 |
| La carretera de Manresa a Montserrat durant l'onada de fred siberiana. |
També és mala sort que, just quan començava a posar-me un pelet les piles, arribi aquesta interminable onada de fred. Després d'un hivern en què l'ós que tenim a dins s'ha manifestat amb més intensitat que mai (he hivernat tant com m'ha demanat el cos). Just començar a cremar torrons, amb alguna que altra sessió d'esport 'indoor', amb la intenció de tornar a muntar la prima o la grossa, de sobte, el fred que no ens ha fet en tot l'hivern ens cau a sobre. És més, el fred que no ens cau mai, que bat rècords, s'abraona sobre nosaltres sense intenció d'abandonar-nos, com a mínim, fins el moment que escric aquestes línies.
Així que tenia pendent aquesta entrada, per a manifestar que l'autor d'aquest bloc segueix aquí, i amb la intenció de tornar a explicar ben aviat alguna que altra cavalcada.
Però malauradament aquest escrit, que s'havia de quedar aquí, reclama del seu títol el seu sentit més literal. Cruesa la que ens assaltava a mig matí d'ahir a la família ciclista, quan teníem coneixement d'un nou accident, d'un nou atropellament mortal que s'ha endut per davant dos dels nostres, dos de Balaguer. És possible que aquesta sagnia no s'acabi mai, però no deixarem de reclamar més mesures, més control, però sobretot més coneixement i més sensatesa per part dels que (també nosaltres mateixos) agafem un volant. Surti d'aquí l'abraçada més càlida possible als familiars i amics de les víctimes, si és que mai llegeixen aquestes línies, l'abraçada que substitueixi les paraules que no trobo.
