Ribagorça banyada en or

MARXA CICLOESPORTIVA "PUERTOS de la RIBAGORZA" 
GRAUS. DISSABTE 25 DE MAIG  |  200 km  +2700 mts desnivell 

El Turbó, epicentre de la prova, vist des de l'alt de Serrate.

El coet s'enlaira a dos de nou i algun minut de cortesia, cap a un cel blau i ras i l'espetec s'escampa amb el vent fresc del matí. Però no passa res. 
Dos minuts després, centenars de cascs comencen a ballar, al davant de tot. Un moviment còmic que es propaga com una onada de follia col·lectiva. Comencem a moure'ns com les 'muñecas de famosa'. Avancem com si anéssim en patinet fins a la línia de sortida, on el xip fa pip i el segon peu, per fi, fa clac. La rotonda del Lleida atapeïda de gent, aplaudint i animant. 

Deixem els crits a l'altra riba de l'Éssera, que baixa generosíssim, i pedalem cap a Llaguarres.
Les cames hi arriben disposades a encarar el primer coll, de rampes que, amagades entre tímids descansos, trenquen la monotonia d'un pendent constant. Rere cada revolt, amb l'alçada es guanyen també vistes sobre el Pirineu. Una inacabable serp multicolor, amb bon ambient i cares alegres, sobre les rodes i a les cunetes, en un agraït entorn natural. Menjo una mica abans de coronar [km 22], una hora després d'haver sortit. 

Cap al primer coll.

A la baixada, un pèl estreta, miro d'anar tranquil per la dreta, però no falta l'eixelebrat que m’avança sobre el llindar de l’asfalt. A Benavarri, s’encalça la nacional, de ferm impecable i amb carrils i vorals amples. Acceleració per acomodar-me en un grup en un terreny on es vola. Els camps inundats de roselles se succeeixen a mil per hora. I tornem a passar per Graus. Per la rotonda, pels ànims, pels crits. 

El paquet es desfà a l'avituallament, [km 49] molt ben muntat i assortit, com tots els de la marxa. Omplo bidons i arreplego menjar, i hauria d'alleugerir la bufeta, però quan em disposo a aturar-me, m’enxampa un altre grup nodrit; massa bon tren com per deixar-lo escapar. 

Perquè hem de remuntar paulatinament el curs del riu Éssera, que ens reserva precioses estampes, com a l'alçada de Perarruga i el seu pont romànic. Són kilòmetres de bon rodar, tot i que en una rampa acusada he de despenjar-me per no gomejar. Regulo i aprofito poc després un descans per recontactar.

'Marea verde' La ESO se queda en Campo. No aflojéis. #SíSePuede

Arribem a Campo que, com Benavarri, està en peu de guerra per mantenir l'ensenyament secundari. [km 80] La pell de gallina. El poble al carrer, per aplaudir, cridar, animar, i també reivindicar. Defensant el dret a aprendre. Una de tantes lluites que no podem perdre.

A la sortida del poble comença l'ascensió a l'alt de Serrate. Es fa per la carretera nova, encara no asfaltada, així que afegim als durs percentatges inicials la dificultat de pujar sobre graveta. Traçat ample que de ben segur tindrà dobles carrils i on el vent ha de jugar un paper crucial. Afortunadament, ens bufa a l'esquena.

Pendent d'asfaltar

A l'asfalt, som ombres

Els tres primers kilòmetres el pendent es manté a tocar del 9%, però la resta del port és molt suau. A poc de coronar hi ha un avituallament, [km 91] en un indret amb magnífiques vistes al Turbó. D'aquí a dalt queda un tram de fals pla.

Al final de la baixada trobem la bifurcació on es desvien els que fan el recorregut curt (de 130km). El terreny torna a picar amunt i ens aproxima, remuntant el curs del riu Isàvena, rodejat d'una verdor esplèndida, al tercer coll del dia. L'alt de Bonansa, un bell racó natural, solcat per aigües que davallen netes i ràpides de les muntanyes, amb rampes que es deixen fer, fins als darrers dos kilòmetres, on s'enfilen una mica més, amb mitjanes que superen el 7%.

Entrant al congost d'Obarra comença l'ascensió al port de Bonansa

Un preciós petit racó de Món. 

Al bucòlic altiplà de dalt del port, [km 117] menjo, bec, m'abrigo i constato que cada cop em trobo millor. La baixada és plaent i ràpida, i només acabar-la, enllaça amb la quarta escalada del dia, sense permetre ni un sol metre de pla.

MOTOR DIÈSEL

Un primer tram força assequible ens situa a l'avituallament de Noales [km 127]. D'aquí a dalt el pendent és més dret, però em començo a sorprendre a mi mateix. Em sento pletòric. Tota la marxa he vingut el que en diem molt dièsel. I és que, quan acabi, el pulsòmetre haurà registrat un total de només quatre minuts per sobre de 160ppm. Queda tot dit, oi?

A punt de coronar Espina

Paisatge espectacular el dels prats d'alta muntanya ribagorçans, al peu dels cims que conserven força neu. El coll de l'Espina està vinculat al veí de les Fades per un terreny de tobogans enmig dels quals Les Paüls ens reserva l'últim avituallament en què paro [km 139]. Dos kilòmetres de pendent irellevant i encetem el descens del cinquè i darrer coll.

TURBO DIÈSEL

Confesso que arribat aquest punt no puc evitar fer càlculs. Havia vingut amb la il·lusió d'entrar en la categoria d'argent, és a dir, baixar de vuit hores i mitja. Però ara gaudeixo d'un marge molt folgat i si baixés de set i mitja faria or, i per mi seria el primer cop. Queden quasi seixanta kilòmetres de terreny favorable.

Baixo prudent, pels sotracs fel ferm, i em van passant altres participants. Sempre a distància, veig que s'està formant un grup nombrós i em deixo anar per a poder posar-me a cua arribant a Castilló de Sos [km 155]. Un parell de fuetades sortint de sengles rotondes i al tren. A l'entrada de l'imponent congost de Ventamillo l'or és a una hora.

El 'tren' a punt d'entrar al congost de Ventamillo

Rodem ràpid entre parets gegantines i en una ocasió he de serrar les dents per a recuperar el contacte amb el grup. Acompanyant el riu sortim de l'engorjat. Hi ha alguna remuntada que fa mal i guanyo posicions. M'adono que encara puc anar més ràpid, i em lliuro en cos i ànima.

És hora de donar la cara. La cara al vent, que bufa fort en contra. Faig els relleus tan llargs com puc. I tan bon punt recupero l'alè, torno a tibar del que s'està convertint en un bon pilot que va absorbint i integrant petits grups.

En realitat només col·laboren tres o quatre, però tant me fa. Hi poso tantes ganes que havent superat una rampa giro el cap i veig la resta dos-cents metres enrere. En salta un, i penso que podrí... però on vas, col·lega?! Em rebassa com un coet. Jo m'estimo més esperar la companyia. No porto comptaquilòmetres, així que no sabria dir a quant rodem. De la necessitat de rodar a 45 els càlculs fets a ull em diuen que a 40 passat Campo [km 178] i progressivament ens donen més marge, senyal que anem guanyant terreny al rellotge.

Doble revolt, indicador de 1,8km a Graus i recta fins a barraca. Crec que he entrat en or, però per molt poquet.

Ara és moment de gaudir de la festa. Organització impecable, amb guarda-bicis, massatge de luxe i un bon dinar. Què bona la pasta!
Més tard, la classificació em confirma l'or (7h25'), que em fa molta il·lusió, no només per ser el primer sinó per haver-lo hagut de batallar tant en aquest final trepidant

Crònica de l'Alba

Amb una fresqueta que tan bon punt ens movem deixarem de sentir, les quatre o cinc centenes de participants retem homenatge a Martí Gil, fundador del C.E. Collbató i persona molt vinculada a les activitats esportives de la població montserratina. L'ex-regidor d'esports se'n va anar el dia que celebràvem la seva Portals i avui se'l recorda des de la també seva Cursa de l'Alba.

Aquest cop em situo al darrera i surto amb calma. Seran 24,3 km amb un desnivell que supera de llarg el miler de metres d'ascensió. Força més kilòmetres dels que mai he corregut. 

Primers compassos pels carrers de Collbató

Mitjana del tram d'asfalt vora el 7%, però aquesta rampa ho supera de llarg.

Sortida ràpida, tanmateix, condicionada en part per no arribar excessivament endarrerit al tradicional tap que es fa en arribar a les escales de les Coves del Salnitre. Aquí s'abandona la carretera que en forta pujada ens hi ha atansat, i comença un corriol estret que obliga a anar en filera. 

Un rere l'altre. 

De seguida el camí s'enfila decidit buscant les altures montserratines. Es corre i es camina, sempre a remolc del que faci qui tens al davant i al mateix temps obligant a qui tens al darrera. Com en una carretera els cotxes un dia de circulació densa i amb línia contínua. En part potser gràcies a això no rebentarem més a dalt, però això només ho saben els que obren cursa, que poden seguir el seu ritme lliurement. 

La pujada sembla que s'hagi d'acabar en més d'una ocasió. Però un cop i un altre, rere un revolt amagat, la vista topa amb un nou tros de muntanya poblat per un reguitzell de corredors, que com una processó de formigues de colors, remunten la muntanya. 

Formiguetes de colors :)

El Monestir de Montserrat, vist des de les escales dels pobres.

Quan finalment s'arriba al pla de Sant Miquel, avituallament i baixada amb força pendent fins el Monestir. I per formigó, que carrega les cames de mala manera. A partir d'aquí, encetem la tortura del dia. Remuntar les escales dels pobres fins el pas dels francesos. Graons irregulars per a més INRI, mai millor dit, ens deixen mig morts en una petita esplanada on hi ha situat un nou avituallament. Beure una mica i renéixer, gràcies en part a una de les motivadores cançons que, curosament seleccionades prèviament, m'esperonen des de l'auricular per afrontar un tram de corriol, un xic més còmode. 

Fins que encavalquem el camí que ve de Sant Joan i que en poca estona ens mena a l'ermita de Sant Jeroni. A partir d'aquí, novament escales fins a fer cim. Els màquines que van al davant ja baixen i ens impressionen quan els creuem, d'igual manera, suposo, que ho farem nosaltres en breus instants amb els que venen per darrera. 

Dalt de tot, una ràpida llambregada per admirar l'entorn abans de començar el descens. 

El descens és un primer moment còmode i, tot i alguna remuntadeta i una baixada molt dura de formigó dretíssima, semblaria que ja s'ha acabat el més dur. En part és cert, però el tram final ens reserva un terreny feixuc, tècnic i irregular, on no hi ha alternativa entre les roques fixes que fan ensopegar i les pedres soltes que fan relliscar. I tot això amb els músculs i les articulacions de les cames ja ben madurets. 

Des que entrem als últims quatre kilòmetres ja s'albira Collbató, i, empès per l'eco montserratí, fins i tot se sent la remor dels altaveus de la línia d'arribada. En aquest tram ja hi ha força gent esperant per animar els seus i els altres, cosa que s'agraeix moltíssim.

Al pas pel llençol, els 'locals' ja sabem que això està fet.

Evito in extremis una caiguda de morros i pateixo una bona rebrincada, fins que finalment accedim a un tram de corriol abans de trepitjar el maleït asfalt que es fa sentit quan hi xoca tot el cos. Al final 2h51' i l'objectiu de baixar de tres hores assolit. Ara, coneixent-la, a millorar temps en edicions futures. I salvats els mobles, a centrar-se en la bicicleta, deixant el córrer aparcat un parell de mesos. 

Martí Gil i Albiol, D.E.P.

Al Munt i avall

El Montcau es pot veure des de diverses perspectives durant la ruta

Montserrat desaiguant les generoses pluges d'aquests dies

Sorgeix l'ocasió de fer una ruta lineal, amb final a Sant Quirze Safaja. Vull que sigui trenca-cames, pensant en els ports de La Ribagorça que cauran dissabte. Així que traço sobre el mapa un recorregut que encadeni pujades i baixades amb el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt com a leytmotiv, fins a totalitzar 1900 mts. de desnivell positiu, acumulat en uns 106 km.

Després del flanqueig que des de Collbató mena al Llobregat, m'arribo a Monistrol per creuar el riu i resseguir l'altra riba fins a Castellbell. Primera pujada. Fins al Vilar. Curta i de rampes assequibles. Ideal per entrat en matèria, abans de tornar a baixar al pont medieval de Castellbell.

Meandres d'un Llobregat amb força aigua. 

Monistrol de Montserrat. El dia promet ser comme ci comme ça. 12ºC - 16ºC temperatures de la ruta.

Ara toca entrar uns pocs kilòmetres a la desagraïda C55 en direcció a Manresa per abandonar-la a la primera oportunitat, és a dir, a Sant Vicenç de Castellet. Travesso el poble en direcció al Pont de Vilomara, on comença la segona pujada, molt més llarga, de rampes esteses en setze kilòmetres fins a Mura, passant per Rocafort. La carretera remunta diferents rieres que en aquesta primavera fan una esplèndida lloa a l'aigua. En passar Mura i fins a la cruïlla de la carretera que baixa del coll d'Estenalles hi ha els kilòmetres més drets.

La carretera a Mura; aigua, calma i natura.

Terreny suau i bucòlic

Encalço la nova carretera a l'esquerra cap a Talamanca. Descens fins a Navarcles interromput per una nova pujada d'uns tres kilòmetres per remuntar un cop tocat fons a la riera de Talamanca. Sortint de la població bagenca, prenc la n141c cap a Calders, antiga nacional 'semipacificada' per l'eix transversal. Una munió de ciclistes en tots dos sentits la recorrem. És una nova pujada de nou kilòmetres força progressius i assequibles. A la rotonda, just abans d'entrar al nucli urbà, trenco a la dreta en direcció a un altre Monistrol, en aquest cas de Calders. 

Molts ciclistes aquest diumenge

Hi mena una baixada d'uns pocs kilòmetres abans de començar a remuntar de nou, en aquest cas la carretera que porta a Sabadell. Uns quants kilòmetres més tard deixo a la dreta el trencant de la pista asfaltada que ve de Mura, descartada anteriorment per sumar més kilòmetres. I encara tres o quatre més amunt abandono la carretera per entrar a la que va a Granera. Sis kilòmetres en l'entorn que va llegar el desastrós incendi que fa deu anys va arrasar el paratge, sentint com mica en mica la vida, incipient, hi torna a treure cap. Petites plantes, flors i matolls donen verdor, allà on hi havia hagut un bosc frondós. 

Carretera a Granera. El 2003 això era bosc.

Arribant a Castellterçol. Aquesta tarda caurà aigua.

Sant Quirze Safaja

El que no van poder aplanar les flames són les duríssimes rampes d'aquest tram, que, tot i que amb algun respir, assoleixen força metres més d'un dígit de percentatge. Passat Granera curta baixada fins un pantà i a partir d'aquí últim ascens fins a un parell de kilòmetres abans de travessar Castellterçol, apurar els bidons i el que queda de barreta energètica per sortir a la c59 i fer els darrers kilòmetres en pla baixador fins a Sant Quirze. Carretera horrible per ciclistes, sense vorals, amb uns carrils estretíssims, llargues rectes i molt de trànsit. 

MMP en 10 km (Cursa atlètica Vila d'Esparreguera)

A falta de corroborar-ho amb algun diploma quasi antidiluvià, diumenge dia 5 vaig batre la meva millor marca personal (MMP) en una cursa de deu mil metres. Decidida la participació a última hora, per aprofitar el bon moment i mirar de registrar un temps que em permeti guanyar algun calaix en curses multitudinàries. La Cursa Atlètica Vila d'Esparreguera, a més, estava ben situada en el calendari, just una setmana abans de la Cursa de l'Alba. L'objectiu, baixar tot el que pogués dels tres quarts d'hora.

El traçat, un xic duret, amb més desnivell del que és habitual en 10km urbans, però amb molt bon ambient i una participació que permetia al mateix temps motivar-se i no agobiar-se per aglomeracions. Aquest tipus de proves són un pèl agòniques, ja que es tracta d'anar el més ràpid possible al llarg de tot el recorregut. Com pujar un port en bici sempre 'amb el ganxo', sense descans de baix a dalt.

I l'asfalt deixa bastant més tocat que no córrer per muntanya. Les articulacions, els bessons, i en general el cos triga més a recuperar-se que no quan es corre per terrenys més tous, o quan se surt en bici. Al final, molt content per l'objectiu complert amb els 43'27". 

Aprenent l'ofici de 'randonneur' (Brevet 200 Manresa)

Per La Segarra, rere les locomotores.

L'incansable Àlex

A tres de set, tot just recollit el carnet de ruta al local de la Penya Ciclista Bonavista, sento una veu de seguida reconeguda que diu amb contundència: - senyor Miquel! Ostres, l'Àlex. Creia que no baixaria des de La Pobla, però sí, aquí el tenim. Vam parlar poquet, perquè de seguida es dona la sortida i per a la meva sorpresa es forma un gran paquet rere un cotxe de la policia local que en un tres i no res s'acomiada de nosaltres a Sant Joan de Vilatorrada. Sent la meva primera brevet, m'adono que en sé ben poca cosa. De fet, jo creia que cadascú sortia quan recollia el carnet i no tots a l'hora. 

Grup compacte per la riera de Fonollosa

Es roda a cinc-cents per hora. Cada dos per tres hi ha una tibada per mantenir roda. La gent es va quedant per unitats. Com un reguitzell. A cada petit respir sento el rum-rum d'un motor al darrera. El grup cada cop és més petit. Fins que, pujant a Fonollosa, "decideixo" que aquí comença l'"excursió personal¨ que, en el fons, és una brevet. Així que xino xano fins a Fonollosa, on ja em contacta un grupet que ve per darrera que també deixo marxar. Quan acabi la pujada, vindrà una curta baixada que ens menarà a tocar de l'Eix, on haurem de remuntar fins a Calaf. Aquí trobo encara un altre grup.

Els petits grups, una constant de l'itinerari

Arribant a Calaf

Com que Calaf està mig mort tiro milles i no és fins a Torà que, havent seguit unes rodes bones uns kilòmetres, paro a fer un cafè. Només tornar a sortir a l'asfalt, em trobo amb nous grupets que encara venen per darrera, prova que els primers kilòmetres no els hem fet pas lents. Un bon respir per a rodar per les llarguíssimes rectes de La Segarra, fins al trencall de Vilanova de l'Aguda, on abandonem la carretera general i enfilem la primera d'un seguit de bucòliques carreteres secundàries. 

Carreteres secundàries, ideals per a perdre's en bicicleta.

Després d'un parell de kilòmetres de pujada dura - un senyal marca 10% - accedim a la C14, on hi ha el primer control de pas. Tot seguit ens veiem immersos en aquella baixada horrorosa que hi ha pujant a Andorra poc després de Ponts, amb molt de trànsit a mil per hora. Afortunadament, en tres kilòmetres trenquem per una nova carretera forestal.

Els 'cavalls' a Solsona

Un traçat llarguíssim que ens endinsa en el Solsonès més desconegut, fins que, després d'una trentena de kilòmetres de pujada esglaonada, accedim a la C26, al tram final d'ascensió al coll de Clarà. Baixada ràpida a Solsona i nou control de pas. Molts ciclistes pels bars i cafeteries, aprofitant per reposar algunes forces. Som al km 110.

Uns sis més tard ja haurem coronat el coll de Torregassa, una bonica pujada que es deixa fer i ens situa en una cruïlla de camins idíl·lica en un migdia esplèndid.

El coll de Torregassa, la gran postal del recorregut

Teòricament, ara toca baixar durant quasi una trentena de kilòmetres. Segons el rutòmetre, ja que Sanaüja és a gairebé 500 metres menys d'altitud. Però és poc desnivell per a tanta distància, així que trobem un terreny més aviat de tobogans amb algun tram, sobretot al final, de descens més marcat. Hi arribo amb molta gana. Després de travessar un interessant pont romà, busco el restaurant La Mallola, a peu de carretera general. El recordo d'una ruta que vam fer en BTT. Gran decepció. Pretenen cobrar-me 6,5€ per un entrepà de botifarra. De debò aquest preu és el més assequible que li poden oferir a un ciclista que busca fer un mos?  No tinc ni idea de com els va, però en aquell moment està buit.
Toca seguir pedalant, onze kilòmetres fins a Torà, o setze fins a Castellfollit, on hi ha un nou punt de control. La lògica m'empenyeria fins a aquest darrer, però i si no puc engrapar-hi res? A partir de llavors l'itinerari es tornarà a perdre per carreteres forestals i les possibilitats d'avituallar-se seran nul·les. Així que decideixo endinsar-me a Torà, on per menys de 5€ tinc entrepà i una beneïda Voll. Cinc kilòmetres doncs per digerir el petit àpat i fer el cafè a Castellfollit de Riubregós. Aquests sí que tenen l'establiment ple, a rebentar, així que m'alegro d'haver parat abans. 

Enfesta

Només sortir del poble, al km 156, i a una cinquantena del final, ens tornem a escapolir de la civilització resseguint les carreteretes que menen a Pinós, pressumpte centre geogràfic de Catalunya. Tot i que al santuari no hi arribem, ja que esquivem el trencant que hi puja, tres kilòmetres abans. Terreny força trenca-cames, amb contínues pujades i baixades, fins al pont de Duesaigües, un indret bucòlic, on coincideixo amb un parell de participants que, com jo, no tenen gaire clar per on hem de continuar. Així que rutòmetre i mapa en mà, fins que ens aclarim. Les brevets són així. I m'agrada!

Des del pont de Duesaigües

I també m'agrada el ritme a què estic fent aquesta última part de la ruta. Ja només queda una còmoda baixada que, passant per Saló, ens condueix a la general poc abans de Súria, on haurem de batallar amb alguna rampa de consideració, d'aquestes amb el carril per a vehicles lents, i amb els viaductes i túnels i el vent que solen tenir associats. Poc abans de Callús complim els 200km pedalats. Travessem la població per l'interior i seguim cap a Manresa. On arribo, després de 209km, carregat d'optimisme i amb les forces renovades després d'aquesta primera prova de foc de cara a les dues ciclomaratons pirinenques que tinc a l'horitzó més immediat. 

Cursa de muntanya de Santa Coloma sota la neu.

Dia de reis. Una pensada d'aquelles que sorgeixen barreja de la sobretaula i de l'esperit de nous propòsits de principis d'any. A Santa Coloma de Queralt fan una cursa de muntanya el 28 d'abril. La població no ens és aliena ni l'elecció casual, ja que va veure néixer el recordat Marià, gran caminador, fotògraf i amant de la contrada, i avi de les que ara són les meves nebodes. En això rau bona part de la motivació, i la resta la trobem imaginant un diumenge primaveral, de camps florits, ni massa fred ni massa càlid, ideal per gaudir corrent per la muntanya. A fora, aquell 6 de gener, ni plovia ni nevava.
Però quasi cinc mesos després les previsions no són bones. Baixada de temperatures i pluja. És més, durant la matinada ha nevat a la serra de Prades, i això ni cau gaire lluny, ni és gaire més amunt. La Panadella apareix coberta per un fi llençol de boira i la temperatura és de tres graus i baixant. La remulladeta sembla inevitable. Ens aixopluguem al bar Montserrat de la plaça major, on un parell de nois, amb cara i pronúncia - encara - de nocturnitat, em fan una última i lúcida reflexió abans d'anar a dormir la mona sobre la publicitat d'una omnipotent entitat bancària que lluïm al dorsal. Ni me n'havia adonat. Immediatament la faig desaparèixer.

Quan sona el tret de sortida em situo molt endavant, aprofitant que els primers metres són en baixada, seguint el grup que va rere els llums del cotxe de la local que obre la cursa. Sempre és millor córrer darrera la poli que al davant, oi? M'agrada la sensació de deixar-ho anar tot als primers compassos, tot i ser conscient que a poc a poc hauré de deixar que el primer grupet s'allunyi i anar trobant un ritmet que em permeti acabar sense arrossegar-me. Abandonem Santa Coloma i amb ella l'asfalt. Els tres primers kilòmetres encara vaig tibant, sempre per sota dels cinc per km, tot i que piquen lleugerament amunt. Però al quart he d'afluixar, quan el terreny ja s'enfila decidit remuntant el desnivell per situar-nos poc després en un altiplà.

I és aquí, entre camps i per terreny pla que comença a... gotes grosses? no, calamarsa? no, està nevant! Meravellós, quines imatges. Al cap i a la fi, el terreny ja era un fangar. Va ploure ahir i ha plogut tota la nit i continua, així que, ja posats, millor la neu que com a mínim ens deixarà uns records inoblidables. Després del primer avituallament abandonem les pistes forestals i ens endinsem en un terreny més trialer. Difícil de pujar-hi (si no m'empenyen el cul m'hi estic mitja hora) i difícil baixar-hi, tot i que aconsegueixo no caure. He dit ja com relliscava el terra?

El segon avituallament és al km 9 just quan travessem una carretera i després d'una pujada accedim a uns trams magnífics de corriols. Sense dubte el millor tram del recorregut. Un plaer córrer pel bosc i davallar fins al riu Gaià.

Sobre el riu Gaià

I és just en aquest punt que comença la darrera pujada del dia, que en diuen de Sant Gallard. Molt animat ja, tot i el desnivell. Els temps són bons, malgrat el terreny. Vaig dintre de les meves previsions optimistes i només queden dos i mig. Els flocs són cada cop més grossos i cauen a plom, que és quan és més bonic veure nevar. Sense vent.

Flocs enormes a Sant Gallard

Tot va bé

Poc a poc, la silueta del campanar majestuós i de la resta de Santa Coloma es va concretant entre la cortina de neu i la boirina. Ja ho tenim. Entrem als carrers. Kilòmetre 14, el que queda és la propina. 1h19' molt satisfet.

Aquests sí que es mereixen una ovació. [merci Ignasi per la foto]

NOTA: Han penjat fotos de la cursa, entre les quals algunes d'aquestes, en els següents àlbums:

https://picasaweb.google.com/112090213886754180149/CursaDeLaNeuStaColomaDeQueralt?noredirect=1
i
https://picasaweb.google.com/109977701142178822783/CursaSantaColoma2013?authkey=Gv1sRgCOfY3Nvcp4L--wE
i
https://picasaweb.google.com/100138314279670983705/VIICursaDeMuntanyaICaminadaPopularDeSantaColomaDeQueraltAny2013?noredirect=1