Qui diu 130 diu 164

Un grup fent rere-tractor, camí de Torà

No ho entendrien. Una rampa dura. Cent cinquanta kilòmetres a les cames. La temperatura per sobre dels 35ºC. Velocitat només de nou per hora. Per davant encara tretze kilòmetres d'ascensió. I  tanmateix, una immensa alegria, ratllant l'eufòria. Penso que no, que els que no sàpiguen el que amaguen els esports de fons, no coneixen la sensació, ni l'entendrien. En realitat són les endorfines (endo vol dir dins i orfina ve de morfina). És a dir, una substància similar als opiacis que genera el propi organisme, durant la pràctica d'exercicis esgotadors, la ingesta d'aliments picants, l'amor i l'orgasme. [1]  Es va entenent?
No obstant això, com que la raó de ser d'aquest bloc és la d'adreçar-me als que compartiu el que m'agrada i no donar la tabarra en excés a familiars i amics, passo a la crònica de la sortida, que ha estat realment exigent i satisfaent. Una ruta que havia de voltar els 130 km, però que un cop engrescat davant el mapa pujava a 150 km, i que finalment ha quedat en 164 km. 

 Pujant a la Penedella. Un carril bici ben parit però inservible per a les rodes primes a causa de la brutícia

Sortida cap a La Penedella, via Igualada i Jorba. Ascensió suau pel que antigament era una carretera molt transitada i ara, mercès a l'autovia, és molt tranquil·la. Corono al kilòmetre 40 i viro cap a Sant Guim de Freixenet, cinc més enllà, on faig una primera parada breu. Ja en terres lleidatans, toca baixada per una carretera en mal estat fins el poblet d'Estaràs i a partir d'aquí tendència a pujar fins a Sant Ramon.

Santa Maria del Camí, camí de la Penedella     |      Estaràs, a La Segarra, ja en terres lleidatanes

A la sortida de Sant Ramon, sorpresa. La carretera està en obres, bàsicament falta un pont. L'alternativa és un camí de carro, així que després de preguntar trobo la solució. Cal entrar a l'Eix transversal i fer un canvi de sentit a la brava per enfilar la primera sortida i recuperar la carretera uns metres més enllà.

Sant Ramon | A la sortida, el tros de pont que falta i que obliga a entrar a l'Eix transversal

Trobo un grup de Ponts en sentit contrari que em pregunta i davant de l'imprevist decideix girar cua. Compartim uns pocs kilòmetres, ja que a Portell ells trenquen cap a Guissona i jo segueixo cap a Torà, on arribo després de deixar-me caure per una baixada molt pronunciada. Segona parada, dins una bodega que serveix d'aixopluc els parroquians donada la calor. El termòmetre de fora marca 36ºC i els vilatans al·lucinen que jo tingui intenció de dirigir-me cap a Pinós. Quinze kilòmetres de pujada, dels quals són molt durs els primers i els últims. Trucada a la família per dir que els estimo, no sigui que mori, jajaja.

Després de la pujada, cal recuperar forces, vitamines, i una mica de "graciosa" alegria.

Continuo camí ben tocades les dues de la tarda, i la calor es fa notar fins i tot en els primers kilòmetres de baixada. L'aire crema. En les primeres rampes que he de remuntar m'ho prenc molt en calma, preocupat per no patir un tall de digestió. El terreny és molt trenca-cames fins a Calaf. Quan aparco la bici a la porta d'un bar per fer el cafè amb gel que he deixat pendent al Santuari de Pinós, no hi ha absolutament ningú al carrer.

Santa Maria de La Molsosa, camí de Calaf

Entre Manresa i can Maçana

Aquí he de triar. Si segueixo amb el pla que havia traçat, acabaré fent 164 km i hauré d'acabar pujant a can Maçana des de Manresa, un coll de disset kilòmetres. Si torno per Igualada, faré una mica menys de 150 km, que s'apropa més al quilometratge previst, però li trec una mica d'èpica al recorregut, fent-lo un pèl més còmode. No sé com ni per què, acabo triant l'opció llarga. Si arribo bé, la satisfacció serà completa. I sí, després d'atansar-me a Manresa, via Rajadell i Sant Joan de Vilatorrada, creuo el Cardener al km 143 i començo l'ascensió a can Maçana. És un coll llarg que té duresa després de Salelles i al final. A més, hi ha vent en contra. Però corono sense més i estic molt content. Ja només queda baixada fins a casa -què dic fins a casa- fins a la piscina.

_____________________________________

[1] succeeix quan una persona que fa un exercici esgotador arriba al seu límit i això activa la producció d’endorfines. Les endorfines són alliberades durant entrenaments llargs i continus, quan el nivell d’intensitat és entre moderat i elevat, i la respiració és dificultosa. Això correspon al període en què els músculs utilitzen fins i tot les seves reserves de glicogen. Durant l’alliberament d’endorfines la persona pot estar exposada a dany corporal produït per l’extenuació fins a superar el seu límit físic. Això significa que un corredor pot continuar corrent tot i el dolor, superant contínuament el que havien considerat el seu límit. [extret de wikipedia, com no ;)]

Noranta-tres dies

Passat Prats de Lluçanès, a la carretera de Navàs

Noranta-tres dies i quinze hores dura l'estiu que tot just estrenem. Tres mesos en què els dies llargs i les vacances per uns o l'absència de feina per d'altres donen molt de joc per no parar. Amb aquesta filosofia he inaugurat jo l'estació de la calor, amb una ruta que m'ha quedat força ben parida. Si voleu una circular des de Manresa, d'una mica més de cent kilòmetres, i amb alguna part dura, preneu nota.

Sant Fruitós de Bages

Sortida en direcció a Sant Fruitós de Bages. Abans d'arribar-hi, pateixo una punxada. En realitat la roda va perdent aire molt lentament, però aprofito el pas per una benzinera per a canviar la càmera allà, i així m'estalvio haver d'inflar amb la bomba de mà. Segueixo en direcció a Navarcles, però abans em desvio per la carretera del Pont de Cabrianes per arribar-me a Artès i d'aquí a Avinyó. 

Avinyó

Són les quatre de la tarda i fa molta calor. Ara toca una bona remuntada fins el Lluçanès. La carretera s'enfila especialment abans de Sant Feliu Sasserra. D'aquí a Prats, el paisatge canvia i ja es nota en la vegetació l'altitud guanyada. Delicioses carreteres altiplaneres, en especial després de tombar cap a Navàs i abans d'assolir Sant Joan de Pinós. Terreny trenca-cames previ a la baixada llarga que mena a la població riberenca del Llobregat. Busco un bar. Necessito reposar forces. Un entrepà que havia de ser de llom, però que acaba sent de bacó - què hi farem - una cerveseta i unes olives. Carrego tots dos bidons amb aigua ben freda, ja que m'he ventilat la isotònica en els 65 km que porto a les cames. 

L'església romànica de St Cugat del Racó, del segle XI

M'atanso a una botiga de bicis per comprar una càmera, no fos cas... I de pas pregunto pel tram que em queda fins a Castelladral. Dur, m'asseguren, i em parlen de rampes del 16%. La veritat és que no sé si algun punt arriba a tant, però déu n'hi do com s'enfila la carretera, especialment fins a Sant Cugat del Racó. Els primers kilòmetres són suaus, però de sobte es va posant dreta, dreta. Són tres kilòmetres, potser no arriba, duríssims, fins a l'església romànica. Després hi ha una baixada fins a una riera, i d'aquí sant tornem-hi, dos kilòmetres més que foragiten el cor per la boca. Un violí virtuós acarona dins la meva oïda el bosc frondós que manté en ombra l'asfalt, i d'aquesta manera se'm fa fins i tot agradable.

Súria

Un cop arribat a Castelladral, descens fins a Súria, on puc compartir uns minuts en bona companyia,  en l'última parada abans d'afrontar els quinze kilòmetres finals que em retornen a Manresa, amb un emprenyador vent de cara. Al final, més de quatre hores pedalant a 153 ppm, que és un promig força alt. La cosa dóna més de 3000 calories cremades i butlla papal per menjar el que em vingui de gust durant la revetlla. Encara tornant a casa ja amb el cotxe, sorpresa agradable en coincidir amb un relleu de la Flama del Canigó, que fan els del Club Atlètic Igualada.

BON ESTIU

Les tres comarques. O els dos rius

Pont entre pont, a Martorell.

Sí, el títol és una paròdia a escala de la tres nacions, que finalment vaig descartar per raons de butxaca i de cames, suposant que durant la setmana un munt de blocs obririen amb el titular de la tradicional marxa ceretana. 

Per la meva banda, un recorregut més modest i casolà, pedalant entre el Baix Llobregat Nord, l'Alt Penedès i l'Anoia.O el que és el mateix, resseguint primer el Llobregat i virant a continuació per remuntar l'Anoia.

Sortida cara avall, que és el més recomanable quan fa dies que no rodes, fins a la capital nord-llobregatenca, Martorell. A partir d'aquí enfilo la carretera de Gelida, un clàssic cicloturista, però que avui m'avorreix sobiranament.
Trenco la rutina en un imprevist afegit a la ruta, i em decideixo a pujar la Creu d'Aragall, un coll curt que s'enfila dret a l'inici i acaba més irregular. A poc més d'un quilòmetre de dalt, hi ha una font amb aigua ben fresqueta que s'agraeix.
Descens pel mateix camí i tornada a Gelida, i des d'aquí a Sant Llorenç d'Hortons, amb parada per esmorzar.
Un entrepà més gran del que era d'esperar, la cervesa i el cafetó, provoquen un canvi en mi i passo del tedi que em tenia apaivagat a anar passat de voltes. De sobte començo a rodar amb una ràbia inusitada i les pulsacions en la banda més que alta.
Tot i això no em rebento, i encara gaudeixo d'aquest sobtat revulsiu que em fa anar amb el ganivet entre les dents. Pas per Piera i sota l'Abric Romaní de Capellades, per dirigir-me a la Pobla, sota el castell de frontera de Claramunt. Poc després afronto la segona ascensió del dia, el coll del Bruc, porta d'entrada a Montserrat des de l'Anoia.

El riu Anoia

Feia dies

Una mica d'humor per estalviar-nos les imatges més dures

Tot just ara fa dos divendres que els homenots d'en Felip Fuig entraven a sac a la plaça de Catalunya. Miraven d'apagar una espurna d'esperança que alguns fa massa temps que esperàvem. I no se'n van sortir. Ben al contrari, van atiar el foc i la indignació es va estendre com una taca d'oli. A la feina no paraven d'arribar imatges de l'absurd. Incomprensibles cops contra els qui es van mantenir en un pacifisme estoic. Per molt que ens menteixi el conseller, a ningú no enganya. La frustració de no poder defensar la plaça es va veure compensada perquè milers de ciutadans van aconseguir fer-los fora. A la tarda, vaig suspendre la sortida que tenia programada i vaig baixar a Barcelona, a expressar la meva indignació i a demanar la dimissió del cafre del bat. A què diantre espera per plegar d'una vegada! 

Dues tasses de sopa per a en Felip

Després, llevat d'una curta sortida el diumenge següent, tot han estat complicacions, he anat de bòlit i ja se sap que quan al cos el desacostumes, s'acomoda ràpidament i es va tornant mandrós. La pluja ha fet la resta.

Avui, per contra, un canvi inesperat de plans m'ha permès d'aprofitar la llargada del dia i que els núvols, tot i que amenaçaven, no han descarregat. Avui sí, per fi, que podré anar a dormir amb aquell cansament que tant m'agrada, el d'un nen que no ha parat en tot el dia.

Seguim!