La QH posa tothom al seu lloc.

Pujar a Montserrat, ens ofereix sempre un paisatge espectacular.

La Quebrantahuesos posa tothom al seu lloc, diuen, i a mi m'ha assegut al selló, sobre les rodes primes, les mans al manillar i la mirada a l'horitzó, esperant els quilòmetres que han de venir. En efecte, la setmana passada vaig rebre un correu avisant-me que he estat repescat al sorteig de la mítica prova. Fins ara he estat corrent bastant i sortint una mica en bici. La temporada la preveia caòtica, amb una cursa a peu aquí, una marxa en BTT per allà, i amb la Ports de la Ribagorça com a màxim repte en carretera. 

El dia no convida

Ara tot ha canviat. La marxa de Graus em semblava massa matinera (finals de maig) com per arribar en una forma òptima. Ara, aquells dos-cents quilòmetres es converteixen en un bon aliat un mes abans de la QH. Crec que m'animaré també a fer la meva primera Brevet, sobre la distància també de 200km. I potser la setmana abans de la cita, m'animo amb l'Envalira a la Tres Nacions. I deixo en dues curses de muntanya tancat el calendari de córrer, esperant que una i altra cosa no es facin incompatibles. 

Així que, exactament a la inversa del que dicten els cànons, res de volum i a pujar, pujar i pujar. Sota la boira matinera, surto diumenge a fer una volta de mitjana distància (noranta quilòmetres), però amb força desnivell acumulat en petites però exigents ascensions. 

La colònia Sedó

Tobogans al coll  del Bruc

Montserrat fins a la font dels monjos, enllaç mitjançant la Calsina amb Marganell, remuntada fins a la carretera de Manresa i davallada a Sant Salvador de Guardiola. Pujada cap a Castellfollit del Boix, suant els durs percentatges que hi ha des de Canyelles, baixada fins a Òdena, ascensió al coll del Bruc, descens a Collbató i escalada al capdamunt de la Serra Alta. D'aquí a Esparreguera i, passant per la colònia Sedó, pujada a l'ermita de Santa Margarida per baixar cap a Can Estruc vell i atènyer Monistrol. 

Un repàs a La Portals

Una mica per rodar amb la BTT, una mica per recordar el recorregut, aprofito un diumenge esplèndid per refer bona part de La Portals, la marxa que fa la volta al massís de Montserrat, i que enguany se celebrarà el 14 d'abril, data sentida pels que no perdem la memòria. Camps verds, arbres en flor; primavera avançada al final d'un hivern del que encara s'espera alguna fuetada.  

Pas complicat abans del coll

La Portals és una marxa tècnicament força assequible, però físicament exigent. Transcorre en general per pistes ciclables, però amb un notable desnivell. El primer tram, de Collbató a Can Maçana és clau i és on convé mantenir el cap fred. És on s'ha de regular, especialment del Bruc en amunt. Són bastants kilòmetres de pujada constant. El problema és que la part final abans de coronar té algun pas complicat. En una marxa amb 1500 participants hi ha qui tiba molt fort per evitar el col·lapse abans del coll. El meu consell és mantenir la calma, perquè al final, només que un posi peu a terra obligarà la resta a baixar de la bici.

Un cop coronat, i si és com fa dues edicions, aquí hi haurà un avituallament. Just abans de trepitjar l'asfalt, del coll cap a Montserrat. Baixada ràpida, doncs, i en menys de tres kilòmetres, trencall a l'esquerra per reprendre les pistes de terra i iniciar la baixada cap a Marganell. És el tram on em van fer la foto que tinc per capçalera en aquest bloc. 

El dia és magnífic i avui, sense pressa, paga la pena parar de tant en tant a fruir-ne i, com no, a fer alguna foto del verd de l'herba, dels colors de les flors i del blanc que corona un Pirineu ben innivat. Al rerefons de les masies per les que es passa, sobresurt el Pedraforca, escortat pel Cadí, el Port del Comte i la serra d'Ensija, i més enllà, el Puigmal. 

Arribada a Marganell, i aquí abandono el traçat de la prova per retallar per carretera. Paro al poble a fer un cafetó, que avui no val a córrer, i segueixo en direcció Castellbell, per bé que bastant abans, torno a encalçar la ruta. Toca pujar, altre cop. 

Riera de Marganell. Cap amunt altre cop. 

Una molt ben trobada ascensió pistera que evita el llarg tram asfaltat de la primera edició. De fet, una pujada que es pot dividir en tres trams, amb els seus consegüents i agraïts descansos. 

Fins que la pista ja baixa decididament i em mena cap a Monistrol. Abans, però, en un revolt, a tocar d'una masia, un nen llegeix un conte al ras. Una envejable estampa. Viure la vida, al cap i a la fi, val ben pocs diners. 

L'arribada a Monistrol és impressionant. Carrers estrets i l'esquena nord de Montserrat allà dalt, tant amunt. Un cop he baixat fins el Llobregat, torno a guanyar temps per la carretera, en lloc de seguir per la riba, com fa la ruta oficial. Si es disposa de temps, val a dir-ho, mil vegades millor, tot i els nombrosos bassals i el fang que s'hi acumula, que aquest tram d'una sempre malparida c55. 

Dos ciclistes afronten la pujada del Llobegat a La Puda

Pas per Monistrol de Montserrat

Així m'estalvio la pujada a La Puda, però encalço poc després amb la de can Estruc Vell, per empalmar més endavant novament amb la traça real, i afrontar el darrer tram de La Portals. Pas per la colònia Sedó, remuntada de la riera, pujada pels Blaus i davallada a Esparreguera per encarar el tram final fins a Collbató. 

La Colònia Sedó

Per això li diuen Els Blaus

 Kilòmetres finals que em remeten a la Marxa del Montserratí que tant bé em va anar aquest febrer, i a la galeta que em vaig cruspir fa dos anys, quan, tot emocionat, vaig sortir repel·lit per uns arbusts baixant de Can Roca. 

Ara em cal esbrinar quina modificació han introduït els de l'organització per a l'edició 2013, que allarga la distància fins a la seixantena de kilòmetres. Miraré d'inspeccionar-la abans i aquí ho explicaré, però si no, el 14 d'abril, allà ens trobarem.

Collbató