Puig de Dòrria (2547 msnm). Cerdanya Nord.
 |
| El massís del Puigmal |
Agradable excursió, esperada amb moltes ganes. Comença a haver neu en quantitat suficient a no excessiva alçada, com fins ara. La serra de Gorrablanc, sense grans pendents ni passos aeris, és un itinerari segur fins i tot quan el risc d'allaus és elevat. Trobo la neu a la pista que puja des d'Oceja, a partir dels 1650 msnm. Sense problemes per arribar amb rodes d'hivern fins al refugi de la Jaça de les Corones (1860 msnm). Raquetes des del cotxe i progressió per un bonic bosc de pi negre. A 2150 msnm s'acaba el bosc i accedeixo a la carena pel cim de Coma Morera (2213 msnm). Cap a ponent, bones vistes del Puigllançada, la Tossa d'Alp i el Cadí-Moixeró.
Viro cap a l'est, presidit en tot moment pel Puigmal i el seu massís. I la Tossa del Pas dels Lladres. A partir d'aquí em trobo amb el gran enemic del dia. El vent. Tot i que des de la vall no es veia la muntanya "fumejar" i que la pujada ha estat agradable, a la carena cerdanoripollesa, desprotegida, les ratxes de 60-70 per hora es fan notar. El fred s'intensifica. Uns deu sota zero reals, la qual cosa dóna un índex de fredor de -20ºC.
 |
| La plana ceretana |
Pla de les Salines (2234 msnm). Ara cal baixar a un collet i tornar a remuntar una ascensió no molt dura però més llarga. L'itinerari és molt intüïtiu i només en cas de boira podria complicar-se. Tot i així, les fites frontereres i sobretot els pals de les tanques del bestiar poden ser un bon ajut.
El vent i el risc d'allaus
 |
Fred i vent a la carena del Puig de Dòrria.
Montserrat i Sant Llorenç del munt, al fons. |
Amb l'entrada de vent de mestral, s'estan formant plaques en orientacions sud i est. Tres de cada quatre accidents per allaus al Pirineu es deuen a les fatídiques plaques de vent.
El vent, en aixecar la neu que encara no està consolidada trenca l'estructura hexagonal del cristall de neu. Més aviat la va polint fins a deixar-lo ben arrodonit. Si ens hi fixem, identificarem fàcilment aquest tipus de neu deformada perquè semblen les pilotetes del poliespà. El problema rau en què per molt que la calor i el fred provoquin el procés de fussió-regel que estabilitza el mantell nival, en aquestes plaques l'unió dels cristalls, menys esmolats, és molt feble.
Els dies posteriors de les ventades encara és fàcil identificar les plaques, perquè tenen un to "mate" que les diferencia de la resta de la superfície blanca, més brillant. Altres símptomes de placa són el fet que quan trepitgem la neu aquesta es desplaça en petits blocs, més grans que la nostra empremta. Podem sentir un soroll sord quan trepitgem. O es produeixen algunes esquerdes uns cm més enllà d'on hem trepitjat. Sota les cornises (que construeix el vent i que de fet ja són un perill per elles mateixes) és probable que n'hi hagi.
Però a mesura que es van produint noves nevades aquestes plaques queden amagades i es per això que cal estar sempre informat de l'evolució del mantell. L'Institut Geològic de Catalunya elabora cada dia els butlletins de risc d'allaus, que es pot consultar
clicant aquí, o bé en l'enllaç permanent que tinc situat al menú dret d'aquest bloc.
