Cap del Verd amb esquís

Al prepirineu, entre la serra d'Ensija i la del Port del Comte, hi ha la serra del Verd. Un lloc desconegut fins i tot per alguns excursionistes veterans. L'alçada del seu punt culminant, vora els 2300 msnm no té molt a envejar ni al Padró dels Quatre Batlles ni al Llitzet.
El seu relleu arrodonit i els grans prats que la coronen la fan un lloc ideal per a la iniciació en l'esquí de travessa. Les seves vistes, protagonitzades pel Pedraforca, són en canvi, privilegiades.
Surto de Gósol per la pista de Santa Maragarida. Un xic després de passar l'ermita, vora la cota 1600 comença a haver-hi neu. Aparco el cotxe i inicio l'ascensió. Segueixo la pista que mena al coll de Mola, que es pot escurçar seguint les marques del gr.
A partit del coll, les traces que trobo segueixen per pista però m'adono que guanyo altitud molt de mica en mica i decideixo trencar pel dret a través del bosc, vinga a practicar voltes maria.
Així de seguida sóc a la portella de l'os, cosa que m'obligarà a descendre primer una mica per yremuntar els prats que em separen del cim.
No fa gens de vent i l'estada dalt de tot és molt agradable. Per a la baixada busco amb el gps una alternativa per no haver de pujar, i trobo una sortida bastant evident i franca cap a la pista que abans he abandonat. La neu està massa tova i costa molt girar. És per l'hora. Llàstima que les obligacions laborals no m'han permés de sortir de bon matí perquè el dia ha estat que ni triat.
A la pista sí que cal remuntar uns metres, estil patinador, però després aconsegueixo arribar ben a prop del cotxe sense descalçar les taules.

a les fotos, els prats i Montserrat al fons; el Pedraforca; i una visió general de la part alta d'El Verd

Ensija amb esquís

Si hi ha llocs en muntanya on la pau i la sensació de solitud es pot apreciar de forma més reposada és als altiplans. La serra d'Ensija té forma de taula, amb les potes assentades sobre Saldes, davant del Pedraforca, Vallcebre, Fumanyà i els Rasos de Peguera. A dalt un petit paradís on només el refugi Delgado Úbeda ens recorda que encara som al món dominat pels homes. Un dia com avui, entre setmana, en què només he distingit dues persones que caminaven en la llunyania.

He sortit de Saldes fins el Coll de la Trapa, on comença la pista cap a Vallcebre, que està tancada i plena de neu a partir de la Pleta de la Vila. Al pàrquing d'aquest complex de parc de neu i esquí nòrdic, calço directament els esquís i segueixo la pista fins que en un revolt, després d'una bifuració i que aparegui un tancat de fusta en paral·lel a la via (que marca un carril bici quan no hi ha neu) un indicador assenyala la Font Freda. El camí s'obre pas, ara estret, pel bosc fins a arribar al torrent, on la inclinació és cada cop més gran.

Penjo els esquís de la motxilla per a superar els passos més drets, ja que la neu aquí està glaçadeta, hi ha moltes petjades que fan que l'esquí no es recolzi en tota la seva superfície i a la dreta queda el torrent. Superat el tram costerut, m'arribo a la zona de les Planelles, que no són gens planes, però que sí que ja són més obertes i els arbres estan molt salpicats. De nou amb esquís pujant pujant fins a arribar al cap del Torrent d'Ensija.

En comptes de dirigir-me al nord-oest, cap al cim de la Gallina Pelada, punt culminant de la Serra, continuo avançant per a atacar un petit cimet que s'aixeca en orientació oposada a la línia que uniria el refugi, que ara es veu minúscul i enclotat, amb el cap de Llitzet. L'elecció la faig perquè el vent de ponent aquesta setmana ha acumulat molta neu en orientacions est. No és que aquesta sigui una zona propensa a les allaus, però en solitari val més optar per la passejada segura.

[mapa d'allaus de la zona. PDF 7,3 MB] [Índex de mapes de zones d'allaus de Catalunya. IGC-ICC. Descàrrega de PDFs]

El vent és molt fort, aquí aixeca la neu i la trasllada cap al cim. El terra és ventat i glaçadet. Quan faig el canvi de roba i pells, poso els esquís sobre els pals perquè no les tinc totes que no surtin volant. Tot i això, no hi ha inconvenient per a la baixada, franquíssima fins que arribo a les Planelles, on es va estretant. La neu és tova i fonda. Al torrent recullo els esquís i me'ls torno a posar en arribar a la pista, on faig una baixada molt poc interessant sobre una neu trepitjadíssima i glaçada.

Montseny amb esquís

Surto del Collformic, on calibro l'altímetre. La nevada d'ahir al vespre fa que la pista es pogués seguir amb esquís, però no sé on porta, així que de moment els mantinc a la motxilla i travesso el bosc seguint el camí balissat. Poc després retrobo la pista i en prenc nota per a la baixada. L'altímetre de seguida em marca més altitud de la que sóc, la qual cosa indica un canvi de temps.

L'objectiu era el Matagalls, que només és esquiable després de bones nevades i per un espai de temps, que si no fa molt de fred, dura un o dos dies. L'únic inconvenient ha estat la boira, que m'ha fet recular quan pràcticament havia salvat tot el desnivell. M'he aturat a prop del Coll de Llops, i he esperat a veure si el fort vent aponentat retirava els núvols. Mentre tant, un home ha baixat del cim i m'ha dit que ha estat uns minuts fent voltes perquè no veia la creu.

Així les coses em conformo a baixar el Turó Gros, de tornada cap al Pla de la Barraca, des d'on seguint el camí altre cop amb les taules a l'esquena, m'arribo a la pista, que ja conserva molt poqueta neu, tot i que apurant pels laterals, fent una baixada que recorda molt a l'esquí de fons, arribo quasi fins a la carretera sobre els esquís.

Deixo un petit testimoni en forma de video de com estava la neu.

Coronant el Solsonès amb esquís

Una bona proposta matinal per a dissabte. El Padró dels Quatre Batlles, cim sostre del Solsonès, punt més alt del Massís del Port del Comte. Arribats al pàrquing del sector Sucre de l'estació d'alpí, prenem a la dreta una carretereta en baixada que ens deixa al peu d'una antiga pista, fàcilment distingible per l'existència d'un telecadira que no han desmuntat...

Avancem ràpidament fins a convergir altre cop amb la carretera que puja al sector d'Estivella. Nosaltres ens hi dirigim pel dret, deixant que la carretera faci un revolt cap l'esquerra i retrobant-la a l'últim pàrquing. A partir del telecadira que puja a l'Orri, l'ascens esdevé més pronunciat, fins a empalmar amb la pista vermella, que nosaltres evitem per la paret esquerra, per, poc després, flanquejar més a l'esquerra per a evitar els pendents en què el vent ha sobreacumulat més neu.

El pic és ben bé en línia recta i només cal anar guanyant altitud amb un flanqueig llarg, travessar el Prat del Duc i fer cim. El fred a dalt és intensíssim. Dalt trobem mitja dotzena de persones. Però mentre traiem les pells i ens abriguem, hi arriba una munió, procedents possiblement de Tuixent, tots amb raquetes. La baixada la fem pel mateix camí. La neu, genial. Els cims més alts del prepirineu i del vessant sud del Pirineu estan sobreeixits de neu. Cap al sud-oest, mar de núvols.

Pedalant a Osona

La millor manera, la més barata, la menys nociva per a cremar tensions. Sortir en bici és un gran ansiolític. I més si es pot aprofitar un forat de temps en un lloc com Osona, paisatge de contrastos amb la presència humana i rural com a motiu constant. El Montseny, nevat. En contraposició Collsuspina. Al nord, Vic com a avantsala dels Pirineus, i al sud, la serralada litoral com a guardiana del mar. I enmig del món, la Plana.

Ruta curteta, voltant per Sant Miquel de Balenyà, Taradell, uns quants quilòmetres amunt i avall per la carretera cap a Viladrau abans de baixar cap a Tona i afrontar la primera part del Collsuspina. De nou desviació cap a Tona i camí fàcil cap a Sant Miquel.

Promo

Aprofitem una promoció que ens deixava triar un forfait de franc d'entre unes quantes estacions del Principat, i triem, com no podia ser d'una altra manera, Baquèira-Beret. El fred que està fent aquests dies és intensíssim, però la neu està immillorable, ens ha assegurat en Koli que s'ha passat la setmana per aquí. Les nits, per sota de -10 graus. Un bon sopar a Vielha, la boira baixant i un bon dormir a Salardú, la boira pujant.

Havent esmorzat la boira ja s'ha fos del tot. Pugem al pàrquing de Beret, sempre més tranquil que el de Baquèira. De poc que no ens equivoquem de ple, perquè el val que es bescanvia pel forfait, en principi, no el canvien aquí dalt. Les de la guixeta s'apiaden de nosaltres, que ja estàvem enllestits amb el material llogat. Esquiar avui ha estat molt fàcil, la neu era molt agraïda. Així les coses, els fora pistes es convertien en senzills i les pistes negres en vermelles. El dia, fantàstic, tot i el fred que feia una mica la guitza a les parts més altes dels telecadires.

A Port del Comte, amb nens no

És l'estació més propera a les grans àrees de població catalanes, i això és un reclam familiar. A hores d'ara té bona neu, però de la informació de la web no te'n pots fiar mai. A més, les botigues de lloguer estan a rebentar i ben poca ajuda ens han donat. Un noi que no entenia de snow li preguntava a un altre que no entenia d'esquís. Ha confós els meus amb uns dels antics, d'abans del carving. Val que ja tenen uns anyets i no són tan amples com els d'ara, però es veu que són carving!

La idea hagués estat provar amb la taula d'snow, donat que el dia amb canalla no era propici per a grans esquiades, així que pensava deixar-los a una tercera persona. Però si ajustaven les fixacions dels meus esquís a unes botes llogades: cobraven!

La pista de debutants petita i plena de gent, no és l'ambient idoni ni hi ha la tranquil·litat que requereixen els nens quan comencen.

Els fora pistes

Els Pirineus, en general, tenen un problema pel que fa a l'esquí alpí. I és que les baixades són curtes, especialment les més dretes. Sovint passem el mateix temps esquiant que als telecadires. Moltes estacions, però, estan plenes de possibilitats més enllà del que les màquines han trepitjat.

Port Ainé n'és una. Per compensar que és una estació petita, ofereix fora pistes molt senzills, francs, entre pista i pista, sense obstacles. Ofereix uns de més complicats a la zona de les vermelles. Ofereix multitud de salts i parets. I ens reserva, a la zona de les negres, una baixada de bams i uns fora pistes espectaculars. Bastant amplis a la zona de l'Obaga i molt drets i boscosos si s'enganxen des del Barranc de Comoloformo. Per progressar sobre neu verge, i poder afrontar més sortides de travessa.

Què més es pot demanar? Un dia radiant? Fet.

Les Costes del Garraf

Feia molts anys que no les pedalava. He sortit del Baix Penedès arran de mar, pels passejos marítims. Cubelles, Vilanova i cap a Sitges per la comarcal antiga. La benzinera on tantes vegades ens havíem reagrupat quan veníem de Barcelona, i cap amunt. Entre anar i tornar trenta-dos quilòmetres, bona part de la setantena que faré avui. Ara hi ha un mur de mig metre que ha subsituït les tanques antigues. En sentit Barcelona, és a dir, a la vora dels penya-segats, ara fa menys impressió que anys enrere. Les costes pugen i baixen, però tenen tres parts definides. El dia és net, l'aigua claríssima, prova de com es contamina a l'estiu.
Mitja volta a la rotonda abans de Castelldefels i cap al poble de Garraf, on estan rodant una pel·li. Entrepà, cafè i tornem-hi. M'ho he passat molt bé, resseguint les Costes un cop més. Després, intent de tornar a Vilanova per la C31, però sense cap mena d'avís em trobo a la C32 -autopista-. Surto a la primera que puc enrecordant-me dels de trànsit i pensant que cada dia està més clar, que els ciclistes no hi comptem. Que les víctimes només estan per fer més gros el nombre a final d'any i justificar així més mesures repressives contra els conductors. I més diners.
Un cop acabada la volta que he hagut de fer, que m'ha obligat a entrar altre cop a Sitges, recupero la comarcal antiga fins a Vilanova, i aquí sí, tornar terra endins per enganxar la C31.