Que no descansa ningú?

Després de deixar passar un dissabte realment fred i plujós avui hi havia ganes de sortir a rodar. I no només per a mi, perquè m'he creuat amb moltíssima gent. Alguns amb BTT, però déu n'hi do la de gent que no li dóna treva a la de carretera. Aprofitant que tenia un reparador dinar a Barcelona i el solet que fa, tot i que el dia és fresc, em deixo caure per anar a buscar el Llobregat i atansar-me a Martorell, on agafaré l'entretinguda carretera de Gelida, habitualment pedalada per bon nombre de ciclistes. Avui no només no és una excepció sinó que em sorprenc de la quantitat de rodes primetes que la recorren. S'ha acabat el descans? No ha començat? No n'hi ha? Veurem. L'hivern és llarg i encara no ha arribat.
A prop de Sant Sadurní d'Anoia, volia parar en un bar que té terrasseta, però estava tancat fins el migdia, així que començo a pujar el collet d'Els Casots (Subirats). Aquesta pujada va formar part del circuit olímpic de ciclisme en ruta a Barcelona'92. A mitja pujada hi ha un restaurant, però no té cafeteria, així que corono i poc després sóc a la N340, on vull retrobar-me amb un vell amic, el coll de l'Ordal. Però abans, a El Pago, trobo el que busco. Un bon cafè llarg i calent per acompanyar el plàtan que duc a la butxaca.
El coll de l'Ordal és un d'aquells colls de pas continu i obligat per a tot cicloturista que visqui a prop de Barcelona. És la porta que comunica el Baix Llobregat amb El Penedès. Abans tenia més encant, que en part ha perdut per culpa dels incendis i de les obres que hi van fer. Ara és molt més còmode en cotxe, però ha perdut un parell de revolts interessants al final, per arribar a les antenes que ara queden fora de la carretera. La primera vegada que hi vaig anar, amb quinze anys i des de Barcelona va ser una mena d'esdeveniment personal.

La baixada condueix a Molins de Rei i d'aquí ja se sap, a travessar poblacions i anar remuntant alçada per assolir la Diagonal i accedir a la capital després de 90 kilòmetres, agradables, sense pulsòmetre i amb l'única preocupació de no fer tard al dinar.

Nit de marxa

No és que hagi canviat el tema del bloc, és l'enginyós títol que li posen al sopar de final de temporada de la Federació catalana de ciclisme. És la nit on es recull la recompensa en forma de trofejos i premis a un any carregat de marxes, en què cadascú ha triat un calendari a la seva mida per poder completar algun dels diferents circuits. La nit és freda a fora. El Penedès humiteja i la boira és incipient.

Comparteixo taula amb dos ciclistes i les seves famílies, i ja se sap, aquella marxa, en què va passar allò, aquella altra, etc. Diferents perspectives d'una mateixa temporada. Quan acaba el sopar em criden el primer per anar a recollir el trofeu i el maillot de la Xallenge. És el circuit més cicloturista, amb marxes que volten el centenar de kilòmetres i en què normalment només hi ha un petit tram en velocitat lliure. És ideal per iniciar-se i per gent no excessivament entrenada. És on es viu l'ambient més relaxat.

Més tard em criden per anar a recollir el trofeu i culotte del circuit de Pirineus. Com el de Llarga distància, aquest circuit ja és més exigent. Amb marxes que sovint superen els 150 km - algunes s'apropen als 200 km - i un munt de ports d'alta muntanya. Solen ser cites cicloesportives, en què sí que s'estableix una classificació i diferents tipus de diplomes en funció del temps emprat.

Encara em toca tornar a sortir, perquè han decidit regalar un maillot extra (aquest també amb cremallera sencera, què bé) als que hem completat més d'un circuit. I quan ja pensava que no tornaria a aixecar-me, em tornen a cridar perquè en el sorteig de material he estat guanyador d'un casc. Poc després apareix un del Sant Andreu amb el talonari de números de loteria. Com per no comprar-li...

La primera pedra... o les últimes teules?

Aprofitant unes gestions a Manresa, carrego la bici al cotxe i cap al migdia aparco a Santpedor, amb la intenció d'aprofitar els terrenys assequibles de la plana del Bages i els rajos de sol en un dia més aviat fresc. Per davant una seixantena de kilòmetres en una sortida clàssica pels ciclistes de la zona. Del poble de Pep Guardiola i del Timbaler del Bruc cap a Súria, d'aquí a Balsareny, Avinyó, i tornada per la vall de la Gavarresa, passant per Artés.

El recorregut implica dos salts de valls, entre la que forma el Cardener i la del Llobregat i entre aquesta i la de la Gavarresa. Per fer-los cal superar un parell de collets, d'entre vuit i nou kilòmetres cadascun. El primer arrenca a Súria, de rampes suaus i continuades. A la sortida del poble em passen dos ciclistes, que segueixo un parell de kilòmetres fins que afluixo abans no em treguin de punt. Aprofito i faig la foto, prop del llogarret d'Argençola. Arribat a Balsareny, creuo el Llobregat, que no té res a veure encara amb el riu marronós que esdevindrà més avall, i començo el segon coll, que té un kilòmetre i mig inicials un xic més durs per convertir-se posteriorment en una successió de falsos plans.

A Avinyó canvi de terç per resseguir la vall de la Gavarresa, un terreny més còmode però avui amb vent de cara. Passo per l'inquietant Pont de Cabrianes abans de retornar a Santpedor. No sé si posant la primera pedra de l'edifici de la temporada 2011 o acabant la teulada de la 2010.

Potser m'he creuat amb una dotzena de ciclistes avui, un dia feiner, cosa que demostra que l'afició a la bicicleta segueix creixent. Però mentre gaudia d'una reparadora dutxa, a Sevilla, una altra persona volia gaudir d'una estona pedalant a l'aire lliure i ha mort atropellada. Així de ràpid, així de colpidor.

Què menys, doncs, que recordar que diumenge se celebra la tradicional pedalada reivindicativa Barcelona - Sitges. Que surt del Camp Nou a les 10h i que es permeten inscripcions als majors de 14 anys, gratuïtes, de 8 a 9.50h. Per la NOSTRA seguretat.

A peu per Montserrat

De vegades, Montserrat sorprèn per la seva profunditat

Prenc com a punt de partida un revolt de la pista que baixa de la masia El Castell, al vessant sud de Montserrat, on aparco al costat dels vehicles d'escaladors que, com gairebé sempre, visiten aquestes contrades en busca de sensacions molt verticals. Segueixo un parell de grups i és per això que de seguida m'adono que el camí per on anem no és ben bé el que jo volia prendre. Sempre que ataco les parts més altes del massís per aquesta ruta pujo pel Clot del Tambor, però avui ho he fet per un camí que queda més a la dreta. Afortunadament, superada una pujada costeruda trobo un viarany que em mena al llit del torrent del Tambor, que és la via que volia haver resseguit per dirigir-me a la cova de l'Arcada, una imponent balma. I d'aquí cap al torrent de les Grutes.

A Montserrat paga la pena saber en tot moment quin camí seguim i on ens condueix, ja que aquesta muntanya amaga perills, que tanmateix és fàcil menysprear. Algú va fer una encertada comparació entre aquest massís i un formatge de gruyère, i és que Montserrat és plena de cavitats, pouetons, forats alguns dels quals encara no estan catalogats i no seria molt agradable acabar sent-ne descobridor accidental. També hi ha la possibilitat de caiguda de pedres des de les cornises i les zones més altes de les parets, on no és estrany observar cabres. Tot això en un terreny inestable, tant pel que fa a la pedra com al sòl, en transformació contínua a causa de les pluges i no poques esllavissades. Tot i que existeix una bona xarxa de camins que s'escolen pels racons del massís, de vegades tendeixen a estretar-se molt i, fins i tot, és normal que haguem de perdre uns minuts a esbrinar per on hem de seguir caminant.

El torrent de les Grutes passa a tocar de l'estació d'Assarriar, una altra balma, en aquest cas formada a recer d'un gran roc caigut. Poc després el torrent pateix un canvi d'alçada i per passar a la part superior cal superar una roca en què hi ha habilitats uns esglaons artificials, de ferro, clavats a la paret. Els dos primers esglaons estan malmesos i cal fer un petit saltironet per arribar al tercer. Poc després, el camí abandona el llit del torrent i s'enfila de valent per entroncar amb el camí del pas del Príncep. D'aquí a la dreta, per atènyer el coll de Porc (973 msnm), previ pas per la font de l'Esllavissada.

El coll de Porc és un dels passos que comuniquen amb relativa facilitat el vessant nord i el sud de Montserrat. És, a més, cruïlla de camins, i un dels que en surten, el camí de les Comes, és el que segueixo. Després d'un primer tram més ample i planer, en què es troben petites balmes, el sender s'estreta i es converteix en una successió de curtes però dretes pujades i baixades.

Mitja hora més endavant atenyo el coll de les Comes, on mirant l'hora que és, em dono per satisfet i inicio el retorn. Abans, però, una parada per gaudir de les vistes, on faig la foto que obre aquesta crònica, sobre la vall que forma el torrent de la Coma Alta. Davant meu, el cilindre, espectacular agulla que corona el serrat del Cabrit.
Un cop retornat al coll de Porc, decideixo continuar cap al refugi Vicenç Barbé, per un camí més fàcil, en comptes de refer l'ombrívol torrent de les Grutes. Passat el refu, mitja hora després, continuo baixant pel camí de l'Era dels Pallers, que ressegueix el llit del torrent dels Cirerers. Més endavant abandono la disciplina del sender local i segueixo unes marques que a estones són blaves i a estones verdoses, i indiquen el pas per l'estricta línia que marquen els curiossos monòlits. És un caminet que si es vol fer una passejada tranquil·la convé evitar ja que no és del tot fàcil i més endavant es transforma en un corriol molt dret que ens farà perdre metres de manera molt acusada i sobre un terra sorrenc i de pedra solta. Però l'indret és recomanable.

El Refugi Vicenç Barbé, a la regió d'Agulles

El camí dels Pallers i els seus monòlits