Volta al Cadí Moixeró

Tercera marxa del circuit de l'Alt Pirineu de la Federació Catalana i, sens dubte, la més dura. Venia mentalitzat a fer la versió curta, novetat d'enguany, que passa pel Túnel del Cadí i retalla en bastant tant desnivell com quilometratge. Però no queda molt clar que la curta puntuï pel Circuit, així que em veig obligat a enfrontar-me als 172 km i 3200 mts de desnivell acumulat.
Una dada a tenir en compte és que en aquesta prova la participació ha baixat considerablement. Si a La Bonaigua érem més de 600 i a la Tres Nacions més de 500, aquí som 170. Això té una conseqüència: si no pots seguir el ritme dels grups capdavanters: no hi ha grupets per darrera. Dit i fet, se surt molt ràpid.
En aquest cas, i a diferència de la Tres Nacions, el Segre es ressegueix a contracorrent i, per tant, la ruta sempre tendeix a pujar. Al davant imposen un ritme força dur, per ser una cicloturista i al darrere ho anem pagant. Es forma un minigrup i deixem que els altres facin. Anem superant els pobles que ens apropen a la vall de La Cerdanya. Martinet, Bellver, i encara queda molta pujada. Arribats a Alp, iniciem l'ascensió al Coll de la Creueta per La Massana i La Molina. Vaig a ritme, les pulsacions es mantenen altes sense arribar a disparar-se. Algú m'aconsella que afluixi que queda molta marxa. Quan som dalt del coll hem pedalat durant 65 km i no hem fet altra cosa que pujar, pujar i pujar. Em fan una foto i encara puc somriure.
Després de l'avituallament, descens ràpid cap a Castellar de n'Hug i La Pobla de Lillet. Enxampo un parell i en el terreny que va de la Pobla a Guardiola de Berguedà, en què s'ha de pedalar fort i amb el plat sempre posat, atrapem dos més. Amb aquest grupet arribem a l'avituallament de Guardiola. A partir d'aquí tornarem a pujar. Començo fort però les rampes que menen a Maçaners se'm fan feixugues. En qüestió de dos o tres quilòmetres noto com si em buidés. El daltabaix és tan immediat que quan arribo a l'avituallament estic pensant seriosament a abandonar. M'assec a l'ombra. Algú em recorda que el següent avituallament, el de Gósol, és a una dotzena de quilòmetres. Valoro que els tres primers són de baixada, fins a Saldes. M'animo a seguir. Encara queda tanta muntanya! La calor que tant vaig trobar a faltar a Bonaigua i Envalira aquí es fa evident. Avui al sud del Cadí, el termòmetre arribarà a marcar 37º. Sóc al km 110 i per endavant hi ha un continu de pujades i baixades. Una autèntica graella. L'arribada a Gósol canvia una mica el meu estat anímic i físic.
Davant de l'avituallament hi ha la font del poble, de la que raja una aigua tan fresca que n'hi ha que quasi que hi dutxem. D'aquí a dalt del Coll de Gósol queden dos quilòmetres, però amb un pendent dur i continuat, sempre superior al 7%. Tot i això, les forces, encara que escasses, han tornat. Les cames responen i els faig a un relatiu bon ritme. A la baixada recupero i m'animo. No hi ha gent, ni trànsit. Tinc un ciclista lleugerament allunyat al darrere i per davant fa estona que no veig ningú.
Arribat a la cruïlla de Tuixén, hem de desviar-nos en direcció a Cornellana, on està situat el darrer avituallament. De nou pugem. Aquí atrapo un altre participant, amb el qual xerro una mica. No ens acabem de posar d'acord de quants quilòmetres queden fins a l'avituallament, ni després fins al Coll.
El tram que quedava per a Cornellana era més curt del que ell deia, però malauradament, més llarg que el que jo pensava. Sort que aquí hi ha instal·lat el darrer avituallament, i que s'han currat un bon sistema per mantenir les begudes fresques. Ara ja només queda terreny de fals pla fins als tres quilòmetres infernals d'Adraen en què la carretera es torna a posar dreta de valent. La baixada final fins a la Seu és un martiri. Un asfalt precari, cunetes de mig metre d'esglaó, els reflexos al mínim. Al final, més de vuit hores sobre la bici i una bona estona per a poder recuperar i menjar.

Pont d'Espagne - Cauterets

Ascensió d'altíssim interès cicloturista. Per la seva situació, en el radi d'acció de poblacions com Argeles-Gazost o Luz St. Sauveur, peus d'Aubisque i Tourmalet; per la pròpia pujada, amb uns darrers quilòmetres plens de rampes i revolts engrescadors, i, per damunt de tot, per l'entorn.
Des de Barèges cal descendre mig Tourmalet, passar per Luz i travessar el congost que tantes vegades hem vist per la tele que enllaça el descens del Tourmalet amb algun final d'etapa, direcció Argeles-Gazost. Prop d'aquesta població, en una rotonda veiem les indicacions de Cauterets i Pont d'Espagne, i iniciem la pujada, que té dues parts. La primera, llarga, suau, constant, permet rodar i adelitar-se al mateix temps amb el paisatge. El riu baixa emfurismat, després d'una primavera molt generosa que ha compensat un hivern molt sec.
Així, fins a Cauterets, ciutat termal d'edificis d'època. Al abandonar-la, el terreny canvia. El riu ja no és riu i es converteix en cascades. La carretera s'empina i els darrers set quilòmetres mantenen la constant. Hi ha boira i baixa la temperatura. Paro a posar maneguets i camals i continuo pujant. Queda la part més dura.

La boira es tanca per moments. L'aigua d'alguna cascada esquitxa la carretera. No es fa molt dur perquè l'entorn és magnífic.
Un cop s'arriba al pàrquing de Pont d'Espagne no està permés continuar sobre la bicicleta. Passo dissimuladament, com havia llegit en alguna revista, i ningú no em diu res. Continuo dos quilòmetres més endavant, sobre una pista semiasfaltada. El lloc és brutal i el dia obre el cel i els pics es veuen a estones.
Es pot deixar la bici i arribar-se al Lac de Gaube en un telecadira, i en una breu passejada d'uns quinze minuts, trobarem un bar refugi on reposar forces. Al fons, el Vignemale, que ho vigila tot.

Tourmalet

No he agafat la bici des de la Tres Nacions, fa vuit dies. Havent dormit a Barèges (a mig Tourmalet pel vessant occidental), inicio el descens cap a Luz St. Sauveur. A mitja baixada em cobreix una suau boira. Estiraments a la plaça del mercat. Un altre ciclista em pregunta si hi haurà boira fins al Coll. Li dic que no, que abans de Barèges és net.
Els primeres quilòmetres se'm fan feixucs. Noto les cames pessades i em costa molt trobar un ritme de respiració que no em faci sentir ofegat. Miro de relaxar-me una mica abans del pas per Barèges. Quan travesso el poble em sento millor i supero sense gaire dificultat la rampa del 13% que hi ha a la sortida. Com que és un punt que sempre destaquen les altimetries s'espera que sigui terrible i, la veritat, en relació a la resta del Coll, no s'aprecia gaire.
Especialment, perquè és en el que queda d'aquí a dalt que es decideix si es guarda bon record o no d'una ascensió al Tourmalet. Els arbres desapareixen i ja no protegeixen del vent. L'altitud es fa cada cop més evident i si ens hem cebat a la primera part de la pujada ja notarem el cansament. I encara resta una desena de quilòmetres. Es veu el Pic du Midi de Bigorre. Es veu la temible Z final gravada a la mateixa muntanya, amb un traç de més de dos mil metres d'asfalt que justifiquen per sí sols el renom que té aquest colós pirinenc.
Ara els pulmons s'han obert del tot i la respiració és més regular. A l'alçada del revolt de La Gaubie veig un grup de cicloturistes holandesos veterans que pugen tranquil·lament i tot i que es van esperant entre ells, van disgregats, i això em serveix per a exigir-me un ritmet -bonjour, bonjour. Així els quilòmetres van passant sense fer gaire soroll.
En algun lloc entre tres i dos per coronar hi ha un petitíssim descens que em deixa al peu de la Z. La penúltima recta es fa molt llarga, tant com quilòmetre i mig al 9% amb rampes de l'11% i el 10% ara ja sí per sobre de 2000 mts d'altitud. Acabant la penúltima recta passo el rètol que marca l'últim quilòmetre, al 12,5%, i el darrer revolt, duríssim. L'intento tallar per fer els mínims metres possibles i és pitjor el remei que la malaltia. L'asfalt està bonyegat i la bici comença a botar.

El darrer revolt del Tourmalet, a 500 mts del Coll

Cinc cents metres i s'haurà acabat. En aquest punt Lemond va ser destronat per Indurain al Tour `91. Aquí és on el navarrès va veure que l'americà patia, que no anava fi. I per això va atacar en el descens, i per això Chiappucci el va seguir i van arribar a Val Louron amb set minuts d'avantatge. Mig quilòmetre de Tourmalet, dels 19 que té, va ser suficient per provocar un canvi d'era en el ciclisme.
Passo un altre cicloturista, aquest amb alforges i un equipatge que em sembla que ha de ser pesadíssim. Una hora i quaranta-set minuts. Esprinto, que no es digui, i arribo al Bar Restaurant du Col. A menjar i beure alguna cosa envoltat de fotografies, retalls de premsa i records per reviure la història del Tour. Em faig la foto de rigor en sortir, davant el monument, ja convenientment abrigat (aquí el vent acostuma a bufar amb força) i baixo cap a Barèges, amb un Tourmalet pràcticament deshabitat; tot un plaer.

Monument i exterior del Bar du Col

Interior del Bar du Col

Circ de Gavarnie

Els Astazous i el Marboré vistos des de Gavarnie.

Agradable excursió (si es fa a l'estiu i s'eviten els dies de més calor) que porta a uns dels indrets més espectaculars dels Pirineus, el Circ de Gavarnie. Situat al contrafort del PN d'Ordesa i Mont Perdut. Un immens amfiteatre d'on brollen cascades i, diuen per aquí, el salt d'aigua més alt d'Europa, amb 420 mts de caiguda.
Per arribar-hi, cal deixar el cotxe al poble de Gavarnie. A partir d'aquí s'ha de caminar i poc més endavant es restringeix el pas de bicicletes. Es pot llogar un ase per pujar, però el preu és elevat (uns 12€ l'hora). El camí salva un desnivell de 250 mts en aproximadament cinc quilòmetres, tot remuntant el riu. Es travessen boscos i clarianes. El primer tros puja més, després planeja i el tram final s'enfila una mica, quan el camí traça un zig-zag que condueix a l'Hotellerie du Circ(obren en temporada). S'hi pot fer un mos abans de tornar pel mateix camí.

El Circ de Gavarnie i la Grande Cascade

Marxa Tres Nacions

Segona marxa del circuit pirinenc cicloturista de la Federació Catalana. Particularment crec que fóra millor dir-li dels tres estats, perquè és el que realment va canviant (es travessen tres fronteres) en els 140 km de recorregut. De Puigcerdà es baixa a La Seu per enfilar cap a Andorra. El petit país es travessa per la tangent sempre pujant i coronant l'Envalira, el port asfaltat més alt de tota la serralada pirinenca (2407 mts). Es baixa cap a la Catalunya Nord, pel Pas de la Casa i s'entra en territori administratiu francès per enllaçar amb el Coll de Pimorent, el descens del qual mena a La Guingueta, via Porta i La Tor, i d'aquí a Puigcerdà. web de la marxa
Es comença molt ràpid. Miro d'acomodar-me al enorme grup capdavanter. Com que el terreny que separa Puigcerdà de La Seu d'Urgell fa lleugera baixada, ja que ressegueix el curs del Segre, anem a mil per hora. Tot va sobre rodes fins que en un dels túnels la davantera es menja un forat i em surt volant el gps i un bidó. Pel bidó rai, però el gps són 400 leurus, així que toca parar. Perdo el grup del davant i em toca pedalar en solitari. Passo de rodar còmodament abrigat a empassar-me tot el vent. Vaig quasi la meitat de ràpid que anava. L'enrabiada em dura fins que en una cuneta veig un altre participant que ha punxat. Això encara és pitjor. Paro per raons fisiològiques i espero l'últim grup; m'alegra veure que és molt més nodrit que no m'esperava.
Entro a La Seu l'últim. D'aquí fins a coronar el Port d'Envalira seran quasi tres hores de contínua pujada, tot i que l'ascensió comença en realitat a Andorra La Vella, després de l'avituallament. Aquest coll s'ha de fer amb un ritme còmode. Si no es pot fer interminable. Capaç de noquejar el 1964 el gran Jacques Anquetil.(1)

Tinc molt bones sensacions i em sento còmode pujant. Sortint d'Encamp hi ha una recta llarga i amb un pendent considerable. La conec i no m'hi buido. Quan arribo a Soldeu encara disfruto el port. A partir d'aquí, però, es fa més llarg. A la zona desprotegida i els viratges i reviratges que hi ha en la part final de l'ascensió vaig més lent, em costa més mantenir el ritme. Fa estona que hem superat els 2000 mts d'altitud. A dalt, fa fred, a 2407 mts. Avituallament, abric i cap a baix.

La baixada va ràpida, però de tant en tant alguna batzegada del vent fa tocar frens. En un tres i no res som a Pas de la Casa i uns quilòmetres més endavant travessem la duana francesa. De seguida s'acaba el descens i remuntem el Pimorent. Són dos o tres quilòmetres d'un pendent moderat. El vent, però, acostuma a bufar fort en aquesta zona. Inicio la baixada i poc a poc es forma un grupet quan ens apropem a Porta el gps torna a sortir volant. Apa, tornem-hi! De nou pedalant en solitari com un boig a veure si atrapo algun grup. La baixada ara ja no és tan ràpida i obliga a pedalar bastant. Veig un grup i sembla que m'hi apropo, cosa que no és habitual. Accelero. Un parell de quilòmetres més endavant ja rodo amb ells. Van tocadíssims, per això els he atrapat.

Abans de La Tor ve un per darrera i ens sobrepassa com un coet. Esprinto per atrapar-lo i darrere meu s'hi afegeix un altre. Rodem a relleus fins a dos quilòmetres de La Guingueta. Aquí el coet ens torna a deixar i el meu nou company i jo arribem a Puigcerdà i afrontem la pujadeta final. La traca que posa punt i final a la festa. I és que Puigcerdà, puja, puja. Al final he remuntat uns 200 llocs des de La Seu. Un consol.

(1) El Tour d'aquell any, el campió francès va patir una mena de psicosi supersticiosa arran d'un vaticini que li pronosticava la mort en aquella etapa. La ronda gal·la feia jornada de repòs a Andorra La Vella, i es va organitzar un dinar amb l'assistència de corredors, premsa, etc. Les males llengües van fer culpable els suposats excessos d'Anquetil en aquell tiberi (patia fama de devorar la vedella...) del defalliment del dia següent. Però en realitat, sembla que ser que el ciclista veia que li havia arribat l'hora.

La qüestió és que l'endemà Poulidor el va atacar pujant l'Envalira, i dalt del coll li treia cinc minuts. La boira ho cobria tot i Anquetil va baixar molt millor que Poulidor, segons aquest perquè es va beneficiar de les llums dels vehicles que els separaven. La sort va fer a més que Poulidor trenqués una roda camí de Tolosa, i a l'arribada havia perdut més de dos minuts.

[Del llibre "Cumbres de leyenda, de Carlos Arribas i Sergi López-Egea. RBA. 2005"]

La Bonaigua

La nit l'he passada neguitós. Sóc conscient que he fet pocs quilòmetres per preparar rutes tan llargues, però també la idea d'aquesta temporada és acumular fons per estar més fort a la tardor. Potser és la distància, 190 km. Potser el desnivell, 2900 m d'ascensió acumulada. Potser l'ambient; sis-cents inscrits vinguts d'arreu de la Península i de l'altra banda dels Pirineus. Des d'ahir que veig exemplars ciclistes d'una talla que fan por, i és que la marxa forma part del calendari de la Unió Ciclista Internacional (UCI) i del circuit Ciclismo a Fondo. Afortunadament, tot i anar tard, vam poder sopar com cal. Platot de pasta, amanida, carn... Al menjador a totes les taules es repetia l'escena; grups de cicloesportistes posant-se les botes. Total, demà a mig matí a tot estirar estarà tot cremat ;)

Em llevo d'hora, esmorzo abans de res i surto a escalfar una mica. Vinga a fer voltes amunt i avall per dos o tres carrers, prop de la sortida. A estirar. A esmorzar. Pastetes i cafè. En el fons és bon senyal tenir ganes d'empassar. Tinc clar el paper que he de representar. Al darrere i sense quedar despenjat al primer coll. El que no havia previst és, xerra que xerra al bar, el pam de la pistola. Au, a remuntar només sortir. Afortunadament es fan grups de seguida a la pujadota que acomiada La Pobla de Segur. Els primers quilòmetres piquen fins que, passat Senterada, comença pròpiament el primer coll del recorregut. El Port de Perves em feia respecte perquè anteriorment només hi havia passat en cotxe i de baixada i m'havien impressionat molt les vistes del poble des d'algun revolt. Resolt en bici no és tan empinat com pensava. De fet m'animo i gràcies al gps que em marca les corbes faig un descens alegre i, missió complerta, a Pont de Suert estic en un grupet. Llàstima que part d'ells es queden al primer avituallament. Perquè comença la tortura de la jornada.

Els vint-i-dos quilòmetres de pujada que separen Vilaller de l'entrada del Túnel de Vielha es converteixen en un malson de fred, humitat i vent, amb ratxes que poden tirar a terra en contra. Al pas per Bono, en unes rampes que superen el 7%, el grup en què anava se separa en dos i el genoll crec que acusant el fred em fa una amagada que decideixo respectar. Així que em quedo amb els del segon grup, que perdrem una de temps de por. Ningú no tira. En el fons, qui s'ha de sacrificar a 140 km de l'arribada? Un comenta la lamentable mitja que farem. Un altre li respon que prou digna. Maneres de veure-ho. El vent és terrible. Pugem a dotze. El fred tot i pujar és intensíssim. Em fan mal les mans. Mai m'havia passat en pujada. Els pas pels túnels amb el vent canalitzat en el seu interior deu ser com el túnel del vent. El pantà de Senet sembla un mar de com de picat està. Tant que ens esquitxa amb aigua gelada. Dalt de les muntanyes encara hi ha força neu. És evident que l'espifiada deixant els maneguets i els camals. He vist el sol per la finestra a la Pobla i m'he pensat que això seria l'estiu, i ara em trobo a l'hivern i en màniga curta. I la Bonaigua és a 2000 mts!

Abans d'entrar al Túnel, hi ha avituallament. Començo a tossir. Els de l'organització, que ells sí que saben d'altres anys el fred que pot fer, tenen uns plàstics enormes en els que m'emboteixen. I cap a estrenar el Túnel de Vielha nou. El travessem a uns 60 km/h mantinguts. Just perquè no salti el radar :) Tenia por que el fred a la Val d'Aran fos encara més intens, però sortir a l'exterior es converteix en un respir en veure que aquí ni el vent ni el fred. La baixada cap a Vielha és ràpida, i des d'aquí, tot serà pujada fins dalt la Bonaigua. El primer tram el faig molt ràpid, potser massa. Vaig remuntant la vall i es pot dir que fins als hotels de Baqueira mantinc el tipus. El tram més clàssic de port, quan la carretera s'estreta i l'asfalt empitjora, em limito a sobreviure. Què llargues que es poden fer les esses i que a poc a poc s'apropa el coll quan ja veus el vell hostal i el telecadira i no acabes d'arribar-hi. Un comenta que li recorda el final del Portalet.

A dalt, un nou avituallament, un entrepà, fruita, molta fruita i líquid. I els plàstics. Ara el que queda són vuitanta quilòmetres primer de descens i després de planeig amb tendència a baixar fins a La Pobla. Parlant al dinar amb gent he descobert que en aquest descens ha estat a punt d'abandonar més d'un i de dos. La carretera està en obres. I molts trams s'han de fer sobre terra, amb pedres de tot tipus. Un martiri per l'esquena. Inacabable. Afortunadament, trobo un altre ciclista a Esterri d'Àneu que em comenta que fins a Sort podem volar. Dit i fet, els quilòmetres van passant i em trobo molt bé. A relleus, tos dos, fins que entre Sort i La Pobla atrapem un altre duet, que ens rep amb alegria - ja som quatre! I ben aviat cinc, així que el final és força còmode. En total, més de vuit hores sobre la bici.

A la tarda toquen les colxonetes que la petita havia vist ahir quan vam arribar i que avui sí que estan en funcionament. Em sorprèn, però les cames estan molt bé. Fins i tot lleugeres. I jo, amb la meva mitja lamentablement digna o dignament lamentable, ben satisfet. La segona tirada més llarga des que vaig en bici. La primera, fa ja quinze anys, de 230 km, entre Barcelona i Andorra.