Sèries, seriosament

No ens enganyem. A mi el que m'agrada és la carretera i manta, que traslladat al cicloturisme vol dir sortir amb la bici a recórrer una ruta, que pot ser més o menys dura, més o menys muntanyera, més o menys llarga i més o menys bucòlica. És a dir, l'espontaneïtat per damunt del treball que en diuen de qualitat. Així, es van acumulant quilòmetres a les cames, que van propiciant el que podem entendre com estat de forma. Tots hem sentit la pregunteta abans d'alguna marxa: amb quants quilòmetres vens? Jo ja fa molts anys que no els sumo, en part perquè al llarg de l'any m'agrada diversificar l'activitat física i no m'estic exclusivament assegut sobre el selló. I aquest bloc n'és la prova més evident. L'estat de forma abans esmentat l'hem de traduir en realitat per capacitat de resistència, o el grau que cadascú té de fons.

Però s'esdevé que podem acumular una gran capacitat de resistència sense que això es tradueixi amb capacitat de força. És a dir, podem aguantar un fotimer d'hores d'exercici sense que això impliqui necessàriament estar preparat per aguantar canvis de ritme, poder esprintar, etc. No es tracta, almenys en el meu cas, d'estar preparat per la competició. Tanmateix, de vegades sí que es necessari poder respondre a les circumstàncies d'un grup per evitar quedar-se despenjat i haver-nos de menjar una animalada de quilòmetres en solitari.

Així que, interessat en progressar en aquests aspectes, m'he disposat a fer sèries. Agafo un article d'una revista especialitzada i l'adapto una mica sui generis al que tinc a mà. Què és una sèrie? L'encadenament de vàries repeticions. Què és una repetició? Un esforç sobtat i mantingut de manera relativament breu en què accelerem el ritme cardíac i el posterior relaxament per tornar a repetir.

En el cas d'avui he triat un tram força dur de set-cents metres de longitud amb un pendent mitjà lleugerament superior al 7%. Per treballar el que se'n diu força resistència, que és el que més interessa als que no competim. Vuit repeticions repartides en dues sèries. El descans entre sèries és major que entre repeticions. Entre cinc i déu minuts. Ni en BTT 25 km m'havien deixat mai tan plegadet com he quedat avui. Espero notar els resultats. Com que el desgast muscular és molt alt, el descans entre entrenaments d'aquest tipus ha de ser d'unes 48 hores, si no correm el risc de sobreentrenar.

El que ens reserven

Aprofitant que he baixat a la plana a fer tràmits d'aquests que val més que hi vagis a primera hora, he muntat la bici el cotxe i quan he acabat he fet una sortideta no massa exigent i que recomano molt a qui tingui l'oportunitat de rodar per aquestes contrades, situades en el triple límit provincial de Lleida, Tarragona i Barcelona.

Surto de Jorba i enfilo cap a La Panadella, per la NIIa, o sigui, la NII de tota la vida que ara descansa tranquil·la al costat de l'autovia A2. I ben aviat, uala! si hi ha algú que pensa en nosaltres. Han fet un carril bici en aquest troç de carretera que no passa ni déunostrusenyor (en tota l'ascensió m'han avançat un tractor, un turisme i un camió). Fins aquí, collonut. Però clar, és el típic carril bici que recull tota la brutícia que els que circulen per la calçada van escopint cap als laterals.

Arribat a Santa Maria del Camí, el carril s'acaba i continuo per la carretera, ben tranquil, fins a coronar La Panadella. Baixada en direcció Lleida i a pocs quilòmetres cruïlla a l'esquerra. Terreny de fals pla pujador travessant les poblacions de Sant Antolí, Pavia i Talavera. I a partir d'aquí desnivell més còmode per atansar-me a Santa Coloma de Queralt. En el límit entre les comarques lleidatanes i les tarragonines, la carretera es converteix en una pista estreta, però amb asfalt impecable. Aquestes carreteres no tenen vorals, però no es necessiten. Tota la ruta transcorre per vies molt poc transitades, a excepció de l'aproximació a Igualada des de Tous i els dos quilòmetres que sortint de Santa Coloma, m'apropen a la cruïlla d'Aguiló.

Li tenia ganes de revenja a aquest tram que mena a Sant Martí de Tous, perquè un dia anant cap a Poblet el vaig fer en sentit invers i déu n'hi do, com pujava. Així que fet a l'inrevés ha esdevingut un divertit descens. A tres quilòmetres d'Igualada, rotonda i cap amunt de nou, en direcció Jorba, que està ben aprop. Atrapo un ciclista amb qui comparteixo els darrers dos dels seixanta quilòmetres llargs que he fet, el temps suficient perquè m'expliqui que torna de treballar, que plega a les dotze, i que ara que fa bon temps i lluna plena va i ve de la feina amb la bici (entra a les quatre de la matinada). Sí senyor, Chapeau!

Travessant el Montsec

MARXA CICLOESPORTIVA MONTSEC-MONTSEC. Balaguer
(versió curta) 125 km 2450 mts d'ascensió acumulada.

Una boda a la tarda. L'excusa perfecta per estalviar-me la marxa llarga, que, encara que només té vint-i-cinc quilòmetres més, requereix pujar un altre coll. A més, aquest any la curta l'han allargada i l'han fet considerablement més dura, incloent-hi l'ascensió al coll d'Ares, sense la qual la ruta fóra molt descafeïnada.

Seguint la tendència de les últimes marxes surto molt tranquil·let, sempre pendent del pulsòmetre i, relativament absent al que passi al meu voltant. Així afronto els dos primers colls. L'alt de Vilanova de la Sal, que es puja per carretera secundària i quasi sense baixar empalma amb el coll d'Àger, ja en carretera molt més principal. Dalt, un avituallament que m'estalvio i després una baixada d'aquelles rapidíssimes, de pocs quilòmetres, carretera ample sense corbes complicades i de ferm excel·lent. No cal ni tocar frens, només, i per precaució, aixecar el cos en arribar algun revolt per produir una desacceleració en augmentar la superfície que talla el vent.

Arribada a Àger i inici de la gran ascensió del dia. 14,1 km al 6,6% de mitjana. Una antiga pista forestal asfaltada, estreta i alguns quilòmetres que volten el 8 i el 9% de mitjana. Abans de la part més dura m'agafen un parell de germans que, com jo, fan la curta. Marquen un ritme que em va molt i molt bé i pujo amb ells fins que un dels dos se'n va més ràpid i em quedo a l'altre. Així, fins a l'avituallament líquid que hi ha a mig coll, on para. Segueixo al meu ritme, que en aquesta tercera pujada ja no miro de mantenir tant, fins a dalt, on hi ha un altre avituallament sòlid i líquid. Aquí sí que paro a satisfer totes les necessitats alimentícies.

La baixada és perillosa, molt. Passo una noia que baixa amb molt precaució i els dos germans, que s'han reagrupat em passen i se'n van. Un d'ells traça molt bé els revolts i no em veig prou hàbil per seguir-lo. Després d'arribar al punt on la marxa llarga i la curta es bifurquen en havien advertit que trobaríem graveta, però vist in situ no és que en trobem, és que la carretera, la pista millor dit, és de graveta, fins al punt que s'hi veuen les roderes de les bicis que m'han precedit. Es fa molt perillós i els trams de baixada és difícil mantenir l'equilibri i al mateix temps frenar suaument perquè la bici no s'embali massa. En un revolt veig clarament marcades les frenades d'un parell que si no han sortit de la carretera de poc els deu haver anat. A més, el terreny no és ni de bon troç un descens. Més aviat trencacames, amb una mica de tot. De tant en tant veig dos ciclistes no gaire lluny que dedueixo que són els dos germans, però malauradament per mi, no els agafo abans d'empalmar amb la carretera principal, punt d'unió novament amb la ruta llarga.

Així que toca terreny pla en solitari i prendre-s'ho amb filosofia. Faig algun càlcul quan passo pel cartell que marca el km 100 (75 per a nosaltres) i penso que els més ràpids de la llarga no deuen voltar gaire lluny. I efectivament, no gaire més tard em supera un quartet d'aquests que van bastant forts i puc aprofitar la seva roda. Passem a un altre participant de la curta i el convido a enganxar-s'hi, però somriu i no sé que em diu, però suposo que és que no pot, perquè no ve. En un moment donat, a un d'aquests quatre se li surt la cadena i em quedo uns metres per veure si el puc ajudar a tornar a contactar. Què menys, ja que sóc incapaç de donar-los un sol relleu. Arrenca i tal com arrenca em passa, em dóna les gràcies i penso que més que mai de res, que tot just ha estat l'intent. Just abans d'iniciar l'última ascensió, arribem a l'alçada dels dos germans i el quartet de la llarga se'n va.

Avituallem, que comença a fer força calor, i cap a coronar l'alt de Fontllonga, cosa que faig amb els dos companys. A poc de baixar hi ha una nova rampa de poc més d'un quilòmetre, i quan tornem a embalar-nos ens torna a superar un altre quartet de la llarga. Ens hi sumem tots tres i arribem fins a Camarasa, a 10 km de meta. Sortint d'aquesta població hi ha una nova rampa bastant dura i em proposo d'aguantar els de la llarga. Un d'ells se'n va per davant i els altres tres afluixen el ritme, cosa que em va de perles per acomodar-me al grupet i arribar fins a Balaguer. Una bona experiència aquest tram d'esforç dur a cada rampa que després té la recompensa de poder anar protegit en el pla.

Al final, sense ser per tirar coets, una classificació meritòria, la millor de la temporada, i un reconeixement també enguany per l'excel·lent organització de la prova, tot i el calvari que ha suposat la pista en què ens han ficat entre el coll d'Ares i Moró. Els avituallaments difícilment millorables, amb la beguda variada i fresqueta, fruita del temps ben tallada, i un molt bon dinar a l'arribada. Amb opció de dutxes i piscina. Tot i que toca marxar cap a casa, que hi ha boda, i avui m'estaré 24 hores despert.

Sant Joan actiu

Volia sortir a rodar diumenge, el dia després de la QH, però al final es va imposar una escapadeta a la platja. Després dilluns, dimarts, dimecres, dies que es van complicar. I la revetlla, que si aperitiu, que si embotits, que si pizzes, que si coques... Que si les tantes de la matinada, que la canalla no es cansa mai de tirar petards.

Així que fins avui no he pogut estrenar la robeta línia QH, jeje. Sortida intensa a les hores centrals del dia. L'estiu ja és aquí, quina calor! Coll de Can Maçana, baixada ràpida a Manresa per atansar-me a Navarcles i iniciar l'ascensió al coll d'Estenalles. Ni una ombra en la primera part, per culpa dels incendis que poc a poc van arrassant el territori. M'agafa un ciclista amb maillot de la Remences. Miro d'aguantar-li el ritme, però duro un parell de km, les pulsacions massa altes. Altre cop al meu ritme, afrontant el que queda de la llarga ascensió.

Tot seguit, descens fins a Terrassa, parada a la benzinera per omplir els bidons i enfilo cap al coll de l'Obac, més suau i curt que l'anterior. Descens cap a Rellinars i d'aquí a Monistrol, tot i que la carretera secundària continua tallada i cal accedir a la general que ve de Terrassa i fer amb compte un canvi de sentit. Amb compte perquè és perillós i perquè hi havia precisament allà els mossos treballant a causa d'un accident.

A Monistrol altre cop a carregar bidons i C55 direcció Barcelona, amb fort vent de cara. Agafo un home que va molt forçat i a qui li ve molt bé la meva roda. Em sap greu per ell, però em desvio aviat, per afrontar la pujada a Collbató. 110 km amb 1930 mts d'ascensió acumulada. 2400 kcal cremades que crec que no compensen els excessos de la revetlla, però en fi, després del que vam menjar, ara no ens menjarem el "tarro".

Quebrantahuesos 2010. ¡¡Aúpa!!

MARXA CICLOESPORTIVA QUEBRANTAHUESOS. Sabíñánigo
205 km i 3485 mts d'ascensió acumulada

¡Aúpa! és un mot que no vaig deixar de sentir des de les cunetes. Com a títol de la crònica, vol retre homenatge als aficionats i aficionades que van aguantar al costat de l'asfalt per veure'ns passar, suposo que especialment els seus familiars i amics, però que no van deixar d'animar-nos a tots. Resumeix que m'ho vaig passar molt bé, que me'n vaig sortir i remet a l’afició basca. Quina afició! Es mereixen el millor.

Tot just havíem superat la interminable recta de sortida, on avancem a mode patinet, perquè sortir els vuit mil participants amb els dos peus sobre els pedals no és possible i el pilot torna a quedar parat. Què passa? Caiguda. Els que se l'han estalviada van esquivant els de terra. Enmig de la carretera un home sagna del pòmul.

Fem la circumvalació de Sabiñánigo per fora i tornem a entrar a la població. Recorrem els carrers com si fóssim un pilot professional. La gent, apilada a les voreres crida i aplaudeix. Nou quilòmetres de reconeixement previ abans de sortir del nucli urbà.

En aquests primers compassos miro de mantenir el cap fred. Som molts rodant, però tot i això es van produint talls i reagrupaments. Grups que passen en filera a ritmes altíssims. Els ingredients per malgastar forces que de ben segur necessitarem més enllà. Abans d'arribar a Jaca hi ha un pont situat sobre la carretera a molta alçada. No hi cap ni una agulla, sobreeixit de gent animant. Una imatge que em posa la pell de gallina, per primer cop en un dia en què més tard quasi em quedarà de pollastre, però no d'emoció sinó del fred que arribarem a passar.

Quan comença Somport ni m'adono del canvi de carretera. Dedueixo que era allà on hi havia tants voluntaris fent sonar els xiulets i agitant les banderes vermelles en un tram de forta baixada. Poc es veu de les muntanyes que tenim per davant, tapades per núvols grisos presagi de la que vindrà.

[fotos de la sortida: Diario del Alto Aragón | urdulizkotropela.blogspot.com] En ambdues webs es poden trobar moltes més imatges

Somport

Altimetria de Somport, mercès a http://www.altimetrias.com/

Summus Portus era un pas ja utilitzat pels romans, i per tant, relativament suau en els seus pendents. Remunta el riu Aragón, que banya les primeres contrades d'aquest país. Paro a contribuir a augmentar el seu cabal una mica amoïnat per si no aniré ja dels últims. Quina alegria quan veig la de gent que encara ve. No havia viscut mai una cosa així. Estic de bon humor i animat. Dos dels que em superen, que són molts ja que estic regulant molt les pulsacions, parlen en euskera però reconec dos mots: Marie i Blanque. Ipso facto, pujo un pinyó.

El bon humor es transforma en preocupació quan a l'alçada de Villanúa [Km 40] comença a plovisquejar. Mentre ho faci així... em comenta un que roda al meu costat. Diu que ja donaven pluja a França. I no sortirem de França fins al quilòmetre 156. El panorama meteorològic pinta molt, olt malament. Al pas pel poble de Canfranc, la gent que fa d'espectadora està abrigada com en un dia de tardor. Jaquetes, polars, caputxes, i els cabells de les dones que volen caòticament sobre els seus rostres que volen transmetre'ns ànims però que no poden amagar que, en el fons, és allò de posar bona cara al mal temps.

La pluja s'intensifica i aprofito un túnel per posar-me l'impermeable que ja no em trauré en el que queda de prova. Fora cada cop plou més i comencem a veure els primers ciclistes que baixen en direcció contrària. Un altre dia els cridaríem Ultreia!, però aquests no fan el camí de Sant Jaume, són els primers que renuncien a acabar la Quebrantahuesos 2010

Els que seguim admirem la torre dels Fusileros i l'estació de Canfranc. En els últims cinc quilòmetres tinc la sensació que anem tots molt curts de cadència, no sé si per la por, pel fred o és que estem passant alguna rampa amagada, abans del llarguíssim revolt que precedeix els dos darrers quilòmetres, on hi ha una caserna molt gran. Poc després ens desvien per l'interior del pàrquing de l'estació d'esquí de Candanchú, on hi ha el primer avituallament. Paro només a llençar un parell d'embolcalls de barretes, un gest que no costa gaire, però que al llarg dels 205 km comprovaré que hi ha a qui li costa moltíssim de fer. Cal ser tan marrà? Al coronar el port, la gent està aixoplugada sota la marquesina de l'antiga duana. Un crit unànim: Aúpa!

La baixada comença fent-se perillosíssima. A la dificultat ja normal d'aquest tram, per pendent, revolts i estat del ferm, cal afegir la pluja, una boira molt espessa i el terra relliscós. Baixo a poc més de trenta per hora en els llocs on corro més. En general, es baixa amb bastant de cap. L'esquena se'm carrega moltíssim, vaig espetegant els llavis, la pell absolutament de gallina, frenant cada poquíssims metres perquè l'eficàcia de les pastilles és baixíssima i en cas de necessitat no hi hauria qui pogués parar la bici. Afortunadament, arriba un revolt on s'acaba aquest tram de carretera i enllacem amb la nacional.

[fotos externes Somport: Diario del Alto Aragón | rodri | ciclismo a fondo] En aquestes webs es poden trobar moltes més imatges

Marie Blanque

Altimetria de la Dama Blanca, mercès a http://www.altimetrias.com/

La baixada revirada s'ha acabat i ara rodarem per una carretera més ampla. L'esquena podrà per fi descansar. Ja no cal frenar cada pocs metres. Fa molt de fred, però puc anar variant la posició i moure els dits i les mans perquè recuperin una mica d'escalfor. Passem les poblacions d'Urdos i Etsaut. A la primera hi ha un bar que, amb els llums encesos, les bicicletes aparcades i un munt de ciclistes a dins, té una pinta molt acollidora. És una escena que recorda les mítiques etapes antigues del Tour, de llibres i revistes. Un cafetó o una xocolata calenta. Estic a punt de parar-hi, però el cos em demana de seguir baixant. Penso que igualment després caldrà sortir de nou al fred i la pluja. Millor d'una tirada. Al segon poble, un garatge privat d'un veí fa d'aixopluc a algunes desenes de participants. Poc després passem per un túnel, la vorera del qual està atapeïda de participants que s'hi han aturat. Mai no hauria pensat que tindria tantes ganes de començar el Marie Blanque, però hi ha una força dins meu que m'hi aproxima.

Des d'avui em declaro profundament enamorat de la Dama Blanca. Em captiva amb el seu Escot, que no malpenseu, és el nom del poble on s'inicia l'ascensió. [Km 90] La gent amable que ens dedica un bonjour, allez, allez, des de les portes de les cases. El Marie Blanque no té grans vistes, però és verdor i aigua, i no només per la que cau del cel. El riu Barescou baixa amb força, els arbres, la boira, la falguera, quanta falguera, les fulles d'altres colors, com si ens haguéssim saltat l'estiu i ja fóssim a la tardor. Els ramats d'ovelles en els seus prats, i la pròpia ascensió, que comença suau, per una carretera estreta. Força gent em va avançant sota la boira, més boira que ens cobreix com un llençol.

A quatre quilòmetres de dalt comença la part més dura. La més temuda pels que no l'hem feta mai, i també pels que repeteixen. Un primer quilòmetre a l'11% de mitjana. Jo porto triple plat, i vinc bé de forces. No és per tant, i ara sóc jo que començo a passar força gent. M'entra un atac de bon humor i no paro de fer bromes amb qui pot parlar o es deixa ser parlat. Un altre ciclista arriba a xocar el seu braç contra el meu. Qué, a codazos en el sprint, eh? Riem. El següent quilòmetre és un pèl més suau, al 9% de mitjana. En canvi, el penúltim, uf, al 13% No recordo quin comentari faig però un francès em diu que l'últim no està malament, que m'agradarà, assegura somrient. Dels que caminen, hi ha un que porta les sabates enganxades als pedals mentre trepitja l'asfalt calçant unes primetes, com les de rítmica dels nens. La veritat és que quan afrontem l'últim quilòmetre no m'hi fixo en el rètol que marca el percentatge. Què més dóna, ja veig el revolt, el famós revolt que trenca la tendència rectilínia iniciada tres mil metres avall. I ho sé, ho sabem, que després del revolt, coronarem. Es percep en la gent que aplaudeix, animant, malgrat la pluja. Aúpa! Altre cop Aúpa! Estic molt content, em trobo molt bé i he regulat fins aquí, així que, ja que fan el vídeo, em regalo una accelerada, per deixar enrere el que crec que anomenaré, a partir d'ara, si em pregunten quin és el meu coll preferit.

Deixo el vídeo, llàstima de boira. Sóc el de groc, però no el primer que surt, que dóna un cop al manillar. El que apareix després per la dreta, amb casc blanc. AUPA!

La baixada del Marie Blanque no és tan complicada com la de Somport. Paro a l'avituallament. És un fangar. Fa molt de fred. Jo continuo de molt bon humor i riem molt amb unes dones voluntàries que em serveixen per error un entrepà sense res entre el pà. Ah, carai, que los tenéis también rellenos! (en realitat són de pernil i formatge a dins). Em dedico a menjar i picotejar una mica de tot. És l'únic avituallament en el que he parat en tota la marxa, però aquí ho he fet sense pressa. El problema és que el refredament va en augment. Aquí és on he vist la cara més dura de la prova. Imatges dantesques dins la carpa de la creu roja, repleta de gent coberta amb mantes tèrmiques, víctimes de la hipotèrmia. Un autobús ple de corredors encara amb els cascos posats. I un rumor que no m'acabo d'empassar: diuen que al Portalet està nevant.

 

Portalet

 

Altimetria del Portalet, mercès a http://www.altimetrias.com/

Amb tants quilòmetres a les cames i quasi trenta quilòmetres de longitud, és el Portalàs. La resta de la baixada del Marie Blanque ha estat similar al Somport, amb moltes ganes d'arribar a Bielle [km 118] i començar a rodar per la nacional, per enllaçar amb Laruns, punt d'inici tant del mític Aubisque com del que diuen que és el coco de la QH. I no ho és per percentatges, sinó per longitud, i perquè qui arriba a aquí just, ho paga molt car. Al llarg de la pujada he pogut comprovar-ho, almenys avui ha estat en carn aliena.

En el terreny entre ports he tingut oportunitat de beure i alimentar-me bé, ja que m'ha enganxat un bon grup, els primers dels quals s'han pensat que m'havia tornat boig. No, es que hablo por teléfono, he aclarit entre riures. No veien el “pinganillu” i em devien veure parlar amb la carretera i devien pensar ui, aquest sí que va fotudet. El que sí que s'ha tornat boig en arribar a l'inici del port ha estat el comptakm, que li ha entrat aigua i ha començat a marcar laps cada pocs segons i no m'ha deixat canviar de pantalla, així que a partir d'aquí ja no he pogut veure quants quilòmetres portem. Afortunadament, tots aquests colls estan perfectament balisats i cada mil metres ofereixen la informació que necessitem. Altitud actual, altitud final, percentatge del següent quilòmetre i distància fins a coronar.

En un primer moment m'he quedat a cua del grup. Semblava el Tour, una quarantena d'unitats de la que s'ha anat quedant gent, però de seguida he comprovat que seguint al meu ritme els tornava a agafar. És més, quan el grup s'ha dividit en dos, m'he quedat amb els de davant, i així fins que poc després tothom mira de buscar un ritme individual. He passat força gent en aquest coll.

La primera part del coll és estreta, la vall s'obre pas tímidament entre parets rocalloses de les quals es desprenen unes cascades al·lucinants. A mesura que avancem ens atansem a la presa d'Artouste, punt on la carretera s'inclina una miqueta més. Després, dos quilòmetres per recuperar i, finalment, la zona oberta a les muntanyes i desprotegida de vegetació, on en dies de bon temps es pot contemplar el Midi d'Aussau, però no pas avui, tot i que per fi, ha deixat de ploure.

Segueixo a ritme i entrem als darrers vuit quilòmetres. Passem algunes galeries antiallaus i algunes zones on encara hi ha neu. A poc de dalt hi ha un quilòmetre al 7% que es fa un pèl dur, però no tant com la resistència d'alguns aficionats que malgrat el dia que fa encara aguanten animant. A mig quilòmetre de coronar un grup de dones anima amb unes ganes que es contagien. Un senyor em di, va que faràs plata, que et veig lleuger. Li dic que no amb un somriure. Per aconseguir diploma d'argent hauria d'anar més que lleuger, i arribar a Sabiñánigo a un promig de 60 per hora, i encara queda pujar a Hoz de Jaca. Al pas fronterer [km 156] pregunto on és el sol, i la dona que em dóna un diari per a la baixada em diu que una mica més avall.

Hoz de Jaca

Altimetria de la breu però intensa pujada a Hoz de Jaca, mercès a http://www.altimetrias.com/

Vulguis que no, sembla que quan es corona el Portalet, la Quebranta ja està feta, però encara queda un 25% del recorregut, incloent la pujada a Hoz de Jaca, un regal que l'organització fa als que no n'han tingut prou amb els tres ports precedents. I als que sí que n'han tingut prou, també, perquè el pas és obligat i de fet hi ha un control de xips, per si algú "preferís" seguís baixant pel dret i no prendre la desviació a l'alçada de la cruïlla de Panticosa.

Per fi, carretera eixuta. Sembla que va ser ahir que ens va començar a ploure. El nou canvi de carretera se'm fa pesat, pensava que començaríem a pujar de seguida i encara hi ha uns quilòmetres de terreny trencacames fins que, definitivament, afrontem les dures rampes [km 175].

Bon ambient a les cunetes, molts més aúpes! Molts fotògrafs de l'organització immortalitzant-nos. Moltes ganes de superar els dos mil metres cap amunt i els dos mil cap avall que també tenen la seva dificultat. De fet, en un revolt veig dues ambulàncies que estan atenent algú que s'ha sortit de la carretera. També és mala sort, amb tot el que costa arribar fins aquí i ara que ja no plou.
I, allà on tothom diu que ja està fet, és on a mi se m'ha fet més pesat. Des de la presa de Búbal, quan s'empalma amb la carretera principal, fins a Sabiñánigo, se m'ha fet feixuc. No és un terreny tant fàcil com em pensava, ha picat molt vent de cara i no he acabat de ser capaç de seguir les rodes que se m'han posat a l'abast. Per mi han estat els quinze quilòmetres més durs de la marxa, tot i que no ho han estat prou per esborrar la immensa satisfacció que se sent quan encares la recta de meta de la ciclomarató pirinenca per excel·lència [km 205].

QH 2010. La vetlla

Tindreu bon temps, assegura la cambrera del bar montañeros, un agradable local de Sabiñánigo que ja coneixia. Donen pluja per França, afegeix. Òndia, però si cap a França és cap on anirem!
A Sabiñánigo es respira més ciclisme que si hi hagués una etapa del Tour. Totes les rotondes tenen un monument o un altre que fa referència a la Quebrantahuesos. El pavelló on es recullen els dorsals, impressionant. Participants, acompanyants, comerciants, parades, bars. A fora, la línia d'arribada que tant desitjaré traspassar, i sortida, ja preparada. Beloki i Escartín entre els il.lustres. I un trencalòs autèntic sobrevolant el complex, com si se sabés homenatjat per la marxa de més renom de tot l'estat espanyol.
He retirat el dorsal, la placa i el xip a primera hora, i després de voltar pel pavelló, de mica en mica, se m'ha despertat un neguit que havia de mirar d'aplacar. Un petit grup de ciclistes rodava per la nacional, diguem-ne per contrameta. Així que he tornat cap a l'hostal i m'he preparat per una petita dosi del millor ansiolític que conec per aquests casos. Culotte QH d'estrena, maillot, guants, casc, i un pinganillu a molt baixet volum carregat amb l'obertura del barber de sevilla, l'astúries i algun que altre vals d'Strauss. En pocs minuts ja rodava amb la bici pels carrers de Sabiñánigo. He tornat al pavelló, on oferien un diagnòstic de la posició sobre la bici i la tècnica de pedalada. Deu quilometrets de no res per verificar que tot està bé, estirar una mica i a la dutxa.
I aquí sóc, esperant una truita a la navarra després del segon plat d'spaguettis del dia, desitjant que la son no es faci esperar i que demà el temps ens acompanyi, que la Quebrantahuesos ja es prou dura per sí mateixa i no li calen xàfecs. Oi?

QH 2010. Núvols o sol?

Ja està. Dinant a mig camí. La psicosi de si he pogut oblidat res. Repassar mentalment l'equipatge un i altre cop. Les sabates hi són, la bici també, jeje. Imagino que oblido una roda... I així, fins al més petit detall.
A l'autovia mirant les nenes que viatgen esparracades als seients posteriors dels altres cotxes. Ep! Que em refereixo a les bicis. És impressionant el percentatge de vehicles que es dirigeixen cap a Sabiñánigo. On dino, igual. Cames depilades, investigant que trien del menú.
I la primera preocupació, salvat el control radar que feien els Mossos al primer tram de l'A22. Els núvols de tempesta enganxats a les muntanyes. A la plana, clarianes. Temperatura suau. Calor si dóna el sol, però vent bastant fresc. Deixo foto per a l'esperança. De fet, seria ideal que demà fes una mica de tot. O millor dit que no fes tot d'una cosa. Que no plogui, però que tampoc ens torrem sota l'astre rei.

Treva meteorològica

Aprofitant la treva que el front de pluges ens ha ofert aquest matí, he sortit a posar les cames a to, no sigui que arribi dissabte massa garratibat. Pels tobogans i les rampes del Coll del Bruc, les rampes de Can Maçana i els tobogans de Montserrat. Una quarantena curta de quilòmetres, sense pulsòmetre, seguint l'instint. Que mani el cos.

Aigua a dojo que baixa de les immenses parets de la cara nord, que et fan sentir una formigueta resseguint la carretera que talla el vessant de la muntanya. Airet fresc que es converteix en fred quan els núvols amaguen el sol.

Cales noves, bici revisada. Un privilegi portar-la a Manresa a que la toquin els experts dits de Josep Pesarrodona, el primer català que va guanyar una Vuelta a Espanya. La direcció anava un pèl fluixa i la roda del darrere tenia joc, que provocava una desagradable sensació intermitent d'anar frenat, que em va portar de cap a la Bonaigua i a la Cadí.

Ara pendent del temps, que no ens espatlli la festa dissabte.

Cuita els núvols

VOLTA AL CADÍ - MOIXERÓ.  La Seu d'Urgell
(versió curta) 135 km. 2330 mts d'ascensió acumulada

Cuita el sol és una curiosa cursa de muntanya que se celebra al Monteixo. Una milla vertical que té la sortida a la tarda, a la plaça major d’Àreu i consisteix a fer cim abans que l'ombra, que el sol que es va ponent rere les muntanyes projecta, no t’atrapi. Avui nosaltres l'hem cuitada bona, però qui avançaven eren uns núvols ben negres de tempesta, que per sort, tot i una petita gotellada prop de Saldes, no ens han remullat.

He vingut mentalitzat a reservar. He esmorzat com mai, conscient que he d'acabar bé. Mentre avancem a contracorrent del Segre, tot va sobre rodes. Ritme còmode, un grup unit perquè igualment per passar el túnel ens hem de reagrupar.

De tota manera, a mi sempre me n'ha de passar alguna, i avui aquesta s'ha dit excedent de líquid, com si m’hagués empatitzat amb els rius, que baixen a vessar. Veig que un altre participant para a alleujar el mateix inconvenient, així que ha tocat remuntar la cua de cotxes que provoca el tranquil avenç del pilot. He passat per Martinet despenjat però a Bellver ja m'havia reintegrat.

Per compensar l'escalfada, a les rampes d'accés al túnel del Cadí, em deixo caure conscient que no sóc l’últim i, total, l'hem de passar tots plegats. En bicicleta i de franc, una petita revenja per les sabrades rebudes durant l'hivern. L'últim paga, sento una simpàtica broma que rebat l'homofòbia d'un intent similar de fer gràcia. A dins del túnel rodem ràpid, i a la sortida, un descens vertiginós fins a Bagà en què les bicis s'embalen a més de setanta per hora. Arribant a Guardiola un de la Seu em somriu i diu: què, paga la pena, eh? I tant.

El que queda per davant ja no és tan divertit. La pujada a Gósol, de vint-i-cinc quilòmetres, tot i que dividida en tres parts. Fins a l'avituallament de Maçaners, la més dura, en què ens avancen ja els primers dels que fan la llarga. Després, un curt descens fins a Saldes i d'aquí una sobtada remuntada fins al coll de la Trapa. Els núvols amaguen els pollegons del Pedra i només es veu l’enforcadura. Tot i coronar, no hi ha descens. Arribant a Gósol ja m’animo a seguir alguns dels de la llarga. Res, tot plegat un parell de quilòmetres, i a reservar. Després de l'avituallament de Gósol, encara hi ha dos quilòmetres i mig de dures rampes fins al coll de Josa. Un fotògraf m’encanona. Somric. Un cop dispara li pregunto si ja puc deixar de somriure i ara sí que ho faig sincerament.

A la baixada, m'obre camí un motorista dels Mossos, un luxe que poques vegades gaudim els que no anem dels primers. Així doncs em llenço amb seguretat ja que em va parant els pocs cotxes que circulen en sentit contrari. Passo per Josa del Cadí i continuo en descens fins a Tuixén. Ara toca la remuntada cap a Cornellana, un tram que en altres edicions se m'ha fet molt llarg. Avui vaig decididament bé. M'animo, tinc les referències de gent que està fent la llarga. Després de l'avituallament, set quilòmetres més de terreny trencacames i un curt descens que ens apropa a Adraén, per afrontar els durs tres quilòmetres finals de pujada fins a coronar, per fi, el coll de la Trava. Aquí ja em buido i deixo al cor accelerar-se amb llibertat. Passo gent. Queden pocs quilòmetres i estic gaudint. Avui he regulat bé.

La baixada és terrible, el ferm està fatal, els revolts són complicadíssims, les cunetes tenen una profunditat que fa por. Em passen dos suïcides. Tot i això em deixo anar i baixo força segur. Passo més gent. A mitja baixada les lumbars es carreguen. Quasi no es pot beure perquè deixar anar una mà del manillar és una imprudència. A la sortida del nucli de Ger, la meitat de la carretera està aixecada com una llosa i hi ha una esquerda en què hi cabria una roda de BTT. Els pèls de punta per uns segons. Aquest descens ha fet caure ciclistes i motoristes en finals d'etapa de la Volta. Afortunadament, arribo a la Seu sense més i prement de valent contra els pedals.

Recuperant entre vinyes

Dissabte va haver algun moment, quan no podia enllaçar quatre pedalades perquè després de la tercera les cames feien figa, que em va arribar a passar pel cap penjar la bici, com a mínim durant un temps. Són moments en què la foscor envaeix el cap i afortunadament, tres dies després ja l'he despenjada. Seguint els consells d'un bon company de marxes de La Pobla, he fet una sortida curta a un ritme molt lent. Mantenint el pulsòmetre en la banda baixa, quasi de passeig.

Resseguint el triangle entre Piera, Gelida i Sant Sadurní. Recuperant entre vinyes una part de les forces que vaig perdre a les muntanyes. Reservant vora l'Anoia el que tornaré a gastar prop del Segre i d'altres. Gaudint sense pressa de les panoràmiques sobre el Penedès. Tornar a omplir la galleda de la il·lusió, mirant d'esbrinar les raons de la fallida, per continuar endavant. Aprenent. Escoltant-me i escoltant  els altres. I llegint-los. He trobat una entrada en un dels blocs que segueixo, que sembla escrita per l'ocasió:
NIKABIKE: LA FRUSTRACIÓ : CAURE X TORNAR-NOS A AIXECAR


Ànims als "caiguts".

La Bonaigua. Un túnel que mata

MARXA CICLOESPORTIVA LA BONAIGUA. La Pobla de Segur
190 km. 2815 mts. d'ascensió acumulada. (+10 km del càmping a la sortida)

Si l'objectiu era acabar la prova sense patir, no l'he assolit. Hi ha hagut dues marxes per a mi. Una que deixarà un bon record, fins a Vielha, i una altra que no podré oblidar tampoc, des del túnel fins a l'arribada, on patir ha estat poc. L'organització, un luxe, amb gent a quasi totes les rotondes i cruïlles, tot i que ha fallat el líquid dels avituallaments. En quatre dels que he parat només els quedava aigua i no gaire fresca.

Com tota sortida de velocitat lliure, ha estat una mica boja. Un estira i arronsa mirant quin grup és el que s'adapta millor al ritme que em convé. Era important triar les rodes perquè els primers seixanta mil metres piquen lleugera però contínuament cap amunt i el vent bufava de cara. El primer pilot en el que rodo atrapa un pilot més gran que rodava per davant. De sobte, es produeix una megafusió. És impressionant veure dos quilòmetres de carretera amb ciclistes l'un darrera l'altre.

La primera vintena de quilòmetres s'ha fet dura pel neguit de tothom i les contínues arrencades i aturades. Passem per Sort quan portem una hora pedalant i a partir de Rialp la cosa s'estabilitza. Formem el grup una trentena. Ja no es veu cap pilot per davant, tan sols ciclistes abandonats a la seva sort que anem absorbint. Per darrera, tampoc. La segona hora serà més relaxada, tot i que ens plantem a Esterri d'Àneu (km 60) en dues hores, mantenint el promig de trenta per hora.

El recorregut ha anat guanyant en intensitat paisatgística. Sortint d'Esterri ens fan anar per la vella carretera que puja cap a Borén. Una manera, diuen els de La Pobla, de fer més dur el Port de la Bonaigua. Potser no caldria, però estaria bé que fessin passar per aquí la Vuelta a España, perquè la veritat és que la carretera, estreta, té trams en què s'empina força. Recuperem la carretera normal a mig coll, no encara. La calor apreta de valent i les llargues rectes desprotegides van consumint les reserves de combustible.

La muntanya escup en forma de cascades la neu que inexorablement però de forma numantina va perdent la batalla contra l'imperi del sol. Aviat ens atansem al ziga-zaga que mena al refugi dels Ares, on hi ha un primer avituallament líquid en què només tenen aigua. Quatre quilòmetres i mig més amunt, corono el Port de la Bonaigua, a 2072 msnm. La calor aquí dalt no és ni normal.

Al primer tram de baixada, la carretera està fatal, amb sots i bonys, però el perill està ben senyalitzat. Quan arribo a la part més recta, que desemboca a Baquèira, em passa un ciclista molt ràpid i em llanço al seu darrere. El ferm ara està molt bé. Durant tres o quatre quilòmetres volem a entre 75 i 80 km per hora. Mitja hora després d'haver coronat La Bonaigua passem per Vielha. Sense temps de res més rotonda i inici del segon port del dia.

El primer tram, fins a la boca del Túnel, el faig bé, tranquil, però a ritme. La calor és ara molt intensa. Malauradament, l'entrada dins el forat ho canvia tot. En primer lloc, un cop tèrmic de més de vint graus de diferència. De sobte, passem dels més de trenta-cinc de fora a quinze. El canvi em senta fatal. M'adono quan paro a abrigar-me. Els sis quilòmetres de pujada dins el túnel se'm fan eterns, entre el fred i el soroll. Quan abandono terres occitanes per endinsar-me a la carretera que franqueja un i altre cop el límit administratiu entre Osca i Lleida, el temps és més inestable, s'està ennuvolant i el vent pica, com no, de cara.

El primer tram de baixada se'm fa molt, molt feixuc. Després, prop de Vilaller i fins al Pont de Suert, recupero una mica. He trucat la meva companya perquè vingués fins a l'avituallament amb el cotxe, ja que no estic segur de poder afrontar el tercer port. Però la seva presència i uns quants fruits secs, i l'ànim d'altres participants també castigats que decideixen tirar cap amunt, em fan seguir. La primera part encara la faig bastant bé, i crec que he recuperat bastant. Fins a coronar viu el port de Viu, però després del curt descens que mena a les rampes de Perves, arriba de nou l'home del mall per deixar-me del tot estabornit i recordar-me que no, que avui no m'escapo. Corono mort el port de Perves.

Aquesta vegada pateixo fins i tot a la baixada. I els darrers vint quilòmetres, totalment favorables, es converteixen en un quart port. A Senterada he de comprar el refresc que no he pogut assaborir als avituallaments. Arribo a La Pobla molt castigat, després d'un fotimer d'hores sobre la bicicleta. La megafonia crida que arriben més participants i penso quin detall, però és que en l'últim moment em rebassa un grupet que en comparació a mi, sembla que vinguin en moto.

Nervis

Nervis que fan mal dormir. Nervis perquè les marxes de gran fons pirinenques ja són aquí. Nervis que fan oblidar inflar les rodes abans de sortir. Nervis per la no feina. Nervis per la punyetera crisi. Nervis per les retallades, per les reformes laborals. Nervis que no senten els culpables. Nervis a la mínima molèstia muscular, tendinosa, el que sigui. Nervis que fan desinflar la roda en comptes d'inflar-la. Potser la manxa no xuta, potser és la vàlvula. Nervis en posar un cartutxo d'aire comprimit per inflar, que fins avui no me n'havia sortit mai. Menys mal que funciona. Nervis per fer quilòmetres o no fer-los. Reservar sense afeblir-se. Nervis que es converteixen en una immensa tristor que quasi em fa plorar quan un cotxe xuta un esquirol mort sobre la C15, a l'alçada de Capellades. Nervis que no han apavaigat la seixantena de quilòmetres. Nervis que a partir d'aquest cap de setmana es diluiran o bé en satisfacció o bé en frustració.