El dia en què tots els camins menen a Montserrat

Arribada sota la boira

La Montserratina és una diada singular. El dia que molts clubs aprofiten per clausurar la temporada de ciclisme en carretera. Com cada diumenge, programen la ruta, es troben a l'hora convinguda i emprenen camí... cadascú des d'on sigui, però tothom cap a Montserrat.

En el meu cas, corro a casa. Una petita circular al massís. Als revolts que van de Collbató a l'aeri ja trobo el primer grupet. La C55 és un continu de ciclistes que s'atansen a Monistrol. Una estampa que es repeteix cada any.

La pujada és plena de gent, cadascú al seu ritme. Superes uns i t'avancen d'altres. Miris on miris, un reguitzell de ciclistes. Jo crec que aquest any ha vingut encara més gent. 

Molta, molta gent

He pujat molt tranquil, ja que la primeta estava ja acumulant una miqueta de pols, després de dues setmanes de tenir-la penjada. Aquest any no la vull deixar hivernar, veurem si me'n surto. Quan he arribat m'ha sorprès que els de la Federació no deixaven passar la gent en bicicleta. Des de fa poques edicions, la trobada de ciclistes ja no es produeix a la plaça de la Basílica, sinó al pàrquing d'autobusos, cosa que la desllueix. Desconec els motius, però discrepo del fet que haguem d'esperar que baixi el bisbe a beneir per recollir el record, ja que passem fred, no tothom puja amb vocació religiosa i al damunt s'acumula molta gent en un espai reduït.

De tornada cap a Can Maçana

Montserrat - Queralt

Berga, vista des de Queralt

Sis-cents a Callús

Ruta de cent kilòmetres per carretera que enllaça dos noms de pila populars, encara que sense intenció, ja que l'objectiu inicial era acabar dalt dels Rasos. D'entrada, el coll de Can Maçana, el descens del qual em situa a Manresa, buida, un dia festiu "de cuyo nombre no me quiero acordar". 

Sis quilòmetres al nord, a Callús, coincideixo amb una concentració de sis-cents. I és que he triat remuntar un tram de l'eix del Cardener en comptes de travessar Manresa per anar a buscar el Llobregat. Fins a Súria, on afrontaré la segona pujada del dia, el coll de Les Vilaredes, la baixada del qual sí que mena a la vall del Llobregat, a l'alçada de Balsareny.

Arribant a Súria

A partir d'aquí, a resseguir l'eix del Llobregat, al costat de l'autovia C16, per enllaçar Balsareny, Navàs, pel lateral dret, i Puigreig i Gironella, per l'esquerra. El passat industrial de colònies es fa evidentment en un paisatge que ja ofereix clarament el teló del Pirineu al fons. Un petit esmorzar a Gironella, just abans que em passi com un míssil un del Triatló de Navàs, que en posar-me a llepar-li la roda, em desperta de la meva tranquil·la excursió i activa el mode "a tope".

La Colònia Vidal, mostra del passat industrial del Llobregat, amb la Tossa d'Alp i el Puigllançada al fons

 El míssil gira cua a Cal Rosal mentre jo afronto la pujada fins a Berga. Abans d'entrar-hi, em desvio per la carretera de Solsona fins al polígon de La Valldan, que travesso fins atènyer la carretera de Sant Llorenç de Morunys, que és on hi ha el trencant cap als Rasos i Queralt. Tot i que encara no ha començat la pujada als Rasos, la veritat és que tot aquest tram és molt i molt dret, i noto que ja no tinc el fons de fa uns mesos. 

El Llobregat al seu pas per Gironella

Quan arribo a la bifurcació Rasos / Queralt trio l'opció original, però al cap de dos kilòmetres, el pobre ritme que porto em fa recapacitar. Un atac de realisme. Paga la pena pujar setze mil metres d'un categoria especial (personalment crec que Rasos és bastant similar al Tourmalet) patint? La calor que bat rècords aquesta tardor és intensa. Torno a baixar a la bifurcació, i aquest cop enfilo els tres kilòmetres que em separen del santuari de Queralt, per mirar d'acabar la ruta d'una manera mitjanament digna.

Pedraforca!

Per la cresta, amb el Cadí a l'esquena

Vist des de Saldes

El Pedra, diminutiu afectuós que els apassionats de la muntanya fan servir per a referir-se a aquest emblemàtic cim del Prepirineu català, ja és una mica meu. Vist venint per la carretera de Saldes ens mostra la seva cara més esvelta i impressiona per la verticalitat de la tartera, per la que haurem de baixar.

Pel bosc del Verdet

Fins ara, jo només m'hi havia apropat. L'havia admirat des de baix i per tots costats. Presidint la carretera que resseguim a la Volta al Cadí-Moixeró, majestuós vist des de la serra d'Ensija o passejant per la carena del Cadí. O des del cap del Verd, amb la tartera de Gósol ben nevada. Però mai m'hi havia aventurat. 

Ale-hop!

Aquest diumenge era diferent. Havent estat dissabte a Bagà, amb un grup de gent collonuda que l'havia programat per l'endemà. Amb un temps meteorològic idoni, ni massa fred ni calor. Ni una miqueta de vent. Ni un núvol. Era la meva. Tot i la inquietud per la grimpada que cal fer, tot i les reserves per la baixada de la tartera. 

Sortim del cotxe i entrem en matèria. En un sospir atenyem el refugi Lluís Estasen. Aquesta gent puja com si hi hagués escales mecàniques. Seguint les marques del pr-C-123, remuntem el bosc del Verdet en un tres i no res i ens arribem a la collada del mateix nom (2256 msnm). Som a la divisòria de la muntanya i a la vall contrària ja divisem Gósol. 

A poc a poc i amb bona lletra

Toca deixar de caminar i començar a obrir-nos pas entre les roques, amb l'ajuda de les mans. Aviat trobem el pas més complicat. No és que ho sigui excessivament, de complicada, aquesta grimpada, però cal anar amb compte. És un d'aquells llocs en què no et pots equivocar. Per ajudar-nos trobem marques de pintura groga que ens "xiven" els punts per on progressar de manera més fàcil. En el pas més complicat, hi ha un cable a la paret dreta de la petita canal. 

Ambient per la cresta

El Calderer

A partir d'aquí, encara hem de progressar per la cresta, de vegades cap amunt i de vegades cap avall. En tot moment les opcions per posar les mans i els peus són múltiples, i la roca, segura. Quan ens reunim al cim (2506 msnm) haurem superat 900 metres de desnivell.

El descens cap a l'enforcadura és més assequible. Un cop a la divisòria de les dues tarteres (2356 msnm), comença la matxacona baixada per la de Saldes, la més dreta de les dues.
Hi ha qui baixa corrent i fins i tot saltant, i hi ha qui ho fa passeta a passeta.  Però tothom acaba relliscant i arrossegant el cul per terra en algun moment, perquè del pas de la gent el terra està pelat.

Baixant per la tartera

És altament aconsellable haver dut els bastons per poder-los clavar compensant la tendència a la relliscada. Esquena enrere i clavar talons. Botes de canya alta per minimitzar l'entrada de pedretes al calçat. I guants, per evitar fer malbé les mans en cas de caiguda.
La segona meitat del descens és més còmode perquè hi ha més pedres on anar clavant els peus. Cal estar amatents a la més que probable caiguda de pedrots que la gent que ve pel darrera pot provocar, fins que poc després d'un ressalt rocallós accedim per fi al camí que ens menarà de tornada a la jaça de Prats, on hi ha el refugi.