més pendent que he trobat buscant per l'Anoia (De fet, ja sóc al Solsonès). A partir d'ara em miraré totes les petites muntanyes amb ulls d'esquí, per anar preparant la propera nevada general, sigui quan sigui que vingui.

Malauradament, la franquesa amb que es pot esquiar per aquí la devem al voraç incendi que el 98 va esborrar la massa vegetal de mig Solsonès.

Surto del cementiri i vaig a buscar una pista molt evident que davalla breument fins a un torrent i a partir d'aquí començo a remuntar metres. Tot i que no veig del tot l'objectiu a causa de la boira, que manté la temperatura sota zero. La neu és absolutament verge. La meva traça la solca, per afegir-se a algunes petjades d'animals.

En aquest tram convé no deixar la pista ja que uns metres per sobre hi ha cinc capses d'aquestes amigues que fan tan bé la mel... M'adono perquè hi ha algunes mortes per terra. Esperem que Maya hagi escapat de la glaçada. Segueixo la pista fins als camps de conreu de la part alta.

Aquí m'encigalo de mala manera per evitar caminar sobre la pista que mena al centre dels bombers, antiga escola, i al Santuari. Em dedico a fer equilibris que de ben segur ni intentaria si em trobés en un pas complicat de muntanya. Una estoneta després creuo la carretera i em dirigeixo als camps que hi ha vora la Rosa dels Vents. A 910 metres, ja sóc al punt més alt. La baixada és divertida per l'inusual del terreny. Quan arribo al restaurant del costat del santuari, deixo els esquís a la porta i entro disposat a dinar, amb les botes... Què deuen pensar... :))

La resta de la baixada és més aviat deixar-se caure recte, ja que no hi ha prou pendent.

Turó de l'Avellana, amb esquís

Set graus negatius al coll del Bruc. El dia comença a il·luminar els quaranta centímetres de neu que encara hi ha per sobre dels 600 msnm. Prenc la pista que en un primer tram segueix les traces del gr, però en comptes de girar en direcció a la font de ferro, tiro pel dret cap al Turó de l'Avellana (706 msnm), un indret que sempre havia visitat amb la bici. Amb els esquís fa la sensació de travessar un bosc pirinenc. Sempre per la pista fins dalt.

La baixada igual, no gaire interessant si no és per la pecularietat de fer-la esquiant. Llàstima que les roderes que han deixat els vehicles s'han convertit en un parell de solcs gelats, perquè si no encara es podrien haver fet girs, però això se sembla més a un descens d'esquí de fons. No falta pendent, però, falta amplitud.

Vallbona i Vilars

Cicloturisme improvisat. Buscant terreny planer, la idea era divagar per l'Urgell, d'un poble a un altre, marcant ruta amb simples cops de vista, sense muntanyes que ho impedeixin. Però la temptació era rere una cantonada de Bellpuig, en forma de rètol: Vallbona de les Monges 19. Hi caic de quatre grapes. De fet, ja havia decidit tirar cap a Belianes, i d'aquí vaig seguint per la Ruta del Císter d’ametller florit en ametller florit, amb poc trànsit, però ràpid, i algun camió, fins a Maldà.

Aixecada la població sobre un turó, la travesso i sortint-ne prenc una carretera més secundària en fals pla per remuntar unes desenes de metres fins a Vallbona. Moment de reposar i recuperar forces. Barreta i cigaló en un bar de gent amable. Refaig el camí fins a Belianes per desviar-me en direcció a l’Arbeca. Ara semblo un genet solitari, i no per les planícies que vaig travessant sinó pels bots que vaig fotent. L’asfalt és com un mosaic bonyegut de diferents tonalitats de gris. En la quasi desena de quilòmetres que separen els dos pobles només m’he creuat amb un cotxe, un jeep per fortuna del seu conductor. L’arribada a L’Arbeca em reserva un passadís d’ametllers a banda i banda de la carretera. Viro novament, ara cap a Vilanova de Bellpuig, quan un altre rètol anuncia el poblat ibèric dels Vilars. M'endinso resseguint el canal fins a la fortalesa, de fa uns dos mil·lenis i mig.

Quan torno a reprendre la carretera, l'asfalt és impecable, el voral no té més de mig metre i hi ha poc trànsit. Ara la plana s'obre al davant i no té final fins que els massissos prepirinencs tracen a l'horitzó una línia de carenes i cims, que quan davalla deixa veure, més enllà encara, les muntanyes més altes dels pirineus completament blanques. Mantinc l'orientació fins a Bellpuig, quan hauré fet una seixantena de quilòmetres.

Dimissió de Perico

Pedro Delgado ha vuelto a demarrar, como antaño, pero no para alegrarnos una tarde veraniega, sino para dejar de rueda a un atajo de vividores que tienen una gran responsabilidad en los accidentes que padecen los ciclistas. Representantes casposos de una mentalidad que ha considerado siempre que el progreso tiene que llevarse por delante a lo que consideran un atraso. Cuando el progreso es en realidad respetar el origen, de ahí mi adhesión a los argumentos de Perico, por ecología, por salud, por justicia. Ya es hora de dejar en evidencia los que llevan tiempo chupando de la rueda de nuestros votos.
Amantes de la represión, que intentan disuadirnos de la práctica de este deporte, que se nutren de la desgracia ajena para justificar más multas, puntos... dinero al fin y al cabo para poder seguir reuniéndose, y cobrando dietas.

A ellos, todo mi desprecio.

Pedro Delgado ha tornat a atacar, com d'antuvi, però no per a alegrar-nos una tarda estiuenca, sinó per deixar de roda una grupeta de vividors que tenen una gran responsabilitat en els accidents que patim els ciclistes. Representants casposos d'una mentalitat que ha considerat sempre que el progrés ha d'endur-se per davant el que considerin endarrerit. Quan el progrés és en realitat respectar l'origen, per això la meva adhesió als arguments de Perico, per ecologia, per salut, per justícia. Ja és hora de posar en evidència els que fa temps que van a roda dels nostres vots.

Amants de la repressió, que miren de dissuadir-nos de la pràctica d'aquest esport, que es nodreixen de la desgràcia d'altri per a justificar més multes, punts, diners al cap i a la fi per a poder seguir reunint-se, i cobrant dietes.

A ells, tot el meu menyspreu

relacionat / relacionado:

Enganchan al vocal del Partido Popular en seguridad vial, y presidente de las juventudes de ese partido, ebrio al volante.

Enxampen el vocal del Partit Popular en seguretat vial, i president de les joventuts d'aquest partit, ebri al volant

http://mislatacontrainfos.blogspot.com/2010/02/nacho-uriarte-dimite-por-conducir.html

http://www.forocoches.com/foro/showthread.php?t=1610777

http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/un_diputat_del_pp_deixa_la_comissio_de_seguretat_viaria_per_haver_conduit_begut_89225.php