Marató dels Monegros. Que venen els Siux!

Preparats per volar?

 

MARATÓ EN BTT DELS MONEGROS. SARIÑENA (HUESCA)
Dissabte, 30 d'abril de 2011. 119 km +1200 mts d'ascensió acumulada.

Queda clar que el meu obejctiu no era guanyar, oi? ;-)

Que venen els Siux! ha cridat algú darrera meu la primera vegada que hem vist l'extensa plana dels Monegros i una espectacular filera de pols que s'aixeca del terra tallant-la per la meitat. Són els que van per davant dels tres mil que hem pres part a la sortida de la marató. Una imatge emocionant. Són kilòmetres en què la pols se'ns menja literalment, fins al punt que ens cobreix com una boira baixa espessa i sovint no veig ni el terra de la pista. Si ho sé m'estalvio la protecció solar.

Superat el primer avituallament (km 33), que és on em fan aquesta foto per la posteritat, comença la pujada forta de la prova. Jo venia content perquè aquests primers kilòmetres s'han fet molt ràpid i tenia molt de marge sobre l'objectiu que m'havia marcat, que era bàsicament acabar i més important encara, acabar bé. El "muro de las lamentaciones", com anomenen a la pujada al Pilón, sembla poca cosa, però poc a poc es va endurint. 

A l'equador de la prova

Les rampes més dretes, però, tenen un tram asfaltat que les fa més assequibles. Tanmateix, m'entra una primera crisi que miro de gestionar posant el plat petit, cosa que poc abans pensava que no faria en tot el dia. Els kilòmetres següents em costa agafar un ritme, no acaben de ser de baixada i no recupero del tot. Tot i això aquest primer "ocellet" desapareix poc després i arribo al segon avituallament ja bastant refet. Som al costat de l'autopista de Saragossa, a l'alçada del rètol que anuncia el Meridià de Greenwich en tres kilòmetres.

A partir d'aquí, el terreny canvia i trobem molts kilòmetres per endavant de pista fàcil. Però un recorregut tan planer exigeix d'una bona gestió per part del cap, i aquí peco d'inexpert en aquest tipus de traçat .Em poso a rodar molt ràpid fins que al km 70 paro a fer una foto en part perquè necessito un respir. Quan pujo de nou a la bici veig que estic immers en una segona crisi. Els kilòmetres passen lents i la monotonia ho fa tot més feixuc encara. D'aquí a l'avituallament del km 85 vaig bastant justet. 

Comença la segona crisi, i encara queden 50 km

Quan hi arribo no trobo ben bé què menjar o beure, senyal que no va gens bé la cosa. Trobo a faltar un refresc de cola, i el gas que m'ajudi a eructar i a destapar la nàusea que fa estona que em ronda per la gola. Trobo a faltar les gominoles que he oblidat. Necessito sucre però els pastissets que tenen no em criden en absolut.

Em diuen que fins el km 90 es puja i que després hi ha una bona baixada. I així és, i després d'aquesta baixada s'arriba a un misteriós avituallament que segons ells és en el km 103, però que en realitat és al km 97.  (que no nos engañen, que nos digan la verdad. apm forever)

Aquí ja m'ha vingut més de gust beure i menjar, encara que només un trosset de síndria i un petit panet amb xoriço. No sé si per l'enganyifa i per pensar que ens queda algun km menys, o per haver menjat una mica, però la revifalla és miraculosa. El terreny torna a canviar bruscament. És la part més autèntica, més de desert. Roques capritxoses a l'estil del Colorado i la pista completament coberta per una sorra fina com de platja, que fa que sigui bastant dificultós tant avançar com mantenir la bici recta que adesiara fa estranys. No obstant això, m'ha tornat el bon humor i amb ell un ritme més alegre que ja no m'abandonarà en el tram final, de corriol i pista més ferma. Apurada final per arribar un altre cop maduret. Si és que no n'aprendré mai.
Al final, sis hores i vint-i-cinc minuts de bicicleta, temps al qual se li han d'afegir els trenta minuts emprats en les diverses parades. 18,4 km/h en moviment i 17,2 km/h reals. Classifico una mica per sota de la meitat de la taula. Objectiu assolit amb força marge (al final no he hagut de fer servir els llums), tot i que he patit i gaudit a parts iguals. Però ja és d'això del que es tracta, quan et planteges aquests reptes, no? 

Manteniment remullat

Baixant cap a Manresa

L'última prova abans de la Marató dels Monegros de dissabte. M'ha quedat més curta del que volia, però tenint en compte que ha plogut durant tota la segona part de la ruta, ja m'ha estat bé. Quedar-se amb ganes sempre motiva de cara a la següent sortida. Al final, 65 km amb 1350 mts d'ascensió acumulada, baixant cap a Manresa per Sant Salvador de Guardiola i pujant per Castellgalí. 

Sortida molt d'hora, poc després de les set. Pujada fins al capdamunt de la urbanització Montserrat Parc i baixada per la pista de Sant Miquel fins a la carretera de Manresa. El dia obrint francament i impregnant de les primeres llums vermelloses el terra de la pista i la vegetació. Baixada posteriorment des de les urbanitzacions de Sant Salvador de Guardiola fins a la riera. Desviació des d'aquesta cap al Suanya, via el llogarret de Sant Sadurní.  

Arribada a Manresa pel Congost i sortida pel Pont Vell, seguint el Cardener. A partir d'aquí pel marge esquerre del Llobregat seguint el camí català de Sant Jaume en direcció a Montserrat. Remuntada de Castellgalí i primeres gotes. Esmorzar i pujada cap a Marganell, i des d'aquí ta part més costeruda. Tornada pel coll de can Maçana. És a dir, el recorregut de La Portals des del quilòmetre vint-i-poc però a la inversa.

I finalment arribada a casa... 
Jajaja, és broma, és ca l'Enric i es troba a la primera part de la ruta

T'havia de dir adéu

No podia deixar que marxessis sense un comiat. Potser no t'ho mereixes, perquè enguany has estat coquina i has vingut a deshora, però sóc conscient que si hi fossis sempre no series tan especial.

Sé que la primavera t'altera. Vols veure món, sortir del niu, lliscar pels prats, recórrer valls. T’he d’avisar que se't pixaran a sobre, et retindran, t'utilitzaran per a netejar cossos bruts i suats, màquines greixoses. T’abocaran la merda que sobra del negoci del diner. Tu ens regalaràs la vida, regaràs la terra i amb aquesta els fruits que ens han d’alimentar.

I finalment coneixeràs el mar, la teva última ambició, el final del teu viatge. Serà només un amor d'estiu. Hi arribaràs amb tanta embranzida que li pujaran els fums. S'escalfarà i llavors fugiràs. Volaràs cap al cel buscant la llibertat.

I d'aquí a pocs mesos, quan els dies es tornin altra volta curts i tristos, i freds, més o menys puntual, generosa o sòbria, 

tornaràs.

 

Últimes baixades

Que sí que no. I que per què no? Esquiar en aquestes dates és tot una declaració d’amor. La calor les últimes setmanes ha reduït notablement la blancor de les muntanyes, però el lleuger refredament d'aquests dies ha retornat el regel a les nits del Pirineu. Encara em queden forfets de la promoció del llibre de Temps de Neu. Llàstima d'hivern perquè els podria haver aprofitat tots.

Neu dura com un glaçó a primera hora. Horari d'”estiu” a l'estació. De 8:30h a 15:30h. Vaig fent a mida que el sol va il·luminant les pistes, transformant la neu molt ràpid. 10.25h s’ha acabat el bròquil a la part baixa. Uns nuvolets aïllats permeten que el canvi en altitud sigui més progressiu.

Ja és tard per córrer a pistes. Però amb la neu humida i pesada les cames treballen fort. Cremen. 13.30h això s’acaba. A dalt costa, a baix és quasi inesquiable. Al final em regalo una entradeta en una pista negra tancada però suficient innivada. Un últim plaer d’esquí lliure per tancar la temporada.

Aquí un que em recorda
que ja no som a l'hivern

Massa kilòmetres en cotxe però esquiant de franc, paga la pena? A la vall de Boí, sí. Per poder dinar en una terrasseta en màniga curta amb vistes al romànic de Taüll, i gaudir pel camí de tot això:

Taüll, Patrimoni Mundial de la Humanitat

Prop d'Igüerri

Festival de voltors (o trencalossos). Si algú els sap distingir que m'ho digui

Baixant al Pallars des de Gotarta

Bones vacances!

Manresa – Montserrat, a peu

Sortida a les sis de la matinada. A Manresa tot just estan posant els carrers. Quan passem sota el Pont Vell encara és negra nit. L'alba ens abraça quan abandonem l'asfalt i seguim la pista que va a Castellgalí, on abandonem el marge esquerre del Llobregat.

Des d'aquí comencem a guanyar alçada, en un primer tram fins al terme de Marganell, on trenquem  en direcció a Sant Cristòfol. Passem a tocar de l'ermita romànica de Sant Jaume i recorrem la probablement més encisadora part de la ruta. Els camps, les llums i Montserrat s'agermanen per formar infinitat de postals. La ruta segueix fins a una masia on les cabres campen tranquil·lament. Hi ha una bifurcació i seguim per l'opció de l'esquerra.

A partir d'aquí seguim la pista que va al monestir de Santa Cecília, però l'abandonem aviat per seguir un sender que s'enfila decidit. Més interessant per a caminar, tot i que ens el podríem estalviar i fer una mica de volta amb desnivells més suaus si seguim per la pista (opció BTT).

Accedim a la carretera i poc després la deixem en prendre el camí dels Degotalls, que en poca estona ens situa al complex del Monestir. En total, vint-i-quatre kilòmetres de caminada.

La Portals 2011. Sang, suor i somriures

Com nens però sense el "com"



COLLBATÓ, 10-04-2011 

VOLTA EN BTT A MONTSERRAT.

57 km | 1420 mts d'ascensió acumulada.

 





Sang perquè quan faltaven poc més de tres kilòmetres he caigut de lloros. Si la setmana passada va ser una caiguda que resumia amb la frase apmera "es de ser inútiles", la d'aquesta ha estat de "s'ha matao paco". Ha estat en un petit tram de baixada que s'estreta. No he pogut evitar anar contra uns arbusts que m'han regalat unes bones esgarrinxades i he sortit rebotat contra el camí. Uns instants de dubte avaluant danys abans de veure que malgrat un bon cop al cul i al colze, estic sencer, i la bici també. I com que en calent els cops no fan mal, he acabat igual de content que venia el tram que em quedava. 

Suor perquè la Portals, sense ser molt llarga, és força dura. Temperatures elevades per l'època i una llarga pujada de sortida fins al "nostre" coll de Can Maçana. Baixades en què més que seguir ciclistes seguim esteles de pols, conseqüència de la manca de pluja. Pistes amples en general però terreny complicat en alguns trams. Mil cinc-cents participants, i tres embuts. Al pas pel casc antic de Collbató, a la pujada de Can Jorba i arribant a Can Maçana. 

Molt diferent a una marxa de carretera. Aquí passa tot molt ràpid. La pedra que has d'esquivar, el bot obligat, el de davant que compra una parcel·la, el reguerot, el bassal enfangat...

I somriures, en veure i saludar gent coneguda, per córrer a casa, pel petonet a la petita, que m'esperava a la vorera. Pel "savoir faire" de la immensa majoria dels corredors, - dreta, - esquerra, abans d'avançar. Per comprovar que em sento més segur baixant amb la BTT, tot i que encara és un petit festival la de gent que em passa. Pel bon estat de forma que em permet gaudir de les pujades. Per les 3h31' i els 16,1 km/h, que em satisfan. Per l'organització, excel·lent durant tot el recorregut i en els avituallaments. Per córrer amb i homenatjar Melcior Mauri, però també el gran Marino Lejarreta, Laguía, Edo i un extens etcètera que al final no ha pogut comptar amb Indurain. I perquè avui jo sí tenia el petó de la guapa, que m'esperava a l'arribada, havent resolt sobrada la pedalada solidària.

Les tres fotos de l'esquerra són de Salvador Redó, i estan penjades a la web de Regió7, on trobeu una galeria amb imatges d'alguns dels participants.
De dalt a baix: Mauri, un grup coronant Can Maçana i Lejarreta
Enllaç a un vídeo molt xulo que he trobat:
http://www.youtube.com/watch?v=-uJwqCe7_tw

Perfil de La Portals

Trilogia de petits cims en BTT

Per moltes vegades que pugi al Cogulló el paisatge no deixa de sorprendre'm

Des del fals Turó de l'Avellana

El dia es lleva d'aquella manera que no convida a sortir, tot i que sembla bastant segur que els núvols no descarregaran cap gran xàfec. Impermeable a la motxilleta per si les mosques. Som a l'època aquella de sortir amb maneguets, paravent, camals, i anar contínuament obrint i tancant cremalleres, pujant i baixant les mànigues. El "fals" Turó de l'Avellana és el primer escull a superar. Li dic així perquè al principi el confoníem amb l'autèntic Turó. És també un dels punts culminants de la mateixa serra, però no li hem sabut trobar el nom. Aquesta primera pujada se'm fa feixuga i no acabo de trobar un ritme que em sigui còmode. 

Sortint de l'aeròdrom d'Òdena

Després d'un primer tram de baixada, enganxo un corriolet d'aquells encantadors que els arbres fan que siguin com un túnel. Després, baixada cap a cal Muset i pas per cal Jaume Bruguers, buscant la pista que m'ha de dur fins a Òdena. Però en algun moment em dec equivocar perquè acabo anant a petar al Parc Motor de Castellolí, on regna el poc bucòlic rum-rum d'una cursa de motos. M'arribo als plans d'Òdena per mirar d'atacar el Puig Aguilera. Com que no hi he pujat mai, acabo descobrint bona part de les pistes i camins que el recorren. És com un laberint en el que no deixo de perdre'm, fent i desfent camins i pistes que després de fer canvis sospitosos de direcció, em porten al mateix punt.
Fins que trobo definitivament la pista que dóna accés al propi cim. Dos-cents metres abans hi ha un mirador encarat a la conca d'Òdena i a Igualada. Al cim les vistes no són res de l'altre món, per culpa de l'autovia i la nova cicatriu que suposen les obres d'ampliació de la c37. La remor de la cursa de motos a Castellolí encara se sent. Avui són les avionetes i els ultralleugers els que sobrevolen aquest puig, però Aguilera indica que d'antuvi aquí hi nidificaven les àligues.

Òdena

En el mirador coincideixo amb una ciclista de Montserrat Parc. De seguida es converteix en una bona companya de ruta, i enfilem cap al Cogulló de cal Torre, que ella no coneixia i on a mi no em fa mai mandra de tornar. A més, gràcies a unes indicacions que ens ofereixen al llogarret de Permanyer, aconsegueixo redescobrir com s'hi va a Castellfollit del Boix evitant la carretera. Aquest tram és molt atractiu, amb vistes espectaculars. Arribem dalt i trobo un mòbil a terra. Truquem un número a l'atzar i aconseguim quedar entesos per a tornar-lo. (pero mira si es buena persona - frase APM 1).
Baixem per la carretera fins a la pista de Maians a Sant Pau de la Guàrdia, on ens acomiadem espero que fins aviat. Jo segueixo fins a can Maçana i, al sortir a la carretera, ensopego amb l'esglaonet que fa l'asfalt a la cuneta, i caic. (es de ser inútiles - frase APM 2). Acabo la pujada i sense gaire història més acabo una ruta que al final ha estat d'una vuitantena de kilòmetres, en què a mesura que han passat les hores m'he sentit cada cop millor.