Emblanquinada i poc més

Una emblanquinada general i novament previsions de bon temps. Tot just, un cap de setmana de respir pels esquiadors.
A veure què diu la Candelera. Sembla que com a mínim hauria de garantir fred per la segona meitat de l'hivern.

Coll de la Creueta

Amb dorsal i tot

Collada de Toses

Un cop de mà per a Certascan

Reprodueixo un crit de socors llançat pel guarda del refugi de Certascan:

Después de 28 años como guarda del refugio de Certascan, la FEEC quiere que lo deje únicamente porque así se lo piden los propietarios de las montañas donde se encuentra.

De nada sirve el pasado? Diploma de la Universidad de Toulouse como guarda de refugio, creador del circuito de La Porta del Cel y por tanto aportando más de 4000 pernoctaciones anuales a la zona, autor de mapas y 2 guías de la zona, realización de 2 webs y 3 videos, una veintena de artículos, monitor de esquí titulado, señalización de caminos, técnico de aludes, diferentes cursos de informática y lo más importante la recepción, orientación, buen trato a los montañeros y óptima conservación del refugio.
Y con los que quiere pactar la FEEC, son los mismos que hace 10 años pusieron un candado a las montañas y dijeron que el refugio es suyo, impidiendo desde entonces el paso a la FEEC, montañeros, parque natural, vecinos, Ayuntamiento, la señalización de los GR, cobrando el doble por el taxi a los montañeros que a los turistas, etc.
Con esta actuación la FEEC perderá la única posibilidad que tiene de seguir en Certascan, el refugio pasará a manos privadas y seguramente ya no lo podremos seguir utilizando los montañeros.
Debido a esta problemática que se nos viene encima a los montañeros, hemos pedido una reunión el Ayuntamiento de Lladorre y yo mismo con el presidente de la FEEC y su abogado para poder explicarle nuestra visión del conflicto. Reunión que no entendemos por qué se nos niega. ¿Por qué no quieren hablar?
Es por eso que escribo en el blog, para que los montañeros podáis expresar a vuestros clubs y miembros de junta la exigencia para que se convoque esta reunión.
Si así os parece enviar un correo electrónico con vuestro nombre y la frase "SALVEM CERTASCAN" a mailto:feec@feec.cat; salvem@certascan.com y a vuestras amistades para que puedan adherirse.

 
[missatge original]

Pels voltants del Refugi d'Agulles

El camí des de l'accés dels Pallers

El refugi Vicenç Barbé, també dit d'Agulles, fa enguany cinc dècades que va ser construït. Obert els caps de setmana (entre setmana cal contactar amb el guarda). Al seu voltant una variada xarxa de camins i senders permeten fer caminades rodejant la regió montserratina de les Agulles. Podem accedir-hi des del coll de can Maçana, seguint el camí de la Foradada fins al collet de Guirló, i poc després d'aquest prendre el camí que surt a la dreta cap a la Portella (tot està senyalitzat). Una altra opció és accedir-hi des del Bruc, pel camí dels Pallers. Aquesta opció és més interessant perquè el corriol és més entretingut.

Un cop al refugi, si continuem pujant, surten dos camins. El del pas del príncep, més progressiu i amable que mena al coll de Porc. O el de la canal Ampla que condueix al coll d'Agulles o Portell Estret. Puja més dret i el terreny cap a cara nord és més complicat. Per l'un o per l'altre pas s'accedeix al vessant nord de Montserrat, més ombrívol.

Un cop al vessant nord. Vistes sobre el Montcau i la Mola



L'ombra dels Frares

Podríem enllaçar una entrada i l'altra i fer una petita circular. En aquest cas aconsello primer anar a coll de Porc i d'aquí seguir el camí que hi ha a l'esquena dels Frares Encantats per després remuntar pel coll d'Agulles.

Si no es vol retornar al refugi s'ha d'evitar aquesta remuntada i baixar, per contra, fins al gr172, que va al Monestir. El prenem en direcció contrària, cap a la Foradada i la cadireta i un cop al collet de Guirló decidim si continuem pel gr fins a can Maçana o baixem en direcció a El Bruc (no confondre aquesta desviació amb el trencant cap al refugi que trobarem primer, esmentat al principi, i que en aquest cas trobarem a mà esquerra. El collet de Guirló és una esplanada ampla.)

Pels voltants de Torà

Aquesta ruta segueix l'itinerari 9 del llibre "Conèixer la Segarra en BTT", de Josep Maria Riera. Em descarrego el track que el mateix autor ha penjat a wikiloc. Després d'un parell de kilòmetres per carretera, en sortim a l'alçada d'El Fontanet, que distingim per l'església de Sant Miquel. Els primers compassos fora de l'asfalt es presenten difícils, ja que el camí està malmès, cobert per herbes i plantes baixes. Acabo en un camp de conreu, a escassos metres d'una carretera, que segueixo cap a l'esquerra.

La Torre de Vallferosa

Poc metres després, es pren el camí del collet alt fins a la masia de la foto d'obertura. Poc després, un revolt marcat d'esquerres i a continuació s'abandona la pista per enganxar, a mà dreta, un corriol dificultós que travessa també un petit camp, just abans de desembocar en la pista que mena a Vallferosa i la seva torre. M'estalvio el rònec sender que hi puja i segueixo per la pista. Així tinc l'oportunitat de descobrir un petit pantà i, abans que la pista faci un tancadíssim revolt a la dreta en forta pujada, prenc a l'esquerra un caminet que, després de creuar una riera, s'enfila decididament fins a trobar la carretera de Solsona, que segueixo a l'esquerra.

De nou sobre el track original, que em mena fins a Sant Pere Sasserra, superat el coll del Piteu (824 msnm).

Des d'aquí les dificultats ja desapareixen i el recorregut es converteix en una amable pedalada per pistes amples, connectant masies, en pla o baixada fins arribat a Biosca.

Al capdavall d'aquesta població es gira en rodó prenent un camí que fins al primer revolt puja paral·lel a la carretera de Solsona, on es desvia fins al nucli de La Mesquita. Es travessa i se segueix per la pista que duu als Cabirols. Ja ben superades les granges es deixa la pista per seguir un camí que surt a mà dreta, pedregós i que mor en un nou tros. Hi ha una petita cabana a l'esquerra amb marques de pr i al fons una torre elèctrica. A l'altra banda del camp, surt un caminet dificultós que apropa a l'antiga carretera de Torà a Solsona. Un fort descens situa a la carretera d'Andorra, just a l'entrada de Torà, on arribo després d'una quarantena curta de kilòmetres.

Porca misèria

Si una imatge val més que mil paraules, amb dues... oi?

Tot i el panorama, a les pistes on els canons van fent la seva, com aquesta d'Err Puigmal, la neu aguanta en condicions miraculosament acceptables, i he pogut matar el cuc.
Poques hores per això, perquè hi ha poques pistes obertes i els fora pistes són impensables.

Les previsions són més esfereïdores encara.

El Montsant. Allà on l'alquímia va ser possible.

Anul·lada la sortida prevista per fer el primer cim de la temporada amb esquís de muntanya, ens queda caminar i en un primer moment la idea era anar vora Oliana, però les previsions de pluges (que no neu) ens obliguen a un nou canvi d'última hora i acabem al Montsant. On per arribar cal recórrer carreteres interminables que semblen budells de la de corbes i recargolaments que arriben a fer. La contrapartida és un paratge on el soroll, tal com l'entenem de forma negativa, no hi té lloc.

Diuen que els alquimistes eren enigmàtics personatges que dedicaven la seva vida a trobar la manera de depurar el plom per convertir-lo en or. A simple vista sembla una enorme metàfora, però no en sé gaire cosa més. Només que avui, al Montsant, la metàfora s'ha materialitzat davant nostre. Ha calgut una jornada sencera de caminada, per no anar enlloc més que al punt de partida, i al mateix temps tornar de lluny. Però al final hem pogut veure el plom convertit en or.

El grau de Salfores

 Des de La Morera de Montsant, poble situat sota els cingles de la Serra Major, cerquem en els rètols la direcció que ens ha de portar cap al grau de Salfores, un pas estret i aeri per la cinglera, equipat amb un cable a la roca per a fer-lo més segur. Seguim marques de PR. El camí puja fort i arribem al pas després de superar una petita canal rocallosa.

Després de contemplar les cabres que habiten entre aquestes parets i la cartoixa de Scala Dei des de les alçades, carenegem i aviat ens trobem davant del racó de Missa, una sorprenent línia de cingleres que fa les delícies dels escaladors.

Remuntem un torrent i seguim com si vulguéssim anar en direcció a La Cogulla, un dels cims del Montsant. Però aquí empalmem amb l'itinerari número 3 del Parc, que ens endinsarà en un bucle per baixar fins al pantà de Margalef per remuntar més tard i tornar on som i fer, llavors sí, el cim de La Cogulla. Però això serà hores més tard.

Un arc de Sant Martí a l'horitzó que confirma que hem fet bé venint cap al sud.

Descendim per una baixada rònega i de seguida arribem a un dels tresors naturals del Montsant, la cova del Teix, que en realitat és una enorme balma, acompanyada d'un teix mil·lenari.

Després seguim descendint endinsant-nos en el barranc de la Taverna, durant força estona fins a arribar al pantà de Margalef, que recull les aigües del riu Montsant. L’excursió es podria completar fent una visita a la Cova de la Taverna, però cal anar equipats amb frontals i casc i dedicar-hi un mínim d’una hora. Dinem vora el riu, on comença en realitat l'itinerari que resseguim. Nosaltres ens hi hem afegit a la part alta.

  

Després fortes pujades per la zona de la Rovellosa i per damunt dels serrets ens permeten divisar una magnífica panoràmica de la gran quantitat de barrancades que s’originen en aquesta part del massís.

Passem per La Cogulla i retornem a la carena per a partir d'aquí refer el camí del matí.

Serra de Busa. Pujar i pujar per acabar a la presó

La serra de Busa té com a particularitat que la part alta és un ampli pla rodejat de cingles. Durant la Guerra del Francès, l'indret fou utilitzat com a campament militar i la mola de l'extrem nord-oest, completament isolada de la resta de la serra, va ser emprada com a presó natural. Els soldats napoleònics que hi eren traslladats no tenien escapatòria, envoltats de cingleres verticals de més de cent metres de caiguda.



El pas que separava els
presoners de la llibertat



En l'extrem oriental de la mola, un cingle d'una desena de metres de caiguda, era i és el que es fa servir per connectar amb la resta del massís. Avui hi ha un pont metàl·lic i en aquells dies es feia servir una palanca de fusta, que es retirava un cop s'hi havia deixat els soldats. Aquest, diuen que es llançaven al buit, víctimes del fred i la gana, amb el crit de mourir à Busa, renâitre à Paris.



Mare i filla al pla de Llobeta

Deixant el cotxe a l'alçada de l'alberg de les cases altes de Posada, a l'altra banda de la carretera trobem un rètol verd que assenyala el començament de la ruta. La casa està situada a 5 Km. de Sant Llorenç de Morunys, al terme municipal de Navès (Solsonès). Des de Solsona s'accedeix per la Carretera de la Llosa del Cavall, Km. 18, direcció Sant Llorenç de Morunys. Si no es disposa de vehicle particular, l'Alsina Graells cobreix la línea des de Solsona a Sant Llorenç de Morunys, amb parada just davant de les Cases Altes de Posada, i segueix cap a La Coma i l'estació d'esquí del Port del Comte.

Si hagués seguit l'instint hagués pujat per un corriol que s'enfila fins un primer pla on hi ha el llogarret, avui abandonat, de Llobeta i les ermites mig derruïdes de Sant Iscle i Santa Victòria. Algú ha arrencat la clàssica xapa metàl·lica verda amb la icona d'una parella d'excursionistes d'un pal que hi ha al començar el corriol, així que una marca de pintura groga la substitueix. M'he estimat més provar per la pista i he fet més volta però amb un pendent més civilitzat. Superat l'esmentat pla, cal seguir ara sí el camí marcat per un nou pal que en aquest cas sí que conserva la xapeta. El camí es va estretant cada cop més però guanya en bellesa, amb molsa i fulles pel terra.

Quan s'arriba a la part de sota de les cingleres, el pendent es fa més evident i el pas s'estreny encara més. Per superar el torrent de la Rasa de les Cases, farem un parell de centenars de metres en què el pas es complica lleugerament, i aviat arribarem a una nova pista i el camí esdevindrà molt més planer fins a accedir definitivament al Pla de Busa. Al fons albirarem l'ermita de Sant Cristòfol. De les masies que veurem només una és habitada i la distingirem ràpidament per la llenya amuntegada, i probablement per l'activitat de la xemeneia. És el Rial de Busa. Davant seu, al nord, veurem altres cases, i a l'esquerra d'aquestes, el camí que mena cap al Capolatell, que és on hi va haver la presó.

Abans d'arribar-hi, hi ha un mirador amb magnífiques vistes sobre la Vall de Lord, Sant Llorenç de Morunys, el Coll de Jou, el Port del Comte i la serra d'Ensija, i sobre el pantà de la Llosa del Cavall. En un parell de quilòmetres des de les cases, s'arriba al Capolatell. De tornada, i passat del nou el mirador faig un camp a través molt intuïtiu que em permet guanyar temps. Ressegueixo el camí de l'anada, però al pla de Llobeta, en comptes de seguir per la pista, prenc el corriol que a l'inici he descartat. Molt més bonic que la pista, cobert de fullaraca, i amb bones vistes sobre el pantà i el santuari de Lord.

En total són uns divuit kilòmetres amb 650 metres tant d'ascensió com de descens.

El santuari de Lord, sobre el pantà de la Llosa del Cavall