Fins a la Costa Daurada

Anoia / Bages - Baix Llobregat

Es baixa de Montserrat en direcció a Esparreguera en tots els casos, llevat si se surt de Monistrol o Marganell, que anirem a buscar Olesa per la C55. A partir d'Olesa el recorregut és comú. La carretera de les Carpes és propietat de ciclistes. Són dos quart de deu i encara hi ha poc trànsit. Els tobogans tenen les darreres boirines en esvair-se, reflexades a l'aigua del Llobregat, com a teló de fons. He arribat a Martorell en un sospir. Passo a l'alçada del Pont del Diable i travesso la població per anar a sortir en direcció a Sant Sadurní.

Alt Penedès
A partir d'aquí, la carretera anirà guanyant alçada de forma intermitent fins a arribar a Gelida, vuit quilòmetres més enllà, gairebé la meitat de la vintena que em separa de Sant Sadurní d'Anoia. Abans d'arribar a la capital del cava, paro a fer un mos en un bar amb terrassa que hi ha a Casablanca i on és habitual veure ciclistes esmorzant. A Sant Sadurní segueixo els senyals que indiquen l'entrada a l'AP7. Just a la segona d'aquestes rotondes, on hi ha el monument de l'ampolla de cava, comença la pujada als Casots, la principal dificultat d'avui. Són sis quilòmetres, els quatre primers dels quals piquen força. Aquest tram va ser part del circuit olímpic de ciclisme en ruta, el 1992, quan Sant Sadurní va ser subseu olímpica. Una cita que anirà íntimament lligada en el record de molts a Fabio Casartelli. Després d'un descens molt curt i recte, ideal per deixar-se caure, m'incorporo a la N340 que ve de l'Ordal.

Un suau puja i baixa em mena cap a Vilafranca passant els poblets de Cantallops, Avinyó Nou i Sant Pere Molanta. Abandonada la capital penedenca, em supera un grup d'una vintena de ciclistes. Els dos últims, un nano jove i una noia, van fent la goma, però jo no tinc opció; intento seguir-los però em veig pujant amb plat gran i desisteixo. Millor al meu ritme, conservant els genolls i fent cames. De fet, no gaire més endavant em desvio per anar a buscar Les Masuques, eixint de la nacional i endinsant-me en el tram més tranquil de l'itinerari. Un breu esforç per a superar el collet que hi ha abans de Torrelletes i descens cap a un dels racons més sorprenents de la comarca. El castell de Castellet, a la riba del Pantà de Foix.

Garraf - Baix Penedès

M'he desviat pel camí al castell, en altre temps pensat per a la insolència de la guerra i que avui regna amb elegància sobre el pantà de Foix. Travessant el petit poble, trobem arran de carretera un bar restaurant amb terrassa molt freqüentat per motoristes, ciclistes i diumengers en general. Una pasteta i un cafè i reprenc l'asfalt, direcció a Vilanova. Vorejant l'aigua fins a la presa, i afrontant després els tobogans que condueixen a la capital del Garraf. Dos quilòmetres abans d'arribar-hi, hi ha la incorporació a la C31 que em condueix al famós semàfor de Cubelles, i superat aquest, només queda apretar i disfrutar els darrers cinc del quasi centenar de quilòmetres que he pedalat fins a Cunit.

Monistrol d'Anoia

Últimament he sortit tant per l'Anoia i el Penedès que em sembla mentida poder traçar una ruta quasi inèdita. Bé, les carreteres d'avui les havia fet, però en sentit contrari. Curta i sense gaire dificultat altimètrica amb sortida i arribada a Capellades. El tram més dificultós és justament al principi. De Capellades a Piera, amb set quilòmetres de pujada més o menys continuada. Segueixo direcció Martorell i pocs quilòmetres després de Piera trenco per la carretera que mena a Sant Sadurní d'Anoia. Per aquí es roda fàcil, perquè el terreny és més favorable. Tot i que el vent ve de ponent i els núvols trencats però abundants han tapat el sol. Quan arribo a Monistrol fa fresqueta. És un poblet petit, molt petit. Com una antiga colònia industrial però entre vinyes i caves.
El retorn a Piera es fa per una tranquil·la carretera de fals pla que, durant tretze quilòmetres, recorre vinyes i camps de conreus, travessa el riu Anoia i un parell de poblets d'entorn encantador. Arribant a Piera la carretera repunta i insisteix fins a tres quilòmetres després, ja a la carretera de Capellades.
Descens i pas per Vallbona d'Anoia i el seu pas a nivell abans d'afrontar el darrer quilòmetre, que s'enfila fins a la ronda capelló. Com s'arrapa l'asfalt en aquests mil metres. Capellades és així. Sortir-ne baixant té un preu evident.

Montserrat - Poblet

De Montserrat estant cal afrontar els tobogans del Coll del Bruc, per a davallar a Castellolí i d'aquí a Igualada. La capital de l'Anoia es travessa millor pel passeig Verdaguer, per la banda de les cases senyorials que la fullaraca endormiscada endiumenja, i remuntar després direcció Santa Coloma. El sol s'està esforçant a trencar les restes de boirines i els núvols prims i alts que mantenen el matí relativament fred. Passat Sant Martí de Tous la carretera accentua el desnivell. Afortunadament, la fauna s'hi deixa veure. Primer un petit esquirol que creua corrent la carretera i es perd entre el brancam del bosc de l'altra banda. I poc després, quan afluixo pensant que hi havia un gos rere uns arbres, travessa una guineu de tamany considerable. Sensacional. Mirant el mapa havia obviat l'altitud de la zona i no previst que l'ascensió es manté pràcticament una vintena de quilòmetres i quan suavitza, prop de Santa Coloma de Queralt, s'arriba a un altiplà que avui rep ratxes moderadament fortes que entren de La Panadella. És a dir, de nord i oest, la qual cosa vol dir en contra o lateral durant tota la ruta.
Poc abans de Rocafort de Queralt s'acaba la pujada i en aquest poble paro en un bar que hi ha a la carretera a fer un cigaló. Cafeïna per estimular el cos que ve fatigat de tanta pujada inesperada, i un rajolí de güisqui per a escalfar, que, tot i que fa calor per les dates, però el vent és fred. Seguint les amables instruccions i detalls que m'ofereixen rere la barra, sortint de Rocafort, prenc una desviació que em menarà cap a l'Espluga de Francolí, via Solivella i Blancafort. Una carretera molt secundària, amb molt poc de trànsit i de rodar altiplaner, la qual cosa avui continua volent dir vent de cara i de costat.
Per arribar al Monestir de Poblet des de l'Espluga encara remunto tres quilòmetres de pujada, passant per Les Masies amb vent de cara, maleït sia. En total, vuitanta-tres quilòmetres.

Les Maioles

Sempre que havia pujat a la Serra de Rubió ho havia fet per les Maioles i aquest cop he volgut provar fent volta. Més llarga, però més suau. De Capellades a Igualada, i d'aquí, paral.lel a l'autovia, resseguint la NII fins a Jorba.

Poc després començo a remuntar metres a un ritme raonable. La carretera de Copons, un dels itineraris per anar a Andorra, és amb aquesta calor i a aquesta hora una ascensió tranquil.la i progressiva. A mig camí m'han avançat un parell de ciclistes amb un ritmet més alegre que m'han permés obligar-me un punt més.
Arribats a Prats de Rei ells dos tiren cap a Calaf i jo em desvio cap a les Maioles, nou quilòmetres més de suau pujada i arribo als molins. Ja només queda tornar via Igualada. Els darrers vint dels seixanta-dos km totals.

Fred i vent. Santa Maria de Miralles

Santa Maria de Miralles és una població molt petita que conserva una ermita d'origen romànic i un castell. A quatre quilòmetres de la cruïlla de quatre camins que distribueix carreteres per les poblacions frontereres del Penedès, l'Anoia i les comarques tarragonines.

El protagonista del dia és el vent. Les ratxes són molt fortes, i només remuntar en direcció nord-oest cap a Santa Coloma es fa evident que serà el gran enemic a batre. Pedalejo en pujada en posició de baixada, en una posició visiblement ridícula, però que minimitza la fricció amb el vent. Afortunadament no hi ha pràcticament trànsit i les ratxes sobtades que entren lateralment no suposen un perill, mentre vagi ben agafat al manillar, és clar. Una vintena de quilòmetres que van picant i es fan llargs. L'arribada a Santa a Coloma de Queralt té el premi que ara pedalaré per una carretera antònima de l'anterior. En direcció sud-est i en baixada. Amb el vent a favor, volo. En un no res m'empasso els set quilòmetres que em separen de Pontils i viro cap a l'est, per a buscar Valldeperes i tornar a sortir més endavant a la carretera de Santa Coloma que he fet al principi.

Aquí el vent no es fa notar tant i amb el sol la sensació de fred se suavitza. El terreny és de fals pla i d'una amplitud visual descomunal. Poc després de retornar a la província de Barcelona, la carretera s'acaba i m'incorporo a la comarcal, i d'aquí de nou a la rotonda i desfaig els quatre quilòmetres fins a Santa Maria. Baixant, planejant, baixant, amb el vent ara com aliat. Una recompensa. El sol cada cop toca menys a terra i la fredor torna a dir la seva.

Capsacosta i Coll d'Ares. Una castanyada inesperada

Anàvem rere unes fotografies tardorenques d'arbres vermells i al final hem recalat al Ripollès. I amb la bici i les cames a punt. Al Pirineu, on no pensava tornar a pedalar fins foses les neus. Just en el moment en què el cos demana una moderada dosi de muntanya, després d'haver rodat tants quilòmetres en pla. I amb castanyada inclosa. La Vall de Camprodon concentra en un radi petit diverses opcions per a la bici de ruta. És l'epicentre d'una reduïda xarxes de carreteres que s'enfilen i davallen a banda i banda del Ter. El Capsacosta connecta la comarca amb La Garrotxa, i per tant convida a fer un recorregut circular. Vallter és un colós, una ascensió de les que només es gaudeixen si s'està molt en forma. Beget és una petita bogeria, tant de baixada com de pujada, però el poble és un tresor amagat. I el Coll d'Ares, el pas fronterer que ens remet a Macià i a Prats de Molló, una pujada suau i amable que amaga algun cop de caràcter, que disset quilòmetres de port donen per a molt.

Trio el Capsacosta per començar perquè pel vessant nord és una petita broma, un acudit de port, tot just un quilòmetre de pujada i un parell més de planeig per un bosc de contrallums i desenes de tonalitats, en una carretera solitària de boires fantasmagòriques. Fa fred, i l'asfalt recull part de la infinita fullaraca que s'acumula al terra. La baixada és no res que s'acaba a Sant Pau de Segúries, des d'on s'enfila cap a Camprodon, on comença si fa no fa l'ascensió al Coll d'Ares.

Afronto la llarguíssima llengua d'asfalt que durant disset quilòmetres remunta fins el Vallespir. La part més compromesa és la prèvia a Molló. En general és una pujada molt assequible i la forma arrodonida de les muntanyes que la coronen concorda amb la moderació del desnivell. En una d'aquestes, passo dues noies que hi pujaven amb BsTT. Just quan les depassava, la que tenia més a prop ha fet un moviment estrany i per poc que no em tira a terra. Hagués estat còmic, caure pujant el Coll d'Ares després de xocar amb una altra ciclista.

Arribo a dalt sense més història i entro al bar que hi ha al costat de les duanes abandonades. La senyora parla català, però no m'entén quan li demano un cigaló. Tot està escrit en francès. El primer tram de baixada és ràpid, sinuós, divertit. Després cal pedalar, fins a retornar a Camprodon.